[Pàgina principal]    Cuadros populars
                         Emili Vilanova          [Pàgina principal] [Enviar comentaris] [Fitxa de l'obra] [Índex de l'obra][Baix]

                                     Cuadros populars

                                      Emili Vilanova

                                        En Carlets

                    Al meu amich lo distingit pintor D. Joseph Masriera

        Lo qui no haja vist la nostra platxa á l' estiu, ja pot ferse compte que li
   manca veure lo millor que hi ha á Barcelona. Sembla l' Habana: allí per feynejar
   tothom va á la fresca, en mánega de camisa, barret de palla y en quant á las calsas
   son tan amplas que lo vent s'hi recreya entrant y sortint com en Palou á la Pobla.
   Los qu'hi trafiquejem, cualsevol diria que som parents; las fesomias las tenim tots
   per un mateix seguit d' enmascaradas; ab un comqué, que may ningú s' erra de
   subjecte; mes aviat lo dia que las portem netas nos tenim de fer lo sério per forsa
   perque un no sab ab qui 's parla.

        Alló es un recreo; tothom treballa, y si hi ha poca curiositat, vol dir que la
   feyna s' ho aporta, y nosaltres manejem la riquesa qu' entra al regne y la que'n
   surt. Aquí s' afanyan las caixaladas: no hi valen empenyos y memorials; lo que no té
   bon brahó que plegui, que hi perdrá'l crédit y 'ls jornals. A nosaltres no'ns tocan
   la campana per treballar; lo relotge'l tenim penjat al ayre y es de repetició, vull
   dir que'n tenim dos; un al cel, y l' altre en mar que s' hi rabeja tot lo dia. Encara
   no llambrega per llevant lo de debó, ja comensa'l trasbals: las barcas italianas
   carregadas s'atansan á la platja: uns minyons sapats y morenos, qu'es lo color de la
   guapesa, arremangats de brassos y de camas ab caputxas de saca que'ls hi governan lo
   cap y las espatllas s'en entran en mar á férloshi'l rendivú alleugerint las barcas y
   traginant los sarrions en terra. Las collas del Noy-gran, del Gallito y d' en Freixas
   també entran en dansa; 'ls uns estivan pipas, los altres descarregan fardos, aquells
   rodolan barrils de petróli, 'l que dú la caldereta dels untets corra á engreixar los
   travesos que han de calsar la barca pera que entri llatina sense esfors ni grinyols.
   Ja'l que la governa tira un cap en terra del que s' en amparan uns quants, posantse
   de renglera; uns altres molt forsuts vestits no mes ab samarreta y calsas de burell
   talladas á la moda de Mallorca 's fican á l' aigua y arrambant la esquena als costats
   de la barca, estampeixen los peus que se'ls hi clavan en la sorra: donan l'Oh issa,
   fan l'alsaprem y empenyan; 'ls del llivant, arrencan acotant lo cap y l' espinada
   posant-shi de debó, y entre'ls crits que animan y las forsasque no s'hi planyen, fan
   seguir la barcassa qu'entra pausada y magestuosa á descansar en un llit de sorra,
   acompanyada d' aquell estat major que surt del mar rehalántloshi de las calsas
   sarrells d'aigua, esbufegant anhelosos y aixugantse las gotas de suor, aqueixas
   llágrimas benehidas del traball que cauhen per la cara sense que'l cor se'n dolga.

        Mes en llá també's crida y's feyneja; 'ls carreter sab la vara alsada
   s'esgargamellan contra la tossunería de las bestias que no volen entrar de reculons,
   féntloshi més mancament ab la llengua que ab las obras. Los pesadors del comú
   introduheixen los ganxos de la romana en los sarrions que, atravessats per un
   samalé,'l sostenen dos xicotassos á quins si lo feixuch del pes los fa acotar
   l'esquena no'ls fá desdir la forsa y s'afina la carga mentres l'escribent posa en
   xifras las pesadas que li cantan. Los mercaders se las euhen ab los patrons d'Italia,
   despreciant la mercadería y regatejantla, que sembla que vulguin comprar sense
   diners. Los patrons que aviat ho tiran á la tremenda, hi prenen tals enquimeradas,
   y'n diuhen unas dels Espanyols, que'ls altres fan com aquell que no els entenen, y'ls
   deixan jurar ypicar de peus y rebotre'ls barrets per terra, tot fent la mitxa rialla
   y tirant á la tarregada per menudacada brasa que fá mes bulto qu'un borrego de
   Vilanova.

        Y en aixó á mí tothom me crida: -Carlets porteu-me beure; -arregleu un bolado ab
   cuatre gotas de pintura- Carlitos, apa móute; dónam una manilla de pastisser, que'm
   vuy obsequiar la persona -Tu, Cárlos, aboca dos ditets d'aquell que s'hi veu'l solá
   l'altre banda -Señor Cárlos arrégleme usted una americana, 'm diu 'l carrabiner,
   -Sogra, destapeume una de las que s'enrabian y bullen á la fresca. -Voy, voy-
   señores, tot se arreglará contesto jo molt atrafegat esbandint los gots y corrent
   d'una part a l'altre per servir als parroquians. Y quan ningú 'm crida llavors me
   toca la tanda y m'hi desfogo, ficantme entremig dels grupos ab lo cistell y 'l canti
   de llauna cridant: ¡quí refresca! ¿quí vol veure, cavallers?...

                                            ***

        -Y en aquestas 'l sol ja es alt, ab una xafagó que fá que sembla que tot estiga
   á punt d'arrencar lo bull; y per aixó ningú desmaya, la feyna 's fa y tot se compon
   ab un rasgo y una diligencia que sembla que vagi ab máquina com á l'estranger: los
   bultos que van á l'Habana s'hi envían; los de Rio-Janeiro avall; las barcassas per
   Mallorca, arriba també, cap al vapor: aquí ningú 's queda en terra y tot s' envía pel
   recte al seu destino...

        Allí á las deu entra la marinada que blaveja 'l mar ab tornasols com si á dins
   de l'aigua hi hagué esmeraldas y or fos ab visos de mareperla; la fresqueta que porta
   'ns amoroseix la cara ab fregadís suau que sembla que 'ns hi rellisqui seda, y que
   ben segú que Deu, condolit de tan congoixós traball, nos la envía per aconhortarnos,
   ab per aleteig dels serafins de la seva gloria... Los barcos se gronxan ab reposat
   desmay, las banderas loguinejan ab l'ayre ensenyant li sos colors llampants, las
   onadas van y venen entretenintse calsant y descalsant los peus dels travalladors ab
   xinelas de blanca escuma, y 's respiran olors tant salabrosos que deuhuen exir dels
   jardins que la mar té amagats dessota l'aygua.

                                            ***

        Visca l'estiu que 'm dona traball, y l'alegría no 'm deixa temps per penedirme
   d'hayer vingut al mon. Lo meu Xamós -encara no n' havia parlat- es un gosset que vaig
   recullir, de color de lanquins ab un accionat tant bufó que li te la cua que pareix
   una lletra; las orellas las du escapsadas, (que si hagués sapigut qui va ser lo guapo
   que va tenir aqueix acudit, de la sacsejada que li haguera donat á las sevas prou,
   las hi feya creixer que se las hauria de doblegar perque no li fessin nosa per girar
   lo coll). Lo Xamós no s' aparta de la vora com mes enfeynat me veu, ab los
   parroquians fent salts y giravols, remenant la cua ab tal seguidesa que tinch por que
   algun día no se l'arrenqui y li vagi á l'ayre (es molt vanitós, per mí ja ho coneix
   que es un adorno). Pobret! potser endevina que alló 'm dona pa, y se 'n alegra y m'ho
   demostra á l'estil dels de la seva classe. Y jo, Mare de Deu! si m'estés be 'm
   posaria á saltar y á brincar com ell, quan veig que la venda va seguida, que 'l
   butxacó se m'ompla de pessas de dos y que com las formigas, arreplego desobras per
   ara, y justet per quan vindrá 'l mal temps.

                                            ***

        ¡Qu'es trist l'hivern; lo cistell y 'l canti ja no 'm serveixen! allí s'estan
   aconduhits en un recó del cuarto. Los dias son curts; á la platxa no hi tinch res que
   fer: los travalladors no tenen set y ningú 'm crida ni 's recorda del pobre Cárlos.
   Jo 'm passejo per dalt de la Riba ab un mocadoret plé de capsas de mistos y quan me
   va bé arreplego dotze cuartos, ¡no mes! y 'n tinch poch per mantenirme. Aixó 'm dona
   una pena que ni goso cridar ni escometre als anants y vinents. Que trista 'm sembla
   la platxa; y la mar neguitejada no 'm dona al veurela l'alegría de l'estiu... Lo cel
   pareix que amagui aquella blavor tan polida, y 'l sol molts dias no surt á vèurem;
   tant que l'estimo, y tant que m'agrada: si éll, puch dir que de vegadas 'm vesteix y
   'm governa, ó sino tremolaria de fret com un infelís que soch.

        ¡Que triga á passar la tongada! Cada dia tinch un nou pesar, quan al desfer lo
   nus del mocador veig que minvan las pessetas que he arreplegat á l'estiu. A mig dia
   'ns en anem á la fonda; 'l Xamós no salta gayre, sempre 's queda endarrera, y dinem;
   poquet; escudella y olla. Quan m'also de taula penso:es escás per mantenir un home: y
   al gos, ¿que 'l deíxaré en dejú?...

                                            ***

        Mes per aixó, no hi ha temps que no torni. Després que l'hivern -que 'm lleva 'l
   pá- ha fet prou desgracias, y quan ja está cansat de veure que ningú l'estima, que
   'ls aucells li fujen de la vora, que 'ls arbres li ensenyan las brancas hermas com si
   estessen amanidas per donarli vergassadas, que l'aygua 's gela y no vol corre pels
   regarons perqué no 's gaudeixi de sa boniquesa, allavors lo estich alerta, y cada
   dematí me'n vaig per fora, á Vallvidrera ó al camí de Horta, y reparo la brotada com
   ix verdejant á las puntas dels branquillons; los aucells com s'aparian, las flors com
   se desponsellan y tot com s'alegra y 's torna jove; 'ls galls cantan donant lo bondia
   al sol que surt mes matiner; las llocadas s' escampan per las eras ab un píu píu que
   no sé si riuhen ó somiquejan, y 'm quedo tan content que tampoch sé si he de riure ó
   plorar per benehir á Deu que m'ha escursat la mala tongada.

        Després me'n baixo á la platxa: Carlitos, ep! Carlets ¿d' hont surts? Tócala
   bufó 'm diuhen los riveros y 'ls carboners molt contents de veurem, rodejantme
   donantme encaixadas y copets á l'esquena y fent festas al Xamós que fa uns bots
   d'agrahit que ni toca de peus en terra. Vatua 'l mon! y qui pot dirne mal si vell que
   per tot lo estiman!... Jo contesto ab una francesilla que'ls fa riure á tots; dono
   llambregada al mar per saludarlo, guayto aquella platxa com está de feyna, y me'n
   vaig á casa; compro bolados y rosquillas, enllesteixo 'l cistell y, somhi altre
   vegada, ¡quí vol veure! quí refresca caballers!...

   Maig 10 de l879

                                     A casa l'alcalde

        Lo lloch de la escena es una botiga del carrer dels Metjes; lo Senyor Salvador,
   tot prenent lo xocolata guayta, á travers dels llistonets de la ventalla que separa
   lo menjador de la botiga, á duas donas que, sentadas una enfront de l'altre, evitan
   cuydadosament lo mirarse y esperan ab certa frisansa poch dissimulada que 'l Senyor
   Alcalde las cridi á la seva presencia.

        Un cop lo Senyor Salvador ha pegat l'últim xarrup á la xicra, 's treu
   catxassudament la petaca y, 'l llibret, y preparantse á fer lo cigarro, 's gira vers
   las donas y ab tó solemne 'ls hi diu qu'entrin. Aquestas, com mogudas per unas
   mollas, s'aixecan al plegat, y molt decididas se fican al menjador, y, per primer
   envit ja 's descuydan de donar lo Deu los guart.

        -¿Qué tenim de nou? 'ls hi pregunta l'alcalde mirántselas ab cara ferrenya,
   mentres se posa lo paper de fumar al llabi y ab los palmells de las mans esmicola la
   picadura.

        -Que aquesta poca vergonya...

        -¿Ep? vaya un modo de comensar, diu lo Senyor Salvador interrompentla.

        -Miri, senyor, salta l'altre; si no m'escursa la llengua de aquesta dona, 'm
   trech la xinel·la y avants de comensar lo verbal aquí mateix li clavo un jaco que
   semblará que toquin llamada.

        -A quí farás escursar la llengua, pescatera! ¿Que no 'u sent Senyor Alcalde? si
   no 'n té de principis; ¡mira regatxo!... que si no fossim devant del qui som, ja
   t'haguera inflat los bigotis.

        -Com s'enten, esclama 'l Senyor Salvador, incomodat; ¿á devant meu aquestas
   cosas?

        -A mí un jaco!... contesta l'altra sense fer cas del Senyor Salvador; potser si
   que jo m'ho miraria com si 'l donguessis á un altre!... Vina, atracat, que si no
   t'enforno las estisoras á la vista digas que...

        -Vamos á veure, crida l'alcalde enfurismat, pegant un cop de puny sobre la
   taula. La primera que torna á obrir la boca sensa llicencia meva la faig portar
   arrestada.

        -Es que ella ha comensat.

        -Ey, tu, mala llengua, com se coneix que ja no enxercas.

        -Silencio torno á dir: encara no 'ns entendriam. ¿Com 'us diheu vos?

        -Tecla per servirlo.

        -Corrent: assenteuse; ¿y vos?

        -A mi de motiu 'm diuhen Xata.

        -Está clar respon desseguida l'altre; si, no te cap nom! ¡si crech que ni es
   batejada, Deu nos en guart!

        -Ay heretje! á qui bescantas tu; en sortint t'enrecordarás: mira, m'has agraviat
   mes ab aquesta paraula que has dit, que si m' haguessis tocat l'honra.

        -¿Que tenim de fer los ninots? interromp lo Senyor Salvador, ¡Pepa, Pepa!

        Surt la Pepa, qu' es la minyona, tota esporuguida portant una escombra á la ma y
   preguntant qu' es lo que passa.

        -Cuyta, li diu son amo; ves á buscar en Felip:¿Ahont vas ara ab l'escombra?

        -Ay te rahó! ja no sé hont tinch lo cap: que m'ha dit que li digués al sereno?

        -Que vinga.

        -¿Que 'l faré pujar á dalt, ó vol que 'l fassi esperar aquí á la botiga.

        -Arri al dimoni, poca solta! ¿no 't dich que vinga aquí!... Veyam ara si posaré
   ordre, y á la que no te modos si n'hi ensenyaré. Al últim, aixó fora pitjor que la
   font de Canaletas. ¿Quina es la que 's diu Xata?

        -Ja veurá respon aquesta tota motxa: una servidora; pero ja li he dit qu'era un
   motiu.

        -Teniu rahó; si pel cas mes aviat ho es aqueixa dona.

        -Ay gracias á Deu, Senyor Alcalde; vetaquí lo que jo li dich. Y ella per
   sofocarme sempre 'm ve ab unas bocadas de Xata, y jo li contesto: ahont va Santa
   Reparada ab aquesta cara llisa com una pesseta falsa... y se 'm crema perque li
   pregunto ahont te 'l nasset; y 'ni diu xata, a mi... Ja ja!... pregúnteli que
   pagaria! si té unas fesomías de mitxa cuerna que sembla que un sabater li hage fregat
   la bitsega per la cara!

        -Alto aquí vos, Xata, la llengua á son puesto, y devant meu no 's tiran
   llatinadas.

        -No ho deya jo! si per tot l'han de notar per xarrayre! Si quant li van llevá 'l
   tel la van desgraciar, perque 's te de veure en un afront no mes que per la llengua.

        Entra un senyó flach y vellet; enrahona ab l'Alcalde y aquest li diu: bueno
   esperis; segui menstrestant. Y girantse á las donas pregunta: y qu' es lo que hi ha
   hagut? Espliqueuse vos.

        -De lo que ara parlavam: que te una boca d'infern: que no respecta ossos morts y
   m'ha dit una espressió agraviatoria: m'ha tractat de lo mes baix que 's puga demanar:
   no li goso á dir, Senyor Alcalde; pero fassas compte que ab lo que m'ha dit m'ha
   vingut á posar com una cualsevol cosa: com una donota d' aquestas... net: m' ha
   dit...

        -Xist, aqui no 's diuhen certas espressions: be prou que m'ho penso lo que vos
   ha dit... ¿Vos, Xata, perque l'haveu insultada?

        -¡Perqué no la deixava dir!...¡pobreta! miri la vergonyosa! com fa escarafalls
   devant de la justicia per no dír lo pecat, ¡mes que nyiu nyiu! y no hi ha cap carreté
   que la guanyi! Quan se baralla ab lo seu home 'n clava uns tant recargolats que jo
   mes de cuatre vegadas m'hi tingut de tapar las orellas perque tindria por de
   condemnarme: alló fa escruixir un marmol.

        -Be fins ara no diheu perqué la vareu insultar.

        -Jo li diré: la defensa es tant com natural. Ella'm va dir qu'estava tocada de
   la beguda: consideri vosté mateix si axó no es un desmerit per la persona. Y jo li
   vaig contestar ben cla perqué tothom ho sentís: si Senyor; no me 'n amago: si vol li
   tornaré á dir, perqué aquesta ab las sevas paliças encara vindria á fer voure que la
   vaig rebaxar molt: no hi ha un tal: ella 'm va dir que alsava el colzo, y jo li vaig
   contestar qu'era una... ¡ay si! perdoni, que no m'en recordava: oh y que ho tenia al
   capsiró de la llengua.

        Bueno, esti bé; surtiu aqui fora; esperaréu al sereno á veure si jo hi posaré
   remey.

        -Senyor Alcalde, per l'amor de Deu, esclaman las duas donas al sentir que se las
   havian d' haber ab lo sereno.

        -Calleu.

        -¡Senyor alcalde, apiadis! que som unas mares de familia.

        -Ja vos he dit que callessiu: senteuse aquí fora fins que vos tornaré á cridar.
   Y dirigintse al senyor vell, li diu: entri vosté. ¿Qué se li oferia?

        -¿Qu'es l'alcalde d'aqueix barri? pregunta 'l vell trayentse 'l barret.

        -Si senyó; cubreixis.

        -Donsas, li venia á posar al son coneixement, com autoritat, que jo no puch
   aguantar més.

        -¿Be, que vol dir ab aixó?

        -Si senyor: vosté es l'alcalde d'aquest barri y por lo tant li haig de fer
   saber: no puch aguantar més.

        -Y descarreguis donchs, ¿que 'm conta vosté ara?

        -No s' incomodi, Don Salvador.

        -No 'm digui Don, que no so tan noble: espliquis y abreviem qu'aquellas donas
   m'esperan.

        -¡Don Salvador! ay; si algun sant li toqués lo cor, ja que 's recorda de
   nosaltres, se giran á dirli la Tecla y la Xata.

        -Ja vos he dit qu'esperessiu.

        -Me creya que ja estavan llestas, diu lo senyor flach acostantse al alcalde.

        -No senyor, contesta aquest alsant la veu; enllesteixi que 's tart.

        -Perdoni, donchs; la meva senyora, á pesar d'esser una persona mol conforme y
   d'esperiencia 'm dona un mal viure: si senyor, á casa no hi ha pau ni ditxa, te
   gelosía sempre.

        -¿Qué diu? La seva dona te gelosía de vosté...que som ximples aquí?... fugi,
   home fugi; no siga fanfarria, que no ho coneix que 's vol divertir? ¿Quánts anys te
   ella?

        ¿Qui la me va senyora? es mes jove que jo; deu tenir la ratlla dels cincuanta
   nou.

        -Digui que no es tan vella: y en aquesta edat encara fan lo ximple?

        -Ja veurá Sr. Alcalde; vosté es molt rigorós: la Francisca té rahó.

        -¿Qué 's vol burlar de mí vosté senyor... daxonsas?...

        -Me dich senyor Fidel; escolti, y un cop m'hauré esplicat vosté també hi caurá.
   Un servidor no hi veu gaire, y com mes vell me faig trovo que 'ls ulls se m'apitjoran
   de modo que si vull distingir bé á algú, m'hi tinch de acostar molt, ó sino quedo
   malament perque may sé ab qui parlo. Donchs veliaqui de que vé la gelosía de la meva
   senyora; que anem á passeig ó á qualsevol banda, y jo per veure qui 'm passa pel
   costat estiro 'l coll una miqueta, (que ja procuro ferho dissimulat,) pero ¡ca! no hi
   val, ella se 'n adona y 'ni clava pessich al bras que me 'l adorm, y 'm sofoca, y de
   vell y boig, de cap vert y fandillero, no 'm deixa en tot lo camí. Y jo, callo perque
   tinch massa prudencia y per taparli la boca no miro al lloch, ni á terra y algun dia
   'm sembla que m' estaburniré ensopegant ab qualsevol cosa.

        -Miri Senyor Fidel. Tot així son romansos: ¿que m'esplica á mí de la seva
   senyora y que vol que li fassa jo? Si no fos tan vella diria agafi un vit de bouy
   distréguila fentla jugar á romaní romamá; pero ara no sé qué li diga:

        -Ay Sr. Salvador! Ja conech que vosté va de plaga... Pero si me li volgués fer
   alguna reflecsió, conech que s' hi adobaria alguna cosa: som dos desgraciats: ara
   l'ha donada en que si jo y la minyona ¿m'enten?... res; y s'enrama tota sola, y mou
   uns escandols que á casa nostre que avans era un Seminari, ara es pitxor que '
   safreig del Pastím. Afiguris qu' avuy perqué m'ha trovat á la cuyna ajudant á la
   María (qu'es la criada), ha agafat la escombra y flís-flas á mí y á n' ella 'ns ha
   fet corre escalas avall. Oh, ¿y díguili perqué? Reflecsíoni que avuy per dinar teniam
   menuts de gallina que'ls feyam ab escaldums: jo, m' estava vora 'ls fogons ab la
   paperineta á la ma tirant avellanas al morté mentres la Maria las axafava: res mes:
   tal com li conto. ¿Y vol creure que las ha enfiladas que jo besava la ma de la
   criada? y, vaja, lo demés ja ho sap, que si no m'escapo crech que d' un cop de canya
   m' esberla'l cap.

        -¿Vol que li digui en plata? donsas tan ximple es vosté com la seva dona.

        -Ara m' ha agradat; vosté si que no gasta embuts. ¡Jo que contava trobar algun
   alivio...

        -Y quina feyna hi tenia vosté á la cuyna? ja conech que deu ser un manefla
   d'aquells que ab totse fican.

        -Consideri que si m' hi fico es per que m' agrada guisar!

        -Be, corrent jo no m' hi haig de entremetre: Componguis.

        Entra resoludament á la botiga tot esverat y no para fins al menjador un
   carreter ab mánega de camisa y las xurriacas á la ma.

        ¿Ep ep? li crida l'alcalde axecantse de la cadira, estenent los brassos y
   posántseli al davant per qué no 's fiqui mes endins.

        -¿Que fora vosté l'alcalde d' aquest districte?

        -¿Qué voleu? vaya unas maneras d'entrar á las casas.

        -Es que me caso ab lo mon dolent, tinch una verinada á las sangs que Deu'm
   valga, si no l'estripo tot daltavaix, ja 'm pugui negar per mar y per terra! mes que
   bretoll escandalós; murri!

        -Mestre, cuydado com parleu: ¿qué teniu ara?

        -Que l'espatllaré de per tot arreu, mal m' enterrin mort: no 'n fará mes de
   municipal; axis Deu me castigui si no me la paga. ¿Que's pensa que traeta ab negras
   de Guineya?... ¡Pirata, perdulari! que ni solsament sap parlar com nosaltres, y ronca
   en castellá y gasta més fantasía que cap caballer? Ja ha tingut ventura d'aquellas
   vidrieras; ó sinó ab lo botó de la roda l'encasto á la paret, qu'encara hi fora. Y si
   no me'l treuhen de damunt... ¿veu aquesta vara? donsas del primer Deu te guart ja li
   clavo vergassadas de travers als bigotis que li desempedro tota la menjadora.

        -Mestre, fins ara haveu enrahonat molt, y encara no haveu dit res.

        -¿Qué mana? que 'l faré desempleyar: encara que hi tinga de perdre la salut. No
   li veurá més, ni vosté ni ningú ab lo sabre al costat. ¡Y que 's tinga compte! que si
   cau á las mevas grapas, Deu m'asisteixi, cal que tinga las sevas cosas arregladas
   perque no hi será á temps: que no tindrá cura, jo li abono.

        -Val més que m' ho prenga á la fresca; company, feu lo favor d'esplicarvos clar,
   y acabém d'una vegada, ó sino aviat no 'ns entendrem. ¿Qué ha passat?

        -¡Y qué tenia de passar!... no res; ¿que 'm conta vosté á mí ara?... Nada: que
   jo tenia la ocupació devant del gamatsem de cuyros quan ell se'm presenta tot cert y
   mal mandat y 'm diu: «tú, carreter, posa el carro mas pa allá qu' está malament», Jo,
   ¡que li havía de dir!... potser si que m' ensenyará com se traba un carro, ¡ximplet!
   m'hi posat á riure, y girantmhi d' esquena y anat fent la meva feyna pensant entre
   mi: canta canta qui te l'as.«¿Que no oyes lo que digo?» Prou quel sento. Deu lo fassi
   bó: pero 'm pensava que ho deya á un altre. -«Usted se burla:¿quiere ver como li
   apunto el número?... Si me 'l arriva á pendre, del cop de vara que li endresso á la
   visera li vuydo 'ls dos ulls que porta á la cara. Y, que sé jo que anat barbotejant
   en castellá: perqué ho deya tan de pressa que la meytat de las paraulas se las
   menjava, y, si vol que li digui en plata no li entés de res ni ganas. Al últim, ell
   que m' algafa 'l caball pel morro y me 'l comensa á ferli donar caparradas y á
   manejármel com si fos un joch de bitllas. Tocarme 'l Diamanta es pitxorque si 'm
   toquessen á mí y á la dona. Ja hi saltat á terra: ja m'hi acosto que no mes ab la
   vista me 'l menjava: «deixa está la bestia, li dich, ó sino, Deu me valga, del cop de
   puny que 't clavo als nassos te faig malbé l'uniforme. ¡Putiné! ¿que t' has pensat
   que manejar animals es com fregar la cartutxera? tens ventura que avuy no he enganxat
   al Valeroso que si l'arribo á portar, ja estavas ben llest, perqué encara no t'
   haguera vist la acció de anarli á posar la ma á la cara, de la bocada que t'arramba
   prou te descambia la ma y 't torna los cinch dits en pessas menudas. Y d' una cosa n'
   ha vingut un' altre fins que 'ns havem trabat de paraulas, y 'm volia traspassar ab
   lo sabre. ¡Pobre minyó!... válgali la gent que li han volgut bé, y me l'han tret d' a
   prop, que sinó ell y sabre, y sabre y ell los agarro, me 'ls fico sota la xella, 'ls
   porto á cá la ciutat; los deixo anar allí terra y 'ls hi dich: tinguin, que no
   sirvan.

        Buenu ¿y no hi ha hagut res més?

        ¿Qué diu?.. que m' ha panyorat: ves lo que hi ha hagut.

        -Corrent: á las dotze á l'alcaldía.

        -¡Ay malviatje la sang...!

        -Mestre, tinguéu compte ab lo parlar.

        -Encara 'm faran perdre! No Senyor: á las dotze, no hi puch ser; es l'hora de
   dinar, y á mí cap justicia d'aquest mon ni de l'altre 'm pot quitar las caixaladas.

        -Mestre, culliu la gorra de terra y aquesta acció no la torneu á fer may mes:
   que vos no sabeu ab qui parleu.

        -Prou que 'u sé; millor que vosté.

        -¡Com s' enten?... aviat que vos faig portá prés.

        -¡Ay mala centella m'escaldi! ¿es dir que un home de bé, encara no podrá piular?

        -No vos vull sentir més: á las dotse á la alcaldía.

        -¡A las dotse!... casibé deu volguer dir á mitjdia... Corrent: donsas si volan
   res al peu dels arbres de la Riba 'm trovarán; á la part de l'ombra. Vaja caballés,
   alegrement.

        Mes l'alcalde tot cremat al veure lo descaro del carreter, s' alsa furiós y
   posántseli devant l' atura dihentli, alto; d' aquí no 's moveu no mes que per la
   manera.

        -Senyor alcalde: jo no 'm penso haverli dit una paraula mes enllá de l'altre; si
   l'hi agraviat perdoni.

        -Ja 'u aclarirem després: seyeu mentrestant.

        -Ja seuria, pero tinch lo carro allí parat... y, vol dir que deu embarrassar.

        -No hi fa res: seyeu.

        -Deixim anar á arrambarlo una mica.

        -No 'n passeu ansia; ja s' en cuydará algú altre.

        -A vosté no li costaría res: al menos deixim anar á posar lo morral á la pobra
   bestiola que no hi té cap culpa.

        -¡Que 'm conteu vos á mí!...

        -¡Ay vatualisto; es dir que ara hi deu haver una lley que tan deu servir per las
   bestias com per las personas. ¡Y deyan mal de la República, Deu me valga, y aquesta
   gent encara ho arretglan millor: las mateixas tendencias tenen pel bestiá que pel qui
   'l mana.

        -Ja vos he dit que callessiu, ó sino d' aquí estan anireu al calabosso.

        -Buenu, buenu, no dich res mes. Y 'l carreter agafa una cadira, y avans de
   sentarse guayta ab certa curiositat á las duas donas y 's coloca entremitg d' ellas
   fénloshi l'ullet y la mitja rialla.

        -Y donsas Senyor Salvador, diu lo vell apoyant las mans y avansant lo cos per
   sobre la taula; ¿que no li sembla que podria posar un mandato á la meva senyora
   perqué...

        -Vaji al diastre vosté y ella; de hona lluna 'm trova per escoltar ximplesas.

        Y en lo moment que 'l senyor Fidel 's retira tot confós, invadeix la botiga un
   tropell de gent ab gran desordre y saragata fent uns crits de «Mateulos, mateulos.»

        -¿Qu' es aixó? diu l'alcalde al veures la casa tan plena.

        -Miri, respon lo sereno fent avansar á dos pillets: aqueixos s' estavan de
   vigilancia á la escaleta; 'l que ha pres la roba no l'hem pogut atrapar.

        -¿Y d' ahont l'ha presa?

        -Del terrat del número 11.

       -¡¡Reina santíssima!! esclaman las duas donas.

        -Jo que hi tenia tres llensols y dos parells de cuxineras, diu la Xata plorant.

        -Y jo tota la bugada, afegeix la Tecla extenent los brassos ab desespero.

        Y mentras las dos vehinas ploran y 's despacientan, tothom mou bulla y esbalot.
   Los de dins de la botiga s'empenyan y 's masegan per veure als lladres. Los de fora
   cremats perqué no hi poden entrar arman una brega de crits y xiulets, cayenthi de
   tant en tant alguna catxeta ó trepitxada que talment sembla que allí reparteixen lo
   pa del Sant d'Espartero.

        Lo carreter quan veu aquella bellugadissa s'escapuleix. Al senyor Fidel l'han
   fet retrocedir fins á un recó de la botiga, y 'l pobre s'está com encastat á la paret
   no osant treures la ma de la trinxa dels pantalons per por que no li robin lo
   relotje. L' Alcalde molt enfurismat no sap hont girarse, y crida y renya a tothom y
   fa uns ulls com unas taronjas havéntselas ab lo sereno perque no li despeja la
   botiga. Tres ó quatre vehins rodejan y guardan als lladres espiánloshi 'ls mohiments
   y encara no's bellugan, ja veuhen alsarse una pila de brassos ab los punys closos
   promptes á caure sobre d' ells.

        Y quan lo xibarri s'ha apaciguat gracias á la energía del sereno, qui, cremat
   pel sofoco del alcalde s'ho pren de punt no guardant trebas á ningú, 's presenta un
   municipal portant prés al carreter seguits d'una colla de gent que crida «Mateulo, ja
   'l tenim, aqueix es lo lladre. Lo carreter mes cremat que may, ab la vara alsada 's
   fa fer rotllo y crida protestant de sa ignocencia y vol matar al municipal que l'ha
   compromés.

        Aixís que l'alcalde 'ls ven s'encara ab lo guardia y li diu en castellá: y á
   donde tenia V. la obligación mientras esos roban el terrado?

        Lo municipal qu' era un Menendez d' aquell forat de Galicia que de tant humils
   semblan tontos, se tren la porra y mitj tremolant li diu que se n' havia anat á
   conduir lo carro fins á casa la ciutat y que del robo ni dels lladres no 'n sabia
   res.

        -Ustedes nunca saben ná; respon l'alcalde, y cuando hay algun robo ú otra cosa,
   siempre se las compran para no embolicarse.

        -Pero Don Salvador, si yo estava con el carro!...

        -Y mí que me cuenta del carro! ¿No es un municipal? pues si lo es, no tiene que
   mandar carros; está V.? Ahora me coje V. esos dos muchachos, que son los que hacian
   los páris mientras el otro robaba, y me los lleva á la Casa de la Ciudad: ¿me
   entiende V.? y vigilancia porqué V. me es corresponsable de esos dos individuos. Pase
   V. adelante.

        -No, D. Salvador; yo iré detrás porqué podrian escaparse sin que lo advirtiere.

        -Bien hombre bien ¿se afigura V. que somos tan asnos?

        Y girantse al sereno li diu: vos y 'l carreté cap áca la ciutat.

        -¿Com s'entén, esclama aqueix; ahont me vol fer anar?

        -Allí hont mano: de mí no se'n burla ningu. Vosaltres, afegeix dirigintse als
   vehins, vindreu per fer de testimonis del robo junt ab aquestas donas.

        -Perdó senyor alcalde, diuhen la Xata y la Tecla rebrotán las hi las plorallas.

        -No, qu'ara teniu de compareixer per justificar que vos han robat. Y un altre
   cop podreu tornar á fer los galls pel cel-obert, que mentrestant los lladres vos
   aniran pulint la roba del terrat.

        -Bé, senyor alcalde li pregunta lo carreter ¿que'n tindrém per gayre estona?
   perque ab tanta gent aixó anirá llarch.

        -Pochs romansos, Pepa: baixam la vara: comenseu á passar.

        -Corrent, corrent, torna á dir lo carreter, aixó semblará un jubileo; y
   dirigintse al senyor Fidel li crida: ¿Ep? Padrí, senyor Canons ¿que no li contará
   vosté? vinga home que 's distreurá: fassi brasset ab la Xata que jo agafaré l'altre.
   Y dihent gatadas per aquest istil, tota la comitiva s'encaminá cap á l'Alcaldía
   seguintlos un poch endarrera lo senyor Salvador ab la vara sota 'l bras.

        Un agutzil conegut meu que va sentir lo que allí va passar, 'm va dir que hi
   hagué tal escandol entre las duas donas de primer, y després entre 'l carreter, lo
   municipal y 'l senyor Salvador, que allí ningú s'entenia y tals foren los crits que
   no pogueren tirar avant lo sorteig de la Rifa dels Empedrats, que 'l feyan al primer
   pis, y que al últim lo tinent d'alcalde amohinat, ab un cap com uns tres quartans, va
   ferne tancar al calabosso uns quants y que fora de sí 'l senyor Salvador va trencar
   la vara que 's conta que li farán pagar per nova y válgali qu' ara la plassa no está
   en estat de siti ó sino, ben segú que li formarian causa per haver fet malbé las
   insignias de la seva autoritat.

   l4 d'Agost de l878.

                                        Als toros!

        Son uns quants joves del pis, de lo més saragatero y bromista que hi ha. No 'ls
   hi diré 'ls noms, pero ja 'ls coneixerán als del Club de la Regadora. Si, aquell
   agregat de tranquils que tan tronar y ploure; compost de botiguers, corredors (d'
   empedrats,) sastres y demés artistas; la flor de la joventut truanesca, que tot ho
   empayta; bromistas, xistosos, de la pell del dimoni; espavilats fins allá; aixerits,
   llarchs de malicia, cansats de fer bromadas y conquistas, ¿sabeu? los que donan
   aquells balls de máscaras tan... (ells ne diuhen tan lluhits) que tothom hi te de
   compareixer disfressat; y que s' hi fa tanta tabola...

        Donchs si; aquesta colla avuy va á la corrida. Y en lo tendido número 2! diu en
   aqueix moment un d'ells; ¿entenéu? allí ab lo bo y millor del rengla, entre la sal y
   'l pebre de la joventut calaveresca.

        Un cop son á la Rambla ja trovan los ómnibus mig plens, y tots apressats, los
   uns saltan per la devantera, 'ls altres pel pujador, y s'enquibeixen com poden. Los
   cotxeros cridan; repican somoguentse los cascabells; petan las xurriacas; los caballs
   arrencan á corre com si 's desboquessin, y una munió de carruatges van y venen,
   s'empaytan y s'avansan, corrent frech á frech com si s' s'empessonessin; s'atrapan ó
   s'guanyan la ventatja y fugen disparats fent arrimar la gent cap á las aceras sense
   deixar en repós al pobre municipal que no s' enten de feyna girant lo cap á un cantó
   y altre, no sabent ahont acudir; perseguint un ómnibus que li fuig, dirigintse á un'
   altre que se li escapa; salvantse d' un que 'ls caballs ja se li venen á sobre,
   volguentlos penyorar á tots, y no sapiguent per quin comensar, renya als cotxeros que
   ab lo puro á la boca, fent voleyar la vara se 'l miran ab mig-riure desvergonyit y
   atian los cabills que 's llensan á tot escape sotraquejant lo cotxo y trayent
   espurnas de foch de las llambordas.

        Lo torin está plé de gom á gom; lo sol fent distincions odiosas, deixa, per medi
   d'una curva convexa, mitia plassa á l'ombra, y s'ajáu, ab tant recreyo sobre l'altre
   meytat, qu' en va 'l volen entretenir parantli sombrillas y parayguas los pobres qu'
   han d' aguantar la soleyada, qu' ell no 's distréu, y allí ahont no hi pot ficar sos
   raigs encesos hi penetra ab sa escalfor.

        Tothom crida y mou escándol; uns se ventan, altres xiulian; menjan aquestos y
   aquells veuhen: ensá riuhen, allá disputan, á dalt pican, á baix regan, tot es
   bullici y xirinola. Los noys ab las begudas van y venen cridant sempre; voleyan las
   gasseosas; los taps petan y saltan á la sorra; plenas ó buydas, pujant, ó cayent,
   sempre al ayre hi van ampollas. Los serenos, los municipals y la policía, 's passejan
   per la barrera; vigilan sempre; miran molt y de res s'adonan; estan serios, no gastan
   xansas y en sentint massa brugit s'aturan, guaytan, 's consultan, s'enrahonan, 's
   separan, y no fan res més. Lo públich crida que vol música; ells se 'l miran afectant
   rigor; y assí crida, allí xiula y per tot l'escándol creix. Hi ha barallas, se senten
   xiscles; la 's trompejan allí baix; la gent s' aixeca, tothom s'aboca ¿qué hi ha, qué
   hi ha? Los brassos s'alsan ab los punys closos; cauhen mormas, los barrets s'aixafan,
   los uns renegan, altres parlan malament. ¡Correu el serenos, apa municipals; la gent
   s'apilota y s'arremolina; no més se sent tustar... Surt en Sanpere áb la seva banda,
   ressona 'l bombo. ¡Calleu, calleu! y 'l públich s' assossega; 'l grupo 's desfá; un
   senyor s'aixuga la cara; ¡bo! ja li han fet sanch al nas; un altre s'estira las
   mánigas y 'l mira de rehull; romp la música; -bravo-bien- La marxa de Perecamps!

                                            ***

        -¡Quina gresca y quin desfet per assí l'ombra!¡Hi ha més escándol que al sol!
   ¿Qui son aquestos que balabrejan y s'apedregan ab ous plens de farina? N'hi ha de
   tots: teniu, aquells son del Club Mussol; no 'ls en dich res ¡quins boyras! no n' han
   feta poca densá que son al mon.

        ¿Y aquestos altres? tira, aquestos si que, amigo, quins uns... Son del Taller
   Tonto, esbojarrats, calaveras, sempre estan de trueno, de vegadas ni ¡dorman á
   casa... Ca, si n'hi ha un llibre de lo que han fet. Si algun vespre surten plegats y
   van de plaga, n'hi ha per llogar cadiras; ne tenen unas!... ja 'ls hi dich que se'n
   podría fer un romanso. En lo café devegadas han trabucat la taula tota plena d'
   ampollas y copas y han trencat lo marbre y tot ha anat á norris, son de punta, vaja,
   no 'n corre de jovent com aquest.

                                            ***

        Ja son aquí aquella colla de gats; si, los del pis. Sembla que surtin de sota
   terra; tot just treuhen lo cap que pegan ullada ycridan -Mucho, está bé, ja hi ha 'ls
   altres socios. -Má quin lleixíu! diuhen aquestos al véurels arrivar. Calleu, calleu,
   que volen cridar, veyam que dirán. -Ola, tranquils. -¡Porsupuesto! -Noys que venim ab
   unas agallas!...ja 'ns sentireu...-Fuera, fuera... -¿A qui 'u dius? -A n' aquell
   gueto de las vidrieras -Ja hi som, noys; no se 'n ferá poca de gresca! -Marrech,
   vinga una gasseosa. -¿Ja tens set? -Ca, home; la cuestió es fer boyra. -Ep! xist, que
   no tens barrina? Donchs té, llestos. -Vosté, tingui compte que m'ha saltat un vidre á
   la cara. -Dispensi, es que som de la brometa. Noy, cóbraho tot. ¡Ah salao quin preu
   fet!

        Entran en un palco unas fulanas ab vestits llampants, mocador groch ó mantellina
   blanca, clavells al pentinat, la cara empolsada, los llabis molt pintats, s'abocan ab
   gran descaro á la brana del palco, dels tendidos las saludan ab un repicament de mans
   y una exaltació que sobrehíx. -Ole güenas mossas, vivan las jembras del rumbo! fuera
   guantes, fuera guantes... Bien, Mistó. -Y una d' ellas, la més pintada, 's treu los
   guants y 'ls llensa ab molt garbo entremitj d'aquella joventut tan exaltada. -Mucho,
   -Bravo, -Bien. -Que se repita!-Viva la grassia y la canela, sandunga, retrechera. -Y
   aquella colla de bregas repican y cridan que sembla que 'l tendido s'ensorri.

        Y la broma aumenta y 'ls crits y la saragata; d'un tendido á l'altre 's tiran
   ous. Un d'aquells se treu l'americana y dret sobre 'ls grahons, en mániga de Camisa,
   al clatell un mocador blanch posat á mitja fulla, vermell, suat, baladreja y
   gesticula ab mohiments estravagants. Y quan més s'engresca cridant, als uns, xisclant
   als altres, ó tirant requiebros allí dalt, li ve un ou que li topa al mitg de la cara
   y 'l deixa blanch com si hagués fet la sort del piat de sendra.

                                            ***

        Lo president entra al palco y 'l públich l'alaba per lo puntual. Toca la música,
   s' obran de bat á bat las portas de la barrera y apareix lo salero d' Espanya
   precedit dels agutzíls.

        En Funerales (primer espasa) ab son trajo cobert de brodats d'or -d'or, d'or que
   no son cansons- la capeta arrebossada pe'l mig de la cintura, un bras al costat,
   l'altre deixat caure ab garbo, s'avansa entre-mig de dos xulos que també la gracia
   'ls hi fuig y no se sab d'ahont. Més enderrera, venen los banderilleros ab uns
   vestits guarnits de plata tan estrets y ajustats que si s'engreixan los reventan, y
   van ab un donayre y un déixaho anar que val l'entrada. Segueixen luego los picadors,
   molt fantasiosos montats en caballs, que 'ls ossos'ls hi han xutclat las carns, ab
   sos barrets posats de gayrell, lo seu parellet de patillas á las galtas ben ensá de
   la boca y tan negras que pareix que hi dugan una llonsas cremadas; al darrera una
   colla de gossos de presa lligats pel coll; trayent la llengua, y fent anar d' una
   banda á l'altre als mossos que 'ls aguantan, y al últim, los caballs del arrastre,
   guarnits ab plomalls de colors y las cabessadas plenas de cascabellsy picarols guiats
   per uns arrieros molt presumits ab lo mocador de pita lligat al cap, lo xavo á sota
   caragolantse als polsos, un que no tira als llabis y ab la traella petadora que
   joguineja al ayre, fent forsas y caminant ab lo cos endarrera per contenir l'
   embranzida dels caballs.

        Y tota la comitiva 's quadra devant del palco del president; los gossos no volen
   estar parats y tiran la corda cada hú pel costat que vol, los caballs no saben estar
   quiets ab tantas plomas y tants ganinchs, ganinchs com portan á sobre 'l cap, y
   frisan y pateixen, avansan ó reculan no estant segurs en lloch ni deixantho estar 'ls
   que 'ls gobernan.

        Lo primer espasa saluda ab fera magestat; los altres ja ho fan més á lo
   compadre; 'ls picadors, si 'ls caballs no se 'ls hi giran d'esquena, també s'hi miran
   molt; y 'ls del escorxadó, aqueixos may se recordan si han de ferho primer ells ó 'ls
   gossos. La cuadrilla se 'n va á deixar las capas á la barana, saludant als señoritos
   que 'ls hi contestan en andalús encaixant y rient ab ayre protector, y després s'
   escampan per pendre lloch. L'agutzil fa fer una pila de posturas al caball devant del
   Palco, y tot volguent tomar- la clau, al acto que li tiran allarga 'l bras y s'aparta
   prudentment porque no li obri'l cap.

        Tararé tararí, tararé tarariii!..., surt lo toro, enlluhernat, furient; mira por
   tots costats, veu un picador, se 'n hi va de frente, lleuger, rabiós, l'empayta, y
   quan es á la vora passa de llarch por embestirne un altre y fer la mateixa funció.
   Los chicos li van al darrera fentli babarotas ab las capas; lo toro 's gira, 'ls
   escomet, y tots fugen: ells y la bestia corren, saltan la barrera y quan tomban lo
   cap y se'n adonan, veuhen que 'l toro á mitg camí ja 'ls hi ha cedit la ventatja,
   trencant por un altre indret.

        Lo públich comensa á xiular y á despacientarse; los toreros, passada aquella
   impresió de prudencia y coneixent ab aquí se las euhen, capejan lo toro ab una
   ardidesa y no hi ha por que maravella. Los picadors l'obligan sortint á mitja plassa;
   allargan molt la forqueta, y 'l públich, enfadat, comensa á exclamarse en andalús:
   -Eh, Curriyo! esa pica más corta, que te voy á mercar un bólit. -¡Fuera del medio!
   apunta bien! no t' espongas, tanoca, que hay peligro!... Bien, xavó; ya está; uva,
   salado. Y al acte que li xiulavan la pica, en Curriyo, que ja estava cremat de tanta
   xunga, tira de boig lo caball sobre 'l toro y en lo moment que 'ls crits de mofa 's
   cambiavan en aplausos, ell y caball son tirats per terra, lo barret por un cantó, la
   pica per un altre, l'home sota del caball que, mal ferit, ple de sanch, poteja, las
   camas en l'ayre, y 'l toro voltejantlos ab sinistres intencions. ¡Moments d'angunia,
   'l públich valerós ja no xiula ni escandalisa; los chicos corran fent boleyar las
   capas; lo toro 's mareja y no vol embestir com si conegués que allí hi pot fer de las
   sevas. Los mossos de la plassa ab un peu á la barrera, esperan ansiosos com acabará
   alló; al últim, lo toro 's distreu, embesteix, tothom s'escampa, y 'ls uns treuhen lo
   picador de sota 'l caball y 'ls altres que ja 'ls hi ha revingut lo valor lo volen
   fer alsar bastonejantlo cruelment.

        Lo públich respira, 's conmou, s'entussiasma y un picament de mans y un cop de
   bravos, recompensa al Curriyo d'aquells instants de mortal angunia y d'aquell
   tremendo terrabastall. -Bravo, Curriyo, li cridan; muy bien, que se la has ponío
   hasta la birolla. -Bien, valeroso; bendita sea la tierra de María-Zalomé. -Barba, que
   te has lucido!- Pué, señores, diu en Curriyo desde la barrera, si jasía tres meses
   que estaba viendo lo que me ha pasao. Pero ustés dale, y echa, y güerta que es zordo,
   le empeñan á uno en un compromisio. -Na, paizano, li contesta un de la tierra; te has
   portao tan y mejó que no marca la constetusion: que tienes más arma que seis
   gastaores, y déjalos, que por ahí se gasta remucha campana y entienden la cosa como
   que la güelen con el rabo: ¿Se fuma la Habana, payzano? afageix allargantli uns
   quants puros. -Estimando, compadre, que tengo la boca como un brasero y voy allá mas
   quemao que un cuarto espesies a vé si me sacan un jaco con sus cuatro patas cumplías,
   y cuatro puntale por lao pa que no me tiemble debajo de los perniles. -Pus vaya osté
   á la g loria, payzanito. -Ole, viva la tierra.

        Mentres nos hem esplicat, com que no podém tenir la vista per tot arreu, ja han
   tocat á posar banderillas y en aqueix instant... ¡quín encert! lo Furioso, qu'es lo
   toro, empayta á n'en Corredissas que per saltar ab més salero deixa anar las
   banderillas; tots dos corren casi bé plegats, y, que de qué.. pero ab l'engunia que
   porta á sobre, pega brinco, y qui sab ahont volia fugir que primer arriba de cap á
   terra qu'encara te las camas corrent per l'ayre -Fuera! -Bunyol!-tiene pó, y
   s'espaterra, li cridan molts. -Xist, fuig que torna, li diuhen altres. Y 'l pobre
   banderillero se ''n va tot avergonyit ab uns xiulets á las aurellas que no sab si son
   del tostorro qu' ha rebut ó del públich imparcial.

        Torna á sonar lo cornetí; en Funerales ab los trastos á la má, s'acosta á la
   presidencia. -Silencio! crida tothom. -Calléu, ganduls! -Xist, xist!- y quan en los
   tendidos s' ha pogut restablir la quietut, en Funerales ja ha fet la dedicatoria,
   dona un giravol llensa la monterilla y se 'n va brandant locos ab molt ayre á trovar
   lo toro. Ja son devant per devant; la bestia 's queda parada; li passa la cortineta
   per 'l devant dels ulls; lo toro s'enfada, embesteix, y la meytat de la forsa
   l'emplea en vá perque lo seu contrari no s'ha mongut del lloch. Lo públich no diu
   res, se reserva. Los xulos capejan al toro; l'espasa 's planta, torna aquell á
   embestir un cop y un' altre, y á la tercera, ¡penjada! topa un os, salta l'eyna, 'l
   toro fuig ab lo drap, y en Funerales se queda més parat qu' un ninot de tirar lo
   blanch.

        -Burro! -Poca vegonya! -Bandarra, trencalós! -Malas mans! -exclama desseguida lo
   poble irat; ¿no 'u deya jo que 's reservava?... No lo entiende. -Está de pega. -Que
   li lliguín! ¡Je, je! No pinxa...-¿Qué izen? pregunta en Funerales á un banderillero.
   -Na, maestro, que le encuentran á usté mucho mérito y les duele la salía!... Pus
   mira, Cañitas, que si alguno me tose y se me cuela por estas entendederas otra vez lo
   de burro, como me paese, subo la escalinata, me cargo un manojo de señoritos, y aquí
   mesmo, delante de las personas desentes les meto por los jocicos la cornamenta de la
   bestia y va á haber mas defuntos y mas desgrasias que en er deluvio giniral. Conque,
   usías, la lengua á la petaca que Funerales tiene mal mote. Y dihent aixó, mulla ab
   saliva la punta de la espasa, que li han cullit, se presenta devant del toro, y 'l
   trasteja ab molta regla; l'animal recula, baixa 'l cap, grata á terra, pren
   embranzida y en Funerales li clava l'espasa fins als travessés del mánech y llavors,
   ¡quina manera de cridar lo poble y quin seguit de caure barrets y cigarros á la
   plassa y dirli: -Buen mozo! -Resalado! que se le dé!... Los dels clubs, que deuhen
   tenir molt influxo ab la presidencia se giran á demanarli fent molta gatzara. Lo
   presídent cedeix; fan l'operació al toro, en Funerales tira uns quants barrets al
   tendido y llensa l'aurella al ayre tant amunt com pot. -Maestro, li cridan uns; se ha
   lucido V.; buena estocá y á tiempo, carambas. -Pué señorez, á no ser que la hubiera
   aguardao pa la temporada que viene... -Bien dicho, que si, que si! ¡ay que guason!
   -Maestro,¿qué le parece a V. esta plaza? -Pa viajar mu güena; pa correrla peor. -Es
   que sí que es muy grande... -¡Que sí, digo, hombre! Too está más lejos que
   Filipinas;,pa corridas de telégrafo ni escogía. -Ya se vé como no tenemos mas que
   esa: el Liceo también es muy grande. -Sí, ya sé; mas que esta plasa... -Hombre no,
   curdado, tiene V. unas salidas, maestro! -Vaya, cabayeros, no cansarse. A ver á ver
   como se lucirá V. -Puee ser, diu en Funerales, tot anantse'n, pa que luego él y dos
   pares mas de gansos me afronten la virgüensa sortando ca ignominia que canta el
   miserere.

        Ja ha surtit un' altre toro, y entre, que no pren cap pica d'en Puñitos ni del
   Curríyo y no mata cap caball, lo poble 's despacienta y tracta 'ls toreros d'un modo
   que 'ls deixa com un drap tort. Las banderillas tampoch van bé; l'un no més ne clava
   mig parell; l'altre que s' hi tira massa valent, al punt d'anárlashi á posar, lo toro
   's tomba y las hi planta, ¡cá! allí baix, á la vora de la qua que si tarda més ja no
   troba replá y las encasta á la sorra.

        Lo segon espasa 's presenta devant del toro, y al dir d'alguns del tendido, ab
   una rampa poruguera á las camas que sembla que li cridin fuig. Cada vegada que 'l
   toro l'empayta, s'enretira, brinca 'l cos de costat, li ensenya la bandera com si 'l
   volgués ventar de lluny, y li deixa un pas ben ample perque no topi en lloch. Dels
   tendidos baixa una pluja de dicteris que fan esgarrifar: -Tontu! -Fanfarria! -Macaco!
   -Ximple! -Pren vinagre que tens por, li diuhen, y 'l pobre Jumillos corra d' assí
   d'allá cercant lo toro, fentli senyals ab lo drap que sembla que 'l porti á estendre,
   posantse ara de frente, ara de cantó; anant, venint, tombantse, volguent matar y
   fora; no sapiguent per quin indret posars'hi, y al últim, veyent l'animal parat,
   arrenca á corre, y 'l mateix que fes la sortija li ensardina la espasa, mica ensá
   mica enllá, allí ahont se li escau. Lo toro esbufega, llensant glopadas de sanch; la
   gent s'enverina y mou un escándol y una xiulada que pareix que no haja de parar may,
   y 'l malaventurat Jumillos fins té pór que 'l públich lo reconvingui de reixas
   enfora.

                                            ***

        Veyent, donchs, que aquest no está per bromas, y que pega fort encara que
   s'erri, los diestros mudan de modo de pensar, y deixant las reglas no van més que á
   enllestir feyna y á taparli la boca del mellor modo que poden.

        Un toro estent sis caballs y aplaudeix tothom; ab un altre, 'l primer espasa
   arrisca dos voltas la vida, y 'l públich s'entussiasma y pica de mans y parla més
   andalús que may. Un toro salta la barrera fent corre esverats y precipitantse 'ls uns
   sobre 'ls altres als que s'estan pel passadís, y 'l públich riu molt. Un pobre sereno
   que saltant ha caygut, es patejat per la fiera, cullit ab las banyas y llensat al
   ayre. No riuhen ni ploren llavors los espectadors; ¡Quin poch cuydado, que distrets!
   solen exclamar alguns. Ve un altre toro, y la gent s'enfurisma si no pren picas, si
   no fereix forsa caballs y demana foch ó gossos y contempla seré, tranquil, un poch
   contrariat per la cobardía del animal que li lleva algunas conmocions; las espurnas
   de las banderillas de foch penetran en las llagas sanguinosas de la fiera, y 'ls
   caballs revolcantse espaternegan ab las angunias de la mort y... prou, que fa pena
   considerar qu'aixó 's prengui per diversió.

        Encara hi ha hagut més escándol; lo toro de gracia diuhen qu'era un badellet -A
   fuera becerros. -Otro toro, otro toro, no sirve, no vale na, y encarantse ab lo
   president li reclaman ab imperi que dongui l'ordre, y 'l president no se 'ls escolta.
   Los toreros fan la seva obligació: -fuera, crida tothom animal, cobarde y altres
   termenatxos que fan de molt mal sentir. Un picador vol clavar una pica y'l motejan
   que no hi ha modos. Tocan á posar banderillas y 'l públich més irat, y més fueras y
   més injurias; y tira ampollas á la plassa y taronjas y ventalls; y 'ls banchs
   cruixen, saltan las estellas y esprés las pots y deprés... taré tarí taré tarí! á
   matar lo toro de corra cuyta, y un pich mort, la gent salta las barreras, arrossega
   l'animal y valga que 'ls civils fan respecte y la detura, ó si no n'hi havía una de
   Sant Quintí.

        La gent se 'n va molt disgustada: 'ls uns disputant y critican á la presidencia;
   los xivals s'esbravan fent los toros de per riure; la fosca s'exten per la plassa:
   'ls tendidos quedan deserts; aquells joves tan bromistas també se 'n van cremats; lo
   rugall no 'ls deixa entendre, ni és ja s'esplicaran al club, allí 'ls sentirán... Pe
   'l sereno ningú 'n pregunta, que 'ls importa? si l'últim toro no valía res!...

   Juny 1978

                                       Sense dinar!

                                             I

        Quan torno lo pensament enrera pera contemplar los temps que ja foren, trovo
   entre mig de molt venturosas recordansas, una pena que molt m'afectá, no per esser la
   més gran, sino perque fou la primera. Aqueixa pena, que la descubreixo entre la broma
   dels meus recorts, la tinguí lo primer dia que 'm feren quedar á estudi sense dinar.
   Moltas vegadas després havía sufert tal cástich, més cap sentí major tortura mon
   esperit; al contrari, sempre que reincindía y 'm deixava sol ab los banchs,
   m'entristía, sí, més era recordan mon primer dejuni correccional, sens fer gran
   esment del qu'estava passant.

        Un drapot penjat ab agullas als faldons de la levita del mestre, que 'l passejá
   bona estona sens adonarsen, y fent més lo serio quant majors eran las ganas de riure
   que'ns ecsitava veyent volejar aquell pandatxo, 'm feren venir lo desitj d'aumentar
   la boyra tirantli un mastegot de paper al nas, qu'era tal, que tenía totas tres
   dimensions d'ample, llarch y gruixut, espléndidament complertas, y que per assó
   presentava tant blanch, que la bola hi va topar y botre com una pilota etjegada
   contra la paret.

        Quan lo mestre sentí lo xech en l'ángul que forma lo nas ab la galta, tanca
   instintivament los ulls, y veyent després que la bala era de tant lliviana materia, y
   que de debó no l'havían fusellat ab pólvora sorda, com sens dubte se li ocorriría al
   primer instantáneo pensament, per interina providencia remogué y desordená la classe
   pegant cops de retgla á dret y á través, no respectant camas ni esquenas, sino que,
   amesura que 'ls agraciats que quasi ho eran tots anavan contestant ab ¡ays! adolorits
   al cop de retgla que rebían, ell s'hi engrescava més y no parava d'una banda á
   l'altre, ferint sempre, no errant may; saltava 'ls banchs, y buscava sóta las taulas,
   los noys, fugint, s'apilotavan, y allí, á la segura, repartía tantos sense fallam' ni
   un. Hi havía xicot que par resguardarse 'l cap lo rebía sobre 'ls dits que me 'ls hi
   adormía, y volguent consolarlos, li queya tal palmetada que allí ahont l'ensopegava
   li deixava un blau més maco que si fora fet ab pintura. Restablerta la calma, ¡calma
   enganyadora! -vingueren las averiguacions, y havent estat dos los delictes, no sé per
   quina rahó de dret, no més ne va eixir un de castigat y aqueix váreig ser jo. Com en
   los estudis de primeras lletras no 's té idea del esperit de cos, resultá evident,
   com quatre son dosparells, que jo era 'l culpable. Un m' havía vist agafar lo paper,
   altre tréuremel de la boca: un tercer dispararlo, y fins si 'l mestre hagués volgut
   apurar lo testimonial, haguera trovat qui li espliqués, millor qu' ell, la sensació
   que sofrí quan rebé lo cop del ignocent mastegot, reproduhintli la ganyota que li veu
   fer.

        Quan lo vaig sentir parlar castellá, ja 'm vaig fer compte que la cosa aniría
   molt seria, y prou me temía que darrera d'aquell discurs, tan fatigós per ell com per
   mí, vindría un cástich més dolent que la seva retórica.

                                            II

        Acabada la classe, y després de cantar lo Bendito, tots los noys corregueren á
   buscar las gorras ó 'ls abrichs ab la gatzara que cada dia en semblant hora s'armava;
   y jo, que no tenía cap pressa, 'm vaig quedar assentat en lo meu lloch, veyent ab
   tristesa l'alegría dels demés y sentint per primera vegada quant agut es lo dolor de
   la desgracia, veyentse rodejat del contentament y felicitat dels altres. -«¡Ay,pobre,
   que 't quedas sense bucólica!» -me deya algun ab afectada compassió: perqué entre 'ls
   noys n'hi ha de tant infelissos que s'alegran de las desgracias agenas. -«No estigas
   trist,» -me deyan la major part; «ja 't portarém pá y postres á la tarde:» y se 'n
   anaren tots ab l'ajudant, renovantme ab senyas, desde la porta, la promesa de pensar
   ab mí!

                                            III

        Una volta vaig estar sol, vingué 'l mestre y 'm feu passar á un quarto de sostre
   altíssim, ple ab trastos y que rebía claror escassa per un finestral de vidres petits
   y verdosos, units en quadro per llencas de plom.

        Al veurem tancat en aquella cofurna, lo cor se'm oprimí, y abundantas llágrimas
   ompliren mos ulls... Passaren llarchs moments que no vegí res: mas llágrimas, com si
   's convertissen en llumenetas, no més deixavan veure lo meu entorn ple de
   bellugadissas y estrelladas espurnas.

        Com lo plorar també es un consol, y allí ningú me'n dava d'altre, sentía que 'l
   plor m' aliviava.

        Acabaren mas llágrimas á la fi y dissipada algun tant aquella explossió del
   sentiment, comensí á veure lo que 'm rodejava y á fersem més penosa aquella soletat.

        Llargas, interminables eran las horas; ma vista ociosa 's posava en las
   ennegridas parets del pati, y ficsantse ab insistencia en un punt dat, hi
   representava, y realment hi veya, dibuixos fantástichs ó figuras que jo anava
   buscanthi relació de forma fins á combinar los mes raros capritxos. Exaltada ma
   imaginació ab aquell exercici; la tristesa del lloch, sa claror escassa qu'anava
   minvant insensiblement, lo basquetj que mon cos sentía per debilitat, acabaren per
   impressionarme, que plé de supersticiós esferehiment, veya per tot horrendas figuras
   que 's bellugavan y que, fascinat jo, anava seguint sos mohiments ab més insistencia
   quant major era mon espant... Aterrat, y no gosant a mirar enderrera, perque 'm
   semblava qu' entro 'ls trastos hi havía també fantasmas que esperavan que'm mogués
   per agafarme,'m vaig posar á cridar, y tant pavorosos serían mos crits, que acudiren
   desseguida á tráurem d'aquell calabosso, y m'envíaren á casa.

                                            IV

        Al sortir al carrer, la llum del sol ponent m'ofengué la vista; veya que ja éram
   á la tarde, y no me'n podía dar compte. Jo veya una claror que no la podía definir;
   pera mí cambiava la llum l'aspecte de la Ciutat quan lo mestre venía á cercarme
   després de dinar; com sempre trovava certa claror diferenta, cert no sé qué, que al
   despertarme, savía distingir los días feyners dels de festa.

        Aquell dia no havia tingut pera mi, solució decontinuitat, si aixís val á dirho,
   y 'm trovava á la tarde bruscament, sense haver anat á casa á dinar y volguent
   creure, sens poguerho, qu'eram al de mati.

                                             V

        Quan vaig haver besat la mà als meus Pares, que severament me reberen, lo Pare
   'm va dir: -«Vagi à dinar y després parlarém vosté y jo.» -¡Quin dinar més trist fou
   aquell! ¡quin pes més gran tenía al cor! ¡Deu meu, tenia set anys! altres pesars
   m'han conturbat, he vist germanets meus anarsen al cel; ab llàgrimas als ulls he
   recorde lo tresor de sas gracias, las caricias que 'ns feyam, y nostres jochs; y
   entre aquells dolsos y ben tristos recorts, sempre s'hi ha barrejat, com pena que
   crida altre pena, la memoria d'aquell dia.

        Ma pobre mare, tant conmoguda com jo, me portava 'l dinar; la escudella era
   espessa y no la volgui; me portá altres viandas, y fins recordo ¡oh, bona mare! que
   'm feu algun extraordinari que tampoch vaig poguer tastar.

        Me deixà anar á jugar, mes jo no 'n tenia ganas; y al veurem tant quiet,
   assentat en lo balcó, venia freqüentment á posarme la mà al front, demanantme si
   tenia mal de cap. Jo temia anarmen al llit; los fantasmas no s'apartavan de ma
   imaginació... No sé res més.

        L'endemá vareitg tornar á estudi. Durá molt temps que no rebí ni una reprensió,
   vaig guanyar premis per aplicat, lo mestre'm pegava copets á las galtas, y 'm feu
   corrector y fins crech qu'arrivá á olvidar la mala partida del mastegot; si bé jo, en
   quant li mirava la cara, me 'n havía de recordar á mon despit.

        Si altres voltas després poguí quedarme sense dinar fins á la una, foren, ó per
   desaplicació meva, ó per culpa d'algun espíeta del portal nou; pero may més per haver
   faltat á la consideració y respecteque 's deu al mestre, per més que fos ridícul, ó
   que 'm pensés qu'era injust, peguisser ó arbitrari.

   Setembre de 1876.

                                        Una agencia

        Feya molt temps que tenía encárrech de cercar acomodo, en alguna casa de comers,
   despaig, ó botiga, pe 'l fill d'un cosí que viu á Vinaroz; y com las mevas
   coneixensas á Barcelona son pocas y més pocas las ganas que tenía de cumplir semblant
   encárrech, sempre deixava per un' altre ocasió l'ocuparme'n, tractant de sortir del
   compromís escribint al parent que no 's trobava allavors en tot Barcelona, ni
   probablement després, colocació en vaga, perqué tothora estava acomodat en virtut de
   lo qual no 's podía enquibir á ningú en cap classe d'empleo.

        Més lo nebot del meu Pare me va enviar una carta tant sentida, que al llegirla,
   vaig enternirme potser més qu'ell quan la escribía. Llevant altres cosas que no
   importan ferlas públicas deya aixís: «Me farás bona obra, y á tota la familia
   igualment, si procuras trovar empleo pe 'l nostre Ximo: perqué has de pendre en
   consideració que lo pillart te complerts divuyt anys, y es cárrech en la conciencia
   veure al molt gallofo com se xala per la vila fent l'ullet á las fadrinas, que sembla
   que las vulguin amorar totas á l'hora sens orde ni pauta de cap naturalesa. Y aquesta
   inclinació, (que jo adressaré),pareix que s'origina de tenir poca ó molta sang
   arabesca en las seuas venas, y encara que, segons m'han dit, lo defecte devalla
   rectament dels nostres avis, m'apar que dech corretgirlo en ventatja de la moralitat
   que podría corre perill d'eixime molt quebrantada.»

        «Repara, ademés, que 'l xich ha tirat una creixensa molt cabal, y ab eix
   desarrollo tan magnífich te, ¡válgans Deu! un apetit tant avivat (y aquí si que no ha
   sigut necessari que cap persona llegida regirés pergamins per demostrarnos lo seu
   orígen), que ociós com está, me 'n temo per la seva salut. Per curarlo
   preventivament, voldría que logressis colocármel per meritori, que allá hont vaja,
   será ab lo ben entés de posar la seua diligencia per sobre l'apetit y t'asseguro ha
   de ser cosa notable veure 'l trevallar ab semblant contrapunt.»

        De debó, 'm vaig sentir dolorosament conmogut ab tals rahons, semblantme la
   ventura del meu cosí, cas de forsa major, y resolguent al acte corre á ajudarlo, no
   atinava per quin costat endressar las investigacions quan, llegint lo diari, en la
   secció d' anuncis, vaig veure que hi havía una agencía ahont proporcionavan tota
   classe d'empleos.

                                            ***

        Lo despaig del agent, que 'l tenía en un carreró molt solitari, era una botiga
   rónega, baixa de sostre, y la poca claror que hi entrava la rebía de segona má per
   medi de una post emblanquinada sostinguda en ángul per dos cordills a mig ayre del
   llindar de la porta.

        Omplían la botiga quatre cadiras y una taula-escritori pintada de vermell
   -falsificant caoba- per dissimular lo seu orígen de caixó de sucre, que 'l artista de
   las voltas dels encants, deixantse emportar pel seu rasgo pintoresch, hi havía
   comblinat tal seguit de gropets y vetas, que millor que imitar caoba semblava haverse
   proposar fer una colecció de trocas esbulladas ab los corresponents ensatalls y que,
   per una d'aquellas casualitats, lo capritxo li hagués reexit malament.

        Estava sentat devant d'aquesta taula un senyor, (favorint lo personatge)
   magristó, de cara morena, ab un gros mostatxo que parexía ser dels que gastan fuero
   militar, sobtadament rematat per medi de la cereta ab duas puntas refiladas que aixís
   li esqueya á la cara per adornarla com per servir de sócul al nas qu'era de mida
   major, d'aquells qu'omplen tota una fisonomía y l'amparan ab sas bisarras
   proporcions.

        -¿Escolti, li vaig dir després de saludarlo; fora vosté que dona rahó d'algunas
   casas que necessitan dependents?

        -Cubreixis, si senyor.

        -Gracias, estich bé.

        -Com deya, he vist en lo diari que aquí las proporcionavan, y com tinch
   l'encárrech de buscarne per un jove...

        -Prou, si senyor. Ja 'l pot servir si vol. Miri, va dir ensenyantme una llibreta
   per las cobertas; totas aquestas estant per donar.

        -¡De manera que van abundantas!

        -¿Qué diu?... No senyor, no ho cregui; molt escassas; sino que jo tinch totas
   las de Barcelona y aquí n' hi ha un floret que son de la última tría ¿m' enten? totas
   son garbelladas. ¡Aquest jove deu ser de fora y voldría colocarse per dissaptes y
   diumenges?

        -¿Per dissaptes y diumenges? vaig repetir tot sorprés, si vol que li sigui
   franch valdría més que estés ocupat tota la setmana; ¿qué 'n faría de tants dias
   vagatius? Si precisament los seus pares volen tenirlo molt subjecte.

        -Bueno vaja, corrent; no 'm digui res més: vol una casa per tot estar. Encara no
   ha obert la boca ja l'he penetrat; sino qu' he dit: preguntém que de vegadas un hom
   també s'erra. Nada, si 'l jove es tal com jo me l'afiguro -basta la persona que li
   treu la cara...

        -Gracias...

        -No no, vol dir que li tinch una colocació qu'estará més bé, anem dihent, que si
   tingués un sitial en lo cor de la Seu.

        ¡Vaja!

        -Si senyor, si; allí manará més que l'amo; aixó es un dir, perqué la mestressa
   es viuda, ¿m' enten?... y un jove que tinga agrado y vivó y cop d'ull per entendre la
   cúbica, aviat se 'n endú la partida. Limpio: que la viuda 's pot decantar y casarse
   ab lo fadrí; y com ja es vella, lo millor dia acluca 'ls ulls y tenim que 'l jove ab
   un verbo entra al establiment, treu de dita á la viuda, queda amo, 's torna á casar,
   y, d'un perdulari qu'era -aixó es un enrahonar- se troba que 's relaciona ab lo
   gobern per pagar lo subsidi y ab la carrera feta. Ah, escolti, oy que me'n
   descuydava: be es sangrador y enten ab sangoneras, perque la barbería aqueixa hi gira
   molta moneda.

        -Home, dispensi, li vaig respondre ab cert encongirnent perque 'm dolía
   malbaratar aquella máquina de suposicions feta ab tanta seguritat que pareixía que
   l'endemá havía de succehir tot al peu de la lletra; no es aixó: lo jove que 'm
   recomanan voldría colocarse en una casa de comers...

        -Xit xit xit, no digui res més: ja estém entesos. ¡Comerciant! es la millor
   carrera; compro á quatre, vench á dotze: suma, resta, tant de taras y 'l demés á las
   ganancias; tira ratlla y sigue á la vuelta. A tots los comerciants de Barcelona 'ls
   hi conegut més pobres que jo. Aquí tením á Don... ¿cóm se diu?... si, aqueix que ha
   estat regidor tantas vegadas... Don... vaja, etzétera. Aqueix jo 'l vaig veurer
   comensar ab quatre cabassets de bessas, panís y blat de moro, que tot plegat no valía
   quinze rals. Mírisel ara, que te interessos per mar y per terra y fins se fá fer la
   moneda expressa á la Ceca. Y que aixó no son fábulas; tothom lo coneix. Ay com sediu,
   tinch lo nom á la punta de la llengua y no li puch fer donar lo tom. 'S diu, 's
   diu... Fora. A lo que estamos tuerta: ¿vosté vol que aqueix jove surti un comerciant
   qué se 'n parli?

        -Home precisament que se 'n parli, no; perqué una fama de comerciant... no sé
   com esplicarli...pero, que vol que li digui, jo crech que tots, de loque 's
   preocupan, es de ferse una posició, pero un nom, jo crech hi renuncian y fins ni se'n
   recordan.

        Xit xit xit, prou; no s'espliqui més; entesos: es dels que pensan com jo. Nada,
   li tinch una casa que quan ne surti 'l podrá posar encara que vulga al frente de
   l'Aduana. Si senyor, y se 'n fará trenta rals.

        -¿Cóm? no entench bé...

        -Ja ho sé que no ho enten: jo tampoch ho entendría sino m'ho espliquessin. Son
   los drets d'agencia.

       -Ja m'ho pensava; pero si la colocació que vosté m'atrassa no fá...

        -Molt senzill n'hi atrasso un' altre y ja veu, ab una patarata 'm te pagat.

        -Es que un duro y mitj.

        -No 'm sofoqui més, las altres colocacions las hi regalo.

        -No es aixó, home, no estich en aqueix cas, jo vull una seguritat.

        -¿Qué mana? aquí no li faltarán garantías, se 'n pot anar refiat; aquesta
   oficina me l'he montada al meu gust, y ab dos anys que funciona ha adquirit més
   crédit qu'un vale reyal.

        -Jo creya que aixó s'arreglava després que la colocació hagués fet prova.

        -¡Com se coneix que vosté es un home prudent y de responsabilitat!... Pero aquí
   venen una colla de romanseros y pocas vergonyas qu'un cop los he posat lo pá á las
   mans, ni 's recordan més de pagarme, y si 'ls trobo pe 'l carrer los uns se'm
   distreuhen buscant lo número de las casas, altres se fican á la primera escala que
   trovan, y encara n'hi ha de més insolents que 'm miran de fit á fit, ó no 'm miran de
   cap terme qu' encara m' irrita més, y passan de llarch tant tibats que jo 'm giro á
   guaytarlos y penso, que n'hi ha poch de pundonor avuy al dia. De manera que si vosté
   no m'adelanta vuyt rals, lo qu'es la colocació jo no l'emparaulo.

        Va esser tan directe 'l disparo, que ja no hi havía forma d'escaparsen; aixís es
   que li vaig donar las dos pessetas, que me las va pendre ab los ulls baixos
   ficántselas á la butxaca sense mirarlas, ab la mateixa prudencia d'un facultatiu.
   Miri, afegí obrint la llibreta, que no era més groixuda que las dels Comuns dipòsits;
   aquí hi tinch tot lo comers de Barcelona: nom y apellido y carrer y número del
   establiment. Per un jove que vulgui fer bondat y ensinestrarse, aquí trovo lo que li
   convé; escolti: D. Baltasar Farrarons, carrer de Ponent, número... 'l número no 'l
   tinch apuntat; pero no hi fá res; es á la vora del apotecari que fá cantonada;
   aquella casa que te 'l terrat al primer pis, no n'hi ha d'altre. Tienda de betas y
   fils, du 'l registre just; 's presenta ab recado meu y al mateix temps escriu al jove
   que baixi, que lo mateix será gastarme 'l nom que tenirlo darrera 'l taulell acanant
   cordonets de vius per alguna cotillayre.

        -Y al sortir d'una botiga de betas y fils, se podrá posar al frente de la
   Aduana! Jo crech que vosté exagera; á no ser que vulgui dir sentat en aquells
   pedrissos prenent lo sol y guaytántsela...

        -Fóra, un' altre; ja conech que no li agrada. Y pe 'l menudeyo es lo primer
   establiment, no n 'hi sura cap més per allí á la vora. ¡Es llástima! Miri, aquí n' hi
   ha un' altre, qu' encara es millor. Veyám, deixim, posar las ulleras que més hi
   veurán quatre ulls que no dos. Si, aixó es: un magatzem de... ¿com diu? que jo faig
   las apuntacions ab un castellá que més aviat tira á andalús ó gallego. Almacen de
   pacas de algodón y otras mercaderías. Vaja, aquí tením una casa que hi ha més
   trasvals qu' en una estació de camí de ferro. Sembla Andorra; allí si que no podrá
   portar la ploma gayres estonas á darrera l'orella; no 'n fará pocas de xifras. Ja cal
   que 'l noy s'hi presenti ab la nombra ben repassada, que tots son repentistas y si al
   primer cop de ploma no afina 'l compte, me l'afrontarán en que sigui devant d'un
   públich.

        -No, aixó será un escriptori; y jo vull una casa, botiga de vendre, que 'l
   mantinguin d'aprenent; vaja.

        -Calli, no 's cansi, ja está entés; pero colocacions d'aqueixa naturalesa, no
   sé... pero 'm sembla...

        -Que no sab de que li parlo ¡eh!

        -Com s'entent! primer me 'l posaría aquí, al meu costat; vegi si 'n só de
   formal. Pero aixó es cosa de dias, miri, ahí 'n vaig donar una qu'era la que vosté
   ara 'm demana. Esperis, veuré l'altre llibreta; la repassarém plegats. Y mentres
   cercava la llibreta, que ben segú no la tenía, 's presenta á la botiga una minyona
   que dirigintse molt resoltament al agent li va dir.

        -Sápiga vosté, Sr. Ventura, que ja no estich acomodada en la casa de la seua
   recomanació ni en altre tampoch; que vosté prou sabría qu' alló no era casa, sino una
   quadra de bobos que tots criden y alboroten sense judici ni sentit que pareix que s'
   atropellen per vore qui resulta més mentecato. Podie haverme atvertit, y no cobrarme
   los sis rals d'eixa manera tan ruhí; pero á lo que van vostés es á cobrar; y si una
   persona de modals y criansa resulta avergonyida, que s'arretgle com pugue.

        -Ja veurás noya, no cridis tant; esperat qu' ara estich arreglant un assumpto y
   no 'm puch amohinar.

        -Per mí no fassi de més ni de ménos, ja m'esperaré.

        -No home, 's molestaría massa.

        -¡Guay! pues no diu lo senyoret que no porta pressa... pues estarém frescos
   aquí... Com se coneix que ja te cobrats per avant los sis rals; ¡y qué poca precaució
   emplea vosté per dissimularlo!

        -¿Y qué 't pensas qué per sis rals t'haig de buscar casa cada vintiquatre horas?

        -¡Pues home, ara si qué me ha agradat! ¿S'afigura vosté qué m'haig de donar per
   satisfeta conqué 'm digue: chica, aplega á tal part, y allí trovarás acomodo? Pues es
   menestre que vosté's desenganye; que per presentarme ab eixes condicions bona estich
   jo, y no necessite per res lo memorialista.

        -Bé, esperat ja ho arreglarém.

        -Y, advertisca, que avant de la nit tinch d'estar aposentá; m'enten vosté?

        -Si, dona, si; lo va contestar ab maliciós somriure lo Sr. Ventura, y tot
   baixet, no sé que hi afegiría, que la minyona ab gran desapego li digué.

        -¿Pues qué s'ha afigurat vosté de mí, tio Guilopo? Quant temps ha que no s'ha
   vist eixa cara que no més te pellejo y bigot que pareix una llástima sense cura?
   Bonich está vosté per certes cabories! fassa cridar primer al cirutgiá que li apanye
   eixa dentadura que está feta una soletat igual que un escarpidor sense púes, ¡y qué
   prompte 's veurá vosté en necessitat de llogar hu que prengue la sustancia pe 'l seu
   compte!

        No sé fins ahont haguera anat á parar la ofesa donzella si en aquell moment no
   hagués entrat á la botiga un senyor molt complimentós á quí l'agent per desentendres
   de la minyona li allargá la má dihentli, ola Mussiú.

        -Buenos dias señor. ¿No ha venido personne demander por mí?

        -No senyor no encara.

        ¡Pas possible! mire V. señor, yo quisiera bien que V. hubiese l'obligeance de
   hacerme conocido de suspractiques,.. Perdon señor, -va dir dirigintse á mí y donantme
   una targeta que deya: Mr. Perroquet, profesor de idiomas. Si señor; yo estoy profesor
   de los más renombrados colegios de Francia. En mi país yo daba lecciones de lengua
   Española moi. Yo tengo mi métode que es á mi; ça fait, que después de tres meses,
   avec cet métode là, todos mis discípulos conozcan la lengua para razonar no importa
   sobre que sujeto, mème con los franceses.¡Certainement! Ellos reusiran bien cuando
   sean cuestionados.

        -Y dígame V. -li vaig preguntar- para escribirla bastan los tres meses?

        -¡Oh! parfaitement; si ellos quieren si señor.Voyez vous, en conociendo la
   ortograph, et la sintaxis, se escribe el idioma correctamente. ¿Sabe V.?, como no hay
   el acento, personne podría distinguir...

        -Vamos le felicito á V.; li vaig dir quedantme la targeta.

        -Muchas gracias señor.

        -Sr. Ventura, va dir la minyona cansada d'esperar; vosté no repara que assí jo
   estich aguardant y vosté tan satisfet en la conversa com si jo estés molt desocupada.

        -Mira, chiqueta, torna després, no 't faltará casa, sens? y bona casa.

        Y aixís que la minyona sortía de la botiga, 's presentá un assistent que al
   véurela s'aturá de sopte y quadrantse ab molta gracia y posada la má de cantell vora
   de l'ull li digué, mirántsela maliciosament.

        -Viva la Reina! Passe vosté, dolsura; que te uns ulls que penetran sense que un
   vulgui.

        -¡Guay! y que prompte 's queixa vosté d'ells, li va respondre quedantse á la
   porta.

        -Pues que tinch que fer si ab aqueixos ulls que pareixen dos centelles encallaes
   m'acaba V. de ferir tota la sensibilitat.

        -Y s' haurá posat malalt de resultas.

        -Clar está que si. No se'n burle morena que demà ó l'altre pot trovarse en
   semblant cas, y no alcansar pietat ni compassió. ¿Pero diguem vosté, Gloria, se diu
   aixís, ó erro 'l nombrament?

        -Si senyor, que 'm dich María.

        -Ja estava jo pensant que havía de portar vosté lo nom més lluhit de tota la
   cristiandat. Pot preguntarse á quants te malaltets de perill xineral?

        -No entench.

        -Si tinguera lo guitarró assí, se lo preguntava en música.

        -Fóre gracios.

        -Respongue vosté, Primors. ¿Quant despatxa lo seu novio?

        -Jo no tinch novio.

        -¿De veres? Pues qué fan los Espanyols?

        -¡Ay que graciós! está vosté molt divertit.

        -Pues aixina estich tota la temporada; y aguarde, que 'l dia que una chique 'm
   vulgue ab tota formalitat, he de traure unes dites y unes graciositats que la meytat
   del temps se nos passará en ríalles y l'altre meytat aguantántmoslas pera que la
   respiració segueixca 'l seu curs. ¿M' ajude vosté á buscar la novia?

        -Díuli al senyor del escriptori.

        -¡Qué he de dir jo, si vosté fóre més manyera! Mire com ha de ser la seua
   filiació. Primerament, no li ha de mancar un desgayre y un salero que 's queden
   aviats ab lo finiquito tots los sinyorets qu' envórela passar se giren á remirarla; á
   luego, uns ulls que li donguen un sofoco de real ordre á qualsevulla varó útil que
   pérdigue 'l temps llensantli floretes ó altres francesilles; y per últim, que 'm
   vulgue ab tal sentiment y fermesa que quant més tracte de posarho en dissimulo més se
   li descobre la ilusió.

        -Pues mire, ab sis rals que aprompte ara al Sr. Ventura, sis en altre rato, y
   sis més cada vegá qu' ell se los demane pot ser que li cerque una ab los requisits
   que vosté demana.

        -No retregue al tio fatxa eixe que no aprofita per cosa que valga. Per
   curiositat estich venint assí fá tres mesos y may arrive la ocasió d'emplearme. De
   manera, qu' estich tement que vaig á quedar llicenciat de dos estils: pe 'l cuerpo de
   caballería y per lo Sr. Ventura.

        -A mí també m'está jugant un' altre picardía. Me te cobrats sis rals per
   acomodarme en una casa tan regalá, que als dos dias m'ha precisat cercarne un' altre.

        -Pues nos prengue eixa faena, que li guarde una cassa qu' estará vosté en tota
   recreació. Los amos son extrangers: al señor may se 'l sent per casa; la senyoreta va
   molt de passeig ó á visitas, de manera que pot considerarse vosté que allí ningú
   mane. Y com no están molt práctichs á parlar com nosaltres, sía per dificultat ó per
   geni, no reganyan may. Ademés serém vehins; y si á vosté se li ocorre alguna cose no
   te més que sortir á la galería y cridar ¡Carmelo! y en quant sente jo la seua música
   fasses compte que está complerta la diligencia que vosté 'm mane. Pero, deixe que li
   diga alguna cosa ahi, al majordom dels desocupats; ¿Sr. Ventura? no s'interesse ja
   per la senyora que jo li he trovat acomodo y de gratis.

        -Tu, pistolu, aquí tan se val que no hi tornis; á casa meva no s'hi venen á fer
   conquistas.

        -No chille tant, Don Fanfarria! digue quant s'ha fet de gasto y no 's propasse á
   parlar de malmodo, ¿está vosté? Y en quant al empleo, aixís que l'obtingue, m'envía
   un recadet, que jo posaré valiment pera que se lo donguen, y será vosté lo meu
   sostitut y podrá pendre possesió d'ell en nom de Carmelo Chiner y sortir d'eixa
   gatonera á que s'oreije, que assí dins corre perill de morir de floridura. -¿Vosté
   segueix Prendeta?

        Y 'ls dos sortiren de la agencia; l'assistent gesticulant y movent lo cos ab
   molta fatxenda. La minyona á la vora seu, ab lo bras apoyat al costat, l'altre deixat
   anar ab molt abandono caminant seguit y bellugant ab molt ayre las faldillas que á
   uny altre 'ls hi mancava amplaria de carrer per garbejar.

                                            ***

        -¿No ho veu lo qué jo li deya? Ara aquet maco tonto d'assistent m'ha fet perdre
   uns quants rals; y vagi, amohinis per quedar bé.

        -Pero home, si 'ls fá anar y venir tantas vegadas...

        -Aquí está la qüestió: á mí m'agrada fer las cosas ab los requisits que hi
   corresponen. Ja ho veurá ab vosté; podré ferlo vertir unas quantas vegadas, més quan
   tinga 'l destino, podrá dir ha costat, pero es de confiansa.

        Com no tenía altre recurs, tinguí de fer veure que 'l creya; de totas maneras
   ell ja havía cobrat. Després, molt sovint, tornava á la agencia per saber si eixía la
   colocació. Allí veya á Mr. Perroquet, lo qui, no recordant que jo ja sabía las
   ventatges del seu método per ensenyar la llengua francesa, me'l tornava á esplicar de
   cap y de nou, de manera, que 'l tal método, novíssim per ell, á mí ja 'm pareixía més
   antich que 'l panyo blau.

        Y per lo que 's refereix al destino, 'm sembla que faré com l'assistent Carmelo,
   aixó es: que tindré que cercarne dos, un pe 'l Sr. Ventura, y un altre pe 'l meu
   recomanat, y aixís, jo tindré segur lo meu, perque anant y venint á la célebre
   agencial casi bé 'm manca temps per acudir á l'oficina.

   Juny l880.

                                      Los meus vehins

        A casa en que jo visch, sense tenir en son aspecte res que la distingeixi de las
   altres, te no obstant per sos habitants, una certa cosa que á voltas la fá més
   distreta qu' un sarau d'any y altres tan embafadora y amohinosa que sembla talment
   que tots los vehins estigan atacats de malefici ó bruixería que no 'ls deixa estar
   may sossegats ni deixan estarho á ningú que visqui prop d' ells. A la una botiga hi
   está un boté, y com es traballador y llarch de mans, encara 'ls galls no han donat lo
   quien viveá l'aubada que lo sol envía de descoberta, que ja 'l sentirían posar
   cércols á alguna bota y 'l veurían (si la peresa no 'ls enclotés al llit y surtissen
   á la finestra,) com va acotat voltant la bota y ab lo refilador á la má y la massa en
   l'altre, repicant los cércols y restrenyentli la cintura perque tingui una etxura ben
   garbosa; sens reparar que si estampint los ferros la bota li surt bufona, los pobres
   vehins s'han quedat ab las parpellas més badadas que unas petxinas, y que l'han
   malehit tantas vegadas quantas han sigut las repicadas que ha donat.

                                            ***

        A l'altre botiga ja hi ha gent més quieta; mes jo quasibé prefereixo que 'l boté
   'm. somogui 'ls tímpanos que no sufrir aquellas nuvoladas de fum que, penetrant á
   travérs de las cortinetas, dónan á la llum uns cambiants blavenchs y escampan certa
   flayra que ja m'hi jugo lo que vulguin que l'aygua de Colonia no hi pot res, y, que
   'l tenim de pendre cada vegada que 'l calsat dels matxos, eguas ó sumeras no es ben
   afinat als contorns dels seus cascos. Altre dels vehins es un cassador molt afamat, y
   segons ell esplica ve á esser un Herodes dels cunills, un Cárlos IX de las perdius y
   en quant á las guatllas no ha cremat tants heretjes l'Inquisició com ell n'ha fetas
   rustir á la cassola. Si 'l sentissin esplicar las sevas hassanyas casibé aborrirían
   la carn de ploma y no farían cas de llebras ni cunills, perqué quan comensa á contar
   que l'altre dia, -y notin que sempre es un altre dia, may avuy-, va matar tants
   cunills d'assí, llebras d'allá, tantas més; tudons tirin llarch; perdius, doblin;
   vamos qu'alló sol ja embafa, en termes que jo sempre li aconsello que 's fas si fer
   un soterrani al rebost per conservar tanta vianda, á lo qu'ell contesta senzillament
   que si no visqués en segon pis ja li tindría. Tot aixó fora molt agradable si no hi
   hagués l'inconvenient que porta una reunió un tant numerosa de gossos que, apart de
   las rahons que causan per certas costums que afectan directament la curiositat de la
   escala, es cosa que no 's pot ponderar quant amohinador es sentir un cop de lladruchs
   d'aquell patoll de desocupats que al més petit soroll ja arman l'escándol,
   precipitantse tot concertant sas veus á la porta de l'escala, raspantla y olorantla
   que 'l pobre que s'escau á pujarla s'atura esglayat no tenintlas totas. Y lo qu' es
   més atipador es que un tampoch pot fer compte de losar una matinada tranquila, perque
   'ls grinyols dels gossos ja li anuncían qu' es dia y ab tan més escándol y frisansa
   quan lo cassador surt á fer desgracias pe'ls boscos d'aquí fora; y allavors, temerós
   de que no despertin als vehins, mou més soroll, ell, renyantlos, que 'ls animalots
   lladrant y abordantse sense misericordia; ni tampoch diré res d'alló qu' un acaba per
   creures entre infiels sentint tot lo dia; aquí Moro, Moro té; búscala Turca, etc.

                                            ***

        En un dels pisos hi tenim unas vehinetas que contribueixen molt ab las sevas
   gracias á fer més deliciosa la vida en aqueixa casa. La una es aficionada á las flors
   y desdenyant los jardins que te la casa en la part de darrera pintats en lo menjador,
   n'ha fet ab uns quants testos un altre en los balcons del davant, que hi estarían
   molt be si no fos que quan lo vehí de sota surt á pendre la fresca en aquestas
   calurosas nits de Juliol, á pesar de veurelo cel estrellat se sent algunas gotetas
   que li encertan al mitj de la coroneta, y quant alsa 'l cap per averiguar si 'l cel
   te goteras, allavoras lo consegueix un rajolinet qu' allí ahont l'arreplega li deixa
   una clapa terrosa que per aixó ja s'en va, perque aquella humitat no taca; y vetaquí
   com per un ben entés sistema de compensacions la filla tira l'aygua perque quan lo
   pare llansi la punta del cigarro ences aja trobi la mullena si l'arreplega la cortina
   ó 'l que está prenent la fresca, y d'aqueix terme no hi ha por de foch.

        L' altre germana, y Deu li perdó, toca 'l piano! Més jo crech que passa de
   tocarlo: que l'inquieta y fins me penso que s'hi baralla. Vostés ja s'hauran trovat
   tenir una vehineta aficionada á tal instrument; y en tal supósit no vull renovárloshi
   la llaga ab lo molest recort de aquellas escalas interminables precursoras de la
   migranya, que m'han fet desitjar y demanar á Deu que en compte de tocarlas 'ls hi
   enviés lo recreo de férlashi pujar, á veure, si piano y pianista se n'anavan á
   perdres allá en los últims confins de hont baixa la pluja.

                                            ***

        Lo senyor Rossendo viu á sobre mateix de la meva habitació; lo pobre, no sé si
   per pecat de gola, sufreix una penitencia de poagre qu' arriba fins á mí pero
   degenerada en una especie de desvetllament que á la nit ja que no puga cloure 'ls
   ulls encara que m'hi encastés hostias. Es lo cas que quan lo dolor li apreta, salta
   del llit, agafa lo bastó qu' es d'aquells gruixuts, y calsantse las sabatas de
   simolsa comensa á passejar amunt y avall del cuarto y marcant cada pas ab un cop de
   bastó tant sech y resolut com si'l clavés sobre las llambordas, que sembla que totas
   las professons de setmana santa ab los armats y capitá manaya passin per sobre la
   meva arcoba.

        -Sr. Rossendo, li crido jo desde la finestra; senyor Rossendo, home, per qué no
   hi posa algun sabatot vell de simolsa á la crossa?

        -Ah belitre, 'm respon: tú ho tinguessis.

        -Sí jo també pateixo...

        -De qué pateixes tú, maco-tonto?

        -De son, senyor Rossendo.

        -Feste repicar y amólat.

        -Pero, home, que demá 'm, tinch de llevar dematí!...

        -Fes com jo que ja estich llevat.

        -Pero vosté ja té totas las feynas fetas y...

        -Aixís tinguessis lo meu rosech.

        -Oh, també las edats son diferentas.

        -Vaja noy, prou verbal, á vivir; y tanca ab furia la finestra del pati tornant á
   empendre lo passeig per lo quarto acompassantlo ab los cops de bastó. Allavors no
   tinch més remey que agafar lo matalás y anármen á dormir á la cuyna; y, no sé quin
   influxo tindrá aqueix departament en los meus nirvis, lo cas es que hi somnio sempre
   cosas estremadas y fora de lloch. L'altre dia que m'also tot resolut llansant
   l'abrigall á l'ayre ab brassos y camas, per corre á salvar la lluna que 's negava. Y
   no hi havía tal lluna ni res d'ofech, sino que quan me 'n vaig anar al llit hi havía
   en l'aygüera lo ribell ple d'aygua y un plat de pisa á dins: alló va ser l'última
   cosa que vareig veure; 'm debía impresionary vetaquí.

                                            ***

        Un matrimoni també compto entre 'ls estadants, que son molt jovenets y jo no sé
   sí á causa de casarse tan aficionats que l'un delirava per l'altre no cuydantse més
   que de la seva passió, que diuhen los que ho saben, que van pactar y comprometres á
   que fos eterna, que, no repararen en certa desavenencia d'humors,.. y ¿quí es qué
   s'entreté ab aquestas cavilacions quan ja s'han ofert mútuament, y més de quatre
   vegadas la respiració y la vida, y s'han tret los cors de puesto y dihent toquém y
   toquém se 'ls han baratat quants cops han tingut lo dupte de que l'un no corresponía
   á l'altre? Pero ara resulta que may s'entenen ni 's volen entendre: que quan per ella
   son verdas, ell vol que siguen secas y com anticipadament ja salten que no s' han de
   convenser arramban, diguen-ho aixís, la cuestió, y comensan los dicteris y s' en
   diuhen!... se las diuhen totas; fins que ella per guardarsen unas quantas per
   després, agafa la porta que tanca ab una rebolada que fa tremolar tots los vidres, y
   se'n va tot mofeta y cantant escalas avall. Ell al veures sol no fa altre cosa que
   pendre també la porta y, com la seva dona, la tanca ab tal estrépit que algun dia li
   fugirá dels gálzers, de manera que tots los vehins ja hem tingut de pendre l'aygua
   dels sustos á causa dels molts que 'ns han donat sentintse quan ménos s'ho pensavam
   aquell espantós terratrémol.

        Quan tornan á l'hora de dinar (perque ella va á cusir per las casas) se troban
   que 's té de despanyar la porta... de manera, que no puch donar ideya del xibarri que
   s'arma entre 'l manyá que pica, ell que crida, ella li respon, torna l'altre á cridar
   més, s'hi contrapunta la dona, y més amunt; lo manyá s'hi engresca y repica ferm, los
   gossos ho senten, s'esvalotan, lladran y grinyolan; acut lo cassador y vinga fuetada
   d'assí y d'allá y, com si resumís los extrems de la discordia acalorat per noble
   indignació descarrega sobre aquellas pobres bestiolas sa tremenda ira, fentlas
   ignocents víctimasd'un escándol en lo que á última hora havían pres part per ecsés de
   zel.

        Tantas han estat las vegadas que la autoritat ha tingut de anar á posar la pau á
   aqueix matrimoni, que jo estich ben penetrat que 'l dia que voldrán viure tranquils
   tindrán que posarse l'alcalde á casa.

                                            ***

   Lo Ramonet es un fadrí veler que viu á dalt de tot y com es un xicot que diu que 'l
   saber no fa may nosa, per aumentar lo caudal dels seus coneixements apren de tocar lo
   cornetí. Ara calculin quin suplici será 'l de seguir pas á pas los adelantos del
   aprenent y tenir ficat á cau d'orella á certas horas determinadas y que may faltan
   aquell treteté metálich estrident que 's fica al cervell, y que un se queda ab lo
   temor de que no 'n surtirá may més. Seguéixinlo desde que comensa á pendre la
   embocadura en que fá tantas pifiadas com notas te la llissó y cada pifiada contin qu'
   es com una fiblada dins del cap y continuin acompanyantlo d'aqueix terme fins que
   comensa á tocar la llissó complerta y tornarán per dirme qu' es un martirilogi
   auricular que sols ho sab aquell que ha tingut de sufrirlo. Y contin que la pessa ben
   tocada raras vegadas se sent. Com vostés ja l'han apresa més aviat qu' ell, encara no
   s'aplica la boquilla als llabis, mentalment y al sen pesar, ja l'están acompanyant;
   ahont esperan un dó, com si se li esbotzés lo cornetí míllor allí ahont ve un sí, li
   surt un xiscle, ó allí ne surt un ronch com no 'l produheixen més aspre ni més
   inarmónich uns gonfos rovellats. Ara mateix que estich escribint, com si 's recelés
   que faig un alegat contra els meus vehins está tocant un pas doble que per ell no es
   pas doble ni senzill perqué ab l'estona que 'l toca ja tindría temps de haver arribat
   á Gracia, pero que crech logrará que jo m'escapi al redoblat per fugir d'aqueix
   diluvi de notas que aboca lo cornetí, que sembla que li hage donat un vomitiu
   musical. Y fins me penso que ho fá á dretas per venjarse de mí, perque un dia van
   venir á preguntar si sabía ahont vivía un músich que tocava'l cornetí, que 'l
   necessitavan per acompanyar dos violins y una flauta en un sarauet; y jo 'ls hi vaig
   respondre que valía més anar sols que mal acompanyats y que en la casa no hi vivía
   més qu' un jove que s'ensejava per esser nuncí.

        Veyentme, donchs, obligat á surtir, y com per necessitat tinch de passar per
   l'escala, dech advertir que una de las criadas de la casa diuhen qu' está molt
   aficionada ab un paleta; y no 'm tinguin per bescantador si us hi conto que cada
   vespre 'ls trobo á la porta fent guardia que jo no sé quin malvent dech portar que al
   baixar, ella sempre s'encostipa y tus ab una tosseta molt debilitada que només li
   dura l'acte que 'm fá lloch per passar, tot aplanantse ab las dos mans lo devantal,
   mentras lo paleta s'arrima á l'altre costat buscantse la picor per lo clatell. Jo
   passo per entremitj ab los ulls baixos com una beyata dihent entre mí: si, ja
   potsgratar, que ja 't conech herbeta que 't dius marduix.

        Altres cosas podría contar dels meus vehins, més per avuy ja n'hi ha prou: si
   per cás un altre dia ja vindré á sota 'l bras del repartidor -com deya un cego
   andalús- y 'ls hi esplicaré lo que avuy me callo.

   Juny 1875.

                                         Gitanesca

        Que trist es lo passeig de Sant Joan al mes de Desembre! Sos carrers d'arbres no
   mostran més que sechs branquillons despullats del ostentós fullatje, apenant lo cor
   ab l'ensopiment de la naturalesa. Lo vent escombra los caminals enarenats; alsa las
   fullas secas que corren perdudas al seu impuls las empeny sens deixarlas reposar,
   cruixen adoloridas com si 's lamentessin de l'anyal ruina de la naturalesa.

        Los monumentals surtidors tan frescos y grats en l'ardorós estiu, bessan aygua
   gelada y acaban ab sa remor de fer més trist lo passeig. Sols s'hi veu de tant en
   tant algun passejant estraviat ó de tétricas inclinacions que deu buscarhi sens dupte
   secallonas recordansas ó algun encostipat que li fassi passar lo portal de Sant
   Cárlos, fent cruixír l'asprosa arena ó aixafant lo assecat fullam y produhint ab sos
   passos un estrany soroll com si trepitjés neulas. De tant en quant també, bufa una
   ventada que li alsa l'arnada capa com si se la volgués emportar á la gloria, tapantli
   la valona 'ls ulls, y quan ha lograt desembossarse, 's contempla lo bolet que ran de
   terra y en alegre companyía de las fullas, córre y rodola ab capritxosos moviments.
   Al veures sense sombrero, 's dispara com una bala al seu derrera, y llavors sembla
   que s'estableixi cert contrapunt entre 'ls dos: lo bolet fugint més lluny cada vegada
   que 's veu la má prop de l'ala, y l'home prenentli la ventatja ó endevinant lo
   zigs-zags que vol fer fins que per últim l'aixarpa tranquilament tot ab curantse en
   un sot d'aygua y fanch.

                                            II

        En lo Convent de Sant Agustí, ab sas numerosas finestras tancadas á la pols y al
   fret, s'hi veu l'artiller centinella embolicat ab lo capot, y fentse passar lo fret
   passejant apressurat d'un costat al altre de la portalada. Un poquet més amunt, al
   peu del Pastim -avuy safreig ó matadero de tocinos- hi ha un grupo de gitanos
   recolzats á la paret uns, y apoyantse altres en lo bastó ab la má sota la barba, mal
   arrebossats en tapa bocas de llana groga, ó en estropelladas mantas. Armats ab lo
   parell d'estisoras que 'ls hi surten sota la faixa, y voleyantlos per la cara los
   rinxos respectius, se miran un seu company que ab molta destresa fá la xulla á un
   gosset d'aygua de blanca llana y ulls rojenchs. Un poquet més enllá, un altre grupo
   de gitanas rentan gitanets ab bolquers ó 's pentinan l'asprosa cabellera tot rient y
   conversant ellas ab ellas.

        Los que contemplan al que xolla 'l gos, están en animada conversa alabant sa
   habilitat y planyentli la infortunada estrella que 'l feya patir d'amors, desayrat
   per una gitana del altre grupo.

        -No t' cansis, Angunia, li deya un gitano de negra patilla y famosos bucles al
   costat de las orellas; no t'hi parfaccionis, que la payeta no vol fer companyía ab
   tú. L' altre xaba 's veu que 'l conta per més brillós, y tú qu' ets capas de tocar un
   fandango ab lo xich-xech de la estisora, tot esquilant una sumera, y qu' ets prou
   home per empassarte lo solavants de lluhir per ferli portar un faldellí ab més
   frabalans que cércols porta una pipa Jarassana, 't quedarás, Deu m'aconsoli, fente
   malbé la salut y amagrinte la carnadura per trauren no res al cap d'avall.

        -Que he d'amagrirme jo, contestá l'esquilador, tot mirantse de reull á sa
   ingrata que sentada més enllá jugava ab un xibaló; si tinch més valor y més aguant
   dins de aqueixa pitrera, que un pich ella m'hagi donat los despatxos segons y
   conforme... ansia payet, fins las paysanas se farán peladas en las genolleras per
   venirme á demanar llicencia perque las vulga...

        -Be, salau, m'ha agradat lo teu responement; peró 'm sembla que lo cor
   t'enganya: jo veig, y tots naltres be bo veyém que cada dia 't tornas més prim; cada
   dia més groguench, que si continnuas ab aqueixos adelantos xaba, ni al hospital te
   voldrán acullir perque no sabrán hont posarte los remeys.

        -Deixho anar, Payet, lo que jo 't dich es més segú que un tracte de gent de be;
   y més que 'm quedi tant prim com la qua d'aquet gos, y méssech que l'espígol, y que
   jo no 'm trobi quant me palpi, y encara que la malaltía me deixi tan acabat que jo
   mateix tingue de anar á ferme cantar las insoltas, la Payeta ha de véure lo que vos
   prometo y si no ho faig, teniu. Y llansa, dihent aixó las estisoras, -degolleume per
   allá hont vulguen.

        -Guarda l'eyna, galan; qu' ets un gitano ab més paraulas que un verbal, y tens
   mes salabró en la llengua que no n'hi ha en un barril de tunyineta. Y si tú no has
   pogut entendrir las entretelas de la paya, no t'amohinis més, xaba, déixala allá que
   Deu l'ampari á n' ella y al seu ramblé que 'm sembla que han de passar una tos y una
   primesa que se 'ls hi han de criar trenyinas entre morro y dentadura.

        -Ay, Payet, ay! diu un altre gitano rient y fent contorsions; quina ganeta, ay!
   ¡a 'ls filutipio badallant, pobre gent! Lo dia que 'ls hi escaygue algun capet de
   bestiar, bon Jesuset! ay! se tindrán que possar crossetas á la dentadura ó llogar
   gent perque 'ls ajudin á mastegar! Quina dibililat, mareta nostra!

        La gitana objecte de tals xuladas era una noya de quinze anys, cara agraciada,
   algo ménos morena que'l catxumbo, ulls brilladors y espressius, vestint ab cert
   desayre, y de moviments desenvolts. Encara no acaba de sentir las últimas paraulas
   moferas del gitano, s'alsa resoluda, y encarántseli, posats los brassos en los
   costats, inclinat lo cap y mirantlo de dalt á baix picant á terra ab la punta de la
   xinella li diu ab molt desdeny: -Ay Senyó, de quina carta s'en va!... ¿jo gana,
   payet?... Si quan jo la passeyu ja haurás corregut la Seca y la Meca ab una má al
   front y l'altre sota la barba aguantante lo cap perque fent badalls y creuetas no se
   t'esberli. Jo gana!... feste enllá, Primicias! que quant tothom ja s'haurá mort de
   fam, tots los arbres del passeyu encara criarán á las brancas en lloch de fullas,
   panets de crostons y mitjas cuernas per aquets reyals quatre quartos que tinch en la
   meva persona. ¿Me has anat sentint cara d'asa? ahont va l'escanyolit de naixensa si
   la gana es la teva renda!... Ux...

        -Ansia, pitera; viva 'l garbo, esclaman tots los gitanos al escoltar los
   refilets de aquella llengua. Flocat aqueixa, Payet.

        -Si algú te ha fet mal de cap ab sas paraulas, s'acosta á dirli un gitano molt
   terne, canta la espressió, que més prompte que la vista ja li estich fent un flach
   servey.

        -S' aprecia: que si tinch mal de cap no 'm faltaqui 'm toca la guitarra ab més
   finura que un serafí, y qu' es capás de tocar fins que 'ls dits li vagin cayent dins
   de la gatonera que te l'instrument per veurem alegre.

        -Si vols cantadas y saraus, y qui toquí millor que un altre, li contestá
   Angunia, acostat per aquí propet que tindrás més cansons que en unas caramellas, y ab
   tal finura y tal garbo que encisada descoltarme, una basca te conseguirá l'altre,
   prendeta.

        -S'estima l'aprecio, Angunia, pero no sirba.

        -Ya se vé, com deu haverhi alguna persona de més mérit, la senyora pot ser te
   compromís, y la senyora, anem dihent, va desenganyant ab palica als gitanets honrats
   que li portan afició. Si; y de aqueix terme, volent dir: apártat sol, que vull
   passar. M'agradaría coneixer aqueix maco.

        -Payet, me sembla que tens la paraula enmalaltida: ves fillet, y pren remey: y
   'l que tu vols dir jo sé, no te 'l passegis més per la llengua y t'estalviarás alguna
   trencadura als ossos. ¿Ja has sentit tirar?

        -Mala ventura tingui per aquí y per tot arreu; pórtamel aqueix curro, y si aquí
   mateix no li esguerro alguna pessa de la seva persona, mal se m'entortolliguin tots
   los tendrums.

        -Y qui t'ajudará bon mosso?

        -Jo sol.

        -Tal vegada...?

        -Aixís me vegi despreciat de Maria Santíssimeta y aborrit de sa mirada: guayta.
   Y dihent aixó, creuhá lo dit gros ab l'índice, y se l'arrambá a la boca fentli un
   petó.

        -Va jurat?

        -Ben limpio.

        -Pues mira 'l garbo com ve: treute la má del front que no fa sol. Ay fillet que
   la por no te 'l deixa veure.

        En aixó 's veya acostarse un gitano d'alta estatura, gorra de bellut, sobre la
   orella dreta un bucle de cabell negre, y sota 'l bucle una punta de cigarro apagada.
   Lo jech curt y ayrós; estret lo pantalon ya campanat; unas xurriacas, passada la
   tralla sobre las espatllas, fent boleyar la fusta ab donayre, y gronxant lo cos ab
   salero tot caminant. Al arrivar devant del grupo sense saludar, ni mirarse á ningú
   diu: -Qué hi fas aquí, Rossa?

        -Que m'estava nada ménos qu' escoltant aquest pallaringas que s'interessa perque
   no 'm mori de gana ab tú; y al mateix temps á n'aquest altre... Sí, al perruquer dels
   gossos que li fa més escalas á la bestiola qu' esquila, que no n'hi ha tantas per
   arribar al terrat. Y lo que 't conto, salau; es que 't vol mal, y que pot esser, si
   la por no me 'l balda, pot esser que no 't fassi una esgarrinxada, es dir, y anem á
   pams: si gosa, y si tú li donas llicencia.

        -Company, diu lo gitano girantse al esquilador, company ja 'm sembla que vos
   veig fora del Reyne. Y al dir assó, clava patacada al gosset qu' esquila Angunia, qui
   tot grinyolant li fuig d'entre camas y se las enmena lleuger com una dayna cap á la
   pescatería seguit del xicot que l'acompanyava que no l'atrapa per més que corre. Lo
   pobre Angunia, veyent com li viatjavan los dos rals de la tasca, s'alsa espurnejantli
   los ulls de rabia y mirantse lo seu ris, al li diu: -Mira, Borrasca, deixam estar;
   avuy no estich per papelitos. Ara m'has acabat de fer perdre mitja andola, y ja la
   sanch me bull com una graciosa; deixam estar, creu, fillet, que 't vull be; perque me
   está semblant que l'un ó l'altre amanirém la terra ab molta sustancia.

        -Si no fossim devant de personas li replica l'altre ab desdeny y baixant los
   ulls, aquí mateix ja 't veya pintada á l'altre galta tota una junta de dits. ¡Com si
   t' hi neixessin!

        Al moreno que ha de pintá aquesta cara, diu Angunia mullantse ab la llengua la
   punta del dit y pegantse després copets á la galta, encara no li han tirat l'aygua
   santa al cap. Ves contant, y no t'erris si n'han de passar de setmanas.

        -Xist, poch cridar y á la órden que no vull escándol. No xillem que hi ha
   malalts: agafa 'ls ferros, y ánsia; que si aquí 'm ve la tremenda, 't poso un ditet
   allí hont coronan los capellanets, y l'altre al criadero dels ulls de poll, y com
   aquell que no se'n adona t'encasto en aquella fatxada lo mateix que un bernat de
   fanch.

        En la direcció que signava sols hi havia arbres; y á no ser que 's referís á las
   murallas de la Ciutadela, allí no 's veya res que s'assemblés á fatxada.

        -Está corrent, Borrasca: ja m'agradan la gent que s'espliquin ab garbo. Y si
   t'obro un trauhet desde la punta de la visera fins que l'eyna toqui á terra, ¿ahont
   vas ab aquesta desgracia, no veus que hi perdrias la salut, fillet?

        -Tu, Desfilas, diu Borrasca, pegant un copet devara á un xibal. Ves á casa la
   Ciutat que vingan á buscar un difunt que hi ha aquí terra. Alsa ya; toca'l dos, y de
   frente. -Y en quan á tu, Angunia, vesá qui deixas los deutes, plora una estona, y
   aixúgat depressa que ja estás llest.

        -Palabra, xist, Palabra.

        -Ves dihent.

        -Vol dir que avuy no puch; hi ha compromís, payet, no puch. M'esperan uns
   paysanets que bessan las unsas com ginesta. Tinch de anar á fer una mala partida á un
   marrox y, no pot ser, fillet meu: ja está dit: no pot ser: jo pago 'l beure.

        -Xist, xist, xist, prou música, esclama Borrasca, posantse un dit á la voreta
   del nas. Agafa 'ls trastets, obra lo compás y avant, que allí fora quedarás arreglat
   de comptes; marchen. Y dihentli, ab la punta de la vara li va pegant copets
   provocadors á la espatlla.

        -Guarda, Borrasca, no truquem, li contesta Angunia apartan la vara de aprop seu.
   Guarda que si m'enverino aquí mateix t'entra l'eyna de visita al cos, y t'enterro en
   una claveguera. Payet, guarda, no 'm comprometis.

        -Malviatje lo garlar. ¿Qué vols que't pegui malament? que tens ganas que 't
   pinti un prestatje d'espardenyas á la carcanada, ó vols tirá en devant com mil reiras
   de bet...

        Los demés gitanos al veure que Borrasca s'anava á abrahonar sobre l'Angunia,
   s'interposan descompartintlos, y mentres la Rossa tirava del bras de son amant, y las
   gitanas xisclavan y las criaturas ploravan agafadas á las faldillas de las mares ó
   abrassantse á las camas dels gitanos, Borrasca y Angunia, se deyan cada injuria capás
   di enrojir la cara de la lluna; y en assó, venía tot apressurat un guarda-passeig ab
   la cama de fusta y lo bastó alsat cridant desde lluny que ja venía.

        Los gitanos que son gent que no volen res ab la justicia, encara no van sentir
   los crits de gura y van veurer lo guarda-passeig, que ab tot y la cama de fusta se la
   anava adelantant, disolgueren lo grupo tirant cada un per son indret tot
   carregantsela maynada y girant lo cap per veure la distancia que guanyavan al guarda.
   Aquest veyent apaciguat ab la sola farum de sa presencia lo temerós conflicte, girá
   cap al Jardí del General pensant que sí esguerrat feya tanta por, lo que fería si fos
   sensé.

                                            III

        Borrasca y Angunia 's dirigiren cap á la carretera de Mataró, trencaren pe 'l
   pont dels Àngels, y apartantse del lloch hont havia de sucsehir la catástrofe, varen
   entrar á una barraca y allí, ab un esmorsá frugal, revingueren sas forsas y no 's
   derramá altresang que la del picapoll que baixava roenta di una tassa aixecada á mitx
   aire y en puntual direcció de la boca.

                                             V

        Alguns dias després dels fets que acabo de relatar, en lo mateix passeig de Sant
   Joan hi havía grans disputas entre un senyor y un gitano. Lo gitano tenía agarrat per
   las orellas un gosset d'ayguas, y 'l senyor tirantlo de la qua feyan creixe la
   bestiola á despit del orde de la naturalesa. Lo gitano deya ayrat que 'l gos li va
   fugir mentres li acabava de fer la borleta de la qua y que havía de cobrar los dos
   rals del pacte. Lo senyor no sabía de que li parlava, y tirant tots dos, jo crech que
   l'un s'hauría quedat ab las orellas y l'altre ab la qua, y lo gosset á terra, si la
   prudenta intervenció del guarda de la cama de fusta no hagués vingut á donar una
   solució justa á aquest nou judici de Salomó.

   Abril l875.

                                       Un dia trist

        Quin' hora es Mariagneta?

        -Las vuyt están al caure.

        Ja! Donchs no 'm llevo.

        ¿Y aixó, que no 't trovas bé, qué tens?

        -Que haig de tenir... no res, pero no 'm vull llevar.

        -¡Y ara!

        -Ja está dit; no 'm llevo.

        -Si t'entench que 'm penyorin...

        -Es que no va de broma, ja ho he dit dos cops; me quedo á jeure.

        -Vaja, Francesch, no fassis lo ximple.

        -Trucan; mira qui demana...

        -Qu' hi te d'haver! Llevat que son los ceguets; aixecat d'una vegada, ¿que no 'u
   sens que ja tocan?

        -Ep! vatualisto, ja l'hem fregida! (deixam'hi anar). Tu, Pallofa, no 't dich que
   no sonis?

        -¡Y ara!... d'hont surts d'aquesta manera... ¿que 't vols encostipar? que t' has
   tornat boig?

        -Es que no m'acomoda que toquin, ¿ho tens entés?

        -Pero home, tirat alguna cosa á sobre, ó tórnaten al llit que t'enravenarás de
   fret y arriscus d'encadernarte.

        -Noys no toqueu sobre tot! Esperecuse; tu, portam l'armilla.

        -¡Quin modo de presentarse devant de la gent! ves que dirán.

        -Y que han de dir ¡pobrets! no veus que son cegos...

        Vosaltres si que tantost m'esgarreu 'l marro.

        Teniu, aneu en nom de Deu. ¡Ja s'ha acabat aquell temps! no n'hi haurá més
   d'alegría!... Si l'any vinent soch viu, per aixó vos faré la mateixa caritat, pero
   truquéu avants, que no 'n vull més de musicas. Potser no tindréu aqueix travall, qui
   sab si seré mort!...Y 'l Sr. Francesch, cedint als prechs de la seva dona s'entorna
   al quarto, 's queda pensatiu devant de l'arcoba y al últim pren una resolució y 's
   torna á ficar al llit.

                                            II

        Eran prop de las onze, quan lo noy, en Baldomero, que per ser lo seu sant feya
   festa, venia de donar un vol per la Rambla de las flors, y de veure la barra dels
   aucells.

        Al entrar á casa 's quedá sorprés al sentir que sa mare li deya: «Noy, ves que
   fá ton pare, per mi ja repapieja; avuy perque es lo sant d'Espartero l'ha donada en
   que no 's vol moure del llit. Entrahi ves que fem.

        -Noy, Mero; crida son pare desde 'l llit estant, al sentir la veu del seu fill;
   ves, cuyta, arrivat á comprar la Crónica.

        -¿Y donchs que no 'ls lleva? li pregunta aquest dissimulant molta sorpresa.

        -Be prou que m'hi tingut d'aixecar per mor dels ceguets qu'estavan á punt de
   rompre l'himne, y si no cuyto me l'etjegan.

        -¿Y no 'ls ha deixat comensar?

        -Está clar, ¿que som heretjes aquí? Encara no fa quatre dias que va aclucar los
   ulls y sortiriam altre cop ab cansons? Si que fora prudent. Ves, ves á comprar la
   Crónica.

        -Si ara 'n vinch.

        -¿Y que diu en Rafecas?

        -Res, aquest any ni porta l' article, ni's parla de la funció del Liceo.

        -No 'u deya?... Pobre xicot, que te d'estar per romansos!... Ja 'l pots tirar al
   foch aqueix diari. Si no passa res que 'm vinga de nou; ja m'ho pensava: arrivará 'l
   dia, obrirás la Crónica y lo primer que l'hi mancará serán los bons dias á Espartero.
   ¡Malaguanyat! y tan be que ho indagava en Rafecas,¡quina ploma més segura! li feya
   dir lo que volia; quan era al últim, talment semblava que fos al seu devant: «Noble
   Duque, y vos, magnánima Princesa...» no me 'n recordo de lo demés, pero s'expressava
   ab uns termes, que ni al rey se li podria parlar ab més finura. Calla, aquí hi ha
   versos ¿veyám? Pse!... son d'aquell sastre de la plassa de Sant Agustí!... ¿Que 't
   deya jo? no sabrán que posarhi!...Ves, allargam las sabatas, qu' encara m'hi migraría
   més al llit.

                                            III

        Lo mal humor del Sr. Francesch s'ha anat distrayent gracias al trasbals que
   porta una festa per petita que sia. A mitja tarde han comensat á anarhi alguns
   companys del batalló, pero vestits de paysá, no com algun dia que s'hi presentavan ab
   aquell uniforme qu' encara que passat de moda sempre será venerable perque recorda
   als joves d'avuy los sacrificis y las penalitats que sofriren los nostres pares per
   la llibertat.

        Allí, á un extrem de la taula, tres ó quatre vellets de bigotis blanchs, lo cap
   tiesso á pesar de la edat, viva y desperta la mirada, rodejan al Sr. Francesch y
   parlan ab tristesa d'aquells temps de la seva joventut.

   -No 'm sab greu no portar l'uniforme, diu un d'ells; lo que 'm pesa es que mentres va
   viure Espartero 'm semblava que la llibertat no 's perdría may; ara, 'l nostre
   coronel es mort; no se que ferém avuy per demá, que... m'enteneu?

        -¿Qué ferém? diu un altre ab tó resolut, qué? 'l dia que la vulguin pendre,
   tirantshi sobre com llagastas y defensarla tant si 's pot corri si no 's pot. Ara hi
   tenim més obligació que may: mort Espartero, nosaltres som los hereus de la llibertat
   d'Espanya; ¿tens entés? y 'ls que 'ns la vulguin treure hi deixarán la pell de
   primer. Y donchs ¡que dirianlas demés nacions!

        -Ves hont surt ara ab las nacions; ni 's recordan de nosaltres ni tal aca ni tal
   barraca; li contesta un d'ells.

        -Ja 'u sé; pero saben que 'l cuerpo existeix ¿estás? y mentres en lo cuerpo hi
   haja un veterano la llibertat te de ser defensada.

        -Es que 'ns toca, diuhen los altres.

        -Es que sí, torna á respondre 'l més entussiasmat.

        Y la conversa va seguint animada; cadascú refereix las aventuras de la seva
   joventut; l'un esplica l'acció del Pont d'Alentorn en la que va serhi ab 'l batalló
   d'en Sucre; l'altre lo siti de Ripoll ab lo foch de Campdevanol; aqueix qu' era
   soldat, y 's trobava al Nort ab Espartero al siti de Bilbao conta la tremenda batalla
   de Luchana, ensenya la ferida que te á la cama, y senyala palpantse la roba las que
   te escampadas pel cos; nomena sempre á Espartero y esplica las sevas heroicitats en
   aquella jornada memorable.

        Lo Sr. Francesch escolta ab atenció, y no separa may la vista d'un retrato del
   Duch que hi ha penjat á la paret; los seus companys seguint la direcció de sa mirada
   també l'aguaytan ab orgull y veneració. 'Ls hi sembla mentida que 'l duch haja mort,
   y en són injénuo entussiasme 'l comparan ab los héroes mes grans, si be per ells no
   n'hi ha cap com Espartero. La Sra. Mariagneta que se 'ls escoltava, 's lamenta de la
   seva mort, y plany als pobres, que aquest any no tindrán la caritat á que 'ls havian
   acostumat.

                                            IV

        La vetlla fou de gran tristesa per aquesta honrada familia. A pesar d'estar fets
   á retirar dejorn, aquell dia sempre havía sigut de tráfech, y no sabian anarsen al
   llit recordant que 'ls demés anys se completava la festa anant al teatro á tirar unas
   quantas pessetas á la safata y tornarsen despris á casa satisfets d' haver cumplert
   ab los pobres y ab Espartero.

                                             V

        Son quarts d'onze de la nit; la Sra. Mariagneta tanca 'ls porticons de la
   finestra y 's fica á l'arcoba. Al cap d'una estona entra lo Sr. Francesch, 's passeja
   per la sala acabant de fumar un cigarro de paper. Tot passejant trau la petaca, 'n
   cargola un altre y l'encen ab la punta del que fuma.

        -Francesch, li diu la seva dona, ¿y donchs que no 't ficas al llit?

        -No; deixam estar; ja m'hi ficaré, dorm.

        Y torna á empendre lo mateix passeig; al cap d'un rato agafa 'l llum, s' acosta
   de puntetas á l'arcoba, mira si la seva dona dorm y satisfet de la inspecció,
   s'entorna, deixa 'l llum sobre la calaixera y 's dirigeix cap á un armari probant
   d'obrirlo sense fer fressa. La Sra. Mariagneta 's desperta, y al veure al seu marit
   devant l'armari, l'observa ab tristesa y respecte. Ell va trayent las pessas de
   l'uniforme y las escampa per las cadiras, després las torna á plegar ab gran cuydado
   d'una á una; en sent á la derrera, exhala un sospir, la desa ab racansa, torna á
   tancar l'armari, apaga 'l llum y tot despullantse s'aixuga ab la mánega las llágrimas
   que li espurnejan dels ulls, y que no hagueren saltat si algú, més que fos la seva
   dona, hagués pogut veure que 'l Sr. Francesch plorava.

   Febrer 1879.

                                         Oriental

        La nit es molt negre; algun llampech esgarinxa ab son zig zag la fosca volta,
   fentli brotar blavisca llum que s'apaga de sopte deixant altre pich lo mon en las
   tenebras. Lo vent corre desbocat bufant ab rabia; á son pas tot s'ajau y 's doblega:
   'ls arbres perden l'equilibri, cauhen à terra, y, bellugant al aire sas arrels sembla
   que moguen las camas tot fent bulla. Las delicadas canyas, primas y grogas com si 'ls
   hi manqués la salut, lo deixan passar per entremig d'ellas acotantse fins à terra, y
   tornan á aixecarse com si li diguessen: «passa, passa tabalot.» Y lo vent fuig y 's
   fica entre las bardissas, em vesteix las atzavaras, topa ab las gatosas y tot ho
   arravassa. De prompte s'atura, no se 'l sent, y comensan á caure gotas. La terra
   distreta ab lo vent que li fa dissapte, quan se sent lo xáfech á sobre y tant de plé
   á plé, reventlo de frenta 's, pensa que la mullan de tras-cantó.

                                            II

        Tres moros montats en sos camells venen de la Meca y van á las palpentas; al
   veurers voltats per tot-arreu ab tanta fosca y trepitjant fanch relliscós se
   preguntan uns als altres si viatjan per dins d'una mina de fum d'estampa.

        -En aixó la nit segueix fosca, lo vent torna á xisclar, los arbres per terra,
   las canyas moventse y la pluja cayent... Entre la remor de tempestat tan desfeta se
   senten uns «ays» molt afinats.

        -¿Qué tens, Sidi-Benet? que teniu Babalá?

        -Jo res.

        -Ni jo tampoch.

        -Jo 't flich... ¿quí gemega donchs?

        -Vos direu, contestan los altres.

        -Com pot ser! Som tres y no sabem qui s'ha queixat.

        -Malviatje 'l licor dels cristians! quin moro més baladré: tota la nit que
   jamega com un malalt, y ara 'ns surt demanant informes.

        -No 'm critiques, Sidi-Benet: si patint jo 'm penso que sou vosaltres que
   s'esclameu. Perqué estimant del terme que jo estimo, 'm, sabría mal que ningú 'm
   passés la má per la cara, y que la hermosa Zelamira 'm pogués sofocar presentantme un
   altre moro que l'estimés tant. Y aixís me preparo de lluny per ferme ben volguer, y
   per aixó li adelanto aquets sospirs que ja me 'ls rescabalaré després que será meva.

        -Si, clou lo puny que no t'escapi.

        -Qué vols dir?

        -No res home; deixe 'ho corre.

        -Jo haig, d'esser lo preferit! sols lo pensarho ja 'm fa denteta. Jo seré lo
   benvolgut quan posat devant de la sultana li contaré los sofriments de tant llarch
   viatje, las angunias de la set, los cubriments de cor de la gana y la son qu' hem
   patit, y aquesta pluja y aquet fangueig, y sobre tot lo mal de l'amor qu' es lo que
   més m'estropella. ¡Ay Zelamira, cara guapa! quan penso que demá 't veuré, voldría
   caminar ab los ulls cluchs (sino que tinch por d'una ensopegada), y al obrirlos
   devant teu quedar enlluhernat de ta hermosura vegent mil estrelletas com si m'hi
   haguessen donat un cop de puny. Ja 'm sembla que m'hi trovo: com s'enternirá de pena!
   com m'acariciará: ja 'm sento sobre las galtas las passigollas dels seus petons!...

        -Lo que á mí 'm sembla que vos hi sentireu prompte serán los cinch dits que vos
   hi encastaré: perque ja 'm teniu cremat ab la fanfarria que gasteu, y perque fugiu
   del pacte que tinguerem de no resar de la Sultana ni poch ni gayre. Y si vos la
   tornen á posar per res á la boca, de la patacada que vos atrasso vos enfonzo lo
   turbant fins al ventre. Y no m'envieu contesta si no voleu estar malalt.

        -Ab la meytat de las espressions que m'has dit, si fossem á un' altre banda, ja
   t'haguera embussat la maquineta de respirar: per xarrayre!

        -¿Qué haveu dit, Ben-Rifat?

        -Res de nou, que ja se sap que no comenso avuy á esguerrar quitxalla.

        Baixeu d'aquí dalt, malviatje l'altre mitja lluna que no es nostre: baixeu que
   tinch tart, y vos vull desgraciar per tota la vida.

        -Llensa lo ferro, cobart! aixís t'esclafés una tronada als caus de l'orella;
   llensa 'l prompte, que 'm barallaré sens' eyna, y te vull omplir la cara de pilotets
   de verdanchs.

        Y en lo mateix punt que anavan á saltar dels camells per empaytarse, l'altre
   moro que fins ara no ha dit res, atravessa tota la llargaria de la seva bestia entre
   las dels dos contraris, y ab veu reposada y cara farrenya exclama:

        -Qué ningú 's mogue d'aquí sobre! perque lo primer que respira, del cop de puny
   ab que 'l corono lo deso á la panxa del camell. Com s'enten aixó! mala sustancia de
   tocino vos atipe! Y vosaltres sou creyents, y calseu sabatots, y sou fills del
   Profeta que veniu peregrinant de la Sagrada terra? Mala centella vos escalde! y
   donchs ¿de que serveix la concordia que ferem? quí 's pot dir volgui de Zelamira
   avans d'arrivar á sa presencia, sino després que hage escoltat nostres afanys surte
   de sa boca, petonera maravella, lo parer sentencial que ha de resoldre quin de
   nosaltres es lo preferit? No 'm feu cremar avans d'hora, perque si comenseu á rompre
   'l pacte, aquí mateix hi ha barallas, y no paro fins á bessarvos tota la vermelló
   dels conductos.

        Al sentir tals amenassas, los dos moros se quedaren sorpresos ab la boca oberta,
   y desfogada sa ira li contestan:

        -Alí-Babalá, teniu la conversa molt seguida; la rahó vos vessa, y me 'l haveu
   feta entrar dins lo cap més recta y segura que á cops de martell.

        -Vol dir, respon l'altre, que jo també vos alabo, Alí; perque trobo que sou un
   moro ben enrahonat, y ab més lletras que un abecedari. Jo 'm confronto de part á part
   ab lo vostre concell. Y decantant una mala mirada á Ben-Rifat, continuá:

        Y si hi ha algun presumit que no s'hi avingue, que piule 'l dupte, y ab ménos
   estona que la que 's suspira un ay, lo mato, l'enterro, y li faig lo bé.

        Y posada la pan entre aquells dos lleons engelosits, tornaren á fer sa vía ab la
   pluja á sobre, lo fanch á sota, y lo vent que tan abiat los empenyía de clatell com
   los bufava de costat.

                                            III

        La pluja havia parat, lo vent reposava y lo dia naixia. Los aucells piulavan
   entristits voletejant ran de terra prop dels seus nius esgarriats. Lo sol volia
   desfer la espessa boyra que 'l voltava, y son disch apareixia per trasparencia blanch
   y descolorit com la cara d'un esglayat. Per terra hi havia un mulladé que reflectant
   la blancor dels núvols semblava que lo mon per dalt y per baix estés cobert ab
   extensas flassadas. Las formigas anavan per sobre las socas dels arbres cayguts
   buscant los seus caus. Las alzavaras ferian la terra enfontzant 'hi sas punxas; lo
   riu corria desassossegat arrastrant en sas ayguas argilosas, ríjidas canyas ab sas
   fullas destrossadas. Las granotas sentadas sobre algun palet y ab lo cap alt, estavan
   á veure venir y no cantavan. La naturalesa 's llevava de mal humor. Alli al lluny, se
   destacavan per oscur, petits com figuras de pessebre los tres moros y 'ls tres
   camells, sens poguerse definir quins eran uns, ni quins eran los altres.

                                            IV

        Ja tením als moros al terme de son viatge. Sentats à terra ab las camas
   creuhadas devant lo palau de Zelamira, Alí-Babalà s'está fumant ab sa pipa, los ulls
   baixos mirant la fumera que li ix del nas, y obrintlos després per seguir las
   capritxosas volutas ab que s'esgarría per l'espay.

        Los altres dos, ficsa la mirada en la finestra de doble arcada sostinguda per
   una columneta, 'ls hi passan las horas en tal postura interrompent sa inmovilitat per
   traure del sarró algunas boletas de farina y melassa que de poch en poch las tiran al
   ayre plegantlas d'esma tan sols avansant lo cap y obrint la boca.

        Las horas passavan y los enamorats sentats á terra ni 's cansavan de seure, ni
   's cansavan d'esperar...

        Las orenetas corrían per l'espay perseguintse com si juguessin; las
   ratas-pinyadas remontavan son vol tortuós ó devallavan de sopte fins á terra; lo cel
   s'enfosquía, lo día afinava, la finestra seguía deserta, y 'ls tres amants baixavan
   tristos lo cap, y ni l'un fuma ya, ni 'ls altres estavan per mastegar.

        -Que hi fem aquí tantas horas parats, digué á la fi lo moro Ben-Rifat; ¿no vos
   sembla que ja fora cas de advertir á sa Grandesa nostra arrivada?

        -Aneu 'hi vos si voleu, respon Sidi-Benet, que jo no só criat de ningú. En ma
   vida he avisat á cap xicota; l'obligació meua es de aguardar ferm á mon lloch: la
   seva de venir: jo cumpleixo; á mi l'amor no 'm fá perdre lo coneixement.

        -Jo també so tan puntós com qualsevol, y més, serio que un altre: perque á mi no
   'm fan rompre la rialla encara que vinguen totas las hurís celestials á ferme
   moxainas per qualsevol estil. Més tampoch me sembla regular qu' hagi de perdre ma
   joventut sentat aquí terra ull prenent aquella finestra.

        -Ja veureu, Ben-Rifat, afegí llavors Amet-Babalá; aquí no fan fer res per forsa:
   si esteu cansat d'esperar aneusen á la vostra obligació que jo m'encarrego de parlar
   de la vostra fatlera á la Princesa, y quedeu ben descansat que ho faré com cosa
   propia.

        -S'estima Amet; per aqueix assumpto no necessito majordom. Més, oh gloria! allí
   en la finestra veig una cara de color de castanya que deu esser una esclava que la
   Sultana envía. Calleu que ara 'ns dona lo recado.

        -Que Alá vos guarde als tres y á las vostras parentelas; diu aquella desde la
   finestra. ¿Qué sou vosaltres si no m'erro, los tres moros presumits, enamorats ab
   bons fins d'aquella Sultana ma senyora, claror de la hermosura, solitaria y única
   perfecció de la guapesa, per qui lo sol s'encen d'amor cada dia, y per qui la lluna
   engelosida hi va perdent los colors de la seva cara?

        -Nosáltres som tots sensers, responen los moros.

        -Donchs ab moltas reverencias de part de la Sultana, y també vos diu qu' ara
   s'está perfumant lo cos ab espígol y romaní y altres perfums sagrats, que d'aquí una
   estoneta sortirá á la finestra perdonarvos la benvinguda.

        -Y encara no havían passat tres horas que apareixé á la finestra una hermosura
   tan polida, que al véurerla era cas de cridar assistencia y caure á terra ab lo cor
   ferit d'amor. Sa cara era moreneta ab rosadas trasparencias; negres y ab blava
   entonació los seus cabells; sa boca feya glatir dolsors no mes per l'amor somiada:
   petita, fresca, del color de la magrana, ab olor de pometas camosinas. Quan somreya
   semblava que mostrés una joya molt valiosa de pedras finas ab corals, y eran sas
   dentetas. Los ulls tan resplendorosos, prenían la claror y la tornavan més neta y
   brunyida; podría dirse qu' eran fets ab llevor del sol, sino qu' eran negres. Voltava
   son coll graciós un collaret ab moltas medalletas, y en sas orellas penjavan dos
   gotims de perlas: y, no parlem més de tal bellesa, que l'ánima pateix, lo cor
   s'apesara y 's plany la conciencia que tanta hermosura sia infiel, y tingue d'anar á
   raure á mans d' un moro condemnat!

        -La pau y la abundancia d'Alá vos sobreixe, moros feréstechs, digué la Sultana
   ab una veu més dolsa que 'l só de la viola. Mos ulls ferán festa per havervos tornat
   á veure: conteume vostres desitjos, y digaume 'ls esforsos qu' haveu fet per
   conseguir lo meu amor.

        -Nosaltres dallonsas...

        -Xist, parleu de un á un; ó sino no 'ns entendríam. Comensa tu, Ben-Rifat;
   adelántat.

        -Si, jo he fet lo que no ferá ningú; perque só d'un genial, m'enteneu Sultana,
   que jo tot m'ho empasso; vull dir, que lo que faig jo, no 'u fá ningú més perque
   abiat estich llest. Aquell que 's contrapunta ab mí, lo mateix que si no hagués
   nascut: Perque á la segona embesti la ja no li fá mal res. Y anant al cas: si no fos
   per l'avinensa que ferem, aquets dos d'aquí darrera, encara foren més enllá, al
   mateix lloch que 'ls haguera estés. Perque vos estimo Sultana; no hi puch ferhi més:
   jo vetllo perque no dormo ni menjo; sembla que estiga bo y tot me fa mal; no sossego
   ni sé 'l que 'm tinch. Curéume vos el que teniu lo remey, y qui ha fet lo mal que 'l
   pague. Ja estich llest.

        -Sultana que 'm fas patir! Jo també t'estimo; y en que sigue lo moro més
   tremendo d'aqueixos voltans y de més enfora, he fet per tu tot lo que aquest home
   acaba d'enrahonar, y afegeixhi lo doble: més com no só tan ponderatiu, no m'alabo. Si
   pensant ab tu en las llargas nits del nostre viatje he fet cargolar alguna bacayneta,
   tu m'has acompanyat aixís dormint com despert. Nosaltres vením de la Meca; jo he
   voltat set vegadas cada dia la casa d'Alá; allí he resat no sé quants pichs en las
   quatre raconadas de bigotis á la paret: he begut aygua del riu sagrat y m'he ajegut
   molts camins á terra per besar las llambordas celestials. Tot aixó he fet jo: y
   ademés vinch al corrent de dejunis. Y, per ponderar si t'estimo, deixo arrivar sense
   una pelada á aquestos rivals meus, per donarte lo complaceyu de que pugues triar: que
   més pena tinch per abatre ma valentia, que per rendir la dels demés.

        -Está corrent, Benet. Parla tu, Babalá.

        -Permet Sultana: que més m'estimo que 'm trenqués lo cap que no la paraula:
   deixam dir que m'entra la tristicia! Si no 'm vols estimar, potser aviat finirá 'l
   mon; perque per consolar ma desditxa cada dia aniré matant gent, matant gent, fins
   que no més quedarém jo y las bestias. Estalvíam tanta pena Sultana! si no ho fas per
   mi, fes 'ho per tants pares de familia com vaig á desgraciar. Ja he acabat, si;
   perque 'ls singlots me pujan al coll y d'aquí endevant no faría més que plorar pe'ls
   pobres infelissos qu' haig de malmetre!...

        -¿Y tu Babalá que li contas á ta Sultana?

        -Poch, poquet; que per dirvos que vos estimo tindría que enmatllevar las
   paraulas. Escolteume ab lo cor que lo que ab lo cor se parla la boca no 'u sab dir y
   ells ab ells potser s'entenguen. Teniu aquestas dugas carbassetas: en la una hi ha
   aygua del pou sant, l'altre l'haguera pogut omplir ab llágrimas dels meus ulls si
   estés be que 'ls moros ploressim; mes aquí ve plena ab lo vent dels meus sospirs que
   son las llágrimas del cor.

        -A tots vos he sentit, y tots m'haveu enamorat... Aquí 'ls moros desenveynan los
   xafarots y s'embestian per matarse uns als altres, quan la Sultana 'ls hi cridá.

        -Quiets tots y deixeume dir: tots m'haveu enamorat. Xist, lo primer que 's torna
   á mirar de rehull á l'altre lo despatxo. No puch dir á quin de vosaltres preferesch
   perque 'l mataríau.

        -Ben clár.

        -Ben segú.

        -No que no, exclaman á una 'ls moros.

        -Y per aixó vull que cada un vingue á buscar un paperet en 'l que hi haurá lo
   nom del que jo estimo. Fins demá no 'l llegireu, y en la mateixa hora d'ara seré
   l'esposa del meu escullit. Qui ve primer?

        -Jo, jo; cridan los moros donantse empentas.

        -Alto, 'ls hi crida la Sultana, féuvosho á la sort.

        -Just.-Quants dits hi ha aquí.

        -Una dotzena.

        -Vaja ja has perdut; sempre serás fatxendero!

        -Més m'estimo errar de molts que de pochs.

        -Quants dits hi ha aquí.

        -Cap.

        -Plega noy que no hi entens. Jo n' hi he posat dos més perque no m'enganyesseu,
   y aquet me fá manco.

        -Jo só 'l guanyador.

        -Donchs vina tu primer; que 'ls companys te fassen esqueneta, y 't donaré lo
   paperet.

        Y Alí-Babalá feu posar un moro acotat, estampint lo cap á la paret, del mateix
   terme que la quitxalla quan jugan a caball fort, y al darrera d'ell, apretantli lo
   turbant en las fronteras de l'esquena hi feu colocar l'altre moro ab l'intent de
   poguer fer una cabriola de més mérit y arrivar á la finestra. Quan los tingué
   aparellats després d'haverlos allisat l'esquena perque presentés un plá inclinat, en
   lo punt cru que venía revent ab tota la embestida per dar lo salt perillós, los moros
   s'alsan per advertiria que no cambiés los papers, y de poch nos s'en va á estrellarse
   contra la paret. Tornats á colocarse conforme estavan, Alí retrocedeix unas quantas
   passas, se para una estona, estira los brassos juntantse de mans; adelanta una cama y
   movent los dos avant y enrera com aquells que en la mar vella envesteixen las onadas,
   y cridan á la una á las duas á las tres, arrenca á corre com un desesperat, arriva
   prop del primer moro y sens apoyarse en lloch me li endressa tal puntada de peu que
   l'aixeca més de cinch quarts de pam en l'ayre y 'l tomba de panxa amunt. Salta sobre
   Ben-Rifat, y ab la mateixa gracia com si trapitjés rahims li punteja sobre l'esquena
   un partit de tercerillas fins que á cops de talons l'ajau á terra boy estabornit. La
   Sultana li allarga las mans y més lleuger qu' aquells que fan las forsas penetra dins
   la palau tancant ab estrépit la finestra.

                                             V

        Ja era mitja nit quan los moros se retornaren, trovantse sens sapiguer perque,
   tots dos ajeguts, al peu de la finestra. Se miraren una estona com si no s'haguessen
   vist may; provaren d'aixecarse apoyant las mans á terra y sos membres adolorits no
   'ls deixavan fer cap mohiment; á la fi pogueren alsarse, posant l'un las mans al
   clatell, y l'altre com si busqués lo peu que l'havía ofés. Un cop drets y en tal
   positura 's miraren un rato exclamant ab rábia los dos á la vegada: «Venjansa.»

        Lo plan fou prompte concebut, y més prompte executat: Sidi-Benet apoyá lo peu en
   una reixa que hi havia sota l'ajimés y pujá á las espatllas de Ben-Rifat. -¿Aguantas
   fort? li digué. -Amunt, no tingas por que no desdeixo. -Y apoyant l'una má en la
   motllura y lo punyal á l'altre fá un alsaprem per esbadellar las vidrieras. La fusta
   es groixuda y no cedeix; lo moro duplica sas forsas inútilment, 'l que l'aguanta 's
   crema y li dona mal temps; y jugant lo tot per tot pega cop de puny als vidres que 's
   trencan ab estrépit; una má l'agafa fortament la seva, y se senten uns crits
   tremendos que glassan las sanchs.

        -Ansia! Benet, li crida 'l de sota: revénjat!...

        -¡Ay pobret de mi!

        -Apa, valent, ravénjathi!

        -Si so jo 'l que pateixo!...

        -¿Qué tens donchs?

        -¡Un mico com un mal esperit amarrat á la cara que ja m'ha deixat un ull en
   vaga!...

        -Espérat que pujo. Y al dir açó, sens recordarse del que tenía sobre, fá un
   mohiment per darli ajuda, 'l tomba de costellas y ell se troba que l'han lligat per
   las camas á la reixa.

                                            VI

        Lo sol brillava ab tot esplendor: los aucells cantavan á l'ombra; las famellas
   triscavan per las verdissas y s'alsavan ab una herbeta seca al bech corrent á refer
   lo niu. L'aygua queya en rajolins sobre los palets, y fugía avall remullant los
   créixems y 'ls jonchs. La farigola escampava sas olors que 's barrejavan ab los del
   romaní; y las jinesteras destacant sobre la verdor sas matas plenas de flor groga
   semblavan anticuelas boscanas.

        La finestra s'obri y apareixeren Zelamira ab los cabells desfets, los ulls
   somnolents apoyant ab abandono lo bras en l'espatlla d'Alí-Babalá. Al guaytar á baix
   vegeren lo moro ajagut y lligat per las camas á la reixa; anant d'un costat á l'altre
   de paret arrencava herbas deixant pelat y herm un arch de círcol buscant l'ull del
   seu company. Sidi-Benet s'estava ab un mocador lligat al cap, esperant que li trovés
   l'ull vuydat per desferse las lligaduras empendre altre cop l'assalt de la finestra.

                                            VII

        Alguns dias després se veyan los dos moros arrimats á la paret en actitut de fer
   esqueneta, sens bellugarse poch ni mica. Havían tingut fortas disputas per resoldre
   qui pujaría á las espatllas del altre per arrivar á la finestra, y com las urpas del
   mico los tenían acobardits y no volían demostrarho, allí s'arrambaren tots dos
   convidantse mutuamert ab galanura y fentse 'l tonto ab dissimulo, y allí' s quedaren
   passant las horas y 'ls dias que, si ara tinguessim algú per enviarhi, tal vegada
   encara 'ls trovaría apuntalats á la paret.

   4 de Maig de 1877.

                                       Un escribent

        Lo sol baixa fins als tercers pisos. L'home que ven café á la Plasa del Angel
   acaba d'endressar los trastets apilotantlos dins lo carretó, y tirant d'ell
   penosament, se'n va cap á l'Argenteria.

        Las lleteras netejan las mesuras de llauna, fregan las taulas y acabat
   desembarassan la plassa deixant per terra un mullader blanquinós.

        Las burras fent sonar los picarols y las cabretas dringant las esquellas
   s'entornan de pressa cap á l'estable ó al corral. Ja han acabat la seva feyna. A
   l'hora que me'n anava á retiro la comensavan.

        Jo ara 'm desperto; la claror del sol m'ofen lavista; m'hi giro d'esquena y
   esborro sa llum clouhent altre cop los ulls. Y 'l campanar vehí va tocant horas y jo
   enmonllantme en lo cos las duricias del matalás penso, «ves gastantme la renda, noy
   gran; algun dia se t'acabará.»

        A las deu tinch de ser á la oficina, y cada dia faig tart; es dir, fem tart,
   perque als demés emplents, quan tocan los ensopega com jo ab una orella sobre 'l coxí
   y ab l'altra ben segú que no mes ne senten cinch.

        Casibé me'n dono vergonya: quan surto de casa veig tothom atrafegat ab los seus
   negocis; los corredors me passan tant rebens pel devant que sembla que 'ls guayti
   desde un cotxo del ferro-carril.

        Jo surto al carrer ab las mans á las butxacas y ab l'ayre de caminar se coneix á
   la llegua que tan prospero anant depresa com poch á poch.

        Pe 'l cas no mes tinch un dia que 'nt sembli que pagan lo meu travall: aquell en
   que cobro lo nómina; 'ls altres fins crech que treballo de franch.

                                            ***

        ¡Quina carrera mes lluhida la d'escribent! quin pervenir mes agradós! Com
   s'anima la imaginació y corra y avansa contemplant los amples horizonts que se li
   engrandeixen per tot arreu.

        Quin modo de fer combinacions quan no 's te un quarto. ¡Y que difícil trauren un
   compost! Son jochs de cervell que, com los jochs de mans, per una cruel irrisió lo
   resultat sempre 's fa fonedís.

        Jo per lo menos may lo veig, ni sé ahont va ni ahont para. Y, no puch fer 'hi
   mes; axó m'entreté 'm distreu y 'm fa lo mateix efecte que si jogués afet tot sol.

        ¡Que n'es de social lo diner; sempre busca companyia y no vá mes que allá hon
   troba cambi!...

        Procuro distreurem d'aquestas imaginacions que no mes fan que apitxorar lo meu
   estat, y me'n entro resoludament á la oficina.

        Lo porter s'está al cap de munt de l'escala acotat ventant un grós braser de
   foch. Cambiem un saludo federal perque som molt amichs; es lo meu apoderat; y entre
   ell y la despesera, m'ajudan á passar la trista vida: l'un sostenint mos deutes y
   l'altra aqueix cós miserable que quan mes lleuger, mes veig que costa de portar.

        Pero qui dú lo fardo mes carregós es la despesera perque, aqueix habilitado no
   li deixa arribar may cap mesada sensera... ni escarbotada.

        Y la pobre dona s'exclama dihentme que 'ls mesos passan que volan y jo trobo que
   van mes pausats que una galera. Y 'm conta que li cau 'l llogué de casa (¡la casa
   hauria de caure y no 'l lloguer!) y no sé que se 'm lamenta del pá, de la bugadera
   etc., que m'arrriba á enternir tant que si en aquells moments tigués fondos li
   pagaria per avansat.

        Després mon sentimentalisme passa, (¡tot passa en aquest mon!) y sols me recordo
   que l'hi haig de pagar fins al cap del mes qu' es quan per forsa li tinch de quedar á
   deure.

        La oficina está deserta, las taulas desembarassadas, los coixins dels sillons
   inflats y tous; sembla que 'm cridin: «seu y no fassas res». M'hi deixo anar ab
   llanguiment; faig uns quants badalls qu' encara 'm quedan de quan m'he llevat; estiro
   'ls brasos, m'axiribeixo y ja estich amanit... per arreconar sota la taula qualsevol
   feyna que 's presenti.

        Després 'm reacciono, y ab los colzes sobre 'l pupitre, lo cap entre las mans,
   cavilo, cavilo y al últim trech un cigarro de la butxaca, l'encench y emboyro en
   fumera pensaments tan negres que semblan que ja m'ixen del cap vestits de dol.

                                            ***

        Los demés empleats ja están cadascú al seu lloch. Comensa á venir gent á
   preguntarme cosas que no sé. Molts cops faig com si estés molt preocupat ab lo qu'
   escrich y 'ls responch, sense alsar los ulls, lo primer que se 'm acut ó 'ls despatxo
   á qualsevol oficina.

        L'oficial m'envía documents per copiar ò minutas per extendre y la meya
   inteligencia s' va ensopint insensiblement usant sempre las mateixas fórmulas de
   rutina, y 'ls mateixos giros en tots los escrits per diferents que sian los assuntos.

        De vegades copio comunicacions que may sé quants son los que parlan: «Un
   excelentissim diu ab tal fecha, á un altre excelentíssim lo que sigue: aqueix ho
   traslada á un Ilustríssim para los efectos consiguientes; passa per las mans d'unas
   quantas senyorías que ho endresan tot seguit al negociado, y jo 'm penso que algun
   cop lo primer Excelentíssim ja deu fer una temporada que no governa quan la veu del
   últim usía arriba á la oficina.

                                            ***

        L'hora d'exir may l'he sentida assentat devant la taula: la d'entrar encara
   menos; no m'agrada: 'm semblaria que anés á toch d'esquella. Al dematí escolto las
   horas desde 'l llit están, y si las escolto no las conto. Las quatre de la tarde no
   recordo haberlas sentidas may: qui sab ahont paro quan cauhen.

        L'exemple 'm ve dels superiors: l'oficial no trevalla gayre: jo menos; vull
   guardar las distancias; no tinch de donar exemple: á n'ell li pertoca la dreta. Si
   vol trevallar no necesita dels meus concells; ara, per no fer res ja sab que te un
   company leal.

        Quant me diu «Basta, Cantarel, no escriba V. mas!» jo ja fa bona estona que
   tinch á secar lo que escribia á dins del pupitre.

        Si algú 'm ve á preguntar per tal ó qual expedient, com l'oficial sol exir molt
   sovint á fumar cigarrets, jo que no vull saber may de que 'm parlan sempre 'ls hi
   responch: «Sigue su curso». Y probablement lo curs que segueix es de anar de sobre la
   taula á sota y 'ls disaptes á l'armari.

        Perque ab cinch mil rals al any un home que s'estimi no pot dir sino mentidas:
   si 'ns las paguessin, prou entre l'oficial y jo ascendiriam als trenta mil.

        Fortuna que 'm refio una miqueta del taco, y encara entre 'l sou y 'l billar
   m'ho trampejo tant just: que no mes guanyo per fer deutes.

                                            ***

        Son las onze de la nit y cansat de passejar carrers neguitejantme ab los
   pensarnents que 'm solen venir quan se m'acaban los quartos, de sobte tinch una
   corassonada y me'n baixo als onze billars.

        Van á comensar lo trentahu, m'hi acosto, pego cop de má al billar, me donan lo 4
   de tarota y després me vé lo setze de bola. Surten los que 'm van devant y, res.
   Combinacions de munyeca, las bolas per qui en enllá, y 'ls palos tiessos com
   centinellas. Pego mirada d'arquitecto; m'ajupo, apunto, y pam! Las bolas s'escampan
   per fer la seva obligació; cauhen cuatre palos desseguida y 'l mingo baixant
   pausadament me tomba 'l rey, y dring dring omplan lo panyo ver una estesa de quinse
   pessetas que desseguida 'm venen balderas á la butxaca de l'armilla. 'M tiro 'l
   barret sobre 'ls ulls, giro esquena deixant á tothom embadalit, y sense saludar á
   ningú m'en vaig amunt; surto á la Plassa Real, me dirigeixo al café Nou y en lo
   salonet oriental me regalo ab un sopar d'ostras, perlas, esparrechs, aucellets y
   flam; es dir que hi estavan representats los quatre elements, com deyan los
   clássichs: l'aygua, la terra, 'l vent y 'l foch y, com á fill del sigle hi afegeixo
   després lo vapor baix lo pseudonim d'unas cuantas copetas de Málaga seco. Y 'm trovo
   felís, pero ab una feliciitat melancólica, sentimental; los meus ulls s'entretenen
   mirant pel sostre y segueixen las combinacions geométricas del decorat. La imaginació
   vaga sense objecte que la ficsi: de prompte al baixar la vista, reparo ab los
   candelabros de la paret, dels quins penja una mata de pel vermellenca; una successió
   d'ideas crehua pe 'l enteniment, y ladarrera 'm porta lo recort de la Modesta. ¡Pobra
   Modesta!

        Tots los cors guardan una tristesa que may mes s'oblida: jo entre tantas que 'm
   fan infelis no mes tinch aquesta que m'agradi recordar.

        Pobra Modesta! Si m'estimava! y de mi que 'n diré? de massa mirarnos y plaurens
   ne va venir un encegament.

        Lo nostre amor fou produhit per mistisch contagi: va esser una cosa poética
   semblant al perfum y al color que s'ajuntan per formar una rosa.

        Son pare que may ha entes res d'aquestas vaporosas armonías, me va posar quatre
   duros á la ma y 'm va dir: Tingui; no cal que torni, ja l'instruirán las monjas...

        Al cap d'alguns mesos ella prenia 'l grau casantse ab un comerciant rich, guapo
   y bon mosso, qu' es lo que 'm sab mes greu, perque ab aqueixa trinca, es difícil qu'
   una dona 's record may del barbamech que la va fer sospirar ab poesía...

        Quan los meus ulls hajan agotat sas llágrimas, llavors, á la oficina
   m'entretindré á escriure la historia d'aqueixos amors y faré plorar á totas las
   donas: á las joves per simpatía y planyensa; á las de mitja edat per recansa, y á las
   vellas, pobretas, perque aviat hi son á fer lo patarrell.

        Avuy, encara que jove, no 'm puch enamorar perque no tinch temps, ó perqué la
   estética del cor ha cambiat d'ideal.

        ¡Pobra Modesta! li van torcer la voluntat, y á mí 'm van desviar del camí de
   l'amor y, de la ditxa.

        Y contemplant la cabellera d'aqueix candelero, (que per aixó no s'assembla gens
   á la seva) m'he anat encaparrant, y 'l sopar comensat ab tant placenter humor,
   l'acabo ab una tristesa que casibé 'm fa saltar las llagrimas dels ulls.

        Y sense pendre café m'also y me'n vaig sol, capficat allí dalt al meu cuarto de
   solter.

        Al entrar al pis, una ventada que 'm devia esperar darrera la porta m'apaga 'l
   misto.

        M'adelanto en mig de la fosca ab los brassos tirats endevant com un magnetisador
   á fi d'estalviarme alguna camallada.

        La quietut pareix que fassi mes espessa la fosquetat.

        De tant en tant sento 'l respirar de la Sra. Lluisa.

        Sembla que toqui 'l butzem.

        Quin somit mes neguitós que deu tenir; potser somia que no la pagaré may y
   rondina. ¡Qui sab! de mes verdas se'n maduran.

        ¡Pobre mártir! tu pateixes com á dispesera; Deu te'n guart de trovarte al meu
   lloch y sofrir com á dispecer!

        Y anant á las palpentas, logro entrar al meu cuarto després d'haber desarrambat
   ab los peus alguna cadira.

        Encench llum y sense tenir que apartar cap cortina me n'entro á l'arcoba y trovo
   'l catre; aqueix trasto angulós, sech com un esqueleto, que ha donat nom al vert més
   antipátich; que podría ser l'emblema del egoisme, si ja no ho fos de la soletat y del
   infortuni; aquí s'está aixarrancat com un volatiner que fa las forsas, igual,
   paralelo, sense un signo que indiqui hont te de descansar la inteligencia,ni 'l lloch
   més humil pera posar hi 'ls peus.

        Jo 'm recordo que quan era petitet sempre volía dormir al capsal, lo meu germá
   també. La mare per aclarirho posava un coixí á cada banda: Jo y mon germá 'ns miravan
   sense sapiguer lo que 'ns passava, y 'ns ficavam al llit ab un dupte que no podíam
   resoldre.

        Avuy després de vintidos añys, me torna á venir lo mateix dupte. Busco la
   capsalera que may hi ha sigut, aixafo d'un cop de puny 'l coixí, pego brinco, 'm fico
   al llit, tombo 'l candelero y tot acotxantme murmuro: ¡Ay Modesta!

        Y refiat qu' en sómnis tornará aquell bon tempsde la felicitat m'adormo ab un
   mig-riure als llabis que creix fins que s'hi complica un badall y torna á minvar y á
   cloures ab una rialleta.

        Y espero; es á dir dormo. La nit ab sas tenebras sembla que penetri dins de mon
   esser; l'enteniment se paralisa, 'ls sentits s'ensopeixen, no 'm conech ni sé qui só,
   ignoro ahont m'he ficat que no 'm veig ni 'm sento ni 'm passo ansia y resto perdut
   sense que jo sápiga res de mí, pero tant fresch, com si no m'hagués vist en tota la
   vida.

        Lo temps qu' estich en semblant estat no 'u sé, y lo que succeheix en aquest
   cuarto hont hi ha un home damunt d'un catre, ni jo, ni la historia, ni ningú ho podrá
   esbrinar may.

        Recordo que la son m'entorpeix; lo demés me queda confús y sombrejat d'igual
   manera que sí alacabar d'extendre un ofici hi passés lo colse per sobre.

        Haig de suposar que s'opera en mí una trasformació súbita, perqué de repent
   cobro 'l coneixement y 'm trovo ab lo més llastimós desconsol.

        ¡M'han deixat cessant!

        No sé qui m'ha dut la noticia, pero n'estich enterat de temps y la meya aflicció
   es tanta que 'l cos no la pot resistir y 'm desperto.

        Una llenca de sol com un riell d'or penetra per l'escletxa del porticó y
   extenentse per terra sembla que 's fongui damunt de las rajolas.

        Encare hi ha felicitat murmuro plorant, Deu te ve á veure quan los homens
   t'abandonan. 'M deixondo, y 'l susto per aixó 'm dura.

        Tots los pobres som supersticiosos: sempre somien riquesas que 'ns entretenen ab
   panyos calents, y si may no 's consegueixen, al ménos ne gosem los rédits de la
   il·lusió.

        Pero ningú ensiborna l'enteniment ab quimeras ni s'encaparra ab falsas
   imaginacions per quan será més pobre.

        Jo havía de ser l'unich que quebrantés la lley comuna: y aixó ja no es ser
   pobre: es tenir arrendada la miseria de nit y de dia.

                                            ***

        Encara no eran las deu que ja muntava las escalas de la oficina: 'ls mals
   auguris solen resultar certs. ¿Nicolás qué es verdad? crido al porter. ¡Y tant! me
   diu ell: la Gaceta porta 'l decret. ¿La cessantía? li dich semblant impossible que 'm
   matessin ab tan luxo. Ca home, que 'ns descontan lo 25 per cent.

        Respiro.

        Trech desseguida 'ls meus comptes y m'hi conformo: jo badallaré un xich més:
   pero alguns ne gemeguerán; y per celebrar ma reposició dedico 'l dia à no fer res per
   veure si 'm faig guanyar la voluntat dels de Madrid y m'envian un ascens.

   Maig 1878.

                                      Lo primer amor

        Allá pel mes de Mars, y als encontorns de San Joseph, los estampers del carrer
   d'en Petritxol tenian exposats gran munió de cuadros d'aqueix Sant, ab tal varietat
   de midas, posas y colors, que encara que tots lo retratavan sol, ó ab la Sacra
   familia, fins no ho semblava, tanta era la discordancia de fesomías y trajos ab que
   estava representat.

        Entre 'ls curiosos que d'una botiga á l'altre anavan parantse per veure las
   estampas, hi havía un home que ab singular satisfacció se las mirava, passant la
   vista indiferent per las demés que tenian altres assumptos ó personatjes. Al mateix
   temps,també s'estava encantada y ab las propias láminas, una senyora ab mantellina y
   mocador de seda negra ab sarrells, que, sense adonarsen un de l'altre, feyan iguals
   paradas en cada botiga en que estava exposat aqueix Sant Patriarca.

        Aixins, distrets, arrivaren al cap d'amunt del carrer (hont ja no hi havía res á
   mirar, á no ser que s'haguessen volgut quedar contemplant l'arrebossat de la paret,
   perque 'ls quadros y las botigas ja s'havian acabat), quan la senyora, com
   despedintse d'un Sant Joseph y la Mare de Dèu, arrancá un sospir, que tot era
   tendresa, exclamant com si parlés ab si mateixa:

        -¡Aquets si que s'estimavan! ¡Ay, Senyor!...

        -Ja ho pot ben dir, contesta desseguida l'individuo sens apartar la vista del
   quadro, y fent anar locap avant y enrera com admirat de la profunda sentencia que
   tant senzillament li havia exit.

        Y passà gran estona de quietut contemplant la estampa fins que la senyora,
   alsant la vista vers l'individuo, li digué:

        -Quart un' hom veu aqueixos matrimonis d'avuy al dia que l'un tira per virondó y
   l'altre per virondera, y ab aqueixa poca moral que corra... ¡Ay, Senyor! jo no só cap
   vella, pero mes m'estimo conservar l'estat honest, y al ménos no tinch deser
   l'escarras d'algun d'aquestos homenots qu' en compte de muller se pensan que tenen un
   gos; y dirigintse al Sant Joseph de la estampa, exhalant un altre sospir li diu:
   «¡Vos sí que foreu un marit d'aquells que no 'n corran, gloriós Sant Joseph!»

        -Si 'l ditxo ja no diu, esclama l'home; quan se vol retreure un matrimoni ben
   avingut, ja se sap: Ni Joseph y María.

        -Per aixó li dich jo; vaja, ja veig que m'ha entés... sí, sí, aixó es lo que 's
   diu.

        -Desseguida l'he entesa; una persona per aixó ja no es cap criatura.

        Prou que 's veu. ¿Vosté ja deu serne?_¿

        ¿Qué mana?...

        -No, no senyor, li deya si ja era casat.

        -Ay, no senyora, pe 'l present no encara.

        -¿Qué potser va cap amunt?

        -Sí senyora, cap á la Porta-ferrisa, y després trenco.

        Vaja, ¡miri quin incert! Jo també hi vaig. ¡Ay, Senyor, no me'n sé avenir! Ves,
   tots dos pel mateix camí.

        -Si, anava cap á Sant Felip Neri á buscar un boneto del Pare Joan...

        -Ja 'l conech; es felipó.

        -Sí senyora.

        -Donchs anem; que vol que li digui, 'm sembla que tothom nos té de mirar; que no
   's pensessin al últim que aixó es una cita, ¡Ay, Déu me 'n guart! tota m'esborrono!
   Com hi ha gent tant dolenta en lo mon!... ¿Y donchs, vosté s'está ab lo Pare Joan? Es
   un sant home; un sacerdot molt cristiá; molt piadós; ja li dich, no está per
   alabarlo.

        -No senyora, no estich ab ell; sino que li porto 'ls recados, li compro algunas
   cosetas... també hofaig per altres capellans. ¿Coneix mossen Passarell, lo beneficiat
   de...

        -Prou que 'l conech, no parli més.

        -Y donchs jo'l serveixo. Y á mossen Gayetano loconfés?

        -També, si casi 'ls conech á tots. Vegi com venen las cosas; ja te rahó 'l ditxo
   que diu que las personas se trovan y las montanyas no. A vosté també'l tinch de
   coneixer; perque més de quatre cops he anat á casa de las personas que m'anomena, y
   'l que sobra que vosté m'haja vingut á obrir la porta.

        -Oy qu' es cert; tot podriá ben ser.

        -¿Y donchs vosté es solter?

        -Sí senyora, per ara y mentres Nostre Senyor sia servit.

        -¿Y s'está sol, tot solet?

        -Sol, assolat... No tinch ningú; á trenta cinchanys vaig quedar desamparat de
   pare y mare, sense consol ni ajuda de ningú, no més que de la Mare de Déu y ab sa
   beneyta gracia passo aquesta trista vall de llágrimas.

        -¡Com ho vol fer! ¡Som nats per patir!

        -Es la reflexió que sempre m'he fet. Sí, senyora, vosté té rahó, es mon y mon de
   tribulacions!

        -¿Pero al menos deu tenir algú que 'l cuydi y apadassi?...

        -No senyora; tot m' ho faig jo; fins me planxo las camisas y 'm sé posar peus
   rodons á las mitxas...Si al principi que vaig quedar desamparat per cadacosa que
   necessitava tenia que donar diners: per posarme un trist botonet á las calsas, ja veu
   vosté una cosa tan sensilla, que á cada punt cordant y descordant es molt fácil que
   caygan... perque una persona no s'estará pas de certas cosas... ja m'enten vosté, ¿no
   es vritat?

        -Ay pobreta de mí! que vol que li digue, com nosaltres no 'm fem us!...

        -Pues si senyora fins cosirme un botó 'm costava quartos.

        -Vegi vosté!..., y encara com no ha buscat una persona, que ja n'hi ha de ben
   recatadas y de totas prendas, y vosté podria pendre estat de una bona companyía.

        -Que vol que li digue, sempre m'ha fet por... y com un home ja es mig-fora de
   las vanas glorias d'aqueix mon...

        -Si, peró una bona companyía, que si un está malalt sap que té qui 'l cuyda y l'
   peixa!.... Oh fillet, tot es hu.

        -Ay! me sap greu, pero me'n tinch d'anar que m'esperan.

        -Vaja si, qu' es tart, y las Cuarant' horal son als Angels. Estiga bo, senyor...
   ¿Com ha dit que 's deya?

        -Joseph Pacám, per servirla.

        -¿Que diu ara! y jo que 'm dich María!... Sembla fet esprés... Vaja vaja me 'n
   alegro molt d'haverlo conegut D. Joseph.

        -Y jo també Sra. María. Estiga bona.

        Y mentres la beyata s'en anava molt contenta carrer avall, lo Sr. Joseph se la
   contemplava desde 'l llindar d'una porta, y al tombar ella la cantonada gira 'l cap
   quedant los dos sorpresos, y fentse una rialleta 's ficá l'un dins de l'escala y
   l'altra prosseguí lo seu camí.

                                            II

        Tres mesos després d'haver tingut aqueixa conversa ja eran casats; ó sino
   contin: per la cuaresma 's van coneixer y per San Joan los casavan... vejin si
   m'erro. Si no qu' ara (ja han passat dos anys), la Sra. María fa un quant temps qu'
   está malicosa; no pot obehir res; pert la gana; tot li fa pena, la vianda encara no
   la veu ja li fa ascos y dihento d'un cop no sé que 'n farém. Ha estat dos días al
   llit y ara, en aqueix bell punt hi ha 'l metge que la visita. Ella s' está assentada
   al llit; al cap hi porta una cofia guarnida ab punta, y cobreix son cos un' armilla
   de madapolant cordada fins al coll. Loseu home als peus del llit espera ab los ulls
   baixos sapiguer la opinió del metje qu' ara la está polsant y contesta ab veu
   apesarada á las preguntas qu' aquest li fá.

        -Vamos hi ha poch que fer, diu lo doctor; estiga ben quietona, no 's mogui gayre
   ni s'oregi; segueixi ab la medecineta y 'l brou de pa. Y un altre cop tingue mes
   enteniment. Per ara no ha estat res,sols las esperansas perdudas, pero qui té tions
   fa estellas.

        -Ay senyor! diu lo marit alsant los ulls al cel, jo que ja 'm creya... Miri, si
   senyor, á vosté ja li puch dir: ja me 'l veya pel carrer ab la cota y la canya ab la
   campaneta á la ma tocant á doctrina.

        -Be home, be; ja m'agrada y com s'enfila! ¿Escolti, y si hagués estat noya?

        -¡Ay... té rahó!... No hi havía caygut!... ¿Marieta, sens que diu lo doctor?...
   ¿y si hagués estat noya!... Nosaltres no 'n parlavam d' axó? ara si que m'ha overt
   los ulls... ¿Y si hagués estat noya?...¡Vaja digas!

        -Que m'amoínas ara, respon la malalta; no haguera sigui noy. Com si no hi hagués
   homens y donas al mon! Sembla que 't dugan la noticia ara mateix y qu' es lo primer
   dia que ho saps.

        -Miri ja li tinch manat: vull que mudi de confés: éll ne té la culpa. Afiguris
   que quan va anar per besarli la ma alsa 'ls ulls y 's troba ab una barba negra com un
   capitá manaya!... afiguris quin esglay!...

        -Y donchs, ¿qui era aqueix bretol que va tenir la poca vergonya...?

        -No senyor, vosté no ho ha entés: ja era 'l Pare Pau; ell mateix; sino que ab
   aquestas atzegalladas dels federals, s'ha deixat creixer la barba, home de Dèu ¿ho
   enten ara?

        -Sí, ja ho entench; ara si que m'ha fet riure.

        -A mí no; casi bé 'm, va fer plorar.. ¡O tevas ó mevas!...

        -Joseph, per l' amor de Dèu, no sigas tant criatura, ves qué dirá 'l senyor.

        -No, jo ja m'en fas cárrech, diu lo metje. Mes he tingut de riure; peró 'm sap
   greu, vaja, es llástima.

        -Si senyor, es llástima! Ja veig que té bon cor!.. Era la nostra alegria, la pau
   de casa!

        -Pero home, quina imaginació més activa, hont va á parar. No 's pot dir blat...

        -Que no siga segat y encara al sach: ja 'u sé. Qué vol que li digui... No hi fa
   res: per nosaltres era com si jo hagués vingut al mon. Aquesta ja se 'l contemplava á
   la cadireta: jo ja me 'l veya ficat dins los meus pantalons de bellut ab unas
   escorsaduras á las camas corrent per aquí.

        -Joseph!... ¿Que 't tornas boig? No 'm donguis més pena.

        -Déixila dir, senyor Doctor, ¿qué sab ella? Jo li haguera passat lo naharro, y
   haguera surtit un reverendo com una casa. Ab aquella panxola com son avi (si; perqué
   'l meu pare -al cel m'esperi- eramolt panxut).

        Haguera estat lo nostre descans, lo nostre ben estar; perque ell no haguera
   parat fins que hagués tingut una rectoria de termen. Y s'haguera dit com jo: Mossen
   Joseph!...

        -Qu' empatollas ara! ¿que t'has begut l'enteniment? li torna a cridar sa muller
   ab veu debilitada.

        -Ja m'enten lo senyor Doctor; tens rahó! val mes no parlarne. Si; perqué no
   havem perdut un fill qu' havent perdut un rector, un canonje tal vegaday si massa 'm
   fas dir...

        -¡Joseph, per l'amor de Deu!...

        -Ja callo, María; tu si que ets la mártir! Perque,vaja, senyor Doctor, com
   l'amor de mare no n'hi ha d'altre; mentida.

                                            III

        Alguns anys després lo senyor Joseph portant un noyet agafat per la ma passava
   pel carrer del Bou dela Plassa Nova. La criatura tirava del bras de son pare y ab lo
   cap girat y quedantse endarrera signava ab l'altre ma un descomunal soldat de paper
   pintat que hi havía en una botiga que venian ventalls y aucas de redolins.

        -Vaja, Joseph-María, li deya son pare, cuyta, camina, no m'entretinguis.

        -Miri, pare, quin miliciano més gros; ¡comprimel!....

        -Ja tens una capella: los noys no demanan aquestas cosas.

        -Donchs jo sí: jo vull que me 'l compri... ji, ji, ji, ji!

        -Y ara de qué plorem? que va de bó!

        -Ji, ji!-

        Que no vols callar?... alsa 'l cap; sona, cuyta; mira quina cara que t'adobas.

        -Donsas encare ploraré més: jo vull lo miliciano!

        -Ja tens la capelleta á casa.

        Y entre pare y fill continuaren las diferencias, l'un retrayenli la capella, y
   l'altre plorant ab mes gust cada cop y no volguent caminar poch ni mica fins que 'l
   senyor Joseph no logrant arrancarlo d'allí se 'l carregá á coll y se l'endugué á
   casa.

        Y, lo que son las taleyas de las personas quan la donan en una cosa: lo senyor
   Joseph, vol que lo noy gran estudihi y aquest te la fal·lera d'esser llauner sens
   dupte guiat per los seus instints guerrers que 'l cridan perque s'esbravi fen cascos
   de llauna y caps de llansa de pe' riure.

        Lo senyor Joseph y la senyora María com bons cristians que son, se resignan ab
   la seva sort: mes si alguna vehina 'ls pregunta si tan mateix lo noy será sacerdot,
   avans de contestar sospiran y després ab veu apesarada diuhen: No, senyora, no; vol
   ésser llauner!... no tindrem aqueix logro!... qu' hi farém! cadascú té de portar la
   seva creu!

   Mars 1877.

                                   Bestias embalsamadas

                                        (Dialechs)

        Entran duas senyoras, mare y filla, en una botiga dels quatre cantons del Call.

        -¿Ave María?... Deu los guart.

        Lo dependent que está ficsant sobre un cartró un peix de forma plana com un
   llenguado, alsa 'l cap, y adonantse mes aviat de la filla que de la mare, deixa
   apressuradament la feyna ficantse darrera 'l taulell.

        -¿Digan?

        -Escolti; 'ns han fet un encarrech. ¿Qué 'ns embalsamaría un lloro?

        -Prou, un lloro ray! En que vulgue... Miri, guayti l'aparador... Vegi si n'hi ha
   d'animals; tots son fets á casa.

        -Oh vosté potser no m'ha entés. Jo ja 'l porto; no mes voldria que me 'l
   dissequessen.

        -Per aixó li dich, senyora. Aquí tot se fá.

        -Ho havía entes malament. Me pensava que volía dir... vamos, havía pres una cosa
   per altre. Al demés, es un lloro lo que portém; un lloro més xarrayre...

        -Oh pel cas si que no hi fa res. Lo mateix te que hage estat xarrayre com no;
   quan les duhen aquí, pobrets, ja están...

        -¡Ja ho pot dir! Sino que aqueix talment semblava una persona: no més li faltava
   parlar.

        -¡Mamá! que diu ara!

        -Dispensi, si... volía dir que semblava que tingués enteniment. Passava la
   terrayre: jove de la terra! li cridava; l'home dels créixems, igual; l'oro y plata;
   l'escometía. Vaja, era una cosa per demés. Jo crech que algun vehí 'ns l'ha en
   matzinat, perqué no callava en tot lo dia y com hi ha gent de tan malas entranyas! Ja
   posaría las mans al foch y no 'm cremaría... Sino que á vegadas las cosas no 's poden
   dir...

        -Be, mamá! perque esplica aquestas cosas...

        -La conversa se 'u aporta. ¿No es veritat?

        Y 'l dependent no sabent que dir per quedar be ab mare y filla, fa una rialleta
   dirijint una conquistadora mirada á la última.

        -Miri aquí 'l porto.

        Treu lo lloro embolicat ab una mortalla de paperd'estrassa.

        -Cregui qu' hem tingut un disgust que no s'esplica. Aquesta no fa més que
   plorar.

        -Be, mamá, no digui aixó ara!

        -¿Perqué no 'u haig de dir? ¿Qué 't pensas qué 'l senyor no sab qué son aqueixas
   cosas?

        -Efectivament, hi ha bestias que dólen; s'assemblan tant á las personas!

        -No me'n parli; á mí jo 'm crech que fins m'ha fet perdre la gana. No me 'l puch
   treure del pensament: tan manso, tan falaguer! A mi y á n'aquesta may en la vida 'ns
   havía fet res. A n' al seu Pare que no savia amoixarlo, si que una ó duas vegadas lo
   va picar. Me pensava que 'ns lo matava; perque va rebotre la gabia per terra que no
   se com no 'l va desgraciar. Mírissel...

        Desembolica la víctima y 'l dependent l'agafa per una pota deixantla penjar.

        -¡Ay! no me l'agafi aixins, pobret! Ay Déu meu! Vostés son com los metges.

        -No tingue por senyora, diu lo dependent tornantlo á embolicar desseguida y
   apartantsel d'aprop seu. Quants dias fa qu' es mort?

        -Miri avuy fa vuyt dias. Pero ab aquestos frets se conserva tan bé com lo dia
   que 's va morir; tan natural, sembla que dormi!

        -Casi bé, si tarda més... ja li cauhen plomas. No sé, 'm sembla que una clapa ó
   altre sempre li quedará...

        -¡Ay Deu meu! ¿Y ahont serán las clapas?

        -Miri, al lloch que caurán las plomas.

        -Ja no semblará 'l mateix... ¿Vol dir que quedará clapat?

        -Veu mamá, com li deya!

        -¿Be com ho feyam perque ton pare no 'u vejés? 'm fas riure tu. Miri, aquest
   lloro es un regalo d'una persona... y, era un recort... ¿sab? d'aquellas cosas...
   compren?

        -Potser d'algun germá de vosté qu' es á América? Un tío de la senyoreta.

        -No, tan com germá, no senyor; interessa més a la noya que á mí per aixó: y no
   voldría per cap diner del mon...

        -¡Ah! Potser la senyoreta te relacions...

        Entra á la botiga una senyora velleta, ab vestít fosch, mantellina espessa y un
   llibre d'anar á missa á las mans.

        -Deu los guart, digui ¿que m'han arreglat aquell canarí?

        -Si senyora. Dispenssin, estich per vostés desseguida.

        -Fassi, fassi.

        Lo dependent treu del prestatge un canari embalsamat, y la senyora encara no 'l
   veu, conmoguda ab una especie d'alegría sentimental, exclama:

        -Ay pobre bestioleta! ay la prenda! Tit, tit! No 'n fassen cas, ay senyor,
   mirin, talment es ell. ¡Qué mono, sembla que 'm demani 'l pinyonet!

        Vaja, es ell mateix.

        -D'aixó si que no 'n dubti; aquestas cosas 'ns guardaríam prou de cambiarlas.

        -Fugi d'aquí! Ja m'ho penso, si 'ls amos d'aquesta casa fa més de quaranta anys
   que 'ls conech. No volía dir aixó; ha quedat tan bufonet, que no 'm cansaría de ferli
   petons; sembla que 's bellugui. ¿M'enten lo qué volía dir? ¡ay Den m'en guart!

        -Si que ha quedat be; diuhen mare y filla contemplant lo canari qu' está posat
   sobre una branqueta de suro ab las alas mig-estesas y lo bech obert.

        -Oh, si l'haguessen vist quan era viu! Encara no veya la claror ja cantava; de
   nit ab la llum també. Y tan pacíent, tan carinyoset... Al dematí quan li portava la
   fulleta d'escarola semblava que ho conegués; no estava quiet fins que li posava á la
   gabia. A l'hora de dinar també 'm cridava volent dir: ¿qué no 'm donas res? Y mirin
   com venen las cosas, m'estava netejant la gabia, y sens saber com, 'm fuig per la
   portella del abeurador; lo pobret corría per allí, ca, si no sabía volar! jo que vaig
   per tirarli un mocador á sobre, y, com me 'n adono lo gat ja li havía clavat tal
   arpada, que ni va dir Jesus, pobre bestiola. Mirin, vaig tenir un sentiment, lo
   mateix que si hagués estat un cos gran. Sino que després vaig pensar, calla; 'l
   portarás als quatre Cantons del Call y al ménos...

        -Si, á nosaltres pel cas nos passa una cosa per l'estil.

        -¿Un canari també?

        No senyora; un lloro.

        -Ah, be... si, cada qual s'estima 'l seu. Pero que vol que 'ls hi diga; es una
   lley de bestiolas... No sé, m'amohina. Y alló que molts 'ls hi donan escudella y
   sigronots. Fan molta porquería; no m'agradan: sembla que menjin ranxo... Y aquella
   furtó que llensa la gabia. Aixó va á gustos; ja ho veig; pero aquells crits, y aquell
   tornar sempre á la mateixa que 's fican dins del cervell...

        -Ay lo nostre era una plata. No hi vist bestia més curiosa; cada dia li netejava
   duas vegadas la gabia.

        -Vaja no fa per mí; massa molestia. Al demés, noy, ja 's deu recordar que li
   vaig pagar ¿té present?

        -Vagi senyora, no li demanaré res; estem en paus.

        -Vamos si, estigan bons.

        -Passihobé.

        -Ay quinas ganas de riure 'm feya ab lo seu canari. ¡Pobre senyora! arrivant á
   casa encara li fará petons. ¡Ay senyor, á n' ella li sembla qui sab que!

        -¿Donchs aqueix lloro es una memoria d'alguna persona que á la senyoreta li
   interessa?

        -Si, era un regalo del seu promés. Quan s'en va anar á viatge 'ns lo va portar,
   y sempre 'ns deya: «Veyam si me 'l cuydarán bé, y si pensarán forsa en mí».

        -Mamá!... anem qu' es tart.

        -Calla tonta; ¡ves de que 's dona vergonya! Y si; ell sempre deya. A veure si
   quan sentirán lo lloro pensarán una miqueta en mí. Que 's pensa; eran promesos de
   poch, quan va marxar. Jo cada carta que la noya li escriu li faig posar una cosa ó
   altre del lloro. Ara si que no sé que dirli; es un compromís, no sé com arreglarho.
   Ves que dirá ell; es capásde péndreslo d'altre manera ¡se l'estimava tant!... Jo li
   diré; mira aquí 'l tens del mateix modo que 'ns lo vas deixar; per aixó haviam pensat
   d'embalsamarlo.

        -Deu los guart, diu entrant á la botiga una dona grassa vestida á estil de
   menestrala ab mocador gran de llana á las espatllas, un de pita al cap, vestit
   d'indiana, calsada ab sochs, y portant al bras un cistell que las cols no 'l deixan
   cloure, penjant per un costat las fullas d'un ápit, y del altre algunas quas de
   ceballots.

        -Escolti y perdoni, diu xiulant afectadament las esses; me penso que no m'erro;
   ¿digui, qu' es aquí que fan?... ay! no sé si 'm sabré esplicar, vull dir que 's
   cuydan d'arreglar bestias.

        -Dissecarlas.

        -Si assecarlas que no 'u semblan, vaja, com si fossan tendras...

        -Aixó mateix; ¿digui que se li ofería?

        -Ay gracias á Deu!... Sembla que m' hage tret un pes d'aquí dins!... Miri, una
   servidora te un globo ab peixets d'aquells tan bonichs, vermellosos que semblan foch,
   sino que 'l meu bordagás ab la xicra de fer bombollas, de primer casi me 'ls va
   deixar sense aygua, pero li vaig clavar un juli, que no va anar á Roma per la
   penitencia; y ahir 'l gran poca vergonya, mentres jo era á comprar m'hi va tirar sabó
   y quan arrivo á casa me 'l trovo ab la canya als morros (respectant las caras
   honradas), xupant dins lo globo, y 'ls pobres peixets panxa amunt. ¡Me 'ls havía
   enmatzinat e ab la sabonera!... Ja he anat al carrer del Pi, pero ca, no se'n troban
   com aquells tan virolats, tan bonichs... Oh, y quan l'home de casa ho sápiga n'hi
   haurá una de Sant Quintin. Sino qu' una senyora m'ha dit: «vage als quatre cantons,
   allí 'ls hi compondrán, vage, no tinga por; ja 'ls hi deixarán bé.

        -Prou, segons y conforme...

        -Jo li diré; una servidora 'ls voldría per demá passat sens falta; perque quan
   vingue 'l meu marit no se'n adoni. Com es del Carril, vol dir que dos cops á la
   setmana 's queda á casa, y si ho veu, no 'u pagará 'l bordegás sino que 'm donará las
   culpas á mi. Vege donchs si es servit, fassi 'l que pugue, que li estimaría molt.

        -Ca, no senyora, no pot esser, al ménos se necessitan vuyt dias.

        -¿Vuyt dias? que diu ara! Si ja foren passats... quin fástich!

        -Jo li diré; lo fadrí que fa aquestas cosas, ara está ocupat ab una ballena y no
   's pot destorbar ab res.

        -Que m' esplica á mí de la balena ara! lo mateix que si 'm digués Llucia. Digue
   que no li dona la gana. ¿Qué 's pensa que 'm mamo 'l dit? Fos una senyora, ja ho
   veuríam; pero li faig á saber que tan bons son los meus diners com los d'ella.

        -Be, jove, que vos enfileu ara; ¿no vos dich qué no pot ser?

        -Ay bona repunyalada; á mí no 'm te de pintar Sant Cristófol nano ni vosté ni
   ningú. Ara en' que vosté volgués, á mí no 'm donaría la reyal gana; perque en' que
   sápiga anar á la pescatería y comprar una Carnicera de molls, 'ls aboco tots al globo
   no més que per tapar la boca d'aquell poca solta. Ja está ben llest vosté y la
   balena. ¡La balena... ay senyor! no 'm fasse riure; ¿que 's pensa que no hi papu?...
   ¡Tinguin compte que no s'empasse al fadrí, lo meu fill!..., ¡ja, ja, ja, la
   balena!... Y repicant los sochs á terra ab son pas apressurat, la dona surt de la
   botiga fingint grans riallas.

        -Que 'n tenen de pendre de paciencia 'ls que están darrera 'l taulell; vegi ara
   aqueixa dona quin modo d'anarsen de la boca.

        -Be ja no 'm fem cas; son gent de poch més ó ménos, qué hi vol fer!

        -Al demés digui, cuyti, que tenim tart. ¿Vol dir qué quedará bé? ay aixó de las
   clapas si que 'm posa de mal humor. Escolti ¿qué no podría fer de manera que li
   vinguessen á sota, en una banda que fossen més dissimuladas?

        -Oh, no podem nosaltres; vosté mateixa ja ho pot veure... Si li cauhen las
   plomas de l'esquena no podrém pas ferlas anar al ventre; ja ho pot coneixer.

        -Te rahó, ay aixó si que 'm sab greu, be, fasse lo que hi sápiga, vosté mateix.
   Perque nosaltres (déiximeli dir) havíam pensat una cosa, vosté 'ns dirá si anem be.
   Veu, ara la noya 's te de fer retratar (per enviarlo á n' ell) y jo li deya, podríam
   fer una cosa, posarte 'l lloro sobre 'l dit, y ab l'altre má com si aparentés que li
   donas un terrosset de sucre. ¿Repara á qué vaig jo?...

        La noya sofocada se gira com si mirés al carrer, y sa mare ab veu més baixa diu
   al dependent.

        -No 'n fasse cas, es molt vergonyosa. ¿Al demés que m'hi diu?

        Ben pensat senyora; si, no estaría mal.

        -Pero qué dirá ell quan torni! Miri, més m'estimaría que 'm diguessen val quatre
   duros y quedará bé.

        -No s' amohine per assó senyora, que ja la deu estimar forsa... Jo 'm sembla que
   no la renyaría gens; al contrari, encara l'estimaría més.

        Ah, que 'n son de tunos vostés, ja li asseguro.

        -Be miri, si las té de renyar, diguin que jo 'n tinch la culpa.

        -Si, ja ho pot ben dir! qué n' es d'aixerit! ¿Digui digui, quin dia estará?

        -Passin la setmana entrant.

        -Buenu, li deixo á las sevas mans ¿sent? li encomano molt; fassens quedar bé.
   Per servirlo, estiga bonet.

        -No perdi cuydado. Estigan bonas. Y lo dependent las acompanya fins á la porta
   encaixant ab mare y filla.

        -No sé com has de fer aqueixos paperots; diu la mare á la noya. Un jove tan
   amable, ni ménos li has sapigut dir res.

        -Be ¿qué vol qué li digue ara? Y després essent promesa que n' haig de fer dels
   altres joves!

        -Si pero á vegadas... no s'hi pert res en ser carinyosa, ¿qui sab? Mira 'l cas
   del lloro pot portar una renyina. Son tan variables 'ls homes que qui se 'n calsa no
   se 'n vesteix. ¿Y després, perqué no tens de fer bona cara als que t'obsequían?

        -Be, mamá, sempre crida 'l mal temps! Si ell es tan criatura que per un lloro
   busque renyinas, que vage en nom de Deu; val més ara que més tart.

        -Per aixó mateix, ¿veus? ara tu 'm ves ab mí. ¿Dona perqué t'ho dich jo? Ja cal
   que quan torném li fasses bona cara, ¿qui sab? Tota ma vida sento á dir qu' un hom
   sempre 's te de guardar una poma per la set. Val més tenir que penedir, noya.

        Y continuant la conversa, mare y filla 's dirigiren cap al carrer de la Boquería
   hont se confongueren ab los anants y vinens que sempre omplen tan estret carrer. No
   se sab si al tornar á buscar lo lloro, la noya feu més bona cara á aquell jove ni si
   sa mare li doná entenent de ferse retratar ab lo lloro á las mans, com tampoch ningú
   s'ha cuydat d'averiguar de quina manera 'l promés se va pendre la mort d'aquesta
   bestia, perque l'objecte del present quadret ha estat de presentar alguns tipos y no
   d'amohinar al llegidor contantli tafanerías.

   Setembre 1878.

                                      La festa major

                                             I

        Nos trovém al mes de Setembre; ja han passat aquellas calors fortas que son los
   unichs inconvenients que molts trovan al estiu. Desde casa m'escriuhen que hi puji,
   que la festa s'acosta; que 'ls rahims ja han madurat y la cullita 's presenta be; qu'
   encara quedan présechs ben assahonats y finalment que hi puje que m'esperan. Ab prou
   ganas que un hom ja té d'anar allí dalt, veyam qui es lo que resisteix als amorósos
   prechs de la familia, quan hi afegeixen, Deu me valga, que la cullita es bona, que hi
   ha molta fruyta, y qu' esperan que hi anem?

        Qui s'espera 's desespera, y jo no vull may queper mí ningú 's, impacienti. Ja
   so al carril, ja ha xiulat, ja fuig; ja 's para, xiula y torna á pararse y aquesta
   feyna la repeteix algunas vegadas, y, ja hi som. Vostés dirán: «Carat qu' ha cuytat!»
   Lo carril ja se sab, homes: ¿de qué s'admiran ara?

        Lo cotxe que 'ns durá al poble espera fora la tanca del carril. Tothom corre per
   pendre lloch y 'ls trepitjan y s'empenyen per ficarse dins. Un cop hi son, llavors
   comensan las queixas. -«Ep Perico, ¿mira que ¡a no hi cap ningú mes! cridan los que
   ja seuhen. -Peret, ves ahont m'has dit que 'm colocarías? li preguntan diferents á la
   vegada. -Tot s'arreglará, contesta en Peret qu' es un xich mes alegre qu' uns
   cascabells: Vosté á la devantera, tu puja dalt. Vos, Padrina, fiqueuse aqui dins.

   -Jo? exclama una velleta, aquí? qu' estás borrango! -Vaja dona, moveuse qu' hi teniu
   de cabre. -Miri, cotxero, crida una senyoreta desde dins, jo no 'm puch bellugar! -Be
   dona, ¡válgam la mare de Deu!¡a 's bellugará demá al envelat, 'no 'ns passi ansia que
   aquest any tenim 'ls Muxins. -Oh sí! replica la mateixa veuheta, qu'es de broma
   vosté; mentrestant... -Schist! deixim fer á mí; no se amohini; ygirantse á la vella,
   ab aquells crits que solen fer los cotxeros li diu: -Vaja, Padrina, ¿qué fem? ¿que
   voleu que m'agafi dolor? que no 'u veyeu qu' es mullat aquí terra?... -Oh, tu ja ho
   dius, pero si aquesta senyoreta no 's fa enllá... -Sí, dona, si que 'n teniu de rahó;
   apa, una miqueta cada hu ningú se 'n sent. -¡Ay, ay! que no 'u veus que no 'm puch
   séure? -Poch á poch; vaja que no vull sentir á ningú, y en dos cops de tralla som al
   poble. ¿Qué vol dir vosté? a n' en Peret deixil anar. Quan lo li dich una cosa...
   Miri, que s'acluqui d'ulls una estoneta y 's trovará al poble qu' encara no haurá
   tingut temps d'obrirlos.

        -Ollá pintada! galana, galana, au, au! ¿Qué 'ls deya jo? ¡si ni toquem á terra!
   ¡Ola, ola, Primorosa! Y en Peret mitj assentat á la devantera ab semblants crits y
   fent petar las xurriacas va atiant los caballs que al corre aixecan una polsaguera
   queno 'us deixa veure res, y á mesura que 'ls caballs s'enardeixen ell crida mes y
   també s'entussiasma y ab alegre semblant se gira als de l'interior y 'ls hi diu. ¿Quí
   ho ha dit que no correrían, si aixó no son cavalls: que son centellas ab camas.

        Jo desde mon siti procuro distingir lo paissatje y vaig saludant aquells arbres,
   aquells marges que a cada revolt del cotxe ó al devallar una costa se 'ns presentan á
   la vista com amichs faels que 'ns coneixen de petits, que 'ns han vist creixer y 'ns
   veurán (si Deu ho vol) envellir, y que si á voltas 'ls hem dirigit no més que una
   mirada distreta ó indiferent, després lluny de la terra, han vingut amorosos á
   dibuixarse en l'enteniment quan sofriam mal d'anyoransa.

        Ja desde lluny se senten las campanas que tocan á festa y 'l cor s'alegra al
   sentir aquells sons coneguts; avansem mes y distingeixo 'l campanar. Perfora 'l poble
   trovem la quitxalla que corra darrera 'l cotxe per sentarse al pujador; travessem lo
   carrer gran, y 'ls vehins surten á las portas per guaytarnos; los fadrins del sastre,
   encara que molt enfeynats també 's distreuhen una estona y alsan lo cap al sentir los
   picarols; entrem á la plassa, y allí 'ls enveladors issan las entenas ab banderolas;
   lo sereno de mitj uniforme fa apartar la canalleta que juga dins lo envelat. Arrivent
   á la posada y desseguida apuntalan una escala al cotxe y comensa á baixar gent y á
   caure farsells; jo 'm despedeixo dels cornpanys de viatje y m'en vaig cap á casa
   saludant á tothom perque tothom m'es conegut.

                                            II

        La pobre mare que ja es velleta, s'enterneix al veurem arrivar després d'un any
   d'ausencia; lo pare fa 'l distret quan li prench la má per besarla, y 'm pregunta
   cosas indiferents per desvaneixer las llágrimas que li humitejan los ulls. La jove ab
   sa criatura de mamella surt á saludarme; y 'ls petitets me rodejan y m'estiran dels
   faldons ó m'agafan per las camas y molt alegroys cridan tots á l'hora ab lo cap alsat
   y boy mirantme: es l'oncle, es l'oncle. Jo 'ls also un per un, 'ls petonejo conmogut,
   y casi be m'escapan las llágrimas al veure l'alegría que produheix m'arrivada.

        Aqueix es pera mí lo ditxós comensament de la festa, y ben segur que no sento
   altre goig mes pur ni mes amable cap mes dia. Despres entra l'hereu que ve de donar
   una mirada als travalladors que ocupa en las nostras terras. ¡Si 'l vegesseu quin
   pillardás es! ¡que guapo y ben plantat! ¿com se sembla al pare, y que be representa
   la seva autoritat! Jo so 'l seu fillol, y sento que m'estima com á pare y padrí
   ademés d'estimarme com á germá. Aixins que 'm veu m'abrassa carinyosament, y com la
   mare, desseguit pensa que he de berenar ó fer beguda.

        Lo que resta de tarde 'm passa sens saber comanant d'un cap al altre del poble
   recullint per tot arreu amistosos saludos, galanas ofrenas de las noyas que totas
   volen que fassi beguda, y dels jayos que també 'm convidan, y caragolant un cigarro
   'm parlan de la cullita, del catastro, dels mals temps que 's pássan, y de casa en
   casa en entretinguda conversa 'm passa 'l temps fins qu' es hora d'anar á retiro.

                                            III

        L' enderná es lo dia de la festa; de bon matí ja 's veuhen pels llindars de las
   portas los homes boy mudats ab camisa blanca y calsas de vellut nou fumant cigarros y
   sens sapiguer que fer esperan l'hora d'anar á missa major. Allá á las deu ja se sent
   la cobla que va á la casa del Comú per acompanyar al Ajuntament, y arrivada l'hora,
   surten en professó per dirigirse á l'iglesia acompanyant al Rector, Predicador y
   Vicari, precedits de l'Agutzil de la cobla y ball de bastons 'ls quals ab sas blusas
   y calsotets blanchs, sos calsons guarnits ab cascabells, y 'l barret pastoril ab
   ploma blava, saltan y ballan fent jochs y pantominas que acompanyan giravoltant y
   donantse cops pel costat y pel devant, per sobre 'l cap, ó retopantse ab singular
   destresa per sota las camas, entretenint ab aquesta maniobra á la quitxalla que 'ls
   segueix y no 'ls deixa fins á la iglesia. En ésta se celebra un ofici ab música y
   prédica; hi ha gran encesa y es cosa de veure l'altar major resplandent de llum, los
   celebrants ab sas casullas riquíssimas, y 'l temple ple de gom á gom ab la gent del
   poble y forasters, tots mudats ab sos mellors trajos, ab sas mantellinas blancas las
   donas, presentant lo tot variat cop de vista y de matíssos.

        Y al sortir d'aquesta funció tan solemne, trovará casa la taula parada pera
   tants de forasters com venen á honrarnos y á aumentar la bullicia y la satisfacció
   del dinar per escelencia preparat ab la mellor virám de la cria, ab crestó, cunills y
   rostit de tres maneras. Pressechs grossos, vi blanch y del ranci y del mes bo de la
   cullita, y peras y rahims tot de casa guardat pel dia de festa major.

        A mitja tarde, hi ha balladas á plassa: l'orquesta s'improvisa allí mateix; com
   los músichs tot lo que tocan ja ho saben de memoria, no més necessitan banchs per
   séure, y 'ls fadrins comensan á ballar rams que regalan á las noyas que, generalment,
   com més macas son, més ne ballan, y com més rumbosos ells, tants més ne fan ballar.

                                            IV

        L'envelat ja está á punt; las aranyas encesas y la cobla afina 'ls instruments
   produhínt una confusió de tons estranya, cambiantse desseguida, al picar lo director
   ab l'arquet sobre la llauna, en un armoniós acort ab que comensa la sinfonía. Las
   noyas de brasset ab los séus balladors, comensan á passejar per lo saló, lluhint sos
   vestits estrenats en aquesta festa. L'orquesta marca 'ls primers compassos del wals y
   casi tots á l'hora 's posan á giravoltar. Entra la part picada dels flautins, y es
   cosa bonica veure aquella animació, aquella bellugadissa, aquells círcols rápits que
   donan las parellas; sos vestits onejant y descubrint uns peus calsats ab botinas de
   seda y unas enaguas blancas com la neu. Los fadrins ab lo barret tirat al clatell van
   dihent falaguerías á la voreta de la orella de sas balladoras, que tot fa riure quan
   se parla del amor. Alguns per assó ballan sérios y acompassats com figuras d'orga, y
   no diuhen res ni 's miran a ningu, y encara que sembla que ballin per obligació,
   també 's diverteixen á sa manera.

        Jo ja tinch balladora, y no es perque balli ab mí, ni perque la passió m'ho
   fassi dir, pero es la noya més maca del envelat. Alta, primeta, 'ls seus ulls miran
   los meus sens que tinga d'alsar lo cap. De sa cara tot es bonich; los ulls, la boca y
   'l color que té en sas galtas. Si digués que va lleugera com una ploma ja fora ben
   dit y no diría una cosa per un 'altre; mes la seva gracia, la seva finura per ballar,
   aixó no 's compara ab res; perque no hi há plomas ni plometas que hi valguin. Jo
   crech que 'ls músichs no me la deixavan de vista perque 'ls hi portava millor lo
   compás ella que 'l mestre. Vull dir; perque si miravan per algun' altre intenció...
   ¡qué n'anavan d'errats, los infelissos!...

        Jo no més me cuidava de dirli cosetas bonicas al cau de la orella: de res me
   creya, la dolenta! Me mirava, reya, girava 'l capet y 'ls tirabuixons me feyan
   pessigollas á la cara! ¡Aqueixas noyas macas, sembla un cástich! may vos escoltan ab
   serietat; en cambi las que no ho son, -no voldria oféndrelas- mes me pareix que son
   més propensas á la sensibilitat, y escoltan tant atentas, tant sumisas, qu' un que
   tingui mica d'esperiencia, ja no 'ls diu res perque troba que s'enterneixen
   desseguida y la broma pert son caráter de tal.

        Alguns hereus, aixís que para 'l ball, ja me la volen comprometre; jo desde
   lluny me 'ls miro, y encara no s'han apartat m'hi acosto y ab semblant compugit, li
   pregunto:

        -Escolti, ¿se pot sapiguer si haig de patir molt aqueix vespre?

        -¡Ay, ay! me fa ella mitj-rient, ¿y aixó, que no 's troba bé?

        -Ja veurá, li conteste; segons y conforme: si vosté vol, está clar qu' estaré
   bó; mes si 'm fa la desdenyosa,¡ipobret de mí! tindré un rosech aquí en lo cor, com
   si 'm fessin obras dins del pit.

        -¡Ah, já, já! ¡Ja s' coneix qu' es de Barcelona! ¡qué 'n té de palica!

        -No, no, li responch jo ab los ulls baixos y molt lentament; miri 'm te de dir
   quants balls vol ballar ab mí, ó sinó me 'n vaig á passarme la pena en algun reconet
   que ningú 'm vegi.

        -¿Tant trist estará? ¡Ja 'n fa cara!

        -Vaja, bona minyona, ¿que 'ls ballarém tots? Cuyti, digui, qu' estich ab ánsia.

        -¿Tots? No, no; que ja n'hi compromés uns quants.

        -¿Y 'ls que quedan?

        -¡Ah! 'ls que quedan... y ab una mirada que si un está trastornat tot ho posa á
   son lloch y si está tranquil es capás de fer saltar lo cor, ó doblarli 'ls esbatechs,
   (perque jo no sé si es vritat que salti), 'm diu: «'ls demés los ballaré ab tu,
   per... dolent.»

        Y aquella nit la passo ballant la major part dels balls ab ella, y es llástima
   que tantas miradas y rialletas passen com fochs follets y qu' aquella forastera, com
   la del any passat, un no la vegi més, y 's perdi y s'oblidi una amistat tant ben
   comensada per aguardar un' altre festa major per ferne de novas, que també 's perden
   al endemá, per anar després á enterrarse al sach descosit dels oblits.

        L' endemá 'm llevo molt tart ab una especie de tristesa que 'm fa anyorar més
   l'alegría de la nit anterior. Me 'n vaig á seguir las vinyas y 'ls boscos de casa
   portant en la ment bells recorts que 'ls afalago tant més, en quant sento que
   s'esborran y desapareixen per no tornar á venir. Y contemplo aquells llochs hont vas
   passar ma infantesa; y tot lo d'aquell temps ditxós se 'm renova á la memoria y goso
   altre cop aquellas alegrias y 'm sembla que no han passat los anys; que segueixo sent
   un noyet ajoguessat; busco al companys que tenia, y quant ab aquestas ilusions vago
   d'assí per allí y lo sol se pon y comensa á palir lo dia, retorno per mon camí y
   m'apressuro á anar á casa ab aquell temor que avans sentia de que 'm renyessen perque
   hi anava tart.

        Y després altre cop en lo cotxe, fent vía cap á Barcelona: los pares me
   despedeixen y 'ls germans y 'ls nebots; jo 'm quedo sol, tot sol! y altre cop aquells
   arbres y marges van succehintse, 'ls despedeixo ab una mirada entristida perque lo
   cor té un dupte y no sap quin será l'any que jo no podré tornar á Festa Major.

   Agost 19 de l879.

                                       Lo nostre pa

        Desde petit vaig apendre á casa nostra la máxima que pot dirse qu' es lo prech
   més curt y senzill que dirigim á Deu tots los que 'ns tenim de guanyar lo pa ab la
   suor del nostre front. Salut y feyna tinguem, deya la mare, quant una adversitat més
   ó ménos passatgera venia á turbar la tranquilitat de casa nostra.

        Lo pare també tenia molta fé en aquesta máxima,y, com no demanavam gayre cosa á
   Deu, sempre 'ns escoltava y de salut y de feyna no 'n mancá durant molts anys, si be
   's te de aclarir, que de salut ne teniam justa pel gasto de la persona y de feyna
   casi bé 'n sobrava que, en certas tongadas, los pares anavan massa escarrassats. De
   totas maneras, ells s'ho trampejaban del modo mes acomodat y, senzills obrers, ab
   cinch criaturas que totas hagueran capigut dins una pollera, se la passavan d' un
   terme que no hi havia res que dir.

        Gracias á Deu, tots eram de bona pasta y las rebequerías duravan poca estona,
   perque axis que l'un arrencava á plorar, los demés, per contagi ó per fraternal
   simpatía, resultava que 'ns posavam á seguirlo fent lo ploricó que, segons lo ditxo
   del pare tot empaytannos pegant cops de corretxas á la paret -fent com aquell que
   s'errava- aquells crits yaquella guineya que armavam parexía que sortís d'una gavia
   qu' hi hagués barreja de pardals y trenca pinyons. Sia que á nosaltres mateixos nos
   atabalés aquella lamentació general, aixis que l'un parava per rependre alé, los
   demés nos distreyam, y com aquell qui no se 'n adona nos trobavam que acabavam de
   plorar tots á l'hora per posarnos á riure sense cuydarnos de sapiguer ni lo per qué
   dels plors, ni lo per qué de las riallas.

                                            ***

        Ab divuyt pessetas de setmanada que guanyava lo pare fent de pintador, 'y 'ls
   pochs quartets que arreplegaría la mare passant per altri alguna bogadeta, ja podeu
   formar concepte que tot nos ho haviam de ben menester; y encara que no haviam passat
   may miseria, á casa nostra may hi havia rescalfats d'un apat al altre: sempre
   menjavam fresch,que lo que sortia á taula un cop, allí mateix n' haviam la entrega.
   Perque la mare ja havia tret los seus comptes; y com que de números ne tenia mes que
   de lletras, si al multiplicar podia fer erradas, per dividir may feya falla, perque
   'n sabia més que unas matemáticas.

        Una de las operacions que mes me costá d'entendre era la que feya molt sovint
   per donarnos berenar. Ab duas taronjas nos ne donava mitja á cada germá y eram cinch
   y encara li sobravan grills per repartirlos entre 'ls que butzinavan, recelantse de
   la justesa de la repartició.

        ¡Pobre mare! ¡Si l'havian atabalada ab nostras exigencias, y si n'havia
   amenassadas de pallissas, que potser era ab la sola cosa qu' era llarga á prometre y
   escasa en bestreure!

        ¡Si n'havia posat da pedassos, y si n'havia fet de surgits! Lo pare, qu' era
   home de molt bon humor tenia un modo de parlar á estil de xanxa que tot ho anomenava
   per semblansas y comparacions.

        -Ves, Lluisa, deya á la mare, axís que algú de nosaltres anava esquinsat:

        Haurás de posar uns cairons de fals escaire á lasgenolleras de las calsas d'en
   Martí, y un llibre obert de vellut al descans de las d'en Peret. Y si algun de
   nosaltres portava los elástichs penjant ó las mitxas desfetas, cridava: -Tu, fulano,
   que t'arrossegan las carrilleras y t'estalonarás lo trage; ó, lligat las mitxas,
   senyor deixat, que sembla que hajas tornat á ménos.

                                            ***

        Quant m'agradava 'ls dissaptes d'anar á esperar lo pare á la porta del vapor!
   Aqueix era un gran edifici murallat; per sobre las parets de tanca eixian las brancas
   dels arbres atapahidas de fullam que donavan ombra als caminals. Desde 'l reixat de
   la entrada s'extenia un passeig resseguit de plátanos molt corpulents y tant espessos
   que 'ls brancatges s'ajuntavan per alt y aparentavan una mina de verdura clapejada ab
   trencadissa de blavor de gloriay ruixim de sol. Al fons s'hi veya la fábrica trepada
   de finestras, y al costat arrencava una gran xemeneya alta, rogenca, y fumada del
   cim, que parexia un agegantat canó apuntant als núvols més que perfer foch al cel,
   per enviar als peus de Deu l'incens, del treball, la salutació del jornaler al
   guanyar lo pa de cada dia.

        Lo dissapte plegavan mes dejorn que 'ls altres días de la setmana. Vora las
   quatre compareixian pe 'ls voltants de la fábrica y prenian lloch als costats de la
   porta molt ceguets y esguerrats y algun extranger ab l'orga esperant la sortida dels
   treballadors per arreplegar quartets cadascú á sa manera, ab sos laments los pobres y
   ab sas cansons lo foraster. Y comensavan á exir currúas de minyonas que donavan bó de
   veure, per macas moltas y las demés per curiosas y endressadas; que millor que
   vinguessin del treball pareixia que sortissen d'una festa ab sos semblants alegres y
   riallers, airosas ab lo cistellet al bras, lo sach ajustat com un jipó, curta la
   faldilla que deixava veure uns acabaments de pantorrilla, que val mes tenir prudencia
   y no resarne; los peus calsats ab mitxas netas com la escuma de la blancor, y unas
   espardenyas que no gosavan cubrirlos per no llevarls'hi aquells tres quarts de gracia
   que hi tenian.

        Al bell punt que sortian los treballadors, rompla y orga ab un schotiz, ó vals ó
   qualsevol altre tocata que feya burgit y festa; los ceguets anavan d'ací y d'allá
   estesas las mans y rebent la caritat. Las noyas ab sos alegroys contestavan amatentas
   á las folgas que 'ls hi deyan los fadrins; una munió de canalla -que també plegava
   del treball- corria ajogassada rescabalantse ab crits y gatzara de tantas horas de
   subjecció passadas á la cuadra entre 'l brugit de las máquinas, la calor, la farum
   del oli y 'l trasbals de la feyna respirant ansiosa aquell aire mes sa, ab la alegría
   als ulls, la rialla á la boca, inquieta y turbulenta, gosant ab dalé aquell trosset
   de festa del dissapte que 'ls hi avansava las alegrías del diumenge.

                                            ***

        Al arrivar nosaltres á casa, desde la escaleta se sentía aquella remor que
   sembla un xáfech y era que la mare fregía 'l peix á la paella. L'un germá baixava á
   rebrens, l'altre ab lo canti anava per aygua fresca; aquell á cercar vi, y tots
   s'aturavan per besar la má al pare, anunciant ab crits d'ingénu content la seva
   arrivada á tots los estadans. Al cap d'una estona, al voltant d'una taula coberta ab
   modestíssima vianda, s'hi veyan escampats los nostres capets rossos que, segons ditxo
   del pare, li pareixía, al contemplarlos, que li servían postres de rica fruyta avans
   de donarli 'l sopar.

                                            ***

        Després nosaltres anarem creixent, y 'ls pares minvant en forsas y salut. Més
   per aixó no hi mancava alegría á casa nostra. Los dissaptes, alló pareixía un
   bescambi: tots portavam la setmanada á la mare, -qui més grossa qui més petita-, pero
   s'ajuntava un munt de pessetas y cartutxos de pessasde dos, que 'l pare 'n deya la
   metralla pera espantar la miseria. Y al vol d'aquella taula que pareixía un convit,
   assentats los pares y tots cinch germans, ¿ne voleu d'alegría y d'apetit? Allí no
   surtía cap menjar que no fos gustós, que com tots trevallavam no n'hi havía de
   llamenchs y desganats. ¿Y ne voleu també, després d' haver sopat, de broma, de ditxos
   y plagasitats? Cadascú guardava lo que sabía per aquella hora, y 'ls pares, que no
   més tenían que escoltarnos, si s'en veyan d'enfeynats per atendre á tots! Lo qui
   parlava sério li sabía greu que 's distraguessen rient las graciositats del que
   estava de bulla, y com una rialla en porta d'altres, hi havía ocasions que ja 's reya
   de pura-pensa, avants de sortir l'acudit; y desde llavors no hi havia lloch de parlar
   sério per que las riallas esclatavan sens violencia, y 'l que volia fer l'home
   quedaba compromés perque li encomanavam l'alegria, y tot havia d'anar de broma,
   encara que 's parlés de política, ó de aquellas qüestions tant sérias dels burgesos y
   'ls jornalers.

                                            ***

        Jo 'm creya que'n haventhi salut y feyna per nosaltres pobres ja teniam
   conseguida la felicitat!

        A casa hi ha salut y tots treballem. Los sopars,qu' es en la única hora en que
   'ns ajuntem no son alegres y animats com algun dia; lo pare no te aquells ditxos que
   tant nos alegrava. Los sopars son tristos, callats; ningú gosa á parlar perque 'l
   pensament no pot distreures en objectes alegres. En la nostra taula hi mancan dos
   germans; los mes grans,los més estimats perque son los ausents y 'ls qu' están en
   perill: tots dos son al servey, lluny de nosaltres y lluny d'Espanya! Ay! si 'l dia
   que ve correu de Cuba no tenim carta, quin desfici 'l de la mare! quin estar surrut
   lo pare, y que inútils son los nostres consols!

                                            ***

        Los dissaptes, que aném més tart á retiro, la mare segueix l'amorosa costum
   d'esperarnos per tenir lo logro de venir de puntetas á contemplar si 'l nostre somni
   es tranquil. Quan entrém á casa la trovém sentada, inmóvil, la vista humida ficsada
   en un quadro de los Dolors, tremolós lo llavi, prega, prega, sempre ab llágrimas del
   cor, ab gemechs inarticulats y en son callat diálech ab la Mare de Deu, la enterneix,
   y 'l demana que guardi y ampari als nostres germans ausents.

   Novembre 1880.

                                         Oriental

        Es l'hora de la quietut; lo sol dona l'última llambregada á la terra, y com si
   tot ho trobés al seu lloch, recolza son cap esplendent entre una munió de núbols
   vermellosos, y acluca l'ull ab tot descans.

        La fosca, creyent fora 'l seu rival, proba de sortir ab cautela sense deixarse
   veure massa, temerosa de que li endressi un raig de llum á la vista que no acabi
   d'enllestirli la ceguera per tots los dias de sa vida. Fa una xafagor que s'hi
   podrian torrar atmetllas: lo riu, cremat d'aguantar sobre l'esquena los raigs del
   sol, y de traginarlos avall sempre, s'abaixa suaument y s'enfonza al soterrani; de
   resultas, la mare 's queda en sech mostrant los palets que arrodonian sos caires á la
   fresca, y aquell llit de sorra tan afalagat de l'aygua sembla un mar de llágrimas
   petrificadas.

        Las anguilas y las truitas, olorant que 'l riu se n'anava de calo baixo, ja fa
   temps que han desaparegut, y qui sap ara per quinas mars navegan. En valas canyas
   ajauhen sas fullas per fer pessigollas á l'aygua que 'ls hi refrescava las arrels,
   que l'aygua no passa, y somogudas pel vent xiulan y xiulan pero no beuhen. Los
   teixidors que, sense fer cap mal á ningú, s'entretenian fent giragonsas, ara no hi
   son y deuhen haver cambiat d'ofici, ó se la campan per altre cantó.

                                            II

        Sentat ab las camas encreuhadas sobre una catifa s'está cavilós y entristit á la
   porta del seu harém, lo Pachá Mohamet-Ben-Segú-el-Tanasi, xupant ab deixadesa la pipa
   ab un canó tant recargolat, que quan lo fum li va á la boca ja 's deu trovar cansat
   de fer marradas.

        Tan motxo está y tant quiet, que pot ser s'ha quedat adormit de tristesa! La
   pipa se li apaga; los mosquits que volavan per allí, ja se li acostan y no 'ls hi fa
   res, ell que ab un crit fa perdre 'l color als esclaus negres y d'una mirada glassa
   las sanchs dels eunuchs del seu serrall. Mes lo lleu brugit que produheix una fulla
   que lo vent rossega per terra 'l desperta y sobresalta:

        ¡Qu' hi ha assí! esclama ab una veu més roncaque una tronada de Setembre, posant
   ma y trayent lo xafarot, avansant lo cap y llambregant ab ulls fers per tots
   indrets... Al cap d'una estona veyent que tot segueix en calma, aixuga 'l sabre
   passantlo per sota la xella, y 'l fica lentament á la veina com si no estés prou
   esbravat de fer desgracias

        -¿No es prou, diu, com si 's fés reflecions á sí mateix, no es prou qu' un moro
   del meu crit y del meu valguer, tingui que passar las horas mortas vetllant nit y dia
   com un enfermer, perque no 'm conquistin la prendeta dels meus condols?... ¡Ay com
   pateixo, jo que no habia estat may malalt! ¡cóm m'atormenta y m'acaba aqueix frenesí
   de gelosíaque 'm rosega las entranyas, y si se m'escampa per la persona ja podré dir
   que hi tancat de cop! ¡Oh rabia! Si sapigués quin es lo moro que me la ronda!... que
   dich ara que ja tremolo y que 'ls meus ulls ho veuhen tot vermell com si 'l cel, la
   terra y l'aygua l'haguessin campida ab mangre!... Ma Zulima per un altre... ¿Y jo viu
   y un cataclisme no esquerdaria 'l cel, y las montanyas no caurian ensorrantse de
   pavura, y los rius no s'enterbolirian ab tants bassals de sanch...? Alá! aconselleume
   si 'us plau perque no 'u fassa! Componguem ho tots dos avans que la ira no se 'm
   desboqui y no vullgau veure com del cel, la terra, l'aygueta del mar y la bola del
   mon vos ne faig una truyta! Deixém que se la campin los que no hi tenen cap culpa;
   que visca tothom y jo també, perqué ab lo meu desespero seria capás de clavar un clau
   de ganxo al cel y penjarmhi com un pernil... Fins me sembla que m'haje esbravat: me
   trobo més tranquil, sento com las sanchs perdan la bullida. Gracias, Alá; Deu vos
   hoach.

        Y lo brau Ben-Segú s'aixeca ab molta pena y escarrás, perque té una panxa com
   una cúpula, dona alguns passos pel jardí, pero com es tan curt y tan gruyxut, y porta
   uns calsotets molt folgats, no se li veuhen gayre las camas y casi bé sembla que
   camini de genolls. Al passar per devant de las finestras del harém, las odaliscas que
   s'están voluptuosament ajegudas sobre ricas otomanas de vellut, rodejadas d'esclavas
   que las ventan ab vanos fets de plomas de pavo real y gallinas de la India, totas
   s'alsan y corrent vers las finestras, l'una 'l crida fentli posturas, altra 'l saluda
   ab amorós llanguiment dihentli, adeu ros, que no m'estimas que 'm fas lo serio?
   Un'altre abocantse li crida: «que 'n tens de canyella en lo cos y de sal de Madrid!
   Ansia, carbassa dolsa, solet bort, noy de sucre, que ets mes garbós qu' una baldufa;
   vina, reyetó que 't vull fer una barriscada de posturetas que t'entendrirán com una
   esponja.» Y 'l moro, ab una cara molt farrenya, se las escolta com si li diguessen
   Llussia y á mesura que va passant totas li tirant uns requiebros qu' en altres
   terrenos ja hagueran disolt un home lo mateix que si fos un bolado.

        Quan arriva al extrém del jardí, s'atura devant d'una finestra coberta de
   gelosías, puja dalt d'un tamboret, allarga 'l bras, y ab los nusos dels dits truca
   molt suaument. La gelosía s'obra, y, válgam Deu, quína hermosura apareix! Qué valen
   per compararla lo sol y las estrellas, y 'ls topacis y las pedras brilladoras si
   aquella cara pareix feta ab blancor de núvols y matisats de flors! Sos ulls
   resplandeixen inundantse á sí mateixos en una claror suau que crema sense ofendre; de
   sa boca, pintada com las rosellas, parlemne poch, que si allí hi naixen los petons,
   de tan dolsos y olorosos deuhen donar bascas de delicia y frisansas de desitj!...
   Vesteix ab elegant desgayre preuhada roba de sedas finas ab fils d'or, que se li
   aplaca deixant endevinar sas formas; son coll desnú, de contorns plens y suavíssims,
   lo voltan enfiladas de glassadas perlas que reposan voluptuosas sobre 'l seu pit...

        -Senyor, per qué veniu sempre á torbar lo meu repós? li diu Zulima deixantse
   anar lo vel.

        -Bo, ja torném á fer las sombras! murmura Ben-Segú. ¿Per qué 't recatas la
   hermosura! per qué aixins que vinch tiras teló y 't quedas á las fóscas, com si
   m'esperessis per jugar á poput?... Si son desprecis, no sé com los aguanto, y si ho
   fas per la voluntat que 'm portas, no sigas vergonyosa, que ja 'm cansa y fastigueja
   aquesta lley d'afició.

        -Deixaume ab ma tristesa, no parleu d'amorque no vos escau, aneusen, Ben-Segú,
   que Ala vos remedihi?

        -Que me'n vaja!... Zulima, Zulima; callo perque al sentirte m'agafa una torsó y
   'm puja un enceniment que si se m'esbrava hi haurá desgracias y malaltías... ¡Que 't
   pensas que despatxas al Samaire!...

        -No crideu tant, senyor que 'm feu mal de cap y potser me vindrá un trevall.

        -¡Un trevall!... Corrent, un altre día 'm posaré un dit de guant a la llengua
   per parlarte ab més finesa... Mes, Zulima, que no veus com me decandeixo y com
   m'aprimo!... Tot me cau y 'm ve baldé, y per més angunia m'he tingut de posar
   elástichs com cristians, per no anar tot lo día ab las calsas rossegant. ¡Ay! si las
   altras 'u oloran, cóm perdo lo crédit y 'm quedo en vaga!... Si sapiguessis cóm
   m'estimen. Si haguessis sentit ara mateix los requiebros que 'm tiravan! Totas han
   sortit á las finestras y m'han fet las caricias més rexinxoladas: l'una 'm feya
   l'ullet volent dir... qué 'n vals de moneda...Un' altra, suspirant ab llanguiment, me
   deya: ¡Vina que m'apitxoro!... La d'enllá 'm tirava grapadets de petons y no 'm
   tocava may!... y al últim, veyentme tant surrut y tan saturno, totas s'han posat á
   plorar xisclant y barallantse las unas ab las altras, ab uns crits y una guineya, qu'
   ara, alló sembla un mercat de cotorras. ¿Qué més? Si d'ensá que 'l meu cor te té á
   dispesa, ni dino, ni bereno, ni sopo, perdo la gana y las carns se m'enmatxucan...

        Zulima, mira 'l que fas y 'l perjudici que 'm carregas, que si jo acluco l'ull,
   ja podrás ben dir que se t'acabat la bona vida!...

        -Senyor, avuy encara no he fet mitjdiada... que no vos vindria bé anar á donar
   un vol, y tornar la setmana entrant ó la de més enllá?...

        -¡Encara cont no m'atrassas á uns quants dias passat may més!... Zulima, mira
   que d'un moro de la meva etxura ningú se'n riu. Y encara que quan la dono per estimar
   estimo massa, perque fins la salut me'n val de menos, si las enfilo per aborrir y
   revenjarme, escruixeixte, Zulima, perque tinch cops de boig y fan feredat las mevas
   bravesas.

        Me'n vaig per obeirte: anyóram forsa, pensa y ab lo teu moro; y no dormis tant,
   que fa pobre... Adeu, Zulimeta, nespra del meu amor; estórbat y pensa que 'l tremendo
   Ben-Segú-el-Tanasi pensant ab tu té un carregament de tristesa que ja no 'm cap al
   lloch. Y si no fos perque ab la panxa que tinch rodolaria com una bola, aquí mateix
   me deixava anar rendit d'estimació. Y 'l moro desde 'l tamburet allarga la cama
   cercant ab lo peu lo pla terreno que no troba, y al últim salta deixantse anar ab
   gran sotrach.

                                            III

        Passaren dias y setmanas. Ben-Segú sempre al peu de la gelosía, unas voltas
   vetllava despert y altres boy dormint. La finestra restava tancada sempre; en va ell
   suspirava cridant á sa odalisca ab los noms mes polits, ó alterat per la rabia 's
   desfeya en tremendas amenassas; ningú responía á las sevas amoretas com tampoch ningú
   feya cabal dels seus renechs.

        Una nit, nit infausta; tothom dormía en lo serrall; la fosca era mes atapahida
   que 'l vellut; lo silenci pahorós. Ben-Segú s'estava al peu de la finestra embolicat
   ab la marlota y cobert ab lo caparutxo, somiant que vetllava. De tant en tant voltava
   lo jardí una patrulla de moros boy descalsos, peró armats fins á las dents, precedits
   dels timbalers que ab sos tabals de suro redoblavan sense fer brugit. Tothom estava
   alerta, y Zulima ben guardada. De sopte, y sens que may ningú pugués imaginar com
   penetra en lo serrall una turba de moros cabalcant en jeperuts camells. Lo tremendo
   Ben-Segú es amarrat á una palmera y al veure que li roban lo seu tresor udola
   espaternegant y fen esforsos que pareix que va á arrancar l'arbre de soca y arrel,
   peró que realment no mes fa que bellugarlo brandant graciosament los seus desmays
   fent caure ls dátils mes madurs.

        -Veniu assí gent malvada y ordinaria; moros bretols y deshonrats...! atanséuse
   no mes, que vos vuy menjar ab la vista, veníu que vos faré una mala partida y aquí
   mateix vos aparto la sepultura. Que surti lo felló qu' us paga, que 'l vull fer malbé
   de dins... Y al sentir aixó un moro que deuría ser lo capatás s'avansá vers El-Tanasi
   y li diu: Ben-Segú no feu escandol que hi ha malalts; calléu de grat, ó sinó vos faig
   lligar dos panillos á la boca á estil d'esquilador y vos podréu esbravar fent
   llengotas.

        Ira de Alá! respon Ben-Segú ab veu enrogullada, perque la margota ja li puja al
   coll. Ets tú qui m'amenassa? So jo que de part de Abdelicias vinch á pendros sa
   estimada. -Volste jugar que m'he tornat sort!... Tu ets? fuig d'aquí que hi ha
   perill!...; t'estás al meu davant y encara respiras y no t'hi calat fóch d'una
   mirada? Crida assistencia que 't vull espatllar la salut... Mes ay! que aquest arbre
   'm fa nosa, no 'm deixa feynejar y sembla que se m'arreli á las costellas; ay que la
   rabia 'm devora y se 'm menja 'l vigor... Y 'l pobre Ben-Segú bregant com un
   possehit, pert la fortalesa, clou 'ls ulls, tors lo cap, fá un badall espantós y 'ls
   queda enrampat com un difunt.

                                            IV

        Passá mol temps sense que ningú pogués esbrinar qu' havia estat d'éll; feya
   molts dias que s'estava al cim de la palmera aguantantse ab las camas entortolligadas
   á la soca, y guaytant per tots indrets si descobria l'amagatall de sa Zulima; y venía
   la nit y allí dormía; sortía 'l sol y allí 's llevava; al comensar l'estiu passaren
   ab sas parellas los oronels enamorats fugint á climas mes suaus, y allí 'l vejeren;
   al venir l'ivern tornaren de llunyas terras seguits dels seus petits y allí 'l
   trovaren encara guaytant sempre ab los punys arrambats á l'ull fentlos servir com
   d'ullera de llarga vista mirant molt y no veyent res. Al últim cuan á la vora de la
   boca ja no hi tingué cap dátil madú la necesitat 'l va fer allargar lo coll per
   poguerse acostar als verts, y tant s'hi va engrescar, y tan bell tip se'n va fer, que
   tot madurantli allí dintre li resolgueren tal cargoladissa y mal estar que l'infelís
   no trobá remey mes assegurat que deixarse anar de la palmera y reventar d'uncop,
   morint á la fí mes de llaminer que d'enamorat al peu mateix de l'atalaya de sa
   dissort.

   Maig 5 de 1878.

       Cuadros populars                   [Pàgina principal][Enviar comentaris] [Fitxa de l'obra] [Índex de l'obra][Dalt]
       Emili Vilanova

     Copyright © Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000