Lo desengany Francesc Fontanella Lo desengany Poema dramàtic en dos actes Francesc Fontanella Interlocutors: TIRSIS MIRENO MAURO, màgic CASSOLANO, son alumne VULCANO PIRAGMON BRONTE ciclops ESTROPE POLIFEMO VENUS MARTE APOL·LO MERCURI NEREO LOS GELOS LO DESENGANY FLORA PRIAPO VERTUMNO salvatges L'ABRIL LO MAIG Lletra que se canta antes de començar lo poema dramatic FAMA Alerta, amadors, alerta no fieu en les paraules, puix ara, en la bellesa més divina, ha faltat lo valor i la constància! UN Qui penetra nostra esfera amb les plomes argentades? FAMA Jo sà lo clarí del temps, jo só la parlera. Fama. UN Què nou accident inspira la veu amb què ens desenganyes? FAMA Ja les flames de Cupido són del Desengany les ares. UN Qual és lo subjecte? FAMA Venus. UN I la causa? FAMA La mudança. UN Qui a la mudança l'obliga? FAMA De Saturno les paraules: Alerta, amadors, alerta, puix la bellesa més rara per lo vilíssim Vulcano oblida el déu de les armes, 'juntant-se d'aquí al davant lo rat-penat i la garsa, lo buitre i la filomena, lo corb i l'àguila blanca; que lo desig de casar el més desigual iguala. Alerta, amadors, alerta, no fieu en les paraules, puix ara en la bellesa més divina ha faltat lo valor i la constància! Acte primer Escena I TIRSIS i MIRENO TIRSIS Esta que veus nativa arquitectura, de pardo i negre marbre fabricada, cenyida de la bàrbara espessura, dels caçadors i feres ignorada, és la porta fatal, llòbrega, obscura, de la cova de Mauro celebrada, escola singular de sa doctrina temple funest de Pluto i Proserpina. Aquí lo Màgic, amb la veu horrible, confon lo mar, refrena la ribera i, en lo llibre dels fats imperceptible, los contingents possibles considera, la força dels caràcters invencibles; los influxos pertorba de l'esfera, los aspectes revoca de la lluna i, amb ella, pot mudar nostra fortuna. MIRENO Esta, Tirsis, vaníloca doctrina de deliris horrendos està plena, puix sols idea arquetipa divina, sens fat algun, nostra salut ordena; d'esta primera causa s'origina constant de les segones la cadena, que ministra, amb eterna dependència, ordres de la suprema providència. TIRSIS La cadena, oh Mireno, fabricada de causes a l'Arquetipe subjectes, prevenint los efectes tal vegada amb les senyals declara los efectes; amb les terrenes ombres ofuscades, ignora nostra vista los objectes, però de Mauro la ciència rara amb los raigs de son geni los declara. Mes, si en lo venider és poc segura de Mauro la fatídica destresa, al manco, en la passada desventura pot mitigar lo curs de ta tristesa. MIRENO En va lo cel, en va l'infern conjura per vèncer de mes penes la feresa, que lo dolor que mos sentits domina més que la causa sent la medicina. Ja Circe lamentà, sentí Medea, que no és amor amb herbes medicable, a Febo demostrà nimfa Penea que la fletxa d'amor és incurable; doncs, en amor inútilment s'emplea lo saber que judiques admirable. Mes, qui, deixant la cova tenebrosa, veloç penetra aquesta selva ombrosa? Escena II Ix CASSOLANO. CASSOLANO Mirtomiro, Asterotripos, Nectòperos, Hocsifús, Antílopus, Celibando, Nictícoros, Artenuix. TIRSIS Est és alumne de Mauro. CASSOLANO Qui m'altera lo conjur? Qui gosa d'aquestes selves penetrar lo lloc ocult? Si us haveu perdut caçant sereu de veres perduts, que los que veuen mes coves no tornen a eixir a llum. MIRENO Antes que tes veus m'espanten amb lo fantàstic embust, sabré si en aquesta espasa tenen força los conjurs. TIRSIS Aguarda, amic, si de Mauro esperam nostra quietud, no l'irrites amb tes ires. CASSOLANO Deixa, foraster, l'enuig, puix que lo valor que ensenyes tots mos rigors ha vençut: havem de ser grans amics. TIRSIS Ho estimam tots, com és just. CASSOLANO Jo us ensenyaré mes obres, perquè conegau al punt que no em coroneri en va los tròpics i los colurs. MIRENO Qual és ton nom? Què exercici te fa viure tan ocult? CASSOLANO Allà va ma romançada, digna de major volum. Jo só lo gran Cassolano, tan gegantíssim que puc millor que lo vell Atlant, sustentar los orbes junts. A mi, la nimfa més bella que hagen vist terrestres ulls, si enfalagats de sa vista pogueren mirar sa llum, mes tan vana, tan mudable, que dignament ha pogut de torres i campanars ésser lo penell més fluix, favors me deia majors i perdia al punt lo punt, per assentar mos cuidados en lo llibre dels perduts; m'oblidà per un indigne, per un galant importú, que a ser ella estada Pòrcia retratara Marco Brut. Ni en això m'estimo menos perquè està posat en ús, que sempre les més altives eligen el més flantum. Ni per infeliç me tinc, que en amor tan poc segur restarà més venturós l'oblidat que lo volgut. Contret, doncs, de sa mudança i tullit de son orgull, fiu una figa a l'amor, que és fruita contra son gust, i doní una coça al món que, rodolant com un truc, voltejà de tal manera que ja l'he desconegut. Restí, per fer penitència, en aquest desert obscur, on de Mauro la doctrina serena tots mos enuigs. Alguns anys só estat novici de sos màgics estatuts, fins alcançar dignament aquest escolar capuç, on aguardo que mes obres me puguen traure a llum, amb mitra i escapulari i mil pintures damunt. He fet veure amb mon art que Merlín fou un merluç, que a mon saber no arriben ni Fausto ni Abenisuf. Entre les bruixes só màgic, entre los màgics só bruix, calabriant los preceptes i emborratxant los costums. ¿Qui ha entès mai millor que jo, sedassets, cabells, engruts, ampolles, conques, bacines, ungüents, candeles, perfums, nòmines, làmines, cèrcols, versos, caràcters, conjurs, dogals, bacins i salives? Ningú me respon. TIRSIS i MIRENO Ningú. CASSOLANO Qui ha empleat millor que jo del gat-guineu los ulls, lo cor del negre moltó, les entranyes dels difunts, la maneta de l'albat, ales del gall i del xup, i del calàpet la sang? Ningú me respon. LOS DOS Ningú. CASSOLANO Untar los peus i los polsos d'ungüent, emplastres, betums, d'eixir per la xemeneia com si isqués d'algun trabuc, rompre en la nit los aires com algun ocell nocturn, i trobar-se en mig instant quatre-centes llegües lluny; qui ho ha fet millor que jo? Ningú, mos amics. LOS DOS Ningú. CASSOLANO Remendar edats i cares amb lleixius, olis i sucs, i los esguerros secrets amb vidre, seda i alum, receptes totes dictades per lo mateix Belcebú; qui ho ha fet millor que jo? Ningú, mos amics. LOS DOS Ningú. CASSOLANO Mes, ja veig eixir a Mauro que m'ha encantat lo diseurs; mentre ell diu lo demés jo me'n torno a fer lo mut. Va-se'n CASSOLANO i ix MAURO. Escena III MAURO Oh tu, que amb flors i minerals intentes curar de ton amor la pena dura: amb la cura fomentes la locura i a la locura los furors augmentes! Oh, quant a ton pesar, experimentes que fugen los remeis a qui els procura i que, per consolar ta desventura, a costa de ta vida l'alimentes! Passa la vida, doncs, sens estimar-la, irrita les mudances i los gelos que t'amenacen tràgica ruïna: veuràs en ta desditxa tos consuelos, perquè està la salut en no esperar-la i en lo dolor està la medicina. TIRSIS Gran Mauro, de qui la fama les obres celebra doctes, de les dos zones gelades fins a la tòrrida zona! MIRENO Grave honor de nostra pàtria, feliç aplauso d'Europa, de qui vencren lo nom les províncies més remotes! MAURO Oh, Tirsis amic, Mireno! MIRENO Ai, cosa més portentosa! Qui ha pogut dir-li mon nom? MAURO Deixau, deixau les lisonges. MIRENO Sols ofendre-te pogueren les alabances indoctes que són àtomo lleuger de l'esfera de tes obres. Venim, doncs, amie il·lustre, per a consultar. MAURO ¿Ignores, Tirsis, que ma vista interna registra, contempla, nota lo que neguen les distàncies, lo que dubten les històries, i los successos que vénen del temps en les mudes plomes? Ja sabí vostra vinguda amb les causes doloroses que a consultar ma doctrina vos han guiat a ma cova. (A TIRSIS) Miro ton cor oprimit d'una mudança enganyosa. (A MIRENO) Miro que en ton pit los gelos igual sentiment provoquen. (A TIRSIS) Tu mon favor sol·licites per ta pena llastimosa. (A MIRENO) Tu negues desesperat de mos caràcters la força. Doncs, amb un mateix efecte serenant vostres congoixes, de Tirsis puc correspondre a l'amistat generosa, i convèncer a Mireno amb l'argument de mes obres. MIRENO Ja estic del tot convençut, geni sobirà, perdona de grosseres ignoràncies la desconfiança tosca; tu de mos dubtes has vist la borrasca cuidadosa tu de mon cor llastimat los gelos infames notes, i, puix los dubtes subjectes, oh Mauro, mos gelos postra! TIRSIS Mauro t'ha vençut? MIRENO Espero mon triumfo en sa victòria. MAURO No penseu, no, mos amics, que la Tessàlia famosa, que l'apacible Pancaia, o l'Amèrica remota, fertilitza, oculta, exhala herbes, minerals, aromes, que puguen donar remei a les penes amoroses, puix per obrar sos efectes ningun medi proporciona a passions de l'esperit la medecina corpòrea. És certa, però difícil, constant, però dolorosa, la que del cor llastimat 'borra afligides memòries; és lo remei invisible, però ja per causa vostra amb fantàstica matèria tindrà vertadera forma. TIRSIS On trobarem eixa ditxa? MIRENO On trobarem eixa glòria? MAURO Lo lloc vos descobriré on sa claredat ditxosa feliçment il·lustrarà de vostres enganys les ombres. Ah, Cassolano! Escena IV Ix CASSOLANO. CASSOLANO Quid petis? MAURO Ensenya, entre aquestes roques, lo mirall que a ma presència tot lo vertader demostra. CASSOLANO Fent circols Acticros, barricanux, vocicrim pericandolfa. MAURO Què dius? CASSOLANO Que ja t'obeesc. MAURO Veureu, en la selva ombrosa, atractiva primavera que flors immortals adornen. Corre's una cortina i descobren-se dos salvatges que sostenten un mirall. MIRENO Què novetat! TIRSIS Què grandesa! MAURO En eixa esfera llustrosa lo remei alcançaran mudances, gelos, memòries. MIRENO Tirsis, de l'amic Guidèmio veig la selva venturosa, d'Amor les fletxes actives, de Venus l'enveia dolça. TIRSIS Miro lo jardí, l'esfera on amb sobirana pompa olor exhalen los astres, vesten resplendor les roses. MIRENO Quanta tirania, oh, quanta candidíssima amazona! Amb les armes de sa vista la vista i la vida roben! TIRSIS Que divinitats etèrees més belles, més rigoroses, de sos vitals esplendors llamps contra la vida formen! (Corren la cortina.) MIRENO Oh portentos! TIRSIS Oh prodigis! MIRENO Oh meravelles! TIRSIS Oh glòries! CASSOLANO Oh belles dames, honor de la invicta Barcelona! MAURO Lo lloc haveu vist insigne que amb la bonança ditxosa 'serenarà del dolor les mal reprimides ones. MIRENO Tos enigmes me turmenten amb desconfiances noves. TIRSIS Si vols que cure l'oblit, gelos, mudances, ,memòries, per què de l'amor ostentes les fletxes més rigoroses? MAURO No interpreteu los secrets que vostra ditxa disposen, que los remeis de l'amor entre impossibles se formen. MIRENO I lo teatre eminent que amb l'adorno i la pompa senyala alguna comèdia, per nostra ditxa, què importa? MAURO En eix eminent teatre cessaran vostres congoixes on Fontano, per servir a aquelles dames hermoses, representarà amb Guidèmio gelos que a Marte desdoren, falses de Venus mudances i de Vulcano les bodes. No és tragèdia, ball, comèdia, ègloga, entremès ni lloa, però de tot lo dramàtic és una harmonia nova. Com amic, vos pregaria que, en l'empresa generosa, de Nereo i de Mercuri representeu les persones. Seguiu, seguiu sos designes, i Melpòmene senyora vos donarà lo remei de les penes amoroses; anau, anau a complir lo que los astres disposen, i sentint més les ferides alcançareu la victòria (Va-se'n.) Escena V TIRSIS Doncs, adéu, honor del segle. MIRENO Adéu, aplauso d'Europa. TIRSIS I vullen los cels benignes..., MIRENO vulla l'esfera piadosa..., JUNTS 'serenar ditxosament..., TIRSIS mudances, MIRENO gelos, LOS DOS memòries. Van-se'n los dos i ix VULCANO. Escena VI VULCANO Bronte, Estrope Piragmon, Polifemo, alumnes meus, que atronau estes Sicílies amb horrísonos gemecs, deixau l'enclusa estupenda, rendiu fogosos martells, i en lloc del pesat ofici ressonen rises i plers; no lo foc d'eixes fornals derritesca los acers, no bufe, per totes parts, de vostres manxes lo vent, o sia vent amorós que en los pits més insolents en flames d'amor canvie los incendis de ferrer. No respons, tosc Piragmon? Tu, Estrope vil, no ho sents? Callau Bronte i Polifemo al regosijat accent? Ixen los quatre. Escena VII PIRAGMON Callo, perquè si soltara als aires tota la veu, se suspendrien les feres, caurien morts los ocells; estes fogoses muntanyes se giraren al revés, i altra vegada Sicília se juntara encontinent. Mes, què nova causa és esta que nostre ofici suspèn? Què nova alegria muda ton rigor, antes sever? VULCANO Ah Piragmon! Si sabies quant favorable, lo cel, vol coronar de contentos mon exercici funest, culpares de llastimats encara mos accidents! PIRAGMON Comunica, doncs, la causa. VULCANO Està, Piragmon, atent: Ja et recordes, mon alumne, de quan perseguit un temps era dels déus la folgança i dels homes l'entremès, tant que a deixar a ma pàtria m'obligaren sos extrems, i de caiguda tan gran restí afollat i contret; però entre aquestes desditxes fiu moltes gràcies al cel, que sols del mal de mon cap paguen la pena los peus. Mes, després que la fortuna amb noves ditxes ha fet que daurassen mes riqueses lo ferro dels desencerts, vol lo caducant Saturno, déu lo més antic dels déus, que pose un clau de carreta a la roda de mos béns: ma fortuna vol fixar amb venturós casament, i a Venus, sa filla hermosa, benignament m'ha promès. No coneixes sa hermosura? PIRAGMON Sols per fama la conec. VULCANO I qui és aquell que amb les obres conèixer-la mai pogué? Amb tot, per a regalar mos delicats pensaments, de sa bellesa gentil un nou retrato vull fer. Vinga lo tento i paleta, vinguen color i pinzells, vinguen Ros, Arnau, Ripoll, Casanovas i Cuquet, i, per millor retratar-la, oh, qui en aquest punt tingués de Guirri lo colorit, la destresa d'Altissent! Mes, no tinc de fer lo quadre de vermelló ni blanquet, o pinte's ella mateixa si tals colors requereix. Està atent a la pintura i veuràs que los cabells caputxos són de baieta sobre una cara de neu; de sa columna de marbre és lo front lo capitell, tan blanc, que pot ésser blanc de l'amor més ballester; naveguen sos ulls hermosos sens timó, veles ni rems, negres barques de gaieta sobre dos estanys de llet; lo vistós arc de les celles està de pelfa cobert, celles que a muntar conviden al més altaner genet; la piràmide mocosa és terme dels pensaments, i en l'afilat serviria per llanceta d'un barber; i les vergonyoses galtes, dos atzeroles de gel, dos gessamins de coral, dos perles són de clavell, ensenya un clot la barbeta que mort i vida promet a qui del niu d'alabastre fóra lo ditxós ocell; és fet de cristall lo coll, tan clar i tan transparent que se li veu coll avall com baixa lo vi claret; la blancura de les mans sembla de formatge fresc, mes, lo càndido color apar de mans de paper; lo demés de sa hermosura cobre, Piragmon, un vel, que sols podré retratar-ho quan clave allí lo pinzell. Tinc raó, o no tinc raó d'estar alegre i content? A no ser coixo, faria uns salts com uns escambells! Deixau lo trist exercici, regne sols lo passatemps, regne Baco coronat amb los pàmpols per llorers, i per sa tarima prenga lo més pompós carretell, amb un embut per cadira i una parra per dosser; amb la cara de vinagre fuja lo treball funest, resplendesca lo contento amb galtes de quatre vents, les armes que treballàveu en lo rutilant acer sien miralls ostentosos que adornen nostre retret. Desteranyinau los sostres, escombrau lo paviment, i visten brocats alegres estes fumades parets! PIRAGMON Si pot témer un gegant a qui Sicília obeeix, no tement els enemics ara temo tos intents. Temo que l'amor altiu te cega, puix que no veus que amb eixa hazienda infeliç compres ton dolor mateix. Mira que l'hermosa Venus se riu de tos pensaments i atropella rigorosa de Saturno l'interès, i si correspon amant algun ardor més discret mai tos medis bastaran a vèncer l'amor primer; mira que Marte les armes a sa hermosura rendeix, i si l'obliga galant ja t'amenaça valent. No ha molt, Vulcano, que el veres resplendir entre los déus, coronat de blanques plomes, armat de brunyit acer, quan l'empresa i los colors traïren sos pensaments, ensenyant una fermesa que tos afectes ofèn. Mira que no ets prou galant per a vèncer lo menyspreu, ni el valor de ton ingeni esmena tot lo demés; recorda't de tos principis, de tos oficis primers, quan en mecàniques obres has gastat lo millor temps; sien, sien mes raons lo teu mirall vertader, i deixa l'hermosa Venus a Marte, que la mereix. VULCANO Com deixar, insulso, intonso, bàrbaro, vil, descortès: qui mereix millor que jo de Venus l'amor honest? Ja de Marte l'arrogància a mon valor se rendeix, quan Saturno i tots sos fills alaben mos pensaments; si tems a sa valentia majors efectes faré que Marte amb la forta pica, amb l'enclusa i lo martell. I si la bissarra Venus no oblida l'amor primer, porta que em pot ésser falsa amb pany i clau tancaré, i perquè algun rossinyol no penetre lo secret clavaré una ferradura en lo lloc més deshonest. PIRAGMON Així, doncs, te determines a menysprear mos consells? VULCANO Sí, puix agraïda Venus mes parts altives coneix. PIRAGMON I no mires un Marte galant, valent i discret? VULCANO Per molt que puguen ses parts ma fortuna podrà més. PIRAGMON I si Venus, enganyosa, amb la mudança t'ofèn? VULCANO Si jo la torno a son pare tots sos enganys venjaré, i d'est mode vencedor de son llunàtic extrem podré coronar mon cap amb les branques de llorer. PIRAGMON I, puix per causa de Venus los ferros vols que deixem, quissà, per causa de Venus, podrem treballar tinters. Van-se'n i ixen MARTE i APOL·LO Escena VIII MARTE Tristes, enormes Fúries, testimonis eterns de mes injúries, que amb les serpents irades aturmentau les ànimes danyades, no maltracteu la mia dels gelos amb la dura tirania, puix Alecto, Tisífone i Megera fins ara han ignore la nostra. esfera! ¿Com així vostra flama abrasadora los regnes tiranitza de l'aurora, i, durament violenta, en mon cor sos incendis alimenta? APOL·LO Suspèn, suspèn les ires que entre centelles de l'amor conspires, no ofengues amb los ecos de ta pena de ton valor tranquil·litat 'serena; tes armes immortals i sobiranes, impenetrables a passions humanes, no seguesquen la còlera severa d'Alecto, de Tisífone i Megera. MARTE És tan justa la causa rigorosa, oh Febo!, de ma pena llastimosa, que l'objecte diví de ma tristesa fins a un déu disculpa la flaquesa! APOL·LO Què poder immortal, força divina, el més altiu planeta predomina? MARTE Amor, fill del firmament, de la nit obscura fill, que té del cel l'immortal i lo confús de la nit; amor, que amb fletxes enceses, en lo centre cristal·lí, càndides nimfes subjecta, portentos doma marins; amor, que amb major imperi, en lo regne de l'oblit suspèn d'Acaron la barca, lo carro de Pluto ric; amor, que al major dels déus lleva lo llamp venjatiu, i en lloc de candor celeste de blanques plomes lo ciny, és la causa de mes penes, lo tirà més atrevit que a mon valor indomable posa cadena infeliç. APOL·LO Què peregrina hermosura al cego déu te rendí? Què nereida de Neptuno romp lo procel·lós safir? Què amadria de les selves fletxa lo corbo marfil? Què napea o blanca naia la font habita o lo riu? Oh, què dea sobirana resplendeix sobre l'Olimp que postrar puga les glòries de tos alientos altius? MARTE La reina de l'hermosura, aquell incendi diví que del mar tragué les flames amb què abrasa nostres pits, filla hermosa de Saturno, de Xipre reina gentil, i tirana rigorosa de llibertats i sentits: la sempre adorada Venus és l'objecte peregrí de mos desigs temeraris, de mos afectes humils. APOL·LO On has vist a Venus bella, si sos candors cristal·lins per les selves de Diana menyspreen lo cel empir? MARTE A l'extrem del mar Pamfili està Xipre, més feliç per esfera d'Acidàlia que per centre de l'abril; allí vistosos los arbres d'eternes gales vestits, vegeten verda esmeralda, broten encesos robins; princesa de flors, la rosa, corona daurada ciny, i guardada entre ses armes és del camp l'emperatriç; allí sa pompa desplega més ufà lo gessamí, tan honest en lo color quant en l'aliento lasciu; alli fragant lo clavell de nou color embellit condensa l'aire en olors, en sang l'esmeralda tiny; allí alegres ocellets lo lloc celebren festiu i, a batalles amoroses, són enamorats clarins què molt!, si Venus il·lustra amb sos hermosos safirs la serenitat dels aires, la bellesa dels jardins! Allí, prosseguint la caça, la selva ombrosa rompí, més impel·lit de mon fat que de la caça impellit, i viu un excels prodigi, suspensió de mos sentits, letargo de la memòria, de mos afectes etxís, viu de l'atrevit arquer l'objecte més aplaudit i, cercant fera inhumana, divina una fera viu: dormia la bella Venus i a mon afecte rendit, encara coberts los ulls, vibrava raigs cristallins; descuidadament airosos, negres, los cabells gentils de les desditxes que sento eren lo prenunci trist; llaç de mos colors encesos sa llibertat reprimí, feliç llaç que ho era menos dels cabells que de mon pit; nevat lo front resistia a mos encesos desigs, que ni lo sol de sos ulls tanta neu pot derritir; en sa cara s'ajuntaren, en competència feliç, los lliris i los clavells, la púrpura i lo marfil; càndida, afilada punta la competència finí, punta que a l'arquer alat és la fletxa més subtil; tranquil·litat apacible mostrava amb descuit lasciu; les més estimades perles entre amorosos robins, baix los animats corals, eren alabastres vius; dolcíssima sepultura de ma esperança infeliç, bella, transparent columna Naturalesa elegí per Atlant més 'fortunat de sos orbes cristal·lins; entre la neu i les flames, hermós Mongibell, lo pit, ni ensenyava sos cristalls ni apagava mos sospirs; lo demés, obscur enigma d'Edipo més atrevit, ni ho permeté lo recato ni l'amor ho descobrí; negre, lo coturno airós era blanc de mos desigs, i amb sombra tanta cobria dos àtomos de marfil; amb la fermesa, los llaços no pogueren encobrir d'aquella ingrata mudable los gessamins fugitius. Així la viu, tan divina que mos afectes rendits, de sos nevats resplendors, foren sacrifici humil. Despertà sa vista hermosa, nous contentos descobrí, oh fletxes, oh raigs, oh flames, dolç incendi de mon pit! Si Marte pot ser covard, covard en sos ulls me viu i, ocupant Venus mon cor, resti jo fora de mi. No fou, no fou rigorosa, perquè lo fat enemic féu més dolços los principis per fer més tristos los fins; no repetesc lo favor que mos ardors aplaudí, que de tan caduques glòries fóra lisonja l'oblit; no vull referir la ditxa que coronà mos desigs, que lo recato la calla, i lo silenci la diu. APOL·LO Si agraïda Citerea tes dolces flames sentí, tens causa d'ésser amant, mes no d'estar afligit. MARTE Ara, referint contentos, l'amor ha parlat per mi, mes ja de mos tristos gelos ou los furors venjatius; en desesperades queixes mudo l'amorós estil, que no puc sense mudança tals mudances referir: promet inhumà Saturno, per un interès servil, de Vulcano a les riqueses d'amor lo premi diví, i aquell adorat objecte de mos afectes humils muda en desdenys los favors i la fermesa en oblit. Oh, llastimosa mudança! Oh, sentiment excessiu! Oh, divinitat indigna de l'aplauso de l'Olimp!, que així em deixes, que m'oblides per un torpe, un atrevit que de ma justa venjança ha de ser objecte vil! Que m'oblides? Ah, mudable! Oh déus, oh fats enemics! La terra, lo mar, los aires, lo firmament i l'empir, com han sentit mes fineses, senten mos furors actius! Oh, Saturno rigorós, bàrbaro, cruel, inic! Oh, divinitats injustes! Oh, planetes venjatius! Acabau ma trista vida, si pot l'immortal morir, que, si és infinit mon cor, és mon dolor infinit! Ja despullo l'immortal i ja intento... APOL·LO Marte, amic, admiro de nou tes fúries, com la ternesa admirí. En indignes sentiments, en cuidados afligits, no he vist Marte gelós, guerrers, los gelos, he vist; mes, si desitges que el temps, que tos contentos finí, remedie tos pensaments o corone tos desigs, no tan humil aplaudesques aquell amor infeliç, i no tan fogós irrites los sentiments venjatius. MARTE No intento, no, que lo temps cure mos danys repetits, que antes d'oblidar a Venus podré oblidar-me de mi; sols vull que lo temps ensenye amb efectes excessius, l'immortal de mos ardors, lo constant de mos sospirs. APOL·LO Si esperes que la fermesa vença los fats enemics, no mal·logres, temerari, lo que alcançares rendit. MARTE Quan Venus, amb l'esperança, animarà mon patir, callarà humil mon dolor, si un gelós pot ser humil. Mes la ingratitud injusta, lo desesperat oblit, no modera los incendis, descobra les flames, sí. APOL·LO Quissà no és mudable Venus, i son dolor oprimit paga tos sospirs en queixes, i tes queixes en sospirs. MARTE Ai amic! Antes que amor dominàs en nostres pits, la ingratitud i mudança regnà en los cors femenils! APOL·LO Però la flaquesa humana no regna en los cors divins! MARTE Ah, que és divina per tots i inhumana per a mi! APOL·LO Doncs, què intentes? MARTE Adorar-la i, amb afectes afligits, o finir mes esperances, o coronar mos desigs. APOL·LO Assisteix, doncs, a les festes que a les bodes dirigim, sens que lo foc de l'amor resplendesca en tos sentits; gelat Mongibell sepulte d'amor los volcans altius, si pot fingir un gelós que, amant, no sabé fingir. Mentre que la música canta esta quartilla va eixint VENUS. En la més trista mudança és més constant mon amor, i és immortal lo dolor de la difunta esperança. Escena IX VENUS Si bé la sort importuna me turmenta rigorosa, esta finesa amorosa no es subjecta a la fortuna; ja no tem mudança alguna la funesta confiança i, amb la mortal esperança, aspira a immortal empresa, puix és major ma fermesa en la més trista mudança. Marte, mon amor primer, mon ardor últim serà, i per esfera tindrà mon afecte vertader; de Vulcano lo poder, de Saturno lo rigor, sols augmenten lo fervor de l'amor desesperat, perquè, com és desditxat, és més constant mon amor. I si la Parca homicida, causa del pesar que sento, com, remata mon contento poguera finir ma vida, de ma pena repetida fóra l'efecte menor, mes, ai turment! ai rigor! ai desventura fatal! que la causa és immortal i és immortal lo dolor! Mes, no podent alcançar lo consuelo del morir, penes callar i sofrir, amor sofrir i callar; i si Marte pot culpar una forçosa mudança, tindrà eterna la venjança en ma llastimosa història, que és immortal la memòria de la difunta esperança. Escena X Ixen VULCANO, PIRAGMON, ESTROPE, BRONTE, POLIFEMO. VULCANO Basta, músics sonorosos, basta, cíclopes vassalls, desumflau los instruments, les porres desar volau, perquè ja sobra la mia on Venus hermosa està, i ma veu en ses orelles és lo instrument més suau! En veure sa bissarria, oh, quant he crescut, oh quant! que ni la calça abultada d'efecte tant és capaç. PIRAGMON Obeïm a tos imperis, si bé en les festes nupcials arbolada aquesta insignia és de l'amor l'estendard. BRONTE Per obeir ton accent nostra música ha cessat; que molt!, si Venus atenta suspensa en ta veu està! VULCANO Te suspens, Venus gentil? Ah, no és molt! VENUS (a part) Ai, pena igual! VULCANO Que ma gallarda presència suspèn la terra i lo mar VENUS (a part) Ai, figura més estranya! Ai, discurs més ignorant! VULCANO Ai, un amor més patent! Ai, un afecte més clar! VENUS No és molt que així em suspenga de la fortuna l'estat. VULCANO És molt feliç ta fortuna VENUS (a part) Sí fóra, a ser jo mortal. VULCANO Ah, senyora, no detingues en recato virginal de l'ardor en què t'abrases los incendis repressats! Ja sé, ja sé que m'estimes no ho vulles més ocultar, perqué en casa del ferrer vendre baldes no cal. VENUS Si bé tes parts generoses són molt dignes d'estimar, la voluntat de Saturno m'obliga més que tes parts; t'estimo, puix que així ho vol (a part) ma fortuna i mon pesar: ¿qui pensara que en los déus tingués imperi lo fat? VULCANO No m'admiro que t'abrasen, bonica dea, mes parts, puix que basta mon aliento a encendre una fornal; una fornal que és de pedra per mi sempre està cremant, i tu, resistir podries, feta d'ossos i de carn? amb eixa tendra pelleta que apar de sucre rosat, amb un coret amorós que és de mantega d'azar Si haguesses tingut lo cor com un torró d'Alacant, amb l'enclusa i lo martell jo l'hauria rebentat; mes ara, que ets tota mel i tota pasta reial, no em negues, Venus, los llavis, més dolços que un marçapà. PIRAGMON Què terneses! BRONTE Què dolçures! ESTROPE Què conceptes delicats! POLIFEMO Què fineses tan donoses! VENUS (a part) Què desvaris tan estranys! Que Saturno haja volgut, amb himeneu fatal, de mos afectes primers lo just ardor castigar, i que així Marte m'oblide, Marte, objecte venerat de mon infeliç amor, de ma fermesa constant! Mes, ¿què he de fer, què he de fer en desventura tan gran? Com l'obeir és forçós, culpa fóra vacil·lar. VULCANO Com calles? Com no respons? Si l'amar-me t'ha torbat, més que mai respongues, Venus, que prou me parles callant. VENUS Sols me suspèn ton amor, en mi tan mal empleat. VULCANO Mes, digues, de ma persona que te n'apar? No t'apar que en estar cerca de mi és Apol·lo poc galant, és poc eloqüent Mercuri, és Neptuno un insensat, és l'Amor un no sé qui, i Marte és un tal per qual? D'esta cara, què me'n dius?, tant en amors eficaç que la vista de ma cara a les nimfes costa car. No em parles de l'estatura, en què estic més incline a agradar com a pigmeu, que a espantar com a gegant; no volguí més elevar-me, que, al principi, cresquí tant que ja hauria pogut vui tocar el cel amb lo cap. ¡No són res estos mostatxos tan fornidament poblats que a no dar-los escudella los despoblara la fam? Puix, què li falta a ma cara? Per ditxa no tinc bon nas?, nas que per l'agut podria ficar-se per totes parts. I de mon tall, no t'admires? o tinc tall o no tinc tall, però lo tall que procuro tu solament lo tindràs. No notes en estes cames dos validíssims puntals? si foren fets de figuera foren més ben acabats. I mon peu, ¿no té donaire per fer un peu de xibau, si bé per noves mudances ha deixat lo seguit pla? Esta gorra, ¿no t'agrada tan ben ajustada al cap, com si fóra per immoble clavada al front amb dos claus? L'estoig de les indecències no està molt ben adornat, a bé que la ferramenta dintre les beines no cap. VENUS Solament, senyor, m'admiro que un déu de tan altes parts haja posat son amor en un objecte tan baix. VULCANO Mira, en les majors altures està bé la humilitat, quant i més que sols amor iguala los desiguals; puix jo me'n tinc per content, deixa't, deixa't d'admirar, i quan te ve la ventura abraça-la amb peus i mans! Mira també que tes flames en mon cor han pogut tant que a no ser jo déu del foc ja m'hagueren socarrat. Per tu deixí les Itàlies, per tu oblido ma fornal, i, embarcat dins un esclop, he passats aquestos mars. Aporto, per a servir-te, tots aquestos dragapans que en lo punt fan mal parir el graner més ben prenyat. Per tu, deixant lo mecànic, de Xipre só ciutadà, i amb l'espasa travessada só dels déus lo Tamerlan; i solament ta hermosura tots estos efectes fa. VENUS Deixa cansades lisonges. VULCANO Com lisonges? No hi ha tal! Juro a Júpiter, mon pare, que, per ta causa, he deixat en les coves de Sicília ma ferramenta i fornal, i he aportat, per a servir-te, Mos fàmulos espigats, que, com altres ballen l'aigua, te ballen lo vi davant! VENUS Jo t'estimo eixes fineses. VULCANO I són dignes d'estimar, puix són de mon cor penyores, de ma freixura senyals. (Sona música dintre.) VENUS Mes, què música és aquella? VULCANO És lo mestre del palau que, a celebrar nostres bodes, és vingut amb sos companys. VENUS Com no vas a fer-los gràcies? VULCANO Anem-hi junts, que ja és tard, i los clarins d'Himeneu han tocat a consumar. VENUS Oh, desditxa llastimosa! Oh, dolor desesperat! Oh déus, oh Marte mudable per mi, sempre estela errant! VULCANO Oh esperança 'fortunada! Cuidados ben empleats! Oh Venus, per mi més dolça que lo sucre i vi-brocàs! VENUS Anem, anem a morir. VULCANO Vine, vine a consumar. Lo desengany Francesc Fontanella Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Lo desengany Francesc Fontanella Acte segon Escena I Dintre, un salvatge i un ciclop. SALVATGE 1.er Aquí, guardes alentades d'estos jardins xipriotes! PIRAGMON Aquí, cíclopes valents, per qui l'Univers tremola! SALVATGE 1.er Visca lo famós Itàlio! PIRAGMON Visca Sicília famosa! Ixen per una part los quatre ciclops i per l'altra quatre salvatges. PIRAGMON Què salvatges llargandaixos..., PRIAPO Què fantasmes d'Etiòpia..., PIRAGMON ...pareixen estos jardins! PRIAPO ...estes riberes avorten! PIRAGMON Verdes figures de murtra que, amb la gegantesca forma, o sou plantes animades, o sou ànimes frondoses. PRIAPO Nou espant d'esta campanya que, amb eixes despulles tosques, sou persones com a feres o feres com a persones? BRONTE Per què provocau altius nostres maces vencedores? VERTUMNO Per què resistiu ferotges a nostres ínclites porres? BRONTE Com deteniu... SALVATGE 3.er Com rompeu... ESTROPE amb les armes... SALVATGE 4.rt amb les porres... POLIFEMO los alumnes de Vulcano?, SALVATGE 4.rt de Venus l'oculta pompa? PRIAPO Doncs, amb Vulcano veniu? PIRAGMON Ell en Xipre nos convoca. I vosaltres, sou de Venus? PRIAPO Eixa és nostra major glòria. Sou los ferrers que en Sicília de l'Etna habiten les coves? PIRAGMON Jo só Piragmon, aquell que en la fornal escabrosa l'espasa formà de Marte, los llamps de Júpiter forja. BRONTE Jo só Bronte valerós, de qui lo martell atrona del mar Càspio les isles, del mar Tirreno les costes. ESTROPE Jo só Estrope feroç que, amb la menor de mes forces, a Xipre, puc fulminar flamants de l'Etna les roques. POLIFEMO Jo Só Polifemo, fill de Júpiter i de les ones, i del fèrtil Lilibeu la fera més portentosa. PIRAGMON Mes, vosaltres que habitau estes selves delicioses, sou les guardes d'Amaltea, o sou de Flora les portes? PRIAPO Jo só lo potent Priapo, estimat de les pastores per ser, de tots los salvatges, la porra més valerosa. VERTUMNO I jo, ciclops, só Vertumno, amant etern de Pomona, que en la figura de vella mostrí de jove les forces. SALVATGE 3.er Jo só l'Abril... SALVATGE 4.rt Jo só lo Maig... SALVATGE 3.er que en les festes... SALVATGE 4.et que en les bodes... SALVATGE 3.er lascius gessamins escampo. SALVATGE 4.rt Escampo lascives roses. PIRAGMON Què furors, doncs, nos incita? PRIAPO Què rigor, doncs, nos provoca... PIRAGMON a rompre sossego tant?, PRIAPO a alterar tanta concòrdia? BRONTE Si nostre Vulcano insigne a Venus divina gosa, ressonen festes i balls, en lloc de maces i porres. VERTUMNO Estes bodes celebrem amb conformitat ditxosa, i lo menjar i la risa nos eixample un pam les boques. POLIFEMO Mes, què música sentim? ESTROPE Oh, que dolça! SALVATGE 3.er Oh, que sonora! BRONTE Què barbadès caderneres! SALVATGE 4.rt Què rossinyols sense ploma! PIRAGMON És quissà feliç Vulcano... PRIAPO És quissà Venus hermosa... JUNTS O són tots junts que s'acerquen per a celebrar les bodes? ESTROPE Previngam, doncs, una dansa. VERTUMNO Formem una dansa nova. PIRAGMON Oh, què salts! PRIAPO Oh, què gambades. BRONTE Què trencats! VERTUMNO Què cabrioles! Van-se'n i ixen VENUS i VULCANO. Escena II VULCANO Callen, callen los cantors, cessen eixos instruments, perquè en altres diferents vull sonar los meus amors! Ma Venus, tos resplendors tenen mon cor tan encès que estic fet un portuguès, salamandra, mariposa, gira-sol, fènix i rosa, i tres-centes coses més! De tan bella gentilesa, de bellesa tan gentil, ni mon ingeni subtil pot descriure la grandesa; aquí acaba ma agudesa, puix, admirat i suspès, ton donaire me té pres, i m'abrasa ta hermosura, cervell, cor, tripes, freixura, i tres-centes coses més! lo menos de mon ardor no cap en lo que t'he dit, millor ho veuràs al llit per més que hi hage foscor; allí diré mon amor amb afecte més encès, i si per cas no dic res, parlaran més encertades les festes, les abraçades, i tres-centes coses més! I, com amb incendi viu, perdigant-me sempre estàs, tendre mon pit trobaràs més que si fos de perdiu; oh, què amador tan actiu!, tu diràs a dos per tres, què Vulcano tan encès! què marit tan puntual! què martell i què perpal! i tres-centes coses més! VENUS Ja mon ardor subjectat a la forçosa mudança, tindrà ditxosa venjança contra lo cor més ingrat; ton ingeni celebrat me té obligada i rendida, trobant-me tan agraïda a ton afecte cortès que per estimar-te més deixo d'estimar ma vida; doncs, contenta. VULCANO Aguarda, espera, que amb tan sobirà favor sobreeixirà mon amor per davant i per darrera; seràs la Venus primera que dóna esplendor al dia, seràs primera alegria de ma fornal en les coves, i, per remate de noves, basta ser l'esposa mia! Mes, aguarda, Venus bella. VENUS Què intentes, senyor? VULCANO He vist que a mon amor lisongeen los ciclops dansarins: inflau eixos instruments, la música repetiu, i vostres martells seran de ma fama los clarins! (Dansen los ciclops.) VULCANO No són galants mos vassalls? No són destres bailarins? VENUS És extremat son donaire! VULCANO Què molt, si em semblen a mi! (Criden dintre:) Visca lo príncep de l'Etna, de Xipre l'emperàtriç! VULCANO Qui m,'avalota lo barrí? Mes, a Febo veig venir amb la cara d'albergínia i el cabell d'or barbarí. A l'ambaixador dels déus amb son caduceu he vist, que juga a tots a saltar amb los alats escarpins. També miro el déu Nereo amb lo trident cristal·lí, lo príncep de les balenes, lo monarca dels delfins. Tristeses ensenya Marte de mon contento en lo mig, que un presumit de valent sempre ha de parèixer trist. Mes, ells entren per la sala VENUS Mudable, fals, enemic, ni ta atrevida presència podrà vèncer lo oblit! VULCANO Oh, singular alegria! VENUS Oh, sentiment venjatiu! Escena III Ixen MERCURI, MARTE, APOL·LO i NEREO. NEREO Que amorosa! APOL·LO Que divina! MARTE Que mudable! MERCURI Que gentil! (Criden dintre:) Visca lo príncep de l'Etna, de Xipre l'emperatriç! NEREO De l'Etna de ton cor la flama encesa..., APOL·LO de l'amor 'fortune tranquil·la glòria..., MERCURI de Venus amorosa la bellesa..., MARTE d'Himeneu fatal dura victòria..., NEREO la ditxa... APOL·LO lo contento... MERCURI la fermesa..., MARTE de mos gelos la tràgica memòria..., JUNTS en la sala de Júpiter divina la Fama solemnitza peregrina. NEREO Així, deixant la sobirana esfera, aplaudim esta 'boda venturosa. APOL·LO Així, reina divina, Citerea, veneram ta hermosura generosa. MERCURI Mira a l'amor amb ditxa vertadera..., MARTE mira els gelos amb pena rigorosa..., JUNTS i a tes plantes servesquen de trofeu..., MARTE espasa... NEREO trident... APOL·LO lira... MERCURI caduceu. VULCANO Vostre favor exalta ma ventura... VENUS Vostre contento augmenta ma alegria. MARTE Oh, paraules cruels! Oh, pena dura! VENUS Oh, de l'honor invicta valentia! VULCANO Sols no alabeu de Venus l'hermosura, engrandiu, celebrau l'hasanya mia! O en lloc de sospitoses alabances honrau nostres festins amb vostres danses. Ja m'han sentit los cantors, ja los músics m'han sentit. MERCURI I ja, per servir a Venus, ton gust, Vulcano, seguim. VULCANO Mes, entengam, estes festes són per Venus o per mi? MERCURI Per los dos són, puix amor vos ha feliçment units. VULCANO Jo us prego, doncs, que del ball solament ne danseu mig, perquè de la part de Venus ella i jo vos n'afranquim. Mentre canten la lletra següent, ballen los déus. MÚSICA Quan Himeneo feliç ditxosament encadena la fortuna de Vulcano i de Venus la bellesa, quan los cupidos alegres, movent les ales lleugeres, clavells i roses escampen en lloc de flames i fletxes, divinitats generoses del mar i de les esferes aplauso nou sacrifiquen a la bella Citerea. Marte l'adora rendit, Mercuri humil la venera, enveja Febo ses gràcies, Nereo sos ulls enveja. A tan noves alegries tributa flors Amaltea, plantes i fruites Pomona, i Tetis corals i perles. La bissarríssima Flora, festivament lisongera, del febrer en les borrasques d'abril la pompa desplega. Los mars 'serena Neptuno, i en la ditxosa ribera per ponderar sa alegria muda les ones en llengües. Los sols de Venus admiren los elements, les esferes, i nous trofeus li formen divinitats i planetes. Nereo dóna el trident, Apol·lo la lira bella, lo caduceu Mercuri, Marte les armes subjecta. Oh, reina de l'hermosura, sobirana Citerea, que les tenebres il·lustres i les aurores alegres! Oh, Vulcano venturós, que amb repetides fineses les flames torpes canvies en amoroses centelles! Segles goseu immortals la feliç correspondència i sien nostre triumfo los gelos i les enveges. VULCANO Grans planetes, déus insignes, per favor tan exquisit vos donaré moltes gràcies, si puc dar lo que no tinc, però Venus amb les sues pot satisfer-vos per mi, perquè supla una muller les faltes de son marit. I jo també, per ma part, vos faré presents molt rics, perquè lo ser lliberal me restà des de petit. Daré a Mercuri una verga adornada amb colors mil, amb les serpents de cartró, les ales de pergamí. A Apol·lo daré un llaüt de rems i veles guarnit, i per instrument de boca una trompa de París. A Nereo, per pescar, un filat daré subtil, compost de malles de jaco i de suros de tapins. Daré a Marte lo que vulla, sols, estimant mos desigs, porte per aquí la guerra, deixe la pau per ací. I no esteu, no, de casar-vos, perquè,'juntant mos amics, prometo que en vostres bodes ballaré los matatxins. MERCURI Fama aplaudesca immortal Lo generós de ton pit. VULCANO No de mon pit solament, més avall té que aplaudir. APOL·LO Corone Dafne amorosa ton cap amb llorer divi. VULCANO No vull al cap embarassos, basten, basten los que tinc. NEREO Daurades puntes provoquen los amorosos desigs. VULCANO Una punta sola basta per a Venus i per mi. MARTE L'enveja, Vulcano, aclame de ton estat lo feliç. VULCANO Tots de mon ingeni envegen lo remuntat, lo subtil. MARTE Divina Venus hermosa VULCANO (a part) Aquí no puc més sofrir: requiebros en ma presència i ja la primera nit? O jo no m'entenc de gelos, o són justos los que tinc, i tan justos que m'apreten més que aquestos borseguins, però, si m'apreten tant, com tan fred de peus estic? Obre l'ull, guarda la mossa, fora gorreros d'aquí! Mes, deixant les cerimònies, indignes entre els amics, puix los vostres compliments a mi no em deixen complir, entrau, per a reposar de la dansa i del camí. MERCURI Com estimam tos favors, ta voluntat obeïm. APOL·LO Vulla lo cel concedir-te ans de nou mesos un fill que semble Venus hermosa. VULCANO No ha de semblar sinó a mi. APOL·LO Cumplen tes ditxes lo cel. MARTE Cumplen los cels mos desigs. JUNTS Visea lo príncep de l'Etna, de Xipre l'emperatriç! (Al que se'n van, atura's MARTE a la cortina.) VENUS Ah, Marte!, primera causa de mos encesos sospirs, i ja dolorós objecte de mon furor venjatiu! MARTE Ah, Venus!, primera glòria de mos afectes humils, i ja dolorosa causa de mon turment infinit! VENUS Tu deixes... MARTE Tu oblides... VENUS mes fineses... MARTE mos sospirs... VENUS mes esperances... MARTE ma fermesa... VENUS Oh, venjança! MARTE Ai, oblit! (Va-se'n MARTE.) VENUS Que bissarros han dansat en aquest teatre festiu! VULCANO Això no toca la núvia, que toca el cap del marit. VENUS No admires, doncs, la destresa? No estimes la dansa? VULCANO La dansa molt bé m'agrada, però no los dansarins. No sé lo que significa tanta festa, tant festí; jo per amics los tenia, però no per tan amics! VENUS Allí miro Flora bella, honor de nostres jardins. VULCANO Si alabes més els planetes, a Flora alabo gentil. Escena IV Ixen FLORA, VERTUMNO, POMONA, L'ABRIL, LO MAIG i PRIAPO. FLORA Per princesa de les flors só dels jardins venerada, i a la flor de l'hermosura vinc a rendir mes vassalles. Que olorosa ve la rosa, alternant amb nova gala les amoroses espines i les verdes esperances! Allí, la tendra poncella ix de guardes coronada, mes, a carícies del temps, importen molt poc les guardes. Que vergonyós lo clavell besa los peus d'Acidàlia, venjatiu en lo color, amorós en la fragància! Hipòcrita gessamí la pompa desplega casta, i entre la neu desdenyosa incentius d'amor exhala. La caduca meravella està de Febo venjada, que ha perdut lo resplendor entre meravelles tantes. Gira-sol enamorat cerca l'adorada flama, perà, mirant estos sols, no sap on gire la cara. PRIAPO Jo só Priapo, lo déu, d'estos horts eterna guarda, espantador dels pardals i defensa de les plantes. Als amics i als enemics nues ensenyo mes armes, de les ignorants temudes, de les doctes adorades. Per a ser més aplaudit no só déu de prendes altes, que les hortolanes mies en més estimen les baixes. He vingut amb mos ministres a les bodes d'Acidàlia, perquè, faltant mon favor, foren bodes sens substància. Oh Vulcano! Oh Venus bella! Vulla l'esfera sagrada que un abrasat priapisme vostres desigs satisfaça! VERTUMNO Jo só l'amant de Pomona... POMONA Jo la dea de les plantes... JUNTS que oferim nostre tribut a la Venus sobirana. PRIAPO Com reina Priapo entre aquestes flors! FLORA Faltant-li vergonya, és senyor del món JUNTS I el déu de l'amor? PRIAPO Son regne s'acaba, puix domino jo. Com vergonya falta, aquí sobra tot... FLORA En plural li sobra, en singular, no. JUNTS I el déu de l'amor? I el déu de l'amor? PRIAPO Faltant-li mes armes és un déu capó. FLORA Armat va de fletxes amor valerós... PRIAPO Més fort que ses puntes és lo meu estoc. TOTS Vençut va l'amor! Vençut va l'amor! PRIAPO Que non quid, sed quantum, se mira per tot. Doncs, hermosíssima Venus, estar molt contenta pots, puix que de mes fortes armes s'adorna lo teu espòs. Deixe Saturno la dalla, Jove lo llamp volador, lo grave trident Neptuno, lo ganxo Pluto feroç, Marte l'espasa i la pica, l'arc i les fletxes lo Sol, la dura alfange Mercuri, i lo seu buirac Amor, que lo martell de Vulcano ha-de ser més poderós, puix les influències mies fortifiquen son fervor. FLORA I a vosaltres, belles dames, que amb sobirà resplendor il·lustrau de nostra Venus l'himeneu venturós, suplico que perdoneu de Priapo lo furor, i admetau de jardí pobre aquestes rústiques flors. Vençut va l'amor! Vençut va l'amor! puix Venus adora son Priapo sol. (Van-se'n FLORA i los salvatges.) VULCANO Víctor, víctor i revíctor! Oh Venus hermosa, vols que coronem esta festa dansant algun ball los dos? VENUS A mi me toca l'obeir. VULCANO Me gusta, a fe de qui só! Més m'agrades d'aqueix mode que alabant els dansadors. Vull pagar esta finesa amb mon ballar primorós: veuràs lo que pot un nuvi, veuràs lo que un coixo pot, que en les danses amoroses tant com lo sa val lo coix. Hola, menestrils insignes, donau vent a nostre foc! Dansen los dos i a son temps ixen LOS GELOS. VULCANO Mes, què nova gruta miro, a falta de garrafons? VENUS Què prodigi! VULCANO Que espectacle! VENUS Què portento! VULCANO Què terror! VENUS O Júpiter indignat vol castigar mos errors... VULCANO O algun follet subterrani impedir mes festes vol... VENUS o Tel·lus està irritada... VULCANO o està l'abisme envejós. VENUS Que tristes serpents estígies ixen a nostre horitzont? VULCANO Què sabandiges tremendes cobren l'aire de pudor? Què calàpets, què escorpins, què escarabats, què dragons! Ma Venus, salve's qui puga, que ja deixo de ser coix, puix entre les sabandiges no val força ni valor! Van-se'n corrent i ix MARTE en figura de GELOS i balla i, en acabar-se lo ball, se corre una cortina i se veu LO DESENGANY. Escena V Oh tu, vencedor Planeta, indigne ja de tal nom, quan tes armes gegantesques rendeixes a un déu minyó. Deixa dels gelos tirans lo desesperat ardor, i del pit més vertader les veus amoroses ou. TIRSIS i MIRENO, cada u per sa part, s'assomen a la cortina, que són NEREO i MERCURI. MIRENO Què prodigi remuntat..., TIRSIS Què sobirà resplendor..., MIRENO admira nostre hemisferi!, TIRSIS il·lustra nostre horitzont! DESENGANY Jo só lo clar Desengany, fill constant del temps veloç, lo principi de l'oblit i lo terme dels amors. Esta lluminosa antorxa, est immortal esplendor, de la gelosa tormenta és lo favorable nord. Est cristall que representa les més enceses passions és símbolo de prudència, incentiu és del valor. En ell veuràs, advertit, lo que ignores, amorós, culpades tes esperances, sens disculpa tos errors. De ta ceguetat injusta les ombres penoses romp, obre los ulls agravats d'una enganyosa afició; mira que, ja transformat en un portento gelós, ets més esclau de tes ires que de ta esfera senyor; mira que, en lloc de l'acer, honor un temps bel·licós, àspids te cinyen infames, eterns de ton front afront. Aquella espasa fogosa, que terror dels gegants fou, en les tenebres de l'oci obscureix sos resplendors. Cessa la fama sonora que celebrava ton nom, i, dels clarins militars, cessa l'aplauso famós. Castiga, doncs, en ta idea lo sentiment descompost, per inútil lo desterra, ja que per indigne, no. Ah!, desterra d'una ingrata los mal estimats ardors!; no pots amar-la sens culpa, sens culpa oblidar-la pots. Venus t'oblida, i adora son indigníssim espòs: qui per Vulcano t'oblida mai meresqué ta afició. Aprèn ja de sa mudança una mudança millor, que ton estat immortal eternitze lo ditxós, serà valor en ton pit, si en Venus flaquesa fou, puix adorar-la oblidat fóra oblidar ton valor; i qui, contra les mudances, s'obstina més amorós, o estima molt l'apetit o l'honor estima en poc; ni colèric sol·licites venjar tos agraids nous, puix los errors de Vulcano seran venjança major. Estes veus, planeta noble, filles són de ma afició, si ta fama no menysprees, menysprear mes veus no pots; jo partesc amb confiança que les estimes ditxós, i si no, tos sentiments indignes són de ton nom. Corre's la cortina i desapareix LO DESENGANY. MIRENO Oh, prodigis! TIRSIS Oh, portentos! JUNTS Oh, Desengany vencedor! Tu de Mauro a la promesa dónes succés venturós. (Van-se'n.) MARTE Oh, divinitat benigna! Oh, Desengany generós que de mos sentits desterres l'obscuredat i l'error! Eixa lluminosa antorxa amb lo llum de la raó, és faro de mes tormentes, és de mos naufragis port. En ton mirall resplendent he mirat més cuidadós l'indigne de mos afectes i l'injust de mos ardors. Aquí ma porfia acaba, aquí cessa mon amor, aquí, finalment, sepulta lo silenci tenebrós, mal empleades fineses, mal reprimides passions, mal fundades esperances, i mal pagada afició. Llança la vestidura, així com va dient: Obscures serpents horrendes que turmentàveu mon cor, més que amb la mudança ingrata amb lo sentiment gelós, tornau a la vil Medusa que vostre principi fou, o cenyiu les tristes Fúries en lo regne d'Aqueront; color funest de mos gelos, vui ha de veure lo món que ja mos gelos despullo, com despullo son color; ja só altra vegada Marte, déus favorables, ja só, com en amors infeliç, en lo desengany ditxós. Va-se'n i ixen TIRSIS i MIRENO, cada un per sa part. Escena VI TIRSIS Oh, Desengany vencedor! Oh, sobirà tutelar, epítema del pesar, antídoto de l'amor! Ta veu i ton resplendor és l'esperit de ma vida, que ja dedico rendida a tes ares venturoses amb les fletxes llastimoses los senyals de ma ferida. MIRENO Oh, Desengany immortal! Què ditxosament 'serenes la tormenta de mes penes, les memòries de mon mal! Rendit mon error fatal testifica tes victòries, i en lo temple de tes glòries tranquil·lo mon cor presenta los senyals de la tormenta, del naufragi les memòries. TIRSIS D'una ingrata, la mudança ja no turmenta mon cor..., MIRENO ja no causa mon furor de mos gelos la venjança..., TIRSIS ja s'ha mudat en bonança la tempestat de l'engany..., MIRENO ja mon sentiment estrany s'és mudat en alegria..., JUNTS puix reina en l'ànima mia, vencedor, lo Desengany. TIRSIS Mireno? MIRENO Tirsis? TIRSIS Has vist en est teatre eminent de les mudances i gelos únic 'fortunat remei? MIRENO Ara he vist, Tirsis amic, amb felicíssim succés complit l'oracle de Mauro, i vençut mon accident; vencedor lo Desengany mos errors ha descobert, que en les ombres enganyoses és lo llum més vertader. Escena VII Ix MAURO. MAURO Oh, amics! TIRSIS Oh, Mauro, prodigi singular de nostres temps! Que feliçment mos errors cedeixen a tos consells! MIRENO Oh, Mauro, cèlebre geni! Que faustament resplendeix en la nit de ma ignorància la claror de tos encerts! MAURO En lo tenebrós silenci de la nit i del desert, les raons del Desengany mos cuidados han suspès; sa dolça veu generosa he oït alegre i content, i, més content, més alegre, los efectes de sa veu. He vingut a Barcelona sobre el zèfiro lleuger, per donar a vostra ditxa regosijats parabens, seguiu-la, amics, prosseguiu-la, i fàcils vullen los cels donar fermesa immortal al 'fortunat accident. Mes, perquè veloç mon geni les soledats requereix, amb igual prestesa torno a mon tranquil·lo secret, pregant-vos, sols, que de Marte los gelosos sentiments, en la mudança de Venus per qui menos la mereix, dels amorosos errors sien lo mirall etern on miren tots los mortals est desengany vertader. Les femenils fineses amoroses, ben declarades, però mal sentides, o acaben oprimides, o es muden enganyoses. Que es junta rarament amb la bellesa l'amor, la veritat i la fermesa. (Van-se'n.) TIRSIS Que ens deixes, Mauro? MIRENO Que ens deixes? TIRSIS Ja romp los aires lleuger..., MIRENO cometa vola animat, sobre les ales del vent..., TIRSIS mes, de ses veus, lo sentit restarà en mon cor imprès..., MIRENO serà caràcter constant contra el dolor més cruel..., TIRSIS i los gelos, les mudances, que sentirem altre temps..., MIRENO i l'amor primer de Venus, vençut del temor primer..., TIRSIS en la memòria..., MIRENO en lo cor..., TIRSIS sempre clars..., MIRENO sempre presents..., JUNTS de Mauro m'advertiran los saludables consells; TIRSIS puix la Venus més bella i més hermosa..., MIRENO puix la Venus més dolça i més afable..., TIRSIS és inconstant, MIRENO és fàcil, TIRSIS és mudable, MIRENO és fràgil, TIRSIS és lleugera, MIRENO és enganyosa, TIRSIS com lo vent, MIRENO com l'esfera, TIRSIS com la lluna, MIRENO com lo mar, TIRSIS com lo temps, MIRENO com la fortuna. Escena VIII Ixen MARTE i APOL·LO portant-li l'espasa. APOL·LO Miro de ta mudança 'fortunada efectes portentosos, quan de ton cor invicta fortalesa, amb desenganys ditxosos, burla dels gelos la tormenta irada; apaga de l'amor la flama encesa, i, augmentant los aplauses de ta fama, del feliç Desengany segueix la flama. Cobre, cobre l'acer, planeta il·lustre, instrument bel·licós de tes victòries, immortal testimoni de tes glòries! MARTE Ja de l'amor no temo la venjança, no recelo dels gelos la feresa, ni d'una ingrata sento la duresa, si en ton ingeni remuntat alcança felicíssim aplauso la mudança. (Ix MERCURI i li dóna la celada.) MERCURI Quan la Fortuna, a tal valor atenta, trofeus dignes de ton cor augmenta, esta celada mon amor te dóna, de tes empreses bèl·lica corona. MARTE Durarà sens mudança ma alegria si així corones la mudança mia. (Ix NEREO portant-li la rodella.) NEREO Quan generós desarmes dels gelos dolorosos les injúries, quan has vençut les Fúries d'ingratitud injusta i rigorosa, quan d'invencibles armes ciny lo Desengany ta empresa honrosa, la rodella te dono 'fortunada, ja més de la fortuna maltractada. MARTE Contra tanta defensa peregrina, en va l'amor fulmina tristes memòries, llàgrimes geloses, puix, a faltar les armes valeroses, vostra amistat divina me donarà més cèlebres victòries contra gelos, tristeses i memòries. APOL·LO Doncs, ta fama, MERCURI ton nom, NEREO ta valentia, APOL·LO celebrada, MERCURI invencible, NEREO vencedora, JUNTS des del bressol de la rosada aurora fins al sepulcre de l'autor del dia, vençuda l'amorosa tirania del Desengany consagre a la grandesa APOL·LO les memòries, MERCURI los gelos, NEREO la tristesa. APOL·LO Mes, què música sonora nostres esferes penetra? MERCURI Allí veig el déu Vulcano. NEREO Allí miro Venus bella. APOL·LO Ja Himeneu desigual per l'amorosa pelea prevé de càndides plomes la dolcíssima palestra. MERCURI No veure tan bella ingrata és l'hasanya més discreta. MARTE No, Mercuri, que després que en la gelosa tormenta vencedor lo Desengany cega obscuritat desterra, ni m'ofenen los desdenys, ni m'obliga la bellesa, ni m'inciten los desigs, ni los gelos me subjecten. Escena última Ixen los ciclops i los salvatges, i junts, amb los déus, donen voltes al teatre. VULCANO Alterat vinc de l'agüero, quan, d'aquella gruta horrenda, ha eixit lo déu subterrani a desbaratar les festes. Mes, ara, entre mi mateix, altre temor m'atropella: tanta gala en estes bodes?, tant Marte a la nit primera? Mes, no vull dintre ni fora gravar lo cap amb quimeres, i mentre jo tinc la mossa rebente Marte d'enveja. PIRAGMON Belles dames, si us enfada dels ciclops la rudesa, disculpau nostres errors i culpau sols el poeta. PRIAPO Belles dames, si us ofenen salvatgeries grosseres, puix té Priapo la culpa, pague Priapo la pena. VULCANO Belles dames, si us obliga mon garbo, tall i presència, pregau als déus immortals, les discretes i concretes, les gallardes i mariones, donzelles i no donzelles, que us done un marit que puga ser mona de mes fineses, i prometo a vostres bodes, amb més gala, amb major festa, esclatar de bailarí i rebentar de poeta. VENUS Belles dames generoses, en qui la Naturalesa pròdigament repartí l'hermosura i la prudència, mirau, mirau com castiguen d'amor les tiranes fletxes: una mudança fingida amb mil penes vertaderes. MARTE Perdonau, hermoses dames, de mos gelos les tristeses, si el desengany de mes culpes basta a disculpar mes penes. Lo desengany Francesc Fontanella Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000