Viatge del vescomte Ramon de Perellós i de Roda fet al Purgatori nomenat de Sant
                                          Patrici

                                     Ramon de Perellós

        In nomine Sancte et individue Trinitatis. Amen. En l'any de la Nativitat de
   Nostre Senyor Jesu Crist mil CCC-XCVIII, les vespres de Nostra Dona de Septembre,
   obtenguda la benedicció del papa Benet, jo partí de la ciutat dAvinyó, jo Ramon, per
   la gràcia de Déu vescomte de Perellós e de Rodes, senyor de la baronia de Ceret, per
   anar al purgatori de Sant Patrici.

        Per tal que tots les homes d'aquest món desitgen de saber coses estranyes e
   meravelloses, cum sien pus plasents naturalment que aquelles que hom pot saber per
   oir dir, per aquesta raó jo, qui en mon jovent fui noirit ab lo rei Carles, rei de
   França, ab lo qual mossènyer mon pare me lleixà, lo qual era son admirall e cambrer,
   en aquella cort ab tots los escuders e cavallers de son realme e d'altres realmes
   crestians, si volia jo ésser informe de les coses meravelloses e estranyes que són
   per lo món; car aquí ne venien de moltes parts, e haguí lo cor molt elevat a saber
   per vista ço que havia oït dir-hi a diverses cavallers e a altres gents. E de feit jo
   me metí a seguir les aventures del món per totes les terres de crestians (e)
   d'enfeels, tant de sarraïns com d'altres de diverses sectes que són en lo món, on
   rasonablement hom pot anar; en tant que, per la gràcia de Déu, la major partida de
   les coses que jo havia oïdes dir estranyes e meravelloses, jo he vistes tant en terra
   quant en mar, e d'aquelles que he vistes puc fer vertadera fe. E he sostenguts grans
   perills, despens e treballs, tant en terra com en mar, e he preses e sofertes en
   terres d'enfeels e de crestians, les quals recitar no pens, cum no es faça a la
   matèria que seguir vull tocant: lo viatge de Sant Patrici, que és en les encontrades
   d'Ibèrnia; lo qual viatge, ab l'ajuda de Déu, he fet e complit aitant com home jamai
   n'hage fet depuis de la mort de Sant Patrici.

        E açò contaré entirament en quatre maneres: primerament, per què Sant Patrici
   ordenà lo purgatori; segonament, per qual raó me metí en lo cor d'intrar en lo dit
   purgatori; terçament, en qual partida és; quartament, les coses que jo he vistes ni
   trobades en lo dit purgatori, e aquelles que revelar-se poden, car coses hi ha que no
   són plasents pas a Déu que per mi sien revelades, car no és expedient ni a Déu
   plasent, ni no ho vol per lo perill que se'n poria seguir a mi ni en aquells que
   serien revelades, la qual cosa seria irreparable.

        En lo temps que Sant Patrici predicava lo Sant Evangeli en Ibèrnia, la qual nós
   apellam Irlanda, e com ell fermàs sa predicació per meravelloses miracles de nostre
   Senyor, Sant Patrici trobà la gent d'aquella terra així dura e salvatge com si fossen
   bèsties, e mès-hi molt gran treball e pena a les endoctrinar a ensenyar-les e
   convertir a la fe de nostre Senyor Déu Jesu Crist; e sovint los parlava de les penes
   d'infern e de la glòria de paradís, per retornar-los de les lus misèries e de los
   pecats e confirmar-los en bona vida; mes tot açò no lus valia res, car ells deien que
   no en creurien res, sinó que alcuns d'ells ho veessen, ço és, a saber, la glòria dels
   bons e la dolor dels mals, ni no se'n volien tenir per a manament de Sant Patrici, lo
   qual havia la intenció devers Déu.

        E per ço lo bon prohom començà a dejunar e a vellar e a fer oracions a Déu molt
   devotament, e molt d'altres béns per la salut de les ànimes del poble. E, Nostre
   Senyor li aparé així com d'altres vegades havia feit, e li donà lo llibre dels
   Evangelis e un bastó, que l'apellen lo bast de Jesús, per ço que ell lo donà a son
   servidor, e en la sua vida mateixa ne fa testimoni com aquell bast e aquell llibre és
   senyal que ell és apòstol d'Ibèrnia. E aprés nostre Senyor lo menà en un desert e li
   mostrà una fossa fort escura, e nostre Senyor li dix que qui intraria dedins confès e
   penedent e pur de coratge seria quiti lo jorn natural de tots sos pecats e veguera
   los turments dels malvats e los goigs e la glòria dels bons. E açò dix nostre Senyor
   a Sant Patrici, e puis nostre Senyor se departí e lo prohom fu fort alegre de ço que
   nostre Senyor li hagué dit quan li hagué mostrada la fossa perquè ell pogués
   convertir les gents.

        E depuis ell fé li començar una església ben prop d'aquell lloc, e mès-hi una
   canongia regular, e fé a la fossa bones portes, e tota l'illa és closa d'aigües d'un
   gran estany ben pregon entorn la fossa, e fé-hi fer un cementeri, e fé-hi fer la
   porta e tancar ab clau, per tal que negun no hi intràs sens llicència, e fé fer
   devers orient bons murs, e la clau comanà a gardar al prior de l'església. E moltes
   gents intraren en la fossa en lo temps de Sant Patrici per fer penitència de llurs
   pecats, e deïen, quan eren tornats, que havien vist infern e havien passats grans
   turments e doloroses, e si havien vistes molts grans glòries e molts grans goigs.

        E Sant Patrici faïa metre los reports en escrit dedins l'església, e aprés ell
   recomanà al poble e lus contà totes les coses que havien vistes, per los testimonis
   d'aquells que hi eren intrats, totes aquestes coses meravelloses; e per ço és
   apellada la fossa de Sant Patrici e de purgatori, per ço que hom hi purgue sos
   pecats. E per ço que fo mostrada primierament a Sant Patrici per nostre Senyor
   s'apella aitambé lo purgatori de Sant Patrici. E d'aquesta religió ha diversos
   monestirs en la dita terra d'Ibèrnia, grans e solemnes, majors que aquells de
   purgatori.

        E lo primer prior que fo de la dita església, que era molt prohom e de bona
   vida, se fes fer una habitació de prop lo dormidor on dormien los canonges, car ell
   era molt vell e no havia sinó una dent sola, e no volia pas que los joves l'haguessen
   en despit per ço de sa vellesa, e no li fessen negun enuig; car Sant Gregori diu que
   no ostant lo vell, ont que no sia malalt, sí és ell tot jorn enferm per sa vellesa; e
   dels joves dellà ins lo visitaven sovint e li deïen per plaer:

        -Paire, quan volríeu vós estar en aquest món?

        E ell los responia:

        -Mos fills, jo amaria més, si plaïa a Déu, de partir d'aquest món que estar-hi
   llongament, car no hi haguí jamés sinó dolor e misèria, e en l'altre món no trobaré
   sinó que glòria.

        E aquells que lo li demanaven sovint havien oït cantar los àngels en l'habitació
   del prohom, e les cançons eren e deïen aital: «Tú és benït e beneïta sia la tua boca,
   d'on que no toca vianda delicada.» Car lo prohom no menjava sinó pa sec, aital com se
   fa en aquella terra, que se fa de civada; e d'aquest pa no mengen sinó deu o dotze
   vegades mes no pas continuadament, ni menjaven pa ni beuen vi, ans viuen tan solament
   de carn de bou e beuen aigua. E los grans senyors beuen llet, segons que pus ample
   vos en contaré en son lloc. E en açò, lo prohom bevia aigua freda, e a la fi ell
   passà d'aquesta vida, e anà a nostre Senyor així com tot jorn havia desitjat.

        Al temps de Sant Patrici, e aprés, ell faïa metre en escrit tot ço que ell havia
   vist d'aquells que hi eren intrats en aquella fossa, car alcuns hi anaven que no
   tornaven; e per ço eren perduts: per ço que no eren estats ferms en la fe.

        La costuma és tala n que negú no hi pot intrar sinó per purgar sos pecats e ab
   llicència del bisbe o arquebisbe. E aquell és en la diòcesa en la qual és lo
   purgatori; e quan d'aquell que hi vol intrar se'n va allà, un d'aquells ha parlat e
   lus ha dita sa voluntat, primierament los aconsellen que per res no hi vullen intrar
   e los dien que molts n'hi són intrats que no són tornats; e si l'home no sen vol
   lleixar d'intrar, ells li donen ses lletres e l'envien al prior de l'església; e quan
   lo prior ha llegides les lletres, e ell li diu sa voluntat, e li devoca molt la
   intrada e molt l'aconsellen que no hi entre e que elegisca altra penitència, car
   tants d'altres hi són intrats que jamés no són tornats ans hi són perits. Enaixí lo
   prior los amonesta, e si veu que no los pusca moure de son prepòsit, ell los fa
   intrar en l'església e los fa estar per cert temps en penitència e oracions; e a cap
   de temps ell ajusta tots los clercs d'aquella terra que s'hi poden ajustar ni trobar,
   cantar una missa bon matí en la dita església; e l'home que vol intrar dedins la
   fossa recep lo cos de nostre Senyor Jesu Crist e de l'aigua senyada, així cum Sant
   Patrici ha establit e ordenat. E aprés lo prior lo mena ab tots los clercs a la porta
   del purgatori, ab gran processió cantant les lletanies; e llayores lo prior obrís la
   porta e li diu los perills que hi són lla ont ell vol intrar, e cum los malignes
   esperits li ixiran e lo combatran, e cum d'altres en gran quantitat hi són perduts; e
   si hom no vol estar per açò, que no se rnoga de son prepòsit. E llavores ell lo senya
   e lo beneís, e tots aquells que aquí són, e ell se recomana a lus oracions, e los
   senya, e pren comiat, e se n'intra dedins la fossa. E lo prior tanca la porta, e
   aprés ell ab processió se'n torna. E l'endemà maití tornen tots los clercs a la porta
   de la fossa, e lo prior l'obrís, e si l'home és trobat aquí, ells lo menen ab gran
   processió a l'església, e està aquí lo temps que li plau; e si no és trobat en
   aquella hora mateixa que hi és intrat lo jorn d'avant, ells saben certament que ell
   és perdut en cos e en ànima. E lo prior tanca la porta e torna-se'n.

        Aprés que lo rei Carles fo mort, que era rei de França, jo era estat per llong
   temps en son servici; e puis fui en lo servici del rei Joan d'Aragó, del qual jo fui
   son primier cavaller, e ell era mon senyor natural; e fui per gran temps privat e
   amat d'ell, tant com servidor pot ésser de son senyor; e haguí coneixença que lo dit
   senyor me mostrava en gran amor, e açò trobé en ell e l'amava aitant com servidor
   pogués amar son senyor, en tant que no em fóra al món tant possible que fer pogués
   que jo no ho fes per ell. E partí-me del dit senyor ab sa llicència del regne de
   València, e venguí al lloc de Millàs, que és de mon patrimoni del vescomtat de
   Perellós. E enseguís la mort del papa Clement, qui era del llinatge del Comte de
   Guiaina; e pocs dies aprés fo feita elecció en papa dels cardenals lo cardenal de
   Luna, que és apellat Beneït XIII.

        E cum jo en algun viatge me só trobat en les parts d'Itàlia, en la qual part jo
   era ab tres galeres armades, bé e defora mar, s'endevenc que foren al servici del
   papa Clement e de son col·legi; e haguí grans coneixences ab sos cardenals, los quals
   ixiren d'Itàlia ab les mies galeres e dos del senescal de Provença, que havia nom
   Folcant d'Aguolt, venguen vers mi lo primier any de la cisma que tant ha durat; e
   aturà a Roma lo bisbe de Bar, ab lo papa, que s'apellà Urbà. E havia jo gran
   coneixença ab los cardenals, en especial ab aquell de Luna que era estat novellament
   elegit, e lo dit papa Beneït me trameté missatge manant-me anàs servir per devers
   ell. E enaixí ho fi, e jo serví ab llicència de mon dit senyor lo rei.

        Endevenc-se que jo estava ab lo papa dessús dit que lo rei, mon senyor, mort; e
   de la mort, otra lo voler de Déu, jo fui molt dolorós e trist, tant com negun
   servidor pot ésser de la mort de son senyor; e jo me meté en lo cor, en aquella hora,
   que jo anàs al Purgatori de Sant Patrici, per saber, si fer-se podia, de trobar mon
   senyor en purgatori e les penes que sofria. Enaxí imaginé les coses dessús dites, per
   les raons que havia oïdes dir del fet de purgatori.

        E en aprés alguns dies d'aquesta voluntat que jo havia d'anar e d'intrar en
   purgatori, e açò per via de confessió, jo parlé ab lo papa, dient-li tota ma
   intenció, lo qual fort m'esquivà e m'espantà molt fort amonestant-me que per res no
   ho fes; e ultra ço que me dix, me fé dir per alguns cardenals sos privats, e en
   especial a dos: la un era titulat de Tarassona, que era del llinatge que lo sobrenom
   s'apella Galniello; l'altre cardenal s'apellava Jofre de Santa Elena. E present un
   frare meu, apellat mossèn Ponç de Perellós, e lo papa fort m'amonestà de no anar, en
   tant que així fort me retengueren que a penes los poguera escapar.

        E aprés alcuns jorns, estrenguí-me ab lo papa dient-li que per res del món no
   lleixaria aquest viatge; e, obtenguda sa benedicció, partí-me d'ell lo jorn de nostra
   Dona de septembre, l'any dessús dit; e fei mon camí per França, fins a la cort del
   rei a París, del qual jo era antic servidor; e son pare, que havia nom Carles,
   m'havia noirit d'edat fort jove, e així mateix me fé son cambrer. E del rei de França
   e de sos oncles frares del duc de Berri e de Borgonya jo haguí lletres de
   recomandacions al rei d'Anglaterra, que era son gendre, e d'altres senyors
   d'Anglaterra; començant lo matrimoni, havien feites treves per trenta anys. Partí de
   París, per mes jornades venguí a Caluis on me metí en mar per passar en Anglaterra.

        Lo jorn de Tots Sants partí d'aquí, faent la via de Londres, passant a Sant
   Tomàs de Conturberi. E a Londres haguí novelles que lo rei d'Anglaterra era en un
   gran parc clos, com a lo bosc de Vinçaina prés de París, apellat Got, prés de Tersom
   vuit milles, on ha gran estudi, lo qual lloc los angleses apellen Estavafort; lo qual
   parc és fort bell, e hi ha lo rei molt bell estar, e l'hostal és fort bell en què ha
   molts estatges e edificis. E per les lletres del rei de França que jo portava, jo fui
   fortment bé recollit e me feren molt gran honor, e me feren guiar e tenir segur per
   tot son regne, lo qual travessí tot sense aturar-me enlloc, ver és que ab lo rei
   aturí deu dies.

        Partí de la cort, ané tant per mes jornades que entrí en una encontrada apellada
   Esteper, que és en la marca de Gal·les, fins a la ciutat de Sixte; e aquí jo llogué
   una nau per passar en Irlanda, en la qual jo monté, e costejant la costa de Gal·les,
   fui en un lloc apellat Oliet; e d'aquí partiguí e travessí lo gofle ab bell vent,
   tenent la via d'Irlanda. Despalaguí en l'illa d'Armant, que fo del rei de cent
   cavallers en lo temps del rei Artús e avui és ben poblada e és del rei d'Anglaterra;
   e aquí tostemps travessí ab bon temps, e arribí en Irlanda, e a cap d'alguns jorns
   davallí a la ciutat.

        E aquí trobé lo comte de la Marca, que era cosí del rei Ricard d'Anglaterra, lo
   qual me recollí molt noblement per les lletres de recomandacions del rei d'Anglaterra
   e de la regina, al qual jo diguí ma intenció del viatge que jo volia fer. E lo dit
   senyor me desconsellà fort, dient que per dues raons jo no devia fer lo dit viatge:
   l'una era que jo devia passar llocs estranys en què habitaven gents salvatges, los
   quals no han negun regiment en què negú se deia fiar; l'altra raó, que la intrada de
   purgatori és molt perillosa cosa e molts bons cavallers s'hi eren perduts que no eren
   tornats; enaixí que per res no hi volgués intrar dedins ni enganàs mi mateix. En
   contrastar a ma anada, lo dit comte fé son poder, e quan vi que jo era així inclinat,
   ell me donà de sos rossins e de ses joies, e me donà dos escuders, la un apellat Joan
   Diuri, lo qual me menà per la terra que lo rei d'Anglaterra té en Irlanda, e tant com
   nós cavalgàrem no nos lleixà res despendre, ans nos faïa los despens a mon desplaer;
   e l'altre apellat Joan Talabot, que sabia la llengua d'Irlanda. Aquell era mon
   torchimant.

        E aquests dos havien manament de menar-me a l'arquebisbe de Darmant; e enaixí ho
   férem, lo qual és lo pus alt en l'illa dels Irises, e ells lo tenen com a papa. Lo
   qual trobem en la vila de Drudan, la qual vila és així gran com Puigcerdà o
   Tarragona. E los dits escuders me presentaren a l'arquebisbe, al qual jo doní lletres
   del rei e de la regina d'Anglaterra e del comte de la Marca, e lo dit arquebisbe me
   recebé molt graciosament e me fé molt gran honor; lo qual aprés que ha sabuda ma
   voluntat, m'escomet fort mon viatge, e m'amonestà fort de no hi anar, dient que ultra
   lo perill que era en la intrada de purgatori, ell ni negú no lo poiria fer segur per
   la terra del rei Irnel ni d'altres senyors per les terres de les quals me convenia
   passar abans que jo fos al purgatori; si ell no es volia perdre per la terra, que per
   res no m'hi assajàs. E aprés ell me mès al revestiari de la gran església, on fort
   m'amonestà e me pregà que per res no hi volgués intrar en lo purgatori, dient-me
   molts de perills e d'escàndols que són endevenguts a diversos dedins lo purgatori,
   que eren perduts; encara més me deïa tots los perills que se'n podien seguir ni hi
   són, als quals jo responguí com a Déu m'havia administrat, e fermé que jamés no el
   lleixaria ni no estaria de fer mon camí. E quan ell vi que de mon prepòsit no em
   podia moure, ell me donà tot l'endreçament que poc, e donà-me llicència d'anar, e me
   confessé, e prenguí de sa mà nostre Senyor fort secretament, e dix-me que dins la
   sepmana ell seria en una vila apellada Dondela, e enaixí ho fé.

        E jo de present partí d'ell, e me n'ané a la dita vila, e d'aquí tramès (un
   missatger) al rei Irnel, que era en la ciutat d'Armas. Lo qual de fet me tramès
   salconduit e un de sos cavallers e un missatger per conduir-me fins que fos a ells. E
   lo dit arquebisbe vengué al dit jorn e menava bé ab si cent homes d'armes armats a
   llur manera per acompanyar-me, e lleixà-me un torchimant, cosí germà de Joan Talabot;
   e ab los cent homes d'armes jo entré en la terra dels Irises, ça on lo rei Irnel
   senyorejava. E quan haguí cavalgat qualques cinc milles en avant, los dits homes a
   cavall no gosaren passar avant, car tots són grans enemics; mes que se restaren en un
   puig, e jo prenguí comiat d'ells e aní avant.

        E aprés que haguí anada calque mitja llegua, trobé lo conestable del rei Irnel
   bé ab cent homes cavallers, així mateix a la llur manera armats, ab lo qual jo parlí.
   E partí-me d'ell entrò que fui al rei, lo qual m'ha recollit bé, segons llur manera,
   e me tramès present de menjar, ça és carn de bou, car ells no mengen pa ni beuen vi,
   car no n'han; mes beuen aigua e los grans senyors beuen per noblesa llet, e d'alguns
   lo brou de la carn.

        Per tal que llurs costumes e maneres són a nosaltres fort estranyes, per lo pus
   curt que jo poré, vos contaré algunes coses de llurs condicions e maneres, de ço que
   jo ne vi ab lo rei, ab lo qual a mon retorn tenguí la festa de Nadal, no obstant que
   al passar, quan primerament fui ab ell, ho hagués prou vist.

        És veritat que lo rei ve per successió, e ha diverses reis en aquella illa, la
   qual és així gran com l'illa d'Anglaterra; emperò, aquest Irnel és lo major rei, e
   tots los altres són de son llinatge venguts. E aquest ha bé cent quaranta hòmens a
   cavall sens sella, ab un coixí e porten mantes entretallades, que porta cascun segons
   son poder; e s'armen de cota de malla, e porten-les sens cintes ab gorjarets de
   malla, e capells de fer rodons, a manera dels moros o de sarracins; e havia-ne a
   manera de bernes ab espases e coltells e llances fort llongues e primes, a la manera
   de les llances altres antigues són de does brasses; les espases són aitals com les
   dels sarracins, que nosaltres apellam genoeses; lo pom e la crou són d'altra manera,
   que és quasi com una mà estesa; los coltells són llongs e estrets, com lo dit
   menuell, e són fort tallants. Aquesta és llur manera d'armar, e alguns s'ajuden
   d'arcs, que són així petits com mieg arc d'Anglaterra, e sí fan així gran colp com
   los angleses; e són ardits e ha llong temps que guerregen ab los angleses, e lo rei
   d'Anglaterra no en pot venir a son desig. Convé que ell haja hagudes ab ells diverses
   batalles, e llur manera de guerrejar és semblant an aquella dels sarracins, e enaixí
   criden. E van vestits los grans senyors ab una cota sens dobladura fins als ginolls,
   fort escollatats com les dones, e porten grans caperons que duren entrò a la cinta
   tots vestits; la corneta estreta com lo dit, e no porten causses, ni sabates, ni
   bragues, mes se caussen los esperons sobre los talons nuus.

        En aquell estat era lo rei lo jorn de Nadal, e tots sos clercs e cavallers e
   bisbes e abats e altres grans senyors. Los comuns van així com a poden, mal vestits,
   mas la major partida porten mantell de frisa, e mostren totes les parts vergonyoses
   sens tota vergonya, homes e femnes. Pobres gens van nues, mes totes porten d'aquells
   mantells, àvols o bons, e més les dones. La regina e sa filla e sa sor eren vestides
   e lligades de verd, mes que eren descalces; les damisel·les de la regina, les quals
   eren ben vint, eren vestides com a vos he dit dessús, e mostraven lus partides
   immondes ab tan poca de vergonya com deçà mostren la cara.

        E ab lo rei havia entorn de tres mília rossins, e més moltes pobres gens, als
   quals vi que lo rei los faïa almoines grans fer, de carn de bou.

        E si són ells dels pus bells homes e pus belles femnes que jo hagués vistes en
   lo món. E sí no sembraven jamés negun blat, ni han ges de vi, mes tan solament llur
   vida és de carn, e los grans senyors beuen llet per noblesa, e los altres del brou de
   la carn, e aigua; mes que han prou mantega, car tots llurs carns són bous e vaques e
   de bells rossins.

        Lo jorn de Nadal, segons que deïa mon torchaman e alguns altres que sabien
   parlar llatí, lo rei té sa gran cort; sa taula no era sinó que d'una gran quantitat
   de junc estès per terra, e de prop li metien herba la pus delicada que trobaven per
   torcar la boca, e portaven la vianda sobre dos bastons, així com hom porta les
   semals; podeu pensar que los escuders eren mal vestits. Les bèsties no en menjaven
   sinó que herba; en lloc de civada, fulla de grèvol, la qual torren un poc per les
   espines que hi són. E això baste quant a les costumes, car pus no en vull parlar.

        Lo rei me recollit fort e me tramès un bou. En tota sa cort no havia ni pa ni vi
   per menjar ni per beure, mes per gran present me tramès dos fogassets atant tènues
   com a neules, e plegaven-se com a pasta crusa, fets de civada e semblants a terra, e
   tan negres com a carbó, mes eren bé saboroses. E pus lo rei me donà un salconduit per
   passar per tota sa terra e per ses gents a peu o a cavall. E parlà molt, e fort e ab
   gran diligència me demanà dels reis de crestians, en especial del rei de França, e
   dAragó, e de Castella, e de lus costumes e maneres de viure; e segons que aparia per
   ses paraules, ells tenen lus costumes millors e pus perfeites del món.

        Lus hostals, comunament, són en la major partida prop dels bous; e ab los bous
   fan llurs hostals; e un dia, com los herbatges se'n van, així se muden a la manera de
   les aurenetes de Barbaria e de la terra del soldà; així fan ells en mudant llur vila,
   e van tots ensems.

        De la cort d'aquell rei me'n partí e fé mon camí per diverses jornades, car lo
   camí és llong, entrò que fui en una de llurs viles apellada de Processió. E
   apellen-la enaixí car aquí no faran mal a neguna persona, per lo semblant han gran
   devoció a Sant Patrici, e és bona entre lo realme; e los reis tenen aquella vila
   segura, e los pelegrins que hi van és força de lleixar aquí lus bèsties, car no n'hi
   poirien passar les muntanyes ni les aigües rossins ni altres bèsties. Així que,
   d'aquí partent, ané-me'n a peu a la vila ont és lo priorat; e en lo dit priorat és lo
   purgatori, e ha-hi un gran llac pregon, ont és la dita illa; e l'aigua és bona a
   beure, e dedins lo llac ha diverses altres illes. Les aigües són tan grans per l'illa
   que sobre les pus altes muntanyes a penes hi pot hom passar, per les aigües que hi
   són intrar d'aquí a la fi, així que a peu hi ha gran pena de passar, e a cavall
   major.

        Partent-me de la Processió, lo senyor del loc, que és gran senyor, e son frare
   que havia gran devoció a mossenyor Sant Patrici, ells m'ajudaven molt a endreçar, e a
   tots los pelegrins; e ell volc anar ab mi, e m'acompanyà fins al monestir, on hi fui
   recebut molt bé. E passem lo llac ab una barca d'un fust cavat, car altra barca no hi
   havia. Lo senyor de la Processió e lo prior que aquí era se meteren en una altra.

        De present que jo fui al monestir, me demanaren si jo volia intrar a purgatori,
   e jo responguí que sí; e adoncs ells me feren fort amonestar que per res no hi
   volgués intrar ni temptar Déu, cum tan solament no hi hagués perill del cos, mes de
   l'ànima, que muntava més; dient e mostrant-me los perills e la força d'aquells que
   morts hi eren. Mas quan ells vegueren mon fort prepòsit, ells me digueren, e per
   especial lo prior, que convenia que jo fes segons lus ordenances del monestir, així
   com Sant Patrici havia ordenat e sos predecessors del prior, segons que és en lo
   capítol que parla de Sant Patrici. E enaixí jo fi, segons llur ordenança, on cové
   fer, ab gran devoció, tot ço que fan aquests hòmens que per malaltia o per altres
   perills esperen la mort. E tot açò feit, ab gran processió ells acostumen de menar a
   l'església, e en aquell que intre tostemps amonesten fort que per res no hi vullen
   intrar; e me digueren que renunciàs ma intrada per purgar mos pecats, e que me
   volgués metre en alguna religió per servir los frares religioses o ésser religiós, e
   no me volgués metre en tan gran perill.

        E feites totes les ordinacions en l'església, com dessús és dit que Sant Patrici
   ordenà, tot açò feit, ells ab tots los clercs que haver-se pogueren d'aquella
   encontrada, tan gran maití com poguérem, cantem una missa de rèquiem an aquell que
   intra dedins. E tot açò que s'apertenia ells feren.

        E jo estant a l'església, jo parlí ab un nebot meu, fill de ma sor, lo qual era
   del llinatge de Centelles, e era doctor, lo qual havia nom mossèn Bernat de
   Centelles; e ab dos fills meus, dels quals lo major havia nom Lluís, e l'altre Ramon;
   e ab ma companya e servidors. Ells així ordenaven de llur retorn, al cas que Déu fes
   sa voluntat de mi. E doní a mossèn Bernat Centelles, mon nebot, mon testament, lo
   qual era sacristà de Mallorca.

        E tot açò feit, lo prior e los frares e lo senyor de la Processió me demanaren
   que, al cas que morís, on volia ésser sosterrat; e jo responguí que la terra era lo
   sepulcre dels morts, e que jo ho remetia a ells. E ab la processió ells me menaren a
   la porta del purgatori, e jo feí aquí quatre cavallers, dels quals los dos foren mos
   fills, e los altres dos foren un anglès, apellat mossèn Tomàs Agut, altre mossèn Pere
   Maça, del regne de València. E aprés cantaren les lletanies e me donaren d'aigua
   senyada, e lo prior obrí la porta e dix-me aitals paraules davant tots aquells que
   aquí eren:

        -Veu-vos ací lo lloc ont voleu intrar e anar, mes si vós me volíeu creure mi e
   mon consell, vós vos en tornareu arrere, e emendareu en alcuna altra manera vostra
   vida en aquest món, car molts homes hi són intrats que jamés no en tornaren, e són
   tots perits en cos e en ànima, per ço que no han haüda ferma creença en Jesu Crist, e
   per ço ells no poden sofrir los turments que de la part d'allà són. Emperò, si vós hi
   voleu intrar, jo vos diré ço que vós hi trobareu.

        E jo llavores li vaig dir que, ab l'ajuda de Déu, jo hi entraria per purgar mos
   pecats; e adoncs ell me dix:

        -Del feit de la fossa no vos vull res dir, car vós la veeu e ho trobareu, mas en
   un altre lloc Déu vos enviarà sos missatgers, que vos ensenyaran tot ço que vós
   deureu fer; e tantost se n'iran e vos lleixaran tot sol, e enaixí és estat feit a
   tots aquells que hi són intrats davant vós.

        E llavores jo prenguí comiat de tots aquells que aquí eren, e los besí en la
   boca, e me recomané a Déu, e intré dedins; e darrer mi entrà un cavaller, apellat
   mossèn Guillem, senyor de Corsí, lo qual era normand, e era nominat d'ésser lo major
   home e sa muller la major dona que fossen entorn la regina d'Anglaterra, que era
   filla del rei de França. E havia feit tot ço que s'apertenia per la dita intrada, e
   fo a mi així mateix amonestat per los dits frares; e nos amonestaren fort que no
   parlàssem gens la un ab l'altre, e que les paraules e los perills que tant n'eren
   estats dits dels diverses turments per los quals aquells que hi eren intrats perien e
   hi eren estats perduts; e per ço me meteren en feit dubtes en mon cor e en
   l'enteniment, mas la gran voluntat que jo havia de saber en qual estament era lo rei,
   mon senyor, e enaixí mateix de purgar mos pecats, me faïa oblidar tot ço que devia
   tenir. En recomanant-me a les bones oracions dels bons prohomes, e garní-me de fe e
   de creença lo millor que jo poguí, e vaig-me senyar del senyal de la creu, e me
   recomané a Déu, e intré dedins lo purgatori, e mon company aprés. E lo prior en
   continent tancà laporta e se'n tornà ab sos clercs a l'església.

        Quan jo fui dedins la fossa, tantost trobé lo cap, e no ha de llong més que
   qualques does canes de Montpeller; e al cap de la fossa és un poc torta a la mà
   esquerra. E de present que jo fui al cap, jo assaig ab les mans si trobaria traüc ni
   lloc per ont jo pogués anar, mas no en trobé. Veritat és que anant avant jo sentí lo
   cap de la fossa fort flaca, e aparia que si hom se sostengués que se n'intraria. E
   llavores jo me posí a seure lo pus bell que jo poguí, e estiguí en aquell estament
   pus d'una hora que no pensava que altra cosa hi hagués; bé és veritat que me pres una
   susor e angoixa gran de cor, així com si la mar me fes mal o que navigués. E a cap de
   peça, casi d'enuig, m'adormí per la gran angoixa que havia haüda; enaprés venc un tro
   així gran que tots aquells que eren al monestir, tant los canonges com los altres que
   eren venguts am mi, lo sentiren així com si fos dels trons de septembre; e era lo cel
   clar, que tots aquells de fora hagueren açò per a grans meravelles. E en aquella hora
   jo caiguí de calque dues canes d'alt; emperò, per l'angoixa que havia haüda que era
   tot dormilós, jo fui un poc envaït, e per lo gran tro que així era estat terrible,
   que quasi m'havia eixordat. E a cap d'un joc jo gemeguí, e diguí les paraules que lo
   prior m'havia ensenyades, les quals són aquestes: «Criste filii Dei vivi, miserere
   mei peccatori.» E llavores jo vi la fossa oberta, per la qual jo aní llongament, e
   perdé mon companyó, que no el viguí ni sabia què serà feit.

        En açò, tot sol per aquella fossa ané, que tant pus anava avant, tant pus la
   trobava cava en escuretat, tant que perdia de tot la claredat de tot llum. E quan
   haguí un poc anat, jo entré en un lloc que m'aparé lo cap, e aquí jo trobé una sala,
   segons que lo prior m'havia dit, e no hi havia altra claretat sinó així com hom diu
   en lo món entre jorn e nit, en los jorns d'hivern. Aquesta sala no era gens closa
   entorn, mas era am piles ab arcs de volta, així com claustre de monges. E quan haguí
   prou anat amon e avall per aquella sala, jo fui fort meravellat de la forma e tan
   delicada manera quan jo vi aquella sala; e intré dedins e vaig-me seure. E fui fort
   meravellat de la gran beltat e pulcritud que era en aquella sala tan deliciosa, e
   així mateix de l'estranya forma e manera, car, a mon semblant, no vi tan bella sala
   en part on jamés jo fos estat.

        E quan haguí segut una gran peça, vengueren a mi dotze homes, que tots semblaven
   de religió e tots eren vestits de robes blanques, e tots intraren dedins la sala, e a
   llur venir saludaren-me fort humilment. Alcuns d'ells me semblava ésser major, quasi
   com un prior, e aquell parlà ab mi per tots los altres, e fort me confortà, e me dix:

        -Beneït sia Déu, que totes coses té en poder, e que en ton cor ha mès lo bon
   prepòsit, e perfecció en tu lo bé que has començat; e per ço tu és vengut en aquest
   purgatori per tos pecats, sàpies que ell te cové fer ab gran ànimo en aquest fet, e
   si no ho faïes, tu perdries lo cos e l'ànima per ta malvestat. Car tantost com nós
   serem ixits d'aquesta sala, ella serà tota plena de diables, que tots comunament te
   turmentaran e t'amenaçaran, e encara més fort, que te prometran de te'n tornar arrera
   sa e salve e sens ningun perill fins a la porta per ont hi és intrat, si tu los vols
   creure, e així t'assaliran per te decebre. E si tu conscentes a ells, per tant de mal
   que te facen de turments, ni de paors ni d'amenaces que te faran, tu periràs en cos e
   en ànima. E si tu creus fermament e metes tota cura e ta creença en Déu, tu seràs
   quiti de tots los pecats que has fets, e veuràs los turments que són aparellats als
   pecadors per los pecats purgar, e lo repòs on los justs reposaran e se delectaran. E
   garda-te bé que hages Déu tot jorn en ta membrança; e quan los diables te
   turmentaran, invoca tot jorn lo nom de Nostre Senyor Déu Jesu Crist, car per aquell
   seràs tostemps delliurat de tots los turments on seràs mès. E ab tant nós te
   recomanam a Déu, car nós no podem pus ací aturar.

        E puis cascú me donà la benedicció e anarense'n.

        E jo restí aquí tot sol, vestit d'una vestidura de la fe de Jesu Crist, e armat
   de tot mon poder e de gran esperança d'haver victòria, havent gran gran contricció en
   mon cor de tots los pecats que me podia recordar que havia fets, e havent fermament
   tota ma memòria e esperança en Déu, suplicant-li humilment e piadosa que en aquest
   pas així d'estret e perillós no em volgués desemparar, e així mateix pregant e
   suplicant li diguí que em donàs força e poder contra los enemics, per la sua pietat
   la qual jamai no defallí a home que en ell hagués esperança.

        E enaixí com jo estava assetjat tot sol a la sala, esperant la gran batalla dels
   malignes esperits, jo oí sobtament un gran brogit, com si tot lo món hi fos ajustat
   per fer un gran tabust; e cascú cridava en alta veu de son poder, no crec que major
   bruig se pogués fer, e si la virtut del cel no m'hagués gardat e los prohomes no
   m'haguessen ensenyat, jo fora eixit del mon sen.

        Aprés aquest bruig venc la visió dels diables, horribles dimonis, que per totes
   les parts d'aquella tan deliciosa e plasent sala eren tan espesses que negun no els
   poguera comptar. E jo los via en diverses e lletges figures e formes, e ells me
   saludaren, e me regardaren, e digueren-me com per un llagot e retreit:

        -Los altres hòmens del món que savis són no vénen pas fins que són morts; e per
   ço nos te devem saber bon grat e redre-te pus gran gràcies e mercès que als altres
   que no tornen; pus ab gran diligència tu has molt bé servit, tu venes ací sofrir
   turment per los pecats que tu has fets e perpetrats, per los quals tu hauràs ab nós
   turments e dolors grans. Mes per ço, que nos has ben servits, si tu vols creure
   nostre consell e te'n vols tornar, nós te lleixarem encara viure en lo món gran temps
   ab gran goig e plaer; e si no, tu perdràs totes les coses que et puiran ajudar a
   ésser bones e dolces al cor e a l'ànima.

        E açò ells me van dir per me decebre e per menaces e per mentides; mes Déu me fé
   metre cor que jo los ho menyspreava tot, e de totes llurs menaces no curava, ni jamés
   no fóra eixit per neguna cosa ni per altra, ans me tenguí tot segur e ninguna cosa jo
   los responguí. E quan los dimonis vegueren que jo los menyspreava de tot, ells me
   començaren les dents a cruixir sobres mi, e encontinent ells feren un gran foc al mig
   de la sala, e lligaren-me fort los braços, los peus e les mans, e aprés me gitaren al
   foc. E rossegaven-me ab crocs de ferr per los braços, e cridaven e bramaven per
   fer-me major paor e per més m'espaventar. Mes Déu, que d'esperança m'havia proveït e
   fortificat, que no em lleixà oblidar lo seu sant nom, ni ço que los bons prohomes
   m'havien ensenyat, que jo apellàs lo nom de Déu; en aquesta manera me defendí de llur
   temptació. E quan m'hagueren gitat al foc, e tantost com jo nomenàs lo nom de Jesu
   Crist, tantost fui guarit e lo foc escandit, que no hi restà una sola belluga. E quan
   jo vi açò, vaig recobrar cor e fui molt pus ardit que davant, e fermé en mon cor que
   jamés pus no en los dubtaria, pus que anomenant lo nom de Déu los haguí vençuts.

        E adoncs los dimonis feren gran bruig e remor, e ixiren de la sala, e se
   partiren en moltes parts; mas més prou ne restaren per a mi, et aquells me menaren en
   una terra gasta molt llongament. E aquella terra era molt negra e tenebrosa, ni no hi
   vi sinó malignes espirits que me rossegaven per lo mig d'aquella terra, e hi faïa tan
   gran vent e fort suau, que a penes hom lo podia oir; mes ell me semblava que aquell
   vent me passava e m'atraversava tot lo cos, e tant me grevava que pus no podia.

        E d'aquí avant m'emmenaren aquells dimonis devers orient, lla ont lo solell se
   lleva als pus grans jorns de l'estiu. E quan hagueren un petit anat, me tornaren lla
   ont lo solell se llevava en los pus curts jorns de l'any en hivern, i venguérem quasi
   a la fi del món. E aquí oí plorar, cridar e gemir e plànyer moltes persones
   dolorosament e durament, que me semblava que grans gents de totes terres hi fossen
   ajustades per fer dol; e quan vinguem pus avant, pus fort oíem e enteníem llur gran
   dolor. E d'aquí vinguem en un gran camp ple de dolor e de captivitat, e no podia
   veure la fi perquè era tan llong. E aquí havia homes e femnes de diverses maneres e
   estats, que jaïen en terra tots nus e tots estesos, los ventres dejús; e estaven ab
   clavells clavellats en terra, tots ardents, e ells eren clavellats per los peus e per
   les mans, e los dragons los mordien e ficaven les dents dedins lus cossos per la
   carn, com a si los deguessen menjar. E de la gran pena que aquelles gents sofrien,
   mordien la terra moltes vegades e cridaven per lo mig d'ells, e de part dessús los
   turmentaven e los batien molt vilanament.

        E adoncs los dimonis m'amenaçaren d'aquell turment e digueren-me:

        -Tal turment tu hauràs, si no en deslliberes creure nostre consell; e no demanam
   altra cosa més que lleixes ço que has pres e començat e has a fer, e que te'n
   retornes, car nós te metrem defora la porta per ont tu hi és intrat, e te n'iràs sens
   mal sofrir.

        E jo no los digné d'oir ni les volguí respondre, mes me semble com nostre Senyor
   m'havia delliurat dels altres turments que per lo semblant ho faria d'aquell. E quan
   ells vegueren açò, ells me gitaren contra terra per metre los clavells contra les
   mans e per los peus, e jo apellí lo nom de Jesu Crist fill de Déu viu, per lo qual
   los dimonis no em pogueren mal fer en deguna manera, ans fui delliure d'aquell
   turment que era en aquell camp.

        E puis ells me menaren en un altre camp, on havia més de dolors que al primer;
   lo qual era ple de diverses gents de diverses estats, e aquelles gents eren ab
   clavells clavellades com les altres, mas ab altra diferència e manera, que aquestes
   havien serpents que lus mordien les venes e les artèries del coll, e per lo cos
   metien los caps dessús los pits, e per lo pitz plantaven agulles; e n'hi havia
   d'altres que sobre lur havien calàpets e lluerts cremants ab lo morre llong e agut
   los trencaven per lo mig lo pitz e los traïen lo cor del ventre. E aquestes gents
   faïen lo major dol que podien, lo qual era molt terrible. E los dimonis corrien per
   lo mig d'ells, que los batien e turmentaven asprament. E aquell camp era tan llong
   que hom no en podia veure la fi, mes l'ample del camp vi, e aprés me digueren los
   dimonis:

        -Aquest turment sofriràs tu si no te'n tornes.

        E jo no diguí mot, e quan jo no volguí res fer, ells me volgueren turmentar e
   forçar; mes no pogueren, per lo nom de Jesu Crist que jo diguí, e fui delliure
   d'aquest perill encontinent.

        Mas los dimonis me menaren encara en un altre camp, on havia d'aquells que jo ne
   podia haver gran dol e gran congoixa e pietat en mon cor, car tantes de gents hi
   havia que hom no en les poguera comptar. Les gents jaïen en terra, sobre menuts
   clavells, tots ardents, que los trancaven per tot lo cos talament que tot lo cos del
   cap entrò als peus hom no hi trobara lloc on hom pogués metre lo cap del dit petit
   que tot no fos traucat. E aquells se planyien com a gents que fossen prop de la mort,
   e ab gran pena podien formar lus veus enaixí com los altres. E un vent ventava tan
   fort, que los turmentava tots quan los tocava; e los turments e los dimonis que eren
   aquí, e los batien fort e turmentaven tan cruelment, que home vivent no ho poria
   veure aitals turments. Puis me digueren los dimonis:

        -Aquest turment sofriràs tu si no te'n vols tornar.

        Mes jo volguí consentir, e llavores me gitaren en terra, e volgueren-me
   turmentar com les altres; mes no pogueren, car jo apellí lo nom de Jesu Crist, e
   enaixí escapí.

        E puis s'esforçaven de grevar-me, en aquest terç camp, lo qual era tot ple de
   foc. E puis me menaren en un altre camp, lo qual era tot ple de foc en què havia
   totes maneres de foc e de turments fort espaventables e ferotges e greus, ont havia
   tanta de gent que era sens nombre: los uns penjaven per los peus ab cadenes de fer
   cremants; los altres per les mans; los altres per los braços, e los altres per les
   cames. E lo camp on ells penjaven cremava dejús en flama de foc de solpre, e los
   rostien sobre grans gresilles de fer cremants. Los altres rostien ab grans asts de
   fer sobre lo foc, e faïen degotar sobre ells per enllardar gotes de diversos metalls
   totes ardents, que los dimonis fonien sobre ells. En açò los turmentaven los dimonis
   ab diversos turments e no seria negun en deguna manera que pogués imaginar ni pensar
   los turments que aquí eren. E aquí jo vi bell colp de mos companyons, que jo
   conoixia, e de mos parents e parentes; e lo rei don Joan d'Aragó, e frare Francès del
   Pueg, de l'ordre de Girona, dels frares menors del dit convent; e N'Aldonga de
   Queralt, que era ma neboda, la qual no era morta quan jo partí de la terra, ni jo no
   sabia de sa mort.

        Tots aquests eren en via de salvació, mes per los pecats eren aquí en aquella
   pena. E la pena major que ma neboda havia era per les pinctures e emblanquiments que
   havia feits en sa cara quan vivia. E frare Francès, ab lo qual jo parlí, sofria la
   major pena per una monja que traguí d'un monestir; e fóra estat damnat si no fos per
   la gran contricció que hac de son pecat, e penedença que fé en sa vida.

        Enaprés parlí molt ab lo rei, mon senyor, lo qual, per la gràcia de Déu, era en
   via de salvació. La raó per què sofria les penes no la volgué dir, e dic que los reis
   e prínceps que són en lo món se deuen sobre totes coses gardar de fer injustícia per
   fer plaer ni favor a negú ni a neguna ni a d'altres pus prop del llinatge, sien
   hòmens o femnes, d'ont són ixits ni venguts.

        No en cur pus de parlar d'açò, mas que regracie a Déu car aquells són en via de
   salvació. Plàcia-li a Déu que aital sien tots, e sien en aquell nombre, ni millor no
   podien. Mas si en aquest segle hom sabia cum los pecats són punits, abans se
   lleixaria hom per petits bocins o peces menudes tallar que hom volgués pecar, ni
   olesa neguna ni malvestat neguna pensar; car ningú no poiria ni imaginar ni contar
   los crits ni los brams ni les vilanies que lus fan, ni los turments que sofriren. E
   los dimonis tot jorn los turmenten, e menen tan gran bruig que major no pot ésser.
   Cada un d'aquells me volgueren turmentar, mes jo apellí lo nom de Déu, per lo qual
   ells no em pogueren fer mal.

        Aprés açò me menaren los dimonis en una gran vall on hi havia una gran roda de
   foc ardent, d'on los rodets e les branques eren totes plenes de crocs de ferro
   cremants; e en cascun croc penjava una ànima. E aquella roda penjava tota dreta, la
   mitat en bas l'altra contra la terra, on havia foc negre com de solfre, e cremaven
   aquells que hi penjaven en aquella roda. E adoncs me digueren los dimonis:

        -Aquesta pena sofriràs tu, mes nós te mostrarem abans quin turment és açò.

        E llavores anaren los dimonis d'una part e d'altra, e la roda posaren-la contra
   los altres, e feren ixir grans flames per lo mig e entorn de la roda, e feren-la tan
   solament rodar e anar, que la un no podia veure l'altre d'aquells que penjaven en la
   roda, ans semblava, per ço que rodava així fort, que no hi hagués sinó foc. E aquells
   que penjaven en aquella roda se planyien molt dolorosament. E llavores los dimonis me
   prenguen, e gitaren-me sobre la roda, en rodant jo apellí lo nom de Jesu Crist, e
   tantost jo isquí ln de la roda, e fui delliurat d'aquell perill e d'aquell turment.

        D'aquest gran turment me menaren en un altre turment, on hi havia una gran casa
   tota fumant, com un forn o una fornal; e era tan llonga que jo no podia veure lo cap.
   Enaixí com los demonis me rossegaven per aquella part, que quan jo fui un poc avant
   volguí aturar-me un poc, car jo sentia tan gran calor que no podia pus anar. E los
   dimonis me manaren:

        -Per què atures? Que açò és una cosa per banyar tu, vulles o no, ab aquells que
   s'hi banyaven.

        E quan vi pus prop, jo oi gents plànyer e ploraven molt dolorosament; e quan jo
   entrí en la dita casa, jo vi que era tota plena de fosses rodones, que eren tan prop
   l'una de l'autra que hom no hi podia trobar camí negun. E cada una d'aquestes fosses
   eren plenes dedins de metalls tot fusos e ardents, e aquí cabussaven gents en plom
   fus; e los altres ab cuire bullent; e los altres ab ferr; que per força de foc e de
   gran dolor semblava que fos vi vermell; e los altres ab argent tan cald e tot fus,
   tan clar com si fos lo solell.

        Enaixí eren en grans turments e moltes maneres de gents de diverses estats, que
   eren tots nuus; e tot ço que jo havia vist de turments no em semblaren res a regard
   d'aquell, car tots aquells que aquí eren semblaven que se sostenguessen sobre los
   artells dels peus, e regardaven tots vers un vent, a mon semblant apellat tramuntana,
   e semblava que esperassen la mort, e tremolaven molt estretament e estranya. E
   llavors jo estiguí molt meravellat, e un dels dimonis me dix:

        -Tu te meravelles per què aquest poble ha tan gran paor, què és açò que esperen;
   mas si tu no te'n tornes, tu ho sabràs molt tost.

        E a penes lo dimoni hac açò dit que venc una mutació de vent, que emportà los
   dimonis, e així mateix mi e tota aquesta gent en un fluvi fred e pudent e molt bas,
   vers l'autra part de la muntanya. Ploraven moltes gents e se planyien molt
   dolorosament de fred e de pudor, e quan s'esforçaven d'ixir defora, los dimonis los
   cabussaven pus fort. E jo, estant dubtós dels grans turments, comencí de reclamar
   nostre Senyor Jesu Crist, e enaixí me trobí fora del perill d'aquell turment.

        Aprés los dimonis s'apropiaren de mi e me menaren devers orient, e jo mirí
   davant mi, e vi una gran flama pudent com solfre. E aquella flama muntava tan alt,
   segons que me semblava, e havia-hi hòmens e femnes de diverses estats tots ardents,
   que volaven en l'aire tan alt com jo podia regardar, enaixí com les bellugues del foc
   fan. E quan la flama s'hi abissava e se flacava, le caïen les gents dedins lo foc. E
   així cum vinguem prop, ell me semblà que açò fos infern, un pou d'on la flama ixia. E
   llavores los dimonis me digueren:

        -Aquest pou que tu vees és la boca d'infern on és nostra habitació; e per ço que
   tu nos has servits fins ací, tu hi intraràs estar ab nós tostemps, e açò és lo
   lloguer d'aquells que nos serveixen. E sàpies que ací intraràs tu, e hi periràs en
   cos e en ànima; e si tu nos vols creure nostre consell que te'n vulles tornar, nós te
   menarem a la porta de fora, sens fer mal, per ont tu és intrat.

        Mes tostemps jo haguí sobirana e gran fiança en nostre Senyor, e haguí en molt
   gran despit la promesa. E quan ells hagueren vist açò, me prengueren e me gitaren al
   pou, e tant quant pus lo davallava, tant lo trobava pus ample, e pus gran pena hi
   sentí e treball e moltes angoixes, que quasi jo pensí defallir en tant que pensí lo
   nom de Déu oblidar; e vaig-lo reclamar Jesu Crist e tota sa ajuda per la molt gran
   angoixa que jo hi sentia e per la gran dolor e turment ni eren ni hi són. Enaixí com
   a Déu plau e per la sua gràcia no em volc desemparar, en lo nom de Jesu Crist nomené,
   e de present la força de la flama me gità fora del pou ab lo vent, e ab l'aire e ab
   los altres davallí de costa lo pou, e esté aquí una gran peça que no sabia on era ni
   en qual part degués anar, e fui tot sol, que jo no sabí on eren anats los dimonis ni
   què s'eren feits aquells que aquí m'havien menat.

        E llavores vengueren altres dimonis que ixiren del pou tot dret a mi, e
   digueren-me:

        -Què fas tu ací? Nostres companyons t'han dit que açò era lo pou d'infern, e han
   mentit; que nostra costuma és de tot jorn mentir, per ço que nós decebem volenters,
   per mentir; en veritat, tots aquells que nós podem, nós decebem. Mes aquest no és pas
   lo pou d'infern, mes nós t'hi menarem e te metrem.

        E gran tempesta me faïen, e deïen açò me menaren lluny. E d'aquí venguem en un
   fluvi molt llong e ample e pudent; e semblà-me que tot fos de foc e de flama de
   solfre embrasat, e era tot ple de dimonis. E aquells que m'havien amenat me digueren:

        -Ell te cové anar e passar per aquest pont; tantost com tu ixiràs, lo vent que
   és dedins lo fluvi, e nostres companyons que hi són te pendran e te cabussaran dedins
   lo pus pregon. Mes ell te cové passar e regardar davant quina via ha lo pont.

        E aquell havia en si tres coses que molt fan dubtar. La primera que era glaçat e
   estret; e posat per cas que fos ample prou, a penes s'hi poguera hom tenir dessús. La
   segona, era tan alt que era molt a dubtar e era terrible cosa a regardar la terra. La
   terça era que lo vent hi corria tan fort que nengun no ho poria pensar lo bruig que
   aquí se faïa. Puis me digueren que:

        -Si tu nos vols creure, tu escaparàs d'aquest turment, car açò és lo darrer que
   trobaràs.

        E jo me pensí llavores que nostre Senyor m'havia gardat e defensat, e jo montí
   ab fort gran coratge dessobre lo pont. D'on pus ané dessús avant, lo trobí pus ample
   e pus segurament ané, car lo pont s'amplava d'una part e d'altra, enaixí que hi
   pogueren bé anar dues bèsties carregades. E los dimonis que aquí m'havien menat se
   restaren a la riba del fluvi, e quan ells anaren veure que jo me n'anava així
   segurament sobre lo pont, feren molt gran dol e molt horrible e tan espaventable, que
   pus m'espavantaren e me féu més de paor e horrebletat de llur crit, que no havia fet
   lo dubte dels turments que jo havia vists ni oïts ni passats. E jo passí fora lo pont
   així com si degú no el me defenés. E quan jo fui bé avant e regardí lo lluvi e lo
   pont que jo havia passat, e los dimonis que m'hagueren lleixat, que pus no em
   pogueren fer mal.

        Mes totes coses vi en aquell purgatori, coses les quals me foren devedades de
   dir en pena de mort, ni Déu no ho vulla que per ma boca sien revelades; que pensaria
   los dolors ni los turments que hi són, ell los hauria tot jorn en memòria en son cor;
   los treballs e les penes d'aquest món, ni les altres malauties ni pobretats no los
   grevaria res, car tots los turments d'aquest món no són sin dolces rosades de tots
   los mals que hi són al regard d'aquells, ni nengun non se delectaria carnalment en
   deguns delits d'aquest món. E qui bé pensa d'aquestes que són religioses e són en
   afliccions, deuen pensar com són grans los turments e les penes d'infern e les penes
   e turments de purgatori, car prou és pus lleugera cosa sofrir les penes en aquest
   món, al cos ensems ab l'ànima, que quan cové sofrir e anar a tants de mals e de
   dolors en purgatori e pus en infern.

        Totes vegades preguem a nostre Senyor que per la sua santa misericòrdia e per la
   sua gran dolçor nos do e nos faça u passar les penes de purgatori e venir a la glòria
   de paradís en lo goig e en lo bé que jamai nos fallirà. E preguem nostre Senyor per
   nostres pares e mares e per tots nostros bons amics que són passes d'aquest món en
   altre e són en aquells turments que Jesu Crist, per la sua gràcia e misericòrdia, nos
   ne vulla gitar. E tots aquells que en pregaran ni faran almoines ni altres béns per
   aquells o per aquelles que són en aquelles penes, sien beneïts de Déu e davant la sua
   faç, car açò és la pus gran necessitat que pusca ésser, ni haver pietat d'aquells que
   aquí són, car açò és la pus gran caritat quepusca ésser. E açò és una cosa per la
   qual aquells són turmentats en purgatori per què sien alleujats dels turments e
   delliurats, no pas per aquells que hi intraran per la boca l'infern. Ara entenga-se
   cascú a fer bé e no pas mal e guarde-se que no es faça per què no el covenga anar en
   infern, car açò és sens retorn e sens fi. E aquell Senyor que ha totes coses en son
   poder nos garde de mal tots e totes. Amén.

        E quan jo fui passat, doní llaors e gràcies que ell m'havia feites, que així
   m'havia delliurat de tants forts cruells perills. E vi davant mi un gran mur molt alt
   de meravellosa manera e fort estranya, en lo qual havia una porta que tota lluïa pus
   que d'or ornada e de peres precioses tota closa; e quan jo fui prop d'ella, a dos
   milles o més, ella s'obric, e de dins isqué així gran odor com si per tot lo món hom
   tostés o rostís espècies o fos ple d'altres coses ben odorants. E aquesta odor
   sobremuntava totes les altres, tant era suau e dolça e plasent a mon semblant. E aquí
   recobrí tota ma força e ma sanitat, e me semblà que jo no hagués sofert nengun mal,
   sinó tot bé, sens pena e sens angoixa, e oblidí tots los mals entirament que davant
   havia haüts.

        Si mirí davant la porta, e vi una terra molt gran; e era pus clara que la
   claretat del sol, e jo haguí molt gran desig de venir dedins. E abans que jo hi
   intrés, me vingué una gran processió davant tan gran e meravellosa que jamés tala no
   havia vista. E portaven crosses e ciris ardents e grans robes de palmes, que
   semblaven ésser d'or; en què venguen hòmens de grans estats, on havia papa e
   cardenals e arquebisbes, monges e capellans e gran golp d'altres clercs, així com són
   ordenats al servici de Déu, tant quant en lo món són estats, e moltes d'altres; e les
   gents que eren d'altra semblança, cascun segons son estat en què eren en aquesta vida
   mortal; e així mateix molt bella companya de dones ab les quals jo fui recebut ab
   molt gran honor e ab molt gran goig. E menaren-me'n ab ells dedins la porta, e
   cantaren molt dolçament una manera de cançó que jo a ma vida no havia oïda. E quan
   hagueren gran temps cantat, vengueren dos arquebisbes, a mon semblant, e me prenguen
   en llur habitació e en llur companya, e me menaren per lo mig d'aquella intrada
   deportant e per veure e regardant les meravelles que hi eren. E davant ells parlaren
   ab mi, e lloaren e beneïren Déu, que així m'havia confirmat mon coratge e bona e
   vertadera fe, per la qual havia venguts los dimonis e era escapat de tants turments.
   E adoncs me menaren per tota aquella terra e me mostraren tants d'alegries, de
   dolçors e de plasers, que jo no ho poria demostrar ni divisar ni dir, tant era la
   terra bella, e me semblava que tot açò fos com lo sol quan ha morta la llum d'una
   part e d'altra quan és en la llanterna per la sua gran claredat; enaixí hi fo lo sol
   ab menys poca claror per la claretat que jo hi havia tan dolça e molt suau e
   deliciosa.

        E aquella terra e aquella encontrada era tan ampla, que hom no podia veure lo
   cap de neguna part, e era plena de prats fort verds e delicades herbes ab molt gran
   mesura ordenats, ple de flors almeltats de les diverses colors d'aquelles tan suaus e
   aconsolables, e d'arbres ple odorants e delectables, e de fruiters de tota semblança
   e de tan gran beltat, e molt gran quantitat e abundància que me semblava que per tots
   temps hom hi poguera ben viure sens morir.

        E estant dedins hom no hi pot sofrir neguna pena ni enuig, car la claretat ve
   pura del sol d'aquell relluís molt fort tots temps. Mas la gran multitud de les gents
   que jo vi era tan gran que jo no havia vist tant en lo món; e estaven en semblança de
   persones de religió com estan en los convents dels religioses, cascú en son ordre, e
   anaven e venien a tota llur voluntat los uns ab los altres e deportant e prenent
   plaer e faent festa ab gran alegria, lloant e glorificant lo creator. E enaixí com
   una estela és pus clara que l'altra, enaixí eren ells; e eren vestits de robes d'or,
   e de verd, e los altres de blanc, e los altres de vermell, en tal forma com ells
   havien en aquest món a Déu servit. E jo coneguí les semblances de les robes dels
   ordres, car enaixí com eren en diverses colors en lo món, així eren ells en diverses
   claredats. E açò que sembla tot color d'or e les diverses colors de robes eren colors
   de diverses glòries e claretats; e aquí ne havia que eren coronats com reis. E molt
   haguí gran plaer en los regardar e en oir los dolços cants que ells faïen en totes
   parts e hi haviem tanta de dolçor e tan gran odor que persona humana no ho poria
   pensar en sentint aquella glòria, car no havia sinó goig e alegries, car cascú
   s'alegrava de si mateix e dels altres. E tots aquells que me regardaren, lloaven e
   beneïen Déu, e faïen novelles alegries per mi així com si jo hagués a un cascú de lus
   frares restaurats de mort.

        E en aquell lloc no ha cald ni fred, ni altra cosa que puga noure ni fer enuig
   ni dar pena a cos d'home; e molt és aquell lloc plasent e delectable, car no hi ha
   sinó que goig e alegries e deliciositat.

        E puis jo vi de novelles coses que jo no podia saber ni dir en aquest món. E
   aprés que jo haguí oït los dolces cants e melodies, adoncs los dos arcebisbes que
   m'havien menat dedins me tiraren a part e van-me dir:

        -Nostre car frare, ara has vist una partida de ço que tu has desitjat, ço és, lo
   goig e alegries dels justs e lo turment dels pecadors. Beneït sia Déu que totes coses
   ha feites, e nos ha resemuts de son preciós sang, lo qual t'ha donat aquell bon
   prepòsit que sies passat per los turments que has vist. E per ço que per sa virtut e
   per sa gran gràcia és vengut a nós, nós te diem que açò que tu has vist en aquesta
   terra sàpies que aquesta terra és paradís terrenal, d'on Adam, lo primer pare fo
   gitat per son pecat; e d'açò venc la dolor del món. E d'ací ell veïa Déu e parlava ab
   ell e ab la companya dels àngels estaven amb ell; e per ço car ell no gardà los
   comanaments de Déu, perdé lo gran plaer celestial d'aquest lloc e la gràcia que Déu
   li havia donada, entrò que lo fill de Déu per sa bondat ha presa carn humana e ha
   feita nostra redempció, per aquella fe que nos reebem al baptisme on creem que no hi
   ha altra vida que aquella on nosaltres fórem nats, e per sa amor e esperança, així
   com Adam, e per lo que, aprés nostre baptisme, fórem lleixats en lo món e hi havem
   feits molts de pecats, per ço nos cové a venir en purgatori e passar per lo mig
   d'aquelles penes que tu has vistes en aquell purgatori ont tu has passat, e les
   penitències que nós reebem davant la mort nos tenen lloc en purgatori e la resta hi
   compleis hom en lo dit purgatori sofrint aquells turments segons lo que hom ha feit.
   E nós tots, que som ací, som estats en purgatori per nostres pecats, e tots aquells
   que has vists als turments per on tu és passat, que ells seran purgats, vindran al
   repòs ont nós hem. E quan vénen altres cové que anem a l'encontre d'ells, enaixí com
   havem a tu, e los menam així. E d'aquells que són purgats en purgatori los uns hi
   estan pus que los altres e los altres menys, e nengú d'ells no en pot saber l'hora
   quan ell n'ixirà. Mes per les misses que hom canta, e per les pregàries e oracions e
   almoines que hom faça per ells, ixen del turment o en partides són alleviats fins per
   tant que són tots delliures, car nengú no pot saber de si tot açò, com ells sofriren
   los turments per los pecats; e per açò nós, en aquesta manera havem espaci d'hi estar
   segons los béns que havem feits; e pausant que nós siam delliures del foc de
   purgatori, no som pas dignes d'intrar en paradís, encara més nós som així ab gran
   goig e ab gran repòs, com tu vees; e quan plaurà a Déu, nós irem en paradís. E nostra
   companya creis e minva cascun dia, així com aquells de purgatori vénen a nós quan són
   purgats, e enaixí se'n van alguns de nós de paradís terrenal en paradís celestial.

        E quan ells haguen ab mi parlat així llongament, me menaren en una gran
   muntanya, e digueren-me que regardàs en aut e en avant, vers lo cel, e jo hi vaig
   regardar, e van-me demanar de quina color era ni cum me semblava ni ont era jo. E jo
   lus vaig respondre que a mi me semblava color d'or e d'argent de la fornal ixit. E
   llavores ells me van dir:

        -Sàpies que ço que tu vees és la porta de paradís, e tot ço que davalla del cel
   a nós davalla, e enaixí se'n va hom en paradís. E cascun jorn tant cum nós hem ací
   nos envia nostre Senyor de la magnà del cel, e tu sabràs quina vianda és.

        E apenes hagueren açó dit, que una gran claredat davallà del cel, així com una
   gran flama de foc, e semblà-me que aquella gran claredat cobria tota aquella terra, e
   aquella claredat davallà per raigs sobre aquells que eren aquí, enaixí mateix sobre
   mon cap, e no hi esté gaire que aquells raigs no s'intraren dedins lo cos. E adoncs
   me semblà que jo sentís dedins mi tan gran dolçor en mon coratge e en mon cor que per
   lo gran plaer que haguí no sabí si era mort o viu. E adoncs me digueren dos
   arquebisbes:

        -Açò és la vianda de paradís que és apellada sens fi en aquells que d'ací
   muntaran al cel.

        Aquí fóra jo volenterament aturat si hagués pogut, mes, aprés aquestes coses que
   a mi foren plenes de dolçor e de goig, me van dir los arquebisbes unes novelles d'on
   jo fui molt dolent e ja molt més trist:

        -Ara has tu vist una partida de ço que tu demanaves ni desitjaves a veure, sí és
   lo turment dels pecadors e la glòria dels salvats; e sí te cové d'anar e tornar per
   lo camí d'on és vengut. Segons ço que faràs ni estaràs al món, si tu viues pus segons
   Déu, tu sies segur que tu vendràs a nós quan tu traspassaràs al món mortal; e si tu
   menes mala vida, d'on Déu te'n defena, tu has bé vist quins turments que te sien
   aparellats. E te'n tornant tu no dubtaràs res dels turments que hi has vists al
   venir, no te poran nolre ni gosaran apropiar de tu ni fer negun mal, ni los turments
   non te grevaran en manera ninguna.

        E oïdes les paraules, jo, veent que m'havia d'aquí de llur companyia a partir e
   tornar-me per lo camí e per los turments que havia passats, no me poguí tenir de
   plorar e de llagremejar quan vi que me calia tornar, e adoncs los vaig dir, tot en
   plorant:

        -D'ací no em partiré pas jo, car jo dubte fort, si me'n torn, que faça cosa al
   món que em lleixe devenir ací.

        E llavores ells me digueren que:

        -Açò no serà pas a ta voluntat, mes al plaer d'aquell que nos has feits tu e més
   nós.

        E adoncs me'n torné a la porta en plorant, e ells ab mi. E jo me n'ixí defores,
   mes açò fo ultra ma voluntat. E ells tanquen la porta aprés mi e torné-me'n per la
   via que era vengut, entrò a la sala, e quan los dimonis m'encontraven ells se fugien
   davant mi com si me dubtassen fortment. E los turments no me pogueren noure ni no me
   feren negun mal, tan entrò que jo fui a la sala d'on jo era passat primerament, e
   vengueren-me a l'encontre los dotze hòmens que havien parlat ab mi a l'anar, los
   quals lloaren nostre Senyor molt fort que en aquell fort e sant coratge m'havia
   confirmat e tengut. E aquí verte mon companyó que jo no l'havia vist depuis que hi
   era intrat, lo qual per lo mal que havia passat era fort debilitat, el qual, per la
   gràcia de Déu, ajudé a ixir. Adoncs ells me digueren:

        -Tu és quiti de tots los pecats que has feits, e te convé a tornar a l'alba del
   jorn en ta terra, car si lo prior no te trobava o aquells que hi estan per te venir a
   cercar a la porta, car ells dubtarien de ton retorn e se'n tornarien arrere.

        E adoncs nos senyàrem, e nos beneïren, e nosaltres nos cuitàrem lo pus tost que
   poguérem, e venguérem prou avant que no trobàvem cap ni no sabiem ont érem. Per què
   jo e mon companyó fórem fort espaventats e torbats, pensant que fóssem encloses. E
   adoncs nosaltres nos posem a pregar Déu devotament, e que de tans grans perills nos
   havia gitats e delliurats, que nos volgués gitar e delliurar d'aquest e que no
   períssem. Enaixí estant assetjats e per l'oració e lo treball que havíem passat, amb
   l'angoixa que cascú pot pensar, nosaltres nos condormíem; e estant així adormits,
   venc un tro fort gran, mas no pas tan gran com lo primer, e de feit nos revellem, e
   jo e mon companyó haguérem gran paor, e trobem-nos a la porta ont nós érem intrats a
   la primera fossa. E estant aquí dubtant-nos ont eren aquells que nos havien meses
   dedins e nos devien venir cercar del monestir, e fórem a la porta, e de present que
   l'hagueren oberta, ells nos veeren venir e ixir d'aquí. E fórem recebuts ab molt
   goig, e de feit nos meteren a l'església, on férem nostres oracions e gràcies a Déu,
   segons que ell nos havia amonstrat.

        E partent d'aquí tornem-nos-en per lo camí al rei Irnel, que molt bé nos
   recollic e hac gran goig. E tenguí la festa del jorn de Nadal, on ell tenia gran cort
   segons llur manera, la qual a nós de part de ça nos és molt estranya per estat de
   rei, cum bé que aquell hagués així gran gent. E partí d'allí e torné'm a la terra
   dels angleses, que tenen en aquella illa d'Irlanda, és lo cap d'Anglaterra; e fórem
   ab la comtessa de la Marca en un castell seu, la qual molt honorablement nos
   recollic, e nos donà de joells competentment. E pertot on passàvem nos faïen gran
   honor, semblant que nos mostrant gran devoció quan siam delliurats d'aquells tans
   grans perills. E si jo hagués volgut respondre, molt fui enterrogat dedins l'illa que
   no fui despuis.

        Lo comte de la Marca era anat en Anglaterra; e partim d'aquí arribem e davallem
   les muntanyes, ont nos metérem en mar per passar en Anglaterra. E fui en aquella
   ciutat molt notablement recollit per los gentils hòmens e per los religioses. E
   d'aquí enfores passí la mar, e arribem en Gal·les davant un pont que s'apella Oliet e
   d'aquí per mes jornades arribem en Anglaterra, on trobí lo rei en una villa apellada
   lo Quisiel, ont ha fort bella abadia de monges negres, ont lo rei pausava, e així
   mateix la regina hi era, ont fui notablement recollit. E d'aquí per mes jornades
   traversí l'illa d'Anglaterra, passant a Londres, arribí al port de Drave, on vi lo
   cap de Galvany, car aquí morí, e així mateix la cota mal tallada, car així s'apellava
   aquell cavaller que la portava. E gardaven açò dins lo castell per bona cavalleria
   d'ells. E aquí me metí en mar e traversí a Calis; e aquí per mes jornades fi mon camí
   per Picardia a la cort del rei de França, lo qual trobí a París on me recollí molt
   noblement per ço que jo era son servidor e cambrer, e fui de son pare que me noirí; e
   aquí esté bé quatre meses per manament del papa, e fui ab ell a les justes que fé
   l'emperador d'Alemanya, que era aleshores lo rei de Bohèmia, e aquí fo lo rei de
   Navarra e diverses dux e grans senyors. E quan lo rei fo tornat a París, jo me'n
   partí e me'n torní en Avinyó al papa, lo qual notablement me recollí.

        Ara preguem nostre Senyor, que totes coses ha en poder, que per la sua santa
   gràcia e misericòrdia nos lleix en tal manera viure en aquest món que nós puscam en
   tal manera purgar nostres pecats, que en la fi, en l'hora de la mort que puscam
   esquivar les penes e los turments que vós haveu oïts recontar; que puscam haver a la
   fi los béns que jamés no en falliran. Preguem a Déu que nos gard; e pregau per mi, si
   vos plau, aquells qui llegireu aquest llibre escript de ma pròpia mà.

        Explicit liber beati Patrici de penis purgatorii. Deo gratias.

       Viatge del vescomte Ramon del Perellós i de Roda fet al
   Purgatori nomenat de Sant Patrici                               
       Ramon de Perellós

     Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000