DOLORS MIQUEL (n. ?) ON S'EXPLIQUEN CASOS I CASOS [I] El temps passat fa olor d'enxub amb Franco al tub xuclat, eixut i a l'institut el militant del vell PSAN al galliner tirant paper de ciclostil, amb poc estil, vora l'estadi. No hi ha qui badi: Canten els Llachs i els Xirinachs i els objectors, mestres o actors, estudiants, pagesos, fans d'en Ra i Mon, que diu que non, la cara al vent i que se'l sent, tothora fan vora algun sant vaga de fam. El costellam duem calent, entre la gent fem els cinc-cents metres corrents sense perrmisos davant dels grisos. Tots duem bamba i ballem samba sota la porra aixecant sorra. D'aquest gest fòbic nasqué l'aeròbic cap als seixanta i mogué tanta gent sedentària i de grandària que dins les cities la cel.lulitis erradicada fou per pernada. No calgué règim en tot el Règim, ni curs d'estètica, ni cursa atlètica... el Moviment era present entre les gents. No em mouré gens si no és enrera per fer carrera com bona cranc. Tornaré al banc de la trobada tan amagada d'on surt la mani en temps del Nani la de la O i el dictador. En tenim por com d'un gran tro però una por que et dóna bo. Ens sentim vius com les perdius. Girem el món amb un segon i tres pamflets. Som pamfilets dels ideals, cridem banals amb greus veus fartes sota pancartes plenes de faltes grosses i altes sense consciència ni cap decència pel català. Nem a resar perquè el mossèn ràpid aprèn a ser il.legal i ens fa el regal d'un Déu ateu. Alcem la veu per l'amnistia, l'autonomia, la igualtat, la llibertat. Els nostres mestres, ardits i destres, porten les barbes plenes de larves, amb els cabells fets mil garbells i nius de garsa, - tots són del Barça - descamisats, apedaçats, plens de forats descorbatats i van molt bruts amb els escuts que els fan les taques grosses i maques d'extrem a extrem. Ens els mirem amb molt augment d'adolescent. Els imitem i ens embrutem i no ens rentem. Els respectem perquè ens han anat fins Montserrat - no per resar - fins Perpinyà els de més "rango" a ballar el tango de la mantega. Fent l'estratega per la frontera hi ha qui opera passant Rimbaud, Safo, Malraux o Mallarmé. I fins també passant amfeta. Admiren eta i les sardanes. Senten campanes d'al.lucinògens i dels estrògens. Esperen prompte passar el compte quan palmi el Sisco: anar a la disco a lligar joves. D'altres més joves ja citen Bowie i deixen l'"Oh Oui", per l'ara Yes, del temps anglès. Pels vells carrers el Cavallers, carrer Major, carrer Aragó, quin pujader!, pel vell Roser pel sinofós net o boirós, plaça l'Ereta, o la banqueta... entorn la Seu pertot arreu correm tots junts correm a munts els uns, els altres i tots nosaltres que ens sembla un joc. Em deixen lloc. Un dels atletes creua les metes. Bon escarritx per entremig de dues classes. Amb moltes traces s'acosta a mi. Somriu molt fi. Té un nassarró, bonic, rodó, a tot diu sí. És arbequí per part de pare, parla com frare de Marx, de Frohm. Donem un tomb i prest em cita i ja m'invita aquell dissabte. Em sembla apte. L'ull estudio i me'n refio. Sembla simpàtic també espermàtic, discret, formal, amb bon fornal. Sortim de vins i anem endins de la Rufina. Prenem la quina i els cacauets sentats estrets vora els quintos que beuen quintos buscant amors i els cantautors improvisats de llibertats. En banc de fusta amb veu augusta posat de ganso i gest gens manso ja m'adoctrina mentre s'inclina fregant-me el nas. I d'aquest pas no se'n va moure. En llit de coure passo calor sola, i ardor, sense l'estufa. Sempre s'arrufa l'escanyallet. Va a pleret no sent la gana entre setmana, que ni el veig. Es torna reig de ventre fosc i corre llosc rere consigna que ja m'indigna. Tot clandestí trama el motí als passadissos o entre canyissos passant l'ensurt. Quan d'allí surt crida a capítol, em mostra el títol que duu a la pell, blau i vermell, de ser un bon roig, i en sent molt goig. Sempre té pressa, el bona peça, ara barrunta que si ja junta, o la ponència, la conferència, reunions, eleccions, una sentada, una xerrada, que si la vaga... A mi ja em vaga tanta disculpa. Diu "No en tinc culpa d'aquest ofec." Jo que me'l crec ben coll avall fins que en un ball amb altra amiga fent el baliga veig el balaga. Ell que s'amaga. Desapareix: comprenc el peix amb què entabana el tarambana. N'hi havia més - d'aquí l'estrés -, no dos o tres que anava a pes. En un bar brut prop l'institut, un conegut em canta el xut que m'han colat: ell ha volat que altre motí que fer botí no duia al cap. Com un nabab n'havia fet un alfabet, inclosa addenda, dins d'una agenda que arriba a Amposta. Feren l'aposta ell i un amic. Amb aquell xic féu la juguesca: ràpid s'empesca com guanyarà prestigi i ja no ve d'un pam. Em dono al mam i tinc consol de l'alcohol i el confident que és més ardent, real, traçut i, a més, és mut. Home callat, tranquil.litat. Ràpid n'aprenc d'aquest avenc. M'inscric al dit vell i sargit de ma padrina que era Argentina. Pel que fa al cas no et fiaràs - si no ets torti - d'home que porti nas a la cara.