Poesia Francesc Vicenç Garcia Poesia Francesc Vicenç Garcia Sonet de Massanés Retrato que ab lo valent pinzell fa de si mateix l'autor O tu, que de Cervera a Barcelona En rossí o a taló passes ta via, No l'acabes sens veure al bon Garcia, Molt reverent Rector de Vallfogona; Si el vols conèixer mira una persona De ben disposta i pròpria simetria, Barbi-vermell, dolça fisonomia, Ras de topeto, barbes i corona; No hipòcrit, ni profà, alegre i grave, No presumit, i entès, savi i poeta, En tot molt asseat, de raro ingeni, En suma, en vèurer un que no s'alabe, Ni fa en vides agenes del profeta, Admira'l i venera'l per Garceni. MASSANÉS Primera part Compara son amor a una gran tempestat Obert ja lo vaixell, sens arbre, antena, Lo mar ensuperbit i tempestuós, Lo vent trat i lo cel prodigiós, La nit gelada i de tenebres plena; Gran plor, confusió, angústia i pena Combaten al pilot trist, dolorós, Qui, vent-se en mortal punt, i perillós, Al dia invoca i a sa claror serena. Muntanyes van creixent de ona en ona, Midint dels núvols negres la distància, Tant que lo mar, cansat, jaure pendria: Sols en ton gran rigor contenta i bona La mar se llança, fiada en ta inconstància, Per ser qual ona, en tot, la vida mia. Encareix a un gran amor Les víctimes d'Amor dins mi tenia, I de ma pròpria sang les sustentava, Perquè, en l'altar que les sacrificava, Menos que humana sang no s'hi oferia; Ma vida en est cuidado consistia, I tan dolça i suau me la donava, Que mil vides alegres grangeava Per una sola i trista que en perdia, Seguí l'encantament de ma esperança, Prova de ma pacliència estranya i crua, Fins a deixar-la'm seca i consumida; Cobrí, en lloc de favor, desconfiança: Ha'm restat una vida flaca i nua, Ni bona per a mort, ni per a vida. Queixes d'un amant veent-se tan ultratjat del Déu d'Amor Amor, que de mon bé ja no s'empatxa, Després que m'ha ferit ab mortal fletxa, Dóna a mon cant lo punt de trista endetxa, Puix per al lloc de penes me despatxa; En vostres ulls, que cada un és una atxa, ja no em mostrau la mort tapada i quetxa, Sinó ab aquella fúria que l'arc fletxa Contra mon pit lleal, que ab rigor tatxa; L'Ànima, en senyal de gran desditxa, Va ab una rossegant i negra clotxa De funeral, baieta sens caputxa, I el sortidor del cor tanta aigua esquitxa, Veent que l'ha traspassat tanta garrotxa, Que, al fi, m'ha convidat a la garrutxa. Es queixa un amant del Déu Cupido Desvia un poc lo arc, Cego Punter, No vulles sempre que tes fletxes d'or Tinyen ses puntes ab la sang d'un cor, Que ha tant, que reverència ton poder; No sé de mi què més ne pots voler, Que si arribar a perfecció major Pogués ma voluntat, bé saps Amor Quant ha que no estaria per a fer; I si és que, llastimat del que he patit, Matant-me prest, penses esmenar, Mira abans lo que passa dins mon pit: Veuràs, Amor, que, en sols imaginar Les circumstàncies ab què m'has rendit, M'encenc ab noves ganes de penar. «Que cegament, Amor, a tu em dedico!» Que cegament, Amor, a tu em dedico! Que cautament procuro l'apartar-me I, sens poder del tot determinar-me, Avorrint-me, en tes ares sacrifico; Que fàcilment a idolatrar m'aplico, Però, veent en ma secta menysprear-me, Ni acabo d'adorar, ni d'ausentar-me: D'una part destruesc, d'altra edifico. Com, Amor, tant incendi en mi fomentes, Per qui, contra mos déus, preten fer guerra? Molt és Bàrbara aquella de qui em queixo, Mes la, Amor, sens propòsit me turmentes, Que ab l'odi just que d'ella me desterra Per un crucificat mos déus no deixo. Als qui tracten d'interposar-se entre dos qui molt bé es volen Sempre ha tingut lo món per cosa estranya Lo posar-se entre dos qui molt bé es volen, I, així, queixar-se los poetes solen; Que per ço es queixa aquell d'una muntanya, Ab tal extrem que, ab aigua dels ulls, banya La terra i diu que, quan amb fúria molen Les moles del molí, la mà li assolen Al que, posant-se entre les dos, s'enganya; Però el doble més és temerari, I sens dubte molt més ha de costar-li, Al que entre dos amors, curiós, se posa; I, així, us suplic, deixeu aquest desvari, Deixant als jóvens a son temps donar-li Lo deute, puix sabeu que és justa cosa. A l'estranyesa d'una donzella nomenada Jacinta i a la constància de son amant Amo a una Pedra que, segons és dura, No sé si és Anaxarte transformada, No és de toc, ni fonc jamés tocada, Ni és de la tempestat que en mon cor dura; Menos és d'edifici, ans bé procura Assolar lo que estimo, ni és l'amada Iman, que al nord d'amor no està inclinada: Ai, si fóra per a mi de sepultura! En sa duresa veig mos impossibles, En sa bellesa ador enganys forçosos, No esper, ni desesper, sufro i porfio; Fineses són d'amor, i ben sofribles, Que, en empleos tan nobles i ditxosos, Lo valor del subjecte dóna brio. Al desdenyós mirar d'una dama Si los raigs ab què a penes me tocàreu De la llum celestial d'aqueixa cara, Perquè mon tendre cor no s'abrasara Ab tal pressa, Senyora, els retiràreu, Una piadosa crueltat usàreu: juntament fóreu pròdiga i avara, Puix, excusant un mal que bé causara, De mil béns i dolçures me privàreu, Quant més que, si mon fat venturós era (O ídol de mon gust, ingrata amada), Que fósseu ma tirana i homicida: Cert, morir per morir, més me valguera Que lo foc amorós, no la gelada Del desdeny, acabàs ma trista vida. Despedeix-se un galant de sa dama cansat d'adorar-la sens haver lograt alguna correspondència Al, cap de tal en mi! No só mussol, Que a una careta, que em fa eixir de lloc, Haja cremat encens i fet més foc Que feren los Egiptes al déu Sol; I que haja bavejat, com caragol, Imaginant ab son florit badoc, I que, fent-me favors de poc en poc, Pensara ser volgut únic i sol; Ben haja, per a sempre, un desengany: Que m'ha portat a temps, que he conegut Que d'açò no en puc tràurer algun guany, I, puix a tal extrem só ja vingut, Antes de no arribar a major dany, Estic, per no ser ase, resolut. Queixes d'un galant a una reixa perquè li impedia lo veure a una hermosa encomanada Reixa cruel que la claror divina, Que mos ulls cerquen, com a glòria sua, Entre eixa espessa nuvolada tua, Cobres i causes ma fatal ruïna; No degué eixir de la ordinària mina Eixa matèria forta, odiosa i crua, Sinó d'algun volcà, per on traspua Flamarada infernal que tot ho mina. Però, què dic? O reixa generosa, En gràcia de mes queixes fas mudança, Arrepentit adoro ta duresa, Ja no et vull dir cruel, sinó piadosa, Puix tu sola has pogut, en ma venjança, A la que a mi em té pres, tenir-la presa. Al desdeny d'una ingrata Agraciada senyora de cos prim, Així per ell me veja jo enfilat, Com és de mes potències adorat, I com tal sort més que la vida estim! Traeu-me de les tenebres d'aquest llim, A on eixes mans me tenen sepultat, I, plenes de bellesa i crueltat, Continuament m'estan donant sublim; Si com a esclau meresc tan gran rigor, Com a lleal la llibertat meresc, Puix sols per a rendir-te-la la vull: Agenollat t'està pregant l'Amor, Obeeix a l'Amor, puix l'obeesc, Que ara és lo temps mentres la sang nos bull. Ofereix un galant son amor a l'hermosura que adora Mirant vostra bellesa sobrehumana De vista es perd del tot naturalesa, Que no és la perfecció d'eixa bellesa Per una sort tan curta com la humana: Als raigs d'aqueixa vista soberana Me transformo en sa pròpia gentilesa, Que Amor m'iguala a tan suprema altesa, Obligat a la fe, que en sa llei mana. Mirau ma llealtat que se us presenta, Abonada ab censura rigorosa, Per verdadera, així com atrevida, Ab sols mirar-la, quedarà contenta, Ab desdenyar-la, restarà queixosa: Que un girar d'ull li lleva o dóna vida. A una mossa que, desdenyant als cavallers, s'aficionà a un home de baixa esfera Entre sos braços dolçament tenia Pres a Medoro Angèlica, i estava Ella, en los seus, tan presa, que dubtava L'Amor en qui dels dos més dret tenia; I, dient-li que d'ells no el soltaria, Si d'allí fermament no li jurava, Que, en quant la humana vida li durava, A qui l'amava tant no olvidaria; «Com és possible -respongué-, Senyora, Si vós sou lo meu cor i mia vida, Que visca i que us olvid vostre Medoro?» Què us ne pareix a vós d'esta traidora, Que als Prínceps desdenya i als Reis olvida I es perd i s'apassiona per un moro? A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil Ab una pinta de marfil polia Sos cabells de finíssima atzabeja, A qui los d'or més fi tenen enveja, En un terrat, la bella Flora, un dia; Entre ells la pura neu se descobria Del coll que, ab son contrari, més campeja I, com la mà com lo marfil blanqueja, Pinta i mà d'una peça pareixia. Jo, de lluny, tan atònit contemplava Lo dolç combat, que ab extremada gràcia Aquestos dos contraris mantenien, Que el cor, enamorat, se m'alterava I, temerós d'alguna gran desgràcia, De prendre'ls tregües ganes me venien. A l'hermosura d'una dama, que passejava per la vora del riu Segre, de la qual estava zelosa l'Aurora Tota apressada la senyora Aurora Eixia un dia ab tall de fer-lo alegre, Quan, ab sos peus, als arenals de Segre Més rics fela que l'or la bella Flora; Morta d'enveja, la deessa plora, Cobrint tot l'orient d'un núvol negre: Ni aire, ni aucell, ni flor vol que s'alegre En tan funesta i desditxada hora. Febo, veent a sa amiga tan zelosa, Travessa arrebossat per no enfadar-la: Ni ab un raig solament la terra toca! Ab tot això està Flora tan graciosa Que a l'ausència del sol pot reparar-la: Ni es veu falta de llum, molta ni poca. Elogia un galant l'hermosura d'una dama Sou, o Nise, la suma de bellesa On, totes juntes contemplar se poden Les mostres del vestit que a Flora broden Seda i agulla de naturalesa: Clavell la boca i olor de camuesa, Los ulls als ulls de lliris s'acomoden, Tot lo demés, ab dolces bandes, roden Les roses i jasmins ab sa puresa; Puix, què diré de la bellesa rara Del jardí d'aqueix pit, que sempre hi neva, I sempre està cobert de meravelles? No com los altres que la sort avara Dintre d'un dia la bellesa els lleva: Que divines, i eternes, són aquelles! Elogia un galant la bellesa de sa dama No més comparacions, vaja tot fora: Alabastre, coral i perles fines, Que abreviar piruns i empobrir mines, Sols és gastar lo que un poeta plora! Per què cansar lo Sol i blanca Aurora Volent sempre tenir ses llums moïnes? Roses, lliris, jasmins i clavellines Vagen en mans de la pintada Flora; Què té que fer cabells, front, nas, ulls, boca Ab tanta de quimera i vanes faules, Que són per a fer perdre la paciència? Alabant vostres parts, puix a mi em toca, En suma dic, per no gastar paraules, Que sou, de les hermoses, quinta essència. Al mirar de Gràcia Quan los ulls d'esmeralda, Gràcia mia, Miren al descuit, per dar-me qualque ullada, Me fas veure els ulls verds cada vegada I les esteles en lo mig del dia; Si és tanta d'eixos ulls la valentia, Espadatxins, que han fet tanta bregada Per matadors i gent de vida airada, Posar la mà de sobre d'ells deuria; Amanseu tant orgull, tanta bravesa, Desarmau-los, que sa afilada espasa Passa de mida i causa sa arrogància: Prenga'ls lo cor, que és rei de la noblesa, I, com a principal, porte'ls a casa I done'ls, per presó, sa pròpia estància. Demanat parer sobre la pintura d'una mossa Una dama d'aquesta compostura, Sobre totes les dones ben tallada, Ab tres dits de tapí i vuit pams d'alçada, Abultada de carns, poca cintura; Un coloret trencat de plata pura, Ab sols una violeta entremesclada Que, de pura tendror, se li és trencada Per fer més delicada sa blancura; Negres los ulls, que a mil los fan de pega. I així contra sa gràcia algú desboca, Que no deuria, puix ningú la iguala: No hi ha bellesa, al fi, que no li dega, Puix la major no li arriba a la boca; Digau-me, per sa vida, és lletja, és mala? A l'auséncia d'una dama i a l'alegria de son galant al veure-la Ja per donar un tomb mon seny estava, Mil transumptos la memòria fet havia, Ab què de la passada glòria mia A l'ànima afligida consolava; Lo pensament dreceres li cercava, A abreviar les llegües s'oferia, Aplanar les muntanyes prometia, I cosa alguna d'estes no bastava; L'ànima a tal extrem era vinguda Quan, dolent-se lo cor de sa agonia, Vostre retrato natural li mostra: Adorà-us i restà socorreguda, Fundant en mon amor la pena mia I en vostre amor la medicina vostra. A una donzella que una matinada d'hivern rentava bugada a la vora d'un riu davant de son galant zelós En lo rigor de certa matinada Rentar bugada viu a una donzella Que, ab los raigs de sa cara fresca i bella, Desfeia la ribera congelada: Com vora l'aigua la mirí sentada, I allí, en lo seu costat, una cistella, Pensí si era la Lluna i si ab ella Acàs l'haurien los desigs pescada. No m'enganyí, que és lluna tan serena Com variable, a qui ab les ànsies mies, Ador qual índio i son favor imploro: Mitja se'm mostra i a un Adonis plena, Per on estic, ha més de quinze dies, Per esta mitja-lluna fet un moro. A una donzella a qui contemplava son amant molt trist quan ella anava a cercar aigua a la font Per aigua anava lo meu bé un cert dia, I foc ardent per los seus ulls llançava, I ab los meus, ab què, atent, la contemplava, Omplir los cànters fàcilment podia; Lo raig de l'aigua, que molt clar eixia, Com qui li diu: «Regau-los» -murmurava- I, quan la delicada mà banyava, La neu que va fonent-se pareixia; A un extrem arribí tan insofrible, I als raigs fogosos de sa bella vista Tant se'm cremava l'ànima afligida, Que, per a mitigar l'ardor terrible, Entrà en un cànter i restà -la trista En ànima de cànter convertida. A una dama petita, avara de boca i peus i en tot tan hermosa com ingrata Petita és -jo ho confés- la Tacanyona, Que m'acaba la vida ab sa cruesa, En qui lo cel volgué de sa bellesa Fer una quinta essència en sa persona; En la dolça boqueta petitona, Com a porta d'aquella fortalesa D'on Amor, reclutant tanta riquesa, Cruels assalts a tots los hòmens dóna; És tan petit lo peu que, un cert dia, Fent dos parts de mon cor, cada sabata Li'n va solar i amples lí vingueren: Si és tan petita, doncs, la perla mia Com és tan gran aquest dolor que em mata? D'una causeta efectes grans nasqueren. Suplicant-li un amant a la sua dama li deixí collir una floreta que li nasqué en lo llavi Sobre el clavell de la fragrant boqueta, Ornament del jardí d'aquella cara, A on trasplanta lo cel sa gràcia rara És eixida una groga violeta; Ja la divina obra estava feta, Conforme a sa idea preclara, Ab tan complida perfecció que ara Ll ve desmesiada esta floreta. Tan presa està, que no ha pogut collir-la, La bella Flora que, ab sa mà graciosa, Arrancar-la pretén de fulla en fulla; Jo, com tota ma mà està en servir-la, Prec-li que esta faena sabrosa Sols a mes ungles comanar-la vulla. A una senyora que son galant l'escabellà «Eixos cabells tan pentinats debades Per al gust d'un traidor que d'ells no gusta Sinó quan, per la causa més injusta, Te n'arrenca del cap llarges manades, D'eixa llet entre roses encarnades, Que a tant gust ha donat causes injustes, De l'armari que sols ne tens la fusta, Com les mans d'un ingrat n'has adornades?» «Calleu, mare -respon- que sou caduca, Que en los brocats més fins cau esta taca I, tras gran tempestat, ix clar lo dia, Que, si ara em destrueix com a matxuca, Restituirà un temps com ardiaca: I, si no em volgués bé, no em pegaria.» Poesia Francesc Vicenç Garcia Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Poesia Francesc Vicenç Garcia Segona part Amonesta l'autor a la joventut que no s'aficione a la humana hermosura sinó únicament a déu i a sos sants Flaca parcialitat de ma ventura D'enemics poderosos rodejada, On va aqueixa esperança mal fundada Per glòria incerta i pena tan segura? Què vana presumpció, què desventura T'anima a la conquista senyalada Del gust mortal, essent tan desditxada Que para en miserable sepultura? Si de la humana sort més poderosa A la més dèbil, ab igual tristesa, Veus queixar-se a tothom de la Fortuna, Muda l'intent, camina valerosa A conquistar la perfecció i bellesa De Qui porta entre peus al sol i lluna. A la vanitat del món i engany Si voleu ser discret parlau a pler, Si voleu ser valent mostrau rigor, Si, acàs, voleu ser festejador Digau, tothora, que teniu què fer; Si opinió desitjau de mercader, Tingau en la botiga plata i or Ab sedes i brocats de gran valor, I pagau a tothom, fins un diner; Si voleu ser llegit tingau memòria, Si voleu ser soldat parlau de guerra I, si galant, anau com Absalon; Digau que los treballs teniu per glòria I tindran-vos per sant los de la terra, Que és apariència tot lo d'aquest món. Instabilitat de les honres mundanes expressada en les felicitats i desgràcies de Pere Franquesa d'Igualada, secretari de Felip Segon En les faldes del somni descansava Los membres fatigats del penós dia, Quan la profunda i vana fantasia Tresors d'immens valor me presentava: Dos mil títols de fama em publicava, Ab un ceptre real me sostenia I a l'enemiga enveja no temia, Ans me temia a mi, qui m'envejava; Assenyalat mon pit ab creu vermella Dos mil se'n feia el món, veent la quimera De ma noblesa apòcrifa realçada: Despertà'm en açò la dura anella Que al coll tenia i fui, com abans era, Mossèn Pere Franquesa d'Igualada. A les vanitats mundanes Per lo golfo d'est món corrent Fortuna Anam, ab vents contraris, navegant I trobam-nos molt baix arrastrant, Pensant tenir los peus sobre la lluna; Cansa'ns tot quant veem i ens importuna I, en lo millor del gust, trobam gran plant I, quan havem penat molt treballant, Traem lo bol tot brut, sens cosa alguna. Deleits, riqueses, honres, majestats No poden saciar l'enteniment Creat per a gosar béns eternals: O ditxosos aquells que, retirats, Tenen alt en lo cel son pensament, Apartats de les coses temporals! Al desterro de nostra patria, sobre lo Psalm del profeta David que comença: super flumina babilonis Los rius de Babilònia augmentam: De nostra dolça pàtria desterrats, Plorant en les riberes, ausentats, Si acàs de Sion alguns nos recordam; Los instruments de música deixam, Entre los salzes verds desbaratats I, de Jerusalem molt apartats, En pàtria tan estranya, no cantam. Aquell que en aquest món està content, És cert que de Sion està olvidat, Com a persona folla i menys de seny, Que, al virtuós, li causa gran turment L'estar en lloc tan baix encarcelat, Que son catòlic zel sempre l'empeny. Demanaren a l'autor fes un sonet al Temps, en què hi hagués 26 vegades temps Temps que, sens temps, passares com a temps, Si del bon temps memòria, Temps, me deixes, Com no et llastimen, Temps, ab temps, mes queixes, Antes que temps me vinga a faltar, Temps; De temps en temps, mudança fa lo temps, Tu, Temps immoble, ab lo mal temps me deixes: Quan millor, Temps, s'acabaran mes queixes Si, per donar-les, Temps, me dones temps? Ai, Temps, de temps demano sols una hora Per a lograr, o Temps, una hermosura Que, temps ha, Temps, mon cor esclau adora; A ton nom, Temps, faré una estàtua pura, d'aquell metall que el temps avar adora I agrair-te he, tot temps, Temps, ma ventura. A la virtut del tabac Amor, Amor, què vols fer d'un buirac, Què fas de l'arc, puix t'aprofita poc? ja no acerten en res, tos tirs enlloc, Antes tornes inútil, dèbil, flac; Ab tes coses, Amor, ni en tir, ni pac, Ni gosar tos regalos vull tampoc, Puix tinc remei per apagar ton foc En pendre quatre polsos de tabac: Tabac cast, tabac sant, tabac tan fort Que de ser immortal dubte no té, Puix venç l'Amor, i Amor venç a la Mort, Lo que diu mal de tu no sap què és bé, Falta-li enteniment, i fa la sort Que no gos del tesor que de tu ve! Timbau de Cervera en les festes de la Concepció Quan Cervera les festes de Maria Ab metalls sonorosos publicava, Lo poderós timbau aprés donava I, per lo braç més dèbil, se regia, La tremolosa llengua rebatia Tant que la excelsa torre tremolava I, en son dur idioma, pronunciava: «Tot pur, tot pur és la Verge Maria!» I, fetes dogmes sants les batallades, La pura concepció celebra i canta De la divina, celestial Princessa: Què entranyes hi haurà tan obstinades Que negar gosen, en la Verge Santa, Lo que lo més dur bronze la confessa? En forma de labirinto Christo: Tan T a T emor, T eresa, Tan T a pena, Entre E xc E ssiv E s glòri Es, i al E gries! Repa R a, i mi R a, que ag R avia R pod R ries Esta E sp E rança d E ma llum s Er E na. Sos S ega, e S po S a ca Sta, i as S erena Aqueix A pen A , que h A n b Ast A t les mies Dar D ura D or D escans De D ies infinits En les E tern E s salE s, per Estr E na Teresa: Ja la I ntr I cada, I fosca n It in I ca En b E ll E sa d E glòria v Eig s E 'm muda. Sou, S en S dubte, S enyor, Sol de Tere S a, Vostra V a, V n claV se Vi V ifica, escla ab Segura, e S pò S , que S ou vó S en S a ajuda. TorrE glò R ia, d E scanS , i fort A lesa.(1) Alaba l'autor a un poeta aragonès nomenat D. N. de Heredia Estic per a posar-me dins d'un foc Qual numantí frenètic i arriscat, O llançar-me, com un desesperat, D'una torre molt alta, o més alt lloc; Que sia un home jo per a tan poc Que, sols per un soneto començat, ja més lo consonat haja trobat Que, de cercar-lo, me só tornat groc? Vós sols, Heredia, sou lo que podeu Mostrar que haveu begut d'aquesta font I, per a mi, tots los demés són fum: Ab tal facilitat los versos feu, Que per als forasters serviu de pont I als que són naturals serviu de llum. Prega lo poeta a son amic, a qui nomena Tirsis, li responga a ses cartes Tirsis, així de l'un a l'altre pol La fama us alce trenta mil altars I, en cada boca dels estesos mars, Un colós i, en Espanya, un mauseol; I els cignes de la vora del Pactol Se muiren de pepida a milenars, Celebrant vostre nom ab sos cantars, I cigne vós resteu perfet, tot sol. Així Déu vos deslliure de mal fat, De taques la sotana i lo manteu, De biligonorrea los ronyons, I, així, arribeu de simple tonsurat A concedir en Roma un jubileu: Escriviu-me, siquiera, dos renglons. A la convalescència del Duc de Monteleón, gran poeta No tant son curs Apol·lo apressurava, Seguint la bella Dafne quan fugia, Com per Tessàlia gran senyor corria, Cercant remei a vostra pena brava; Les deesses i les nimfes enviava Per lo que la Gran Mare brota i cria: Qual lo dictamo i àpit li collia, Qual precioses conserves li donava, Qual d'elles acudia als sacrificis, Espargits los cabells i, ab flama encesa, Implorava del cel vostre reparo; Però què molt que us sien tan propicis: Si un raig perdia Apol·lo de noblesa I les deesses i nimfes son amparo. A l'elecció de Rector de la vicaria de Lleida És de nostre rector pàtria València, Que molt he dit i ab paraules poques; Calleu, de l'orbe tot, llengües i boques, Que serà dir-hi més impertinència, Dir que és una colmena de ciència (Saben-ho la de Mèxico les roques), No hi ha per a què més desplegar troques Per a medir tan gran circunferència; Dir que excedeix a la ciutat de Cuma I a la que ab sos perfils era tan bella, Ja quan cobrí del cel la bella capa, És guarisme provat; i així, en suma, És ella tot lo món, i enclosa en ella, De l'univers un microcosmo i mapa. «Donau-li lo govern de vostra escola» Donau-li lo govern de vostra escola Que, si lo sol de la virtut, que es cria Dintre son nombre pit, tals raigs envia Des de l'Orient de sa puerícia sola, Si vui ab vostra gràcia trepa i vola Fins al zènit de vostra academia, Causarà en ella un tal alegre dia, Qual mai se veu en la terrestre bola: Ab sos raigs lluminosos, dissipades, Fugiran les tenebres d'ignorància I, entre altres mil efectes generosos, Veureu de les nacions més apartades Venir, per a gosar de tal ganància, A Lleida, fills de prínceps poderosos. En alabança de Vicenç Sant Feliu No vull desplegar més, paers, gansalles, Ni detenir-vos molt ab los precs nostres, Puix en los vostres fronts, i en los ulls vostres, De la benignitat conec les ratlles; Suplic-vos, senyaleu en vostres ratlles Del nostre elet rector les belles mostres, I que l'alceu tots temps en vostres sostres, Com acostuma alçar l'ambre les palles: Seran per a vosaltres fonts il·lustres, Per al rector elet, mercè complida, Per la Universitat, singular glòria; I jo, encara que visqués dos mil lustres, Prometo de tenir sempre esculpida En lo marbre del pit tan gran victòria. Queixa's l'autor de l'abundància de poetes Plantant llorers, junt a les cristallines Limfes que foren del Pegàs unglades, Estaven, una d'estes matinades, Les muses, fetes unes clavellines; Veu-les Apol·lo i, com ja les divines Colors d'aquelles cares delicades Mostrassen clarament quant fatigades Restaven de plantar les pobres nines, Volgué'ls dar entenent que s'ofenia De trobar-les a totes tan distretes Dels oficis tocants a ses persones; I, per disculpa, li digué Talia: «Ja són tants los que vui fan de poetes Que ens faltaran llorers per a corones.» Indiferència de l'autor a les bravades dels poderosos simbolistes en Apol·lo Los raigs de l'Orient desembanyava Apol·lo irat, i en espantable guerra, Per les còncaves boques de la terra, Al Tàrtaro enemic ferir pensava; Cruixia el vent llibert, Neptú bramava, Los Titans rebullien baix la terra, Peneo en ses arenes se soterra, Tement si, acàs, de Dafne es recordava; Les nimfes transparents, espavorides, Als retrets dels cristalls, fugen cuitades I, dins la pròpia front, encara temen, Caent-ne per los prats d'esmortuïdes, Dels faunos, sos amics, desemparades. Mes, què se'm dóna a mi que a tots los cremen? A la propietat del bram dels ases, comparant-lo ab altres brams Brama, ocupada de rabioses penes, Del fort lleó la natural feresa Quan l'astut caçador, ab sa destresa, Lligat lo deixa ab trampes i cadenes; Brama ab mil boques de bromera plenes, En senyal de sa fam i sa bravesa, Lo mar que, aprés que es menja la riquesa, Escup la nau, com os, en les arenes; Brama lo cel si, ab qualitats contràries, Los elements en ses regions s'alteren, Ab què, l'aire condensen i l'inflamen; Bramen les infernals i temeràries Fúries que el fi de son dolor no esperen, Però, més pròpriament, los àsens bramen. «Tant te vull com la ovella vol al llop» Tant te vull com la ovella vol al llop I tant com a la serp, lo llangardaix, Encara que desitjo en tu l'encaix Que, ferro ab ferro, fa lo pany de cop; Tan bé m'estàs com està al peu lo grop I com està la càrrega al bastaix, Si bé que, parlant ara un poc més baix, Me pareixes a voltes un arrop. Si tu t'adobes, Nina de mon pit, Me vull jo retractar d'una maldat I en dolços llaços vull estar-te unit, Però, com impossible ho he pensat, En ma vida vull ser lo teu marit Perquè fóra casar-me ab lo pecat! Anant a rebre lo senyor arquebisbe Al punt de les tres hores cavalcam Des del cavalcador d'aquesta seu, Los que a cavall, ab llobes i manteu, Las cavalcada il·lustre acompanyam; I, cavalcats de dos en dos, guiam, Saludant, de cavall, a molts que a peu, Cavalcam molt millor que, ab son xipeu, L'arquebisbe que a recibir anam; Los uns, rossins cavalquen, altres mula, Qui cavalca de franc, qui lloguer paga: I, el bon cavalcador, cavalca en egua! Merda ab lo cavalcar si, ab tan gran dula, No hi entra una somera -bella plaga! Durant la colla d'àsens una llegua. A D. Cristófol Icart Si dec als oficials, si a ningú pac, Si lo sombrero del cap no em desapec, Si no porto diners i sempre bec, Si m'inflo de cotó per no ser flac, Si quan se fa de nits de tots m'amag, Si a l'home més discret el tinc per llec, Si, oint parlar a tots, a ningú crec, Si als papers de l'amor tinc un buirac, Si porto tres sortijas al dit xic, I al qui les mira tinc per un badoc, I a la marina pujo sobre un ruc, Si tinc males entranyes, si só mic, Si a la millor bellesa tinc en poc: Qui dir podrà que príncep ser no puc? A Terré O tu, insigne poeta català, Descendent de la casa de Terré I successor d'aquell que sempre bé L'agut i lo privat comunicà, Arrima lo cartell carmelità, Assumpto que a ta ploma no convé, No olvides a Lucà, que ens entreté, Mira que enutges al senyor degà: Com escrius que et brinda lo robí, O victoriós triomfant del cabelló, Ja que en Cerdanya pots més que ningú, Les canonades deixa per a mi Que, com elles no passen de dobló, Sempre que puc gastar, me ric de tu. A l'expressiva senzillesa de la llengua catalana Gaste, qui de les flors de poesia Toies vol consagrar als ulls que adora, Del ric aljòfar que plorà l'Aurora Quan li convinga dir que es fa de dia; Si d'abril parla, pinte l'alegria Ab què desplega ses catifes Flora, O a Filomena, mentres cantant plora, De ram en ram, la llengua que tenia; A qui es diu Isabel, diga-li Isbella, Sol i esteles als ulls, als llavis grana, Llocs comuns de les muses de Castella, Que jo, per a que sàpia Tecla, o Joana, Que estic perdut per tot quant veig en ella, Prou tinc de la llanesa catalana. Al crític lector Ara baixes la vista envers la immunda Gruta de l'univers, alberg de pena, On ja més s'ha avingut la llum serena Ab les tenebres de la nit profunda; Ara en lo cel, que de claror abunda, Mires dels signes la dorada vena I, en la gran bola d'alimàries plena, Les pollegueres fermes on se funda. Ara te'n vages a la terra freda, A qui lo sol, ab raigs escassos, mira, O a la que l'equinocci més abrasa, Entres en mar tempestuosa, o queda, En terra estigues, sossegat, o ab ira, Sempre, pio lector, seràs un ase. Al malèvol lector Ix la pròdiga llum que, ab sutil ratlla, Per un escàs forat, al pres visita: Del somni greu desperta i ressucita, Del gust amarg, la dèbil revivalla; Al navegant, que ab fràgil buc treballa, Venç la fúria del mar, casi infinita, I, ab la bevenda amarga, allí vomita La vida, i lo vaixell s'obre i encalla; Al privat que, en les faldes de Fortuna, Mama la dolça llet i, ab faç doblada, La llança de son pit en poca estona, Per totes ses angusties, una a una; I al bon lector, perquè és mon camarada, Un tigre els faça a tots la catxamona! Al Marqués de Vilafranca «Trenta mil poc és!» -diu Vilafranca I respon un caïm: «Puix anyadesca La ciutat i, ab deu mil més, servesca Al rei nostre senyor ab mano franca.» Fiara del marquès, que és brava panca, Ompli's lo cap de vent i agafa l'esca, Dient: «Açò no vull que es repartesca Como si no hubiera dado blanca!», Aguarda lo succés de los quaranta Lo savi fins al dijous a la vesprada, I a la porta rebé del Fernandina Un infame paper, ab maldat tanta, Que ha obligat que lo poble, ab vexi formada, Diga: «ja et coneixem, mosca bovina!» A Roca Guinart Quan baixes de Montseny, valerós Roca, Com si una roca de Montseny baixara, Mostres al món ta fortalesa rara: I, per a tu, sa fúria tota és poca; A ningú, al cap de tantes bales, toca, Lo qual no veja, si et pot fugir, la cara; Que ton valor insigne no repara, Tras falsa mata ni traidora soca! Tot aquest Principat fas que badalle, Qui et persegueix de son, qui persegueixes Ab mortal i fúnebre parasisma Qui tinga ton judici mire i calle I diga't «senyoria», que ho mereixes Per lo millor pillard del Cristianisme. A un lladre pèl-roig, culpat d'haver robat una costòdia i d'altres llatrocinis, condemnat a llevar-li les orelles i galera perpetua Prou lo teu pèl roig nos demostrava, Barba-roja traidor, cruel corsari, Que la custòdia te tem en lo sacrari, Puix, en tu, lo proditor ressucitava; I, com est engendrat de mala bava, És en tu lo robar tan ordinari, Que caixa, arquimesa o armari Han pogut escapar de ta set brava: Fill de Caco malvat, pren paciència, Puix ja més no podràs portar ulleres Que «sens orelles» mana la sentència, Sias portat per a sempre a galeres Que, com tu tens les mans llargues ab potència, Desterraràs del mar eixes riberes. Poesia Francesc Vicenç Garcia Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Poesia Francesc Vicenç Garcia Tercera part Als desmais que patia una donzella nomenada Lucrècia Sagristana Eixos desmais que, ab desigual cruesa, Executen, Lucrècia soberana, La gràcia d'eixa cara més que humana, Que al cor recull gran part de sa riquesa, Alguatzils són d'amor que, a eixa bellesa, Mil pensions no pagades li demana, Que no repara en veure-us, Sagristana, Qui a la deitat més sacra tingué presa: No us queixeu de l'amor, que per vós mira, Mentres lo vil i odiós nom de deutora En subjecte tan ric li desagrada, Guardau d'incórrer en sa eterna ira, Advertiu que us desitja acreedora, Imaginau que us vol descarregada. Avisos del poeta a Apol·lo quan seguia a Dafne Ah, Senyor lluminós, a on anau Seguint aqueixa ingrata que no us creu, Ni res vol escoltar del que dieu, Sinó que us deixa estar fet un babau? No es girarà, per més que li digau, Ni per més requebrets que li llanceu, Encara que digau que sou un déu I que tot l'hemisferi il·luminau: Si ab dàdives lo cor no li ablaniu, Tot lo vostre poder no serà prou Per aplacar sa còlera i rigor; Donau-li alguns trentins (si és que en teniu) Que, en veure'ls -jo us ho pac- si ella no us ou, I no s'aplica a fer-vos molt favor. Perquè ja lo valor De les dones és tal, en aquesta era, Que, en vèurer un trentí, tornen de cera. A les travessures de Júpiter Ja no sé, Amor, en què havem de parar, Respectant de tes fletxes lo poder; Per tus dos mil locures veem fer Sense que algú se'n puga deslliurar; A Júpiter del cel fas davallar I, fent ell lo que toca a sa muller, S'adorna el cap ab fusta de tinter Pensant que, per pacient, podrà agradar. I, veent alguns què li va succeir A son gust, i va vèncer lo rigor De la dama ab astúcia de taür, Han volgut imitar-lo sens fingir, Desdenyant de sa casa el propri honor, Per poder escalar de l'altra el mur. Venus a Vulcano Marit impertinent, què preteneu? Quan, ab tan gran rigor, me perseguiu I, així, vostra deshonra descobriu, Com si, fent-ho, guanyàsseu jubileu? Per vida vostra: que no m'enfadeu Perquè, si altra volta us hi atreviu, Mentres que bellugar vos veuran viu, L'esquena us palmarà algun tirapeu; I, al contrari, si veeu i si callau I lo sonso anau fent, com qui no hi veu, Tindreu tot quant podreu imaginar: Anau considerant lo que guanyau Sofrint i, no sofrint, lo que perdeu! I, així, marit, no hi ha sinó callar. A la inconstància de les dones Ab lo llarg temps lo tigre més feroç Acostuma amansar sa gran bravesa, I el toro brau s'humilla, ab tal mansesa, Fins a portar un jou sobre del tós; Ab lo llarg temps aprèn de ballar un gos, I lo falcó d'anar ab lleugeresa Sobre la caça i dar-la quan fa presa, I així es fan domèstics lo lleó i l'ós; Ab lo llarg temps, ab llengua cefallosa, Lo papagai paraules pronuncia, I l'elefant aprèn terme i criança; Ab lo llarg temps tota i qualsevol cosa S'alcança i, casi en tot, venç la porfia; Sinó la dona, constant en sa mudança. A un amant desdenyat de totes De ma estela faltal, l'heretge cara Mil boques m'està fent des de l'esfera, Veent que ma fe importuna persevera Contra sa força, en perseguir-me, rara; No hi ha valor, per a la sort avara, Que la pròpria esperança desespera I aconté, al de fe més verdadera, Com qui pinta ab carbó sobre mascara. Jo, que a mos desigs un clau no importa, Que me'ls maten fregones a pedrades, Ab fals títol, que jugo de lisonja, Me'n porto mil reganys de les de porta, De les enfinestrades, finestrades, I, sobretot, desdenys d'una mal monja! A l'hermosura d'una donzella nomenada Madrona, passejant-se per los camps de Barcelona, present son galant Per eixos ulls te jur, gentil Madrona, Que no veig ab los meus cosa que sia, Des de que Amor volgué que et vés un dia Fertilitzar los camps de Barcelona: Estaves tan bonica que Pomona Per los camins floretes espargia, Solemnitzant la molta gallardia, Que el cel volgué cifrar en ta persona; Fins a les seques plantes rebrotaven I, alegres de mirar coses tan belles, Les de tos peus, contentes, adoraven; Jo, fet un pom d'Amor, estava entre elles, Mirant que les que més m'enamoraven, Eren de ton bell cos les meravelles. A una monja novícia desdenyosa que estava resant l'ofici de defunt per una tia sua D'unes hores romanes sor Maria Nocturnos a sos llavis traslladava I, al foc de purgatori, subornava Perquè fos manso a sa defunta tia; jo, que en l'infern de son desdeny, patia Pena qual nunca amant sofrí més brava, Des de l'abisme de l'oblit cridava A la ingrata que oir-me no volia, I, tenint ja perduda l'esperança, Del remei d'una mà que és tan escassa, Diguí en pena final de ma ventura: «Ja que sufragi l'ànima no alcança, Sofriu que a l'olvit meu ja se li faça Del marbre d'aqueix pit la sepultura.» Admiració que causà al vicari de Vallbona l'hermosura d'una devota que vegé pregant un cert matí en lo cor de la mateixa iglésia En lo cor de la Iglésia de Vallbona Un matí; agenollada sor Maria: La Cleofé o Salomé és en ser pia I un àngel en ser bella, la tal dona; Un sant requiem aeternam hi dóna Per lo bon pas de la difunta tia, Lo plant, que en ella hi és, mil perles cria I a la terra enriqueix i al cel ressona. Alça's tot de puntetes lo vicari, Rendit a la triunfant, postrada en terra, Que ab llavis de coral l'altar rosega, «O dolça boca -diu- d'efectes varii, Mentres aplaca el cel, al món fa guerra I los vius mata quan per los morts prega!» Lo que pot la força de la usança Que puga tant la força de la usança Que, encara que un vestit del gran delfí, Quan estiga de or sobre espolí, Si està tallat així com s'usa a França, En lloc de dar-nos gust, a tots nos cansa; I direm moltes voltes d'un fadrí, Que a penes se coneix si és serafí, Si com tothom no es vist, que és curta llança. Doncs, si passa lo que dic d'esta manera, I des de que començà lo món fins ara, Així en ciutats i llocs com en muntanyes, S'ha usat l'ésser humils i ser de cera Los qui tenen muller de bona cara, Per què no ha d'estar bé lo portar banyes? A la majordona de l'autor que, pelant una fava, una vetllada, li caigué un tros de dent que sols tenia en tota la boca Sola una mitja dent que li restava, De totes les demés, a la mia tia, Ab la qual mil hassanyes emprenia, L'altra nit li va caure pelant fava; Torbà's i diu -molt enutjada i brava-: «En fava tot mon mal, cifrat, venia, Tallant, des de la flor primera mia, A fins esta penyora que em restava»; Jo detenguí la risa i, a la vella, Consolant-la, diguí que ab les genives Iguals me pareixia més graciosa. Ço és, que em feia més riure; però ella, Llançant-la alegre entre les flames vives, «Maleita -diu- la dent tan enfadosa!» Refereix la malicia d'un villano perquè en ocasió d'un gran temporal, estant ausent de la rectoria, l'autor digué que les nuvolades eixien de la... del rector De les exhalacions que l'aire cria Una cruel batalla s'engendrava, Temerosos tambors lo cel tocava I disparava espessa artilleria; Ja l'aire de tenebres se cobria I la fogosa flama s'il·lustrava, Escassa era la llum, la foscor brava, Ni bones per a nit, ni per a dia; Ab oracions devotes lo vicari, I tot lo poble junt, ab mans plegades, Feien pies pregàries al Senyor, Quan, a deshora, un cuiro temerari: «Que es cansen -diu- que aquestes nuvolades Ixen de la sotana del Rector!» A la vanitat d'una dama que desdenya lo casar-se ab un cavaller persuadint-se no ser tan bo com ella, essent tots d'una mateixa prosàpia De l'arca on s'embarcà Naturalesa Saltà Jàfet, les aigües sossegades, I, en lo punt, se li foren entregades D'Europa les regions i Terra estesa, I, com fos la muller de gran empresa, Ab sa ventri-cultura, en breus anyades, Tingué d'humanes plantes adornades Les terres despullades de bellesa; Tubal fonc lo primer que, en nostra Espanya, Trasplantà la muller i florí en ella: I és lo tronc de la rama vostra i mia! Sent així, la molt dama, què s'estranya? Podrà fer una rael tan meravella, Brotar cardots i rams de satalia? Reprèn a una xicota a qui estimava per haver-lo abandonat per un sastret Cruel Joana, glòria de les mosses I enveja de senyores entonades, Perquè venç, ab tes clines embolicades, Als pentinats cabells i trenses rosses; Si d'entranyes tan dures tu no fosses Avançaries gorgueres i arracades I al conreu de tes cames despullades, Podries aplicar les millors bosses; Per un sastrinyolet al fi et pentines Que, en pensar li vols bé, restes sens polsos: Deixa'm, que em faràs fer algun desastre! Que, si negar-me ta gràcia determines, Veent que no ets de mon braç, per los teus dolços Penjaré la sotana i em faré sastre. A un galant que aprengué de solfa per a suavisar lo cor de sa dama En poder de mossèn Tuturutut He començat d'apendre, vui, la mà; ja em va mostrant los punts que en ella hi ha I sé que lo primer és gamaüt; Joana, lo meu ídol d'or batut, Al to de mes passions s'ablanirà I Amor, ab dolç article, juntarà Aquell sol bell ab mon humil re ut; Puix, si Orfeo suspengué, ab son contrabaix, Les Fúries infernals, i deslliurar A sa muller pogué de l'etern plor, Jo, que tinc lo tenor un poc més baix, L'infern de son desdeny podré aplacar I traure de ses penes al meu cor. A una dona nomenada Sabatera Si en eixa perxa, hermosa sabatera, Encaixar pogués lo una forma mia Per més ditxós, sois per açò, em tindria Que si Espanya per rei me coneguera; I, quan ab vós calçar-me meresquera, Tant gust en ser-vos parroquià tindria, Que per momentos me descalçaria Perquè gosar-lo cada punt poguera; Mes no sé lo món per què lo nom vos dóna De sabatera, si eixa mà agraciada No ens calça els peus, ans bé ab grillons los lliga; Ja de la causa mon discurs s'adona: Serà, quissà, per fava ensabatada; Sinó qui més hi sàpia, més hi diga! A una dona que presumia d'hermosa Ai, ai!, mal hajau vós, dama d'escac, Crec que deveu pensar que só algun llec I que no m'ha calgut lo groc del bec Tras que, en lo mar d'Amor, só estat lo drac; Ab quantes fletxes porta en son buirac No traurà de mon cor sols un gemec: Passà el temps que, ab un feix de llenya sec, Pujava al sacrifici com Isac! Millor un cent de corbs la cara us pic, Que a mi se'm dóna un clau que en vostre emboc Me guanye marso el joc qualsevol truc, Que, ab tot que no só bo, ni só molt ric, Quan l'ham enganyador, golós, emboc Amor sap que no em pesca ab tan vil cuc! A una mossa gravada de verola Mala pasqua us do Déu, monja corcada, Bresca sens mel, trepada celosia, Formatge ullat, cruel fisonomia, Ab més puntes i grops que té l'arada; D'alguna fossa us han desenterrada Per no sofrir los morts tal companyia, Quan eixa mala cara se us podria, I estava ja de cucs mig rosegada; Però, si sou de vermes escapada, Perquè siau menjar de les cucales (que de mal en pitjor la sort vos porta), Mantinga-us Déu la negra burullada I adéu-siau, que em par que em naixen ales I em torno corb després que pic carn morta! Al despreci que mereix una dona de mala conducta Maleta de convent, gruta d'hostal, Frontissa rovellada de cancell, Malaltia perpètua de bordell, Florida primavera de tot mal! Si pensa que, per vèurer-me venal, Me té de garrotar ab un cordell Per a sacrificar-me com anyell, Dels que en lo Born se venen per Nadal, Vaja a guanyar perdons, pixant al moll, Que no só jo Abindeme, ni Gazul Per a prendar-me d'ella, com un foll, Que, sent de mal francès prenyat baül, Sols la pendré per a que em xucle un moll Que tinc entre los pèls de l'ull del cul. A una senyora descolorida Per a curar de rael, senyora mia, Aqueix color trencat, que ha tant que us dura, He oït a dir que tota trencadura, Fàcilment, un braguer la remedia; Cenyiu-vo'l, que, si ho feu, de dia en dia Veureu que lo marfil d'eixa blancura Cobrarà el color viu de rosa pura Que, als ulls de tot lo món, cause alegria. Jo us sé una mà tan ben exercitada, Tan secreta i lleal, qual vos importa Per a la cura i vergonyós recato, D'un petit ai! quan molt sereu curada, Un ai! que dos mil gusts juntament porta: Feu-ho, si no pel gust, per lo barato! A la reincidència en lo vici Renunciant les arades i les relles Baixa mossèn Joan de la Cabanya, Fadrí de gran ventura i poca manya, Fiador de casades i donzelles; Fet un bon mans, anava sempre ab elles I una, que presumia de tacanya, Tant se'n jugà, prenent-lo per la banya, Que la hi clavà, i no gens per les costelles; Ferida, i no per burles, la minyona, Per al remei comares se juntaren: Qual pren l'alum, qual seda i qual l'agulla, Més ningu vol, la xica vellacona, De quants medicaments li proposaren, Sinó que hi torn, la banya com se vulla. A una estafa que li féu una brivona Renec com Déu és Déu d'un petit pler Que m'haja de costar un gros trentí: No sento tant que em pique un escorpí, Com que brivones me pillen lo diner; Al que no em costa res, dic ben voler I dic, rodonament, que fai un rossí De què me pogués moure un faldellí, I em girassen les butxaques tot primer. Déu mantinga la xina i la salut Que, qui té molta mosca i sanitat, No pot en esta vida haver més sort, Perquè està avui lo món tan corromput Que, en no portant diners, un desditxat Li canten «de profundis» com a mort. En apreci d'estar enamorat Sarna i polls cria lo cabell dorat, Lleganyes cria l'ull que és més cristós I, en lo nas del rostre més hermós, Lo moc, que és verd i negre, està encollat; Lo llavi del clavell més colorat És pudent a vegades i asquerós I la mà hermosa i blanca és molt fereós Que al cul de sa senyora haja arribat; D'aquest món lo cony millor se'l veu pixar, Està a dos dits del cul, habita i mora, Del trasero polit ix merda pura Que, a la bellesa, fea sol deixar: Est és lo muladar que us enamora? Jo me cago en l'amor i en sa hermosura! A una pastora Ton aire i ton donaire és tan estrany Que no hi ha, en aquest lloc, home de seny Que a amar ta bisarria no s'empeny, Si bé que tots s'empenyen per son dany; Perquè tos ulls, fent ganyes, ab engany Atrauen als qui tracten ab desdeny I, sent més blanca i freda que Montseny, Per a caçar als pastors tens un parany; No és molt que a mi em caçasses ab tal giny Que, si mir ta bellesa prop o lluny, La veig més cotoneta que un codony, Mon cor, sens llibertat, de dol se tiny, I unes llàgrimes llança com lo puny, Si no vols dar-me un consonant en cony. Al cuiner d'un convent que està collint verdures vingué la memòria de son amor Un mirador de monges se mirava Des del terrat d'un monestir de frares Lo qui, ab aplauso universal dels pares, Molt feliçment la cuina governava; Cebes per al convent triant estava Quan, fent idea de les gràcies rares De l'Arxipitancera de les mares, A qui desaforadament amava, «Ai -diu- què fas ingrata dominica? (Que millor te diré fèria segunda) Segons la vana lluna et predomina!» En açò, ab les grillades cebes pica I, com lo moïlo d'ardor abunda, Grillat també se'n baixa a sa oficina. «Si fósseu majordona de soldada» Si fósseu majordona de soldada, Mossetona de cànter o cambrera, Ans que se n'anàs la primavera, Pretendria tenir-vos encambrerada; Perquè ab una gandalla almidonada, Ab un calçat grosser i una gorguera, Us tindria més blana que la cera I us faria plorar ab una galtada; Però, com sou de sang pura i sencera, No com la que jo tinc, d'humors gastada, Sols los que són de casta us fan deutora: En suma me deixau trista deixada I de modo eix desdeny me desespera, Que em fa fer en l'aire una gambada. Sonet a una mossa de la resbera en despedir-se d'un estudiant O cap de Déus en vós, nimfa d'aiguera, Que us ho vull dir ab frase catalana: No us era mala sort que ma sotana Tocàs vostra faldilla mandonguera; Ho sabem tots que en vostra claveguera Entren mil reguerons cada setmana I que, en l'obert clavell d'eixa magrana, Piquen tots los pardals d'esta ribera. Si, per despollar-me de pecúnia Al florejat tenor de mon precari, Voleu mostrar-vos espinosa i grave; Perquè us vull traure prest d'esta angúnia, Sapiau què és lo tresor de mon armari: Dos prunes solament i un famós rave! Poesia Francesc Vicenç Garcia Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000