La Ratlla Dreta : Drama en Tres Actes i en Vers Serafí Pitarra La Ratlla Dreta : Drama en Tres Actes i en Vers. Frederic Soler i Hubert PERSONATJES LA SENYORA LO PARE L'ADVOCAT LO REO L'acció del drama passa en 1873, época en que estava establert lo Jurat. Esquerra y dreta: las del actor. Acte Primer. Despatx d'un Advocat famòs, de Barcelona. Duas portas al fondo; entre las duas, l'armari llibrería plé de volums, llibres y papers. Al costat de la dreta, un balcò ab cortinatjes y transparent de glassa, brodat; á la esquerra, una porta, qu'es la del quarto de L'ADVOCAT. Escriptori, sillò, cadiras, etc. Aprop del balcò una taula ovalada cuberta ab un tapete brodat; entre'ls quadros de la pared un que contè un trevall brodat d'or. L'escriptori ò taula ministre, á la esquera, enfront del balcò. L'autor recomana que no falti ni un sol objecte dels que's veuhen en lo despatx d'un advocat. Per la porta dreta del fondo se veurá un'altra sala, y de costat, la mampara vermella ab vius d'or que dòna entrada als clients. A totas las portas, portiers. Escena I LO PARE. (Apareix passejant preocupat y diu trist:) Apenas menja, no dorm tè mitj plorosa la vista, no somriu may, y está flach com si alguna malaltia estranya lo fès patir. ¡Malaltía!... Pero ¿quína?... si la pateix, ¿per qué tè aqueix empenyo en no dirla? Be prou bons metjes hi hà qu'aviat tots lo curarían, y bè prou que'n coneix ell que vindrían de seguida fins de l'altra part de mòn, de tant y tant que que l'estiman. ¡Oh! Jo he de sabé'l motiu; no hi há mès; vull descubrirla la causa d'aqueix secret dolor que consum sa vida. No hi há mès; es lo mèu fill; es lo mèu tot; vull que visca; y... vaja; ho he de lograr. Si per cas ell se'm moría, ¿qué fòra jo?... Pero no, no n'hi há per tant; de seguida m'hi encaparro ab tal extrèm que veig lo pitjor. No arriva la mort tan prompte; aixó no; ell pateix, ell se capfica; pero no; no's morirá tan jove... ¡no faltaría altra cosa!... Bè; aquí estich jo barrina que barrina, y no vull perdre mès temps. Me'n vaig al punt allí dintre y l'he de fer enrahonar y m'ho dirá de seguida. Preguntarè, insistirè, dirè tot lo que pot dirse, no'm mourè del sèu costat fins qu'ell mateix tot m'ho diga, y ¿quín fill se resisteix al pare que li suplica? Anèm, donchs. (Se dirigeix cap á una porta lateral.) Pero, no cal; (Deturantse y mirant cap a la porta) ell vè cap aquí. (Pausa curta.) Sortimne. Escena II LO PARE, L'ADVOCAT (Per la porta lateral). PARE. Albert. ADVOCAT. Pare. PARE. Tot just are jo anava al tèu quarto. ADVOCAT. ¿Sí? ¿Y donchs qu'hi há? PARE. ¿Pots está' ab mí una estona? ADVOCAT. ¿Qué vol, pare? PARE. Albert, vull que de seguida diguis la causa secreta d'aqueix pesar que t'inquieta y consum la tèva vida. ADVOCAT. ¿Ja hi torném? PARE. No'm canso may. Tè veig capficat y trist... ADVOCAT. Pare, com sempre m'ha vist. PARE. Y't vull content. ADVOCAT. ¡Aixó ray! PARE. ¿Aixó ray? ADVOCAT. Sí; per con tent... PARE. No; m'enganyas. Mil vegadas de tas penas ignoradas, de tòn misteriòs torment t'he preguntat lo motiu... ADVOCAT. Y altras mil li he contestat que vosté está equivocat, no tinch penas. PARE. (¡Y ell m'ho diu!) ADVOCAT. Créguim, pare; vosté'm dú tanta y tanta estimaciò que li fá tení aprensiò, PARE. ¿Y'm vols fer creure', que tu vius felís? ADVOCAT. Sí. PARE. ¡De seguida! ADVOCAT. ¡Felís! ¡felís!... No diré que siga ditxòs, ja ho sè; ¿quí es qu'es ditxós en la vida? Pero sí, pare, qu'estich com generalment s'está; pena y goig, de tot hi há, y, com tothom, ploro y rich. PARE. ¡Bah, bah, bah! Aquesta no passa; no'm vingas ab mes cansons. Tu ja'n donas de rahons, qu'èts advocat y sabs massa; pero per çó no'm convenso y dels mèus tretze no'm treus. Tu sufreixes. ¿Que no ho veus qu'es veritat lo que penso? Vaja, dígasme'l que tens. (L'acaricia). Sí, fill mèu. ADVOCAT. En vá l'assalta l'aprensiò. PARE. Digas, ¿qué't falta? ADVOCAT. No res. PARE. ¿Qué vols? ¿Qué pretens? Ets advocat de gran nom, cap obstacle t'importuna, tè vas fent una fortuna y èts la enveja de tothom. Tè proposas un objecte y de seguida l'alcansas; has complert tas esperansas, tothom tè mira ab respecte... ADVOCAT. Sí, ja ho sè; si no me n' queixo de la sort. PARE. Donchs, bè, ¿qué't falta? ADVOCAT. Tinch la posiciò mès alta, mòlt mès de lo que mereixo. PARE. No. Ja ho mereixes per çó, y mòlt mès, mòlt mès encare. ¡Vés si jo, que sò tòn pare, no sabrè si èts sabi y bó! Pero al mateix temps tè vull lo mès ditxòs de la terra. ADVOCAT. ¡Pare!... PARE. ¡La sort tot ho esguerra! Veig que no's pot tení' orgull. Escolta. Com tothom sab, jo era un trist treballador que menjava de ma suor; pero se'm vá ficá' al cap que tu ¡fill mèu! algun dia devias sè' alguna cosa, é idea tan venturosa se'm vá convertí en manía. Jo't veya tan vivallò riure' y saltá al davant mèu, que deya per tot arréu qu'eras tot un caparrò. Y, pensant que jo era vell, algú fins, sentintme, reya; pero jo: -Ja veuréu, deya, cóm se fará parlar d'èll.- Vaig treballá' ab mès afany y tu vas estudiá' ab gloria. ¡Quín talent! ¡Quína memoria! ¡Y quíns progressos cad'any! Jo ¡ala! ¡ala! sens may cap vici, sols pera tu treballava, y, sent pera tu, 'm semblava qu'era goig lo sacrifici. Al fí vares acabar la desitjada carrera; pero, fill, de tal manera, que tothom tè vá admirar. De seguida't vas fer lloch, y ab sort tan bona, tan bona, que crech que fins Barcelona pera tu, fill mèu, ja es poch. Y ara, que ja has arribat á tot lo que jo volía, ara, qu'aquella manía del vellet s'ha realisat, ara, que tan alt t'he vist y èts rich, com somniá tòn pare, ¿cóm es que, justament are, vius malament y estás trist? ADVOCAT. ¡Pare! PARE. Dígam lo que tens. ¿Qué't falta, dígam, qué vols? ¿No't bastan los mèus consols? Digau, fill, y, si pretens alguna cosa, al instant la busco y la vinch á dú. ¿Qué no he de lograr por tu, jo qu'he lograt tant y tant? ADVOCAT. ¡Ah! ¡Es tan bó! (Comensant á cedir.) PARE. Dígam, fill mèu,, lo que tens. (L'acaricia) ADVOCAT. ¡Pare! PARE. ¡T'adoro! ADVOCAT. ¡Oh! PARE. Si no m'ho dius, fins ploro. No, lo plorar no'm sab grèu, ADVOCAT. (Agafantli la má y ab expansiò.) ¡Oh! Es mòlt cert; ¡sí, pare, sí! Si fins jo mateix ho vull; no déu aturar l'orgull las llágrimas qu'hi há aquí. Tinch lo pló' enxarcat al cor y plorant tindrè'l sossego, perque, pare, jo m'ofego dintre d'aquest mar de plor. PARE. Plora, donchs, y digas... ¿qu'es lo qu'aixís tè fá plorar? ADVOCAT. Es... ¡mes si no ho dech contar!... ¡Si tot será per demès!... Si es sols una bogería la causa del mèu dolor. PARE. ¡Vaja, fill mèu; per favor! Acaba aquesta agonía. ADVOCAT. Sí, sí; jo dech esbargir la meva pena... PARE. ¡Y donchs parla! ADVOCAT. Perque no puc aguantarla jo tot sol. PARE. ¿Qué't fá sufrir? ADVOCAT. Pare... un amor desgraciat que no's pot lográ' ab ventura. Veliaquí'l doll d'amargura qu'á vosté'l tè apesarat PARE. ¿Veus? Ara'm dius una cosa que... la veritat... á mí ja'm ballava pe'l magí; pero, com que se't disposa lo cas de manera que may ningú s'hi há d'oposar, mal podía jo pensar qu'aixó t'entristís per ré. ADVOCAT. ¿Que ningú s'hi oposa, diu? PARE. ¡Y qu'ha d'oposar ningú! Per çó't dich qu'ho tens segú y que no tens cap motíu per entristirte. Ans que tot, tením qu'ella t'es cosina. (Lo fill somriu.) Es guapeta, es jove, es fina no surt del sèu llabi un mot que no hi barregi'l nom tèu... ADVOCAT. (¡Pobre pare!) PARE. Y, com si ho veya. ADVOCAT. (¡Ell sempre aquesta taleya!) PARE. No tè á n'al pensament sèu ningú mès que tu. ADVOCAT. Peró... PARE. Sí; ja ho veig. Tu, ab la riquesa qu'ella tè, y fums de noblesa d'un oncle sèu, qu'es barò, es clar, t'havias pensat qu'era una boda impossible. Donchs no, fill; tu èts preferible al ulls de la vanitat de sòn pare y de sa mare, á mòlts, nobles, y ab diners y guapos de mès á mès. Ho volen ella y sòn pare y sa mare, y fins sè ja qu'ho, vol lo Rector de cert, de manera, que, si's pert, ha de ser per l'escolá. ADVOCAT. M'ho penso, pare, peró... PARE. No hi há mès peró ni ré. Ho sè, ho dich de bona fé y t'ho dich perque ho sè jo. ¿No ho veus tu mateix? ADVOCAT. (Bè; ara deixém que's desfogui.) PARE. (Mirant al entorn de la sala.) Mira: prou t'ho diu aquesta fira d'una manera bèn clara. ¿Vés si't girarás aquí sens véurer regalos d'ella? (Tocant y ensenyant tot lo que diu.) Lo tapete de la estrella; lo quadro brodat d'or fí; lo transparent del balcò; alló d'aixugar las plomas... En fí, ab tots los punts y comas; lo que's diu: ab precisiò. Lo día que tu fas anys o bè es lo tèu sant, ó han dit qu'has fet un informe lluhit fent pagar costas y danys, ó bè parla de tu un diari perque has fet un gran discurs, ella no tè mes recurs, ó, si'l tè, no sab pensarhi, qu'enviar la sèva cambrera, dihentme la pobre minyona: -Per mòlts anys; la enhorabona y aquí tè aquesta friolera.- ADVOCAT. ¡Prou ho veig jo y prou me dol! PARE. Donchs jo, quan ho veig, m'agrada, perque aixís sè qu'emprendada está de tu, y, si's vol fè'l casament, no cal ré mès que dirho á n'al sèu pare, y, si acás, demá, avuy, ara ja us dú'l cotxe á la Mercé. ADVOCAT. Peró... PARE. ¡Ah! No; per cap estil vull trencar lo acostumat los de casa'ns hem casat tots á n'aquell camaril. ADVOCAT. ¡Pero, home de Dèu! esperi y deixi parlá' á la gent. S'enlayra, vosté's vá fent embulls, sens la causa serhi, y, de deliri en deliri, ¡quí sab ahònt se'n vá á parar! PARE. ¡Ah! ¿Es dir qu'aixó es delirar? ADVOCAT. Sí. PARE. Donchs que vinga y qu'ho miri quí vulga. ¿Vés qu'hi há millor? Una noya, jova, pura, rica, fina, ab hermosura, airosa, bona instrucciò... ADVOCAT. Tot es cert; no hi há pas prenda que no tingui ella. PARE Y, á mès de tot aixó, y prou diners per ferte viure' de renda, una tendrò, que, ab las galas que dú, tan blanca y bufona, me sembla una papallona que li haig d'espatllar las alas. ADVOCAT. Es tan cert, pare, que s'erra quí lo dit no creu fidel; ella es un ángel del cel qu'ha devallat á la terra. Sent pura d'amor la flama y ab tot lo bonich s'enjoya; mes tot en vá: aquesta noya es la Ofelia del mèu drama, y la mèva negra sort, la méva fatal estrella, ha volgut que no fòs ella la que'm tè robat lo cor. PARE. ¿Cóm? ¿Qué díus ara? ADVOCAT. 'L que sent. PARE. ¿Que tu no vols á la...? ADVOCAT. No; perque es un'altra passiò la que causa'l mèu torment. PARE. ¡Bah! ¡Bah! Bè; ¡ara deus somniar! ADVOCAT. No; es lo real per mala sort. PARE. Com hi há mòn m'has deixat mort. Sort que no'm vaig explicar. ¡Vés si m'arrivo á atrevir, com volía, á demanarte la pobreta! Bè... ¿es burlarte? ADVOCAT. ¡Ah! No, pare, no; es així, y no'm vulga replicar ara que'l mèu dol no ignora, perque, contrariarme, fòra acabarme de matar. PARE. ¡Ah! No; aixó de cap manera; no, fill mèu; rés; si tu aixís creus que tens de ser felís, deixém la mèva fal·lera. Rés; figúrat que no hi há tal cosina al mòn; desfet. Y, si aquest es lo secret que't dava tan mal está', perque veyas que'm doldria al punt qu'ho sapigués jo... no hi pensis mès en aixó. Si t'ha de doná alegría casarte ab un'altra, avant; com també aixís com aixís alló no era un compromís, sino una especie de plan que m'havia format jo sens dirne res á ningú; fés lo que t'agradi á tu, y, si veus un partit bó en la que t'ha enamorat, jo mateix... ja sabs que'm guía no mès que'l darte alegría; jo mateix, encasacat, y, enguantat y tot vestit de pontifical, irè y tè la demanarè á sos pares tot seguit. ADVOCAT. No, pare; no ha de fer ré, perque no pot ser may mèva. PARE. ¿Cóm? ¿Que no pot ser may tèva?... ADVOCAT. Perque... no ho pot ser. PARE. ¿Per qué? Tu ray, que pots aspirar á qualsevulga que siga. ¿Quína dona vols que't diga que no, si tu't vols casar? ADVOCAT. Ella; la qu'estimo jo. PARE. ¡No pot ser! ADVOCAT. Li dich que sí. PARE. ¡Vés que'm contarás á mí! ADVOCAT. Ella... 'm diría que no. PARE. ¿Qu'es la reyna? ADVOCAT. ¡Oh! No, no, pare. PARE. ¡Oh! Bé, es que, encare qu'ho siga; francament, no crech que't diga que no; t'ho juro desd'are. ADVOCAT. ¿Cóm m'he de poder casar ab dona tan estimada, si es... (No podent dirho.) PARE. ¿Qué? ADVOCAT. (Deaprès d'un esfors.) ¡Casada! PARE. (Retrocedint assombrat). ¡¡Casada!! ADVOCAT. ¡Ja veu si aixó es delirar! PARE. ¡Casada! ADVOCAT. ¡Casada, sí! PARE. Pero haventhi tantas xicas bonas, guapas, jovas, ricas... que't podrían convení', ¿cóm diantre tu t'has anat á enamorar de una dona. que ja es d'un altra persona? ADVOCAT. Perque nostra voluntat no pot rés ab nostre cor, perque si... no puch dir mès. PARE. ¡Pero, fill méu!... ADVOCAT. ¡Lo cert es que jo'm sento boig d'amor! PARE. ¡Aixó no's pot arreglar! (Amohinat), ADVOCAT. No queda cap mès remey que patir. ¡Fèuli la lley al cor, quan vol estimar! PARE. ¿Y ella ho sab? ADVOCAT. May li he dit rés. Es la primera vegada qu'estimo... y ella ¡es honrada! ¡No puch ser felís may mès! (Pausa llarga) PARE. ¿Quí es ella? ADVOCAT. (Portantlo cap al balcò.) Aquella senyora que viu al davant d'aquí. PARE. ¿Al balcò d'enfrente? ADVOCAT. (Senyalant.) Sí. Desd'aquí la veig com plora mòltas vegadas. PARE. ¿Qué dius? ADVOCAT. Sòn marit, injust, se'n queixa y la maltracta y la deixa por un'altra. PARE. Tè motius per plorar. ADVOCAT Per ella sols me n'he vingut á aquest pis, que sò menos infelís y sento petits consols, podent veurerla d'aquí y podent respirar l'ayre que respira. Aixó no es gayre, ¡pero ja es prou pera mi! Algunas voltas la veig per darrera las cortinas, y las blancas musselinas mogudas por suau oreig, m'indican, al bellugarse, qu'ella las mou, y yo, extátich, la miro com un fanátich que's sent al cel remontarse. Altres cops la veig sortí' al balcò, y rega las flors mès ab l'aygua de sos plors que ab l'aygua del sèu jardí. Y al véurela tan hermosa, mòn cor vota cap allí; y penso llavors: -¡Jo sí que la faría ditxosa!- PARE. ¡Fill mèu!... ADVOCAT. Pero no; no hi há esperansa. PARE. ¡Amor malehit! ¡Olvídala! ADVOCAT. Ja li he dit que no la puch olvidá'. PARE. Potser sí. ADVOCAT. ¡No tinch consol! PARE. ¡Fill mèu! ADVOCAT. La estimo ab deliri y ella es tot lo mèu martiri. PARE. ¡Pobre fill mèu! ADVOCAT. Dèixim sol. (LO PARE li fá un petò y se'n vá trist pe'l fondo, desprès d'haverse aturat prop de la porta contemplantlo un moment.) Escena III LO FILL ¡Pobre pare! Ell prou voldria consolarme; mes no pot. Los qu'han dit que l'home es lliure, diguin si es ser lliure aixó: veure' al etzar una dona, sentirse un sotrach al cor, y, desd'aquell punt, seguirnos per tot com una visiò. Potser no tornantla á véurer s'estingiría'l recort; mes l'etzar de nou llavoras vos la presenta per tot, y se'ns vá grabant á l'ánima aquell rostre lleig ó hermòs, com se van ficsant las sombras dessobre la brillantor d'un cristall, dins de la capsa, ahònt, entranthi'l raig del sol, ficsa per lleys de la ciencia la imatje que tè al enfront. Mes la del cristall s'esborra y la que's graba al cor, no. Un cop li tenim grabada, l'obstacle encèn mès l'amor, tal com, en lloch d'apagarlo, lo vent encèn mès lo foch. Així'm passa á mi; vaig véurerla, vaig saber, per mala sort, qu'era casada... ¡Casada! que vol dí: -Impossible tot.- Y aquest impossible, qu'era vent per apagá' aquest foch, mès lo vá encenent, al véurer que s'hi oposa mès la sort. Aixís es com l'home es lliure; lliure dins de sa presò. Jo, ab nom, joventut y gloria, podia dar al mèu cor l'amor d'una noya pura, rica, hermosa, lliure en tot, y á sentir estich subjecte una criminal passiò que ja sols poden resóldrer no mès que'l crím ó la mort. La mort, sí; perque á mi'm mata lo saber qu'en lo sèu front un altr'home'l bes hi estampa que hi devia estampar jo. Y ab tot... la estimo... la estimo com mès estimar no's pot. Sòn nom, si'l cor m'arrencava, m'umpliria'l vuit del cor, y umplirá'l vuit de ma fossa quan jo sía ja tot pòls. ¿Qué hi farém? Cada hú porta la sèva creu en lo mòn. ¡Bah! Empreném la nostra feyna, cumplím ab la obligaciò, que'l trevall, al cap y al últim es, en mitj dels mèus dolors, l'únich que mantè mas forsas, l'únich que'm dòna consol. (Vá per assentarse; pero, de repent, s'atura.) Pero, avans de seure', encare potser la veurè. (Vá cap al balcò.) No, no. ¿Déu ser dins? ¿Déu ser á fora? ¡Cóm la estimo!... ¡si sò un noy! ¡ay! es que tinch lo cor verge y aixó pera mi es pitjor. (Pausa curtíssima.) Voldría que tot lo día s'estès guaytant al balcò, y ella, que ni may s'adona de mí, ¡surt tan poch! ¡Tan poch! (Está tocant lo transparent del balcò, y, de cop, mirantlo, diu ab amargura:) ¡Contrast de la sort! Jo sento en mi un criminal amor, y, si veig la que l'inspira, sempre es per aquest balcò, á travès d'aquesta glassa transparenta, que l'amor angelical d'una verge pura, com damunt las flors, á trench d'auba, es la rosada, vá brodarme, ab la ilusió de que pensaría en ella, sos brodats tenint enfront. Y jo, á travès d'aixó, ho miro pera transigí' ab la sort. Tinch pòr que, si li demano véurerla, com pot tothom, ho trovi ella massa ditxa pe'l mèu desditxat amor, y, una visiò, una sombra vaga li demano sols á travès d'aquesta glassa, pera consol del mèu cor, y fins una sombra'm nega, per no tenirm compassio, no eixint, com no surt, fá dias, á regar las sevas flors. ¿Per qué no surt? ¿Es tal volta qu'está malalta? ¡Oh! No, no. Aixó ja'l cor m'ho diria. ¡Es tan inmens mòn amor que, si estès malalta ella, tambè ho estaria jo! (Pausa curtíssima, durant la qual figura que está mirant al balcò de la casa del davant.) No surt. Anèm, donchs, á escriurer. (Torna á mirar.) Me pensava... No surt, no. (Se dirigeix cap á la taula y s'assenta. Pausa curta.) Escena IV L'ADVOCAT, LO PARE, pe'l fons PARE. Albert. ADVOCAT. ¿Qué hi há? PARE. Tè demanan ab urgencia. Algun plet nou. ADVOCAT. Díguili que passi. PARE. Al punt. (LO PARE se'n vá pe'l fondo.) ADVOCAT. May me deixan en repós. (Pausa curtíssima. Desprès apareixen, pe'l fondo, LO PARE fent senyas á LA SENYORA pera que passi avant. Quan LA SENYORA ha entrat, LO PARE vá y diu baix á ALBERT que ja tè allí LA SENYORA y se'n va altre vegada pe'l foro. L'ADVOCAT s'alsa á rébrer á LA SENYORA, que porta'l vel tirat davant la cara.) Escena V L'ADVOCAT, LA SENYORA ADVOCAT. Passi endavant. SENYORA. Dèu lo guart. (LA SENYORA s'alsa'l vel, y ell se fá un pas enrera.) ADVOCAT. (¡Oh! ¡Ella!) SENYORA. ¿Se sorpren? (Ab naturalitat.) ADVOCAT. (Refet.) No. SENYORA. ¡Oh! ¡Perdoni! ¡Dèixim qu'antes derrami aquí mars plor; me fa un nú en lo coll, m'ofega; dèixim plorar! (Plora mòlt.) ADVOCAT. (¿Es visiò? ¡Ella aquí! Sí. ¡A casa mèva y 'prop mèu, y dantme'l goig de dir que jo puch salvarla ó aliviarli algun trastorn!... ¡Oh! Sí, sí; es un somni... es somni... fill del mèu estat febròs, y, quan jo d'ell me desperti, me veurè en mòn despatx sol, y, com ans, sens'esperansa, y, com ans, sens' sòn amor. (Dòna, un pas y's detura.) Ni á respirar tan sols goso, ni vull móurerm'; no, tinch pòr que la ditxa qu'ara miro, es, teixida d'ilusions, una papallona hermosa posada sobre una flor, que, si li toco las alas, se'm desfará tota en pòls.) SENYORA. ¡Oh! ¡Dèu mèu! ¡Quina desditxa! ADVOCAT. (¡Torna á parlá'! ¡Alenta, cor! Es realitat; no es deliri.) SENYORA. ¡Si no's pot créurer! ¡No's pot! ¡Si jo fins vull figurarme qu'es tot un somni horroròs! y... ¡No ho es, no, Verge santa! ¡Es la vritat! ¡Ho he vist jo! ADVOCAT. (Sí; sí; es ella... es desgraciada y li puch jo dá' un consol.) SENYORA. ¡Ay, Dèu mèu! ADVOCAT. ¿Qué tè, senyora? ¿Vol algun aussili? SENYORA. No. Gracias, mil gracias. ADVOCAT. No estigui per demanar, y... si vol... SENYORA. ¡Dispensim las mèvas llagrimas; pero'l que'm passa es tan fort!... ADVOCAT. ¿Y jo puch saber?... SENYORA. Sí; escolti; li explicarè prompte tot y no estranyi que vergonya me donga de dirli. ADVOCAT. ¡Oh! No. No'n tingui cap por. SENYORA. No;'m consta qu'es vosté un home d'honor que tal com un sacerdoci exerceix sa professiò, y sè que, á vostés, se'ls parla com qui parla al confessor; pero... ADVOCAT. Sosseguis y digui. SENYORA. Sò casada, y, mòn espòs, que m'ha fet tan desgraciada com no n'hi há un altra en lo mon, ha assessinat á una dona... ADVOCAT. ¿Ha assessinat? (Ab goig estrany.) SENYORA. ¡Y l'horror es que aquesta infelís era... la mèva rival! ADVOCAT. (Comprengas la sorpresa.) ¿Qué? ¿Cóm? (¡Dèu mèu! ¿qu'es lo que jo sento? ¿Es dolor, es ditxa, es dol?... ¡Ell assessí!... ¡Lliure' ella si ell vá'l patíbul!...) (Goig inmens, desprès refusa la idea ab horror.) ¡Oh! ¡Oh! ¡Qu'infame, qué innoble es l'home! ¡Quín pensament més odiòs per mi ha crusat! ¡Oh! Flaquesa, miserable condiciò del fanch de que van formarnos, jo'm farè á tu superior, y, com qui una serp trepitja apretantli'l péu al coll, tè matarè al fons de l'ánima, per mès que, del cor entorn, al trepitjarte, m'hi clavis lo verí del tèu fiblò.) (Transiciò. Se refá de la lluyta, y, serenantse, diu:) Digui, vagi dihent, senyora. No; no es rés, pensava jo... que si, dantme vosté datos y detalls, veig una rahò que puga esser circunstancia atenuant, una tan sols, ja per' la sèva defensa veuria jo un medi, y... (¡Oh!) subjéctat, cor miserable, y, ans que' ser infame, mor.) SENYORA. Perdoni las mèvas llágrimas. ¡M'ofego! ¡'M moro! ADVOCAT. Prou, prou. Sosseguis. SENYORA. Avuy mateix l'han portat á la presò. ADVOCAT. Es natural. SENYORA. Al matí he sentit un cop mòlt fort á la porta del carrer, encare quasi era fosch, obro de seguida, surto, embolicada, al balcò, y veig dos guardias civils que cridan lo nostre nom, lo del mèu marit. ADVOCAT. Es clar. SENYORA. Entro á l'alcoba de nou, y á n'ell ja'l veig que's vestia y qu'estava trist y groch. -Obra, 'm diu, vès, de seguida, no hi há que ferse ilusions ni qu'oposar resistencia; he fet un crím horroròs y are'm vènen á agafar-. (Torna á plorar.) ¡Ah! ¡Dèu mèu! ADVOCAT. No tingui pòr, y calmis. SENYORA. ¡Quína desgracia! y, sobre tot ¡quín afront! Jo, que no sabia rés, figuris ab aquells mots cóm m'haurè quedat. ADVOCAT. Sorpresa. SENYORA. M'ha agafat un tremolor qu'encara no m'ha passat. Estich, es clar, no sè cóm. ADVOCAT. Ho comprench. SENYORA. Lo mèu marit s'ha despedit neguitòs, y'ls guardias tot de seguida l'han portat á la presò. Jo l'he seguit fins allí. ADVOCAT. ¿Vosté? SENYORA. Es clá'; es lo mèu espòs. ¿Cóm lo podia deixar en tan trista situaciò? ¡Lo pobre, cóm déu patir!... ¡Pero tant pateixo jo! ADVOCAT. Es natural. SENYORA. Jo no estich en calma, desde llavors. Lo jutje ja l'esperava y li ha pres declaraciò. Al punt nos han separat y ja no l'he vist de nou. ADVOCAT. Es la lley. SENYORA. ¡Lley inflexible! ADVOCAT. Bè, senyora, y... ¿vosté vol?... SENYORA. Com qu'ha comensat la causa, necessitém defensor, y, coneixentlo á vosté, encare que sols de nom; pero sabent, segons diuhen, qu'es dels advocats millors... ADVOCAT. ¡Oh! ¡Y vosté vè á mi y'm nombra defensor del sèu espòs perque li salvi la vida, perque, com home d'honor, juri que, pera salvarlo, farè tot quant puga jo!... SENYORA. Sí. ¿Per qué? ¿Es aixó impossible? ADVOCAT. ¡Si es impossible!... (Transiciò.) No. Mòlt al contrari... crech... me penso, vull dir que... en aquest penòs, crudel tránsit, en que's trova, ningú, ningú al mon com jo podría ab tanta destresa, ab tanta aptitut y... cor... Mes... dissimuli, senyora, jo, ab la mèva exaltaciò, tinch pòr, que, sens adonarmen, m'alabo y... SENYORA. No; ja se prou qu'es tot fill del entussiasme ab que sent las impressions de quant los clients li diuhen. ADVOCAT. Sí; just; l'entussiasme... aixó... precisament... aixó era lo qu'anava á dir. ¿Y donchs,? (Acostantse una cadira pera séurer aprop d'ella.) Digui, díguim circunstancias d'aquest crím tan horroròs. SENYORA. Totas las que sè fins ara son las que, com a remor, á mi han arribat. ADVOCAT. Expliquis. SENYORA. Sembla que ja aquets amors feya mòlt temps que duravan. ADVOCAT. ¿Y vosté ho sabia? SENYORA. ¡Al cor portava'l punyal dels celos clavat sense compassiò! ADVOCAT. (¡Oh! ¡L'estima la insensata!) SENYORA. Sembla, segons diu tothom, que la que ja es ara víctima li era infidel, ell, gelòs, li vá escriure' ahí' una carta dihentli que, per compassiò, no'l fès sufrir per un altre, y que li deya, resolt, que, si novament sabio, que trahia al sèu amor, la mataria, jurantli per tot quant segrat hi há al mon. ADVOCAT. ¡Verdadera gelosía! SENYORA. De tigre. ADVOCAT. De tot gelòs. SENYORA. Desprès d'aquesta amenassa, sembla qu'ell fòu sabedor de que vá tornar á trahirlo ab son rival, y, resolt á cumplir sòn determini, pren un punyal, sens' di' un mot truca, entra á casa d'ella, del calaix del tocador pren los anells y arracadas y joyas, qu'ell, amoròs, li havia dat quan d'ell la creya, y, recullint tot alló, junt ab la mateixa carta qu'ell li havia escrit, de cop s'abalansa damunt d'ella, y, com si'l camí del cor li haguès ensenyat sòn odi, tot lo punyal fins al pom li clavá, deixantla en terra, cadávre, lo sèu furor. Se'n aná, deixá la porta oberta, la sanch á doll brollá del pit de la víctima, y, com qu'era'l tocador encara obert, y las joyas faltavan d'allí, tothom vá cróurer primer que lladres eran la causa de tot. Mes ella, per desventura, á n'aquell sòn amant nou havia dit las amenassas fétas par lo mèu espos, y aquest es quí, delatantlo, ha fet saber á tothom quí era'l verdader culpable d'aquest crím tan horroròs. ADVOCAT. Certament fá horror sentirho, y no veig, per ara, lloch ahònt apoyá' una defensa de segura salvaciò. Mes, no tinga pòr, senyora; dèixiu per mi; mòn esfors treurá provas d'hont no n'hi hagi. ¿Porta aquella carta? SENYORA. ¿Cóm? ADVOCAT. La carta qu'ell á la víctima vá escriure' avans. SENYORA. Sí senyor. Ahir, quan ell vinguè á casa, delírant, confús, febròs, se vá tancar en sòn quarto, y, del mèu, vaig sentir jo com sòn secreter obria tornantlo á tancar de cop. Al sortir, vaig preguntarli qu'era aquella agitaciò... Me vá respóndrer llensantme contra'l paviment. Mes com jo'l seguía, tan' prop hi era, que, al emportarsel, per sort, sense qu'ho sentís ningú altre, m'ha pogut dir: -Tréu alló del mèu secreter y amágau; la clau es al tocador.- Jo, ta n bon punt m'he vist sola, ho he tret y... ADVOCAT. ¿Qué? SENYORA. (Donantli en un mocador.) Aquí ho tè tot. Las joyas, los recorts d'ella, y aquella carta. ADVOCAT. ¿Tè prou confiansa en mi par' donarmho? SENYORA. Llegeixo clá' en lo sèu front que vosté es un home d'honra y que val mòlt lo sèu cor. D'aixó vè que jo, notantho y sentintho di' á tothom... ADVOCAT. (Interrumpentla.) ¡Oh, no, gracias! SENYORA. De seguida he vingut. ADVOCAT. ¿Y vol que jo de defensar m'encarregui al sèu marit? SENYORA. Sí, senyor. ADVOCAT. Está bè, la causa es grave pero... SENYORA. ¡Ah, per compassiò! ¡Vosté'ns pot salvar!... ADVOCAT. ¡Senyora!... SENYORA. ¡Ah! sí, sí; m'ho ha dit tothom! Si vosté vol, tè recursos miraculosos, de tot se sab sortir. ADVOCAT. Hi há cassos... SENYORA. ¡Sálvins, sálvins de l'afront! ADVOCAT. Es clar, ja ho comprench, vosté tè pòr del afront. SENYORA. Tinch pòr d'aixó; pero mès encare de que surti al mèu espòs alguna condemna horrible; tinch pòr de perdrerl'. ¡Senyor! (Plorant y mirant al cel.) ADVOCAT. No tant, no tant; hi haurá causas atenuants... SENYORA. No entench d'aixó; mes vosté fassi'l que pugui, tórnimel lliure de tot al pobre del mèu marit; que salvi honra, vida, y nom. ADVOCAT. (Sorpres y decaigut.) ¿Vosté l'estima? SENYORA. Ab deliri. ADVOCAT. ¿No la maltracta furiòs moltas vegadas? SENYORA. ¡Es cert, per la mèva mala sort! ADVOCAT. ¿Y no ha dit vosté mateixa qu'aquesta dona, qu'ha mort violentment á las mans d'ell, era la seva?... SENYORA. ¡Fá horror! ¿no es veritat? ADVOCAT. ¿Y á pesar d'aixó l'estima? SENYORA. ¡Mòlt, mòlt! Desde que tinch pòr de pérdrerl' lo mèu amor es mès fort. Estich gelosa; ell me tracta malament, no tinch consol; ja ho sè, ja ho sè que no'm guarda justas consideracions; pero ¿qué hi vol fer? l'estimo á pesar de tot aixó. Ell ha estat lo mèu primer, y es lo mèu únich amor. ADVOCAT. ¡Bè'n pot está enorgullit! SENYORA. ¡Oh! ¡Sálvil per compassiò! ADVOCAT. (Fent un esfors sobre sí.) Farè'l que puga, senyora. SENYORA. ¿M'ho promet? ADVOCAT. (Nou esfors.) Li juro. SENYORA. ¡Oh, cor noble sens mida!... ADVOCAT. (¡M'admira! ¡Qué mès puch voler ja al mòn!) SENYORA. ¡Gracias! (Estrenyentli la má ab efusiò.) ADVOCAT. Senyora... cumpleixo. Faig la mèva obligaciò. SENYORA. Si m'ha de véurer, ma casa no pot èsser mès aprop. Es aquí al davant. ADVOCAT. ¡Ja ho sè! SENYORA. Lo del frente es món balcò. ADVOCAT. ¡Ja ho sè! SENYORA. Y las flors que's veuhen. ADVOCAT. Ja ho sè; son las sèvas flors. SENYORA. ¿Cóm? ¿Vosté ficsat s'havia?... ADVOCAT. No; no, senyora... es tant sols que, guaytant moltas vegadas á traves dels finestrons qu'aquest transparent me tapa, veya d'un modo confòs... SENYORA. Sí; potser com una sombra... ADVOCAT. Precisament... just... aixó... (¡Una sombra qu'enterrava ma esperansa ab sa foscor!) SENYORA. Rés... donchs, vaig ab la certesa... ADVOCAT. De que tè la nau pilot. Jo'm cuydo de tot, senyora. SENYORA. Si li cal sabé algun nom... ADVOCAT. Li preguntarè. SENYORA. Algun dato... ADVOCAT. Re's perdrá pe'l mèu esfors. SENYORA. Puja á casa, ó bè un recado... ADVOCAT. Descuydi; pensarè en tot. SENYORA. Si á n'al mèu marit deu véurer... ADVOCAT. Ara vaig á la presò. SENYORA. ¡Oh! ¡Sí; tòrnil á mos brassos! ADVOCAT. ¡A sos!... Sí... sí... 'm diu lo cor que vosté'm deurá la ditxa á mí... de tení' aquest goig! SENYORA. (¡Oh! ¡Qué noto en aquest home!) (Recel lleuger.) ADVOCAT. Mentrestant, ja veurè jo... SENYORA. Sí; y gracias anticipadas pe'l que vá á fè' en mòn favor. ADVOCAT. Ja li he dit un cop, senyora: faig la mèva obligaciò. SENYORA. ¡Sí; mès la fá ab cor y vida; interessantse afectuòs per la desgracia que'm postra, y aixó indica un noble cor que Dèu premiará, donantli, de quants tinga al sèu entorn, un amor, com lo que ploro, tan inmens com venturòs! ADVOCAT. ¡Venturòs!... Sí... ho crech, ho penso... SENYORA. Dèu no deixa may al bó. ADVOCAT. Als peus de vosté, senyora. SENYORA. Beso la má. (Se'n vá.) Escena Última L'ADVOCAT, al fí'l PARE (L'ADVOCAT, que ja al fí de la escena no podia resistir tanta lluyta, al véurers' sol, romp en un desespero terrible y expansiu.) ADVOCAT. ¡Oh! ¡Cor! ¡Cor! ¡La duresa del diamant deus tenir quan ja no esclatas! ¡Jo sòn defensò!... ¡Oh! ¡No matas may, quan resisteixes tant! No puch mès; aquest combat m'ha trossejat las entranyas... ¡Oh! ¡Potser may tan extranyas casualitats s'han juntat! ¡Jo sòn defensor, quan sè que'm mata ell y ella l'adora! ¡Jo, quan si ell se morís, fòra ja trovat quasi'l mèu bè! (Entra'l PARE). ¡Oh! ¡Pare! ¡Pare!... PARE. ¡Fill! ADVOCAT. ¡Pare! PARE. ¿Qué tens? ¿Qué't passa? ADVOCAT. ¡Que'm moro! PARE. ¿Veus com jo en va no ho deploro? ADVOCAT. ¿Ha vist que sortía ara una senyora? PARE. ¡Ah! ¿Y tòn plor es per ella? ADVOCAT. Sí. PARE. ¿Acás fóra? ADVOCAT. ¡Sí, pare... aquesta senyora... es!... PARE. (Endevinantho pe'l plor del fill.) ¡Ella! (Cau plorant als brassos de sòn pare que, com èll, romp en un plor.) ¡Fill del mèu cor! FI DEL ACTE PRIMER La Ratlla Dreta : Drama en Tres Actes i en Vers Serafí Pitarra Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 La Ratlla Dreta : Drama en Tres Actes i en Vers Serafí Pitarra Acte Segon La mateixa decoració En lo cambi de trajes dels actors, en la manera de caracterisarse, en los mobles y en la colocació de llibres y papers, en escriptori y armari, com en la fetxa del almanach americá penjat enfront del públich, déu aquest compendrer que ha passat mitj any desde'l final del primer acte fins al comensament d' aquest segón. Escena I LO PARE. (Mólt preocupat) Estich tant amohinat que ja no sè lo que'm passa. Tinch un fill, un fill volgut per mi ab tota la mèva anima, y veig qu'aquest fill se'm mor plé de glorias y esperansas per un amor desgraciat que, sense remey, me'l mata. Aixó'm tè cego, convuls, boig potser, porque' m trovo ara que'm vènen unas ideas qu'ans me semblavan infamias, y que, ayuy, bonas las trovo dins del extrèm que m'espanta. Sí; 'm creya sè' home de bè y ara crech que no ho sò gayre, perque, desde que'l mèu fill está com está, m'alarma tot, y un munt de pensaments criminals me desbaratan lo cervell, que ¡Dèu me'n guart de dirlos may en cap banda! (Pausa.) Pero bè... ¡vejám! Pensémhi. ¿Sò boig jo o ho sòn los altres? ¿Quí es lo mèu fill? Es un home molt de bè, ab l'ánima honrada, y ab un talent que pot dar dias de gloria a la pátria. ¿Quí es aquest criminal que, vivint, á mòn fill mata? Un home de mala fé, un jugador, mès qu'un lladre, qu'ha assessinat á una dona, que, si'l matessen, encara fóra un bè pe'l mòn, perque s'evitarían desgracias. Donchs... si aixó es vritat, ¿deliro, faig cap crim, penso cap falta volent procurar que mori aquest criminal infame per salva' aquest fill, qu'estimo y qu'es de tants la esperansa? No; mitj any ja fá que lluyto. ¡Mitj any! y... si no obro ara... Sí... sí... no hi há mès; ho afronto. ¿Ahònt es lo noy? ¡Ah! A la sala vestintse per de seguida aná' hònt lo deber l'aguarda. (Mira per la porta). ¡Y l'haig de perdre'! ¡Impossible! Avans que tot dech ser pare. A parlarli al punt. ¿Vè?... Sí. ¡Quan lo veig lo cor m'esclata! Escena II LO PARE, L'ADVOCAT (Vé amohinat y busca papers per damunt del pupitre.) PARE. Escolta. ADVOCAT. ¡Ah! ¿Vosté aquí? PARE ¿Tè sorpren? ADVOCAT. Sí. PARE. No m'extranya. May, avans d'aná' á un informe tè dich res, per no esgarriarte los pensaments que imaginas á fí de guanyar la causa, y avuy, al véurerm' aquí... ADVOCAT. Sí; es cert; tampoch li esperava. PARE. Donchs, m'hi esperesses ó no, jo he volgut trencar la valla, perque avuy sè cóm estás, y, encara que no t'agrada, vinch pera salvarte. ADVOCAT. (Estranyat). ¡A mi! PARE. A tu, sí. ¿No sò'l tèu pare? ¿Donchs qué tè d'estrany que jo vingui aquí pera salvarte? ADVOCAT. Es qu'encara no conech lo perill que m'amenassa. PARE. ¿Quín perill?... ¡Perill de mort! ADVOCAT. No'l comprench. PARE. Escolta ab calma. De desd'aquell punt y hora en que vá veni aquí casa aquesta bona senyora, muller d'aquest home infame, jo he vist en tu un cambi tal que, quant mès vá, mès m'esglaya. ADVOCAT. Visiòns del carinyo sèu que per no rés ja s'alarma. PARE. No visiòns, no; fets, que miro, y que, quan los veig, m'espantan. ¡Qué pots pensar, tu, criatura, de lo qu'es vigilá' un pare! ¡Mitj any, mitj any fá que dura aquesta ditxosa causa! Mitj any qu'aquesta senyora, vè cada dia aquí casa. Mitj any que tu vas veyentla, mitj any que tu vas tractantla, y, es clar: si ab temps una roca forada á una gota d'aygua, ¿qué no tè d'haver fet ella dins del fons de la tèva ánima, que, avans de prop tèu tenirla, ja n'estava enamorada? ADVOCAT. A tot aixó que m'ha dit, no mès dech respóndrer, pare, perque no sòm pas criaturas vosté ni jo, qu'es exacte lo qu'acaba de descríurer. Cert; tinch l'ánima malalta per l'amor d'aquesta dona que me la tè enamorada; pero passa ab los morals lo que ab los mals físichs passa. May quí tè una malaltia per ella's déu deixá abatrer; no: ha de lluytá', ha de fé esforsos, no perdre' may la esperansa, que, ab remeys y medicinas é inexorable constancia, jo he vist, ab roba ja á punt per amortallá'l cadavre, torna un malalt á la vida, y cobrar salut ab tanta forsa, desprès de curat, qu'ha quedat mòlt mès bó qu'antes. PARE. Sí, y se cura ab los remeys heróichs que lo metje mana que li dongan, mes, si en lloch de dárloshi'ls apartavan dels sèus llabis, y'ls llensessen, vés ja llavors quí'l salvava. ¿No véus que t'estás morint. fill mèu, perque estimas massa á aquesta dona fatal? ADVOCAT. ¿Y qué vol dir? PARE. Que no llensis lo remey que á ta esperansa la Providencia, sens dubte, dòna perque vol salvarte. ¡Tu estás boig per' questa dona!... Donchs pensa que, si avuy salvas á n'al vil del sèu marit, ella hi quedará lligada un'altra volta, y per tu no podrá ser may. Si'l mata la lley, com l'ha de matar, perque s'ho mereix, alcansa la llibertad la senyora y llavoras tal vegada... ADVOCAT. Pero ¿qué vol dir? PARE. ¡Fill mèu!... ¿No m'has comprès prou encara? ADVOCAT. No; ni'l vull compendre. PARE. Avuy es la vista de la causa. Ara mateix tè'n hi vas. D'aquí pochs moments se falla la vida ó la mort d' aqueix home que defensas ara. Donchs bè... no tingas... talent... Ja sè que'l tens, pero... amágal... Parla malament y poch, y fés que tota la Sala dongui la rahò al fiscal. ADVOCAT. ¿Y ara? ¿Qué li passa, pare? ¿Qué somnia? ¿Qué delira? ¿Qué's torna boig? PARE. ¡Potser massa! Boig de véurerm mort un fill qu'es tot mòn goig y esperansa. ADVOCAT. ¿Y que tè que veure'l fill ab la obligaciò sagrada que lo mèu deber m'imposa de mirar si un reo's salva? ¿Y ha pogut vosté dí' aixó? ¿Y ha pogut trovar paraulas? ¿No sab qu'á n'al sèu deber l'homo qu'es honrat may falta? PARE. ¡Qué, deber!... ¡Si no sabs tu lo que fas! ADVOCAT. M'esperan. PARE. Cálmat y escolta. ADVOCAT. Pero ¿qué? PARE. Jo sò un pobre home; pero ara tinch rahòns mès poderosas que las tèvas por donarte. ¿De que vè, en que la defensa fundas tu d'aquest infame? En probar que, sens cap dubte, devian matar uns lladres á la desditxada víctima, ja que's vá trovar robada la calaixera, y oberta la porta del pís. Tu basas en aixó tots tos recursos, y, mentres tant, aquí guardas sabentho tu, aquestas joyas que apareixen com robadas, y tens una carta escrita pe'l Reo mateix, y amagas tot aixó al Jurat y als jutjes y aixís á un infame salvas. Digas, ¿es aixó'l deber? ADVOCAT. Pero, home... escolti... una causa... PARE. Jo no m'escolto ja mès que'l meu gran amor de pare. Jo vull que sigas felís. Per mi tot lo mòn se tanca en tu. Ja veus si sò honret ni la mès petita tara hi há en la mèva vida. ADVOCAT. Es cert; ni crech que cap may n'hi haja. PARE. Donchs, perque fosses ditxòs, fill de las mèvas entranyas, jo, que daria la vida ans que cometre' una falta, pe'l tèu bè, fins capás fòra de cometre' un crím! ADVOCAT. ¡Oh! ¡Pare! Vegi, donchs, si aquest amor per agrahirli mès, la paga no mereix de que jo mori ans de cometre una falta, no mès que, porque vosté, que tè un' honra inmaculada, puga, quan baixi al sepulcre, jéurer segur sota'l marbre de que'l fill, que tant estima, guarda'l sèu nom tan intacte com la blancura d'aquellas petitas floretas blancas que l'herba dels cementiris brota pe'ls morts de vegadas. PARE. ¿Mes si tu't mors en la proba?... ADVOCAT. Al fí, d'una cosa ó altra havém de morí', y, si'l ferho tè de venir d'una causa, bè val mès qu'aquesta vinga de tení' un'ánima honrada que no pas de haver sigut criminal, vil y culpable. PARE. Pero tu estás plé de vida, èts jove y pots... ADVOCAT. Basta, pare. Com que no enten lo que diu, no vull sentir sas paraulas, y me'n vaig, que ja m'espera lo tribunal á la Sala. PARE. Per Dèu fès lo que te he dit. No mès no t'esforsis gayre y't treus de la vora al horno que't roba la ditxa. ADVOCAT. (Pren sombrero y papers.) Massa n'havém parlat; pero escòltim y sia l'última vegada. PARE. Bè; ¡algun acudit dels tèus! ADVOCAT. ¿Per qué se'n vá á la campanya lo general? Si no ho sab, se'n hi vá pera guanyarla. Donchs aixís, pare, vaig jo al tribunal, que m'aguarda. Jo sè que, por desventura, formadas allí en batalla, mès frèstegas que'l fiscal y'ls magistrats y la Sala, hi haurá, ab las mèvas passiòns, l'amor que'm devora l'ánima, la gelosía que'm mina y la enveja cruel, que'm mata. Mes jo, valent, contra totas aquestas passiòns infames, empunyarè la bandera de ma honra inmaculada, y, passant, en lo mèu cor, per damunt de sos cadavres, ó salvarè á n'aquest home d'una mort vil é infamanta, ó creurè que, encara vivas las mèvas passiòns malvadas, m'han impedit trová'l medi, vencent sas miras bastardas, y, allavors, tinch jo prou forsa por, dessota la solapa de ma toga, clavá al pit las mèvas unglas ab rabia, y, arrancantme d'aquí'l cor, cau de serps y fel y llágrimas, dirè als del Jurat y als jutjes: -Ordenéu fer duas caixas y féu portar duas opas per ser de dos vils mortallas: l'un, lo reo, que'l butxí matará ab mort infamante, y l'altre, l'advocat vil que, por gelosía, 'l mata-. (Se'n vá.) Escena III LO PARE. No hi há remey. No m'escolta. No hi puch fer rés. Tinch un fill qu'es tal com de bronze ó marbre per creure'l que jo li dich. ¡Miréu qu'es tot' una pena! Ab talent, jove, bèn vist, desitjat, que, si volia ell fè' un excelent partit, fins una reyna mateixa li donaría'l sèu sí. ¡Y tal! ¿Qu'hi há cap rey que tinga lo talent que tè'l mèu fill? ¡Y enamorarse'l borrango tan fort y tan d'improvis d'un amor tan impossible que, sols sentirlo, es un crím! ¡Ell, que trovaría tantas!... Pero, ¡qué tantas! ¿No tinch la seguritat complerta, porque fins ella m'ho diu, de que la sèva cosina, la Enriqueta, que, per mi, mès qu'una noya, es un ángel, lo voldria fer felís? ¿No es mil voltas mès hermosa qu'aquesta dona? ¿No he vist jo qu'ell mateix l'aprecía, perque ell mateix sab y diu que tè al mòn totas las prendas qu'una noya pot tenir? Guapa, jove, hermosa, rica, que tè ja ni sè quánts mils. A mès d'aixó, perque sempre se'n recordi bè, jo, á dins del llibre que m'afiguro qu'ell pot llegir mès sovint, hi poso retratos d'ella, versos qu'ella li ha llegit... (Vá á la taula y pren lo llibre.) Pero tè; aquí está: la proba millor de que ni ho ha vist es qu' es tot al mateix puesto que jo ho vaig deixar, y vinch fins á compendrer que, si obra los fulls, quan los véu guarnits ab aquestos recorts d'ella, lo tanca, com si sentís fins fastidi de trovarse ab aquets recorts senzills. En cambi, en lo mateix llibre y en los fulls de cap al fí... (L'obra y fulleja.) hi tè datos, que tots proban qu'es l'urna que del sèu pit guarda tot l'amor, que'l posa tan fora de sí y tan trist. (Mirant lo que diu.) Los bitllets que li escriu ella parlantli del sèu marit. Retratos d' ella, que'm consta qu'á preu d'or ha conseguit. Cartas per ell comensadas que's ven que, al arribá al mitj, ha cregut millor no escríurerlas, perque, atrevit, fins li diu que s'está morint per ella, del amor que'l fá sufrir... ¡Que n'hi costa tot de llágrimas! ¡Que n'hi há aquí de suspirs! ¡Pobre fill mèu! ¡Quán hi penso! ¡Ah! ¡Senyò'! Ab los anys que tinch, que quasi sò ja á la fossa, bè us podíau compadir d'un pobre vellet, privantlo de que, al dar l'últim suspir, poguès saber que deixava al sèu fill tan infelís! (Truca la campaneta. Ell, al sentirla, deixa'l llibre obert damunt de la taula.) ¿Trucan?... Ja hi es la minyona, y, si'l demanan, ja he dit que diguessen qu'es á informe, y que, fins al dematí de demá, no reb. Anémhi; aquesta noya es un xich desmemoriada, y podría no dir bèn bè'l que li he dit. (Se'n vá apressurat, y, al sè' al fondo, 's trova ab LA SENYORA.) Escena IV LO PARE, LA SENYORA SENYORA. Dèu lo guart. (Agitada.) PARE. ¡Vosté, senyora! (Sorprés.) SENYORA. Jo, sí... dispénsim... estich tan febril.. tan agitada, que no se, quan aquí vinch, si á un altre lloch ser deuría ó si faig bè estantme aquí. Perdónimho y tinga en compte que potsè' es que'l mèu sufrir me tè perturbada. PARE. Trovo que, en vista del compromís gran en que's trova la vida del sèu espòs, l'está així, tan excitada, es tan propi, que no crech que n'hi exigís ningú ni la mès petita explicaciò. SENYORA. Aquest matí, m'he despertat á trench d'alba, ab tot y no haver dormit quasi gens, y, de seguida, fèntsem lo cor á bocins, he anat á la presò, á véurer, com me toca, al infelís del mèu espòs. De la escena qu'ab ell ha passat allí, ¿que podría ja explicarnhi que no'l deixès escruixit?... Sab que'l fiscal li demana la última pena, y ell diu que, com qu'avuy es la vista de la causa y sab lo crím dintre de las circunstancias qu'ell lo vá cometre', al pit, batentli com martelladas sense pará', 'l cor li diu que avuy se donará'l fallo condemnantlo á mort. Ho ha dit, y ja pot pensá', al sentirlo jo, ¡quin trastorn! Sort qu'allí hi ha hagut l'aussili del metje de la presò. Tot seguit que jo m'he vist retornada, encara ha sigut mes trist l'espectacle que á ma vista s'ha presentat. Lo neguit que'l sèu mal estat li dòna, lo tè tan fora de sí, que, en compte de compadirme, ab los mots mès ofensius m'ha insultat, perque'm dolia del sèu estat infelís. PARE. No'n fassi cas; es la febre que's vèu que se'l menja viu. SENYORA. ¡Oh! No; no es la febre sola. Ja avans de cometre'l crím vá comensá' á está' irascible d'aquest modo tan febril, y ara, de desde que's trova dins de la presò, com si l'aire infestat que's respira dels criminals qu'hi há dins, li haguès cangrenada l'ánima, que li degota verí, s'ha degradat, de tal modo, que quasi tant horror tinch de que'l Jurat, condemnantlo, l'entreguès á n'al butxí, com de que, absolventlo, puga torná' ab sos drets de marit á sè'l duenyo de ma vida y á pogué' exigir de mi que jo l'estimi com antes de que ell cometès lo crím. PARE. Bé; aixó li sembla... senyora... passará temps... vè l'olvit... SENYORA. No ho crega... per sa desgracia la sort ha posat en mitj de tots dos, ara, un obstacle que rés lo podrá destruir. Es cert, sí; jo l'estimava ab un amor infinit. Es cert, sí,.. jo encar' sentia, a pesar de lo ofensiu qu'es matar á un'altra dona per celos, tenintme á mi, amor per ell; mes, de prompte, jo no sè lo qu'ha succehit en lo mèu cor, que'ls sucessos m'han dut á que, d'improvís, cambiès en odi l'afecte que jo hi havia sentit. Vaig compararlo de prompte ab un cor noble y sublím. De prompte... Bè... es impossible que li puga jo ara dir la causa qu'ha tornat odi aquell amor infelís que jo vaig posar á un home tan indigne de possehirl'. No'n parlém mès. Lo cas ara es que jo plorava allí amargament, quan, de prompte, s'han presentat los civils y se l'han endut per durlo al Tribunal. ¡Jo... jo'l drinch he sentit de las cadenas ab que l'han lligat!... Surtint llavors de la presò, corro... L'intent mèu era assistir á la vista de la causa, y, no puch... no m'he sentit ab forsas pera assistirhi, y me'n he vingut aquí, esperant que vosté hi fòra, y pensant jo que, tenint tan aprop l'Audiencia, 's poden anar sabent novas fins del curs que segueix la vista de la causa. PARE. Mòlt cert, sí; ha pensat mòlt bè, senyora. Miri; no mès que surtint al balcò, ja's véu la porta gran de l'Audiencia, y, aixís que hi passi cosa notable, jo ja tinch lo criat allí que vindrá á durme noticias de lo que vagi succehint. (Trucan.) Trucan. Potsè' 'n porta alguna. Si vosté'm permet... SENYORA. Sí... sí... Vagi y fassi lo que trovi qu'ha de fer, quedant tranquil. Jo, aquí, esperarè qu'acabi la vista. PARE. Donchs, tot seguit vaig y torno al punt. SENYORA. Com vulga. PARE. Senyora... ab lo sèu permís. (Se'n vá.) Escena V LA SENYORA ¡Oh! ¡Dèu mèu! ¿qué tinch? ¿que'm passa? ¿Qué tinch, que'm sento á n'al cor un desitj que'm causa horror y una pòr que tot me'l glassa? ¡Oh! ¡Si l'home meditès lo que fá quan ell se posa fora de la lley, y exposa á la que sòn honor es á n'al consecutiu tracte de personas distingidas... no una vida, no; cent vidas donaria, avans que l'acte permetrer, per' evitar de la justicia la espasa, de que anès de casa en casa sa muller á suplicar! Mirant si de la justicia lo rigor se desenutja, véu als magistrats, al jutje, al fiscal, que la cobdicia sent de que'ls drets de la lley no pugan torçarse may, y, llavoras, ab esglay, ven com, dels qu'en nom del rey la lley tenen de guardar, algun, ab véu afrentosa, gosa a fè' enrogí' á la esposa que clemencia vá á implorar. M'ha passat á mí... y sò honrada, m'ha passat á mí... y... sò bona; que sempre es forta la dona quan no's sent enamorada. Mes, ¡ay! que, entre tants, dels quí jo m'he lliurat victoriosa, he vist un'ánima hermosa y un sér tan noble y tan fí, que, justament perque res m'ha dit may per' enrogirme, justament perque servirme vol sempre ab desinterés per mi tan incomprensible, m'ha anat infiltrant al cor, al volé' aixuga' 'l meu plor, un afecte, que impossible es ja arrancarlo de mi. Lo tractarlo, la frecuencia ab que l'he vist, la prudencia, l'altesa del sèu sentí', la honradesa inmaculada que demostra... m'ha admirat... ¿Per qué no dir la vritat? ¡Ay! ¡N'estich enamorada! ¡Enamorada! ¡Quín crím, Dèu del cel!... ¿Jo, que sò esposa, y sòch honrada y virtuosa, y sè bè que, quí del cim de la virtut cau al llot del fons del camí del vici, no mès qu'un etern suplici trova en aquest mòn per tot, podrè deixarme portar per una passió culpable? May. Primer jo, ab mi implacable, me sabrè'l cor arrancar. May al mòn, mentres jo alenti, sabrá aquest home l'amor qu'aquí ha nascut, ni'l dolor de que jo, morintme, 'l senti. Mes, mentrestant ¿ahònt vá'l riu sino al mar que l'engoleix? ¿Ahònt vá mòn cor, que pateix, sino 'hònt lo consol sonriu? Sens que jo me'n donga compte, ¿ahònt se trova aquest consol que mimva tant lo mèu dol? En lloch tan suau y tan prompte com prop d'ell, ó ab ell parlant, ó veyentlo, ó, si no aixó, sapiguer que'm trovo jo ahònt no'l tinch á n'ell distant. Me sembla qu'aixís arriba desde'l sèu cor al méu cor com lo perfum d'una flor que la flor del meu aviva, y... ara mateix, sols pensant, lluny ell, qu'ell trevalla allí, (Senyalant la butaca.) ja no sè qué'm. sento aquí que'm. trovo á n'al mòn gosant. Me sento que'm volta l'aire qu'á n'ell l'ha voltat, y, sento que, quan suspiro y alento, m'ubriaco del sèu dòls flayre. Aquí, tot lo que jo miro ell ho ha vist y ho ha tocat. Aquí ell s'hi está sentat... (Vá tocant lo que diu.) Aquestos fulls que jo giro los fulleja ell cada punt... Ab aquesta ploma escriu, y'l sento qu'alenta y viu ab tot lo qu'hi há aquí junt. (Véu lo llibre qu'ha deixat obert LO PARE, ab los retratos, qu'están á la vista.) Aquest altre llibre... ¿Y ara? ¿No es lo mèu retrato aquet?... (Comprengas lo dificíl de tota aquesta situaciò y las pausas y oposats sentiments que tenen d'expressarse.) ¿Quí li ha donat, qu'ell l'admet y l'está guardant encara? ¿Li he donat jo?... No. ¡Ni jo li he may donat, ni ell may me l'ha demanat!... ¡Ay, ay! (Trova lo que diu.) ¡Mès sorpren encara aixó!... ¡Un altre retrato mèu!... ¡Y un altre! dos... y... variats. ¿Cóm los tè? ¿Quí'ls hi ha donats? ¡Oh! ¡Qué'm sento? ¿Ha permés Dèu potser qu'ell senti per mí lo que per ell sento jo?... Si no es cert... ¿si no es aixó, per qué'ls retratos aquí? ¿Si no'ls hi ha donat ningú, ell es quí ha d'haver buscat fins qu'á la fí hagi lograt que'ls fotógrafos ó algú los hi donès, y'l volerlos d'aquest modo, ab tant afany, no es singular? ¿No es estrany? ¿Cóm haurá pogut haverlos? (Pausa y transiciò d'alegría.) ¡Oh! Sí; n'estich convençuda. Es que'l cor d'ell sent per mí lo que per ell sento aquí. Es una passiò nascuda á l'hora en dos cors igual... ¡Oh! ¡May, may! Jo sè' la sèva... Mòn pit sera per la mèva una llosa sepulcral. Sí; ho déu sè; 'm va di'l sèu pare qu'éll vol una cosineta que tè, que's diu Enriqueta, y ella ab sòn amor m'ampara. Dèu ho ha volgut, y... ¡Oh! ¿Qué veig? (Ha anat girant fulls maquinalment, y ara, ab gran sorpresa, véu losretratos que indica.) ¡Un... dos retratos aquí d'aquesta noya! ¡Ay de mí!... ¿Per qué sento aquest panteig? ¿Per qué tinch de véure' ab ira que siga jove y hermosa? ¿Es potser qu'estich gelosa?... No, no; lo mèu cap delira. ¿La vol ell? ¡Déu estimarla! (Regira'l llibre y trova mès probas.) ¡Oh! Sí, sospita; ¡no pecas d'exagerada! Flors secas... Sí... bè; es que vol recordarla. Mès retratos... versos... flors... ¡Oh! ¿Per qué aquets recorts sèus posats aquí enfront dels mèus? ¿Per qué tinch de fer jo esfors per' no esquinsarlos? ¡Oh! Sí. Aixó tinch de fè': esquinsarlos, y, fets á bocins, llensarlos. (Anantho á fer y detenintse de cop.) Mes... ¿ab quín dret? ¡Ay de mí! ¿Si es un crím lo mèu amor, per que tinch d'alimentar?... ¡No'm queda mès que plorar y morirme de dolor! ¡Sí... mes jo la mèva imatje no vull aprop de la d'ella; no vull que la méva estrella me fassi tan negre ultratje, y trech los retratos mèus!... (Los treu.) Mes, ¡ay! ¿Me puch consolar de que no puga ell mirar d'aquí en avant mès que'ls sèus? ¡Oh! ¡No, no; no puch!... ¡No puch! (Los torna á deixar al llibre y lo tanca.) ¡No'm deixa pas ma sort dura! ¡Oh! Apiádat tu, Verge pura, d'aquest infern qu'al cor duch. Infern que tè d'acabar, ab l'ira ab que ara'm destrossa, ó á dins del fons d'una fossa, ó á las gradas d'un altar. (S'assenta abatuda.) Escena VI LA SENYORA, LO PARE PARE. Sí; ha sigut lo que li deya: lo criat qu'ha vingut á dir que'l fiscal no's pot sentir de dol que fá. Ja m'ho creya. Demana... pena de mort. SENYORA. ¡Ah! ¿Sí? (Ab goig escapat.) PARE. ¿Cóm? ¿Qué? (Estrayant del tó d'ella.) SENYORA. Bé. (¡Oh! ¡Dèu mèu! Acutme ab l'aussili tèu, en la mèva extranya sort.) PARE. (¡Si será que, com. jo, ella se'n puga alegrar tambè!) SENYORA. M'ha de dispensar. No sè, en mitj del dol que'm flagella, ni'l que sento ni'l que dich. PARE. Es lo mateix qu'a mi'm passa. SENYORA. Sonrich y'l somrís se'm glassa, y, quan vull plorar, somrich. PARE. Mimvi, donchs, lo sèu martiri. Sòn espós s'ha de salvar. SENYORA. Sí, sí; aixó dech desitjar. Lo altre es no mès qu'un deliri. PARE. ¡Deliri! SENYORA. Sí... vull dir jo que... vull dir que fòra horrible qu'ell morís, que no es possible. PARE. (¡Y ho es que mori'l qu'es bó!) SENYORA. ¿Creu que's salvará vosté? PARE. No hi há per ell cap perill. ¿No li defensa'l mèu fill?... Donchs no tinga pòr de ré. SENYORA. Tè rahò, sí; mòlt poch temps fá que'l conech, y, francament, li reconech tant talent, tant cor, que l'admiro ja. PARE. Veig que vosté está en lo cert. (Satisfet.) SENYORA. Y tothom quí'l coneix diu lo mateix. PARE. Sí; tinch motiu d'está' orgullòs de l'Albert. ¿Veu jo, senyora, ja feya dinou anys qu'era casat, y, Nostre Senyò' escoltat no havia may ma taleya. ¡Figuris quína alegría, donchs, quan del cel vá venir! Jo.. de debó... 'm vaig sentir que'l cor, de goig, se'm fonía. ¡Bonich!... Era un angelet talment del cel, i tan hermòs! ¡ab un cabellet tan ròs! ¡y uns ulls tan vius! ¡y un nasset! Dissimulim que l'alabi, pero, cert: jo m'hi encantava, y, vell com ja era, 'm semblava ser tot d'un cop pare y avi. Jo era un pobre fusteret, y, art y noms, tot s'avenia: eram Joseph y María talment ab lo Jesuset. ¡Qué! ¡Si era una maravella! ¡Si ja, quan era petit, era un noy tan aixerit que no trovava parella! Desd'un dia que, venint, me presenta pe'll mèu sant... no's pensi, un quadro així gran tot fet ab tinta, escribint, que deya, tot historiat, y fet ab lletra bonica: «A su padre lo dedica a los diez años de edad.» Ja no hi vá havé' aturador: exámens, sobressalients, batxillè, advocat corrents, y, sobre advocat, doctor, y, sobre doctò', 'l que véu: l'advocat de Barcelona de mès nom, y la corona de gloria de l'amor mèu, que... dispensim l'alabar pero... res... no hi puch fer mès. ¡Quan veig lo qu'èra y lo qu'es per forsa tinch de plorar! ¡Me'l veig perdut, malalt, mort!... ¡Oh! ¡Si li diguès, senyora!... SENYORA. ¡Digui! (Ab afany.) PARE. No; aixó encara fòra empitjorar mès sa sort. No, no: es ditxòs, molt ditxòs... Miri, ara'l vaig á esperar perque... es clá'... 'l vull abrassar... ¡Nos estimém tant tots dos, que fins plora d'alegría al véurerm plorar á mí! Rés: ¿qué hi vol fer?... Sòm així. L'estimo, y... ¡Si ell se'm moría! ¡Ah! No, no; ¡sò tan vellet! Tinch tants anys ¡pobre de mí! que ¡si ho disposes així Dèu, y ab un cop com aquet volguès castigarme ara!... ¡Cá! ¡Impossible! No será. No pot ser. No ho vull pensá'. ¡No pot pensarho aixó un pare! ¡Aixó! dispensim... manías... cosas de vell ¿sab? ximplesas. Los vells tots tenim raresas, cabórias y tonterías. ¡Vegi si ell, bo, resolut, noble, honrat, fí y ab bon cor, pot morirse així á la flor de la sèva joventut! ¡Cá! ¡Fòra una infamia! ¡Fòra!... Fòra un crím de tant com es. Rés.. fòra... no'n parlém mès. ¡Estich boig, cego, senyora! (Se'n vá.) Escena VII LA SENYORA ¡Oh! ¡Dèu mèu! ¿qu'es lo que'm passa dins del mèu cap y'l mèu cor, que se m'hi congela'l plor perque'l pensament me'l glassa? ¿Cóm es ¡ay! que al cor atrau lo que tant combat la rahò? ¿Cóm es, ¡ay! qu'aquest tiinò (Lo cap.) No mana ja aquesta nau? (Lo cor.) En aquest mateix moment condemnat está ó salvat l'home que la sort m'ha dat. ¿Cóm es, donchs, que'l pensament bull ab ideas extranyas, y lo qu'era un bè'm fá esglay y'm sento qu'ara, com may, se'm conmouhen las entranyas? ¿Per que no goso a sabe' si salvat ó condemnat está'l mèu marit? ¡Salvat! No m'atreveixo. ¿Y per qué? (Pausa curta.) ¡Salvat!... ¡Condemnat!.. ¡Senyor!... ¡Quín neguit! (Pausa curta.) ¿No hem lograt ja lo que volíam? ¿No está salvat?... Salvat y ab honor. (Pausa curtíssima.) Me'n vaig á saberho, sí; ¡surtím de dubtes aviat! (Se dirigeix cap á la porta y al obrir la mampara véu venir a L'ADVOCAT.) ¡Qué veig! L'Albert, l'advocat que's dirigeix cap aquí. (Torna á baixar al prosceni.) L'espero y ell me dirá quín fallo es qu'haurá sortit pe'l pobre del mèu marit! (Pausa curtíssima.) ¡Tinguémhi calma! (Mirant cap á la porta) Aquí está. (S'ampara darrera'l cortinatje del balcò, y així, L'ADVOCAT no la véu quan entra.) Escena VIII LA SENYORA, L'ADVOCAT (L'ADVOCAT entra; creyent estar sol en la sala, deixa, fadigat, los papers damunt sòn pupitre; desprès cau abatut en sòn silló presa d'una emociò espantosa y postrat per la lluyta qu'acaba de sostenir. LA SENYORA va avansant lentament, no gosant á preguntar lo que vol saber, fins que L'ADVOCAT la véu ab gran sorpresa.) ADVOCAT. ¡Vosté aquí! SENYORA. ¿Lo... mèu.. marit? ADVOCAT. Prompte ho sabrá. (S'aixuga la suor del front.) SENYORA. ¡Don Albert! ADVOCAT. Prompte ho sabrá. ¿No ho creu cert? Donchs es tal com jo li he dit. Fá pochs moments ha donat lo Jurat son veredicte, y, si'l Jurat sòn delicte dòna per no perpetrat, y ell ha absolt á sòn marit, refet de la conmociò, tindrá la... fina... atenciò de vení' aquí tot seguit á mostrar sòn agrahiment á mòn esfors sobrehumá. SENYORA. De sobrehumá déu passá quan jo veig l'abatiment que, un cop ja fet, l'aclapara. ADVOCAT. No... no ho crega pas. SENYORA. ¿Cóm no, si jo veig la excitaciò y la suor que'l front li amara? ADVOCAT. Aixó vè de l'ansietat, de l'angustia que se sent fins que s'arriba al moment de saber lo resultat... SENYORA. Sí; ja ho crech; pero vosté... ¿Qué tè? ¿Qué li passa? ADVOCAT. Un poch de cansament. SENYORA. Lo veig groch, abatut... ADVOCAT. No; no tinch ré. ¿Véu? Tingui. Ja'm vá passant. No es rés mès que'l que li he dit. Es l'agitaciò, 'l neguit ab que un véu que vá enrahonant y no sab si tal vegada se pert ó 's salva una vida; mes, quan se sab de seguida, com sè, que pot ser guanyada la causa del sèu marit, ja un respira satisfet esperant que lo qu'ha fet siga un trevall de profit. SENYORA. ¡Trevall d'un geni! ADVOCAT. Pot ser que com un geni he parlat; pero ha sigut resultat del cumpliment del deber. Del deber; la ratlla dreta que, del bressol à la mort, déa l'honrát segui' ab cor fort passant per la via estreta qu'ella'ns marca, sens torsarse ni un sol punt en son camí; si dret l'home no va al fí, ja d'honrat no pot jactarse. Aquest sentí', aquest pensar, que jo estimo ab fanatisme y practico ab rigorisme, es lo que'm sol fer triunfar. Y si, quan tal nort me guia, realment inspirat estich, y entussiasmo ab lo que dich, y'l foch de ma fantasía comunico als mèus oyents, y'ls mès severs magistrats, s'han de sentir dominats per tots los mèus arguments... SENYORA. Es cert... ADVOCAT. Ara, el poder dir qu'he lograt aixó mateix, sò mès gran y encara creix mòn nom á sobre'l d'ahir. ¡Avuy sí, avuy no tè mida ma inmodestia ó mòn orgull! SENYORA. ¡Vosté inmodest! ADVOCAT. Serho vull una vegada en la vida, y ara m'hi sento llensat, aro que, en aquesta vista, he fet la mès gran conquista que may cap héroe ha lograt. SENYORA. Sempre ho es vosté. ADVOCAT. No, no; ara tan sols. (Aixecantse y anímantse per moments, vá explícant las peripecias de la vista com si s'hi trovès.) -Allí estaven los magistrats que'm miravan; allí'l fiscal, aquí jo. Allí'l marit de vosté en lo banch dels acusats, ab los ulls mitj entelats y mal comprimit l'alé. Estava la Sala plena de gent, qu'esperava ansiosa, com s'espera, quan suposa que veurá una gran escena. Tot imposeva. L' augusta majestat del lloch, la gent; lo Jurat entorn, seyent en sos banchs de negra fusta de noguera; 'ls magistrats sota dossè', y, contra lleys, sota'l rey, lo rey del reys, brassos en la creu clavats. Tot m'imposava; peró, mès que tot quan entorn veya, mès terror y esglay me feya jo á mi mateix. SENYORA. ¡Vosté! ADVOCAT. Jo. Jo, que sentía dins mí dos oposats sentiments, poderosos, vius, latents, que s'abrahonavan allí. L'un, l'amor á n'al deber al últim extrèm portát, y l'altre, un odi enconat, cruel, incontrastable, fèr. al Reo que defensava, (Mohiment d'ella.) Sí; perdònimho, senyora. Vosté que'l coneix, no ignora quí es l'home que m'empenyava jo en lliurarlo de la mort. Hi há vegadas que l'etzar nos porta á simpatisar ab lo reo, y aixó es sort, perque, allavors, la defensa es tota de bona fé, y no la detura ré perque en guanyar sols se pensa. ¡Pero ara, avuy, avuy jo, tement tot á la vegada guanyá' y pérdrer, convulsada l'ánima, sent vil y bó, volía al Reo salvar pera mòn deber cumplir y'l volía dú á morir per!.. (Contenint de cop sòn furor.) SENYORA. ¿Per qué?... ¿vol acabar? ADVOCAT. Per... per... re... (¿Qu'es lo qu'anava jo ara a di'?... ¡infelís criatura!...) Perque la conciencia pura mateixa que'l defensava lo veya vil, criminal, y, per lo qu'en mi sentía, jo, son defensor, debía ocupá'l lloch del fiscal. SENYORA. Sí; y ab rahò pensava aixó. ADVOCAT. Pero quan aixís pensava á n'al mèu deber faltava. Mòn deber es véurerl' bó relativament; pensar que, cego, 'l crim vá cometrer, y circunstancias admetrer que li poden atenuar. Y, com qu'era mòn deber aixó que dich, m'ho he ficsat com a nort, m'ho he decretat ab cap clar y cor enter. Jo he vist lo cop de la dalla fugint del llum de ma gloria, y, segur de la victoria, he comensat la batalla. S'ha alsat sever lo fiscal, y, ab discurs tan fort com bréu, prompte ha demanat pe'l Reu un cástich: lo capital. ¡Oh! Pero jo estava allí com lo pilot en la nau: impassible; pero brau, confiat y segur de mí. Ha acabat d'enrahonar lo fiscal, que'l cas no admet y la gent, al veurerm' dret, ha dit: -¿Qué pot contestar?- Al comensar mòn discurs, lo marit de vosté estava cert de que se'l condemnava; pero, á mida que sòn curs seguian mos arguments, mentres punt per punt desfeya jo tot lo que'l fiscal deya, lo Reo y'ls demès oyents recobravan la confiansa, y'ls mateixos magistrats, escoltantme entussiasmats, me donavan esperansa. No he vist rés mès imponent qu'aquells instants á la Sala: s'hi sentía bátrer l'ala d'un insecte. Tot pendent estava de ma paraula, y públich, Reo y jurats y fiscal y magistrats, apoyats damunt la taula, anavan tots avansant, pantejant envers á mí, com si centre fòs jo allí dels alés del mèu voltant. Jo sentia en mòn cervell lo bull de la inspiracio, y ma paraula, com tró, mès encara, com martell: ¡ala! ¡ala! ¡ala! dominava y torsava voluntats, y al fiscal y als magistrats, á tots, á tots imposava. Y aquí provas d'evidencia, y allá rahòns de sentiment, jo allí rey m'anava fent del fons de cada conciencia. Ho veya clá' en lo mirar de l'un á l'altre, en lo sí de cents caps, moventse allí mas rahòns al aprobar, y en los del Jurat, tal com si d'un cristall á travès jo hi haguès llegit mòlt mès qu'en lo mirar de tothorn, clar veya'l ditxòs final de que á mas rahòns cedian, y que, al últim, me darian per absolt al criminal. ¡Ah! No m'hi enganyat en ré. Al arribar á n'al fí de mòn discurs, en que, allí, valent y ab ardenta fé, la complerta absoluciò pe'l Reo jo he demanat, lo president s'ha aixecat, y, ab veu presa d'emociò, las tres preguntas ha fet, á las quals, no mès un «sí» pot doná' un home el butxí, mentre un «no» del pal l'ha tret. Y lo Jurat, silenciòs, s'ha anat á dins á juntar pera sol deliberar, Lo Reo, allí, recelòs ha quedát; tota la gent presa d'ansietat mortal, tement, ab pòr, que'l final del drama siguès sangrent, y sols jo, jo sol allí, a la vegada confiat tant en la fatalitat com en lo forsòs camí que mas rahòns debian fer dels del Jurat en lo cor, seré hi esperat la... sort d'un triunfo segur y enter. No m'hi enganyat. Tot d'una lo president ha sortit y: -'L Reo está absolt-, ha dit. Al sentir tanta fortuna ell ha arrencat en un plor, la gent tota ha respirat, y jo... jo... (¡Ay!... ¡Esgrunat m'he sentit jo al pit lo cor, com si, gelós, lo butxí, no volent pérdre' may rés per lo reo que li he prés m'haguès dat garroL á mi.) (Pausa curta.) SENYORA. (¡Oh! ¡Qué'm passa á mi, Dèu mèu!) ADVOCAT. Desprès... desprès jo... d'allí me n'he vingut cap aquí, deixant allá'l marit sèu, qu'un amich lo retornava, y, ja veu si tinch motiu d'alabar lo mèu discurs, qu'ab ell he fet com si'l curs haguès fet mudar d'un riu. He vençut á n'al fiscal als magistrats he vençut; tot un públich, conmogut, tè per bó un sèr criminal; y més l'heróich d'aixó creix y aumenta en sí mès ma gloria, perque he lograt la victoria de vencerm'á mi mateix, y ara... encara que postrat per l'esfors, li dich... -Senyora, lo marit, que vosté... adora, ja está lliure', está... salvat-. SENYORA. ¡Oh! Vosté'ls rius de curs muda... pero no tots. ADVOCAT. Jo li he dit... SENYORA. Salvat está'l mèu marit... pero jo... (¡Jo estich perduda!) ADVOCAT. ¿Qué diu? No comprench... SENYORA. ¡Ni jo me comprench á mi mateixa! ADVOCAT. ¡Oh! ¿Qué tè, senyora? ¡Aqueixa misteriosa agitaciò!... SENYORA. ¡Albert! (Indicant en lo tó l'amor. Aquet mot déu expresarho tot.) ADVOCAT. ¿No'm vá dir vosté qu'adorava al sèu marit? SFNYORA. ¡Y era cert! ADVOCAT. Donchs, ¿qué ha succehit?... SENYORA. ¡No sè... no sè... 'm moro! (S'assenta plorant.) ADVOCAT. ¡Oh! ¿Qué? ¿Qué tè, Adela? ¡Per pietat!... (S'agenolla als péus d'ella.) Escena Última Los mateixos, LO PARE, 'l REO PARE. Noy. ADVOCAT. ¿Qué? PARE. 'L Reo. (Marcat.) ADVOCAT. ¡ Ah! Sí; es vritat... (L'ADVOCAT al sentir «lo Reo» s'alsa espantat y dominant sòn, sentiment, diu:) Es... es... sí... ¡Ah! Sí. ¡Es vosté! Vegi... miri... aquí... no es ré; es que quan vosté ha pujat l'ha sentit, y... ab l'emociò... pero no... no es ré... aixó ray... ab la sorpresa... un desmay... (Comprengas la situaciò del REO qu'ha vist agenollat al ADVOCAT als péus de sa muller, tambè la del PARE, y la lluyta del cor del ADVOCAT. LO REO, mira ja a l' un, ja á l'altre, sorprés, recelós y ab feresa. En la situació terrible en que's trova, no sab qué fer, compren que LA SENYORA y L'ADVOCAT li han faltat mentres ell estava pres. Vá á llensarse contra L'ADVOCAT, y, de cop, recorda qu'ell li ha salvat la vida y plora. De prompte, irat, expressa que, si li ha salvat la vida, tambè li ha prés l'honor, y'l desprecia. L'ADVOCAT li vol donar la má, LO REO li refusa, y dantli una mirada de despreci, alsa á sa muller, y li diu: «¡Vès!» baix y ab ira. LO PARE, qu'ho ha comprés tot y entèn lo dolor del fill, diu, planyentlo y demanant aussili al cel:) PARE. (¡Fill mèu!) (L'ADVOCAT, posantse la má al cor, com perque no se li escapi, diu, veyent com LO REO ab una rebolada fá tornar en sí á sa muller y se la emporta:) ADVOCAT. (¡Dèu méu, compassiò!) (Cau abatut en una cadira. LO REO s'endú á sa muller. LO PARE ho mira ab rabía. -Quadro.) La Ratlla Dreta : Drama en Tres Actes i en Vers Serafí Pitarra Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 La Ratlla Dreta : Drama en Tres Actes i en Vers Serafí Pitarra Acte Tercer La mateixa decoració. Escena I LO PARE, l'ADVOCAT. PARE. Fill mèu; tu sufreixes massa, y, aixó ja ho sabs, jo no ho vull. ADVOCAT. Es cert, sí; sufreixo, pare; sufreixo mès cada punt, y se'm fá lo cor á trossos d'aquest amor al impuls. PARE. Lo d'ahir t'he dit fá estona que no't déu tení' ab enuig. Al principi ell ja duptava; mes, desprès, s'ha convençut de que aquell desmay fort d'ella y lo téu estat convuls varen ser per la sorpresa d'haver ell de cop vingut, y mès veyentla llavoras traspostada, quan tot just, passant ell de cop la porta, podía veurhi un insult. ADVOCAT. Sí; pero ara ell es d'ella senyor y duenyo absolut; la estima, la tè en sos brassos, y aquest pensament que'm bull al cervell y el cor, me porta, gelòs y boig, fins al punt de no serme ja possible passá' un torment tan agut. PARE. ¡Fill mèu de la mèva vida! ADVOCAT. ¿Qué hi farém? Tambè Jesús patí á la créu por nosaltres. PARE. Sí, mes jo, que puch, no vull véurert' patir d'aquest modo, y, encara que no segurs, tinch medis, sinó por tréurert' d'aquest torment tan agut, al menos per aliviarte y no arribar á un mal punt. ADVOCAT. ¿Medis diu? ¿Quíns poden èsser si no'n pot dar cap ningú? PARE. Ja veurás: á tu la pena que t'ha posat més convuls es saber, de desd'ahir vespre, qu'aquest malvat, resolut, diu que vol marxar á América enduhentsen d'aprop de tu avuy a la seva esposa, por está' ab ella bèn lluny. ADVOCAT. ¡Oh! ¡Cóm endevina, Pare, lo que sento, punt por punt! PARE. Aixó a mi'm consta, porque ella, com ja sabs, m'ha dit avuy, qu'ell vol una carta escríurert' justament sobre aquest punt. Donchs bè; quan la carta escriga, llavors li contestas tu que marxi, si vol, á América y de nosaltres bèn lluny; pero que la deixi á n'ella, aquí, per estar segur, amparada pe'ls sèus pares que, per sort, no'ls tè difunts. Aixó es un honrat conveni que no fá mal á ningú. Ell sab que la tè segura porque la véu de tu lluny; ella no ha d'estar lligada prop d'un sèr qu'l mòn l'escup, y tu recobras la calma, ja que lo que't dol á tu y't mata y't desespera es pensar que ni un sol punt estigui aquest vil prop d'ella matantla ab lo sèu enuig. ADVOCAT. Sí; aquest medi, pare, fòra, per lo noble y per lo pur, lo que'ns daria la calma sense fer mal á ningú. Mes crech, si se li proposa que, sech, respondrá: -No ho vull-. PARE. ¡Y que tè de dir, criatura! Aixó t'ho diría un que estimès mòlt á sa esposa y no'n poguès víurer lluny. ADVOCAT. ¡Ah! ¡y com se coneix, pare, que, ab la bondat per escut, vosté may del cor del home ha vist los teixits ocults! ¿Que no estima a aquesta dona aquest home, diu? Tot just donchs, perque ha passat pels trámits que á concepte tal l'han dut, es que may ha estat com ara sòn amor tan gran y pur. ¿Que no ho véu? ¿No véu que'l pobre, qu'ha estat d'una afront á punt, ha vist á n'aquesta trista, qu'era un ángel de virtut, y l'ha comparada ab l'altra que, no mes que per l'orgull del sèu luxo, vá portarlo aprop d'una mort qu'escruix? Ademès, per mi, aquest home no es pas un vil corromput que no puga redimirse. Mòlt al revès: d'aixó lluny, jo observo, per la conducta que en tot lo que passa dú, que'l gran crim que va cométrer no va ser mès qu'un mal punt, portat per una ceguera d'un amor fatal é ilús, y que, bèn penedit ara de la conducta qu'ha dut, tornará á sè' un home d'honra, podentla ostentá' ab orgull, regenerat per la trista qu'ell vol ja ara ab amor pur. Ja véu, donchs si sabém, pare, que tením sòn no segur. PARE. ¿Sí? Donchs allavors vè'l medi que t'he dit jo que m'acut. ADVOCAT. Díguimel. PARE. Tú tens la carta entre'ls autos, que't vá dur aquesta pobra senyora quan t'ho vá portar tot junt. La carta, tú sabs que proba, sens ni deixá' un punt confús, qu'ell es l'assesí. Donchs basta. Dígali que, ó, com vols tú, marxa y deixa lliure á n'ella, ó tú, dant la carta al punt a qui cal, s'obra la causa y ell ja torna á estar perdut. ADVOCAT. ¿Ja hi torném altre cop, pare? PARE. Veurás, jo ADVOCAT. ¿Y no es un insult un crim com lo que'm proposa? ¿Que's pensa que hi há ningú, ningú nat sobre la terra, que n'hagi imaginat un mès tremendo y mès horrible? PARE. Mes si tu... ADVOCAT. ¡Pe'ls celos dut ser traidor á la confiansa d'un infelís, que, bèn lluny de véurer frau en nosaltres, nos vá créure' honrats y purs! ¡Bah! ¡bah! Rè, rè, pare; vagi; vosté está boig, y, l'impuls de l'amor inmens que'm porta, lo cega fins á n'al punt de que ni un crím lo detura. PARE. Ni un crím, ni ré, ni ningú, si jo puch á tu salvarte, ADVOCAT. Donchs jo ni créurer puch qu'aixó amor sigui; es deliri que'l posa boig y convuls. ¿Qué significa la mèva vida y la de tots dos junts al davant de la justicia y'l deber que sols es un? Es com si diguès un día á n'al sol, qu'en lo cel llú, que, perque una flor no's cremi, pari'l sèu eternal curs. ¿Creuría vosté tal volta no haver robat á ningú, si, en havent ja fet lo robo, sapiguès cert y segur que'l robat també era un lladre? ¡Ah! No, pare, no; mòlt lluny de veure en aixó disculpa, lo que's véu es que, en lloch d'un, sòn dos los lladres llavores y dos los homes impurs. ¡Ah! No, no; may: creguim, pare; lo deber no mès es un, y la vritat, que l'ensenya, es, com lo sol, l'únich llum. PARE. ¿La veritat? ¿Y't figuras potsè' haverla dita tu? No; tu sabs de cert qu'es reo aquest home qu'has pogut salvar de las mans infames del butxí, y tu sabs lo ocult dels ardits que, per salvarlo, has sabut posar en us. ADVOCAT. ¿Pero vosté olvida, pare, que, per lo jurisconsult, la vritat es relativa, y'l deber es aná' al punt de salvar la vida y l'honra del defensat, ab l'astut medi de fer semblar digne lo que tal volta es impur? PARE. Donchs lo impur es impur sempre. Y, ja que'l vols guiar tu per la veritat bèn pura, jo, que la sè, y m'es escut, vaig á delatar á un home que mata á qui mès jo vull. ADVOCAT. Pare, si vosté fá aixó, digui que tè'l fill perdut. PARE. ¿Qué? ADVOCAT. No conti ab mi may mès. PARE. ¡Fill! ADVOCAT. Ja sab que ma virtut es inflexible. Ara fassi lo que vulgui. Estich apunt. (Se'n vá per la porta lateral.) Escena II LO PARE. Si faig aixó, que no conti may mès ab ell; si no ho faig, veurè com, d'en mica en mica, la pena me'l vá matant. (Pausa curta.) ¿Y sí?... ¡Oh! Sí; aixó deu èsser. Potser, com qu'es criminal lo medi que jo procuro per torna a sòn cor la pau, Nostre Senyor no m'ajuda y no n'eixiriam may. (Aprobant ab alegría lo recurs que trova.) ¡Oh! Sí; sí; aquest es lo medi: dir á la senyora, ja qu'ella diu qu'al noy estima, que me'l deixi bèn ficsát en las excelentas prendas de sa cosineta, y, tant es l'influix de la senyora en lo sèu cor desgraciat, que logrará qu'ell la cregui, y, solsament dém lo pas de que ell vegi en la Enriqueta las sèvas prendas morals, s'hi casa, y, casantshi, es lógich que ab un ángel al costat, olvidará á la senyora y aquest amor criminal per un amor qu'es tot ditxa, y puresa y benestar. ¡Oh! Sí; sí; aquest es lo medi; no hi duptém pas ni un instant. Agafo'l sombrero, hi corro, y ara aixó queda ultimat. (Se gira de repent cap á la Porta del fons.) ¡Hola! ¿Quí vè? (Mirant cap á fora.) ¡Es la senyora. Dèu mateix la déu enviar. Escena III LO PARE, LA SENYORA (Ella arriba molt agitada.) SENYORA. ¡Dèu lo guart! PARE. Bon día tingui. SENYORA. ¿Lo fill de vosté? PARE. Déu sè allí dins ¿Y aixó? ¿Qué tè? SENYORA. ¿Qué vol dir? PARE. Sembla que vingui molt agitada. SENYORA. Ho estich. Es veritat. PARE. ¡Calmis, dona! SENYORA. ¿Puch enrahoná' una estona ab lo sèu fill? PARE. ¡Quín fatich també tinch! SENYORA. ¡Vosté! ¿Per qué? PARE. Perque jo tambè voldría si vosté m'ho permetía, enrahoná' un xich ab vosté. ¿Vosté, aquest matí, ha rebut un anónim? SENYORA. Fá mitj hora. PARE. Un anónim que deplora tot lo qu'aquí ha ocorregut. SENYORA. Y m'enclou dins una carta escrita pe'l mèu marit. PARE. Donchs... l'anónim jo... l'hi escrit. SENYORA. Miris: may de mi s'aparta. ¿Y per que salva la vida de don Albert lo dar jo aquesta carta? (Mostrantla.) PARE. (Confòs) Per çó... Perque'ls jutjes... de seguida farán pendre al sèu espòs, morirá, y, ja, mort ell, despareilerá'l flagell que tè á mòn fill tan febròs. (Horror d' ella) ¡Oh! ¡Era un crím! Ja ho sè, ja ho sè. ¡Ja ara n'estich penedit... pero donguiu al olvit; retornim aquest papè! (Ella li dòna.) SENYORA. ¿Mes per qué la mort segura de mòn espòs, vosté creya, y, ab amor de pare, veya qu'ha de mimbar l'amargura de sòn fill? PARE. ¿Y no ho ha entés? SENYORA. Digui ¿no véu m'agonía? PARE. Perque's mor de gelosía; perque... ¡la estima! (Ab esclat.) SENYORA. ¡Oh! (Ab goig mal reprimit.) PARE. ¡Y pres dins del clos d'aquest amor, que no entench com permet Dèu, jo veig com ¡pobre fill mèu! ¡se'm vá morint de dolor! (Plora.) SENYORA. (¡Oh! ¿Per qué, ditxa ilusoria, m'has de semblar goig etern? ¡Es que se enjoya l'infern ab raigs de llum de la gloria!) PARE. Perdonim; ho he dit, señora, perque lo que'm. dich no sè; ho ha dit un pare que tè un fill, que'l mal lo devora. SENYORA. ¡Oh! ¿Y cóm l'haig de perdonar, si d'aquest mal y'l perill que vosté véu en sòn fill, jo tambè me'n dech culpar? ¡Casualitat misteriosa! PARE. ¿Cóm? SENYORA. Que tambè aquí venía perque arrostrar no podía la meva pena horrorosa. PARE. ¡Ah! ¿Y li inspira? SENYORA. Lo sèu fill. PARE. ¿L'Albert? SENYORA. Sí. Li he dit ja avans que me'n culpès. PARE. ¡Oh! ¡Mos plans ja donchs no portan perill! Qui compadeix, vol la sort de la persona assolada, y vosté es bona y honrada, y, es clar; vosté no'l vol mort. SENYORA. ¿Jo? Per lliurarlo de penas y per mimvá'l plor que brota dels sèus ulls, daría tota la sanch de las mèvas venas. Mes ¿qué puch fer, desgraciada, pera mimvar lo sèu plor y dar la pau á sòn cor, volent ser bona y honrada? PARE. ¡Qué si ho pot fer, diu! Pot tant, y, si ho vol fè', es tan senzill, que jo ja veig á mòn fill salvat desd'aquest instant, fent qu'ara'l pobret se casi ab una cosina sèva. (Sorpresa d'ella.) y, estimantla, dongui treva al olvit, y's desenllassi així una situaciò tan terrible y tan fatal que sols pot pará' en mortal sens aquesta decisiò. SENYORA. (¡Oh, Dèu! ¿Qué'm sento jo al cor?) PARE. Veliaquí lo sacrifici que vull de vosté. SENYORA. (¡Oh, suplici!) PARE. ¡Aixó'l salva de la mort! SENYORA. Y... ¿en qué ho funda? PARE. En la certesa que tinch de que, un cop casat, ab ella, estará emprendat d'aquell ángel de puresa. SENYORA. Mes... fins suposant que sigui bèn dit lo que pensa, jo ¿qué puch ja fè' en tot aixó? PARE. ¿Cóm, qué pot ferhi? SENYORA. Sí; digui. PARE. Miri; 'l mèu fill, á vosté li tè una veneraciò tan gran... una adoraciò tan pura y de bona fé, que bastará que li digui perque ja ho fassi al instant. SENYORA. ¿Tant créu que m'estima? PARE. Tant. SENYORA ¿Y vosté pensa que sigui medi aquest, perque ditxós ell siga ja? (Ab esfors heróich.) PARE. Ho crech així, y passará igual que á mi á tothom qui'l rostre hermòs vegi d'aquesta criatura nevoda mèva y cosina del pobre Albert. Es divina, es la mateixa hermosura. SENYORA. (¡Oh! ¡La gelosía cóm m'arbola en lo cor la sanch!) PARE. Veliaquí un desenllás franch qu'es convenient á tothom. SENYORA. Té rahò, sí; es cert; vosté está en lo just. Dongui. (Li pren la carta.) PARE. ¡Ah! ¿Es dir, donchs, que li dirá? SENYORA. Encara que'm, quedi plé de fel lo mèu cor; encara que'm. dega costar la vida; que mòn amor es sens mida com lo d'ell, li probarè ara. PARE. ¿Se queda ab la carta? ¡Oh! Sí. SENYORA. La carta, l'anónim sèu, y ma pena, y vulga Dèu qué, ab tot, logri jo'l mèu fí. PARE. ¡Oh! Dèixim que, agenollat als sèus peus!... SENYORA. ¡Oh! No; alsis. (Alsantlo.) PARE. No, perque fins adoraciò mereix la sèva pietat. ¡Oh! Dèixim, dèixim que besi las sevas mans; li deurè mòn goig, ma ditxa, mòn bé, y fará fins que m'avesi á barrejar lo sèu nom en mas oracions, pensánt que, qui obra ab un cor tan gran, pe'l bè y ditxa de tothom, bè mereix, com jo vull dá' ara, mil probas de gratitut per haver tret la inquietut del cor d'aquest pobre pare! (Se'n vá.) Escena IV LA SENYORA ¡Pobre home! Ab tota sa vida l'estima, y ell s'ho mereix. Y jo... jo faig lo mateix. Lo meu amor no tè mida. Sento que'm bat lo mèu cor com no m'ha batut jamay, y'm, sembla que tot l'espay no es mès qu'un glatit d'amor. (Pausa curtíssima.) ¿Y ab aquest amor inmens podrè jo fè'l sacrifici de que he fet promesa? ¿Indici no es de lo que veig propens á no poderla cumplir, aquest dany, aquest dolor que'm sento esgrunantme'l cor, ara que, sola, 'm vull dir qu'aquest home incomparable que jo estimo ab tanta fé no será ja per mi ré, que un'altra dona estimable possehirá tot lo sèu cor, y qu'ella será ditxosa, mentres, vehentho jo, y gelosa, veurè la fel del mèu plor. ¡Oh! No, no; aixó es impossible! ¿Qué he fet jo, pobre de mí? ¿Qu'he promés, que'm sento aquí (Al cor.) qu'un impuls irresistible me diu que, si jo vegès en brassos d'un' altra dona aquest home, ni'l ser bona, ni l'honor, que mòn nort es, fòran prou per detenirme de que cometès jo un crím?... ¡No, may, no; aixó es un abím del que jo tinch de surtirme, perque'm sento: iras qu'esclatan, amors encesos qu'arbolan, envejas vivas qu'udolan, y celos frèstechs que'm matan! (S'assenta abatuda.) Escena V LA SENYORA, LO PARE PARE. ¡Oh! 'Per mor de Dèu, senyora! SENYORA. ¿Qué passa? PARE. Que'l sèu espós... SENYORA. ¡Dèu misericordiòs! PARE. (Mostrantli una carta que dú.) Carta d'ell. Creyent que fòra un procurador que tè de vení' á portá' un escrit, truca, l'obro tot seguit, y, quan ja es á dins, veig bè qu'es ell; allavoras jo li he dit que'l meu fill no está per rebrerl'; qu'esperará, m'ha dit ell, sentint aixó, y s'ha assentat á la vora de la porta, decidit a esperar fins á la nit. SENYORA. ¿Está irat? PARE. Al revès; plora. SENYORA. Allavoras no es que vingui perque ell cregui qu'aquí sò. PARE. A mi m'ha semblat que no. Mes jo, perque no'n previngui cap trastorn... ¿Sab qu'he pensat? Vosté, en lloch d'estarse aquí, entrará al quarto d'allí; aquí'l noy que'l rebi aviat; un cop ja l'hagi' rebut, ell se'n va, vindrá vosté, y tot se fá sens que ré de mal n'hagi previngut. SENYORA. Bèn pensat. Sí. ¿Hònt vol que vagi? PARE. (Senyalantli la porta.) Miri; éntrissen allí y tingui confiansa en mi. Jo vetIlo per lo que hi hagi. SENYORA. ¡Oh! ¡Dèu nos acudi! (Se n'entra al quarto que li ha senyalat LO PARE, qu'es lo de la esquerra del fondo, y desapareix corrent lo portier.) PARE. Ara Escena VI LO PARE, L'ADVOCAT, després lo REO (Lo primer vá al quarto de L'ADVOCAT, quan surt aquest y pren la carta que dú'l PARE a la má.) ADVOCAT. Sí, pare; ho he sentit tot. (Ab véu baixa.) No tinch qu'oposarhi un mot. Al contrari; si'ns ampara Dèu, com nos tè d'amparar, així's juga la partida tota d'un cop, y es finida aquesta lluyta exemplar. PARE. ¿Es dir, donchs, que vols?... ADVOCAT. Que passi ell a la sala d'allí, y, quan parlará ella ab mí, vosté, perque no's desfassi lo qu'aquí penso lograr, procuri de bona fé qu'ell no perdi un mot ni ré de lo qu'aném á parlar. (LO PARE, mentres L'ADVOCAT talla'l sobre de la carta, se'n va per la porta del fondo dreta, obra la mampara y desapareix; mes al moment torna á entrar ab LO REO, que se'l véu passar per darrera lo portier figurant que'l PARE'l fá esperar en una habitació qu' es prop de la porta dreta del fondo. Quan LO REO ha desaparegut, LO PARE torna á entrar al prosceni y diu:) Escena VII L'ADVOCAT, LO PARE PARE. Vaja: ja es allí qu'espera. ADVOCAT. Vingui, donchs. PARE. (Senyalant la porta.) Y ella es allí. ADVOCAT. ¿Y ella vindrá quan jo? PARE. Sí; ja entench de quína manera vols que tot vagi. Descansa. ADVOCAT. Llavors, donchs, segui. PARE. Jo ADVOCAT. Segui y díguim tot lo que cregui que'm déu dí' ab tota confiansa. ¿Quan la carta li ha donat aquest home, qué li ha dit? PARE. -Tingui, m ha dit, si es servit, dongui aixó al sèu fill aviat; díguili que la resposta aquí fora esperarè, y que l