J.V. FOIX (1894-1987) Nota biogràfica Sol i de dol - Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, em veig sovint per fosques solituds, En prats ignots i munts de llicorella I gorgs pregons que m'aturen, astuts. I dic: On só? Per quina terra vella, -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll? Vers quina meravella D'astre ignorat m'adreç passos retuts? Sol, sóc etern. M'és present el paisatge De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany: Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany O en tuc de neu, jo retrob el paratge On ja vaguí, i, de Déu, el parany Per heure'm tot. O del diable engany. - Saber narrar en llenguatge vigorós Deler i desig, i plers, i, sens esforç, Rimar bells mots amb el ritme dels cors Amants o folls; i, gens fantasiós - Oh, dolç fallir! -, coronar de lluors Éssers de carn, tot oblidant els morts I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors Reprendre el tot vital i rigorós. Saber sofrir sense llanguir i amar Sense esperar, i, essent, ardit, del segle, Témer i l'enuig i al nàufrag dar la mà; Viure l'instant i obrir els ulls al demà, Del clar i l'obscur seguir normes i regla I, enmig d'orats i savis, raonar. - No pas irós, ni trist, si dellà el riu, Entre pollancs, veig els celatges verds D'un cap al tard, i d'uns mísers coberts El fum negrós fa el paisatge soliu, Pens en qui fuig pels colls, ploraire, i diu Que res no val, i nega l'univers, I del compàs i el plom tothora advers, I del concret, als déus clama si viu. Puix que un deler m'empeny; i tants d'atzars Em fan fruir, sense albir, alba i nits, Els rierols morents en prats florits, El ras nocturn i el cim desert, i al març, Els comiats d'amor en rústics bars, A sol colgant, entre besars humits. - Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles Del temps antic, i a l'acost de la fosca, Sota un llorer i al peu de la font tosca, De remembrar, cellut, setge i batalles. De matí em plau, amb fèrries tenalles I claus de tub, cercar la peça llosca A l'embragat, o al coixinet que embosca L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles. I enfilar colls, seguir per valls ombroses, Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell! Em plau, també, l'ombra suau d'un tell, L'antic museu, les madones borroses, I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell: M'exalta el nou i m'enamora el vell. - Jo tem la nit, però la nit m'emporta Ert, pels verals, vora la mar sutjosa; En llum morent la cobla es sent, confosa, Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta. Negres carbons esbossen la mar morta, L'escàs pujol i la rosta pinosa, Però jo hi veig una selva frondosa, I en erm desert imagín una porta. La fosca nit m'aparenta pissarra I, com l'infant, hi dibuix rares testes, Un món novell i el feu que el desig narra. Me'n meravell, i tem -oh nit que afines Astres i seny!-. La mar omples de vestes, I una veu diu: "Plou sang a les codines". - No cerc ni am aquell qui, vagarós, Per llacs esquerps o desertes guixeres, Cobert de pols, per les amples carreres, Clama febrós: "On vaig." I amb vers plorós Nega la llar dels seus i les fumeres De llur destí. I es fa miseriós D'un Més Enllà sense forma i colors, O pelegrí d'impossibles tresqueres. Mes cerc i am aquell qui diu: "Jo só", I té una llar, té pàtria i mester, I se'n fa un tot, i acata lleis severes. I a sol llevat, i en un propi horitzó, Alça el punyal i defensa el seu bé, Mestre segur d'enyorades banderes. - A Manuel Pla i Salat És per la Ment que se m'obre Natura A l'ull golós; per ella em sé immortal Puix que l'ordén, i ençà i enllà del mal, El temps és u i pel meu ordre dura. D'on home só. I alluny tota pastura Al meu llanguir. En ella l'Irreal No és el fosc, ni el son, ni l'Ideal, Ni el foll cobeig d'una aurança futura, Ans el present; i amb ell, l'hora i el lloc, I el cremar dolç en el meu propi foc Fet de voler sense queixa ni usura. Del bell concret faig el meu càlid joc A cada instant, i en els segles em moc Lent, com el roc davant la mar obscura. - A J.M. López-Picó Fuig el real però la sang m'aviva I tot és bell, i el món em don' gaubança, I si em complac en la forest aspriva, Exult en plor davant la plana mansa. L'herbei, el roc, la rel, l'aigua captiva, El joc de nuus, al tard, la nit que avança, La nau desfeta en la borrosa riba, L'ocell al ras i l'ombra que l'atansa. El vent que alça castells i mou la mar, I al lluny, entre dos llustres, l'estel rar, I en carrer tort la cançó de l'auriga; El fenc humit, els olis de l'hangar, El mot novell, i el vell que l'art relliga: Tot l'or espars en una estampa antiga! - Si en golf d'argent el cor és l'insurrecte I d'un veler faig mite, i la dolor Del viure espars abat amb el braó De qui acusa l'ídol i la secta; Si entre alga i roca escolt l'home provecte, I el cos nodresc de sals i de claror per la Mar Immortal; si la Raó M'alimenta el coratge, i l'intel.lecte M'és brúixola i guió, per què el traüt De volum i color em dóna desvari I en terra, ferm, colc un dogma arbitrari O en vespres calds proclam la incertitud? Pugna en mi el nihilista i el gregari I en arenys morts recal en fals llagut. - A Joan Vinyoli Si en el camí perdut entre gatsaules Trob el repòs en un matí de calç I consir el passat, en curs de faules Que m'he compost en inútil trasbals; I contemple el país, joc de retaules: El bosquet i el castell, i uns núvols alts Que em fan present l'hivern, sense paraules, I el fullam cruix, m'ullprenc dels propis mals. De quin secà sóc hereu? I en la ment Debat amb mi la sort que em fa clement I em crec l'epíleg d'una història feta. I al desboscat, pel brossall, indolent, Em són conhort l'ocell que fuig, fuent, O els ulls d'un carboner en balma secreta. - A Josep Obiols, record de Sa Tuna, 1923 Seguir, de nit, la mar, de punta a punta -Es Plom i Cap sa Sal!-, quan tot reposa I allà on l'areny amb la pedra s'ajunta Copsar el respir del món en cala closa. Esser molts i ningú; i a cada cosa, En les foscors de la fosca que munta, Dar-li un nom nou, sense alè ni pregunta. I tenir por, com si ens colpís la llosa D'un destí sense flam. Però gaudir De l'únic so i de l'irreal tremir, Dels fòsfors conjugats que l'ull agenci I dels mots que callem i el goig avenci -I que mai no ens direm! I compartir Amb els estels innúmers, el Silenci. - No pas l'atzar ni tampoc la impostura Han fet del meu país la dolça terra On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre No fan captiu a qui es don' l'aventura. Clos segellat, oh perfecta estructura De la mar a Ponent, i a l'alta serra -Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!: A Ella els cors en la justa futura. Sol de beutats: la Mar és el teu signe I els teus magnes cabdills la feren dea; Pagà tribut i un temps fores insigne. Oh vigorosa estirp! Esclava indigna Que cobeges viltats: Sagna, i signa El teu rescat, i el retorn a la Idea! On he deixat les claus ... A L'ENTRADA D'UNA ESTACIÓ, SUBTERRÀNIA, LLIGAT DE MANS I PEUS PER DUANERS BARBOSOS, VAIG VEURE COM LA MARTA SE N'ANANVA EN UN TREN FRONTERER. LI VOLIA SOMRIURE, PERÒ UN MILICIÀ POLICÈFAL SE'M VA ENDUR AMB ELS SEUS, I VA CALAR FOC AL BOSC Escales de cristall a l'andana solar On passen trens de llum cap a platges obertes Entre murs transparents i coralls sarmentosos I ocelles d'ull clarós en brogiment de brancs. Ets tu, blanca en el blanc d'aquesta alba insular, - Líquid l'esguard, atenta a músiques innates - Que escriurs adéus humits a la forest dels vidres, Amb semença de nit per a un somni desclòs? Te'n vas enllà del goig, al ribatge encantat Amb gegants embriacs a l'espluga gatosa I falcons dissecats a les roques senyades, A un mar petjat pels déus en els nocturns furtius. No puc heure't, dorment, orb de llum i de ment, Vestit com un infant, sense veu ni bagatge, Entre tràmecs guardat per hostalers biformes; Els passaports són vells i sangosos els cors. T'emportes puigs i rius, i els estanys estel.lars I fonts en bacs gelius en profundes valises; Un guaita tenebrós, des del serrat en flames, Em crida amb noms estranys i em fa que no amb les mans. Onegen foramurs banderes esquinçades. ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR A Joana Givanel És quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata, Hi ha un pany de mar al revolt I un tros de cel escarlata, Un ocell fa un giravolt I treu branques una mata, El casalot del pirata És un ample gira-sol. Es quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era, Em vesteixo d'home antic I empaito la masovera, I entre pineda i garric Planto la meva bandera; Amb una agulla saquera Mato el monstre que no dic. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era. És quan dormo que hi veig clar Foll d'una dolça metzina, Amb perles a cada mà Visc al cor d'una petxina, Só la font del comellar I el jaç de la salvatgina, -O la lluna que s'afina En morir carena enllà. Es quan dormo que hi veig clar Foll d'una dolça metzina. SÉ UN POBLE LLUNY DE PROVENÇA A Concepció Martí Sé un poble lluny de Provença Blanc de pètals de matí, No hi ha torres de defensa Ni contrades de remença Sense casa ni molí. Ni enyorança, ni temença, Ni l'ocell en roc marí: La vinya pertot s'agença I en ermots en defallença Creix el blat d'etern nodrir. Tot és llum a l'hora tensa Amb frescors de monestir; Per una Alta Complaença El sol hi lleva semença En rostolls de bon seguir. Tot és do, tot recompensa I l'Extrema Coneixença Per qui en sap trobar el camí; A l'Alba de la Naixença Tu i jo hi voldríem morir. DÈIEM: LA NIT! ... A Carles Riba Deiem: la Nit!, en una nit oberta Al rost del Temps, més enllà del morir, Quan les negres frescors són un florir D'aigües i veus, i focs, en mar coberta. Per tu i per mi no hi havia, deserta, Ni mà, ni llar; ni celler sense vi; Tots en el Tot, sabíem el camí Just i reial de la Contrada Oferta. Junts érem U en la immortal sendera, L'alè indivís, el vent que venta l'era, I un mot, el Mot, era el parlar comú. Serfs de la llum i lliberts per l'espera, Forts en el fort i assetjats per Ningú, Ens ombrejava una sola bandera. Onze Nadals i un Cap d'Any [IV] SI L'ALTRA NIT JO CAVALCAVA AL RAS Si l'altra nit jo cavalcava al ras Com qui no torna i se'n va i esquiva el mas, Pertot i enlloc sentia corn i esquella; Sona un tunc tan tunc que tocaràs, Vénen de lluny, sense brida ni sella, Com qui torna i se'n va i esquiva el mas. De tres pastors pataus seguia el pas, I de llur folc em feia l'escarràs Per heure foc i llum amb poca estella; Canta que tunc tan tunc que cantaràs, Passen, llampants, pel bosc i la planella, I de llur folc em feia l'escarràs. Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas, Vénen, alats, el Persa, de domàs, l'Hindú i l'Anglès enllà de la querella; Balla que tunc tan tunc que ballaràs, I el Rus i els seus amb la gorra i l'estella. Vénen, alats, el Persa, de domàs. De dalt del cel, tan alt, com ho diràs, Quan fulla el son entre aigües i joncars, I estrullo l'oli i la molina vella, Salta que tunc tan tunc que saltaràs, Ve tanta llum que em sembla meravella, Quan fulla el son entre aigües i joncars. En gran estol els àngels baixen, clars, Amb fressa d'ombres i de fruits mollars, I tan contents amb lletra i cantarella; Toca que tunc tan tunc que tocaràs, Catalans i toscans, la caramella, Amb fressa d'ombres i de fruits mollars. [VI] HO SAP TOTHOM, I ÉS PROFECIA Ho sap tothom, i és profecia. La meva mare ho va dir un dia Quan m'acotxava amb blats lleugers; Enllà del somni ho repetia L'aigua dels astres mitjancers I els vidres balbs d'una establia Tota d'arrels, al fosc d'un prat: A cal fuster hi ha novetat. Els nois que ronden per les cales Hi cullen plomes per les ales I algues de sol, i amb veu d'albat, Criden per l'ull de les escales Que a cal fuster hi ha novetat. Els qui ballaven per les sales Surten i guaiten, des del moll, Un estel nou que passa el coll. El coraller ho sap pel pirata Que amaga els tints en bucs d'escata Quan crema l'arbre dels escrits; Al capità d'una fragata Li ho diu la rosa de les nits. L'or i l'escuma d'una mata Clamen, somnàbuls, pel serrat: A cal fuster hi ha novetat. El plor dels rics salpa pels aires, I les rialles dels captaires Solquen els glaços del teulat. Un pastor ho conta als vinyataires: A cal fuster hi ha novetat. El roc dels cims escampa flaires, I al Port mateix, amb roig roent, Pinten, pallards, l'Ajuntament. El jutge crema paperassa Dels anys revolts, a un cap de plaça, I el mestre d'aixa riu tot sol. El fum dels recs ja no escridassa I els pescadors faran un bol, Tot és silenci al ras de raça Quan els ho diu l'autoritat: A cal fuster hi ha novetat. Els de la Vall i els de Colera Salten contents, a llur manera, I els de la Selva s'han mudat; Amb flors de fenc calquen a l'era: A cal fuster hi ha novetat. De Pau i Palau-saverdera Porten les mels de llur cinglera I omplen els dolls de vi moscat. Els de Banyuls i els de Portvendres Entren amb llanes de mars tendres I un raig de mots de bon copsar Pels qui, entre vents, saben comprendre's. Els traginers de Perpinyà, Amb sang barrada en drap de cendres, Clamen dels dalts del pic nevat: A cal fuster hi ha novetat. Res no s'acaba i tot comença. Vénen mecànics de remença Amb olis nous de llibertat; Una Veu canta en recompensa: Que a cal fuster hi ha novetat. Des d'Alacant a la Provença Qui mor no mor, si el son és clar Quan neix la llum en el quintar. La gent s'agleva en la nit dura, Tots anuncien la ventura, Les Illes porten el saïm, I els de l'Urgell, farina pura: Qui res no té, clarors dels cim. La fe que bull no té captura I no es fa el Pa sense el Llevat: A cal fuster hi ja novetat. Desa aquests llibres al calaix de baix NO PUC, DE NIT, I A L'AVENTURA ... No puc, en nit de sal, dolent, Petjar les cales on, vençudes, Les testes dels herois, al vent, Són paperassa antiga. Rudes, Algues i molsa i ventolera Hi inscriuen llur nom: Missatge De llum a recer dels esculls! Plouen més cares, i les platges Són, fugaç, una encesa d'ulls Mentre el clam mor a la pedrera. No puc, de nit, i a l'aventura Escriure el Nom al gruix del mur Que em cela el Tot a l'hora impura; Ni, foguejant l'escrit del Fur, passar el portell sense bandera. Altres poemes - Vinguen els rems que sóc d'estirp romeva, em penja el sol al pit entre coralls i dic, a bord, que enyor serres i valls i la vida de l'orri en temps que neva. Els llops mai m'han fet por; a casa meva empait bruixots amb flama d'encenalls i jac cobert de sacs amb els cavalls o funy, braç mort, la pasta que no lleva. Só qui petjà el mallol i ullà la vella, i em capbús en gorg fred si el fadrí estella o abraç la lluna en difícil meandre. Cal risc en terra i mar, i en l'art novella, per a besar un cos xop sota canella i caure als trenta-tres, com Alexandre. TOTS HI SEREM AL PORT AMB LA DESCONEGUDA A Gabriel Ferrater Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala quan la sal i la sang de la marea embuixen el sorral. Deies -no ho deies tot!- que aquella nit amb tremolor d'espiga i navilis antics amb veles esquinçades era una torre amb remolins de gralles, un clam de ganivets damunt la gola nua, el crit d'un paper escrit quan les amors s'esbalcen, una mà que es marceix amb cendra i carbonissa o la porta enreixada que dóna al pati mort. No ho deies tot! I hi érem tots tibats, pujant i davallant en immòbils esperes, ulls clucs també, cadascú amb el seu somni. Si l'un feia el granger en làcties cingleres, o escodrinyava el Nom en llibres corsecats d'epilèptics teòlegs que estronquen les fonts, l'altre i els seus, amb febre de tenebres, feixaven la rabassa de la pluja o ventaven el foc de llurs sofrences, frèvols com els amants quan l'aurora es deixonda. Cercàvem palpejant la porta de les noies en carrers somniats amb silenci de gruta, i en resseguíem les cambres nocturnes com qui s'amaga a l'espessor dels blats. Elles no hi eren, i ho endevinàvem. Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs. Els reixats de la porta de l'escala passen clarorsque projecten esferes amb pins de sol, damunt la calç calenta. Totes les reixes tenen llur parany i temem que llur ombra ens faci presoners. Cada graó ens acosta al Llibre de l'Exili i amb ull llanós veiem ço que és ofert. No hi ha pas caça per al qui no fita; ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat. No és llibert ni franc qui no s'oblida o es mira a l'aigua, amb clac i faldons llargs. No són unicolors els esquemes dels atlas: el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus. No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut! T'hauríem ensenyat els miralls de la clota passada la contrada on qui es té dret, l'escapcen. No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici de maniquins embuatats i rígids amb una cuca al front, d'antena llarga, i aparencen aquells que potser som: pròdigs o retinents, servents o mestrejants, atàvics augurals, gallejants de la història. - Som molts, murmura l'eco, i la borda és de pobres. A l'hora del crepuscle hauríem vist els capells florejants de dames florentines que el sol s'emporta amb grogors de panotxa lilàs amunt; i els cors com s'assosseguen ... I quan el primer estel espurna al pic més rost hauríem escoltat, on els còdols floregen, la passada dels vents amb brogit de tenora i el clam esperançat de les formes captives. La ment capta l'etern en l'ampla pau i un no res grana i creix en un somriure. Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman; tots hi serem al Port amb la desconeguda. Gener de 1973