GABRIEL FERRATER (1922 - 1972) "Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l'energia emotiva del nostre llenguatge". Da nuces pueris No cal dir que la frase que dóna el títol d'aquest llibre la prenc sense cap referència a la circumstància que la motiva, dins l'epitalami de Catul. Jo l'entenc com un precepte ètic, i ho és altament, car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat. ELS JOCS Viure en un barri extrem, ens indueix a passejar inquiets, com si volguéssim trobar un racó de certitud, algun sentit més ferm que l'envà de cantell i el munt de bigues menjat per la crosta de pols i pluja vella, i la botiga dels gelats, amb les nenes que patinen pel davant, i són sis per un parell de patins estridents. M'arribo fins al club de tenis Barcelona, que és un club de rics, i vaig mirant els cotxes que s'arrengleren a la porta, plens de la voluntat bona d'ésser cotxes de rics: com si diguéssim, de tenir una certa ànima. Hi ha un MG d'esport, del nou model disminuït queno fa gaire vaig llegir que ha estat fet per une certaine couche d'acheteurs qui trouvent les modèles existants trop chers: i vol dir els rics barcelonins, suposo. Vaig vorejant la tanca. En un cantó hi ha un court mal disposat, on es confinen els nens principiants, i sempre els cauen pilotes fora. Surt el nen, tot ros (i blanc immaculat, car en el joc no hi posa prou convicció). S'esvera quan veu a fora uns garrofers dramàtics i uns nens molt bruts que juguen al futbol tan malament com ell al tenis: més vivament, això sí. Coneix la por i de la porta estant, busca amb els ulls la pilota, i no deixa el seu recer fins que l'ha vista. La plega, i se'n torna corrents, mort de vergonya si ensopega i s'alça el crit golut de la canalla que aguaitava una taca de l'albat. Segueixo passejant, i ara sé on vaig. Hi ha un altre camp de joc, al pati d'una fàbrica de productes farmacèutics. Aquí juguen al bàsquet, al capvespre. Homes i dones, junts, van allargant el dia tant com poden, sota els flocs de grisor eixuta que s'atapeeix. No pilotegen de per riure. Riuen però juguen al bàsquet, i s'entrenen pel joc d'equip, provant posicions al camp, i variant-les i lligant-les. M'agrada de fixar-me en el treball d'una noia. Massa alta. Du un mallot de ratlles fines, grogues i vermelles. No és gaire bona tirant al cistell: té sort si la pilota se li adorm a l'anella de ferro, i els instants s'allarguen. Si cau dins, vençuda, la noia llança un crit i una rialla: té la veu aspra, com els grans ocells. Però combina bé, i té un bon amic pel joc: qui millor juga de tots ells. Rep la pilota de la noia, i no la juga: ella de sobte arrenca a córrer i rep la bola desmarcada i, justa, la torna i, just, ell tira suaument. Jo, com que sóc un doctrinari, ple d'odis intel.lectuals, no sé deixar que no vulguin dir res quan es distreuen, cansats d'empaquetar o d'escriure a màquina. Si ara me'ls miro i sento simpatia per ells, vull creure que ells em fan sentit dins el joc dels sentits que a mi em distreuen per bé que els tinc mol mal lligats. Vull creure que els moviments precisos d'aquests cossos fan un bon precedent, no sé de què. LA CONFIDÈNCIA La nit no ha deixat llum sinó en els trossos de gel, que ens repartim i no bevem. Ens ho farà saber. Fins a la fi ho hem de saber: com la van violar, i el corredor del col.legi es tornava un uad de pedres seques, i els voltors explotaven, enlaire, com les gotes de gasolina en els pistons. Hi ha qui sap sofrir més que els altres. Tots voldríem sentir-nos fins i junts, fer-nos un feix de joncs, i arrecerar les blanques medules sota molta frescor. Pero n'hi ha un que sofreix més, fins que aixeca el gosset i l'hi tira a la cara, i ella es vessa per terra, mollament. Un toll rodó de bava i pietat d'ella mateixa. I no hi podem fer res. Hem d'esperar que algú proposi que ens n'anem. EL MUTILAT Jo sé que no l'estimes. No ho diguis a ningú. Tots tres, si tu ens ajudes, guardarem el secret. Que ningú més no vegi allò que hem vist tu i jo. De la gent i les coses que us han estat amics, ell se n'amagarà. No tornarà al cafè que és fet per a esperar-te. Vindran mesos amb erra: serà lluny de les taules de marbre, on us servien les ostres i el vi blanc. En els dies de pluja no mirarà l'asfalt on us havíeu vist quan no es trobaven taxis i havíeu d'anar a peu. No obrirà més els llibres que li han parlat de tu: ignorarà què diuen quan no parlen de tu. I sobretot, hi pots comptar, ni a tu ni a mi no ens farà saber on para. S'anira confinant dins de les terres llunyanes. Caminarà per boscos foscos. No el sobtarà l'atzagaia de llum de la nostra memòria. I quan sigui tan lluny que mig el creguem mort, podrem recordar i dir que no te l'estimaves. No ens farà cap angúnia de veure com li manques. Serà com un espectre sense vida ni pena. Com la foto macabra d'una Gueule Cassee, que orna un aparador i no ens fa cap efecte. Per ara, no ho diguem: no trasbalsem la gent mostrant-los la ferida sagnant i purulenta. Donem-li temps i oblit. Callem, fins que ningú, ni jo mateix, no el pugui confondre encara amb mi. SOBRE LA CATARSI De que serveix d'ésser bon pare, si Maragall, que ho era pero de més a més era poeta, va imaginar-se que el vell luxuriós, el comte Arnau, seria redimit quan una noia pura, molt simbòlica- ment pura, cantaria la canço dels fets impurs del comte. Posseïda també, car així ho deien al temps de Maragall, poètica- ment posseïda, aquella noia, cable de parallamps, resorbiria el somnieig de Maragall, l'espetec d'impuresa, dins la terra del seu instint, difícil- ment pur, des d'aleshores. Redemptora. En ella la carn del comte es feia verb, amb l'entenent que el verb, de Maragall i no del comte, s'havia de fer carn, la de la noia. Tot plegat un joc pervers. La carn més pura ja somnia. Vol carn, sense l'empelt de la memòria d'una altra carn, senil. No vol més verb. A TRAVÉS DELS TEMPERAMENTS Uns pins massa sensibles es revinclen deixant sentir com se saben patètics mentre compleixen aquest deure líric d'expressió del vent, que arriba net. Les arrels cruixen sordes, i les branques exulten de dolor, per proclamar que és greu que bufi l'esperit. El vent, quan surt del bosc, va tot podrit de queixes. A L'INREVÉS Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja frenètica d'agost, els peus d'un noi caragolats al fil del trampolí, l'agut salt de llebrer que fa l'aroma dels lilàs a l'abril, la paciència de l'aranya que escriu la seva fam, el cos amb quatre cames i dos caps en un solar gris de crepuscle, el peix llisquent com un arquet de violí, el blau i l'or de les nenes en bici, la set dramàtica del gos, el tall dels fars de camió en la matinada pútrida del mercat, els braços fins. Diré el que em fuig. No diré res de mi. DIUMENGE Els ocells de la llum se'n van a jóc i ens deixen a les branques un subtil tremolor de petites veritats. Cal perdre l'ànima d'arbust. Un altre sentiment transitori s'ha gastat. Ens aixequem, i amb por de no saber retrobar a temps qui som i què volem, anem tornant ben poc a poc. La tarda, la brasa imatge nostra, nerviosa però abnegada mare de la cendra, s'apaga, i es respira la pudor del tabac refredat. Hem estat sols, però ara ens estrenyem als colls d'embut (colzes amb colzes, passos que es fan nosa) per vessar dins el poble l'imprecís record d'uns camps trencats, al.luvials deixes de camions, d'uns camins curts com un alè cansat, i uns arbres vius que ja se n'ha fet llenya. Ens confonem amb els que s'han quedat, i que ara surten dels balls i de les coves de penombra gelatinosa, i tots trepitgem besos que la tarda ha endurit, i ara es parteixen en dues valves, com un musclo, i cauen. Un nen que se li ha rebentat el globus llança un plor viperí. Tots ens mirem i riem satisfets. Cap de nosaltres no és gaire amunt en l'escala dels éssers. EL SECRET Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim estiu. De bon matí, abans que el telèfon no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem. Prendrem el tren més lent, i baixarem a la tercera estació, en un poble de terra sense verds. El disc vermell d'una taverna ens donarà el senyal. Creurem. Ens asseurem, i tot el dia, mirats pero sense mirar, ens prendrem la tèbia cervesa del silenci. Tornarem ben segurs que cap record no ha nascut en nosaltres. Quan trobem el primer amic, comprendrem que aquell dia ha estat el del prodigi, que s'han dit el mot senzill i just, i tothom riu. Riurem també, i guardarem el secret. I sobretot després, quan els turmenti d'haver-se descobert que no es volien tal com eren i hauran tornat a ser, i s'agermanin tots en l'odi mutu, callarem. Que no sàpiga ningú que no vam dir ni sentir res. Que puguin odiar-nos també, fraternalment. TEMPS ENRERA Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps. Trobem-nos altre cop al lloc de sempre. Veig el cel blanc, la negra passarel.la de ferros prims, i l'herba humil en terra de carbó, i sento el xiscle de l'exprés. L'enorme tremolor ens passa a la vora i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer i em fa riure que rius i que no et sento. Et veig la brusa gris de cel, el blau marí de la faldilla curta i ampla i el gran foulard vermell que dus al coll. La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir. Tot és com aquell dia. Van tornant les paraules que ens dèiem. I ara, veus, torna aquell moment. Sense raó, callem. la teva mà sofreix, i fa com aleshores: un vol vacil.lant i l'abandó, i el joc amb el so trist del timbre de la bicicleta. Sort que ara, com aquell dia, uns passos ferris se'ns tiren al damunt, i l'excessiva cançó dels homes verds, cascats d'acer, ens encercla, i un crit imperiós, com l'or maligne d'una serp se'ns dreça inesperat, i ens força a amagar el cap a la falda profunda de la por fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat de nosaltres. Tornem a ser feliços perquè s'allunyen. Aquest moviment sense record, ens porta a retrobar-nos, i som feliços de ser aquí, tots dos, i és igual que callem. Podem besar-nos. Som joves. No sentim cap pietat pels silencis passats, i tenim pors dels altres que ens distreuen de les nostres. Baixem per l'avinguda, i a cada arbre que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred, i anem de fred en fred, sense pensar-hi. CAMBRA DE LA TARDOR La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l'aire. Mira, s'obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se'ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d'olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se'n van de pressa. Digues, te'n recordaràs d'aquesta cambra? "Me l'estimo molt. Aquelles veus d'obrers - Què son?" Paletes: manca una casa a la mançana. "Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany". Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l'estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig de la lluna. Menja't una cama DUES AMIGUES Tant de sol als turmells, de mar llisa i daurada. Agafades de mans, no es diuen res. Carrers d'homes rancuniosos perquè no hi ha cap home com ells, que elles coneguin. Ara no van enlloc. Tornen del sol. Travessen tardes llargues, carrers de mots incomprensibles. No s'enduen records. Volen només saber que s'agafen de mans i van juntes, per un carrer de l'estranger. JOSEP CARNER En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir l'olor de maig que brunz a fora, i és petita la làmpara amb què en tinc prou per fer llum a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner, que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots que he llegit pensant en ella, i ella va llegir per mi, i són del tot nous, ara que els llegeixo per tu, pensant en tu. Mots que ens han parlat a tots tres, i fan que ens assemblem. Mots que romanen, mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits, oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria. LA VIDA FURTIVA Segurament serà com ara. Estaré despert, aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador que surt d'un pou, em pujarà des del silenci de tota la casa, brusc, el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar el bufeteig de portes de metall, i els passos del replà, i endevinaré l'instant que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre. Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut, que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot. EL LLEOPARD Llotges obertes a la mar daurada. Falcons de coll febril. Noies pageses, per venir a l'alcova del senyor, porten collars, arracades i anells d'or hieràtic. Clergues nus d'acer, óssos tentinejant entre els tapissos, riure de llima del foll. Els grans porcs et duien a l'ullal l'estrip de mort, i la mà teva els ha arrencat l'escrot. Llunes i flautes dins els teus jardins. No hi pensis més. Esperes la visita del teu diner. Guantat com sempre, gris, t'ha de llegir les xifres que per tu són la Llei. Si ho demanes, amb veu sorda, repassarà la llista de les coses que ell, el submís, et permet. Potser sí que en un extrem del parc, pots fer posar la gàbia, i tenir-hi un lleopard. Cridar l'atenció? No gens. El xòfer li donarà el menjar. Cada matí tu hi aniràs, a escoltar com s'escruixen costelles de vells pencos. Tot el temps fumaràs àvid, i tornat a casa tindràs pressa a passar-te per les mans molta aigua de colònia. Les bèsties puden tan fort. Hauràs d'apujar el sou del xòfer. Ara sap, cada matí, que al cor del ric hi grunyen passions ennuegades com les que ell, de nen, sentia rogallar en la nit dels mísers, quan dormia a la cambra dels seus pares.