JOSEP PLANASPACHS (n. 1953) 6 POEMES INÈDITS Selecció a cura de l'autor Els ulls clucs II Potser que torni a les arrels i que allí cerqui altres camins. ¿I qui sap si hi ha un sender? Potser tot és una roda i jo sóc sols el fusell. Potser que torni a la infantesa i que allí esbrini el meu destí. ¿I qui sap si hi ha un destí? Potser tot és grisa serp i jo sóc sols un verí. XVII Davall les rialles mai no plou ni neva ni es fa fosc. Tot és rialla universal i la pols bescanvia amb l'aire un malmès esglai comprensiu. Gasives, les llumetes del carrer s'amaguen sota les rialles guaridores, blanques i màgiques d'aquest insomni que estalvia pors. ¡Ai, rialles dolentes dels infants! Aquesta nit, quan sigui tot fosc, sortiré de la tomba i obriré, de bat a bat, els llavis del meu veí mort. Llibre del poema nu EL POEMA NU; [II] No em fa por la blancúria del paper quan s'acosta el moment de reflectir la vida imaginable. Certament, tots som miratges nus d'un altre espai que reviu dols viscuts. Costa poc témer el naufragi del seny: de bon matí bastim taüts amb mots incongruents. Tots els versos naixents són assassins, metralladores del polit, pautat paper net amb tinta irreal... Rebels. Només deu ratlles, i el poema viu. LABORATORI Visquérem dies de trèmula angoixa. Cercant la química de la agonia vam obrir tots els mots de bat a bat. Qui sap si els savis sabran explicar totes aquelles tardes hivernals que soterràrem al laboratori mentre a fora el temps reia, reia i reia. Nigromants i alquimistes d'envelat, mesuràvem l'essència de cançons, potingues, filtres, beuratges de mots. Orbs i somiant el final del somni, tots dos, poema, cavalcàvem junts mentre escoltàvem la sínia del temps que fora reia i reia sens descans. ADREÇA Si em perdés, cerqueu-me sota d'un om, però lluny de paisatges i tempestes. A recer del vent, com un rodamón amb l'angúnia pintada al rostre. Anireu cercant l'alè del poeta com qui busca l'or dins l'amagatall d'altri. Trobareu sols un cos mort i una esquela on podreu llegir-hi clar un sol mot: el nom vostre. EL POEMA NU; [III] En acabar el poema, haureu de fer un esforç i esborrar-hi mentalment totes les lletres, qualsevol idea: deixar-lo nu, com si fos galerada dels vostres, profundíssims pensaments. Heu de ser furtadors de mots, pirates del nu paper, heu d'esterilitzar amb les vostres paraules el cendrot que romandrà, després, com a caliu. Només així entendreu la màgia innata del mot: quan tot mot sigui el vostre mot. Mireu ara el poema, despullat, quiti de tot servei i malaltia. Vestiu-lo tal com us plagui: vosaltres sou, versemblantment, els millors versaires. I amb el poema buit de versos, ple dels vostres -ja de tots- no us farà por del paper la blancúria quan s'acosti l'instant de reflectir-vos dins de mi i escriure, junts, la vida imaginable. [INÈDIT] L'univers pactat L'ÚLTIM PASSEIG L'andana és aldarull, brogit de gent i de crits muts i de gent i gemecs sords que empastifen l'aire brut: crits bruts que endolen els colors pàl×lids, grocs, pàl×lids, i batega el meu cap -crits bruts- i el metro xiscla i perfora la gola de llop, xiulen els crits i la fera s'atura a poc a poc, a poc a poc... I salto, mentre la sang s'escapoleix: silencis dels pàl×lids, grocs crits bruts, que s'enlenteixen, i la fera i el cor ens deturem simultàniament. [INÈDIT] La negra neu I La negra neu, el teu mirall. Sagetes assassines van vers ell. Caires de pedra antiga, despullats, endolen el càntic de tots els càntics. ¿I on vaig jo, si tu vas vers ell? Fa fred dins el misteri on ens celem -prudentment- tu, jo i ell, bastards. La indolència del temps perdut m'emmena el dol de la memòria. Esferes que esclaten i el fum surt: surt el fum que mata el foc, la flama, però no la pedra. Terratrèmols ficticis, devers la matinada ballen, capdavanters, preludi de la dansa. Amaga els llibres a bon recer, perquè en els fulls no trobaràs els proverbis del boig. A l'illa arribo, cansat -un mirall dins mi mateix- però no sé retrobar-me. Cignes de l'estany, consoleu-me: -Doneu-me plomes d'argent, mirra i pols. II M'arriben els badalls de babilònia, i la sal feta forma, i la sal a la porta. -Corre, joglar apol.lini, corre mentre cavalques. Vosaltres m'haureu endurit la veu, vosaltres li haureu fressat el camí, vosaltres sou lluny i ell és al costat. Damunt les teulades apàtiques d'aquest hivern desficiat, m'arrauleix la por vora la llar de la pomera de fruits corsecats. Falenes prop del telescopi, a boca de nit s'envolen dret als quatre orats del gegant immens. El gran home dibuixa inferns mentre jo camino. La inhòspita cambra és a punt mentre jo camino. Ell m'amaga sota coàguls mentre jo camino. Trio el beat que més m'agrada i tornaré al navili de la mort. S'esvaeix el somni: ell era, llavors, tu i vosaltres, perquè vosaltres sereu ell a la fi del temps. Tota la neu es fon sobre més neu. Són hores de gel. V Visc afamat de tu, que m'has vist néixer brut, cridaner, ple de tels i de mocs a un quiròfan d'olor de gratacels. Visc afamat de tu, que vas rabent i res no et pot aturar: ni el record, ni la fam, ni la por, ni l'illa d'or. Visc afamat de tu, que em vas parir de franc, ple de grans somnis, però buit encara de l'odi salvatge: nu. Faràs el teu recorregut de sempre, primer la plaça, el peix barat, melons a dojo, dels madurs, préssecs grocs al terra, el crit de sípies matineres, molls, congres, seitons, maires, llobarros, bonítols, i després carrers vora la música i el clam de l'institut, les marmanyeres amb un posat com de barjaules -o així jo ho penso-, bona gent al cap i a la fi, baldament no facis cas dels bruts semàfors, mai no llegeixes els diaris de nit, estàs sempre malalt, falena que mor ran del llum, jugo amb els llibres, ressuscito, la febre em destria la sang, mira l'home camaobert, l'ase que pensa amb brau raonament, diumenge i el palmó, la febre, la febre, la febre, penjat al coll t'ajudo a fer l'arròs, et dic que hi manca sal i pebre, l'essència de tot, que és el tot, i tornes al mercat de sempre -renou de ferralla i desfici-, primer el peix barat, melonets dels madurs, d'aquells que se t'obren en caure a terra, aquest terra dels teus primers pares, ¡oh mare! X Ve la poma de la por quan sóc sol a l'era, trist, exhaust de tant veure't, temps. I ara tu manes, car ell em ronda com si només fóssim dues llums estranyes en aquest espai silent on la fúria s'apaivaga. ¡Sentiu el cant de la roda que fuig, el cant que aplega tots els càntics! ¡Sentiu el brum del silenci del vent dins la pau de l'illa encalmada! ¡Sentiu el crit, l'angoixa del cabrum! ¡Assaboriu la llet gebrada! ¡Sentiu el tro de la cursa dels braus! ¡Tasteu la llana del xai mort! -¡Oh germans, blasmeu-vos, blasmeu-vos!, per tal com mai no trobareu l'escorça de la terra perduda. Rieu, si és que podeu, ara que hi sou a temps, perquè després dels càntics vindran les hores fosques. Pertot arreu l'exili, i la pedra estrafeta, deixaran solitàries les planures de gel. La llum se'n va perquè la llum la llança rost avall. El bosc s'atansa i t'engoleix camí: l'espai s'eixampla. Nítid, dorm el crepuscle vespertí mentre la nit avança. Rieu, si és que voleu, ara que és temps de viure de per riure, talment un esclat de rialles foradant el forat que qui sap si veureu. Restaran solitàries les planures de gel. Vosaltres heu prohibit el somni, però la por cavalca. XLII La negra neu davalla. Se t'ha acabat la por, se t'ha exhaurit el temps, se t'ha esmolat la roda, se t'ha menjat la neu. Ets sol a l'erm paratge i a prop teu ja no hi plou. Quan alces la mirada, el dia es fon; la nit, somorta i lleu, escampa. Ets sol dins tu mateix mentre la negra neu t'és ben dolça mortalla. La negra neu, el teu mirall: són hores de gel, de borrasca. Mentre se't fon la blanca neu, mentre la negra neu davalla. La grisa neu I Com grisa neu veig l'enderroc d'un món que va minvant sota l'esclat aurífic de cinc mil veus monòtones, cinquanta soliloquis, monòlegs enfeixats dins de manolls de pergamins d'ovella: els palimpsests difunts d'un llibre vell. Repensaré l'esglai del temps perdut i diré que ara sóc aquí, cercant les sobrances mig foses d'una neu negra com nit glaçada i morta: l'ham dels rèptils penedits que fan les ombres, un misteri lustral que hem batejat història: el manubri de la nit. XIV Els flascons, les espècies, el perfum de les flors del calaix, uns crisantems de color groc als cementiris blancs. Els taüts de sis-cents seixanta-sis metres quadrats, les portes automàtiques, el dring de copes: -¡Brindem pels forats! La caixeta de l'odi, el fogó buit de menjar, els vailets motociclistes fills d'un temps de sandvitx i de rock-pla. I la cultura escarida -oblidem el blat i la civada-: l'escarràs de feina bruta de l'avui, demà. XXXIV L'enderroc és la llum, i aquest present la cendra de l'ahir que ara és presència, que m'imposa en la fosca del desori dins la nit del misteri perbocat per la serp que aquest aire vell, decrèpit, allunya: l'esglai del record, malura que com la grisa neu s'estén arran del somni organitzat, els cossos nus i les agulles foradant respostes en llengua estranya, quan escara és d'hora per morir davallant a les palpentes, quan encara no és l'hora de la neu eterna: el rostre de les dotze màscares. La negra neu brandava la tenebra, la grisa neu eixorda la mortalla, és temps de neu eterna: foc de palla. Parèntesi vital EL VIT A JÓC El VIT a jóc, de tan plàcid t'irrita, et rememora l'embat furient, els folls orgasmes amb noietes blaves damunt les màrfegues, en coves fondes, el barboteig de les paraules tristes sortint de boques foses per espermes suïcidades. I ara el vit desperta sobtadament, però ja és massa tard i l'engranatge oscat de la memòria no t'alçaprema les cordes, titella. 1965 - ESPERMA Tot sol al llit, la imatge s'esparvera i el llop del somni molt a poc a poc muda la veu i rectifica el sexe, es torna fràgil princesa de conte, antiguitat que ara es demostra núbil, poncella intacta de corbes suaus i trau obert, golafre, apetitós. I enmig del somni els ditets, desvetllats, van cuixa avall i a les palpentes busquen la branca prima que ara és un gegant. I amb frenesí fressegen, dues mans, mentre també pica de mans el somni, felicitant-se de l'esperma blanca que regalima per les cames dòcils. 1970 - COIT S'obren els ulls, frenètics, temorosos de lleis i dogmes intangibles, fràgils com el fullam desprès pel vent dels arbres innocentíssims d'una infància inerme. S'obren els ulls i les cames, i el vit, quiti de traves, s'enlaira, arriscat, apilotant tots els grumolls de sang que, dissoluts, enfilen una verga enfurismada cap al trau obert de la noieta blava, de somriure trist, penedit, que obre les cames, tanca els ulls errívols i es llança a l'abís impetuós del somni, mentre fora del llit groller els murs, covards, fressegen. Daltonià A CASA MEVA A casa meva m'han dit que sóc boig i que tinc molts pardals dintre del cap, que amb el diable he fet un tèrbol tracte, i que la màgica i única clau per tocar el dos d'aquest món del malson la té un docte i molt savi psiquiatre. He corregut cap a cal psiquiatre sentint-me nu com pot sentir-se un boig. (Tinc ganes de llevar-me aquest malson que duc celat com un talp dins del cap.) Potser sí que el frenòpata té clau i ambdós, bojals, arranjarem bon tracte. I aquí em teniu, assegut, fent el tracte amb el savi i molt docte psiquiatre que vol obrir-me; però no tinc clau i li dic clar que potser sóc un boig. I ell em fa crits que m'arriben al cap com els bramuls estèrils d'un malson. Em pregunta si dormo i tinc malson, si del treball vull defugir tot tracte, les idees que surten d'aquest cap esporoguit -és molt bon psiquiatre-, i també si comprenc que sóc un boig i ell sols clauer on es guarda la clau. I jo insisteixo sobre aquesta clau que ha d'alleujar-me el maleït malson que somio de nits com si fos boig. Però aleshores diu: «no vull cap tracte amb tu: no tinc la clau». I el psiquiatre, dòcilment, gira l'esquena i el cap. I jo voldria foradar-li el cap, treure-hi de dins la maleïda clau que de segur m'amaga, el psiquiatre. Però m'adormo i em revé el malson. Si ve el diable, pot ser que fem tracte. Al capdavall, un boig sempre és un boig. Com que sóc boig, tinc boira dintre el cap: faré un bon tracte amb un diable clau i engegaré un malson al psiquiatre. ES PERDRAN Es perdran salms de silenci i podrem tornar a la casa desertada. Aviat l'heura esfondrarà aquests murs tan esgotats per l'espera. I caldrà que preguntem on diastre és la sortida. Haurem fet atots i encara mancarem d'aire i d'espai. Mireu enlaire: només veureu l'astúcia de l'atzar. Salvador ESCENA DE CABARET, DE SALVADOR DALÍ (1922) De Troia-cavall surt cargol i cambrer -el negre cambrer-, un procés que es transmuta en ball, la corda, el vas, el vi i la vida -així tal qual tu veus: ¿te'l beus?-, gris quadrat trist de quarantena, i faig la sina com un buit de dos cercles i el punt al mig, enmig de la vida barata, la vida que mana. FIGURA EN UNA FINESTRA, DE SALVADOR DALÍ (1925) Compta les ones del mar, la noia, d'esquena al moll, i jo compto les arrugues que li dibuixen el tors. Compta pedres i llaguts, la noia, d'esquena a l'euga, i jo compto els plecs de l'aire pentinant la cabellera. Compta núvols i confits, la noia, d'esquena al son, i jo compto les vegades que m'ha mirat de debò. Llibre de plagis CANT ESPIRITUAL Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira JOAN MARAGALL Si per atzar et trobo un dia al món i no et conec perquè el meu ull no et mira, si sóc entre cecs guerxos un rei borni que vagareja pels marges de la ira, si a la ventura vas i un dia em veus, no em facis cas si et veig i no et conec. ¿Podria fer-me sentit i penyora, ser alhora blau i groc i tot color com l'arc que signa, al cel, viva presència? ¿Podria fer-me i ser-me a mi mateix com riu el pa o en sorra mor el peix? ¡Vana innocència la del reu que amb pena vaga i amb ràbia escup l'afany, la glòria! I jo no entenc el món que a tots aombra, no comprenc el destí de llum i d'ombra que fa que el viure sigui trista història, recurs de la memòria i trajectòria cap al no-res, cap al tot, la penombra. Hi ha qui al cel viu obert, i ple de joia canta el raïm i l'oliva i la flàvia. Hi ha d'altres que, com jo, fan la tramoia amb què s'esmuny l'home nu dins la gàbia. Tanmateix, ¿té potser tanta importància ser bon jan, criminal, poeta, frare, parar la galta o sentir repugnància, viure amb recel, predicar intolerància, escopir al vent o rebre el vent de cara? M'han dit que sóc un home, i potser ho crec. Sospito del brillant en brut, del sabre, i fins i tot dubtaré del llampec fins que el tro, a l'arrel, esbotzi l'arbre. M'han fet així el cel i les estrelles -home que al solc treballa la brutícia-, m'ha fet així tant de cloure parpelles, tant de rebre batzacs, tantes estelles patides al llindar de la carícia. I el sofriment al cos, sempre voler ser més i més, com l'aire tenir fe, pujar l'escala i saber que al final algú hi haurà, assegut al llindar. I si he de viure amb el turment al llot fins aquell dia en què es badi la gàbia, lliga'm les mans, del cos treu-me la ràbia, dóna'm la sort de veure't, tu que ets tot. Que per atzar et trobi al darrer mot. AIRE TRIST DE LA VIDA Dolç Àngel de la Mort, si has de venir, més val MÀRIUS TORRES Aire trist de la vida, ara que estic ja mort i ben colgat, encara vull, potser, que em visitis de nit i que em besis les urpes amb què vares nodrir-me quan vaig néixer al fossar. Del que he viscut, del llot arrossegat per l'ombra, ja ho saps tu tot. Pel que he maldat, de l'ànsia per les arrels mogudes, del bategar sobtat amb què el cos es desfulla, tu en saps més que jo. Fins i tot de l'esclau que riu, nu dins la gàbia, n'ets tu l'amo i senyor, la veu. Viure al vol deu ser trist, com l'ocell sent el cel i no sap quan caurà, pel caçador sorprès, batre d'ales mortes. I aquest passat vespral tan ple de marbre i calç1/4 Mort estic bé, no cal justificar-ho. Més que viure amb l'atzar, somio amb la quimera perquè vegis com jo et nodriria. I l'aire trist t'encerclarà el rostre, les galtes1/4 Et dic, vida, que estic més viu que tu. EL NÉT Una dona asseguda en el pedrís JOAN VINYOLI El nét mira i remira el roure mort. ¿Potser l'esglai li fereix la tendresa de tants records impunes, o és potser un bri de vida que amb recança es mor? Sols resta l'antigor per fer de testimoni de descàrrec, l'avial testament d'ombres volgudes. I la destral desfà versos i fulles amb ràbia urgent. I s'ha badat la tarda amb els crits d'una feble saba amarga que ara plora i traspua. I tots moriran sota de l'heura mansa, quan la soca xucli l'arrel. I en el lapse d'espais que configuren ordre i contraordre, el roure mor, pensiu, dempeus. Mentre un bri de temps passa: aquella era l'arrel de la vida indultada. EREN DOS S'estimaren; saberen JOSEP M. LLOMPART Eren dos i volien ser joves per sempre, sentir l'ardit combat de vida arrelar-se a la roca, penetrar-se com l'aigua s'escalaixa a frec d'ona. Es veien al cinema del barri o ran del llac, sota els oms que somreien. Només dos homes, amics i prou, la gent pensava en veure'ls riure, caminar d'esma. Aquella nit, ell li va fer un regal i, després de punxar-se, es van unir llavor i llavor, com mai abans: sarments i ceps brotaren de l'acost perfecte. Antecedents personals: blennorràgia, sífilis, sida, herpes i hepatitis. Les bodes, d'amagat. No tenen fills. La gent se'ls mira com si fossin cucs. Tornen a casa a mig matí. Fa fred. A l'hospital han pres la metadona i els han punxat remeis molt cars, novíssims. Ara perden aquella cruel basca i lassos, devorats, se'n van al llit. Saben que es moren, que són reus confessos. I es miren l'un a l'altre, dues fulles morents, enterques, a punt de caure. CAFÈ AL MATÍ Drap de la pols, escombra, espolsadors MARIA MERCÈ MARÇAL Cafè al matí, l'ordinador portàtil, pinta, condó, diari, greix, travessa, clenxa a la calba, secretària druda, i feina al tors, esquella, esquís i baca. I l'odi, mandra arreu arreu del mapa, menjar d'un tast, antiàcids, la sesta, murri amb dos ous ferrats als pits de marbre. Mor el capat al camp clos de l'eixample. PRENYAT DE DOL Mudat de blanc, penetro amb pas d'atleta CARLES TORNER Prenyat de dol i amb grisa veu mofeta, m'enfonso església endins. M'assec, curull d'orgull, a prop d'un pobre i d'un cop d'ull em firo el món amb vidres d'opereta. Amb posat calm m'apropo a l'estafeta, marco el compàs del noi amb coca al nas, sento la noia amb sexe d'escarràs i el trist cantar del bípede a la meta. El capellà entafora el blanc pandero dins goles negres amb becs matafrares que mengen pans com qui veu el torero amb la muleta, el brau, fer-ne un llibert. Cuitat, m'allunyo de correus: les cares dels segells són dianes al desert. VI Entro en la dutxa i l'aigua m'espavila; un mar rabent -com pluja d'artifici- em lliga el cap, el coll, el pit i enfila, cames avall, el tors fins l'orifici. Pel davant l'aigua m'obre la pupil×la; pel darrere el raig d'or fa el seu ofici: arriba a l'ham penjant -cuc de goril×la- i enlaira l'eina amb sang per fer fornici. Però a l'entorn només hi veig rajola, el sostre brut i un baf pudent que cega: la solitud del nàufrag a garjola. ¡Quin noble invent!, rumio amb mà tacada mentre aigua i llet -el xuclador gemega- clavegueres avall peten xerrada. X Després de tants sonets escrits amb ànsia de fer del mort podrit i corcadura, he pres l'avés de veure consonància en vida i temps: ¡atots a l'aventura! Cavaller de paraula i militància -informe l'ham, deforme l'estructura-, m'ha pres verí -giravolt de la infància- fent crim de lesa llengua de cultura. He anat pels fils, provant la curvatura d'espais florals i regnes de baixura. I ara em fa por que l'ésser i la ignorància travessin l'erm d'un cervell amb malura. Fet i fet, res no té tanta importància: tot això és tan sols literatura.