Antonin Perbosc 1861-1944 MANIFESTES OCCITANS (extrait) PROSA OCCITANA Trincs ***************** a Ratièr de Castèlnòu Me fa gaug de me remembrar qu'al moment ont aquel tu-ni-vos Ramon VI s'endormià dins sa flaunhaquisa, ont son fraire Baudoïn traïssià la Causa patriala e guidava a Murèth un dels tres còrses de batalha de Montfòrt, i aviá dins mon terraire carcinòl un valent que siosquèt, coma los melhors, dusca a la fin, dusca a la mòrt, suls prats batalhièrs contra la Crosada. Aquel Carcinòl, dont lo nom merita remembrança coma los d'Esclarmonda, dels comtes de Foish e del rei En Pèire d'Aragon, es Ratièr de Castèlnòu. Es el qu'ambe sos rotièrs forcèt coma un lop dins lo castèl de l'Olmia Baudoïn lo Traïdor e lo trigossèt a Montalban, ont, en preséncia de Rogièr Bernat, filh del comte de Foish, de Ramon VI e dels cònsols, siosquèt penjat als brancs d'un noguièr, -- arbre de justicia que s'enaira bèlament dins nòstra istòria coma aquel sorbièr de Sant Sarnin d'ont partisquèt la pèira drechurièra que desclusquèt Montfòrt. Pòrti un trinc a la memòria d'aquel rèire. Que la remembrança dels valents que son mòrts revelhe lo còr dels flaunhacs que dòrmon ! a Enrié IV Dins aquesta meravilhosa ciutat, tota bronsissenta de remembranças del passat, cossí cada pensada anirià pas vers aquel brave Biarnés qu'aicí nasquet, qu'aicí visquet la majora part de sa joventut frairalament amb los filhs del pòble d'Oc, vers aquel bel reiòt de Navarra que davalet d'aquestas montanhas per devenir rèi de la granda França ! Lo pòble aimèt Enric IV sens saber benlèu totas las rasons qu'aviá de l'aimar. Uèi sabem sa vertadièra istòria, mai bèla que sa legenda. Son ama sòrre de las grandas amas anticas, èra afogada de pensadas verturosas que deviàn triomfar que dins l'avenir. En portant un trinc a la membria de nòstre Enric, que foguet plan nòstre e que lo pòble a tant de rasons de desbrembar jamai, me plai de mençonar simplament aqueste tròç d'una letra tròp pauc conoscuda que lo Biarnés mandava a un de sos melhors amics, lo baron de Batz, un Gascon catolic que combatet pas mens còsta lo rèi de Navarra : " Ceux qui suivent tout droit leur conscience sont de ma religion, et moi je suis de celle de tous ceux-là qui sont braves et bons. " Basta pas de lausar Enric IV per son esprit ; aviá l'èime qu'es l'ainat de l'esprit, coma dison los pacans d'Oc. Los qu'an governat lo monde e que son pas totjorn estats capables de lo governar, an fach tant qu'an poscut la guerra al passat. Cal dire qu'es rare que lo pòble sià responsable de las accions e de las malafachas que vòlo pas mençonar totas... GENESIS 1892 A August Forés Tu, mon Mèstre lo pus aimat, ara i a un an que dòrmes, de pès jos la galga negra, dins lo canton qu'aviás causit de ton brave païs lauragués ! Desempuèi, pas un jorn t'avèm desbrembat. Dins las lutas entrepresas, pensàvem totjorn a tu que siosquèras lo pus valerós apòstol de las idèas que tos discípols, los felibres libertaris d'ara, espandisson dins tot lo terraire. Demoraràs, ò grand Trobaire, lo Capmèstre que, drech dins sa fièra tomba - coma al temps ont cantava meravilhosament dins la lutz - pòrta totjorn en man l'auriflamba de nòstras revendicacions. Per ton òbra immortala, per l'enavant qu'as donat a la Renaissença del Mègjorn, siòscas glorificat - coma o saràs, n'avèm l'assegurança, dins las victòrias de l'avenir ! 1893 Per Lo Terrador, de Prosper Estiu Lo traïn que m'emportava aviá un ròdament fantastic e lugubre. Anavi - indesbrembable romievatge ! - vèrs lo païs lauragués, que mos pès avián pas encara trepejat e que, mentretant, coneissiài plan per l'òbra del poëta que l'aviá tan magistralament cantat. Montlaur, Avinhonet, Mas Santas Puèlas ! Castèlnòudarri ! Aquí, el aviá viscut las annadas d'urosa jovença. Ara,se calava per totjorn, de pès dins son ataüt de garric, dins son cròs prigond, ont aviá volgut gardar encara l'actitud de sa vida. Sos melhoris amics èran aquí, L.-Xavièr de Ricard a lor cap. Una fola immensa - la fola que, tròp sovent, ignòra las autas glòrias - agachava, estonada, aquelis inconescuts. Un d'elis aviá retrait ambe de paraulas eloquentas e aflambadas la vida del grand disparescut ; mas aquel, qu'aviá pas encara jamai escrivut una rega en lenga d'Oc, s'afisava pas, davant aquel cròs, que relevariá l'arma tombada de la man del valent lutaire e que la fariá flambejar tornarmai dins las batèstas de la Pensada. Aquel, èra Prospèr Estiu. Pel primièr còp, aquela velha d'auton - 20 de setembre de 1891 - vegèri lo futur autor del Terrador. Aquel mascle a la cara bristolada, als uèlhs alternativament arderoses e melancolics, a la cabeladura abandierada en signe de rebellion, dont coneissiái qualquas pajas, vèrses o pròsas, d'independenta e artistica forma, m'aviá atirat per çò que sabiái d'el e subretot per çò que sabiái pas encara. Atanben quand, la funèbra ceremonia acabada, lo cortègi se fosquèt dispersat, de la gara ont anavi prene la bilheta, tornèri tot d'un còp vèrs la vila, per fin d'i retrobar Prospèr Estiu. E ensemble, a la vesprada, en parlant d'Aquel qu'èra estat nòstre comun amic, nos acaminèrem al cementèri, per li portar un ultim e plus intim adieu. Nòstra charradissa fosquèt longa e devenguèt lèu tant amistadosa que la perseguiguèrem duscas a... Tolosa. Dins aquel viatge, Estiu comencèt a devenir felibre. En nos permenant dins las carrièras de la ciutat de Godolin, dont adejà raivàvem la conquista, el me declamava de sonets ispres, embavarilhants de fòrça e de color, dont qualquis unis me rememoriavan Les Fleurs du Mal. En aquel temps, el donava los darrièris còps de cisèl a un libre en pròsa francesa que deviá se nominar Gens de Glèble : d'estudis que, coma los plus virturoses de l'autor d'Ompdrailles esperaràn longtemps un editor, per çò qu'an tròp d'art e tròp d'audàcia. Qualquis jorns après, fasiám lo projèt - non realizat, ailàs d'erijar a N'August Forés, en esperant lo marbre o l'aram que lo Felibritge li deu, un monument plus modèst : un libre en lenga d'Oc dedicat a sa memòria. Per aquel libre, Leon Cladèl se sovenguèt qu'aviá fait bronzinar, autres còps, lo parlar de son Carcin. Estiu volguèt seguir son exemple, e garaqui consí " trobèt " sos primièris vèrses lauragueses. Nòstra lenga es una encantarèla. Me mandèt sos vèrses sus Forés dins una letra abrondanta ; enfin, el aviá trobat son camin ; aviái, segon son expression, " espertat lo trobaire que dormissià dins el". Las nòblas amas morisson pas. Forés eiretèt l'energia e la valéncia de son conciutadin Uc Destrèm : ara, l'engenh de Forés, lo grand liric e lo grand libertari, reviu dins lo vèrb potent d'aiceste autre Lauragués que, tot mainatge, dins son vilatge de Fendelha, ausisquèt atanben de misterioses cants d'ira e d'amor. Tota la poësia del campèstre lauragués es dins lo Terrador ; ela fa l'unitat viventa d'aquel libre. Estiu s'es virat vèrs la mairala tèrra. En ela a reconescut l'eternala, la sola inspiratritz, e, dins un de sos sonets, benlèu lo plus bèl, a expausat son " Art poëtic " ; s'es abeurat a la vertadièra sorga de poësia, a la quala Oraci aviá pas solament pensat dins son Epistòla als Pisons : As desbrembat De dire que'l terraire es lo sobeiran Mèstre... Qu'evòque las glòrias passadas de sa raça o que digue sas futuras destinadas, es a la tèrra, totjorn, que son culte tòrna. D'ela tot es sortit, los rudes trabalhadors, las sanas e bèlas mainadas, coma las bèstias, los arbres e las plantas... 1894 Salvar la lenga d'Oc de la destruccion e la far reflorir dins son esplendor retrobada : aquí se son arrestadas per un temps totas las aspiracions felibrencas. Mas son venguts de felibres qu'an comprés que la lenga es pas tot, e tanben que, per la salvar e la servar, es pas solament necit de l'escriure e de la parlar : cal encara, se l'òm vòl pas far una òbra vana e sens avenir, reformar lo sistèma politic que trabalha despuèi sèt cents ans a nos francimandejar, a nos desnacionalizar. Aquelis son estats enculpats de voler copar la França en dos ! De separatistas al sens qu'an fait semblant d'entendre qualquis critics malvolents, pensam pas que se'n fogue trobats dins lo Felibritge. Qui a raivat de far de la tèrra d'Oc una nacion dont los bornatges sarián tal flume o tala cima de montanhas ? Es pas lo Mègiorn soi que patis de l'unitarisme a otrança que subissem : son totas las provincias, absorbadas per la centralization parisiana que lor a jucat tot lo sang coma un vampir e las a laissadas sens vertut, sens vida, sens ama. " A ! - coma a dit Leon Cladèl - se los federalistas de la Gironda agèron benlèu tòrt, en 92, d'èstre contra l'unitat nacionala, alavetz indispensabla per melhor afrontar los innumerables mercenaris dels tirans de l'Euròpa, aurián ara plan rason, car tot s'ablatuga e s'escantis dins aquelas provincias atanquidas dont París, l'ògre París, acaparra jorn per jorn tota la saba en atirant devèrs el los plus valoroses de lors filhs que garda, e que d'alhors se desbrembran, subre las ribas de la Sèina, elis, lor terrador pairal, lo brèc, la patria, la sola e veritabla patria ont cada òme digne d'aquel nom es estacat per las fibras de son còr coma tot mainatge pel cordon ombilical al sen de sa maire. Quinis son donc aquelis desirièrs dinquiá aicí trebols dont lo creissent a suaudament levat dins los esperits felibrencs ? Pareis qu'èm totis federalistas, ara, dins lo Felibritge ! En tot cas, nos plai de dire que sieguèm pas, nosaus, la mèma dralha qu'aquelis felibres qu'an tanben la pretension d'èstre federalistas e que pensan que los Dreches de l'Ome son "que de bofiga bodenflada de vent ", - dont lo federalisme sariá lo sanhàs clerical, la " palun de costièra " e non pas la " granda mar ", - una federacion que lor permetrià de partejar la França en provincias ambe lo secret esper de metre dins qualquas unas lor govèrn subre los nècis que " botariàn en Dieu lor esperança ", per veire la fin de l'òrre Rambolh social. Çò-que raivam, nosaus, es justament lo Federalisme basat subre aquelis Dreches de l'Ome, sens aristocracias, que fòscon borgesas, clericalas o feudalas, ambe la tèrra a totis coma la lutz del solelh. Desbrembam pas qu'èm los filhs de la granda Revolucion, en même temps que los gaissons dels grands libertaris lengadocians. S'es dit que la revenja de Murèth l'avèm avuda. I a una part de vertat dins aquela paraula. I a quicòm de plus fòrt benlèu que las tradicions de raça : es l'esperit, e, se s'es negada l'existença d'una raça latina, i a segurament un esperit latin ont de raças diferentas an posat de parionas aspiracions, un esperit latin qu'a jamai cessat sas conquistas pacificas e planfasentas. Es aquel esperit que pertot ont a passat a triomfat de la fòrça brutala, a fait nàisser la liura pensada e totas las libertats ; es el qu'a unit tantis de generoses pensaires a totis los caires de l'orizont. Mas aquel esperit latin, qui vei pas qu'es estofat, al Nòrd e al Mègjorn, per un estat social ont los flacs son sacrificats a l'inic egoïsme dels potents, coma las provincias son espotidas per la centralizacion ? Se los asirs dels rèires revivon dins nòstras amas, es pas per nos incitar - o tornam dire - a entreprene une òbra d'asir, mas una òbra d'union, de justicia, de fraternitat. Uèi, nòstris adversaris son pas los òmes de tala o tala provincia, coma al temps dels Folquets e dels Montfòrts - son los centralizaires d'aquel tèrç estat despotic qu'a falsat la nòbla Revolucion, se'n serviguent per intronizar sa feudalitat a la plaça de l'anciana. I a une granda fòrça qu'es ambe nosaus : es l'ama del Poble - aquela ama que, coma la lenga qu'aimam, es estada ablatugada, desformade per la centralizacion barbara. Es pr'aquò que disèm qu'empurar e salvar la lenga es pas pro ; cal reviscolar l'ama del pòble, l'arremontar als remembres fièrs de la raça, al flam de sas tradicions, a la lutz de la Justicia e de la Libertat, a l'amor de la tèrra mairala que sol lo pòt menar racionalament a l'amor de la granda patria. 1896 Discors a l'Escòla Carcinòla I a 40 ans que l'arbre felibrenc espandís sul Païs d'Oc sos brancs conflats de saba novèla. La lenga de nòstris davancièrs, corrompuda, tombada en mesprètz, abocinada en mila parlars assalvatgits e abastardits, mas totjorn verturoses, s'es ragalhardida al moment ont l'òm podià creire qu'èra a son darrièr badalh s'es retrobada al mitan de l'abarrejadís barbar ont se perdià es reviscolada, sanca, canda e blosa, coma una bona espasa antan rebonduda dins un camp batalhièr e que, dejosterrada per un lauraire, torna clarejar al solelh. Dins aquel meravilhòs reviscol, nòstre terraire n'es pas mai demorat en arrièr qu'al temps ont luchava ambe Lucterius, plus tard ambe los comtes tolosans, contra los conquistaires de sas libertats. Lo Carcin, qu'agèt de valents trobadors, a ajut de tot temps sos cantaires populars ; lo Felibritge espelissent lo trobèt prèst per recebre son bon semen, que i a florit e fructificat. Nòstre brave Castelà publicava en 1850, nèu ans abans Mirèio, sos primièrs Farinals. Lo païs dels casses es donc tèrra florivola e granivola per la sega felibrenca. Aquela tèrra - maire, noiriça e tomba de nòstris aujòls -, son campèstre ont venon bèlament blat e milh, frucha presada, vits reialas dels solelhals ; los casses de sas sèrras ; los pibols de sas combas ; son istòria, d'ont se lèvan tantas de remembranças caras ; sas costumas, son parladis : tot aquò, sentèm qu'es vertadièrament la patria de nòstras amas. Felibres, es tot aquò que volèm salvar del desbrembièr, tot aquò que ten dins aquel sol mot : lo terraire, la pichona patria. Sens l'amor del terraire, l'amor de la granda patria pòt pas èstre. Dins una forèst, i a mila e milanta casses. Qu'arribarià s'un dels arbres tirava de la tèrra e de l'aire tota la noiridura per el sol ? Cada arbre viu per el, mas viu tanben per totis ; totis ensemble tenon còp al buf dels ventasses, e la vigor de totis fa la fòrça de la selva. Atal la vertut e la glòria dels terraires fa la vertut e la glòria de la Patria. Lucham per la vida de nòstre terraire. Es la patria carcinòla que volèm glorificar, salvar de la mòrt. E çò que volèm salvar subretot, amor qu'es çò que nòstris rèires nos an legat de mai preciós, es nòstra Lenga. Per aquò far, los felibres escrivon e cantan. Aquò's pas pro - cal que s'uniscan per que lor òbra s'afortisque e s'espandisque ; cal que lor votz s'ausisque -, cal subretot que lo pòble comprengue que li pòrtan la paraula de vertat e de vida. Nòstra tòca es l'amor, la servacion e la parada, la restauracion e l'espandiment de nòstre parlar ; e nòstris desirièrs non mens cars son de luchar de tot nòstre poder contra aquela centralizacion entenerga venguda de la Vilassa que, de mai en mai, tira lo sang, la vida dels terraires. Carcinòls d'en amont e d'en aval, de las vilas e del campèstre, es per trabalhar a aquela òbra de relèvament qu'avèm fondada una frairala escòla felibrenca. Cresque e s'espandisque l'Escòla Carcinòla ! 1896 Discors de Foish Al nom del Felibritge, me fa gaug de vos portar un salut d'amistat occitana e felibrenca. Saludi en vosaus, fraires del païs de Foish e del Lauragués qu'avètz fondada la valenta Escòla de Montsegur, los filhs dels darrièrs paraires de l'independéncia megjornala. Oc, vosaus que vos remembratz, sètz los vertadièrs regrelhs dels faidits qu'en 1244 luchèron duscas a la mòrt contra l'inica Crosada dins la ciutadèla de Montsegur ambe Pèire de Mirapeis e Ramon de Perelha. En evocant aquela fin tragica e gloriosa de la patria lengadociana, cossi mon esperit sarià pas trevat pel sovenir del grand istorian-trobaire dels Albigeses, Napoleon Peirat, dont lo nom nos sarà totjorn car, aquel que nòstre Forés apelava l'Aujjòl e qu'es vertadièrament lo nòble semenaire de las idèas espelidas dins nòstras amas, nosaus totis que nos sèm abeurats a la sorga amara e fortificanta de l'istòria - ailàs ! tan mal conescuda e tant falsada ! - de la tèrra d'Oc ? Portem-nos per la pensada a aquel sombre jorn del mes de març de 1244 ont lo solelh se colquèt sinistrament sul grand Malastre : " Ramon de Perelha, cependent, s'acaminava vèrs las torres de Carcassona. Lo nòble e vièlh guerrejaire posquèt veire longtemps encara son castèl desmerletat. En mai lo vesiá de luènh, en mai lo gloriós donjon abissat semblava s'enairar, per dessús los puèges e las sèrras, per agachar son mèstre desfortunat que deviá jamai plus reveire. Despolhat de sa creneladura, èra pariu a un autar e a un tombèl : autar de la patria romana, tombèl de la raça megjornala, acrin a tot jamai celèbre pel sacrifici d'un pòble... A la fin, lo monument, transfigurat per l'espaci, disparesquèt coma un songe dins las vapors del ser. Atal s'es avalit dins la nuèch dels tempses. S'es plus ausit mençonar mentre sièis cents ans... Ara solament, lo nòble castèl sembla sortir de sas tenèbras. Saludem son reviscolament istoric. " Montsegur, Montsegur ! Ciutadèla despoderosa, mas sepulcre gloriós, masta tos merlets al dessús de las nivols, masta-los al dessùs dels atges, e mòstra totjorn a l'univèrs tressalissent d'admiracion e de terror tos martirs, immensa ecatomba, devorats subre ta cima per las flambas, e que ton aureòla de sang nos esclaire, à Golgotà de la patria romana ! " Aquí lo dolorós e magnific tablèu que nos fa lo grand Pirenenc d'aquel jorn de dòl e d'esparrabissament ont, pariu al rei Rodrigue vencut abandonant son darrièr camp batalhièr, se'n va vèrs la nuèch de las glòrias avalidas, mortalament malcorat e plorant la patria ambe de plors de sang, los uèlhs virats vèrs Montsegur conquistat pels Barbars, Ramon de Perelha Lo Faidit. Felibres de l'Escòla de Montsegur, en vosaus l'ama de Ramon de Perelha es reviscolada. N'avètz plus l'espasa d'Oc, mas avètz totjorn lo parlar d'Oc : tant que viurà, la patria romana sarà pas mòrta. Del grand arbre poderós atucat pel boscassièr es renascut l'arbre qu'ara espandís sos rams sus totis nòstris terraires. Servatz vòstre ram ! En Auvèrnha, en Provença, en Aquítània, en Lemosin, cadun servarern lo nòstre - e dins l'arbràs reverdit retindinaràn clarament e verturosament las cançons dels trobaires d'antan, e a son ombra respeliràn las libertats reconquistadas. 1896 Peire de Garros Demest los Trobaires occitans del segle XVIn dont lo renom encara trelusis : Saluste del Bartas, Augier Galhard, Belaud de la Belaudiera, consi lo Leitorés Peire de Garròs es tombat dins lo debrembier ? Aquò's una de las grandas injusticias de la posteritat. Mas som uròs d'apondre qu'aquela injusticia es estada magnificament reparada per un felibre fasent onor, el tanben, a l'antica ciutat de Leitora, M. Alceu del Rius, que ven de publicar tina edicion completa de las òbras de son grand davancier. Dins sa remarquabla prefàcia, aicí com M. Alceu del Rius aprecia l'òbra de Garròs a un punt de vista particularament interessant : " ... Garros, le savant polygotte, qui fait le Psauticr du peuple en sa langue, ne se contente pas de celle qu'il a trouvée et qualific lui-même de barbare. Il la saisit de sa main puissante, la pétrit dans sa scicnce, lui donne des allures nouvelles, la discipline avec des formes correctes, grammaticales, et l'enrichit de mots inconnus jusqu'à lui. Les puristes peuvent le regretter. Mais une langue, quelle qu'elle soit, ne progresse et ne devicnt littéraire qu'à cette condition. Ils convicnnent, cependant, qu'il a largement racheté ses audaces par la vigueur du style, la noblesse et la grandeur des sujets. Abandonnant les senticrs étroits di] sentimentalisme, trop battus jusque-là, il ose tout aborder avec un égal succès : la poésic biblique, héroïque, pastorale, familière : l'arme ne faiblit jamais dans sa main de novateur, et le langage est partout au niveau de sa pensée. Micux encore, il lui prête quelquefois un relicf que le français serait inhabile à lui donner. " Mas Peire de Garròs es pas solament un bon Trobaire : es, --o cal dire autament, lo primier precursor conscient del Felibritge. Tres cents ans abans Font-Segunha, arboret la bandiera del relevament nacional del Païs d'Oc. Es pas solament dins un interès de proselitisme religiòs que, jos lo titol de Psalmes de David revirats en ritme gascon, fasquet pels protestants de la corona de Bearn lo meteis trabalh que Clamens Maròt en francés. La cort de Pau se fasiá encara un onor de parlar la lenga d'Oc, que Garròs considera amb bon drech com lenga nacionala, car lo poëta se planh de l'abandon del gascon. Escriu : Per l'hono deu pays sostengue E per sa dignitat mantengue. Très cents ans abans las ardidas estròfas de la Comtessa, clam arderosament : Armen nos de plumas agudas, Per orna lo gascon lengatge, Perque òm prezique d'atge en atge La gent, la bera parladora, Com en armas es vencedora. Fòra sa traduccion dels Psalmes, qu'es segurament una de las melhoras de França, aveni de Garròs sas Poësias Gasconas, subretot sas Eglògas, son òbra la mai originala e la mai perfecta. Garròs, aquel poëta inconescut de gaireben totes los qu'an estudiat nòstra literatura, es tot simplament lo primièr trobaire occitan de son segle, non solament per sas remarquablas creacions, per la pintura fidela de son temps, mas encara per la bela lenga qu'a escricha ambe fèòça, blosetat, noblesa, polidesa, armonia e pintoresc. En plena descasença, a fach una seriosa temptativa d'espurgacion e de relevament; subretot, es estat animat per l'idea nacionala qu'estacam a la mantenença del Verbe d'Oc. Es estat lo primier obrier qu'a semenat lo bon gran dont vesem ara l'espigason. LA PARAULA E L'ESCRITURA L'unitat de la lenga d'Oc es pas mens reala al temps d'ara qu'al temps dels trobadors. I a 800 ans, coma ara, i aviá sus las terras occitanas e catalanas mila parlars diversificats per las prononciacions localas, mas i aviá qu'una lenga escricha que, s'aviá volgut l'astrada, se sariá mantenguda e desvolopada segon las leis de tota lenga cap a una unificacion de mai en mai precisada per l'ensenhament e per la literatura. De tot temps an visent al còp, tan plan al temps de Vergèli en Italia coma al temps de nòstres trobadors, los parlars locals e la lenga que los dominava e se renovelava de contunh a lor tengença. Es plan vertat de dire que la lenga d'Oc es mòrta del moment qu'es plus estada ensenhada dins las escòlas, escricha dins los actes publics e dins d'òbras literàrias. Çò qu'es pas mort, son los parlars populars, dont la tendença es de se particularizar de mai en mai del moment qu'a disparescut la lenga que los gardava del tròp. Programa 1 LOS PRINCIPIS 1898 Tolosa Davant lo monument de Fores Escalprada dins l'aram solid e bronzissent, sol digne dels guerrejaires e dels poëtas fòrts, es aquí, la fièra e doça cara del trobaire dont la mòrt nos a raubat la jove glòria per la mesclar, dins l'imortalitat dels tombèls, a la dels ancessors. Glòria bèla, glòria malastrada ! Forés a semenat la paraula d'alèrtament sus la tèrra endormida d'ont entendià montar la pensada dels rèires, e a pas pro viscut per veire se levar lo soscament e l'ausor dels jovents d'ara e de l'avenir dont sa votz aurià degut, longtemps encara, menar las luchas per la Patria occitana. Mas, mòrt, sa vida nos demòra com l'exemple e l'encorament. Forès a reviscut passionadament l'istòria de la Tèrra d'Oc , dins lo gloriós e dolorós passat a trempat sa soscaira e generosa jovença, e s'es fach vertadièrament una ama afogada al fòc sacrat de la raça. Es estat lo cantaire novèl del sirventesc patrial, que s'ausissiá plus dempuèi lo temps ont Sicard de Maruèjols se lamentava : Ai! Tolosa e Provença, E la tèrra d'Argença, esèrs e Carcassei . , Com vos vi ! com vos vei ! Es estat com la votz reviscolada de Bertran de Bòrn, de Pèire Cardenal, de Figuèira, protestant contra l'odiosa e tortuosa Crosada d'ont lo pòble d,Oc sortiguèt espotit e despatriat, protestant contra la fòrça al nom de l'etèrne drech ; es estat la votz de l'immanenta justicia que los poëtas proclaman tram los sègles passivols ; es estat lo trobaire patrial d'un terraire que dempuèi 600 ans n'avià plus de trobaires patrials al sens prigond qu'aquel mot deu aver. E mai d'un a pensat qu'èra plan tard per maldire encara l'avesque Folquet e Montfòrt, com se lo temps podià jamai venir de desbrembar los crims ~dels òmes e las catastròfas nacionalas ! Los òmes e las accions son los exemples immortals que lo trobaire pren a bon drech dins l'istòria per dire a sos contemporanéus : Remembratz-vos ! Una ora vendrià donc, parionament, ont la França deurià se desraigar del còr lo dòl lèu trentenari nascut d'un novèl triomf de la fòrça sus lo drech ? Se volètz escantir lo sovenir del passat, es benlèu que cresètz que tot aquel passat es plan mòrt ? Non, es pas mort : lo mal regaissa com lo gram dins lo campètre, quand la bona relha passa pas sens relambi per trencar sas arpias totjorn renaissentas. Ara, com antan, i a de Montfòrts e de Folquets ; e diretz pas que l'ama dels Dominicans de la Crosada es mòrta ; ièr sa votz s'es ausida, dins lo grand Paris de libertat, clamant son salvatge apèl al glavi de Cesar, proclamant autament sa lei servada dins tota son antica e mostrosa orror, sa lei qu'es de morrialar fòrt a mòrt la Pensada, de terrorizar l'Esperit dins tot l'univèrs. 0 ! siatz totjorn evocats, noms santament maldits de Montfòrt, de Bismarck, de tots los raubadors, de tots los traïdors, de tots los escanaires infernals del drech e de la pensada ! De vòstre perdurable asir cal conflar los còrs dels jovents per los ensenhar e los fortificar. Los sègles comptan pas mai que los ans per las raças verturosas que sabon religiosament gardar los nòbles, los cars, los justes, los necessaris Remembraments. Lo sirventesc foresenc es pas estat solament lo resson tardiu dels amars sirventesques dels trobadors faidits. A qué servirián los cants d'asir e de remembrança, se lo poëta i mesclava pas los soscaments d'esper en lo relèvament ? Ajaçats suls camps batalhièrs, brutlats suls busquièrs de l'Inquisicion, los faidits èran tombats, e ambe elis l'ama del terraire semblava per totjorn avalida : Forés es estat lo retrobaire, lo consolaire e l'alertaire de l'ama lengadociana, l'apòstol afogat qu'a dich al pòble d'ara : " Aquí tos rèires, que coneissiás pas ! Aquí çò qu'an fach, çò qu'an sofrit de ta raça ! Aquí ta tradicion dont la cadena es estada trencada per los enemics de la pensada, de la tolerança, de la libertat ! Aquí ton ama matrassada e desesperada ; Aima tos rèires ; apren lors glorioses malastres ; torna a la tradicion ancestrala ; reconeis ton ama ; relèva-te, e espèra, car l'istòria n'es jamai finida, tant que l'ama de la patria es viventa ! As una arma qu'as servada malgrat los tirans, los gorrimands e los fanatics, malgrat los sègles desparricaires, malgrat la centralizacion nivelaira : es ton vèrb, es ta lenga : tant que s'arborarà, seràs lo pòble d'Oc !" Atal Forés es estat quicòm de mai que lo dolent e fièr trobaire del passat : es estat l'anonciator del relèvament. Lo campèstre, la patria, lo drech : aquí las sorgas blosas e prigondas ont a subretot posat l'engenh de poësia. Son campèstre, son bèl Lauraguès, Tèrra dels gasalhans e dels bonis arneses, com en filh pietadós l'a estudiat, l'a pintrat e l'a cantat ! Costumas, paisatges, lauraires, joventas, granivolas planas tant arbradas : com tot aquò es vivent dins sos cants ! Claras oras ont l'amorós del terrador lo lausa simplament, gaujosament... Mas, a las oras sombras ont l'observator de la natura vira vèrs ela l'agach de son soscament, lo campèstre es transfigurat a la lusor de l'istòria ; campèstre, patria : aquelas doas causas se mesclan duscas a far qu'una sola vision. Dins lo camp suau ont davala la patz del luscre, son gran lauraire canta : 0 terrà ! tas regas saràn Linsas coma de fòssas Prigond te lauram Per bolegar las òssas. Las bodegas qu'al temps de las segas zonzonan, la nuèch, sus la Montanha Negra an de nòtas que li semblan sortir de la prigondor del passat, e las capròsas ondrant los blats de lors largas flors emporporadas son lo sang dels Lengadocians Mòrts pendent la Crosada. Per el, la patria es primièrament lo campèstre o la ciutat, e puèi la liura federacion de las ciutats dins la provincia, la federacion de las provincias dins la granda patria. L'idèa s'alarga dusca a la vision de la federacion avenidoira de totas las nacions sòrres d'esperit et de sang. 0 Patria ideala ! Liure e natural afrairament dels pòbles iberò-latins al torn de la Mar Latina : soscament de trobaires, esperança que realizaràn d'òmes melhors e mai clarvesents que nosaus ! En atendent, las vertadièras patrias, las patrias realas ont los òmes se son gropats, malgrat tot, d'aprèp las estacas naturalas de raça e de lenga, mantenon, aici, alà, lors tradicions anticas : los Chècs, los Flandeses, los Bascos, los Catalans, los Irlandeses, los Canadians, los Engadins, los ancians pòbles dels Balkans, non mai sopacats e ajoatats per la barbaria que per çò qu'apelam la civilizacion, tots aquelis pòbles despatriats aspiran a reconquistar lor nacionalitat perduda, e " es lo signe del sègle : ambe los pòbles se soslèvan los parlars populars ; raças e lengas vencudas freinisson pertot dins lo monde ". Pòbles esclavissats, luchaires prenent lor defensa per la paraula o per l'espasa, Forés es ambe elis, encorant los esperfòrces, celebrant las victòrias, glorificant los espers que subrevivon als desastres. Per evocar al dessús d'aquel bèl monument ont se gropan gloriosament la patria occitana e l'ufanós aimaire del terrador occitan, per evocar la figura eroica e espectaclosa que trevarà totjorn nòstre esperit quand pensarem al trobaire qu'arborèt sus lo naut pedestal de sos bordons aquel grand lauraire cantant per òrta, dont la votz poderosa. Fasià'n long resson De Besièrs a Tolosa, dirai : lo Grand Lauraire, aquò's el. A viscut sus la bona tèrra ; son araire a bolegat los ossuaris dels Faidits ; sa man a semenat per l'avenir. En laurant, en semenant, a entenduda e compresa l'ama misteriosa del campèstre, ont la pensada patriala se perpetua e se renovèla cada prima com regrelhan los froments, e a cantat l'ardida cançon qu'a fach tresfolir tot lo païs d'Oc, la brava cançon occitana que glorifica l'amor, la patria, lo drech, la lutz, la libertat. 1904 Fòc nou Un pòble pòt pas se contentar d'exprimar sa pensada en d'innombrables parlars. Los parlars populars, espelisons galhardas mas assalvatgidas d'una lenga en descasença, an una fin naturala : es de s'escartar pauc a pauc de la lenga-maire, de s'abastardir de mai en mai. D'un costat, lo pòble laissa s'apaurir son lengatge en restrenhent lo vocabulari als sols besonhs locals ; de l'autre, aprèp aquel apauriment dont patís a un moment donat, lo pòble augmenta lo vocabulari en manlevant, de novèls mots a la lenga oficiala. Dire . " Cal conservar los parlars populars ", es pas bastant ; dire : ",Cal espurgar los parlars populars ", es pas pro encara. Ambe aquò, mantendretz un pauc de la lenga reirala, se volètz; mas n'auretz jamai, atal, aquela lenga qu'escampilhada tròç per tròç, e non la lenga integrala. Cal conservar e espurgar los parlars populars, non pas per los mantenir incomplets com son, mas per faire servir çò que cadun a gardat de franc a la restauration completa, integrala de la lenga d'Oc. Nòstres parlars s'auçaràn a la dignitat de lenga a la condicion de se completar, non pas en manlevant çò que lor manca al francés, mas en reprenguent los mots occitans qu'an perduts e que se son servats dins d'autres terraires occitans. I a de felibres que pòdon pas sofrir d'entendre dire dels parlars occitans : " Ce sont des patois. " Dins la boca de fòrça Francimands, cal reconéisser qu'aquelas paraulas son de necitge atant que de mesprètz; mas son qu'a mitat fòravertadièras. La vertat es qu'aviám una lenga, e qu'aquela lenga s'es abastardida en parlars locals. Cadun d'aquels parlars demòra una lenga, se tant volètz, mas en tot cas una lenga incompleta. De qual biais la completar ? Cal tornar a la lenga - o, per melhor dire, cal fargar la lenga novèla, la lenga occitana viventa de nòstre temps, per la fusion de tots los elements utilizables conservats dins los parlars populars. Aquela òbra, pensam pas que pògue èstre ni que deve èstre l'òbra d'un òme, aquel òme foguès lo Dante o Mistral ; pòt e deu èstre l'òbra comuna de tots los escrivans occitans. Avèm donc pas la pretension d'aver resolvut la question ; avèm pausat e botat en aplicacion de principis que nos semblan bons : aquí tot. Aquels principis consistisson : l' A adoptar la grafia classica dels trobadors, en la simplificant ; 2' A remontar a las vertadièras sorgas occitanas, en n'emplegant, pr'aquè, los vocables ancians que dins lo cas ont son estats mantenguts per un o l'autre dels parlars actuals, o dins lo cas ont desfaltan los bons vocables modèrnes ; 3' A bandir lots los mots franceses qu'an presa la plaça de mots occitans avalits dins tal terraire, mas conservats dins un autre ; 4' A crear de mots novèls, en los trasent atant que se pòt dels parlars populars, e, en segond, de las lengas que son, dins lo passat o dins lo present, sòrres de la nòstra. Enfin, la pensada que ~deu aviar tots los esperfòrces dins l'aplicacion d'aquels principis, es que cal obrar ambe los parlars populars e que cal obrar ambe l'ama del pòble ; es que l'escrivan occitan deu partir del parlar del pòble d'ara per retrobar, tram los sègles e los terraires, la lenga de las generacions passadas, renosar la cadena que liga los vius als mòrts. Se pòt dire qu'ambe los parlars actuals tals que son, en prenguent quora dins un terraire quora dins l'autre las formas blosas que s'i son servadas, se pòt escriure una lenga que, facha de mots tots vivents, serà ni mai ni mens la lenga dels trobadors tala o pauc se'n manca que seriá se s'èra mantenguda com lenga literària. Es justament aquí çò que cal faire. Sabèm plan qu'aquò es tot lo contrari de çò que s'es fach dusca ara. Los felibres son estats mai que mai de rimaires de cloquièr. Lo pòble es portat a se trufar de tot parlar qu'es pas, mot per mot, lo de son vilatge, e aquí perqué los felibres se son gardats com de la ronha de cambiar quicòm al parlar de lor vilatge. E segur, es pas tota vana, aquela literatura de cloquièr. Lo ben que pòt faire, dins son rodolet, es qualque còp grand : es de mercés a ela que los pacans qu'an ajut la bonaurança de veire se levar sus lor tèrra un bèl trobaire an conescut lo gaug de comuniar ambe sa pensada, gaug que n'auriàn jamai conescut plenament en legiguent las mai bèlas òbras francesas. Mas lo mai grand trobaire escrivent dins lo parlar de son vilatge, qual lo legirà fòra de son terraire, se botatz a l'espart los rars felibres qu'an pro de cultura per comprendre tots las parlars d'Occitania ? Que se mantengue, aquela literatura de cloquièr, dont n'avèm volgut mostrar que lo bon costat : i vesèm pas de mal, en esperant melhor ; mas pensam qu'al dessús dels parlars populars e de la literatura populara cal edificar la lenga nacionala d'Occitania, la granda literatura occitana. Aquí lo fòc nòu que volèm alucar al foguièr de la Patria reviscolada ambe tots los fòcs de pastres qu'an servat las belugas sacradas, qu'an mai d'un còp flambejat en eslhaucencs brandals, mas que, soma tota, an fach mai de fum que de lum. 1905 En Josèp Ros Josep Ros es pas solament lo grand trobaire de la Chançon lemosina, lo reviudador qu'a encarnat l'ama de son terraire : es lo precursor de la vertadièra Renaissença occitana. La simbolica estela de Font Segunha, que, de mercés a l'engenh de Mistral, a espandit sa lusor sus tot lo monde literari, n'es pas mens l'estela provençala, res que l'estela provençala (e encara cal pensar a una Provença isolada dins lo temps e l'espaci) ; los rais de l'estela que s'es levada al cèl lemosin an l'esclardor primalbenca de l'estela patriada, Per parlar sens metafòra, Josèp Ros es lo primairenc obrièr que, tornant a las sorgas blosas de nòstras tradicions, a obrat al reviscolament nacional en adoptant, en retrobant, per delà los parlars populars abastardits e francimendejats, la lenga nacionala. La Chançon lemosina es una de las mèstras òbras del Felibritge mas çò que cal notar, fòra de sa valor literària, es lo novèl element d'evolucion, de reconquista que portava al Felibritge. Aiçò es pas florison assalvatgida d'un parlar terradorenc mai o mens francimandejat, com la poësia d'un Godolin o d'un Jansemin : es òbra tradicionala, òbra lengadociana, trobadorenca : es la florison d'un parlar espurgat, reviudat dins sa drechura e sa belor d'antan, tot en demorant natural, actual e comol de bragarda vida vidanta ; es la florison d'une ama que, com la lenga, a fach bèl esperfòrç per se desfrancimandejar. De precursors d'aqueste precursor, n'i a qu'un a nomentar : es lo grand Lectorés Pèire de Garròs. Òbra de trobaire e d'apòstol que mostrava als escolans lo camin. Los escolans an pas faltat ; pauc de temps aprèp l'espelida d'aquelas tròbas masclas e ufanosas evocant las cançons e los sirventès dels Bòrns e dels Ventadorns, nasquèt aquela solida Federacion de las Escòlas lemosinas dont la revista, Lemouzi, e l'accion valenta an tant fach per l'espandiment de la Causa. Mesconegut, gelosat, atacat pels nècis de pertot e mai que mai pels òmes de glèisa - com pensaire tròp liure e de tròp franc parlar - e pels felibres provençals - espantats del destorbi que portava dins aquel sistèma grafic, tot fargat e tan comòde, ont, a lor idèa, i a res a cambiar - Josèp Ros, qu'aviá bèc e onglas, diguèt sas quatre vertats a cadun, e persieguèt son camin. Amb l'escaisnom de Dadés-lo-Natre aviá personificat totes los entenères e los vistacorts que se trufan de çò que son tròp balucs per comprendre : Laissatz Dadés-lo-natre a l'imbecil sorire, Que se pica de far, e d'escriure, e de dire Sens parlar coma nos 1... Sabià que tota sa semenedissa èra pas tombada sul ròc, dins las gresas, pels romegals ; de gruns, qu'an escapat als ausèls de malafacha, an levat en bona tèrra, an florit e granat en espics bastants per assegurar las segadas avenencas. Com d'autres, qu'an vist clar, benlèu, tròp tardièrament al lum de son calelh, Ros sabiá que laissava quicòm a faire als contunhaires del prètzfach. " Se dependià que de ieu... " li escapava de dire. Aquel esperit ausard ausèt pas anar duscas ont vesiá qu'èra mestièr d'anar... Al primairenc lauraire se pòt perdonar una rega tòrta. Es pas mens el qu'a ensenhat, un brave pauc, la mena de l'araire als qu'enregaràn drech subre l'arada ; es pas mens el qu'a començat, " sol novèl trobador ", lo prètzfach immense ". Es per aquela valença atant que per la belor de son òbra que merita d'èstre glorificat e de viure al temps avenenc dins la memòria del pòble occitan. 1905 Occitanisme e provençalisme Com ditz Devoluy, i a de " secrets de tota mena ". N'i a un que tres o quatre majorals de Provença an gardat pro bèla pausa : qu'an, per vegadas, fach lisar doçamentet dins de libres e de cronicas ; qu'auriàn plan volgut mas qu'an pas ausat cridar als quatre vents. Aicí tot simplament lo mot d'aquel " secret " : La lenga de Mistral serà la lenga de tota la tèrra dOc. Un temps siaguèt ont los gardaires d'aquel pesuc " secret > s'azardèron a lo largar pro clarament, e qualques rars felibres d'aquesta man de Ròse lo comprenguèron duscas a rimar en parlar de Mirèio lors tròbas lengadocianas. Mas se trobèt lèu de valents refractaris que se rebellèron bèlament contra aquela entrepresa de provençalizadura ; parlèron talament naut, e los provençalizaires comprenguèron talament plan que menavan une novèla " magra entrepresa ", que lo secret tornèt vistament s'entutar. E i a plan una trentena d'ans qu'èra aqui, suaudet, agorrufat e mut, esperant un melhor temps per se desentutar. Devoluy e Ronjat an pensat qu'aquel temps èra vengut. Lo " secret " s'es desentutat dapasset ; s'es desgençat tan plan qu'a poscut, amor d'èstre pas reconescut de prim ; a mostrat lo cap del nas quora aicí, quora alà,. e degun i a gaire fach moment : qual aurià pres aquel pauruc lapinòt per un conquistaire ? Entrevegèrem, i a un parelh d'ans, aquel lapinòt que fasiá sas candeletas dins un jornal de Paris. Devoluy li fasiá faire d'azardoses sauts perilhoses a l'entorn d'aquel tèma : " lo mistralisme " Respondent a un article de Xavièr de Ricard - un d'aquels mascles refractaris d'antan qu'ai mençonats ont lo vièlh companh d'August Forés acusava los Provençals de " voler impausar a totes los dialèctes la sobeiranetat e l'egemonia de la lenga de Mirèio e de Calendau ", Devoluy disià : " Il n'y a pas plus de dialecte languedocien que de dialecte provencal, limousin ou dauphinois ; il y a des parlers et une langue ...Ce n'est absolument que par le plus ou moins d'archaïsme de leurs formes que se différencient les parlers d'Oc. Les uns ont moins évolué et sont demeurés en conséquence plus voisins du fameux - roman" ; les autres ont évolué davantage, et il se trouve que celui de la plaine d'Arles est le plus " évolué " de tous, c'est-à-dire le plus moderne. " E Devoluy vei aquí " la main tutélaire du Destin qui voulut faire naître Mistral près d'Arles " ! Aquí perqué Devoluy, que se recomanda d'Auguste Comte, a abandonat son parlar delfinenc per adoptar lo de Mirèio. Se tot aquò vòl dire quicòm, es qu'en faguent atal nos dona lo bon exemple ; es que, com el, totes los felibres an lo dever d'adoptar lo " vulgar illustre " que " s'élève à la gloire, tandis que ses frères jumeaux vivent sans grande notoriété ". Soi plan d'acòrdi ambe Devoluy quand ditz que totes nòstres parlars actuals son d'estats diferents de la lenga dOc, que son la consequença - com ai dich, iò - de l'evolucion descasenta qu'escarta de mai en mai los parlars de la lenga a partir del jorn ont aquesta quita d'èstre escricha. Sosten que la bona letradura es la que s'exprima en " lengatge naturau ", e pr'aquò escriu pas, el, dins son " lengatge naturau ". Ditz que lo parlar d'Arles es lo melhor per çò qu'es lo mai " evoluat " : d'aquela " evolucion " ne parlarein ! Al nombre dels " vertadièrs precursors " bota Jansemin : cal convenir que, d'un biais, lo parlar de Mous Soubenis es encara mai " evoluat ( que lo de Mirèio, se lo mot evolucion vòl dire abordiment e agroliment. - Jansemin es fòra de causa. A escrich, el, ni mai ni mens, lo parlar de son terraire o, per melhor dire, lo parlar d'Agen, aquel " lengatge naturau " talament caponat e francimandejat que los academicians de Paris lo compreniàn sens i faire susar lor codena. Jansemin es estat un grand trobaire popular qu'a ajut atant de renom que Mistral, e, se bastava, al temps que sèm, d'illustrar un parlar vulgar per lo faire passar al reng de lenga, los Devoluys de 1850 auriàn poscut dire com lo de uèi : " Aquí lo parlar que s'es arborat a la glòria : es el que serà la lenga unenca d'Occitania. " Devoluy a bèl vantar tendenciosament, per nos despresar, los felibres qu'escrivon " en lengatge naturau ", sa reala conclusion n'es pas mens la nòstra : cal faire una lenga unenca. Vòli pas dire que çò que i a de contradictòri dins sos rasonaments i es per manca de franquesa ; dirai solament qu'aquò es una polemica de tustaboisses. Ronjat, el, nos balha un pauc mens a la man-tasta lo fin mot del " secret ". Aviám talament l'aire de lo comprendre pas, que s'es dich que sirià bona òbra de nos desempegar los uèlhs. Lo capolièr aviá tornejat e lanternejat ; lo baile aluca la lantèrna. Es aquí que l'esperàvem, lo bon baile. E, donc, val pas la pena de respondre a sas graupinhadas, pas mai qu'a las de son companh. Que siaguem de " faus pouèto " ; que monsen de Quinze-Lengas espeluque lo Gòt occitan per provar del biais qu'a començat que sap melhor que iò lo parlar de mon terraire : a son plaser ! Es pas iò qu'anirai degalhar mon temps a parar mas tròbas de sa rosegadura ; se pararàn totas solas, com poiràn ! Mas, s'a comprés qu'aquò es fòra de la question, tan melhor per el se vòl atacar la vertadièra question, la question fonsala, atal rai. Es çò qu'a l'aire de voler entamenar dins lo n' 6 de Prouvènço! Aprèp aver pro balatat e aver pro tustat, el tanben, los boisses folhacats per Devoluy, finis per parlar " d'uno lengo coumuno " e " dis estapo necito ". E ! sèm d'acòrdi duscas aquí ! E es d'aquí enlà que comença nòstre mescòrdi. A qué servisson donc totes aquels preliminars fòra d'òbra ? En despresant nòstre prètzfach de trobaires, es que Devoluy e Ronjat an pensat que nos anavan atucar ? Qu'anavan espaurir de lors rodomontadas totes los Occitans de Lengadòc, de Lemosin, de Catalonha, de pertot - e mai de Provença - que vòlon pas se palaficar dins l'admiracion idolatrica de Mistral e lo trobar diusenc dusca dins sas errors ? Que tot lo monde anava s'apautar e se calar d'espantament, e qu'atal auriàn vila ganhada ? Lor podèm dire que se son bravament enganats. Segur, trobaràn en tot païs d'Oc pro de felibres qu'an pas vist mai clar que Ronjat e Devoluy a la lusor del " fòc nòu " ; mas ne trobaràn gaire que los vòlguen siègre duscas a aquela segonda estapa qu'anonça lo baile : " Elegi pèr estrumen de culturo coumuno la plus ilustro de si parladuro coume espressioun literàri necito de nosto lengo naturalo. " Oc, i a d'estapas, mas non pas las de Ronjat. Se lo cresiàm, auriàm pas besonh de nos alassar a còrrer, que seriàm lèu al cap del camin ; auriàm pas besonh d'estudi, que trobariàm tota sabença crivelada dins lou Tresor dou Felibrige. Aquò serià plan comòde ! Nòstra " espetaclouso ignourènci " poiriá se cambiar en saber a tan bon mercat ! Quala malanança de voler pas nos contentar d'aquò ! Per nosaus, òc, i a d'estapas, amor que volèm caminar, e non pas nos assietar a l'ombra de l'orme ont Devoluy e Ronjat de bada esperarán que l'Occitania se provençalize. I a dos biaisses de botar la man a l'òbra. I a lo trabalh dels felibres qu'escrivon en lor parladura locala sens i cambiar res, que posan drechament dins los parlars populars e atal arremosan per la letradura avenenca de documents vivents de reconstitucion. Se pensàvem, qu'al pòble d'ara, diriàm qu'aquò es l'òbra necita entre totas, amor qu'es la sola populara, e que de libres com los Countes de la Tata Mannou - per ne nomar qu'un, enclauson çò que i a de melhor dins lo Felibritge ; ai dich, e me'n desdirai pas : Lo trobaire grand, lo trobaire mèstre, Es lo qu'a sa galga es tot arrapat. Mas qual vei pas que de tals libres pòdon portar fruch pel pòble que dins lo sol terraire ont an espelit ? E que n'espeliguen mila e milanta, es pas aquò que menarà la lenga al grand reviscolament literari qu'esperam. Aquò es la prima estapa, se volètz; per melhor dire, es l'obral preliminar, provisòri, que cal encoratjar e lausar, mas dont se cal pas contentar. Segondament, i a lo trabalh dels felibres qu'utilizan los parlars populars per refargar la lenga unenca en adoptant los mots e las formas que son demorats estèrs, en se'n serviguent com retipes per retrobar la drecha lenga - lenga que sembla mòrta e qu'es en realitat, viventa d'una vida dispersada per tròces que cal saber reconéisser, culhir e recaptar. Es aquò qu'es plan la prima estapa sul camin de reconquista. Quand los felibres ne seràn aquí, auràn una lenga ont se seràn mantengudas de discarsetats terradorencas que faràn pas tòrt a l'unitat, al contrari, mas que s'aviaràn sempre, naturalament, cap a l'unitat per l'aflat de la letradura. Es alavetz que, se s'arbora un màger trobaire com Mistral, poirà aver lo lèime esper de faire adoptar com lenga unenca la parladura bessona de las autras qu'aurà illustrada per son engenh. Aquò serià la segonda estapa. Los felibres i arribaràn, se lo -Destin o vòl. Alara poiràn faire lo grand beure. Cadun beurà dins son gòt, e pr'aquò aquel gòt serà ni lo provençal, ni l'aquitan, ni lo gascon, ni lo lemosin, ni lo catalan, ni lo lengadocian : serà al còp lo gòt de cada parladura e de totas las parladuras, lo gòt de la tradicion retrobada, lo gòt preclar de l'Occitania. Las consideracions de Devoluy sus la lei dels tres estats son, en partida, òbra de bona vulgarizacion. Que cadun ne prengue per son grade : son temps serà pas tot perdut. Solament, ausarai li dire umilament que me sembla plan qu'es pas Auguste Comte que lo mena duscas ont va se fòraviar. " Dins li teourio de noste grand Perbosc, ditz, li foundamento pousitivo fan plaço à l'imaginacioun la mai descabestrado, e me tracta d'alquimista (en lenga " evoluada " aquò s'escriu arquemisto) per aver avançat aiçò : " Los parlars populars, espelisons galhardas mas assalvatgidas d'una lenga en descasença, an una fin naturala : es de s'escartar pauc a pauc de la lenga-maire, de s'abastardir de mai en mai. " Ansin, pèr noste teourician, la lè capitalo, la causo mèmo dòu prougrè dis espèci, dis vareita, dis individu, valènt-à-dire, eici, di lengo, di dialèite, di parla, o : la diferenciacioun, la divergènci di caratère, lèi universalo, e suprèmo que presido a touto seleicioun naturalo, devèn planamen... " l'abastardimen ! Se Devoluy vòl prendre l'agroliment d'una lenga per l'evolucion, i a pas qu'a lo laissar còrrer. Me sembla gaire necit de demostrar qu'una lenga evolua pas com tot autre organisme; qu'una lenga es un organisme convencional ont la part dels òmes, dels escrivans, dels govèrns es atan granda que la part de la natura, del climat, del mitan, etc. ; qu'en mai una lenga s'espandís e s'afortís, en mai ten còp a las leis d'evolucion que - ai pas negat aquò - trabalhan a desparricar son unitat ; que la tòca de la gramatica, es justament d'arrestar l'evolucion naturala de las lengas que las menarià a la confusion e a la perdicion. Ai dich - e aquò es vesible per totes uèlhs dubèrts - qu'una lenga s'abordís, s'agrolís naturalament tanlèu qu'es plus escricha. Quand vesi que de mots com aire, poderòs devenon en provençal èr, puissant ; que Prouvènço estampa " nosto raço " a costat de " la mar nostro ", apelatz aquò d'evolucions : o vòli plan, mas disi : " Que lo Destin nos salve de talas evolucions ! " L' "arquemisto " me fa brembar que ma paura mairina apelava mas reviradas de drollet de " ratoulicos " : ai pensat, dempuèi, qu'aquel mot èra... l'evolucion de retorica ! Lo pòble carcinèl ditz : en cuso de per : en guisa de, expression usitada pel trobaire Joan Valés ; cridà jitoris per : cridar adjutòri - e pr'aquò se ditz : un adjutòri. Lo parlar lauragués es un dels melhor conservats ; pr'aquò agachatz aquela locucion : n'i a pas. Sabètz pas com a " evoluat " ? Es devenguda : n'i a pos, e finalament lo pòble, considerant aquela locucion com un sol mot, per çò qu'a perdut la nocion de la lenga escricha, l'a desformada duscas a botar l'accent tonic sus l'a e prononça : niàpos. En cambi, i a de Roergòls que dison : niopas. Aquí, me sembla, d' " evolucions " a venerar ! Sabètz pas s'Auguste Comte a mençonat l'evolucion de las lengas per l'incomprenença dels que las parlan ? Aquò provarià, se fasiá besonh, qu'una lenga qu'es solament parlada s'abastardis forçadament per la flaunhaquisa o l'incomprenença - çè qu'es piri que la mòrt. Cresi que Devoluy es capable de comprendre aquò, tot ben que sostengue la teoria qu'avètz vist, fauta de trobar de melhoras rasons. La reforma mistralenca es pas autra causa qu'una reaccion contra la baluca evolucion populara, e l'òbra de tot felibre pòt pas èstre autra causa, a mens d'èstre purament òbra arqueologica. Mas lo felibre a pas solament a tenir còp a l'evolucion : cal que la siègue quand a pres lo bon camin. Cal qu'age tot al còp lo sens de l'evolucion e de la tradicion. Es aquí lo pic de la dalha. Lo còp que ven, aquí reprendrem la batuda. 1905 La tradicion occitana Òm n'a que pauc de reconeissença per un mèstre, quand òm demòra sempre disciple...Me veneratz, mas qu'arribariá se vòstra veneracion s'avalissiá un jorn ? Prenètz garda d'èstre pas atucats per una idòla !... Ara vos comandi de me pèrdre e de vos trobar... NIETZSCHE (Atal parlava Zaratostra) Sens la gramatica, que ten còp a l'evolucion naturala dels parlars, tota lenga cor a la confusion e a la perdicion. Vau dire una causa qu'estonarà benlèu fòrça monde : se fasiàm lo compte de las desformacions terradorencas del francés parlat en lo comparant a la lenga escricha, trobariàm que i a atant o mai de diferença entre lo francés tal que se parla e lo francés tal que s'escriu, que n'i a entre los parlars populars occitans e la lenga d'Oc tala que se deu rasonablament escriure. Aquò es una espròva que cadun pòt faire. Notatz foneticament la prononciacion de mots franceses corrents per de gents que parlan o que son censats parlar francés - non pas solament d'obriers o de pacans, mas de gents de tota classa, sens desbrembar los que son diplomats et pagats per ensenhar lo francés - ; fasètz aquela espròva ont voldretz, de Marselha a Brest, de Perpinhan a Lille en Flandes, en passant per París meteus, barris, salons, teatres e academias : las resultas seràn pas parionas, mas pertot veiretz que lo francés se parla de mila faiçons e qu'enlòc se parla completament tal que s'escriu. Es clar qu'aquelas discarsetats de prononciacion son devudas per bona part a l'influença dels parlars populars qu'an servit a formar lo francés o qu'an contunhat a viure a son costat, mas tanben a las leis naturalas que menan l'evolucion de tot lengatge. Charles Nodier a dich: "Se l'escritura es lo còrs vesible de la paraula, la prononciacion n'es l'ama. " Aquò es plan vertat, en un sens ; mas, se l'òm pensa al manteniment de la lenga, se pòt dire non mens vertadièrament qu'es de mercés a l'escritura que la lenga sèrva sa blosetat, malgrat las variacions innombrablas de la prononciacion. Per lo qu'estudiariá las lengas de França que sus la boca dels que las parlan, i aurià al mens atant de parlars FRANCESES que de parlars OCCITANS. E pr'aquò l'idèa es pas venguda a degun que i a mai d'una bona manièra d'escriure lo francés. Perqué ? Per çò que los qu'escrivon lo francés an dins lo cap la memòria dels mots tals que los an vistes, e non pas tals que los an entenduts. Mai qu'aquò : per l'acostumança, sens i faire moment, entendèm los mots mal prononçats com se lor prononciacion èra confòrma a l'escritura. Tal que ditz :Paeri, guèrçon, grir, preugré, voleunté, jamme, barole, endamé, langaïge, felibrigïe, mècredi... s'apercebrà jamai de la vida que ditz pas : Paris, garçon, guérir, progrès, volonté, jambe, parole, entamé, langage, félibrige, mercredi... Supausem que lo francés quite d'èstre una lenga escricha mentre solament cent ans, bandit de las escòlas e de pertot per una lenga novèla, e qu'aprèp aquel temps se tròben de gents que vòlguen l'escriure tornarmai : cadun serà naturalament portat a escriure los mots com los entendrà e ambe lo sistèma grafic de la lenga novèla ; d'aquí vendràn milanta parlars, discars graficament, talament desformats en lors vocalas e desossats de lors consònas que ne seràn òrrament desgençats : totes aquels parlars seràn pasmens, ça que la, en realitat, un francés pariu al que se parla d'aquesta ora, mas apaurit e abastardit del moment qu'aurà plus de literatura. E los vistacorts diràn. alavetz : " Totes aquels parlars son de jargons, e non pas una lenga. La pròva es lor discarsetat. Se de rimaires vòlon se'n servir per faire rire lo monde dels rustics parçans, aquò rai ! " E tanplan benlèu, qualqu'un dirà : " Agachatz de mai prèp : totes aquels parlars, qu'apelatz jargons, fan qu'un ;son realament, jos lors vestiments discars e lors escarraunhaduras, de formas parionas de la lenga francesa tala que se parlava cent ans a ; e se volèm los escriure, i a pas qu'a faire com aquels qu'escrivián lo francés al temps ont senhorejava, ont sos libres s'escampilhavan per tota la tèrra. > Serià facil de contunhar la comparason. Dins cent ans d'aicí, lo francés mòrt literàriament, qual serià capable de legir los mai illustres dels trobaires d'ara ? Victore Hugo, Leconte de Lisle, tantes d'autres dont la lenga es, ara meteus, per 90 Franceses sus 100, de " parlar clus ", com ne virarià aprèp un sègle de desbrembièr ? E ben ! aqui justament çò que s'es passat per la lenga d'Oc. O ! Diretz benlèu que parli de cent ans, e que la lenga d'Oc es mòrta literàriament dempuèi 600 ans. De prim, vos dirai que cal botar solament 400 ans. Apuèi vos respondrai qu'a pas calgut mai de cent ans per menar nòstra descasença al sanhàs ont es ara; qu'aquò s'es fach gaireben tot d'un còp, tanlèu que la lenga d'Oc a quitat d'èstre escricha ; qu'en realitat nòstra lenga es demorada fonsalament tala qu'èra al sègle setzen, o plan pauc se'n manca, se l'òm fa compte de la diferença que i a sempre entre Pescritura e la paraula ; que la diferença nos sembla granda sobretot per çò que, a tàrt, jutjam l'estat de la lenga d'aprèp las òbras d'escrivans masquerrièrs que l'an grafiada a la francesa. Nos plangèm que lo pòble occitan a francimandejat sa lenga : es pas sens rason, de segur ; mas agachatz plan : los qu'an francimendejat, mai que lo pòble, son aquels qu'apelam los precursors dels felibres, e a lor seguida... los felibres. Çò qu'es estat francimandejat, es pas tant la lenga : es la grafia de la lenga. Tram los sègles passivols, las guèrras, las revolucions de tota mena an bèl desparricar çò qu'a fach la natura ; an bèl cambiar, agrandir o mermar las patrias : i a quicòm que ten còp a totas las conquistas de la fòrça. Un pòble pòt èstre vencut ; un jorn pòt venir ont los filhs an perdut la remembrança del passat duscas a s'afrairar ambe los filhs dels enemics de lors aujòls - e aiçò s'acomplís segon de leis immanentas que cal benesir, amor qu'aparelhan lo temps avenenc ont las armas de la guèrra seràn avalidas, ont i aurà que d'òmes pacifics e frairals - ; mas tant que los òmes s'estacaràn a la tèrra mairala per aquel amor potent que los i a totjorn estacats, tant que lo mot de patria aurà conservat son sens antic e sacrat, aimarem nòstre terraire mai que los autres terraires. Se podiàn reviscolar nòstres rèires rebonduts dempuèi mila ans, de segur los trobariàm mai estrangièrs a plan de nòstras idèas d'ara que plan d'òmes que d'aquesta ora vivon fòra de nòstre païs ; pr'aquò i a quicòm que tenèm de nòstres rèires e qu'es immortal, quicòm que trobarem jamai en cap de raça fòra la nòstra : es l'esperit, l'èime tradicional que fa la personalitat de cada raça, e que se manifèsta subretot dins sa lenga. 1905 Ço que sem Discors de Montalban Los ausèls de bòsc pòdon devenir ausèls de gàbia, e n'i a qu'an lo gargalhòl pro plegadís per se laissar ensenhar d'aires novèls, mas desbremban pas la cançon del bòsc ont son nascuts. Se i a quicòm de plegadís e de cambiadís, aquò son los pòts e los còrs dels òmes : ça que la, escotatz. I a dins las montanhas de Soaba dètz vilatges que foguèron poblats, i a mai de dos cents ans, per de Provençals valdeses que, fòrabandits de lor païs, aquí s'establiguèron, per totjorn despatriats. E ben ! dins aquels vilatges, en plen ducat de Würtemberg, los filhs d'aquels faidits occitans parlan encara la lenga de lor patria perduda, e, i a tres ans, s'es trobat une rèirefilha d'aquels Valdeses al còr tan fidèl qu'a mandat als Jòcs florals de Colonha una pertocanta poësia dont los mots serián gaireben totes compreses en tot païs d'Oc. Aquò's que la lenga es l'expression la mai fòrta, la mai prigonda, de l'ama d'un pòble. En mai tirarem, en mai las frontièras s'abaissaràn ; mas i aurà milanta ans, i aurà benlèu totjorn de frontières moralas que dessompartiràn, non pas solament las nacions, mas los terraires d'un meteus païs. De mai en mai, solidaritat e fraternitat s'establiràn entre pòbles, com se son establidas entre las vièlhas provincias qu'an format la federacion francesa ; mas agachem al torn de nòstra tèrra : es que, entre nosaus, Carcinòls, e nòstres vesins de Gasconha, de Lemosin, d'Auvèrnha, de Provença, se mantenon pas de caractèrs, de costumas, de tradicions que nos botan cadun a l'espart, sens revelhar, urosament, las malvolenças d'antan ? Avèm "nòstras qualitats, e an las lors ; avèm nòstres sins, e an los lors : es tot aquò que fa nòstra personalitat, e i tenèm com tenon a la lor : cadun çò nòstre. Un de nòstres provèrbes ditz : " Cal de tot monde per faire monde. " Es la discarsetat de tot que fa benlèu lo mai grand interès de la vida. Res de mai discars que lo parladis. Se las lengas servissiàn als òmes que per se comunicar lors besonhs materials, auriàn benlèu rason los que fan lo vòt de veire s'espandir una lenga unenca parlada sus tota la tèrra mas las lengas respondon pas solament a de besonhs materials respondon a de besonhs morals. Una lenga es lo tresòr ont los sègles an arremosat çò que i a de mai preciós e de mai sacrat dins una raça : son biais personal de comprendre la natura, la vida e l'al-delà de la vida. Un màger escrivan francés, l'incomparable istorian qu'a estudiat tan passionadament nòstre passat que s'es poscut dire que l'a pas solament racontat, mas que l'a reviscolat, a dich aquesta granda paraula : " Cambiar de lenga es cambiar d'ama. " I a quicòm de quasiment indefinissable mas de plan real - quicòm que ven de las mai misteriosas prigondors del passat - qu'es enclaus dins los mots. Ensajatz de botar aquò dins los mots d'una autra parladura : i endevendretz pas melhor que se voliàtz mirgalhar las alas d'un piòt ambe la posca de mila colors que lusís sus las alas dels parpalhòls. Pels uèlhs vistacorts, los mots son un simple mescladís de letras mòrtas ; gardatz-vos de creire aquò : los mots son pas solament de sons que lusisson, que beluguejan, que nòlon, qu'embelinan, qu'amistosan o que patacan, que gratilhan o que graupinhan, que fan òdi o que fan gang, que ploran o que rison, qu'urpan o que potonejan ; son vertadièrament d'èstres vivents. Tuar una parladura, es tuar tot un pòble de vivents que garda, qu'eterniza l'ama dels òmes mòrts e manten atal en las generacions passadissas l'èime reiral. En salvant nòstra parladura, es donc lo patrimòni lo mai preciós, l'eretatge subre-sant dels aujòls que salvam. Aquò es pas tot lo Felibritge, mas es l'òbra essenciala del Felibritge, e es per aquí que cal començar. Tant que la lenga d'Oc viurà, i aurà un pòble occitan. Cresètz-me, las lengas an mai longa vida que non pensan lo monde de París ! Coma disià Jansemin : ... Aquela ensorcilhaira, Aquela lenga musicaira, ... De sabents francimands La condamnan a mòrt desempuèi tres cents ans Tanplan viu ça que la ; tanplan sos mots bronzinan Chez ela las sasons passan, sonan, tindinan, E cent mila milèrs enquèra i passaràn, Sonaràn e tindinaràn. Mas aquela vièlha lenga de nòstres rèires, volèm pas solament la salvar de la mòrt : li volèm donar una vida novèla. Cal pas que tinde res que sus la boca dels pacans : cal que nos fasquem totes onor de la parlar ; cal que s'abelisque per l'òbra dels felibres. Parlar una lenga basta pas per la mantenir en vertut, en vida vidanta. Es plan vertat, com se ditz, que las paraulas vòlan ; es vertat, de mai, que las paraulas parladas càmbian per còps talament de figura e de son pels que las ausisson, que, per la fin, cadun las se retrai e las reditz a son biais : e d'aquí ven que la lenga d'Oc, dempuèi lo temps qu'a quitat d'èstre escricha, tot en se conservant fonsalament, a filholat mila parladuras discarsas que s'escartan de mai en mai de la drecha lenga aujòla. Quora ençò, quora enlà, los mots bloses se son mantenguts, de mentre que d'autres se son estropiats, agrolits, abastardits o perduts. L'òbra a complir, es de sarclar la parladura com òm sarcla las bladièras a la prima, per ne traire las caucics, la coguola, las anièlas, lo pè d'ausèl, los blavets, las capròsas, lo ramantèl e totas las fòlas èrbas de malafacha. Aquela òbra, es la que farà, de son melhor, l'Escòla carcinòla, a l'exemple de las que se son aviadas abans ela sus aquel camin. N'i a que creson que, per parlar e per escriure en carcinòl, i a qu'a laissar córrer la lenga o la pluma ; iò lor dirai - e, ambe lo temps, veiràn qu'ai pas tòrt - : Cal anar a l'escòla, e non pas a l'escòla dels Francimands, mas a l'escòla dels vertadièrs felibres,Sempre los òmes an agachat e agacharàn vers l'Avenir, amor qu'an totjorn esperat e que totjorn esperaràn mai de bonur ; mas jamai benleu com d'aquesta ora los òmes se son virats vers lo Passat. Non pas per regretar lo Passat, mens encara per cercar a lo far reviure, mas amor qu'an comprés melhor que lors davanciers aquestas vertats : l'Avenir se bastís pas com un bel castel que tot d'un còp se quilha espestaclosament dins l'aire ; non, mas l'Avenir espelís suaudament del Passat a la faiçon d'un casse que cent ans e mai s'ennaira pauc à pauc de la terra tal que l'an aparelhat per la vida los casses mòrts d'ont es provengut, lo sòl e l'aire que l'an noirit, lo solelh que l'a escaudurat de sos flams. E nosautres, los òmes d'aqueste temps ont se son bolegadas tantas d'ideas, avèm comprés tanben que, pariunament als arbres e à tot çò que viu, sèm d'una raça entre las raças, per tot dire d'un mot, d'una patria.