HELENA PORTEROS I LIROZ (n. 1968) Llunes d'aram "M'he dispersat en centenars de partícules, de fragments, de peces descompostes de mi mateixa, m'he dispersat per no trobar-me". Montserrat Roig, L'hora violeta. A la Montserrat Roig aquestes quatre seqüències manllevades de cent mil fragments violetes. SEQÜÈNCIA 1: Atzars - Aquesta tarda, un vent impossible i una veu erma com de dies perduts i falses prometences. Aquesta tarda, un llibre obert, un batec imprecís, un crit en blanc i negre, l'imperceptible gest d'algú que es gronxa en la porosa realitat dels somnis. Aquesta tarda hi ha una nit i hi ha el vent. Aquesta nit, plena sigui de llunes! - És l'hora de sindicar els atzars i reconciliar reversos paral.lels, és el temps de les galtes vermelles i les primeres cuixes de temporada; cimbrejants figures i mars clars d'apologies variades. És l'hora, com deia, de sindicar els atzars. - Rebo estímuls insignificants, d'aquells que es desestimen amb la normalitat més absoluta. Els rebo, aprenc a reconciliar-los i mouen fibres invisibles, fibres ínfimes que em conviden al plaer natural de la luxúria. ESTÍMUL I poema Conjuro el teu nom, i en fer-ho, el cel es despenja ple d'astres. imatge L'anhel es va fondre recreant atzurs i llargues estores. conte Quan els avions no estaven pensats com a autobusos, jo no podia venir a veure't. realitat El recel és un cop de puny que pot deixar-te KO. biologia intransferible Algunes vídues són només aranyes ESTÍMUL II escrits en el silenci els versos percacen idees silencis grapegen el paper i els trenca el clic monocrom de les tecles ESTÍMUL III recompto astres, planetes imaginaris, camino la meva illa i després salto al buit on milers de papallones d'ales fistonejades em conviden a repetir el salt, el vol esdevé comèdia i es deixa caure, la màquina es prepara per a la mutació, l'estratègia és indefugible, hi ha unes pautes que no s'han de perdre SEQÜÈNCIA 2: Incrèdula decapito el poema - Havies decidit la nit de color blau i escuma amb l'encanteri deslleial de la porxada, quan la pluja destarotà d'una passada la bassa plena d'intencions. La bossa de les escombraries era plena i et delies per la primera rosa. - Explicaves el sol sense records i vas dibuixar un astre de sensacions efervescents. - Deies els noms de les coses canviant els colors i les formes. Així un miop que distingeix els límits sense copsar l'encís. La nit, amb problemes cardiovasculars, no era res més que l'orgull encantat de tots els tabús del món sobre la línia divisòria dels accents irregulars. - L'art va esdevenir comèdia mentre queies coll avall de l'ampolla. L'àmfora i el desert et desitjaven bona nit quan un desesper impropi de l'estiu et va caure a les mans premeditant grocs incandescents. - No era un bressol allò que buscaves, ni el consol de la tarda, volies només tornar a l'aigua roent i tranquil.la del port. Volies bocabadar-te davant dels vaixells i saltar fins a una àncora per fer-te'n un recer. - El jo per sobre de tu i de mi, per sobre nostre els elements en potència i en exercici del vici definibles definitius amb la consistència embriagada. - Quan el món fou creat Adam i Eva encara no havien nascut, abans que ells hi hagué les tribus, i molt abans, algun juràssic en extinció. L'home extingirà l'home si perdem la memòria . No ens caldran paraules, ni verins, ni faules. - De vegades, no encerto el cop i el cap se me'n va, i caic en la cacofonia fàcil que em dóna la ce; i cofoia catapulto els cràpules i púdica captivo atzars i incrèdula decapito el poem a. SEQÜÈNCIA 3: Nura (nom amb que els fenicis denominaren l'illa de Menorca) - No hi havia cases prop de l'aigua, només coves, antigues necròpolis ara vulnerades. I alguna ruïna que es delia perquè la miressis. - La sonoritat de l'aigua et recorda que el terra és eixut i el camí es fa llarg i pesant. - Entre poc i massa la terra es revoltava i la lluna continuava el cicle fins al pleniluni. Fou llavors que el dit petit del peu s'arrossegà fins a les roques. - Entre la lluna i el pi passava un raig d'aigua com destriant blaus. En aquell moment el cranc va fer un salt que copiava estels. - La pedra va treure arrels i muda esguardà l'oceà. Poc després , el cranc i el meu dit van ballar en rotllana fins que fou la nit. - Em faig de la salabror d'aquest temps d'interluni, muralla avall hi ha la pedra, la roca que corca el mar. - Secretament, el sol, seguint el ritme d'alguna taquicàrdia inesperada, s'enfonsa pou endins, i perpetua la tradició dels cavadors que burxaren la terra ara fa uns quatre mil anys. - Et deixo, Nura, amb la terrible cal.ligrafia d'un infant esbossant només el límit radial que et delimita, manipulant el gest perquè m'atorgui el benefici del retorn. - Quan l'illa fou un punt la mar em va obrir els braços. SEQÜÈNCIA 4: Llunes d'aram No puc fer res més, pertanyo a l'àmbit del rouge à lèvres, al món del mirall esmenuçat. - Març de sol i vent, de dones i corredisses inesgotables que em decanten a la dimensió arrodonida, a les mans de quan era petita i potinejava el fang al sotabosc. Març de setmana santa i vacances, quan les vacances feien setmana i jo aprenia que allò de santa era una condició massa dura per a qualsevol persona. Març de sang, com cada mes. - Escric brots de primavera quan la nuesa de l'estiu viola qualsevol costum reaccionari de l'hivern. desfogament - Vaig sobreviure estoïcament les olimpíades. Em dic maria, encara que no m'agrada. He enterrat un cosí, un tiet, l'àvia i tres bons amics. Em decanto més a la nostàlgia que a la poesia i si puc estrafer un vers mai no m'estic de fer-ho. - Venedora de llunes d'aram, capsigrany nocturn i desordre, humana amb tota la condició, sense treure cap mica, que tota la pols torna a la pols i algun mort ressuscitarà d'entre els morts. Pietat absoluta, angoixa vital, la clandestinitat clandestina, la clau de la bústia, i ja no tinc cartes i ja no tinc llunes. - Desentrenada desenfrenada conjugo el verb en la forma equivocada sense saber quin subjecte l'ha de retenir. Entretant, el mar fa batalles reincidint en l'arena sempre i mai mai i sempre una vegada i una altra. Absurda i essencial tanco els ulls per retenir els moments, la instantània imperceptible que faig mentre passejo. - diumenge Vivaldi s'instaura a cada racó, llangueix així la cera que mentre cavalca fa la lluminositat a cada angle. - laborable Grimpo escales mecàniques. Anuncio el gest, a contracor, però l'anuncio. Deixo oberta l'aixeta dels somnis espermàtics. Distrec els genolls per obligar-los a seure tal com cal. Desdibuixo presències, absències, cadències, ritmes i accents. Sospeso errades eixutes i treves perennes, per dar-me treva. Així, transfugo dies. - banal Quan tinc una cita (ho he de reconèixer) no sóc gens romàntica. No m'exciten ni els perfums emmetzinants ni les llargues hores de mirall. Això no em dóna punts per a captivar-te (que hi farem) com tampoc per a seduir-te seguint els cànons de la publicitat. No signis dessota el testament. Per què ha de ser veritat tot el que et deixo escrit? - vespreja Poso la cafetera al foc i mentre em fa el cafè fullejo displicent els fàstics de la vida. Quantes notícies noves i velles, quants conflictes trobo enllà les rotatives. Quanta agosarada pèrdua. Quant fum, quanta tendresa. (sorollet de cafetera) El gruny que em recorda com és de bo vesprejar, de tant en tant. - diari de guerra "Sense pau en la treva", comenta el diari. El poeta fa: "la sang és massa lluny". I diu la història: "i, és clar!, els morts ja no els espanten". És trist el crit i feixuga la pell que no mudem. Demà, de tan cansats no esbrinarem ni el gest del bell somriure. - ombra Lluny de casa rere els balcons focs d'artifici: jutge i meretriu, la guerra. - dansa furtiva Maltractada, torturada i violada la dona tatxa l'escassa engruna i dóna a cada infant el tros més tendre. Cap infant no és el seu fill, però tots ho són, tots hi esdevenen. La dona intenta d'apedaçar la vida quan el sostre poruc que els guarda de les bombes torna a brogir. La dona, amb els fills que la història li ha donat, esperarà demà i més encara. - Fins i tot ara, quan ja no queda temps per a la filantropia, els dies menyspreen la memòria, l'allargassen distrets per la trena caduca de l'oblit i desfan els colors de la via futura, quasi etèria, que encara has de bastir. Fins i tot ara, quan ja no queda temps, trobes el minut per repensar l'ajut distant del ritme que t'empaita. Gràcies a tot l'enyor que et deixa pots desbravar la lluna i el gest confús que fas mentre em llegeixes.