L'Atlàntida Jacint Verdaguer L'Atlàntida Jacint Verdaguer Introducció S'encontren en alta mar un bastiment de Gènova i altre de Venècia i s'escometen en batalla. Sobrevé gran temporal i un llamp encén lo polvorí d'un d'ells, que, esberlant-se, arrossega també l'altre a l'abisme. Soldats i mariners se'n van a fons; sols amb prou feines se salva un jove genovès que, abraçat amb un tros de pal, pot prendre terra. Un savi ancià que, retirat del món, vivia vora la mar, surt a rebre al nàufrag; lo guia a un rústec altar de la Verge i tot seguit a sa balma, féta de branques i roca, a on lo retorna. Dies aprés, veient al mariner capficat mirant aquelles aigües, li conta llur antiga història per distraure'l del passat naufragi. Vora la mar de Lusitània, un dia los gegantins turons d'Andalusia veren lluitar dos enemics vaixells; flameja en l'un bandera genovesa, i en l'altre ronca, assedegat de presa, lo lleó de Venècia amb sos cadells. Van per muntar-se les tallantes proes, com al sol del desert enceses boes, per morir una o altra a rebolcons; i roda com un carro el tro de guerra, fent en sos pols sotraquejar la terra, temerosa com ells d'anar a fons. Així d'estiu en tarda xafogosa dos núvols tot just nats, d'ala negrosa, s'escometen, al veure's, amb un bram, i, atrets per l'escalfor de llurs entranyes, s'eixamplen acostant-se, les muntanyes fent estremir a l'espetec del llamp. Amb cruixidera i gemegor s'aferren, com espatlludes torres que s'aterren trinxant amb sa caiguda un hosc de pins; i entre ais, cridòria i alarit salvatge, ressona el crit feréstec d'abordatge i cent destrals roseguen com mastins. A la lluita carnívora i feresta barreja sos lladrucs negra tempesta congriada a garbí sobtadament, i revinclades ones s'arrastellen, damunt les naus, que cruixen i s'estellen com un canyar dins esverat torrent. L'espantosa abraçada més estrenyen, i es topen, se rebolquen i s'empenyen, acarades ses boques de volcans; de l'hòrrida tormenta no s'adonen, i escopint foc i ferro s'abraonen a la gola d'abismes udolants. Tal un raser de roures muntanyesos en temps d'estiu pel llenyataire encesos de l'huracà al rufet devorador, fa ressonar per conques i cingleres plors i crits i grinyols d'homes i feres, aspre gemec d'un petit món que es mor. Ofegant lo brogit de la batalla, un llamp del cet espetegant davalla de la nau veneciana al polvorí; se bada i roda al fons feta un Vesuvi, mentres romp la de Gènova un diluvi d'escumes, foc i flama en remolí. Càrrega i nau les ones engoliren, i amb elles los taurons s'ho compartiren; de mil guerrers sols lo més noi roman; entre escuma a flor d'aigua un pal obira, i, quan lo braç per amarrar-s'hi estira, altra onada el sepulta escumejant. Mida l'abisme bracejant, i destre ne surt muntat a un tros de l'arbre mestre que gira on bé li plau com un corser, i al terbolí es rebat de les zumzades com vell pastor al mig de ses ramades de banyegaires bous que abeura et Ter. Los cetacis aflairen carn humana que l'àliga de mar també demana, fent parella amb lo corb; pertot arreu l'escometen records del cataclisme; a cada pas lo xucla un nou abisme; qui el traurà de sa gola? sols un Déu. Al cim d'un promontori que roseguen les ones que a ses plantes s'arrosseguen, fugint del món dolent la vanitat, vivia un religiós de barba blanca, de l'arbre del saber mística branca que floria en la dolça soledat. Llàntia un dia del món, al cel suspesa, l'enlluernà amb sos raigs, i en sa vellesa, com per més bell renàixer mor lo sol, deixat havia el món i ses corones, i nià com alció sobre les ones, de sa infantesa falaguer bressol. I quan de nits la tempestat brogia, dant far als pobres nàufrags, encema la trèmula llanterna de l'altar: i els qui amb ull ple de llàgrimes la veien: -Ja som a port -agenollant-se deien;- veu's-e-la allí l'Estrella de la mar. Maria! ella és lo nord del jove tendre que, sentint en son cor la vida encendre, amb més coratge rema i més delit; i al raig creixent de la celístia hermosa, veu de més prop la terra somiosa, com verge a l'ombra d'un roser florit. S'hi acosta panteixant, mira i remira: mes ai!, lo promontori que hi obira sembla un penyal per l'ona descalçat: recula esfereït, com qui entre molsa d'un fresquívol verger, rosada i dolça, ha vist un escurçó mig amagat. Desviant-se amb molt greu de l'aspra serra, cerca amb deler més planejanta terra, mes son cor jovenívol no pot més: en ses venes la sang s'atura i glaça i, l'esma ja perduda, al pal s'abraça, sentint-se caure de la mort al bes. Mes alça al llantió l'ullada trista, i a sa claror verda planícia ha vista, per rebre'l, sos domassos desplegar; rema d'aire i, de sobte, amorosides. fins l'ajuden les ones, enternides de veure'l tan hermós agonisar. Gronxant-lo, com en braços de sirenes, lo posen en blaníssimes arenes, de joncs i coral·lines en coixí, quan, com ull amorós en gelosia, d'entre els cingles de Bètica sortia, per veure el món, l'estrella del matí. En lo sorral ou remoreig de passos, i, oh santa Providèricia!, obrint-li els braços lo venerable vell se li apareix. -Vine -li diu-: al primer raig de l'alba te vull acompanyar a la que et salva, per qui la primavera refloreix. Un viarany que es clou entre falgueres, los guia a un bosc d'alzines i oliveres, del munt platxeriós turbant gentil, on veu entre el brancatge que floria, sota cortines d'heura i satalia, d'un altar de la Verge el camaril. Entra el nàufrag al místic oratori, i, fent d'un aspre tronc reclinatori, cau als peus de la imatge de genolls; i per ses galtes tendres i colrades pels besos del mestral i les onades, corren de goig les llàgrimes a dolls. Dins un esquei, frontera a la capella, una celda es desclou, celda d'abella entre els braços molsosos d'un penyal; allà de fruit mengívol lo convida, sobre jonça afelpada, encara humida per la pluja batent del temporal. Vora la mar semblava el cap de serra lo mirador del cel sobre la terra; un dia que rodaven pel bell cim, veient lo vell al mariner pensívol, lo crida a seure sota un roure altívol, a on no arriba el salabrós ruixim. I obrint lo llibre immens de sa memòria, descabdella el fil d'or d'aquesta història, de perles d'occident pur enfilai; i el jove, per qui Europa era poc ampla, de l'ànima les ales més eixampla, com l'àliga marina al pendre espai. De migdia amb sos raigs la terra envolta, com vella els fets de sa infantesa escolta, i el mar, mig adormit, aixeca el front, tot barreja sa música al gran càntic, lo vell semblava el Geni de l'Atlantic, mes son gentil oient era Colom. L'Atlàntida Jacint Verdaguer Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 L'Atlàntida Jacint Verdaguer Cant primer L'incendi dels Pirineus Exposició. Lo Teide, Espanya naixent. La veu de l'abisine. Invocació al Déu de les venjances. Naix un gran foc entre Roses i Canigó, fent pastura de boscos i ramades. La maça de Roldan. L'incendi abriga el Pirineu d'un cap a l'altre. Hèrcules s'hi acosta aprés de batre els gegants de la Crau, i d'entre les flames treu a Pirene. Eixa diu-li ser cap de brot de la nissaga de Túbal i reina d'Espanya, tot just destronada per Gerió, qui per segar-li millor l'avantatge, veient-ta fugir a la muntanya, ha calat foc a ses boscúries. Pirene mor i Alcides li alça un mausoleu de roques a l'extrem de la cordillera, allargant-la fins a la mar. Regalims d'or i argent que dels roents cingles baixaren a les planes. Conflent i Portvendres. L'hèroe se'n baixa cap a Montjuïc, on s'embarca, prometent fundar una gran ciutat a l'abric d'aquella serra. Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra? En altre temps d'alegres Hespérides fou hort; encara el Teide gita bocins de sa desferra, tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort. Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien, pertot càntics de verges i música d'ocells; ara en palaus de marbre les foques s'hi congrien i d'algues se vesteixen les prades dels anyells. Aquí estengué sos marges lo continent hesperi; quins mars o terres foren ses fites, ningú ho sap; lo sol, però, que mida d'un colp d'ull l'hemisferi era petit per veure'l a pler de cap a cap. Era el jou d'or que unia les terres ponentines i, cor de totes elles, com font del paradís, los dava clares aigües a beure i argentines, i en sos immensos braços dormia el món féliç. Per ella es transmetien, com per un pont amplíssim, d'un maig etern en ales, ses cries i llavors, aucells de ros plomatge, de refilet dolcíssim, dels aromers la flaire, cantúries i tresors. Rei n'era Atlas, aquell qui de la blava volta los signes a una esfera de jaspi trasplantà, i del sol i de l'astre que més lluny giravolta la dansa misteriosa i harmònica explicà. Per ço, dels fills de Grècia la somiosa pensa lo veia, com muntanya, tot coronat d'estels, i ajupit, sens decaure, davall sa volta immensa, servant amb ferma espatlla la màquina dels cels. En gegantesa i muscles sos fills li retiraren, mes com un got de vidre llur cor fou trencadís, puix aprés que els reialmes i tronos revoltaren, també el de Déu cregueren seria escaladis. Mes una nit bramaren la mar i el tro; de trèmol com fulla en mans del Bòreas, l'Europa trontollà, i, despertada a punta de dia al terratrèmol, d'esglai cruixint-li els ossos, no veia el món germà. I assaborint lo tebi record de sos abraços, semblava viuda dir-li: -Oh, Atlàntida! a on ets? Com solia, ahir vespre m'endormisquí en tos braços, i avui los meus no et troben, d'esgarrifança freds. On ets? -I ai!, on l'hermosa solia els cors atraure, lo pèlag responia: -Jo l'he engolida anit; fest-te enllà! entre les terres per sempre em vull ajaure; ai d'elles!, ai, si m'alço per eixamplar mon llit! Li carregà feixuga l'Omnipotent sa esquerra, i el mar d'una gorjada cadavre l'engolí, restant-li sols lo Teide, dit de sa mà de ferre que sembla dir als homes: -L'Atlàntida era ací! Eix màstil del navili romput illes rodegen, de Jezabel impura com rebatuts quarters; quan al passar los segles sa gran desfeta vegen, diran: -Mirau on para la via dels plaers. Fou lo gegant que pinten amb tot l'Olimp en guerra; l'ixent sol amb sos braços tocava i lo que es pon; i no content d'estrènyer, com dintre el puny, la terra, d'estels volgué pujar-se'n a coronar son front. Mes del Tronant brunzenta, derrocadora flama, de sa escala de cingles suspesos l'estimbà al mar bullent de sofre i ones de foc, on brama, retorcent-se a la càrrega feixuga d'un volcà. I a tu qui et salva, oh niu de les nacions iberes, quan l'arbre d'on penjaves al mar fou submergit? qui et serva, jove Espanya, quan lo navili on eres com gòndola amarrada, s'enfonsa migpartit? L'Altíssim! Ell, de nàufrag tresor omplint ta popa, del Pirineu, niu d'àligues, t'atraca als penyalars, dessota el cel més blau, darrera eix mur d'Europa, i al bressoleig, com Venus, de dos immensos mars. Per ço, de les riqueses lo déu en tu posaren los grecs, entre argentífers turons veent-te florir; millor que el d'or de Colcos preuat velló hi trobaren, a Homer dares l'Elíseu i a Salomó l'Ofir. De l'Atlàntida al veure't hereva, en son enterro los pobles que et festegen digueren: -Ella rai! què importen a l'abella los trossos de ton gerro, si, flor dels vinents segles, los quedes tu? -Mes ai! Quan l'huracà amb ses ales remou lo negre abisme, jo sento, entre el diàleg dels mars, sa fonda veu, tètric gemec que encara li arrenca el cataclisme, i a les terres que foren germanes crida: -Adéu! Fui la major de totes, podria dir-vos filles; Europa entre madrèpores dormia allà al pregon, lo Caucas i Apenins eren rengleres d'illes, i ja l'abril cenyia de roses lo meu front. He vist d'un llit de perles alçar Nàpols i Ibèria; he vist Sahara, Grècia i Egipte al fons del mar; l'onada he vist que em colga jugar sobre Sibèria, i, espinada d'Europa, los Alpes eriçar. Geganta jo, engrapava com mà de Déu la terra, amb l'Atlas, Serra Estrella i els Pirineus per dits, i un vespre, obrint ses boques, l'abisme fosc m'enterra, los elements tots quatre dansant sobre mos pits! I vosaltres?, vosaltres, la mar que us embolcalla llençau a mes espatlles, badant los ulls al sol; vostres bolquers d'escuma me dàreu per mortalla, com orfenets de mare rient en lo bressol. Què val ara que mostre Plató diví a la història mon nom escrit amb astres del cel en lo llindar, si ja de mi perdéreu, ingrates, la memòria, mes ai!, i em bat per sempre la immensitat del mar? Senyor de les venjances, donau alè a mon càntic, i diré el colp terrible que, rebatent-la al fons, féu desbotar als amples Mediterrà i Atlàntic per desunir los mons! * * * Al temps que el gran Alcides anava per la terra, tot escombrant-la amb clava feixuga, arreu-arreu, de bords gegants i monstres que a Déu movien guerra, en flames esclatava nevat lo Pirineu. Des d'on lo sol al nàixer ja daura ses boscúries, amb brams i cruixidera l'incendi, a coll del torb, duia sos rius de laves a Roncesvalls i Astúries, sens ésser-li congestes, torrents, ni colls, destorb. Apar serpent immensa, d'escata vermellosa, que a través de l'Europa, d'un mar a l'altre mar, respirant fum i flames, passàs esgarrifosa son cabell de guspires i foc a rabejar. I avant, ronca, assaïna i udola, amb sa alenada cremant com teranyines los núvols de l'hivern; de cingle en cingle, passa les valls d'una gambada, vessant-hi com un cràter les flames de l'infern. Tot cabdellant arbredes, penyals del cim rodolen, rost avall freixes cruixen i faigs esbocinats, i la fumera i flames amunt se caragolen amb quera i pols dels rònecs albergs enderrocats. Al veure que ses llàgrimes no poden apagar-los, girant-s'hi s'escabellen i fugen los pastors; al llur darrera belen anyells, i, sens tocar-los, fugen amb ells los óssos i llops udoladors. Així en fugia el moro quan amb un riu de ferro aquells turons nos duien lo crit del brau Roldan, ensems que amb l'amenaça de mort i de desterro, son mall volà on Esterri l'aguaita tremolant. Ni a l'àliga li valen les d'or potentes ales; prop del cel, on s'enlaira com a penjar-hi niu, l'eixalen roges flames, i cau, i amb les cucales i cisnes de les aigües les cou l'incendi viu. Branca d'un torb de brases arrasador, estanya la conca amb sos vilatges, la serra amb sos pinars; fins les marines vores, franja d'argent d'Espanya, les renillantes ones pledegen a les mars. Teixons, isards i daines per la drecera empaita, pel clot s'entortolliga, bota del pla al turó, al davallant capbussa lo còdol que hi aguaita i se l'endú per ròssec fet cendres i carbó. I el que entre Espanya i França torreja, mur de roca, de neu i de tempesta vestit, com braç de Déu, de l'estrellada tenda los blaus domassos toca, muntat d'altre de brases horrible Pirineu. Apar que la serp monstre, per estrafer un cometa, s'enarboràs amb ales d'incendis al cel blau, o que, a l'assalt pujant-hi, s'hi fessen esqueneta escardalencs dimonis, rebuig del negre cau. De gom a gom quan s'omple l'espai de fumarel·la i es fon d'un cap a l'altre la serra de cremor, sota el mantell de flames que l'huracà flagel·la, la terra adolorida gemega com un cor. En tant, del Rose vora les aigües, apedreguen a l'hèroe grec deformes i rabassuts gegants; sota quiscun dels còdols que a bell ruixat li engeguen podrien soplujar-s'hi ramada i rabadans. Lo creuen ja entre penyes colgat, com en sa fossa, quan de l'enuig la flama llampeguejà en son ull, i amb quatre colps de clava los bolca i los destrossa, com terrosseda d'aspre goret lo pas del trull. Llavors al gran incendi, rabent, endreça els passos, rogenc damunt los núvols veent-lo crestejar; i oint-hi plors i xiscles, hi fica els nusos braços, fent als pastors i pobles d'espasme tremolar. De Canigó entre els cingles un xaragall se bada, per esbarzers i roques caientes aclucat, on d'una a l'altra el foc, en gegantina arcada, com l'alt pont del Diable, s'havia escamarlat. Sols lledoners en brasa rodant-hi hi cuetegen, bell rastre de guspires deixant i flamareig, mes tot seguit a l'aigua del còrrec xiuxiuegen, i tristos als responen de l'ona al borbolleig. Pirene, lluny dels homes vivia allí, dels óssos i llops en lo feréstec, rellent amagatall, sobre un roc, mal coberta d'un mant de cabells rossos de por i esgarrifances fent lo darrer badall. Del bosc de flames mústiga la trau, com vera rosa, que enyora trasplantada son marge regadiu, i tan bon punt d'un salze al dolç frescal la posa, colltorcent-se esllanguida: -Jo moro ací -li diu. -I a tu, que entre les ales del cor m'has acollida, d'Espanya que tant amo vull-te donar la clau, d'eix hort del cel que en terra te guarda una florida d'amor, si traure'l d'urpes tiràniques te plau. Encara eixamoraven los puigs ses cabelleres que destrenà el Diluvi dant-los la mar per vel, i ja, oblidant-se'n l'home, hi obria grans pedreres, alçant vora l'Eufrates l'altívola Babel. A sos palaus l'Altíssim veent posar escales, de confusions enrotlla la torre de l'orgull, i, com sol la covada d'aucells al posar ales, los primers pobles deixen llur niu amb gran esbull. Del món quiscú a sa branca volà: Túbal a Espanya, dels regnes de son pare triant lo més féliç, i a on jau Tarragona bastia sa cabanya, sos camps i ribes fent-li records del paradís. Donà lleis a sa prole i ensenyaments pasqué-li salvats al si de l'Arca del naufragi major; lo nom d'un Déu Altíssim en l'ànima escrigué-li, naixentes endreçant-hi les ales del seu cor. De mans en mans, pels segles rodant lo ceptre aurífic, vingué a les del meu pare volgut, quan, per mon dol la mort tirana el treia de trono tan magnífic, podia a rellevar-lo baixar lo mateix sol. Mes sola jo restant-li de sa reial nissaga, a Espanya ve, com a arbre caigut un llenyater, Gerió de tres testes, dels monstres lleigs que amaga l'assoleiada Líbia, lo més odible i fer. Lo ceptre em pren dels avís, veent-me dèbil dona, i a Gades mercantívola amb torres enfortí; al dar-te'n de més fermes a tu, immortal Girona, sabé el congost on, veent-me perduda, m'amaguí. Tement potser que el trono li reprengués un dia, cremà, per abrusar-m'hi, les selves del voltant; i al veure clos lo rotllo de flames, pren la via de Gades, amb ses vaques feixugues tot davant. Expiro! De ses viles i sos ramats só hereva: si els vols, jo te'n faig gràcia; suplanta'l amatent; revenja el nom de Túbal i sa corona és teva; així en ton front la faça més gran l'Omnipotent! Digué, i la mort, amb freda besada geladora, li empedreeix i deixa per sempre et llavi mut, i vora el sec cadavre lo grec sospira i plora, com arbre a qui ses branques florides han romput. Mes ja a l'incendi roges esclaten les muntanyes, i per esqueis i balmes, filera de volcans, foragiten los fosos tresors de ses entranyes que copsen en llur falda les planes verdejants. I ragen fins a escorre's les abocades urnes en rierons aurífers de virginal rossor; per ella el cel, al veure-s'hi rublert de fum i espurnes, daria la dels astres que lluen en son cor. Al desfer-se a madeixes de gebre lo litarge, a flocs de groga escuma s'hi barrejà l'or fi; i davallen, per l'iris guiats, de marge en marge, com nins a fer joguines pel català jardí. Així, al traure florida lo romaní i la malva, per la quintana es vessa d'un buc rosada mel; rient al deixondar-se lo sol darrera l'alba, així emmantella rossa sa cabellera el cel. Los munts se'n feren faixes, les valls se'n coronaren, vergonya fent als trèmuls estels sa brillantor; los rosers d'altra puja de roses s'enjoiaren, la farigola i grèvol, d'una rosada d'or. La pirinaica Venus anomenà a Portvendres; l'abrasador incendi, al Pirineu antic, i, en conca d'esmaragda lo líquid verge al pendre's, donà nom a Conflent encara més bonic. Quan los llevants plorosos anaren la muntanya amb llurs arruixadores de núvols apagant, posà en son cap, que al nàixer l'albor del dia banya, les cendres de Pirene que enyora son cor tant. I esmerletant de timbes i grops aquelles terres, escrestant les muntanyes, llevant als puigs lo front, un mauseol alçà-li de serres sobre serres que, mal arrastellades, fan gemegar lo món. Des d'esta gesta d'Hèrcules, ma dolça Catalunya d'altre castell de roques seure pogué a redós; de la veïna França dormí Espanya més llunya, fins al mar allargant-se lo Pirineu boirós. En eix treball de cíclop la set lo desdelita, i arrib sang per abeurar-se de Gerió enemic, pels vessants, que groguegen amb l'or d'altra collita, fet un lleó, davalla de Creus a Montjuic. Allí, a l'altar de Júpiter humil agenollant-se, orà, i, a les onades aprés girant los ulls, llisquívola una barca veu-ne venir gronxant-se, com cisne d'ales blanques que neda entre els esculls. Una ciutat fundar-hi promet, a sa tornada, que esbombe per la terra d'aquella barca el nom, i, com un cedre al veure-la crescuda i espigada, -D'Alcides és la filla gegant -diga tothom. Per ella, no debades, al Déu potent de l'ona demana la fitora i a Júpiter lo llamp; puix si la mar lligares amb lleis, oh Barcelona, llampecs un dia foren tes barres en lo camp. L'Atlàntida Jacint Verdaguer Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 L'Atlàntida Jacint Verdaguer Cant segon L'Hort de les Hespèrides Tarragona. Les boques de l'Ebre. Los Columbrets. València i Montgó. La coltellada de Roldan. Lo Muley-Hacèn. Desembarca l'hèroe, i Gerió, per desfer-se'n, li parla de la reina Hesperis i del brot de taronger que cal presentar-li qui la pretinga per esposa. Descripció de l'Atlàntida. L'hort de les taronges d'or. Hèrcules, matant lo drac que vetlla el taronger, n'abasta el cimeral. Les set germanes recorden plorant que al morir Atlas los donà per signe de les darreries de sa pàtria la mort del drac. Record de l'anada triomfal dels Atlants a Orient. Llur desfeta. Mals auspicis d'elles. S'embarca, i prompte, al veure'l passar Tarraco antiga tanca el vell mur que els cíclops li daren per cinyell i, abraçada amb la llança i escut, sembla que diga: -Són de colós sos muscles, mes jo em batria amb ell! No tem de les cinc boques de l'Ebre els glops enormes i els Columbrets al veure més lluny emmerletar, pregunta a sa arma fèrrea si aquells gegants deformes que deixà morts en terra li surten dins la mar. Veu més enllà la riba fructífera del Túria, garlanda avui flairosa de la ciutat del Cid, i diuen que en les illes oí dolça cantúria, com si el cridessen nimfes d'escumes al seu llit. Deixa el Montgó de cara ferrenya, i la muntanya que en dues migpartí l'espasa de Roldan, de Múrcia i Almeria los cims, i, rei d'Espanya, Muley-Hacén l'altívol de neu amb son turbant. Prop d'on encaixen Àfrica i Europa, en terra salta, i a empendre vola en Gades a Gerió vaquer, qui, esporuguit al veure'l venir amb la clava alta, als peus agenollant-se, li parla lausanger: -Mira, àliga dels hèroes, les llàgrimes que ploro; i ta darrera gesta serà matar-me a mi? ja arronso espatlla, atura-la, si et plau, la mà que adoro; si et fes goig ma corona de rei, ve-te-la aquí. Mes d'or eixa corona vindrà al teu front poc ampla, que de gegant com Hèrcules cap més la terra en du; veus a ponent l'Atlàntida per rebre't com s'eixampla? ella és ton soli digne, sols ella és gran com tu. Hesperis, que n'és reina gentil, s'és enviudada i espera un cor que vulla lo seu aconhortar; quan d'eixa palma tastes la fruita regalada, diràs: «A la seva ombra deixau-me reposar!» Mes cal -açó li deia socavant-li una fossa-, cal que, per fer-li oferta plasent, del taronger que entre esmaragdes mostra sa fruita d'or més rossa, n'arribes de puntetes lo cimeral a haver. Després, quan la rumbeges la flor de la bellesa, per veure-us, fins son carro parar al sol veuràs. Llevant dóna sa força. Ponent sa boniquesa; que el cel te beneesca, llavor que en sortiràs. Veu lo parany Alcides, mes al de Gades deixa, i verdejant l'atlàntica planícia obira lluny, i els ordis rossejar-hi i esgrogueïda xeixa, com pèlag d'or que entre arbres i rebollam s'esmuny. No hi ha sorrenques vores, ni rònegues carenes; tot l'herba ho encatifa rosada a bla ruixim, gronxant-hi entre lianes de nuadisses trenes la palma escabellada son ensucrat raïm. Encinglant-se, la cabra esbrota un olm mengívol des d'un cairell de timba penjada sobre el riu, i els bisons s'arramaden amb aire germanívol dels llimoners i mangles al regalat ombriu. Cervos gegants rumbegen ses banyes d'alt brancatge que pren l'aucell per arbres d'excelsa magnitud; astora les gaseles lo mastodont salvatge, i als mastodonts esglaia lo corpulent mamut. Lo Pirineu i l'Atlas, titàniques barreres amb què murà l'Altíssim dos continents fronters. agermanats embranquen aquí ses cordilleres, dant al còndor neus altes, al rossinyol vergers. Semblava que, geloses, del món a la pubilla, Europa i Libia dassen, com nois petits, lo braç i que ella, al foc del geni, estel que al front li brilla, amunt, per l'escalada dels segles, les guiàs. Guadiana, Duero i Tajo, que l'or i plata escolen vessants de les planícies d'Ibèria a grossos dolls, per llits de pedres fines anguilejant rodolen, i dauren i perlegen deveses i aiguamolls. Amb líbiques rieres s'apleguen en llurs vies; amb lo Riu-d'or cabdella ses aigües lo Genil; i si du aqueix de Bètica remors i melodies, du-n'hi l'altre de Costa de Palmes i Marfil. Vestida, emmirallant-s'hi, de pòrfir i de marbres, entre els dos rius, com feta de borrallons de neu, mig recolzada a l'Atlas i a l'ombra de sos arbres, de l'Occident cofada la Babilònia seu. Allà d'allà, per entre falgueres gegantines, de sos menhirs i torres blanqueja l'ample front, de marbres sobre marbres piràmides alpines que volen amb llurs testes omplir lo cel pregon. De sos immensos regnes la mar no ha vist l'amplària, i dormen tots a l'ombra del seu gegant escut; i Tangis, Casitèrides, Albion, Thule i Mel·lària per cada riu envien-li barcades d'or batut. Mes, qui ho diria, al veure-la tan bella! en sa platxèria lo cranc d'un pecat negre va rosegant-li el pit, i entre els humors corruptes que en brollen i matèria, demà lo sol debades la cercarà en son llit. Vers l'hort, per odorífers boscatges, s'obre via, los brúfols i ferotges lleons fugint de por; quan riu a ses espatlles tercera volta el dia, de llum vestit se lleva l'oasis de verdor. I, fent-li de corona, ja hi veu abans de gaire les d'or obiradores taronges groguejar, com si brillant quiscuna fos altre sol que en l'aire sortís de les onades lo món a enlluernar. S'hi acosta entre bardisses de murtra, i ja sos polsos los aires apetonen mig embeguts de mel; de bla fullatge i aigües murmuris s'ouen dolços, i veu descloure en pluges de pedreria un cel. Los cinamons a rengles i poncemers altívols al dolç pes ajupint-se de llur novella flor, de dos en dos s'acoblen en porxes verds i ombrívols on guaita el raig de l'alba per reixes de fruits d'or. Los cirerers s'hi gronxen, de flors viventes toies a on vessaren tota sa flaire maig i abril, i el fruit ja vermelleja fent goig entre les joies que s'enfila a penjar-hi d'un cep tòria gentil. Rieronets hi llisquen i fonts arruixadores, llurs aigües adormint-se sovint entre les flors, mentre eixes mig desclouen los llavis a ses vores per dar a les abelles lo nèctar de sos cors. Los brolladors escupen un riu per brocs de marbres, i, esbrinadís al ploure lo ram de fos argent, jugant l'iris corona lo cimeral dels arbres i es veu entre ses tintes més blau lo firmament. Cascades mil esqueixen ses ones de bromera per escalons de pòrfir i balmes de cristall, i estols de blanques nimfes desfan sa cabellera pels remolins d'escuma, seguint-los riu avall. Pels riberencs herbatges, com un ruixat de perles, festívol saltirona l'aucell del paradís; ou-s'hi glosar joiosos sinsonts i esquives merles, i a estones gemegar-hi lo tord enyoradís. I, lires de l'Edem, los rossinyols li diuen que de sa branca a l'ombra li plàcia reposar; i nins, bells com los àngels, que amb ells juguen i riuen, fent toies i garlandes, lo'n tornen a pregar. Com qui no ho sent, Alcides a fer-se endintre cuita, vers on flairós lo crida de fulles amb remor lo taronger, que sembla, groguíssim, amb sa fruita, tot un cel d'esmaragdes amb sa estelada d'or. Refila, sota arcades de fulla, amb lira dolça, balla i presum d'Hespèrides lo tendre poncellam, joguineja amb cireres i pomes per la molsa, i juli! a salts abasta taronges del brancam. De gessamí i vidalba darrera un cortinatge, sa mare, per llentiscles en flor encobertats, prop del seu buit, guarnia'ls set llits de nuviatge, puix de boda amb adreços ja arriben sos gojats. De sobte en ses joguines i riure infantívol, d'un lleó amb la despulla coberta a l'hèroe han vist; son pit d'atleta i aire guerrer i pagesívol ensems que les encisa les deixa amb lo cor trist. Lo cimeral de l'arbre per abastar, s'hi atansa, quan llest descaragola's lleig drac d'ulls flamejants, i, en roda la gran cua brandant com una llança, tantost amb gorja i urpes li copsa ambdues mans. Ell, sortejant-lo, aixafa d'un colp de peu sa testa, i el monstre deixa caure ses ales i son vol; sagnós verí espumeja les flors, i sa feresta mirada va apagant-se com llum d'un sec gresol. Morint, al tronc de l'arbre se nua i caragola, a cada revifalla fent-lo cruixir d'arrel; quan veuen les Hespérides que fil a fil s'escola, llur crit de verge s'alça planyívol fins al cel: -Ai, Atlàntida trista! mes ai de qui et diu mare! que si veiem lo dia renàixer serà prou! puix, mot per mot, l'auguri se va complint del pare, que amb sos Atlants, sa pàtria, sos déus i tot conclou. «Fórem gegants», morint-se digué; «nostra alenada féu suar a la terra de por i ploure sang; la coma que aturar-nos volia és arrasada, i els boscos i mar ample no ens eren entrebanc. »De Líbia arrabassàrem Harpies i Amazones, per ella esparverant-les com a pardals esquerps; tenyírem sos saulons amb sang de les Gorgones, garfint per escapçar-les son dur cabell de serps. »Los Pirineus, los Alpes, los Apenins rompérem; quan de carnatge i guerra lo cor nos digué prou, pobretes!, ja a l'Europa i a l'Àfrica tinguérem a nostres peus junyides, com dos vedells al jou. »Fins al cim (mes a l'ésser al capdamunt tot tomba!). A foc i a sang Atenes arramba'ns cap ençà, i al veure'ns de recules, l'Atlàntida, com tomba, dessota nostra fèrrea petjada ressonà. «S'aterra el meu imperi que n'aterrà tants d'altres! Aquell que a nostres passos se desvetllà en Orient, amb nou alè de vida, de mi i de tots nosaltres darà les cendres, ossos i anomenada al vent. «Demà els clapers i dòlmens que nostres mans alçaren no sabran dir, com borda fillada, nostre nom; sols respondran 'som rastre d'uns gegants que passaren', als segles que demanen d'on érem i qui som. »I al fer-se esment de savis, de forts guerrers i destres, se giraran un dia los ulls a sol ixent, i oblidaran, fent glòria d'inspiració, els nous mestres que alguns astres del món sortiren d'Occident. »Mes no: la mar que ens colgue, amb aspre i ronc llenguatge esbombarà pels segles la glòria dels Atlants, los qui a Egipte deixàrem del món en lo mestratge, puix ans de Grècia nàixer érem ací gegants. »Quan un hèroe, alt d'espatlles i cabellera rossa, d'un colp de peu engrune lo guaita del jardí, llavors per tots vosaltres s'eixamplarà ma fossa...» Ai, lo guerrer que el pare preveia, veu's aquí! Veu's-el aquí; t'arriba, t'emprèn lo llenyataire: oh atlàntica nissaga, comença't d'esbrancar; món que saó li dónes, no li'n daràs pas gaire, que l'arbre i tu, arran soca, de terra us ve a tallar! Que el pare hem vist en somnis, l'hem vist com engegava a l'hort, d'on érem roses, los poltros de Neptú, mentre eix Déu, amb forcívol trident, lo descalçava. És somni, mes ses timbes i platja cruixen pu! Mare! penjau d'un salze la lira als vents i oratge, que a l'ombra regalada no hi dansarem pas més; no enrameu nostres tàlems de murtra amb lo fullatge, puix, ai!, que allí ens espera la mort per dâ'ns un bes. L'Atlàntida Jacint Verdaguer Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 L'Atlàntida Jacint Verdaguer Cant tercer Els Atlants S'apleguen dins lo temple de Neptú. Raonament del primer cap de colla. Sos mals auguris. Demana, als qui arriben de llunyes terres, quines noves duen al col·lotge. Un que ve de les encontrades de Ponent respon haver-les mig abrigades un braç de mar. Altre, tot just vingut d'envers Tule, ha tret un mal pronòstic de les aurores boreals. Entra de sobte un Tità que arriba pel camí de Migdia, i, tremolós encara, conta haver escapat d'una espasa de foc que abrusà a sos companys. En això estant, senten moure el temple en terratrèmol, ensems que un llamp escapça la imatge triomfal de Neptú. Ouen lo clamor de les Hespèrides, i, fent arma dels arbres i columnes de l'atri, escometen a Hèrcules, Gran combat. De roques sobre roques són les parets gegantes del temple on los Atlants enrotllen a Neptú, altívols com los roures i alzines bracejantes que semblen dir al cingle: -Som tan ferrenys com tu. Allí, per esposar-les amb sos més braus sotmesos, esperen ses germanes, les del mirar de cel: de sobte, a un mal auspici, com de cent fúries presos, a llur cridòria el temple se torna altra Babel. Se n'alça un que és de l'àngel caigut imatge viva; d'humana recordança son nom esborrà Déu; del temple immens les brèdoles, a on sa testa arriba, tremolen a la forta tronada de sa veu: -Titans, quelcom de témer espera amb por la terra que no podrem tal volta contar a nostres fills; apar que avui la torre de nostre orgull s'aterra, i sota els peus trontolla lo món d'on som pubills. Los núvols en figura d'espectres nos ho diuen; ho criden les tempestes amb xiscles i gemecs; estels amb cabellera de foc pel cel ho escriuen, entrellaçant-la amb lletres d'espurnes i llampecs. Lo cel veig en feréstegues bromades arrugar-se, mostrant-se, com entre ales de corbs, a claps a claps; la terra veig, glatint-nos, a nostres peus badar-se i caure'ns la corona, poc testa en nostres caps. A mig esbadellar-se les flors se musteeixen; passant les aucellades abans de la tardor, se dolen, com d'un càstig fugint, que no es mereixen, i, al veure-ho, qui seguir-les no pot esclata en plor. Sols junt amb la xibeca la gralla alegre es mostra, diuen que els rius se'n tornen enrera, i que un infant, al veure d'aqueix dia la llum en terra nostra, ha reculat al ventre, de por esgaripant. I què ens caldrà a nosaltres? seguir la rierada o contra el fat empènyer la barca a vela i rem? dels massa crèduls riure'ns o fer amb ells llaçada? Titans de cor de roure, digau-me: què farem? Abans, quin vent us porta, contau. Tu que la vida prop del llit d'or de l'astre del dia escòrrer veus, per què, digue'm, deixares tos camps d'herba florida, que a musteir no basta l'alè de tots los déus? -Tenia un fill -respon-, com datilera que bressa els colibrís en primavera; un dia es caragira contra mi: i, de bon aire i ben plantat com era, la vida li arranqui. Posí son cos dins una fonda balma amb fulles abrigat de ceiba i palma, perquè el Zemí del cel no me'l vegés; mes ai!, de l'esperit la dolça calma ja no em tornà mai més. Mos ulls aquella nit, ai!, no es clogueren; entre caobes i mameis vegeren dos altres ulls en la blavor dels cels. «Pare, dormiu», mes filles me digueren, «dormiu, són dos estels». «No són estrelles, no, filles hermoses; aqueixes són de l'alt jardí les roses, i aquells són ses espines pel meu cor. Dormiu vosaltres, ai!, poncelles closes al somni de l'amor.» Ai!, eren ulls d'aterradora ceia, i llur ullada escorcollant-me em deia: «Ton fill, ton fill hermós, com no és aquí?» He vist un braç que d'entre els núvols queia: era el braç del Zemí! Perdó, diguí sortint-me de l'hamaca, quan ressona son crit en ma barraca: «Dins la balma del crim la mar hi bull; de tot quant veus, per esborrar eixa taca, ni en restarà un escull.» Digué; i ja de la cova el mar eixia i d'aigua i manatins l'herbatge omplia; jo, fugint-ne, em girava al nadiu lloc; ja cabanyes i selves no hi havia; ja vall, ni cims, tampoc. D'Haití la cordillera, que el cor ama, en illes és trencada; de Bahama lo bell país, d'arenes és un banc i encara famolenca la mar brama venint; potser la clama la meva olor de sang! Parla un que vora Tule gelada el sol enyora: -També és, ai!, de diluvi l'auguri que vegí; vegí a Llevant estendre's la boreal aurora, en flocs vermells i rossos trenats, i brins d'or fi. I, com l'ona arrossega les perles i petxines, desencastar semblava i endur-se'n los estels; mes tot plegat, llençant-los com flors entre ruïnes, grans signes de malastre borronejà pels cels. Atlants, ai de vosaltres! mes ai de vostre imperi que, com lo sol, davalla de son migdia al mar! això que els cels nos diuen amb llengües de misteri, malalta en sos desvaris la terra ho diu ben clar. He vist d'infants i verges horribles sacriricis; he vist a la innocència del negre crim als peus; arreu les viles, fetes encant de tots los vicis, i aqueixos dins lo temple robar encens als déus. He vist en la disbauxa nois tendres rebolcar-se, los pares traure a vendre llur fill, de l'avi trist los néts com d'una càrrega feixuga descartar-se, i l'un germà de l'altre beure's la sang! he vist... L'interrompé un Tità, de la natura esguerro, que guerxo i d'estrafeta figura es veu entrar, i esblanqueït, com mort que fuig de son enterro, del temple per les tombes son crit fa ressonar. -Vora Àfrica amb mos hèroes anit m'endormiscava, quan veig colossal Geni baixar del firmament; cobria sa ombra l'Atlas, i amb un llamp que brandava del Simoün en ales, feria a tot vivent. Ja a mi m'empedreïa, quan diu, girant-se enrera: «En eix blat del diable no cal oscar la fauç.» Me deixondí; lo rúfol fantasma ja no hi era; mes sols un llenyer d'ossos restava de mos braus. Sa veu pel temple encara retruny, quan a l'altura lo carro sotraqueja dels trons eixordador; amb tremolor estranya respon-li la natura i al ventre de les mares ressona angèlic plor. De prompte, a un terratrèmol que es juny amb la tem pesta l'ídol s'ensorra en grífol d'aigua llotosa i sang, ensems que, estrany prodigi!, li lleva un llamp la testa a trossos i ennegrida fent-la rodar pel fang. A sa claror rogenca, què veuen, puix s'ajupen? veuen fantasmes tètrics passar en reguitzell, entre ombres de llurs avis que amb fàstic los escupen al front, marcat ja amb taca de l'infernal segell. Mes ells, sens despitar, estrenyen lo col·lotge, i, brètols, escateixen si fer-hi res los cal; si alçar a pes de braços de terra el déu ferotge, o enfonsar-lo, de traure'l puix creuen no s'ho val. En aixà arriba al temple lo crit de ses germanes; arranca un d'ells, sacríleg, lo trident a Neptú, los altres, a bocins, pilars o barbacanes, i a l'encontre d'Alcides apar que el vent los du. Los fills de les muntanyes s'hi lliguen, seglars roures, com és de bona saba, d'arrel arrabassant, i avets que vergassegen los núvols al remoure's, com braços de la terra lo cel abraonant. Altres més vells ne surten a glops de les cavernes, brandant armes de pedra i ossades de mamut; amb fam deixen de l'antre pregon les nits eternes així que han la flairada d'humana carn begut. Lo matador de monstres que, de gegant a passos, escometia a Hesperis, duent-li el brot florit, se veu travat; sos braços se nuen amb llurs braços, i un bosc d'enceses armes va a fendre's en son pit. Mes ell, com entre brèvols canyissos, s'hi obre via, la clava de terrible maneig descarregant, que, amb set de sang, incendis i llàgrimes, sentia en sa espatlla ferrissa com ella, bategant. Heu vist a l'huracà que escombra cel i terra, llevar la neu, boscúries i rocs als Pirineus, i, en revolví a l'endur-se'ls amb algun cap de serra, fer remuntar les aigües d'un riu fins a ses deus? Tal l'hèroe, al rompre aquella maror armipotenta; s'engolfa en les onades a colps de ferro cru; i ferm i fort oposa la seva a flur empenta, com nau que a un abordatge presenta el pit tot nu. Râ aboca ses ires on més arreu pot batre, empeny, romp i arrossega com estimbat torrent, los guerrers de cap d'ala cauen de quatre en quatre, lo rebuig, com espigues de blat, de cent en cent. Així, arranant sa dalla, la Mort ajau sa messa: a cada colp que venta n'hi ha de menys un clap; amb sang dels fills l'Atlàntida s'abeura, i, a la fressa dels crits, ferir i caure, tremeix de cap a cap. L'Atlàntida Jacint Verdaguer Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 L'Atlàntida Jacint Verdaguer Cant quart Gibraltar obert L'héroe, empés per una força sobrehumana, gira espatlles a sos enemics. Planta vora Gades lo brol de taronger. Se'n puja a Calpe, muntanya que, capçal de l'Atlàntida, lligava l'Europa amb l'Àfrica. A l'obrir-la a colps de clava, veu ésser l'Exterminador qui mou son braç. L'Àngel, irat, li fa veure el combat dels elements contra la gran víctima. Son crit de venjança. Dalt, al fons del cel, l'Altíssim condemna l'Atlàntida a ésser esborrada del món i a aqueix a ésser trossejat en continents. Hèrcules entra, junt amb la mar, en la terra damnada. Mes ja de les guspires d'inspiració que hi volen, al front de l'hèroe envien la més hermosa els cels; com de florides branques, que als passerells bressolen, una flor cau que fóra germana dels estels. Entre rouredes d'armes i punys batents s'escorre, la clava corsecanta tot carregant-se a coll; traspassa els rius, tramonta les serres a més córrer fins que dels camps de Gades trepitja el sec rostoll. En un marge, que ombregen palmes reials, s'atura, tendre encara, a plantar-hi lo brot de taronger; i, a corre-cuita anant-se'n: -Una altra mà més pura te regue i cuide -diu-li-, puix jo tinc altre afer. Lo sol besa, aclucant-se, dels puigs la cabellera, que arrencarà, per fer-se'n molsós coixí, la mar; apar llàntia expiranta damunt la capçalera d'un gegantí cadavre que van a amortallar. Llavors lo freu no hi era; lo braç amb què encaixara Bètica amb Líbia era aspra renglera de turons, ciclòpea cadena, de què són caps encara de Gibraltar i Ceuta los dos altívols monts. Amb ella l'Arquitecte diví fermà tes ones, Mediterrà, que esquerpes sortien de ton llit per córrer a un mar més ample, lleons vers ses lleones, que amb sa platja forcegen frisoses a llur crit. Eix mur o rastellera de cingles era Calpe; los Pirineus no foren més amples ni majors, si, enamorat d'Espanya, vingués a seure-hi l'Alpe atret, com les abelles, pel riure de les flors. Mes està escrit: un vespre, del mar la cadireta, sols per rentar l'Atlàntida d'un crim, s'aixecarà, i per penjar al sostre son niu, una oreneta no trobarà en tota ella prou terra l'endemà. Sos turons, que, com arbres de nau en lo naufragi, cauran romputs, tremolen a cada sol ponent; i avui, com si a complir-se vingués un mal presagi, transmeten a les plantes llur fort tremolament. Tu sola dorms embriaga, de l'Occident, oh reina; no et sents desfer a trossos, l'abim glatint-te ensems? no veus al cel un glavi de foc que es desembeina? cau de genolls i prega; mes ai!, no hi ets a temps! Que del suplici és l'hora terrible: ja llampega la clava, al front de roca de Calpe davallant, com sanguinós cometa que pel cel s'arrossega, secades, pestes, llàgrimes, ruïna i dol vessant. Cauen d'esglai los homes; s'escruixen les muntanyes; amb gran panteix espera quelcom d'horrible el món, i, al colp esportellant-se la serra, ses entranyes mostra al sol, que entre boira per sempre se li pon. Ell pren alè, i lo ferre tallant torna a les bromes, de l'hort de les delícies per fer-ne un camp de morts; quan, com un vol de tendres i místiques colomes, l'enrotllen amorosos d'Hesperis los records. Planyent de son amor a la regina hermosa, lo mall, que abranda els aires caient, vol decantar; mes eix, entossudint-se, s'aterra, i la resclosa, com fèrrea porta, s'obre de bat a bat al mar. S'estimba amb castells d'aigua l'esllavissada serra, i al cru espectec s'esquerda l'Atlàntida trement; los estels, dalt, aguaiten si esclata en llamps la terra; la terra, si amb sos astres li cau lo firmament. L'hèroe, esblaimat, sospita que és tot allò un desvari; quan veu a ses espatlles un Geni agegantat, de qui la grega lira, profana en lo santuari, ni, veu del cel, la Síbil·la de Delfos, ha parlat. En llampegueig volcànic sos ulls grifolen ires; terbolins l'arrebossen, fredat i confusió; lo foc del cel li encercla corones de guspires; li és música escoltívola l'espetegar del tro. Brandeja amb mà ferrenya l'espasa flamejanta que romperà en lo dia darrer lo pern del món; i, escamarlat damunt la víctima geganta, peu ençà, peu enllà, l'hi descarrega al front. Vessant de Déu les ires on fou trempada, hi baixa, semblanta a una columna d'incendi pirenaic que, com faixà l'Europa, l'Atlàntida ara faixa, «Para el coll», com dient-li «abisma't ja, que caic». Espignet de la trompa que als mons, en sa agonia, cridarà a l'espantable juí del Criador, sa veu desbota rústega pel cel, que s'incendia, com de cent rodants carros traqueig retronador. -Atlants, heu de desésser: la terra fins que us serva se n'ha d'entrar a estelles com a vaixell podrit; faça's enllà o enfonse's la humanitat superba; facen-s'hi monts i regnes, que el mar muda de llit. Ja apunto a ses entranyes la ploma per escriure-hi lo jutjament del poble que es creïa sempitern: plegau, Atlants, de batre-us-hi; Hespèrides, de riure-hi; purs àngels, a la glòria; fills de Neptú, a l'infern. Serà ta clava, Alcides, sa enterradora aixada; pero ço, fosser de pobles i mons, jo et guio ací, i a fi de no esqueixar-te lo cor, de ta estimada, per ara repintar-l'hi, la image n'esborrí. L'Europa tu arrencares de l'Àfrica; les dues dels braços de l'Atlàntida d'un cop jo arrencaré; i a aqueix corc de la terra, sos fills i filles nues, del Déu que adora, als poltres per grana llençaré. Mes, sents? per sepultar-la la terra ja es mig obre; oh! mira-la estimbada rodar-hi des del cim; li reque o no, ha de beure's, girada de sotsobre, de l'amargor de l'ira divina l'escorrim. Ni som en la gran era tots sols eix blat a batre; mira allí com ses ales hi eixampla el Simoün: lo torb de l'Equinocci surt més enllà a combatre, i el mar s'espanta al veure's d'un altre mar damunt. I tots d'acord la colquen pel Nord, Garbí i Migdia, esquarterant-la amb boques de gegantins caimans, amb gran rogall dient-ne quiscun que engoliria de l'univers en runa los trossos flamejants. Aguaita com hi aboquen los pols ses nuvolades, que amb llurs ramats apleguen lo Lievantí i Ponent: s'arruen i espesseixen, al tro arremolinades de mon fuet de flama que atiador els encén. Lo braol d'un incendi dels núvols ous dessobre? De llamps és una mànega que hi baixa en terbolí. Altres ne sents al fons? Són de l'infern que s'obre per rebre-la, entre Harpies i Fúries, en son si. ¿No sents com xiscladores pertot ja esvoleteguen empenyent-la i penjant-se-li als peus en lleig eixam, ensems que ronc me crida l'abisme, on l'arrosseguen; eix pa com no li llanço fent-lo glatir de fam? Cuita, oh! que és hora; afanya't! Si tens prou pit, davalla, de Calpe a l'aigua, passa-la, tramonta-la d'un salt; a Hesperis trau dels braços del mar que l'avassalla, i creuré al qui m'apressa, terrible Déu de dalt. Ronc tro de trons que en baixa suspèn, a l'estimbar-se, cingles i mars, i al cel, que fa de tornaveu, tement morir, los astres i mons semblen parar-se a oir la nova, altíssima paraula del gran Déu. -Al dar per cor la terra a eixam de mons, «Covau-la», los diguí a tots; «corona siau-li de claror; i als braços amb cantúries, oh Serafins, bressau-la, que és l'home que hi va a nàixer, l'amor del meu amor». Per ell de l'ampla cúpula del firmament pengí-la; per guarda els rossos àngels, per llàntia el sol li he dat; i ell contra mi ara aixeca, per fer-se'n Déu d'argila, l'univers que a ses plantes posí, malaguanyat! Ell contra mi! dels éssers aquell que més amava, aquell de qui volia la pensa per espill, com plau als astres veure's lluir en la mar blava i a un rei sa noble estampa mirar als ulls d'un fill. Oh! cada sol, cada astre del cel sent-me una lira que em canta en mons més amples i hermosos son amor, que així l'obaga terra, que ni tan sols s'obira, que eixa taca d'un punt m'haja robat lo cor! Prou juntí els continents, de l'aigua al destriar-los, perquè en ma glòria unissen ses llengües en un cant; mes lo pecat m'obliga, i amb quant dolor!, a esbullar-los; quin mal t'he fet, fill d'Eva, que aixís m'ofengues tant? Per què m'escups lo fang, de què et traguí, a la cara? No parant jo d'amar-te, mai pares d'avorrî'm. Recordant lo diluvi tremola el món encara, i ja en demana un altre l'Atlàntida amb son crim. Mes, prompte a la que esborra del cor mes santes regles com lletra mal escrita, l'esborraré del món; i els segles a venir no sabran dir als segles los vells Atlants, llurs tronos o sepultura on són. Oh mar! romp la muralla d'arenes que et té presa; foc que bulls dins la terra, desbota sota el mar; caieu-hi, negres núvols, com llops damunt la presa; atia'ls tu, mon àngel, i dóna'ls-la a dragar. Oh! atolla en sa rodera lo carro de sa glòria; llança eix got de metzina, si no en beurà tothom; destralejant fes llenya de l'arbre de la història; esbulla els pobles, trenca la terra que es corromp. I els 'vui malavinguts fragments en què es partesca, units pels néts d'Hesperis me tornaran a amar, com un parell de braus que el bover desjunyesca per, al ser vells, poder-los millor aparellar. Diu Jehovà, i per entre los sols de sa corona sa cara ha vist Alcides, com llunyedà llampec enmig del cel, que, núvol i fosc, flameja i trona, i tantost cau, com arbre que un llamp ha deixat sec. Mes de prompte, enardint-se son cor a una guspira que li tramet l'Altíssim, despresa de son ull, com estimbada roca, se llança al món que expira, grumoll de terra i aigües d'un caos al rebull. L'Atlàntida Jacint Verdaguer Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 L'Atlàntida Jacint Verdaguer Cant quint La catarata Invocació al Geni de l'extermini. Gemecs de la terra mig negada. Saltants d'aigües que per l'esvoranc de Calpe s'hi aboquen. Regirament de les ones amb les despulles de l'Atlàntida. Hércules, maresmes i camps a través, cerca a Hesperis, amb un arbre encès per brandó. Ella el veu venir i pren comiat de ses filles. Ministre d'exterminis, que els llamps hi descarregues, oh! porta-m'hi entre onades de polseguera i fum; per eixa nit reveure l'Atlàntida que ofegues, deixa'm muntar tes ales, de ton flagell al llum. La canto capbussada tombant al precipici, del mon en les entranyes, com boja despertant; mes, canta-la tu amb veu de trompa de judici, que, d'esglai rogallosa, la meva no pot tant. Xisclets d'esgarrifança, renecs, ais, cridadissa, veus tristes de la fossa, veus dolces del bressol, fan chor amb lo feréstec rugit i udoladissa amb que els boscatges ploren la llum del darrer sol. De Pompeia, a l'estendre-hi son mantell lo Vesuvi, de Troia i de Pentàpolis, ressona el fort gemec, l'esgarrifall, bram d'aigües i monstres del diluvi i de la nau del món, al rompre's, l'espetec. Colgades en sepulcres d'escuma les muntanyes, de peus al fang, responen amb crits i gemegor; i s'ou, com si enrunassen mals Genis ses entranyes, de colps, esllavissades i esfondraments remor. Sota el tallant la víctima forceja; mes -Ovella- apar que l'Àngel cride-: no et caldrà, no, estrebar; tes selves qui esplomissa, tos cingles qui estavella, qui ton tos camps d'aurífic velló, t'ha d'escorxar. Al seu voltant ton regne s'astora i tremoleja, anyells que han vist l'ovella en mans del matador; i amb membres i ossos fora de lloc, lo món panteja, sentint d'entre sos braços arrabassar lo cor. Tan bon punt a les ones lo Calpe s'esportella, aboquen-s'hi en cascada com feres udolant, i a cada tros de serra que l'aigua avall cabdella, eixampla més sa gorja l'engolidor vessant. -Què baixa -crida un nin- de Gibraltar a ramades? No són los bens que a péixer venien los rebrots, que són bramaires monstres de crins estarrufades; mare, mareta meva, que ens xafaran a tots! -A tots! -ella respon-li-; amb aqueix mot m'eixales lo cor; vine a mos braços, fill meu; no et cal fugir: fugiu, fugiu vosaltres, aucells que teniu ales; jo esper amb qui més amo que em vinguen a engolir. Lo Volga, el Rose, el Ganges, amb llurs sorrals i roques cent rius sembla que hi tomben en torb escabellat: generacions i segles, així afamada emboques, tu, sense fons ni vores, negrosa eternitat. I es munten i revénen, i arreu bolcats s'abismen en remolí, frisosos, mar sobre mar, al fons, d'a on, amb bull d'escumes i vents que s'enfurismen, renàixer sembla el caos, sepulcre i bres dels mons. Apar que a l'estimbar-se la mar de serra en serra, rodole amb les boirades, lo llamp i l'huracà, buscant dintre l'abisme los ossos de la terra per dar-los a eixes àligues del cel a descarnar. I enllà per les planícies d'Hesperis escampant-se solleva, aixaragalla i abriga per sopols; se fan enllà les serres, desdint i capbussant-se, i torres que muntaven al cel besen la pols. S'adrecen erms i marges, après que el mar trosseja amb una ma llurs boscos, amb l'altra llurs ciutats; als peus del puig rodola son cap, i es balanceja l'esperit de les ones damunt l'or dels sembrats. Escapçats ídols, brèdoles del temple seu despulles, amb la floreta roden que els encensava els peus; los calzes d'or i ceptres s'amaguen entre fulles, al veure així ofegar-se los sacerdots i déus. Lo taup al niu de l'àliga, lo peix al núvol colca; als cims on espigaren sos pins torna la nau; en lo jaç de la daina la rèmora es rebolca i escorcolla el d'Hesperis algun marí gripau. Les eugues que batien lo blat volen pels aires, amb l'era i mas a trossos, i garbes i garbers; fan un garbell entre ones, arbreda i llenyataires, i amb sos difunts la fossa barreja sos fossers. D'açò a través, cadavres de pobles i boscúries, que bullen amb los núvols en tufejant barreig, camina i neda Alcides vers l'hort de les cantúries, de morses i tremelgues i catxalots rabeig. Prop seu rumbeja una illa naixent ses verdes robes, i amb bels de mort encara penjant-s'hi blancs xaions, esperen a ser presa de les marines llobes, que, amb l'illa i tot, altra ona los arrossegue al fons. Nines galants lo criden des d'un cim de palmera, allargant-li los braços de gebre esblanqueïts; i en sos genolls musclosos i rossa cabellera se pengen infants tendres pel fred esmorteïts. Lo grec tot ho rebutja i empeny a cada banda, morts i vius, moltonades i llenya a curumulls, d'un reïnós pi a la teia gegant que el vent abranda a la gentil Hesperis cercant, de negres ulls. De sobte, amb ais planyívols i esgaripar de nina, vénen vius a punyir-li lo cor sos alarits, com piuladissa i tristos sospirs de la cardina, la torrentada al dur-se'n sos xiricants petits. No lluny de les Hespèrides se dol sa mare trista en l'hort on com sa vida les flors s'han esfullat, quan del brandó terrífic la llum fereix sa vista, i amb l'esperança, dintre son cor, la por combat. És qui engegà en son regne les mars: ¿ve a esperonar-les o condolint-se d'ella ve a dur-se-la'n a port? Mes, com deixar ses filles? com somniar deixar-les? Jamai: entre sos braços primer reptar la mort. Oh cèlica puresa! llavors li aparegueres, com Àngel ensenyant-li de Bètica el camí; -Vine-hi, si vols guardar-me ton lliri -li digueres, i al punt, per assolir-te, de tot se despedí! Fa el darrer plor amb ses belles Hespèrides que moren, com dits d'una mà balba, dessota el taronger arrupides; i en ombres on tan felices foren, al deixar-les cadavres, també ho voldria ser. -Per què a mon coll, oh filles!, enarbro vostres braços? Al pit lo cor se'm nua d'haver-vos-ho de dir; nosaltres que vivíem de besoteigs i abraços, los últims hem de dar-nos, gemats, ans de morir. Qui en terra us ha posades per sempre vos hi deixa; mes ai!, a ses entranyes no repteu de cruels, que és molt punyent l'espina que avui me les esqueixa, i són, mirau, mes llàgrimes del cor foses arrels. No vullau saber altre, de mon amor poncelles; anau al cel a obrir-vos abans d'entendre el món; jo que, ai!, embriagui-m'hi d'olors i cantarelles, hauré d'arrossegar-m'hi amb la vergonya al front. I al cel alçant la vista, los dóna l'arreveure, arrencant-se a llurs braços, que cauen esllanguits, com esllanguits colltorcen los branquillons d'una heura, d'un arbre amic al perdre los braços i los pits. L'Atlàntida Jacint Verdaguer Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 L'Atlàntida Jacint Verdaguer Cant sisè Hesperis Els Atlants se'n pugen serra amunt a bastir-hi un gran casal, que els servesca de sopluig en lo nou diluvi. Hesperis ix. a l'encontre de l'hèroe. Li conta sos amors i maridatge amb Atlas, ses penes i el malastre de sa vida. Hèrcules la pren per esposa, i a través de les ones desfà el camí de Gades amb ella a coll. Defallida, dóna l'adéu als anyells i aucellades que foren ses delícies. Los Titans s'afanyen a muntar llur edifici. Quan lo tenen a punt de cloure, s'adonen de la fugida de llur mare amb lo grec; i amb los bocins de l'obra ciclòpea que li rebaten, l'empaiten muntanya avall. Ell fuig a grans gambades entremig de la pedregada i desfet de les aigües. Horribles visions d'Hesperis en la fosca. Lo llamp encén la gran ciutat dels Atlants i ells, guiant-se amb sa claror, tantost assoleixen a Hèrcules. Hesperis, la d'ulls negres, perquè sos fills no vegen al grec que ve a escometre-la, llampec en la foscor, a la ciutat ciclòpea s'acosta, on remoregen com roig eixam al veure robar ses bresques d'or. I amb por los diu que pugen plegats a la muntanya, i al cim, puix lo diluvi segon era vingut, per soplujar-s'hi munten amb pressa una cabanya, des d'a on puguen veure'l estendre a peu eixut. -I allà vindreu? -pregunten; i amb veu que li tremola -Allí aniré -respon-los- quan la maror vindrà. Però sos fills li signen aquella muntanyola, i ella pensa amb cingleres i terres més enllà. I, rampa amunt pujant-se'n, arramben feixucs còdols magalls i cunys, per fendre la roca de solei, i per servir de jàsseres, antenes i permòdols, fan càrrega, al passar-hi, dels arbres de l'esquei. Al veure'ls enfilar-se rabents de roca en roca, recorda Hesperis l'hora que hermosos los parí, alça i retorç enlaire los braços, i la boca mig obre per cridar-los: -Tornau, que us enganyí. Mes repensa, i tement, si massa plany llur vida, que li pendran la joia que té de més valor, a llur fossa deixant-los volar a tota brida, atura el mar de llàgrimes amb què desbota el cor. Per sempre despedint-se amb un ai d'agonia, dos rierons engega dels ulls, ja lluny de tots; i amb los cabells estesos, com presa de follia, a qui s'atansa diu-li paraules de sanglots. Los llops de mar i terra que vénen a esqueixar-la s'amanseixen oint-la tan dolça sospirar; fins sembla que les ones s'aturen a escoltar-la, com blancs anyells venint-li les plantes a besar. -Déu o mortal que sies -li diu-, tu que vingueres a veure'm a l'abisme rodar amb tots los meus, si, fill de mare humana, de sos dolors nasqueres, plany-me, ai!, a mi, que amb llàgrimes de sang t'amaro els peus. Mare he sigut; mes filles al cel no deixí veure, perquè me les voldria per flors de son jardí; doncs moren, i son últim alè jo no em puc beure; moren, i lluny dels braços i cor on les bressí. Tinc dotze fills d'espatlla musclosa i pit titànic, que en guerra amb Déu fan l'obra de l'univers malbé; mes sota els macs que tiren al cel, llur front satànic caurà romput, i mare demà ja no seré. Una pàtria tenia, rovell d'ou de la terra: no tinc ja pàtria dolça ni res de quant amí; ton braç, ton braç terrible, per sempre m'ho soterra, i sols los ulls me deixes per a plorar sa fi. Ai! d'aqueix cor que feres bocins, bé te'n pots doldre; salva'm! no temo els monstres que d'aire veig venir, fent xiricar les serres de dents que m'han de moldre; altra temor m'acora que jo no et goso dir. Quan, ai!, me coronaven mos dies amorosos de flors de jovenesa que emmusteí el neguit, de la serra que hereta son nom, als soleiosos cims, d'Atlas somniava recolzadeta al pit. Los ulls a l'estelada, dalt, part damunt la pensa, cantava ell les celísties i el fill de l'alba ros; dels mons que infantà l'Eros i cova, l'avinença i, amb àurea lira, jo ales donava al rim festós. Polsava-la, a mos fills girant-me engelosida; plavia'm, ai!, de veure'ls, amb sos ditets gebrats los bens escarpir elles, paixent-los sajolida. i amb los lleons ells batre's pel rost abraonats. Sovint, amb llur joguines deixant-los a l'herbatge, baixàvem a esbargir-nos al borbolleig d'un riu, de tarongina, sàlides florides i brostatge als cisnes d'ales blanques emmanllevant lo niu. De nostre poncellatge l'albada allà retrèiem, los ulls de mes Hespèrides, llur front somniador; mots innocents d'esposos enamorats nos dèiem, que el cor, al recordar-se'n, se trenca de dolçor. Somnis de maig flairosos, que d'hora us esvanireu! Ara entre espines l'ànima sols sap de sospirar; i après que amb aleteig i besos l'adormíreu, sols sap avui de plànyer-se, mos ulls sols de plorar. Endormiscant-se'm Atlas a l'ombra d'uns arboços, era un migdia càlid de sol i xafogor, jo lluny, amb ses ovelles sentint mos pollets rossos, m'acosto de les aigües a pendre la frescor. Quan un aucell que a estones venia'ns a complaure per ma dissort, se'n vola, bonic com un estel, de sos jocs a ma prole candíssima a distraure amb son bec d'or i ploma de la blavor del cel. Cull becada, i de l'herba se'n puja a unes ginestes, de la ginesta a una alba on nia l'oriol, i ve de branca en branca, fent saltirons i festes, als cortinatges d'heura que em fan de para-sol. Espiant-lo el seguiren mos fills escorredissos, i amb blana mà fent tòrcer los sàlics i bogam, on creien veure tendres aucells assustadissos, me veren entre escumes distreta rabejà'm. Fan repensió als esforços darrers de la puresa, mes tornen a ma cara, bella en mala hora, els ulls; i al cel volant lo geni beneit d'innocentesa, amaga els seus plorosos amb sos finíssims rulls. Cresqueren, i veint-me'ls de victòria en victòria, de guerra amb bruit i d'armes anar-se'n a Llevant, pensí que amb sa alenada los aires de la glòria s'endurien los tèrbols records que em mataran. Mes Atlas mor, i indòmits los fills que duguí al ventre voltaren-me, ai!, encesos d'un maleït ardor, i avui mateix volgueren, no és molt que el món se n'entre volgueren fer-me oferta de llur damnat amor! Als ulls en què mirar-me solia ¿com aresta devia rebotir rasposa i foguejant? del vostre, oh Déu!, lo llamp cridar sobre llur testa? Perdó! jo els era mare; mon cor no pogué tant. Caient-me ai colp les ales del cor, ni sols paraula los torní, i, abocant-se'm les llàgrimes als ulls, del clot de qui més amo vinguí a regar lo saule, i aquí fineix ma vida si tu al pit no m'aculls. Tu, que enfonses ma pàtria, no em perdes, ai!, amb ella; condol-te d'eixa mare i endú-te-la'n amb tu; trau de perill de totes mes joies la més bella; deslliura ma puresa o aixafa mon cor nu. Salva-me-la! t'ho prego pels nins que et diuen pare: jo els gronxaria als braços, jo els donaré els pits meus, mira que és, ai!, un glavi per aqueix cor de mare l'alletar la fillada de qui atuí-li els seus! Mes... no; no te m'endugues, que d'Atlas só l'esposa; i altre home, ni per traure'm del clot, m'ha de tocar; obre-me'n un i colga'm amb un penyal per llosa que els fills de mes entranyes no puguen decantar! Li diu; i esmortuïda s'inclina al peu de l'arbre que cobricela els ossos del seu marit difunt, quan sembla el mot d'«Esposa't» sortir de sota el marbre entre el plor de ses filles i els crits de serra amunt. -Anem -diu-li Alcides-, anem; no sospires, també de ma pàtria les ribes deixí; de Grécia l'hermosa parlar no sentires? per tu jo la deixo, si en dolç esposori t'uneixes amb mi. Lo cel és qui em guia com nau a les vores d'eix nàufrag reialme, per traure't a port i dur-te a una platja feliç, on no enyores los boscos que foren tos boscos de cedres que sega la mort. Als camps on t'esperen les verges d'Ibèria la terra és més verda, lo cel és més blau; tu pots transplantar-hi les roses d'Hespèria i jo de Beòcia amb l'art de la guerra los jocs de la pau. T'esglaia ma clava que els monstres aterra? Mon cor no és com ella de ferro batut; a colps mentre obria de Calpe la serra, ta veu he sentida; per ço a dar-te els braços corrent he vingut. Com riu que s'estimba d'un cim de muntanya, jo arrenco quants arbres se'm posen davant, los rompo i trossejo com llances de canya, i rego, i amoixo los joncs i floretes del fèrtil vessant. Qui só? Los Centaures de Tràcia em coneixen, al veure'm s'esquitllen porucs los lleons, les torres superbes de por s'estremeixen, i els cingles mateixos tremolen, si amb ira trepitjo sos fronts. Só el torb que llurs selves remou d'un colp d'ala, só el llamp que a les aigües obrí passadís, qui ofega les Hidres, que l'àliga eixala; per eixos só Alcides, per tu, dèbil heura, só un llor vincladís. Mes l'aigua ja abriga les valls i planures; anem! ans que abrigue les serres i tot; sortim d'eixa terra d'airades impures, bellíssima Hesperis, abans que la trenque l'Etern com un got! I a coll prenent-la, al grífol del mar creixent se llança de peus i mans servint-se com d'ales i de rems, mentre ella, amb veu que amarguen lo dol i l'enyorança, recorda així a les selves sos més joiosos temps: -Adéu, alats salteris, aucells que em despertàreu; no tornarà a bressar-vos de l'alba el vent suau; bardisses, que per fer-me bona ombra us enramàreu, ponts de verdura i porxes, per sempre adéu-siau! I mos anyells? Coneixen ma veu encara, i vénen, que hermosos, ai!, de veure, que flonjos d'amoixar! i amb tristos bels, mirant-me de fit a fit, s'estenen, com volent dir-me: «Mata'ns, ja que no ens pots salvar.» També, ai de mi!, la cerco, la mort, i no la trobo, puix, cadavre, al registre dels vius damnada estic; adéu, riu a qui perles i arena d'or no robo, adéu-siau, boscúries, de ma niuada abric. Per sempre, amb quant estimo, jardí, tinc de deixar-te del mar a ser pastura; tant que t'amava el cor! La lira que me'n porto m'ajudarà a plorar-te, puix sols hi tinc sencera la corda del dolor. En tant, damunt d'altívol serrat que els núvols toca, altre els Atlants n'aixequen en alterós fortí que els sopluge amb Hesperis gentil, de roca en roca, quan pugen les onades, com gossos al festí. Romp l'escodaire amb ferre de tall la pedra crua, que amb suor negra estoven sos braços, pit i front; i els rocs deixa el manobre damunt sa esquena nua tombar, en l'ample còrrec fent de pelàsgic pont. Amb unglots de diable ganxuts altres n'arranquen, barroers empernant-s'hi, dels puigs amb tremolor, i a colps de peu, a falta de mall, los esvoranquen, amb pedres tasconant-los, a tall d'estellador. I amb mà de cíclop sobre més grossos rocs los pugen, en paret de cinc braces d'amplària, amunt, amunt; i altres rocs, que a les feres en mala nit soplugen arrabassats com tofes de llana els van damunt. Després, per coronar-la amb volta indestructible, s'acoten cent espatlles com arcs de campanar, i de gra a gra s'hi assenta lo roquetam terrible, sens fer les cariàtides de carn debategar. Quan, mig clos l'edifici, ja de l'aiguat se reien, serres avall, d'escumes i llenya en lo borboll, a la claror de l'atxa reïnosa, l'hèroe veien fugir i, ai!, amb Hesperis, llur mare hermosa, a coll. Los alçaprems de ferre li tiren i rocassos, i darrera els esqueixos de serra, a l'engegâ'ls, com rius al mar davallen, apuntalant los braços en plàtanos sens branques que els feien de perpals. I enrera deixen terres i mars cada gambada, tramunten fraus i conques, torrents i xaragalls; als seus al retornar-se'n la grua, en sa volada no veu així a més córrer passar turons i valls. Llur crit, trepig, llambordes i bigues que brunzeixen a Alcides esperonen que fuig per l'erm fangós; quan a sos peus restobles, selves i monts falleixen, com tallamar, devora les ones coratjós. De còdols, terrossedes i troncs a la tempesta, i esquitxoteig que enllota lo cel diluviant, s'hi lliga la dels núvols, damunt sa rossa testa brogenta, xafadora i en terbolí esclatant. Lo pi, que flamareja de l'hèroe als dits, s'apaga, únic estel que eix vespre d'horrors al front tingué, i en la foscor palpable d'Egipte tot s'amaga, com si apagàs los astres del cel qui els encengué. Lleons, caimans i boes amb óssos blancs se topen, ensems amb llurs muntanyes de glaç i de verdor; amb elles grans onades pel camp del mar galopen, i sembla el món desfer-se d'espasme i tremolor. Les boires, apilades, en aigua i pedra es fonen, sa crin de foc espolsa lo torb desembridat, i amb llur bram les balenes al bram del mar responen, a tall d'illes surantes fenent sa immensitat. Obrint-se entre elles aspre camí, lo grec s'engolfa contracorrent i a palpes sens atinar a on; i el temporal, i el xàfec que l'huracà regolfa, i les mars, d'una a una s'esberlen en son front. Sovint caient dels aires, en l'infernal tremuja s'enfonsa del caòtic abisme rebullent, i de sos antres altra zumzada se'l ne puja boires amunt, com fulla resseca en mans del vent. Quan pensa que per rònega, plombada afrau s'estimba, los peus li amoixen ordi pastís i flors del camp; i al refluir l'onada, quan ja li apar que minva, de colp remunta als núvols a frec a frec del llamp. I a sa claror, un caos apar de roja flama la mar d'on ell és àtom, d'una ona al cim penjat; davall, boques de monstre dins la del mar que brama; damunt, rius d'aigua, marbres i fusta a bell ruixat. I boires, vents i onades, amb roncs esgarrifosos, del cel i el pèlag miden l'abisme a rebolcons. en llur desfet i brega set voltes, rogallosos, trametent d'un a l'altre lo cru espetec dels trons. Veu a gavells cadavres passar d'infants i dones, lo seu alguna encara duent estret al pit, i als Atlants, entre crestes de neu de llunyes ones, de basilisc l'ullada clavant-li fit a fit. Veu açò i l'encoberten de nou tenebres fosques; amb aigua a coll trasteja, de terra al cel tramès, ja entrebancat d'un cingle per espadades osques, ja entre els cabells nuosos d'una ridorta pres. Cau i s'ensorra, el colga sovint l'ona negrenca; d'a on cerca refugi ne surt feréstec orc; l'avet a què s'agafa segueix d'arrel o es trenca; on posa el peu se bada per engolir-lo un gorg. La llambregant ullada de fera monstruosa seguint, tantost lo copsa son ample coll obert, i ensopegant les serres de sos queixals, l'hermosa fa oir son escarfall en l'horrorós concert. I monstres afigura llavors més espantables, que a rues pernabaten i juguen a l'entorn, llurs boques de caverna badant insondejables, sovint per algun llamp enceses com un forn. I és tot per ella un caos d'espectres lleigs i informes, ho són pinacle i sòcols rodant en confusió; la rufacada és aire de llurs ales deformes; sa llengua el foc del núvol; llur bramadissa el tro. Fantasmes són, que allarguen negrencs i ossosos braços, los verns que el vergassegen surant d'arrels amunt; balenes són les roques, los turons gegantassos que encaputxats de núvols s'encalcen d'un a un. Omple els espais, de sobte, feréstega clariana; ella ho coneix, l'atlàntica ciutat ha encès lo llamp; la flama, que l'encercla com infernal capçana, respon al mar i als núvols amb més sencer rebram. Vergers, palaus i llotges són boques de Vesuvi amb què brega, atenyent-los a llenques, la maror; sos fills, quan se n'adonen, lluitant amb lo diluvi, -Bé trigà prou -exclamen- ma llar a fer claror! I, raig a raig, Alcides de més a prop sent ploure palets que servirien per moles de molí, i bromereig i tràngol darrera seu remoure, i estendre per garfir-lo llurs braços de rampí. A cada pas ressona més prop llur roncadera: llurs ungles ja esgarranxen de sos talons la pell i, al crit i esgarrifança d'Hesperis encisera, té por de que ja urpegen son voleiant cabell. L'Atlàntida Jacint Verdaguer Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 L'Atlàntida Jacint Verdaguer Cant setè Chor d'illes gregues Episodi: l'Estret de Gibraltar s'eixampla, i la mar Interior hi deixa escolar més de pressa ses aigües, deixant veure noves illes i terres. Desvetllament de Grècia. Delos. Les Cíclades. Les Equímades. Sicília. Lesbos. La vall de Tempe. Renaixença. Apoteosi d'Hèrcules. A les creixentes ones sa immensa portalada va obrint de pinta en ample de Gibraltar lo Freu. Sos dos muntants de pedra fan lloc a la riuada, i el front de Calpe a trossos serveix de marxapeu. Amb crits d'esglai s'hi estimba la mar, com si en la volta del cel tronàs encara la veu d'Adonaí; i roda amb penyes, boscos, sargassa i llot revolta, muntada com salvatge corser pel terbolí. I creix, i afamat monstre, rugint la catarata, atrau d'Etrúria i Xipre les aigües cap ençà, sos llacs minva l'Adriàtic, l'Egeu sos rius de plata, i es vessa, urna trencada, lo vast Mediterrà. Lo riu d'Egipte allarga com cocodril sa boca, Esmirna, Efeso i Troia s'allunyen de Neptú; l'illot de Tiro a l'Àsia s'agafà amb braç de roca, i al bes de Sahara donen les Sirtes son pit nu. Los Apenins eixamplen son bell repeu de marbre, Provença creix per veure brotar ses illes d'or, i, com de primerenca tanyada el tronc de l'arbre, los continents se volten de rams d'illes en flor. Aixís, a l'aclucar-se lo sol, van a més córrer sos raigs, com rierades d'or fos vers Occident; lo dia, el bruit, la vida de l'univers s'hi escorre, i és de celístia un pèlag bolcat lo firmament. Mes entre els plecs del ròssec daurat, que el jorn retira, desencastades perles, llambrega algun estel, espurnes que restaren d'aquella immensa pira, petjades, ai!, de l'astre gegant que omplia el cel. Mare dels déus, oh Grècia!, tu dormies, com Venus per les ones bressolada, aquella nit terrible, i res senties del tro i eixordadores harmonies amb què fóra l'Atlàntida enfonsada. Mes, com mantell de setí blau trossada, la mar, que encara amb dos replecs t'abriga, te mostrà nua al cel i et despertares; i als raigs de la celístia tremolosos, i de la lluna amiga, tos tendres ulls, encara somniosos, vers l'hort de les Hespèrides girares. Llavors per tes arenes rodolaren set càntigues sonores, com de gentils sirenes que sos amors i penes a sospirar vinguessen a tes vores. Delos Per la fitora de Neptú arrencada d'un dels tres caires de Sicília bella, vegí'm com nova estrella, del mar immens en la blavor llançada. Mirant-me les gavines de borrallons d'escuma coronada, cregueren-me llur càndida parella; les àligues marines cregueren-me de lotus flor novella que entre randes de mar i coral·lines hagués badat sa virginal parpella. Al veure'm en los marges de l'Etòlia, l'Aqueloos, als besos de l'aurora, me prenia per calze de magnòlia que li oferís aromes en sa vora. Les illes me prenien per un navili de rumbosa vela, que, ple de rics aflaires, los joguinosos aires d'Epidauros a Dòrida empenyien; i amb música, remors i canticela los Tritons i Oceànides seguien lo fil d'argent de ma lliscanta estela. Trobà en mon si dolcíssima acollida. Latona, perseguida per Juno sobirana, de Jove engelosida; quan fins los rius fugien de sos passos, li negava la selva sos ribassos, i el fer lleó ses balmes; a l'ombra recolzada de mes palmes parí, i bressol de Febo i de Diana, jo els gronxí dolçament entre mos braços. Llavors, sortint de les pactòlees ribes, tot cantant set vegades me voltaren los cisnes de Meònia, i fugitives al meu entorn dansaren del cel les Hores abocant ses faldes de murtra, terebints i semprevives, d'àmbar, coral, topazis i esmeraldes. Com en camp de violes l'englantina, só de totes les illes la regina; mes, ahir vespre, llesta, a un auguri de pròxima tempesta, del mar de Mirtos m'abriguí en les cales que amb mos perfums emmelo; i recollint les ales, per sempre aquí mes àncores arrelo. Les Cíclades Nimfes de peus de rosa, en estolada airosa. de les platges d'Argòlida sortíem per veure a Delos bella; i anàvem i veníem a flor d'aigua llisquívoles com ella; quan nostres peus se gelen, fets branques de madrépora, i s'arrelen; en fàcil promontori s'eixamplen nostres dors i pits de vorí; dins nostre cor sentírem del mar entrar la fredorosa gebre: de narcisos, llentiscles i ginebra garlandes nos cenyírem; i en célica escampada, com flors de l'estelada, entorn de l'illa on infantà Latona, per fer-li de corona, en oasis del mar nos convertírem. Les Equínades Nimfes també, de l'Aqueloos filles, amb tants lliris, nimfees i jonquilles dels altres déus les ares enramàrem, que per l'altar del pare sols troncs, fullatge i esporguims trobàrem. Amb un crit horrorós per la ribera lo riu sortí de mare, com un lleó saltant en sa carrera; nosaltres vers la mar, per la drecera fugint, ses falconades sortejàrem, mes entre esculls i núvols de bromera, ja al franquejar ses boques, amb sa alenada fera nos converteix en roques, on ve Proteu a pasturar ses foques. Morea Com fulla de morera al revenir la saba en primavera, jo sento amb noves ales espaiar-se ma esplèndida ribera. Veig d'Elida les flors amb tu, Zacinto, flor de les illes jòniques, guaitar-se, i amb un pont d'or a ma gentil Corinto Beòcia emmaridar-se; i enamorats de la rient Citeres lo Maleus forçat i lo Tenari, amb dos rams de palmeres sos amorosos braços acostar-hi. Sicília A esclat de mort mos Cíclops treballaren tota eixa nit; remors de malls i encluses dins les fargues de l'Etna rodolaren; en sa infernal horrible xemeneia de flum i flama un brollador se veia; i per valls i muntanyes, la terra, en agonia. vessava a glops lo foc de ses entranyes. Feréstec retrunyia lo tro a ponent, lo terbolí i cridòria, com d'algun continent que s'esllenega amb ses ciutats, sos tronos i sa glòria. Encara allà d'alla trona i llampega; jo a trons i llamps estic temps ha avesada; mes a son cor Itàlia ja no em lliga, puix sols per ésser grega, al veure-la en la fosca endormiscada, per sempre li arranquí mon braç d'amiga. Lesbos Entre Lemnos i Chio, mentres anit dormia en son ditxosa (si no és que encara sòpita ho somio) mes dos meitats florides vegeren-se afegides, com dos anells d'una cadena hermosa. Ja mes vinyedes d'Issa allarguen sos domassos per los jardins assoleiats d'Antissa; ja l'anyell delitós amb quatre passos, de bardissa en bardissa, assaboreix la jonça que entapissa mes dues encontrades pariones; i la mar que entretalla mos ribassos afluixant a plaer sos flonjos llaços, mes dos filles bessones avui per sempre s'han donat los braços.