Robèrt MARTI L'OMBRA DOÇA DE LA NUÈCH (extrait) *********** S'acatava lo ser, tot sol, lusent de fuòcs e de messorgas de fum. Un riu de silenci davalava de las nívols, e ieu, soscadís, me'n fretavi los uèlhs, per me lavar de tot aquel lum del jorn. Deman començava anuèch, deman naissiá espaurugat de negre... La carrièira se'n anava, fins als barris nauts, mas la voliái pas sègre. La daissèri dintrar dins la nuèch, e m'engulhèri, cap baissat, jos una pòrta negra ont lusissián de letras rojas... Davalèri un escalièr e me trobèri dins una sala granda ont bramava una musica e gisclava una filha coma s'aviá volgut cantar. Es pas de creire lo rambalh que i aviá dins aquel fornàs. E de mond ! coma de piuses, joves ça que la, mas lo còs flac e l'esperit agremolit. Rosegats pel vielhum abans d'èsser nascuts! Paures dròlles. Èra pas aquò que cercavi, lo jorn èra mòrt amb sas pelhas blavas, mòrt, tombat d'esquinas dins un fuòc negre sens la mendre calor, un fuòc que coma aquela vila, podiá pas solament rescalfar sos enfants. Me sieguèri per demandar de bièrra. Venguèt lèu la serviciala, jove e mal penchenada, coma se veniá del lièch (benlèu ne veniá ca que la). Aguèri enveja de la tocar, de pausar las mans... Aquelas mans blancas e lusentas que teniái amagadas jos la taula, coma un raubaire. Sentissiá, ela, la susor, mas tanben la cauda doçor de la femna. Quicòm me frelhava l'esquina, boleguèri pas, qualque dançaire deviá èsser... Tornèt la filha amb la botelha e un veire. Quand lo pausèt, me toquèt lo brac, foguèt coma un fissal, mas un fissal de calor. Me mainèri pas sulcòp que se'n èra tornada a la sia plaça darrièr lo taulièr. Demorèri sol, dins aquel revolum, agachant los lums mirgalhats que tornejavan al mièg de la sala. N'aviái un sadol de far lo miralh per los qu'an paur de viure al solelh. Lo tren de Naucèla èra a sièis oras manca un quart. La nuèch aviá pas acabat de s'estirar coma una puta sus un lièch de cendres. La nuèch, tant l'aimavi, dròlle, e tant, uèi, me fa paur; la crenti coma una sèrp, de la sentir falsa e prigonda. Quantas d'oras demorèri aquí a soscar, me'n soveni pas brica... Una filha venguèt se sièire al prèp de ieu, confla de fatiga. Polsava espés e risiá, risiá a se'n far petar lo ventre... Aviá las cuèissas nusas e dubèrtas, rajantas de nuèch e de susor. Agachèri la mòstra: doas oras passadas... Me mainèri que los dançaires èran partits, demorava solament un parelh de joves e la mia filha que risiá. Èra ora de tampar; la serviciala fretava los veires. Me levèri per partir. Se levèt tanben la filha e s'aprochèt de ieu : "Me prenes amb tu ?" Risiá pas pus, èra jove, los uèlhs plens de nuèch e lo pel long, gras, pegat per la susor. Sul moment, respondèri pas e se metèt a me sègre... Per la carrièira, fasiá negre e freg coma dins una vila mòrta, e l'ombra s'estorrava sul pavat. Anem, vèni, li diguèri." Venguèt e se pengèt a mon braç. Comencèt a parlar coma s'èra estada muda dempuèi mila ans. Parlava d'ela, de son païs, de sa jovença, de la misèria... Parlava e los mots coma de brasas foguejavan dins la nuèch. E somiavi, ieu, d'una vila ont totes parlarián coma ela, e ont la nuèch seriá lèu vençuda. La negror plena de carbons roges, los mots lusents dins las carrièiras e las bocas. La nuèch s'esclairava e fugissiá per s'anar espotir dins las montanhas nusas del freg. "Pichonet, me disiá ma maire, ajas pas paur de l'ombra es la maire dels paures." Me semblava ausir aquela votz venguda de mon enfança... Las paraulas de la filha rebordelavan, espessas e vertadièiras, coma de ròcs. La sarrèri pus fòrt; me soriguèt, plena de doçor; l'ombra li fasiá coma una rauba de seda. Èra polida, veniá de nàisser per ieu, èra femna... De sa cambra, me'n soveni pas gaire, de son còs tanpauc. Metèt de musica, atudèt lo lum... e m'enfanguèri dins la nuèch de sas cuèissas dubèrtas. Quand me tornèri levar, èri plen de solelh, e, ela, blanca e nusa sul lièch, soscava dins lo silenci. Uèi èra l'endeman qu'aviái somiat... Clara, que s'apelava, Clara coma l'albièira pels prats, Clara coma la font gelada un matin d'ivèrn. Sabi que i a totjorn, quand lo cèl vira al freg, una Clara doça e cauda pels òmes de la nuèch. Avèm parlat longtemps, coma quand òm a pas res a dire, pel plaser, pels mots que rebordelavan dins l'escurina perduts per tot jamai. I deu aver, dins lo pus prigond de l'ombra, de molons de mots freges, amontetats e lusents, darrièi remembrança dels òmes dispareguts... Parlar, per crebar pas, dins aquela societats de muts. Sul còp, quand lo vegèri, me mainèri pas de res. Èri dins la carrièira, veniái de tampar la pòrta de l'ostal de Clara. Darrièr ieu un mond s'acabava... " Anem, anem, me diguèt, que sèm pas en avanca, caldriá pas mancar lo tren!" Tal coma èra sortit de l'ombra i tornèt dintrar, amb sa casqueta blava ont lusissián tres estelas dauradas. Ausiguèri son pas, que se negava dins la negror. Demorèri, aquí, sabi pas quant de temps entre lo somi e la vila que tornava comencar de polsar. Cinc oras vint, correguèri, correguèri... a ne pèrdre l'alen, coma un fat sul pavat negre. La gara èra plena de mond, mainatges que ploravan, femnas, dròlles, òmes cargats de malas e de maletas. Tot aquel revolum fasiá pensar a un tropèl d'òmes fugissent d'una vila mòrta. E l'òme de la casqueta èra aquí m'agachava : "Afana-te que partissèm dins cinc minutas!" Vesiái pas sos uèlhs, mas dins la lusor trebola de l'auba tres estelas dauradas naissián d'una nívol d'aiga-marina.. Èrem sièis, dos òmes endimenjats, costum escur e mans tròp rojas, tres femnas silenciosas e ieu. Lo temps limpava sul carrèu, dins un tremalh complicat de paciéncia geometrica. La nuèch pesava encara sus la vida vidanta... Anàvem partir, quand arribèt un òme amb dos dròlles pichons, un sustot que patissiá a córrer. "Dempuèi que t'esperavi, diguèt la femna gròssa assietada a mon costat, ont èras anat ? - Oc, sabi, mas comprenes ben que i soi pas per res, se soi en retard, anavi pas mancar lo tren, uèi, sustot uèi... - Plan segur, vèni, Jòrdi, vèni véser la mamà". E prenguèt lo pus pichon dins sos braces. Portava, la femna, un tricòt verd e una rauba grisa... trenta cinq, quaranta ans que podiá aver. Lo dròlle, suls genolhs, regassava sens dire res. Lo paire e l'autre dròlle se sieguèron coma lo tren se n'anava. Agachavi, darrièr lo carrèu, passar l'image lis de la gara. N'aviái per una orada de viatge. Amb lo bruch, los dròlles gausavan pas bolegar. Cadun se teniá a sa plaça, redde, e lo silenci pesuc dels òmes s'emplissiá, tot còp, del cataclòp, cataclòp, de las ròdas suls ralhs. Rauba negra e capèl negre, la femna vièlha qu'èra en fàcia de ieu, furguèt un moment dins son sac e acabèt per ne sortir un paquet de bonbons. Los dròlles agachavan. Los òmes comencèron de parlar dels vedèls, de la fièira. "Aiman los bonbons?" La femna vièlha s'adreçava a la maire e capejava per designar los dròlles, que venguèron roges e baisseron lo cap, vergonhoses. "Òc, respondèt la maire, per aquò o aiman plan pro, s'aimavan aitant la sopa... - Tenètz, disiá la vièlha, en presentant lo saconèl als dròlles, tenètz, quand òm viatja aquò far passar lo temps, sustot quand òm a bravament de camin a far! - Non, anam a Naucèla, es l'afar d'una ora, i serem lèu... - Plan mercé" marmonegèt lo pichon, en chucant lo bonbon que veniá de desplegar. Lo segond aviá pas encara mes lo seu a la boca, qua lo paire li balhèt un emplastre de primièira. "Comprenètz, es pas possible de li far dire "mercé", alara cada còp li foti un emplastre, mas es talament testut qu'òm se demanda s'aquò servís a quicòm." Lo dròlle demorava silenciós, la gauta roja, amb los cinc dets, fuoquejava dins lo vagon. Los òmes parlavan pas pus, agachavan. La paura vièlha, geinada, |L13 tornava plegar son saconèl. S'ausissiá lo bruch del papièr que fresilhava. Alara se levèt lo dròlle, son bonbon a la man, e d'un pas decidit, anèt a la fenèstra e, coma lo carrèu èra entredubèrt, getèt lo bonbon defòra. " Plan mercé ! diguèt a la vièlha en se tornant sièire, abans de trapar tornar un autre polit emplastre. - Puta de dròlle! romeguèt lo paire, quand a quicòm pel cap... - Daissatz-lo, disiá la vièlha, daissatz-lo, es pas... - Bilhets! bilhets! sens vos comandar." Plantat davant nosautres, una pinça a la man, l'òme esperava. Tres estelas d'aur lusissián sus sa casqueta blava. A cada còp de pinça, marmonejava quicòm; benlèu disiá "mercé". Quand foguèt mon torn, faguèt mina de me conéisser pas, me trauquèt la bilheta sens un agach. Me demandèri s'aviái pas somiat los autres rescontres. Quand arribèt a la vièlha, la paura furgava dins son sac, roja coma una cresta de pol : "L'aviái, Monsen, l'aviái, esperatz, lo vau trobar." Totes aquí, sens bolegar, cercàvem amb ela, dins aqueles miserables papièrs del seu pòrtafuèlha. " Esperatz ! a ! vesètz, aquí l'avètz. " Entre sos dets roges e encrocats teniá la preciosa bilheta. Comprenètz, es pas perque soi vièlha que soi pas onèsta. Tota ma vida..." Lo trauc èra fach, Casqueta tornèt lo bilhet sens dire res e se n' anèt. "Tota ma vida, reprenia la vièlha, ai susat, sens panar lo mendre sòu a qual que siaga, alara, comprenètz, vau pas començar ara a panar lo camin de fèrre. Paures, mas onèstes disiá totjorn lo meu paure Elí, e quand veusèri a la prima de..." Degun l'escotava pas mai, los òmes agachavan per la fenèstra se demesir los camps e las bòrias amb la vitessa. La maire de Jòrdi s'èra aconsomida o fasiá coma se. L'autra femna, magra e seca, fintava una revista, e de tant que sarrava los pòts, sa boca n'èra blanca. Lo solelh que veniá de se levar rogejava coma un irange trebol. La vièlha s'èra calada, lo bruch de las ròdas suls ralhs emplenava tornar lo vagon. Ieu, somiavi de Clara, d'aquela nuèch. Lo manca de sòm me fasiá cutar... E Casqueta, cossí m'aviá seguit? Me coneissiá e, ieu, lo coneissiái pas. Arribavi pas a destriar las idèias. Fasiá roge dins lo vagon, los dròlles se dormissián. Lo saquejadís del tren me breçava, caldriá pas me dormir e mancar la gara. Un còp, fa longtemps, quand èri jove... Una volada d'aucas salvatjas esquincèt lo cèl coma m'encaminavi per gasar Viaur. La tèrra pegava, e cada trauc s'emplenava de pluèja ..Darrièr las montanhas, se levavan de nivols grassas, e dins la telaranha de las èrbas grelhava una vida mosida e fangosa. Montèri cap al Boscalhon, en passant per las lèrlas cobèrtas de falguièiras trempas. Quand dintrèri dins lo bòsc, lo jorn s'arrapava per la Ròca dels Gòrps. Dins la mapa confusa de la rusca dels arbres, lo temps s'èra negat. Lenta, una salamandra rossèla trauquèt l'escurina. Las ombras negras e verdas davalavan los escalièrs del vent... A Pradals, lo jorn se morissiá, per quant de temps encara? Lusenta e seca coma una dalha, la nuèch ganhava los travèrses. Una luna de freg e de silenci escartèt las nivolassas, una estela parpalegèt, doas estelas, tres... "Bilhets! bilhets!..." Casqueta, la man tenduda, la pinca prèsta... Totes los autres m'agachavan, muts. Regassèri, cerquèri dins lo pochon de la vèsta, e sentiguèri lo tròç de carton. Un trauc de mai e Casqueta me virèt l'esquina. Me fretèri los uèlhs perque lo lum de la lampa m'embalausissiá. La lampa?... Agachèri pel carrèu, fasiá negrenuèch defòra, lo compartiment e lo corredor èran alucats... M'èri dormit. Mas, ça que la, dempuèi lo matin quantes de quilomètres aviàm faches? Degun èra pas davalat a cap de gara ? Los dròlles e los parents devián tanben anar a Naucèla! Somiavi o qué ?"Lo tren me fa dormir ieu ! diguèri coma per me desencusar de sabiái pas que, avèm pas encara passat Naucèla? Es aquí que davali. - Nosautres tanben! respondèt lo paire. - Òc, òc, Naucèla," diguèron totes los autres en capejant, los òmes, la vièlha, e la magra. Totes anavan a Naucèla... "De tot biais, ajustèt l'òme del canton, capgròs e mostachut, de tot biais lo tren va pas pus luènh. O sabetz ben, uèi sèm lo 18 de Novembre, Sant Artus." Compreniái pas res, mas coma totes los autres semblavan saber de qué se trachava, boleguèri pas e faguèri "òc" coma qualqu'un que sap. De qué diable podiá venir far Artus dins aquel afar? Defòra fàsiá nuèch escura. Tot còp una lusor passava, lèu escantida dins la negror. Agachèri la mòstra, s'èra arrestada. "Quina ora avètz ?" Degun aviá pas l'ora, totes viatjavan sens mòstra. |L17 Sol, l'ainat dels dròlles aviá una sembla-mòstra per jogar, d'aquelas que las agulhas se viran amb lo det, e me respondèt : "A la mia, son dètz oras e mièja... - Mercé plan" diguèri, èri gaire mai avançat. Quicòm me tafurava. Lo tren aviá quitat la gara a cinc e mièja del matin e ara fasiá nuèch. Çò pus fòrt, degun dins lo vagon semblava pas se far de missant sang. Tornèri sortir lo meu bilhet, i aviá quatre traucs... quatre contraròtles per far cinquanta quilomètres. Me'n soveniái pas que de dos. Los òmes contunhavan de parlar del mercat coma se de res non èra. La vièlha se dormissiá e la magra èra tojorn amb sa revista. L'agachèri mai, èra pas tant annadida coma n'aviá mina. Vestida de gris, nas long e pòtas finas, levava pas gaire los uèlhs de sas paginas e parlava pas. Pausèt sa revista dubèrta suls genolhs per cercar un mocador dins son sac. Mos uèlhs se pausèron sens i pensar suls images que vesiái a la revèrs: dins la revista n'i aviá una autra pus pichona, en color, la coneguèri al primièr còp d'uèlh: un molon de còsses nuses, un mescladís de tafanaris, de popas, de vièches... una revista pornografica. Quand aguèt acabat de se soflar, levèt los uèlhs e me vegèt. Al morre que fasiái se comprenguèt descobèrta... Sostenguèt mon agachar e amb un sorire me demandèt : "Vos interèssa aquò? se la volètz legir ? - Non, non !" m'ausiguèri respondre al moment que me sentissiái las aurelhas cremar de vergonha. Sens ajustar res, tornèt prene sa revista. Los autres s'èran pas mainats de la causa. De bèstias pegosas s'espotissián ara sul carrèu, e lo negre de la nuèch se mirgalhava de lhabras rojosas e blancas. Ara, se vesiá pas cap de lum de l'autra part de la fenèstra. Òm se podiá creire dins un tunèl mas ne fasiá pas lo bruch... Dempuèi quora èrem aqui? Çò pus estranh es que aviái pas set, ni talent ni cap de dròlle se plangiá pas tanpauc... Quand sortiguèri del Boscalhon, rebalavi darrièr ieu un mantèl de fum e de mofa. Lo vent se nosava dins los bartasses de la carral. De l'autra part del riu, Landa Calmesa se dormissiá. Una cavèca cridèt cap al Riu de Guèrra...la nuèch se dobrissiá coma una nose e se confissiá lo temps dins lo laç de las fonts. Passèri los Joncasses, cap al Suc, sens me revirar, amont èra la responsa. Caliá arribar abans lo jorn... Del puèg de Roet venián los autres, per las dralhas de la nuèch, clavelats de dolor, garrèls e malandroses, boçuts e lhabruts, asiroses e desalenats... Muda e caparruda, s'estirava la procession pels bòsques e pels romegasses. Arribar abans eles, córrer, córrer... " Mamà, vòli far pisson ! - Ieu..." puèi coma s'aviá parlat tròp a la lèsta, en se levant, la magra ajustèt:" I me cal anar e lo i podi menar; vèni amb ieu Jòrdi, te farai far lo pisson. - Se vos desrenga pas, diguèt lo paire, anem, Jòrdi. balha la man a la dama e te pisses pas per las cauças." Èra drecha, e pausèt la revista sul sèti:" Se la volètz, la podètz prene, l'ai acabada." M'agachava... Jòrdi èra davalat dels genolhs de sa maire e balhèt la man a la femna que l'esperava, ja, dins lo corredor. L'ainat, que son paire aviá sonat Pèire, fintava la revista, e, subte, la prenguèt. Degun boleguèt pas, de- gun sabiá pas... Abans que lo dròlle la dobriguèsse : " Ieu, la vòli legir, ieu... Un dotzenat d'uèlhs se pausèron sus ieu, sentissiái las gautas que me cremavan. " Ieu... " Lo dròlle me balhèt la revista, susprés, estabosit. " Poiriàtz dire mercé, renèt lo paire, amb la pena que nos balham per lo metre a plec ! - Desencusatz-me, me dormissiái encara... per aquò, òc, èri pas plan revelhat... " Demorèri longtemps amb la revista dins la ma totes aquí, esperavan. " È ben. La legissètz pas ?" Èra lo paire... La dobriguèri en la levant, en fasent mina de cercar, fulhetegèri. De fotòs en color, plena pagina, de tricòt, de cosina, un roman-fulheton, lo corrièr dels legeires... pas de qué se far d`idèias. Dins d`autras condicions, l'auriái daissada, mas aquí, me forcèri a legir... Levat Pèire, los autres m'avián daissat tombar. Los òmes parlavan amb la vièlha, semblava que s'èran trapats dins la parentat. Tornèt la magra amb lo Jòrdi, lo dròlle risiá e sautèt al còl de sa maire. La femna me soriguèt... " Me`n dobtavi qu`aquò vos deviá interessar, coneissi lo mond... " Pòtas pintradas, uèlhs faches, la reconeissiái pas. Metèt una camba sus l'autra e sens me quitar de l'uèlh dobriguèt son sac per ne tirar una cigarreta. " Vos desrenga pas?" Cadun marmonegèt una responsa que podiá passar per un "non"... Fumavi pas e aviái pas de fuòc, lo paire de Jòrdi ne presentèt. La sia man de las onglas ensagnosidas sus la man de l'òme, la femna chucava de sas pòtas rojas lo filtre daurat de la cigarreta. " Bilhets! Bilhets!... " L'aviàm pas ausit venir. Casqueta èra aquí tornar. Quora aviá comencat? La memòria se n'èra per- duda... Los primièrs signes coneguts èran del sègle passat. De cans estripats, de fuòcs alucats pels crosèls a la sason de la sèga, de poses enverenats amb de caronhadas... "Los de Roet", aqueles mots fasián fremesir los dròlles e se claure las femnas. Qual èran? De paures que l'aganiment aviá acarnassits, disián d'unes, de lops disián los autres, de lops de la figura umana. A La Bastida, èrem tranquilles, de memòria d'òme, jamai avián pas gasat Viaur, mas de l'autra part del riu, dins las bedissas, de formas estranhas se passejavan la nuèch. Massòl lo vièlh que pausava de tremalhs a la Combeta, ne perdèt la paraula un matin, mas sos uèlhs totjorn vius disián pro l'òrre espectacle qu'avián contemplat. Lo jorn, los camins èran plens de mond, mas tanlèu venguda la nuèch, cans estacats e ostals barrats cridavan silenciosament la paur dels òmes. Banhadas de saba e d'escurina, las castanhals trenavan los crits espaventables de las nucholas amb los caminaments furtius de las ombras lo Riu de Guèrra retronissiá de planhs e de gemecs. Los Bastidòls dins las cambras nautas escotavan, uèlhs dubèrts dins lo negre, udolar aquela salvalgina del Diable, lo fusilh cargat e benesit al pè del lièch. Del Cap del Mas, lo vièlh Çubran de l'Abitant, un ser qu'un besonh d'escampar d'aiga l'aviá tirat de pels lençòls, vegèt un fuòc s'alucar a cima dels travèrses. E l'endeman quand, los tres parelhs de vacas jonchas, montèrem de fems al Suc amb lo tombarèl, trobèrem en arribant un lenhièr mal escantit tot calcat a l'entorn, coma s'òm i aviá dançat... Lo nòstre can, pel eriçat, jamai se volguèt pas aprochar d'aquelas cendres que fumavan encara. Descarguèrem a grands còps de bigòs e tornèrem davalar sens dire un mot... Sabi plan qu'a la virada del pontilh que sautava lo Riu de Guèrra lo pepin se senhèt. Lo mond s'acostumèron d'anar al camp amb lo fusilh per se en cas passava un perdigal o la lèbre que disián, mas degun se daissava pas enganar. "De trèvas! De trèvas!" marmonejava la menina en trempant sos dets dins l'aiga benesida. L'ivèrn, l'escòla s'acabava lèu per que los dròlles, que venián per Rocairòl, poguèsson èsser dintrats abans la nuèch... Se passava pas una setmana sens qu'un lenhièr s'aluquèsse al Suc e, dins la negror, rogejava, d'un biais espaventable, tot lo travèrs. "Los de Roet" dintravan dins nòstra vida vidanta e pesavan d'un pes cent còps pus fòrt que nòstras pauras abituds. En apasturant las polas, las femnas getavan tot còp un uèlh de l'autre band de Viaur, pels travèrses maldiches, e cap d'òme auriá pas gasat Viaur quand lo solelh s'èra jagut. La paur s'enrasigava pels òrts e pels estables e creissiá, tirant sa vida de l'ombra e del sang dels umans. Calicòt, lo merchand de petaces que veniá tres còps l'an far lo torn dels ostals amb sa cavala per vendre lençòls e camisas, se'n tornava, un ser de Novembre, sul camin del Serralhet. Fasiá freg e, plan plegat dins son saile, agachava la bruma de Viaur s'espandir pel Cambon. Del costat del Maset ausiguèt udolar, s'estrementiguèt e lançèt la cavala. Benlèu la pluèja qu'èra tombada de contunh aqueles darrièrs jorns, benlèu la paur, tant i a que, dins la virada del Placièn, aboquèt... Res de copat, la cavala s'èra desatelada e tirava de las retnas. Calicòt, en renegant, se fretèt la camba e, dins la nuèch que tombava, ensagèt de tornar levar la carreta. Èra conegut coma un òme fòrt, mas res i faguèt, la carreta bolegava pas, la banqueta èra prigonda. Avisèt al pè d'un castanhièr un molon d'asclas que secavan. N'i aviá una de plan longa, la prenguèt e amb una autra per apevar, ne faguèt un levador. Forçava a se'n far petar lo ventre. La carreta trantolava, mas de cap de biais la tornariá pas quilhar... "Avètz besonh d'ajuda?" Un mantèl de glaça li tombèt dessus e lo tracèt entrò los òsses; levèt lo cap: èra enrodat d'un fum de visatges grimacièrs, uèlhs roginoses e dents que crussissián, esclairats per qualques brandons que fasián dançar las ombras. Los pès dins la banqueta, lo còr gelibrat, sanglaçat de paur, Calicòt bolegava pas. " Avètz besonh d'ajuda?" La que parlava aviá lo pel maurèl e sus sa rauba negra despapachada, lo blanc de sa gòrja fasiá tèca de lum; pòtas pintradas, onglas ensagnosidas, risiá docament. " La Gòina, la Gòina del molin... " se pensèt Calicòt, abans de cabussar dins un potz de sornièira. Foguèt Fabre de la Fabregariá que lo pesquèt l' endeman matin, a la paissièira del molin, al mièg de tròces de carreta... Èra pas mòrt, mas talament freg, que degun pensava pas que se'n sortiriá. Quand lo desvestiguèron se mainèron qu'èra grafinhat de pertot, coma se òm l'aviá penchenat amb una estrilha de fèrre. Un mes entre la vida e la mòrt, que demorèt a l'espital, ne sortiguèt un pauc abans Nadal, innocent e repapiaire. Bramava : - "La Gòina! Macarèl! La Gòina del Molin!" e tornava al silenci. "La Gòina del Molin", totes se'n sovenián, de la Joana de Vincenç que s'èra getada, un ser d'estiu, dins lo gorg del pont. L'avián creseguda maridada, quand a vint-e-sièis ans passats, traversava lo vilatge al braç d'un jove de Sant Marçal. Aquò durèt tres meses, puèi lo jove tornèt pas... Mòrt, disian d'unes, maridat, disián los autres. La Joana prenguèt lo dòl e se metèt a desparlar...Los dròlles l'escarnissián: La Gòina!La Gòina!"... Tant i a que, un an pus tard, coma la nuèch ganhava los travèrses, n'acabèt amb la sia dolor dins las aigas de Viaur. Ni per cercar, ni per esperar, son còs tornèt pas montar... En anant far de lenha dins lo bòsc de la Pelissariá, lo Julon de Ferral trapèt dins la carral fangosa de pesadas de caval descauçat. Degun dins lo masatge aviá pas de caval, totes jongián las vacas; lo darrièr qu'aviá menat de cavals èra lo Bufle, mòrt dempuèi dètz ans. Se tornèt parlar de la cavala de Calicòt, dempuèi l'accident degun l'aviá pas vista, ni viva, ni mòrta. D'unes la pensavan negada, mas alara cossí son còs èra pas tornat montar, avián tengut velhada la paissièira del molin, un mes de contunh sens cap de resultat. Aquela novèla faguèt que los ostals se clavèron que jamai, tanlèu la nuèch venguda. E darrièr las portas barradas, al canton del fuòc, òm se remembrava aquel paure Estròpi, l'innocent, que totjorn cantava de sd vótz rauca Es la Joana del Molin Buta cavala! Buta cavala ! Es la Joana del Molin Buta cavala! Tira camin !" La cançon me faguèt regassar. Dins lo compartiment totes se dormissián levat la magra que m'agachava en canturlejant. M sorisiá, e quand vegèt que m'èri desrevelhat, me diguèt : "Podètz dormir encara que sèm prèstes d'arribar !"