[Pàgina principal] Poesia profana Joan Roís de Corella [Pàgina principal] [Enviar comentaris][Fitxa de l'obra] [Índex de l'obra][Baix] Poesia profana Joan Roís de Corella A Caldesa Si el ferro cald refreda la mà casta, calfar l'heu vós, encara que fred sia; si tot lo foc en lo món se perdia, pendrien-ne de vós, que en sou molt basta; si en algun temps cremant la terra es gasta, no perreu vós, vivint com salamandra, ni perdreu l'ús de bona haca d'Irlanda perquè us deixeu de vostra gentil casta. Casta serà la vostra, no poc bella, sens que jamés serà orfa de pares; no crec lo món vos baste a compares si gens pariu; segons vostra querella, en dubte estic que fósseu mai donzella; dot sens escreix demana la llei vostra, e tot lo món de vostre cos té mostra: fels e infels, e los de la Llei vella. En flames grans fón verd la gavarrera, e vós, sens foc, teniu calor que us crema; pendran gran llum, si s'acosten ab tema de batre en vós com en la pedrenyera; per vós se dix, la dona, baratera, que portau foc davall les vostres faldes, del qual tothom, puix no el tancau ab baldes, pendre'n porà com d'una gran foguera. Calda cremant, més que el foc en l'esfera, per a dir «no» feu-vos serrar les dents, que no es pot dir algú dels requirents en negun temps oís de vós espera. La sepultura En lletres d'or, tendreu en lo sepulcre la mia mort per excel·lent triümfo, on clar veuran m'haveu llançat del segle, ab honestat matant ma vida morta. E jo, esculpit, als vostres peus, en marbre, agenollat, mostraré gest tan simple, que tots diran, ab los ulls corrents aigua: «Cruel virtut, que no la pogué vençre gest tan humil d'aquest, qui fón un fènix en vera amor, més amant que tot altre!» Estareu vós d'alabaust en figura, treta del viu; image de Helena, en lo dit quart tenint un esmaragde, i, en l'altra mà, un ram de agnus castus, sobre lo qual planyerà una tortra; e dirà el mot, escrit sobre verds lliris: «Si per algú virtut se degués perdre, sol per a vós jo la volguera rompre; però lo mal no es deu jamés concebre per esperar algun bé en puga nàixer.» Si no poguí restaurar-vos lo viure sol per temor de honestat ofendre, no us vull negar com aprenguí de doldre: a Déu pregant guardàs del fondo carçre vostre esperit, que al meu era conforme. Mudarà el gest la mia forma en pedra, quan llegiran aquest mot en la tomba: «Pensant per mi, haveu après de plànyer.» E no em doldrà la mia vida trista, que sol per vós la poguí bé despendre. Cor crudel És vostre cor d'acer, ab tan fort tempre, que els diamants pot acunçar e rompre, i els braus lleons venç en lo ésser aspre, i, en crueldat, de l'Orient los tigres; i l'alta mar, moguda fins al centre, escolta més lo cant de les serenes, que vós, cruel, mon trist plorar e plànyer, al meu gran plant més sorda que no l'aspis. E coneixent que sou tal com blasone, e que, per vós, ma vida se deu perdre, só ja content per amor sia martre: puix que, dins mi, vos tinc en bella forma, treta del viu en perfeta figura, ab les colors sobre el fresc, i l'empremta, que ni la mort, ni el temps, ni l'altre segle, raure no us pot, ni del riu Letes l'aigua. És tot mon dan perquè en vostra image mostrar no es pot la crueldat coberta; ans vostre gest, que par sia benigne, quan vull pintar, tinc davant per exemple. ¿Pot matar pietat? Demana mossèn Fenollar a mossèn Corella Lo crèdit gran que de subtil entendre vós posseïu, senyor de mi estimat, me força dir lo dubte en mi causat, que els sentiments no el basten a compendre. Gràcia em feu, si dec jo tant merèixer, per vós aquell me sia declarat, dient-me prest si mata pietat, ni pot matar, així com vida créixer. Respon mossèn Corella És pietat, si bé hi voleu atendre, dolor de mal ab bona voluntat. La vida molts de si han bandejat, perquè d'enuigs no es podien defendre: los segundins, segon jo puc conèixer, moriren tots per haver llibertat; d'on s'esdevé se causa pietat en lo matar, com en la vida créixer. Quan se partí lo desterrat de Troia, de la ciutat on reparat havia sos greus treballs, per adquerir la via de la virtut, que ab si porta joia, Dido morí per la gran pietat que Juno hac de la sua fort pena; que, als mesquins los és molt greu cadena viure llong temps ab importunitat. La balada de la garsa i l'esmerla Ab los peus verds, los ulls e celles negres, pennatge blanc, he vista una garsa, sola, sens par, de les altres esparsa, que del mirar mos ulls resten alegres; i, al seu costat, estava una esmerla, ab un tal gest, les plomes i lo llustre, que no és al món poeta tan il·lustre, que pogués dir les llaors de tal perla; i, ab dolça veu, per art ben acordada, cant e tenor, cantaven tal balada: «Del mal que pas no puc guarir, si no em mirau ab los ulls tals, que puga dir que la no us plau que jo per vós haja a morir. Si muir per vós, llavors creureu l'amor que us port, e no es pot fer que no ploreu la trista mort d'aquell que ara no voleu; que el mal que pas no em pot jaquir, si no girau los vostres ulls, que em vullen dir que ja no us plau que jo per vós haja a morir.» A Bernat del bosc In utroque jure gran doctor, com somies; ad omne quare, respons en tots vicis; in ignem aeternum, segons los indicis, ab passos cuitats endreces les vies; in iniquitatibus t'engendrà el portaler, et in peccatis te concebé ta mare; ante quam gallus, tu reneguist lo pare, despuix a Déu, per fer-te cavaller. En l'espital hauràs la sepultura, prop Sent Francesc, que està davant taverna; sobre lo cos, que de vi fón cisterna, estarà el mot d'una tal escriptura: «Ego sum Bernat, de maldats tabernacle; sicut equuus et mulus vivint en mala vida, perquè en l'infern tinc l'ànima punida; doncs, no espereu que faça algun miracle.» «Vae qui destruis!» vaixell d'iniquitats te cantaran, per requiem aeternam; templum Dei, lo cos ple de pecats no hi entrarà, que se n'irà in Gaennam. Judes, Caïm, te vendran recebir; dirant cantant: «Veniu, renegador dels órdens sants; que vós sereu prior, ab Lucifer, del nostre monestir.» Consumptis carnibus, tothom deu presumir la tua pell, sens mudar la color, odre serà, ab tan gentil blanor, que sens adob se'n poran bé servir. Plant d'amor Mos ulls, tancats perquè altra no mire, si els obre mal, la mort suplic los tanque; l'aigua de plor, puix no es pot fer s'estanque un poc espai pendrà per on espire. Sol pel desert, fugint la primavera, en ram florit no pendré mai posada ab plorós cant; en aigua reposada nunca beuré, en font ni en ribera. Flor d'honestat, estarà en la bandera, sobre el meu vas, un mot de lletres negres: «Corella és mort, qui en dies poc alegres sempre vixqué, per amar ab espera.» Cobla de dos senys que llegint-la per llarg diu contentament, e llegint-la per mitat diu descontentament De béns e tostemps plaer abundós sempre de dol e freturós tristor no estic de veure desitjós dolor de pendre ben muller cobdiciós solaç ab jo prenc en cantar repòs del tot pensar en vull la mort fugir ni em res que em plau gens desconhort oir lo riure tinc per i ballar mon espòs. Desengany Los qui amau, preneu aquesta cendra sobre lo cap, que no perdau l'arbitre: Amor és tal, que si us obre la porta, tard s'esdevé que pels altres la tanque. La part del mur que el fort enemic trenca, mostra camí per on se puga vençre; e som tan folls los ferits d'esta fleixa, que tots pensam tenir un esmaragde ab tal virtut, que ens fa trobar la senda, vedant aprés algun altre no hi passe. Amà Narcís a si mateix, en l'aigua: Pigmaleon volc bé una imatge que ell, ab ses mans, esculpí en lo marbre; a aquest dos sols no els calla gens tembre de llurs amants altri n'hagués triümfo, però jo viu mon lluminós carboncle, ab gran repòs, en mans del qui amava, fer-li present de festa tan ben colta, que no hi romàs d'amor una centil·la no s'acabàs, venint al darrer terme. E no us penseu que parle gens en somnis; que no és tan clar lo sol alt en lo cercle, com jo viu clar aquest tan gran oprobi; e, del record, tan gran dolor m'assombra, que el meu cor trist en quatre parts vol rompre. La mort per amor Cobla esparsa Si en lo mal temps la serena bé canta, jo dec cantar, puix dolor me turmenta en tant extrem, que ma pensa és contenta de presta mort; de tot l'aldre s'espanta. Mas, si voleu que davall vostra manta muira prop vós, hauran fi mes dolors: seré l' ocell que en llit ple de odors mor, la content de sa vida ser tanta. Flors del saber Demana mossèn Corella al senyor príncep Flor de saber de qui el saber estil·la: si per Adam no fos natura manca, en paradís jamés feren estanca ab tantes lleis, que no hi basta postil·la. Mas vós, senyor, en tal edat tranquil·la, ple de tot bé seuríeu en gran banca, tot immortal, cobert d'estola blanca, puix de perfet no us fall una centil·la. Fènix del món, de vós canta Sibil·la: «Gran rei de pau, del romà temple tanca.» Tot lo món diu no hi basta Salamanca al vostre cap, que jamés no vacil·la. Respon lo senyor príncep Al que de saber sus metros atila con ciencia perfeta (que, libre e franca, riende razón e rompe la tranca de toda torpeza), l'ingenio sotila en tanto, pardiós, que su fama rutila, e de buen grado en gentes non manca de dictar y escrivir, d'estilo arranca al ciente Catón, al valente Totila. De casta, Lucrecia; de belleza, Lucila; non tanto prefieren las otras, nin Anca María, fija de Anco, nin Blanca; de cuanto más arde su pequefia favila. Corella al príncep D'un bell joiell, senyor, tinc inventiva: per a l'engast prenc l'habitable terra; lo ver esforç, que por de si desterra, ab la virtut, que és part intel·lectiva, a l'un costat, seran safir e perla; per diamà estarà la temprança; per bell robí la qui té balança, florint en vós pus verd que canyaferla. Flor de saber, enmig d'aquesta dansa estareu vós per resplendent carboncle, puix en virtuts semblau a l'antic oncle, emperador del realme de França. Deo gratias Imperfecció humana Demana mossèn Fenollar a mossèn Corella Ma volentat, no menys freda que marbre, en servir Déu pus dura ve que pedra; volent mirar de la virtut en l'arbre, ab lo cor verd me trobe cenyit d'hedra. A vós, senyor mossèn Corella, cerca mon esperit li demostreu la causa, ni què fa fer ma volentat enterca; puix tant en vós la Teulegia pausa. Respon mossèn Corella Tres causes són que, ab fredor de marbre, lo nostre cor fan molt pus dur que pedra: lo primer crim de l'hom, comès en l'arbre bell e florit, semblant a la verd hedra; i el nostre cos, que els seus apetits cerca, aquells tot sols que el sensual li causa; hoc i també la voluntat enterca, per fer en nós dels mals hàblts la pausa. Fenoll molt dolç, esculpir-vos han marbre, on sereu tret del viu en bella pedra; e dirà el mot: «Aquest és lo bell arbre que parla flors, en rims pus verds que l'hedra.» Sotsmissió amorosa No fón tan gran dels jueus la temor quan «Ego sum» dix lo Fill de Maria; ni els covards grecs, si Hèctor combatia, temien tant quant jo per gran amor. Perd lo record, si us veig ab fellonia; sens mal obrar, temor me porta culpa; mon gest pauruc, mirant a vós, m'enculpa; mostre'm confés de culpa que no és mia. Si us he fallit, ma gran amor ho causa, que em tol lo seny e em fa errar si us erre; mas, si voleu d'aquest món jo em desterre, manau-m'ho vós, que no hi faré gran pausa. Però, pensau si poreu fer, lleona, que per grans crits ressusciteu ma vida; si no diran: ¿per què sou homecida del qui per vós lo viure abandona? Sola sou vós la tan singular dona a qui amant ma voluntat no peca; vós me fés cec com si miràs la Meca, d'on me roman la vista no prou bona. Debat ab Caldesa Cobles de mossèn Corella a Caldesa Ma gran caritat, amor e llarguesa, que el poble coneix del nostre esperit ............................................................. l'estil virtuós de tanta proesa. Doncs, ¿què fareu vós, gentil, magnífica, que no fos virtut, sabent d'on veniu? Un baix teixidor per pare teniu; la mare, com vós, bagassa pública. Pensau que les gents sien cegues gallines, que lo fust e lo fruit ignoren de vós; baladre florint, sou fort verinós, que vostres amors són aspres metzines. Per mills sadollar de llop los afectes, d'ovella la pell haveu manllevat; la fama teniu de test cascarat; enfengeu quant pugen sens mil los defectes. Negar no podeu, per desvirginesa sens tàlem fugiu, com altre quistor; en tot mal talent vos creix la color, per ço us espolsau sens tota peresa. Fortuna cruel a vós tan portàtil, que, morta, cercau poblat o desert, del nostre setrill, puix l'oli n'és verd, lo cap, si fa bla e no madur dàtil. Estant en la Seu, en aquella indulgència, un timbre que viu en l'arca llançàs, valguera més, cert, en bossa restas d'aquell que el prengués, sens tota consciència; si vós lo gonyàs, los moros de Meca se'n van dret al cel, per cert clarament, car no satisfés ni fos penident; ¡tornau a estibar la bruta taleca! Resposta de Caldesa a mossèn Corella De ma calitat fent-vos empresa, restareu galant molt desfavorit; mou-vos passió posar en escrit, ab gran furor, paraules d'ofensa. Pene cruel, a vós tan propinca. ¿Què faré, doncs, que tant m'avorriu? Mon pare vell si bé el descriviu, malícia gran que bé us notifica. En los rosers naixen les espines, si bé de les roses ixen gran olors; gust destemprat no jutge en sabors, imperfetament, errant les estimes. Puix ixen de vós tan irats conceptes, e sabeu que jamés han emprat les vostres eines per mal mon pecat, per la causa de semblants respectes. De gentil dir teniu fallença, d'on se dirà que no sou amador, e, pel contrari, gran avorridor de l'exercici de Venus, deessa. Cové-us a vós, doncs, mudar d'estil, perquè la gent vos jutgen discret, e no façau tan defallit dret; si no, tendran-vos per home sotil. ¿Qui, sinó vós, home de mala consciència, haguera dit ço que vós jutjàs? Valguera més, cert, que tal dir se callàs, fins fos oblidada vostra sentència. Així ho perdés com los moros de la Seca del rei moro de Tremisén; ja sou damnat: teniu-vos esment, així com aquell que tots dies peca. Replica mossèn Corella a Caldesa Calda cremant, que no sentiu hivern ni menys sabeu en quin temps se hiverna; si en lo bordell n'hi ha una qüerna, una sou vós, senyora, en aquell qüern; calda cremant, que no sentiu hivern ni menys sabeu en quin temps se hiverna; Ferux Bertran vos calà lo seu pern descapollat, la vista s'enlluerna. Supèrbia De vós se condol e plany gentilesa, o dama galant, de tots béns complida! Lo vers pren espant contar vostra vida; mas força cové, per tanta malesa. Si call, per no dir faré paguesa; si parle, direu ma llengua quant talla; digau què us vullau!, puix no puc fer falla, que ja poc parlar no em par saviesa. ...ia Sempre que us mir ab gest elevada, ab tants continents que el dir meu no hi basta, del pago pintat seguiu vós la rasta; mirau baix als peus i ireu mesurada. Defora mostrau paret reparada, però dins teniu fumada la casa, e l'ànima és ut tabula rasa; és vostre cabal la cara pintada. Inconstància Teniu per costum de prest fer mudança; Saturnus vós sou del cel la planeta; la lluna seguiu com una cometa; a un mes, no pus, vós féu la prestança. No resta al fi la vostra balança, ni pot fer gran colp la flaca ballesta; corcada teniu gran part de la testa; meteu-vos al cap, sens tota ultrança. Barateria En actes d'amor sou molt baratera: lleixau tot estil per pendre despulla; portau-vos-ne el fruit ensems ab la fulla, e així caminau per tota carrera. Lo gest que mostrau de molt falaguera ............................................................. Teniu fals lo cor e bona la cara, e pendre sabeu conills ab sendera. Avarícia Briseida seguiu, la falsa troiana: plorau ab un ull e l'altre s'alegra; mordeu com a serp o brava culebra; lo vostre acost dolor ja comana. De vós se pot dir que creix la gran fama; miracles fareu, deessa, sens falta. «Mentiu -me digués- per mig de la galta!» E dol-me de vós, perquè sou galana. Peresa Contraris en vós jo veig que hereten: mostrau gest gentil e sou una aranya; pus netes n'hi ha que gorden cabanya, e los elements de vós.......................... .................................tots se despiten; vestiu samarró en temps no conforme; la cara del cors en vós és diforme; extrem e no àls sens dubte en meriten. Tornada Si em lleix de més dir, senyora sabuda, pensau que no fall pertret per a l'obra, que, tostemps dient, encara me'n sobra; mas vull, per honor, ma llengua fer muda. Requesta d'amor Una sou vós, lo remei de ma vida, sola en lo món que mon voler adora, on mos desigs esperen fi complida. La gran amor me força i em convida a vós servir i pendre per senyora. Del que volent vós servir no reposa, ço es, sens ventura espera la fi; lo que és prest a vós servir, lo nom no us fretura a dir, cors de què vós sou la vida. A dos departir, units d'un voler, no hi basta poder, sinó lo morir; lo que podeu entendre sens paraules compendre, Ma llibertat vers vostres peus se llança, l'enteniment del qual jamai de vós se parteix. O cor, i bé em vols mal, que em fas passar pena mortal! Pena pas, no menys del que vós sabeu. Feu-me socors e no us enutgeu, que, ans del temps, vós e jo serem ensems, e parlarem del que ara dir no gose com serem en lloc que nengú no ens oja. Esparsa Des que perdí a vós, déu de ma vida, perquè vejau porte corona casta, està el meu cos que extrema set lo gasta: car jo sol bec aigua descolorida ni em pose mai en rama verd florida, mas vaig pel bosc passant vida ermitana e prest responc, si alguna em demana, que sola vós de mi seure servida. Esparsa Del jorn que us viu d'altra gens no em pot plaure sinó de vós, a qui prenc per senyora: ab ferm voler ma pensa en vós adora e de mon cap absència no es pot raure. O, folls jueus, bé mereixquéreu caure adorant déus de fust, sens tal bellea! Mas qui bé us veu, quítia de lletgea, d'adorar-vos és foll si es pot retraure. Poesia profana [Pàgina principal] [Enviar comentaris] [Fitxa de l'obra] [Índex de l'obra][Dalt] Joan Roís de Corella Copyright © Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000