Poesies Joan Maragall Poesies Joan Maragall Pròleg L'oda infinita Ting una oda començada que no pug acabar mai: die i nit me l'han dictada tots els crits de la ventada, tots els atoms de l'espai. Va entonar-la ma infantesa entre ensomnis d'amor pur; prò, esborrant-se i mig male-mesa, joventut me l'ha represa amb un ritme més segur. De seguida am veu més forta m'han sigut dictats nous cants; més cada any que'l temps s'emporta trobo una altra esparça morta i perduts més consonants. Ja no sé com començava ni sé com acabarà, perquè ting la veu esclava d'una força que s'esbrava dictant-me-la sens parar. Per xò sempre a la ventura, sens saber si lliga o no, afegeixo am mà insegura crits de goig, planys d'amargura i els himnes d'adoració. Sols desitjo per ma gloria que, en havent qui l'oda sap, a l'instant en que jo mòria me la digui de memoria mot per mot, de cap a cap. Me la digui a cau d'orella, esbrinant-me fil per fil de l'ignota meravella de la vida, qu'és tant bella!, el teixit ferm i subtil. I es farà llavors visible al poeta extasiat aquêt tornaveu que'l fibla de quelcom qu'inemmudible refila en l'eternitat. Claror Les minves del janer Com al mig de l'hivern la primavera, aixis el cel avui, i el sol i l'aire, obre de bat a bal balcons i portes i omple la casa de clarors, aimia. Gloria dels ulls el cel, del pit les aures són avui. Fins a cada moment sembla qu'han d'esclatâ en verdor les branques nues, que l'horisó hà d'omplir-se d'orenetes, i que s'hà d'embaumar tota la terra. No sents una frisança, dòna? Digues: no't sents la primavera a les entranyes? Llença't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa te donaria un bes al mig dels llavis, al devant de tot-hom, sense vergonya de besâ i ser besat, qu'avui n'és die. Som al mig de l'hivern: ahir glaçava, demà les neus blanquejaran la serra. La primavera és lluny del temps endintre, prò un die com avui n'és la promesa. Si promesa tu'm fosses, estimada, ja cap mena d'hivern en mi cabria, ni are, ni després, ni mai, que portes tu a dintre els ulls la primavera eterna. Ella parla Qu'obri'l jorn els seus ulls de clarô immensa i jo daré a l'aimat la bona nova. I qu'és llarga la nit! Quant temps encare d'apagar-se i encendre's l'esperança! Decau i defalleix ell cada estona i menysprea'l dormir per recordar-me; prò'l dematí li portarà alegria, com n'hi duia la tarde, encar qu'incerta, quan, passant ell dessota ma finestra, jo hi anava extenent mes mellors robes, les de colors més vius, per alegrar-lo. Ell ho veia estranyat... veia... i passava girant el cap encar tot allunyant-se; i jo, abocada ane l'empit llavores, llençant enfora 'l cos fins la cintura, també l'nava mirant mentres podia, tot resguardant-me 'ls ulls, am la mà extesa, del sol ponent que m'encenia'l rostre. Com me pots estimar si no'm coneixes? Qu'has vist en mi per arribâ a estimar-me? Mai m'he adonat d'aquêts esguards que'm contes, ni d'aquêts tremolors, d'aquestes basques. Ben d'amagat ane l'amor servies! Tu no feies com fan els qu'enamoren: tu no'm donaves flors, tu no'm mig-reies, ni m'anaves aprop en els esbarjos. Dins del pit solitaria i silenciosa duies encesa l'amorosa brasa; més are jo també, d'amor vençuda, captiva humil, de tot lo meu despresa, t'he donat mon somrís i les mirades, i els meus sospirs d'amor; de nit, els somnis, i a més els pensaments de tot lo die: t'he donat lo millor que jo tenia. Ell parla Anit eixí de casa teva, aimia, tot neguitós i malcontent de mi. Que coses qué't vaig dir, que no volia! Que coses vaig callar, volent-les dî! Al matí'l malestâ encare'm durava. Era un matí emplujat com pel Febrer. Déu meu, aquest hivern que mai s'acaba! I aquesta primavera que no ve! He trobat els passeigs arreu fangosos, sadollats per la pluja de la nit; els brots tendres brillaven temerosos al bell demunt del fosc brancatge humid; i tot d'una, volant a la ventura, com lleu companya de mon greu afany, he vist creuar l'espai, balba, insegura, la primera oreneta d'aquest any. Jo l'he vista arribar, vola que vola, fins al balcó del blanc palau discret, i allí aturar-se arrupideta i sola, guaitant poruga i tremolant de fred. Guaitant poruga les desertes planes del cel desemboirant-se lentament, anyorant-hi el volar de ses germanes, qu'ha deixat enderrera incautament. Ella També ha vingut, -pobre aucellet, tot arraulit, a mon balcó - cercant redós. Més jo li he dit: -No temis ja- lo qu'és passat, aixeca'l vol el cel és blau, - els arbres verds, i brilla'l sol.- Així meteix - dic a l'aimat: -Oblida ahir: diga'm avui - am cor lleuger lo que'm vols dir. Ell Com asserenes mon neguit, com fuig mon dol! Ets el cel blau, - ets l'arbre verd, ets el meu sol. Enviant flors Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les a tu pel dolç camí de cada die: qu'omplin d'aromes devant meu la via, després a vora teu vindré a olorar-les. Grat ens serà tenir-les devant nostre, a l'hora de parlar de l'amor meu: vers el gerro florit baixaré'l rostre, tot alçant els meus ulls al somrís teu. Tu triaras una poncella encesa, al demun del teu pit la clavaras, i, am moviment de cignia bellesa, arquejant el teu coll l'oloraras. Al sentir l'alè tebi am què la mulles, al frec constant del teu bell rostre ardent, la rosa adreçarà totes ses fulles i es badarà desesperadament. I encare'm mig-riuras; mes quan me veges de tu a la flor, mentres jugueu aixís, moure l'esguard guspirejant d'envejes, fugirà en sec ton confiat somrís. Festeig vora la Mar Cantàbrica I Per llà a la mig-diada resplendenta, desde la platja a la llunyana bruma, canta i s'adorm al sol la mar brunzenta, descapdellant i capdellant escuma. II Mira avançar-se cap a tu les ones formant grahons festonejats d'escuma: l'immensa escala va acostant-se rapida temptadora als teus peus. Oh, no! No fugis: els grahons menyspreuats se desvaneixen per l'oblidat sorral; prò ¡quants ne vénen de l'inflamat ponent, interminables! Seguim la llum per sobre'l mar. ¡Qu'onades hi deuriem ¡robar endintre, endintre! Les qu'eixa nit hàn d'arribâ a la platja, les de demá, i encar les d'altres dies, les qu'encare són lluny i que s'afanyen caminant cap aquí, ¿les sents que vénen? La nit s'extén per tot, la mar ressona. III Sota les estrelles, d'espatlles al mar, una galta humida, fresca de serena, una galta suau i plena és ben dolça de besar. Entre dos silencis, bes silenciós, com vares deixar-nos tremolant tots dos dins la nit quieta am deixos ardents de la mig-diada i dels terrals vents. El reberes silenciosa. Mos llavis, dolços encar, te van preguntâ una cosa, i tu no'm vas contestar. Què vaig preguntar-te?... Sols recordo'l bes i que se sentia la plena mar alta. Tu, tota caiguda, semblaves malalta... Oh! No hi tornaré mai mes. Prò la flonja galta ruixada am serena, sota de ma boca, d'espatlles al mar; pro la xafegosa nit d'Agost serena ai! com la podré oblidar? IV ¡Quin revolcar-se avui totes les ones escumejant sorroses, desiguals! ¡Com s'estiren i s'alcen tant com poden per a fugir el gran torment del mar! Tot el mar s'ensombreix i se sorolla, ones vénen arreu, onades van, corrent cap a la platja clamoroses, l'escabellada escuma al vent donant. V Adéu ¿Per què avui ets tant hermosa, tant blavosa i aplanada, mar cantabrica febrosa tant sovint, tant agitada? Tu, que saps llençar al cel tanta escuma lluminosa en els jorns de tes grans ires; tu, qu'avances i et retires, governant plujes i vents, amorosa avui t'extens, en tos llavis la lleugera i blanquissima brumera, en tos llavis l'himne suau, el teu llom ratllat d'esteles, demunt teu, sota'l cel blau, blanc aixam d'alegres veles... Bé recordo la inquietud quan un die i altro die en ton llit te removia un torment desconegut. Yo he escoltat ton etern ai solitari de la nit, aquell enrogallat crit que no s'acabava mai. I t'he vist brau i joiós de ta escuma qu'enlluerna, esborronat i negrós sota'l cop de la galerna, inflat d'inmensos sospirs d'un fatic que mai no para, verd i blanc com prat am llirs... Prò mai tant hermós com are. Donant les joies De joies vull cobrir ta cabellera, el teu coll i el teu pit, braços i mans, en memoria de totes les caricies que vagi fent-te i t'hagi fet abans. Com a pluja els joiells demunt tos membres, també com pluja'ls besos meus d'amor: dessota cada bes vull que s'encengui com un astre una nova resplendor. Un joiell cada bes, que resplendeixi, nit serena, lo noble del teu cos; prò després el gran jorn, després el die: l'esposa sens joiells, tota a l'espòs. Nuvial Resplendenta, sencera, arrodonida, s'alça per sobre'l mar la lluna plena: així sento pujar la meva vida, astre sense minvant en nit serena. Dels braços dels amics als de l'aimada, un moment vaig sentir l'esgarrifosa gran vuidor de l'espai... Sota l'arcada del temple, ressonanta i tenebrosa, devant del nostre sí l'altar floria, revestint-se de llum i d'alegria. Però una gran tristô, a l'esposa honesta, a l'espòs pensatiu, els inundava, que derrera d'aquell altar en festa quelcom cantant fugia i s'allunyava. Jo me la vaig endû, en la nit confosa, de l'enclòs maternal, com presonera, i ella girava'l cap tota plorosa, fins a ser-ne ben lluny, sempre enderrera. Anàrem per la nit. Fou agonia d'una vida, i d'una altra fou naixença..... Després se'ns va aclarir vermell el die per les severes planes de Provença. Llavors, la vida nova ben resolta, de fit a fit els ulls, les testes altes, ens vam mirar per la primera volta... i no hi hagué vergonya en nostres galtes. -I, are, vers sol-ixent. L'Italia'ns rebi hostes devots,- vam dir. I, de passada, inquiets travessàrem l'ivern tebi, sobredaurat, de Niça aviciada. Un moment va cobrir Genova airosa am son llampant mantell nostres delicies; rebérem de la plana marismosa de Pisa melancoliques caricies; més com acer a qui l'iman demana i sent, com més aprop, més influencia, creuàrem per la placida Toscana emportats pel teu magic nom... Florencia! A Florencia ja som. Desperta, aimada! Contemplem, en Florencia, la florida que treu el món quan l'hora és arribada de les grans primaveres de la vida: mira la gran iglesia assoleiada, am la volta amplament arrodonida; mira marbres florir de tota especie, i mira en els altars el Déu de Grecia. ¿No veus l'Apolo aquí d'un antic temple en la forma d'eix sant, blanca i serena, i com en els seus peus avui contempla, mig-rient, aquêt culte d'altra mena? Veu flors i marbre blanc; sent a tot-hora perfums en l'aire i notes d'harmonia; i té la llum del sol que l'acolora, virolats raigs que'l finestral destria. La catedral, al sol estarrufada, triomfadora en colors clars s'ostenta, i allà en la Sacrestia retirada l'immensa Notte blanca jau potenta. Més quan la negra nit pausada arriba, demunt les florentines meravelles s'aixeca una figura pensativa que porta'l front tot coronal d'estrelles. Gibelí per qui l'Arno encar murmura torna-veus d'una lluita sens clemencia, viatge estrany de l'encontrada obscura... És el trist Dante qu'ensombreix Florencia. anem's en ja d'aquí, que jo m'anyoro: a la terra tornem dels amors nostres, on jo retrobi, am l'alè usat qu'adoro, l'inoblidat caient dels amics rostres; perquè l'escalf de l'ultima encaixada ha covat en ma sang com una pira, qu'avui s'alça brillant i incendiada, i el vent d'amor cap a ponent la tira. Allí la casa nuvïal espera a l'espòs que captiva hi duu l'esposa. Captiva sols d'amor... reina qu'impera, al posar-hi les mans, en cada cosa; i reina del sentit de l'home encare. Més no encongim l'amor: campi i rumbegi, i a quants m'han estimat are i ans d'are al meu entorn, al teu entorn els vegi. No sols d'amor han bategat mos polsos: altres afanys han governat ma vida, i em seran tos esguards als ulls més dolços si'ls ting oberts a una claror sens mida... Més, en tant, tu descansa, refiada, sobre els genolls del teu marit, qu'espia en el tom de ta cara esbarrellada l'inquietud de l'infant que s'anuncia. Conjugal La flor de l'abraçada ja ha granat i ets com el cep que, duu la dolça carga: tota tu t'has extès i reposat com, ple de pampols el sarment s'allarga. Com en una visió misterïosa ta mirada sovint fixa s'extàsia: la teva mitja rialla és majestuosa i en la boca't floreix plena de gracia. En el teu sí fecond ¿què pot haver-hi que't llença una llum viva pel semblant? Els dies són comptats del gran misteri. Oh dòna, dó'm el fill qu'estimo tant! Paternal Tornant del Liceu en la nit del 7 de Novembre de 1893 Furient va esclatant l'odi per la terra, regalen sang les coll-torçades testes, y cal anâ a les festes am pit ben esforçat, com a la guerra. A cada esclat mortal-la gent trèmola's gira: la crueltat qu'avança,-la por que s'enretira, se van partint el món... Mirant al fill que mama,-a la mare que sospira, el pare arruga'l front. Prò l'infant ignoscent, que deixa, satisfet, la vuidada mamella, se mira an ell,-se mira an ella, i riu barbarament. Poesies Joan Maragall Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Poesies Joan Maragall Pirenenques I A dalt del Pirineu les flors són esblaimades, les flors són d'un blau clar, blavoses o morades; són tristes dels alts monts les crestes emboirades, i tristos els remats extesos per les prades, i la del dret pastor figura solitaria. El sol esblanquehit no treu color ni escalfa; el bosc mesqui i llenyós, i l'herba curta i clara; pedrosos i grisencs els cims de les montanyes, tots ditejats de neu d'eternes clapes blanques, i fumejant arreu la boira corre i passa. Al tard, de dins les valls la boira va aixecant-se, i amb ella emmantellant se va solemnement l'alta montanya. II Tot està immoble dalt del Pirineu, tot, menys la boira diafana i lleugera que corre com fumera per valls, faldes i cims, arreu, arreu. És la freda caricia d'eixes terres, la nina aviciada de les serres trista jugant per l'ampla soletat, lliscant per les quietes serralades qu'enormes li mig-riuen i arrugades amb un somrís aixut tot esblaimat. III Ben agegut a terra ¡com me plau el veure devant meu en costa suau un prat ben verd sota d'un cel ben blau! I en les albes la gran bellugadiça de les fulles d'acer que'l vent eriça am tants reflects de llum enlluhernadiça. I el sol extès per tot. I el reg com cau escumejant avall la costa suau del prat ben verd sota del cel ben blau. Tots els membres caiguts, tot jo per terra, vuidat de tota força i sens desig, la pensa poc a poc s'em desaferra... I em vaig trobant tant bé an allà entre mig, i em va invadint com una immensa pau, i vaig sent un troç més del prat suau ben verd, ben verd sota d'un cel ben blau. IV Els nuvols blancs i flonjos van caient lliscant per la ferrenya serra avall; del cel a grans bocins se van desfent i baixen al silenci de la vall. El sol en mig del blau, victoriós, fa vibrar els colors de quant se veu..... Dels nuvols l'estol blanc, silencïós, va caient, va caient per tot arreu. V Acabada la pluja de la tarda, els nuyols lentament s'han esquinçat, s'ha obert el cel blau tendre tot mullat, jeu en la serra nuvolada parda. A la llum que reneix ja ponentina, rosseja'l camp fangós, verdeja'l coll humid, i a la freda alenada de la nit alegre vermelleja'l jorn que fina. VI Plaume, el bastó del caminant al puny, abraçâ'ls horisons d'una mirada, fer-me entrâ a dins l'immensitat del cel i el gran adormiment de les montanyes, sentî'l riu invisible per les valls i el llunyadà ressò de la tronada; a cavall de la serra veure immoble altra serra de nuvols molt més alta cotonosa i inflamada pel Ponent. Després, quan sense'l sol la llum és balba, descolorî's la terra an els meus peus, del cel descolori's tota l'amplada... Les primeres tristeses de la nit senti entrar-me en els òssos llavors plau-me, i al baixar de l'altura tot cor-près, creuar-me am les tenebres que s'hi alcen. La vaca cega Topant de cap en una i altra soca, avançant d'esma pel camí de l'aigua, se'n ve la vaca tota sola. És cega. D'un cop de roc llençat am massa traça, el bailet va desfer-li un ull, i en l'altro se li ha posat un tel: la vaca és cega. Ve a abeurar-se a la font com ans solia, més no amb el ferm posat d'altres vegades ni am ses companyes, no: ve tota sola. Ses germanes, pels singles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera, fan sonar l'esquellot, mentres pasturen l'herbafresca a l'etzar... Ella cauria. Topa de morro en l'esmolada pica i recula afrontada; però torna, i abaixa'l cap a l'aigua, i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set. Després aixeca al cel, enorme, l'embanyada testa amb un gran gesto tragic; parpelleja sobre les mortes nines, i se'n torna orfe de llum sota del sol que crema, vacilant pels camins inoblidables, brandant llanguidament la llarga cua. Goigs a la Verge de Nuria Verge de la vall de Nuria, voltada de soledats, que immovil en la foscuria i en vostres vestits daurats ohiu l'eterna canturia del vent i les tempestats; Verge de la rall de Nuria, a Vós vénen les ciutats. Vers vós avancen incertes per les altes quïetuts i els camins desconeguts de les grans serres desertes. Troben rius que naixent van en els regnes dels pastors, i remats esquellejant lentament pasturadors. Van pels cims celestïals sobre les montanyes nues... Les congestes brillen crues am blancures immortals. Van per augustes carenes on del vuid amb els afanys troben, abocant-s'hi apenes, al fons de les valls serenes les mirades blavoses dels estanys. I del vent sota la furia, menys-preuhador dels sentits, amb els sentits desmaiats, se'n baixen a la foscuria de la vostra vall de Nuria voltada de soledats. Aqui'ns teniu, verge tosca, vagament cercant redós en el clos misteriós de vostra capella fosca. Cau la nit per tot arreu... nostre cor torna's psalteri pressentint el sant misteri tremolós de vostra veu. ¿Per què'ns mireu, verge santa, amb aquêts ulls tant oberts? Doneu-nos l'esgarrifança dels vells miracles complerts! Castigueu nostre sentit am tant d'oblidades febres! Dèu anima a les tenebres! Dèu-nos la fe de la Nit!... Que demà, quan surti el sol, tornarem a pendre'l vol per les serres encantades, i els camins de les cascades seguirem de sol a sol..... Les cascades, que s'estan allá lluny canta que canta tot trenant i destrenant llur blancura ressonanta sobre'l negre mur gegant. Copsats per negres alçaries, aixordats de la remor, anirem avall com l'aigua per les goles solitaries plenes d'abims i frescor. Quan a l'ultima portella tot el cel s'aixamplarà, amb alegria novella veurem la plana més bella i la verdor que s'hi fa A l'hivern, quan neva i plou i la ciutat se remou brillant d'insomnis i furia, nostres ulls enlluhernats veuran, allà en la foscuria, l'immovil Verge de Nuria voltada de soledats. Tríptic de l'any Quaresma I Al mercat hi hà avui per vendre dues branques de flors clares tot just enrosades: són les flors del Dimecres de Cendra cendrós en ses boires mig assoleiades. Ja s'escorren els vels celestials... El cel no riu encare, i la terra somia; però de dalt a baix, de baix a dalt, hi corren tremolors de proxima alegria. II Arriba Sant Josep am la vara florida... Riuen els horisons. Fressejen i cimbrejen desseguida rams de lloré i palmons. III Al Dijous Sant encare -una antiga tristesa pels aires s'esllangueix. La cançó llastimera,- i d'any en any represa, de dins la quietud s'alça i reneix. De lluny, ja esvanits vénen-sos mots i les pregaries, les notes sento sols del mistic cant... Alça les seves notes solitaries la Passïó en la Nit del Dijous Sant. Del dematí en la calma va fonent-se, asserenant-seva el tenebrós dol... El verd naixent dels arbres va encenent-se entre'ls ruixats freqüents i els raigs de sol. IV Aquêt verd tendre -de primavera- me té ull-près, se m'emporta la mirada, me la clava extasïada en la gloria de les branques ont espurna'l colô encès. Vaporosa com boirina llarg a llarg de l'avinguda ont el sol se comença a esblanquehir, en la timida verdor s'hi endevina una fresca rialla retinguda qu'està a punt de somoure's i esclafir. Obro'ls ulls al matí i corro am fatlera a reveure'l color que m'enamora, i el trobo que m'espera, immoble, extès... Oh la muda verdor que'm desespera! Serena me mig-riu, prometedora... Aquêt verd tendre -de primavera- me té ull-près. V Nit d'Abril de lluna plena, nit llumenosa i serena alegra com mig-diada temperada... Oh! L'alegria d'una nit serena! La cançó neix tota sola i se'n vola cap al cel i a les estrelles... La cançó neix a breus tirs, a sospirs, i se'n vola tota sola cap al cel amb anhel. ¿Qui dirà lo qu'és el cel d'una nit d'Abril serena? És un vel que llumena. Un vel blau tot penetrat d'una immensa suavitat. Oh celistia de l'Abril, ¡que serena m'has entrat an el sentit obert de bat a bat! Corpus I Toquen les trompetes, - vénen els soldats avançant en amples -rengles virolats. Alta la bandera - lluu sobre l'estol; altes lluhen totes -les armes al sol. Travessen la ciutat al mig del die en una revolada d'alegria. Tots van a la una, - ritmica s'en va la feixuga marxa - i el fort alenar. Llencen les trompetes - alts crids trïomfants, i al voltant se'n porten - un estol d'infants. II Els gegants, els gegants are ballen, are ballen; els gegants, els gegants are bailen co abans. Llur alta mirada immovil ull-pren a tota la gent que se'ls mira i els rodeja sense fer cap pensament: se'ls mira perquè són grans i duhen vestits llampants i ballen cada moment... Els gegants, els gegants són joves eternament. En llur dança encarcarada hi hà riallera majestat; fluviol i tamborino escau bé an el llur posat; raigs de ginesta olorosa no'ls arriben ni a mig cos; l'arruixada tremolosa de papers de tots colors cau demunt llurs testes reals, que'n resten glorioses i irisades. Prò ells passen alts i serens, balançant-se tot fent via entre florida alegria... I els aires ne resten plens. La geganta i el gegant are ballen, are ballen, la geganta i el gegant are ballen, i sempre ballaran. III De lluny, de lluny s'avancen - les testes tonsurades, els filets de veus blanques - que regalimen psalms... Al sol de Maig l'or palid - tremola en les casulles, i cremen grog els ciris - en mans dels capellans. Les Misses de tot l'any - se'n van totes plegades enfòra... i la Tenebra - esperant-les se consum... Se'n van marmotadores, - se'n van enlluhernades per les obertes vies - i els aires plens de llum. Ai, Professó, i que't tornes - blanca i esgroguehida llençant les lleus fumeres - d'encens blau per l'espai!... ¿Què duus, que ja pressento - el segament de cames, l'esllanguiment de testes, - i aquell Suprem Desmai? IV Unes flors que s'esfullen ¿Què hi hà en aquestes flors silencioses que s'esfullen tant? Cauen les fulles d'una a una, sense queixa, sense plant: immovils, fredes, dolcissimes, se van esfullant. Ni un alè d'aire les toca, ni un tremolor: s'esfullen sense rahó, sense remor. Sense rahó? Què tenen eixes fulles? Els calzers, van tornant més miserables! Oberts, vuids, admirats, desconsolats. Les tiges són coll-tortes, i al voltant del gerro hi hà les fulles mortes. Què hi hà en aquestes flors? Se'n van sense dir res, sense'ls estremiments de l'agonia, sense perdre'l colô encès. Am tola cortesia, i poc a poc, s'esfullant, se'n van, se'n van, sense queixa, sense plant, no volent destorbar cap alegria. Deixem-les estâ, anem's-en, i ans de gaire trobarem en el gerro les orfanes verdorrs i un sospir olorôs sospès en l'aire... i el camp tot estrellat de noves flors. Nadal Caieu, fulles; caieu, fulles, que ja s'acosta Nadal i el cor el vol nu i glacia!... * Neix l'hivern cantant les glories d'una verge am manto blau qu'al sentî's plena de gracia baixa els ulls, junta les mans i es posa a adorar a Déu en son ventre virginal... Caieu, fulles; caieu, fulles, que ja s'acosta Nadal. * En les nits de Desembre-tant llargues!- els pastors s'estan sols entre el vent, contemplant la foscor de la terra... I en el cel hi hà l'estrella d'Orient. En les nits de Desembre - tant llargues!- entre'l vent i invisibles remors, ¡que n'hi caben de vols d'angel en els somits dels pastors! Van els angels per la terra i pel cel les resplendors. * Prova el fred de fer-se etern, la tenebra també ho prova, prò al cor de la nit d'hivern se bada la Bona Nova; i al punt de la mitja nit tot aucell ha refilat, i tota l'herba ha florit, i Jésús és nat. * Oh Jesús de ma infantesa! Oh petit Nostrosenyor! Bon Jesuset de les pances i figues, i nous i olives i mel i metó! Qu'alegra's torna la nit de Desembre! Quina alegria d'infants i pastors! Tot timbaleja, tot cascabelleja, tot se trontolla al va-i-vé d'un breçol... «Què n'hi darem an el Noi de la Mare? Què n'hi darem que li sapiga bo?» * Al devant del vostre altar jo veig als fidels pregar am les boques rialleres, perquè us deuen demanar cosetes gracioses i lleugeres com un nen les sol donar. Com el demanar-ne esqueia als pastors en l'establia, que fins la Verge Maria en mig-reia. * La Verge mig-reia, i la bona gent trobaven-la bella; mig-reia la Verge, i els Reys d'Orient per la nit seguien l'estrella que'ls duia a Ponent... al Misteri. Epíleg Excelsior Vigila, esperit, vigila, no perdis mai el teu nord, no't deixis dú a la tranquila aigua mansa de cap port. Gira, gira els ulls enlaire, no miris les platjes ruins, dóna'l front an el gran aire, sempre, sempre mar endins. Sempre am les veles sospeses del cel al mar transparent, sempre entorn aigues exteses que's moguin eternament. Fuig-ne de la terra immoble, fuig dels horisons mesquins: sempre al mar, al gran mar noble; sempre, sempre mar endins. Fòra terres, fòra platja, oblidat de tot regrés: no s'acaba'l teu viatge, no s'acabarà mai més... Poesies Joan Maragall Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000