ANTONI PUIGVERD (n. 1954) Curset de natació RIERA SECA Han quedat moltes ombres rera meu, un tumult de riera: les deixalles que s'han anat enganxant a les branques i entre els racons difícils. Tot és sec. Aquest estiu ha evaporat del tot l'aigua baixada i ja només es veuen, en la decrepitud dels verds que es moren, plàstics i draps, papers d'una ruïna. EXCAVACIÓ Arriba, sembla, l'aigua de setembre, l'aire és més viu i ve de gust estar-se a la finestra a veure caure pluja. Sagna decapitat el sol al fons però la massa de núvols destil.la una llum bruta. No sé per què miro, encara, el cel, com si es pogués entendre la música de l'òpera dels núvols. Si és llum, només: un ariet de vidre que m'esbotza els vitralls de la mirada. L'aigua que va caient ara rellisca sobre la pedra de la meva estàtua. Hi deixarà, potser, un rastre de molsa, un verd que el cicle anirà esgrogueint. Serenament notaré com les mans i els llavis de l'erosió m'estimen. FINESTRA DE TREN Windows between you and the world. Louis McNeice Al tren, en un departament prou còmode, m'he trobat bé. S'ha anat podrint el dia (en aquesta hora és possible sentir un tremolor a l'entrecuix de la tarda), els roses i els morats s'han adormit plàcidament en els suburbis blaus i, a poc a poc, s'ha fet de nit. Només uns grocs vacil.len de lluny quan passem, perforant la carn negra de la fosca, prop d'algun poble taciturn. Tornem a la ciutat i, mentrestant, m'agrada l'aire cosmopolita d'aquest tren, perfums discrets, mirades i camises i la frontera justa entre ells i jo. Em veig al vidre prou serenament: mentre el tren corre, el paisatge s'allunya i, en canvi, jo no em moc; com si, de fet, el tren i jo mateix fóssim metàfores. ONZE Després del joc, la llum descansa i deixa sobre la teva pell un rastre lila mentre jo amb calma faig baixar una reixa que t'abstreu i t'allunya i et vigila. Amb ferro a la mirada, doncs, faig créixer les dunes que el teu cos de sempre estila, i el golf solemne de carn on s'engreixa el mar que sóc, embastardit d'Atila. Des d'on et miro sembla que la lluna del temps t'hagi enllustrat gestos i pell només perquè jo hi trobi la fortuna. I reconec, aleshores, castell benigne, port, masmorra inevitable, que també l'òxid dels anys és amable. BÚNQUER Ja l'alegria d'uns llençols, només (els cossos usen lèxic tolerant), ficats a dins del búnquer tal com fan els altres (fugen, que no hi ha recés, i enmig del laberint riuen). Després, potser com un silenci d'elefant, cau damunt nostre l'ombra d'un espant i n'acceptem el buit com si emplenés: mirem d'acomodar-nos, si més no per fer menys densa la calma dels dies, per esquivar les baves dels messies, per enfosquir el somriure del dolor. Per fer veure que no notem el greix que se'ns fica pertot i sempre creix. GROCS Si pogués dormiria (la son és joia cara) i deixaria escórrer tots els lleixius que em cremen la baieta de l'ànima. Si pogués construir-me un rai o una canoa, no per fugir sinó només per relliscar, seguir el corrent més viu sense immutar-me, moll, potser, però segur, patint als remolins, és clar, però sortint-ne. Estirat a la fusta, nàufrag de mi mateix, veuria passar el sol des d'un tranquil meandre, i, encara, fent un salt, flotaria en silenci enmig de l'aigua verda, com un ninot inflable. Entendria que el temps és el pas d'un color: veuria un groc llevant-se, un confit de taronja que es torna lentament groc de llimona verda, cabells tenyits d'albí i pell de fusta clara, jardí amb flors de mimosa que fan olor de fàbrica de galetes i neules amb la mantega fresca. I les capes, més tard, de vernís a la fusta del dia: groc de flam, amb Royal i sense ou, groc de jersei de Benetton sobre pell de caoba, groc de cor d'enciam i de nens que a l'escola pensen en els gelats de coco i de vainilla. Fins que els flams i les cremes portessin rovells d'ou: sobre el negre, les ratlles d'abelles i de taxis gastarien la febre dels corredors de borsa. El sol seria l'oros, llavors: apoteosi de monedes de foc encenent les onades sota un lament de trompes fregades amb Netol. El groc d'aquestes flames seduiria els blats, s'aplicarien tots a coure a la paella un arròs de safrà que les dents dels turistes trinxarien a gust abans de violar el groc ocult dels préssecs. Massa madurs, els plàtans de tardes xafogoses mostrarien les pells d'orientals banyant-se; la llimona del te, ombrosa, es confondria amb la crema cremada. S'imposaria el sucre, certament, al capvespre: esforç de melmelada quan la claror, escapant-se d'entre les mans dels arbres, s'enterra suïcida. I d'altres se'n veurien, de grocs: fluorescents ratllant les carreteres quan la nit serviria papers vells i ulls de cotxes i a dalt es refarien, indecisos i tímids, fragments de l'or diürn. És llavors quan veuria el cutis de la lluna plorant cansadament com la mantega vella i tancaria els ulls sense adonar-me'n. L'aigua lleparia la fusta amb una llengua lenta i em gronxaria en somnis com si fos un infant. Darrera les muntanyes, m'observarien monstres. TRESOR Després de l'estriptís de la memòria, quan els fantasmes del passat es juguen les poques certituds que et queden, digues: ¿de què ha servit anar fugint de tot, perseguir el mapa, enfrontar-se als pirates, resistir heroicament els temporals, i d'illa en illa anar perdent amics? ¿S'ho val aquest tresor que ara remenes amb ulls distrets i les mans amb durícies? ¿De què en faràs si ja només voldries, no pas comprar, vendre't a tu mateix, perdre't de vista? No miris el cofre, t'hi trobaràs gravada en or la cara: hi enfonsaràs l'espasa inútilment. CARNASSA Has canviat el papa Marx pel nas, ho dius amb l'aire descordat dels frívols (un aire de Cartier tret d'un basar i candorosament mostrat arreu). "Es tracta de comprendre on van els trets; com a l'oest: olores i endevines ràpidament quins són els del teu bàndol." I t'has quedat tan ample perquè, encara, no saps que es venen, bonifaci, uns guants per remenar exquisidament els tòpics. Et vèiem fer tots els papers del màrtir (sempre has estat aplicat) i ara vols, enllustrat amb les sedes del cinisme, que alcem apostes novament per tu. ¿Només perquè has sabut guanyar el terreny a l'altra banda de la simetria? Camaleó, hi arribes amb retard, el contracop del pèndol no perdona: dels màrtirs, si més no, se'n fan relíquies; dels innocents pescats per noves sectes, humoristes petits en fan carnassa. La migranya del faune CENDRA D'UN ARBRE He pensat els teus peus i els he besat de nit quan la fosca té els músculs entristits, de mantega. He callat molt: de dia, també de nit: mantega sempre: és llarga l'espurna del desig que el crepuscle subratlla: incendi lent de l'arbre solitari: fusta que crema, inútil com el foc d'aquest dia que se'n va, com les flames de l'univers: els boscos creixen per construir les cendres; per desfer la mantega del tot. Vista cansada TARDA DE DIUMENGE Hem estimat tots dos -tots tres, potser- les dolces tardes de l'hivern, tancades. Llegim diaris i bevem cafè, la llum de fora es va perdent i deixa un groc ataronjat, la mel del dia. Aixeco els ulls distretament per veure dibuixos d'un goril·la que fa riure; aixeco els ulls per veure-la, de fet: em meravella la puresa química de la felicitat dels nens. Tu dorms, plàcidament i blanca, com un símbol. Penso en el fotograma que formem; m'espanten i m'agraden els moments en què la nostra vida és tan amable: dels horrors protegida amb aquest vidre. ELS CUCS D'AUSIÀS Hi ha paraules que pesen com la música. Entren, sedueixen neuràlgies o penetren rompent: invisibles, enterques, incansables, voraces. Se m'acosten per dins, com els cucs d'Ausiàs, deixen ous i devoren, se m'instal·len i creixen, es rebolquen, es llepen, van fent ous i menjant. Ara em surten pels ulls i reculen; s'abracen. Han creat dintre meu un imperi de fàstics: relligats, untuosos, fertilíssims, potents. És a mi a qui reclamen, afamats, la resposta? Hivernacle LLUNES En faig prou amb els trossos que et recordo: unes natges, un pubis i les mans que els ressegueixen: llops sobre la neu. La pura lluna de la teva gropa, el reflex de la lluna als ulls d'un llop, i les pàl.lides carns que el llop masega, ja salivades abans que les urpes comencin el festí (als pectorals i a les espatlles: la musculatura infatigable de l'instint). Després potser els llavis, recordo, i, vagament, un cos de nina que se'n va: la son i la fortor del cau. Lluna més alta. PÀTRIA De tant en tant em tornen els carrers on vaig passar els meus primers anys: delícies de fan i basses per als jocs, l'encens a la capella, el perfum del llatí, la carn solemne de la mare, els cromos, els tebeos, les misses funerals a primera hora. Negre i or: inflades veus d'uns clergues que van iniciar-me pels laberints on la llum pren la forma de les ombres; i el gust, la del disgust. No recordo d'aquell petit jardí sinó una enorme pedra freda on sèiem, les roses grogues, unes peres d'aigua, els dies llargs travessats amb tricicle, l'olor de fongs i vinagre al celler; i el llòbrec soterrani on em tancaven entre patates i cadires velles: un infern de butxaca on vaig aprendre l'ofici de queixar-me i esqueixar-me.