Joan BODON La Santa Estèla del Centenari (extrait) ******************* Èri anat a Rodés aquel dissabte de prima, sabi pas al just per quina reünion. E a miègjorn, qu'aviái lo cap confle d'aver ausit de conferéncias tot lo matin me trobèri sul fieiral bèl davant las casèrnas. E aquí, compreni pas encara perqué, me sentiguèri vièlh pel primièr còp. E òc! Sus aquel fieiral lo meu paire me menava, me preniá veire los canons alemands de la guèrra de catòrze. Davant aqueles canons, en quaranta me faguèri tirar una fotò dins lo vestit de la preparacion militara: cauças e blòda de treliç, lo calòt blau sul cap... E deviái pas èsser solament soldat. Mas ara los canons i son pas mai. Las casèrnas son pas pus de casèrnas. E lo meu paure paire... Soscavi. Alara me diguèri: «Començas de t'agrolir, tu! De qué far per se cambiar las idèas?» Lo ser, encara, de conferéncias n'i aviá tres o quatre. Lo Director dels Servicis Agricòlas deviá parlar. N'aviái pas jamai mancada cap, de parlicada del Director. Mas uèi, que me'n chautavi! Virèri devèrs la Corral. Aval, la paret nauta de Paraire. Paraire l'espital, aquí qu'embarravan los fats davant que Caissiòls se bastiguès. E òc, quand èri jove! Lo meu paire me disiá en montant la còsta: «Lo vent d'autan bufa, uèi. Los ausirem cridar, los fats...» E los ausissiàm ça que la: ornhavan, bramavan. Òc, cada còp que veniàm a Rodés preniàm lo trèn. Es a l'estacion de Paraire que davalàvem. E cada còp montàvem la còsta per ausir cridar los autanats. Mas uèi, dempuèi que trigòssi pel païs, me soveniái pas mai de Paraire e dètz ans i a que i soi pas davalat. Se i anavi ara per tornar veire? Davalèri. Butèri lo cledon de la barralha. Foguèri davant l'ostalon de l'estacion. Amb qual mai i passavi davant aquel ostalon?... Mas ara que me soveni, amb Pèire lo meu amic. Estudiàvem a Rodés e, per nòstres dijòus de sortida, anàvem far las quatre oras a Olemps, de l'autre cap d'aquel pont de La Gascariá, dins una aubèrga de campanha. Perqué i anariái pas dinnar, uèi, dins aquela aubèrga? E de sègre la via, e de passar lo pont. Lo costilhon sus man drecha lo tornèri trobar. Bufavi en m'arrapant. A Olemps, la menina que teniá l'aubèrga, de tant qu'èra pus vièlha, me reconeguèt pas. Demandèri de sopa. Bracejavi. Me sieguèri sul banc al canton de la taula: «Çò que i aura, menina, çò que voldretz...» Alara ela de me cosinejar quicòm: un torril, de patanons a la padena e qualques uòus dedins. Puèi desacaptèt una topina per ne tirar un quartièr d'auca. Mangèri sens parlar gaire. Tota la sabor del temps passat me tornava sul pòts. E beviái lo vin, lo plen esclòp dins un veire pesuc.