Lo juí de Paris Joan Roís de Corella Lo juí de Paris Joan Roís de Corella Visió del judici de Paris, feta per Mossèn Joan Escrivà; ab l'al·legoria d'aquell, feta per Mossèn Corella Primera part: la visió Escriu Joan Escrivà a Mossèn Corella Per l'experiència manifesta que tinc de vostra verdadera amistat e condició afable, mossèn Joan Roís de Corella, he pres atreviment de demanar-vos, en singular gràcia, vullau acceptar la ploma, seguint l'estil de vostres elegants poesies, de la fingida Visió de Paris la verdadera al·legoria declarant escriure. E, per abreujar part de vostre treball, atenent com sou breu ab enuig dels qui us escolten, en vostres rims e proses seguint l'estil (que de vós no poc desig apendre), he delliberat escriure la poesia del que us demane; remetent a vos la correcció, ab l'al·legoria. - I - Com vingueren a Paris les tres deesses Juno, Pal·las e Venus Alexandre Paris, fill del rei Príam e de la reina Hècuba, germà de l'invencible Hèctor, ab delitosa fatiga en lo servei de la casta deessa corrent, calcigava los florits, fèrtils e arborats camps, en la delitosa muntanya d'Ida, la qual no distava gran espai de la plorada ciutat d'Ílion, en la noble província de Troia. E, al temps que Apol·lo lo migdia senyalant les ombres apoquia, fatigat lo príncep Paris de la meridiana sesta, llançant l'acalorat cos sobre un verd estrado de la pintada terra, a la florida riba del riu Xantus (lo qual, ab lúcides no fondes aigües per l'arborada silva corrent, a les sues ribes vestia d'un verd esmalt de natural orfebreria), així descansava lo fatigat caçador, a la humida e suau ombra d'una odorant florida murta: l'arc descollat i l'aljava de les sues eletes fleixes havia acomanat a l'arbre. E no passà gran espai (ans que la son als seus ulls tingués entrada) que, per la delitosa riba de la lúcida aigua, la sua vista començà atènyer, en majestat de gran excel·lència, tres mirables dones, de tan alta inefable bellea, que excel·lien los límits de natura humana. E calcigant lo verd esmalt de la florida praderia, a Paris, qui de visió tan excelsa espantat estava, ab gest afable s'acostaren; e, ab entonada veu portant lo cant Venus, Juno tenor, e Pal·las una acordada contra, en acordant harmonia cantant, semblants paraules començaren: -A tu, Alexandre Paris, fill del gran rei Príam, criat en les silves d'Ida llibert, apartat de l'escura boira de les ocupacions mundanes, venim Venus, Pal·las e Juno, descordes de l'estima de nostra bellea, concordes al teu arbitre acomanar nostra discòrdia. Mira aquest pom, e llig les lletres, per lo significat de les quals lo nostre plet se funda, e, ab breu sentència pronunciant, nostra causa determena. Portaven d'or un pom les altes senyores, en alt mirable artefici obrat, cenyit a l'entorn d'unes verds lletres, tallades de singulars maragdes, que destintament deien: «Sia donat a la mes bella.» I era lo pom en figura d'una testa de la deessa Discòrdia, de la boca de la qual, ab irada continença, les esculpides lletres proceïen; així en perfecció figurada la imatge, que paria ab los ulls oísseu la veu de les pintades paraules. - II - Acosta's més prop la deessa Juno a Paris Estava admirat lo fill del rei Príam de tan gran meravella, que, fora de si transportat, alguna cosa no responia. Acostà's més prop l'alta reina Juno, e allargà la mà al vergonyós jutge, consentint ab alegre continença, en senyal d'amor, a la sua mà dreta Paris acostàs la boca; e, ab gest afable, a semblants paraules féu principi: -No et meravelles, graciós príncep, si nosaltres, deesses, a tu, mortal home, som contentes nostra causa sotsmetre; que, puix entre els hòmens desitjam ésser lloades, és molta raó a nostra glòria los hòmens sien jutges. Mira, doncs, ab sol·licitud discreta nostra causa, e no t'oblides, ans que jutjant determenes, entendre que bellea és, en deguda cantitat, ab color convenient, les parts totes al cos tenir conformes. Mira, doncs, l'altitud de nostra persona, e guanye la joia aquella qui, en deguda cantitat, totes les parts, ab venusta color, en bellea té perfets. E, perquè en lo meu dret millor pensant esguardes, jo et promet, ab veritat de reina deessa, que si la causa per lo teu juí se declara ésser mia, jo et procuraré així pròspera forma en abundants riquees, que tots los reis del món, en esguard teu, seran en pobretat miserable. - III - Parla la deessa Pal·las La fi de les paraules de la deessa Juno, fón principi al parlar de la deessa Pal·las; la qual del seu cap llevà una celada que el déu Vulcano ab mirable art havia obrada, e romania la sua cara de color que, partint-se de lliris, a roses s'acostava. -A tu, jutge de les silves, fill del rei d'Asia -dix l'alta deessa-, pregant encarregue sola una cosa recordes: quant la celsitud de l'enteniment la bellea del cos arrea e, per lo contrari, defalt de gentil entendre a la bellea corporal, encara que sia gran, despulla. E perquè la justícia mia, ab sol·lícita pensa cercant, millor trobes, a fe de deessa, filla del gran Júpiter, jurant te promet, si la part de la mia justícia declarant determenes, jo et seré així favorable en triümfo excel·lent de batalles, que dels altres reis cessarà la passada glòria; e si vols en alta contemplació, per ciència atènyer gloriosa fama, callaran les llengües dels qui fins ara han escrit, en esguard de les tues elegants escriptures. - IV - Parla la deessa Venus -A tu, Paris, criat a la riba de les fonts en la delitosa muntanya d'Ida -respòs la deessa Venus-, jo no sotsmetera ma causa. sinó que sé, amant a Enone, has ja sentit experiència de les dolces nafres de les mies daurades fleixes; e així has perfetament après quina cosa és de les dones la bellea. Doncs, recorda, enamorat jove, que gran diferència prenen les coses quan, sens praticar, solament se miren, de quan, praticades, perfetament s'experimenten; e moltes dones, per a escriure d'elles, tenen extrema bellea, que, praticant, la volentat no encenen. Pensa, justificat jutge, que tu no jutges bellea d'imatge sens ànima, mas bellea de dona, en la qual se comprèn gest, paraules e gràcia, ab tots los moviments que poden embellir o enlletgir la humana forma; que, ab tot l'insturment sia en alta proporció ben acordat, si lo qui mou les cordes no segueix la proporció de verdadera acordança, als qui oen no delita lo so entonat en desacordada música. E perquè, no menys de les altres, la veritat de ma justícia mirant regonegues, si la tua sentència la mia part justament pronunciant determena, jo et promet, en do de gràcia inestimable, de les mies eletes una daurada fleixa, d'alt e noble tempre, que cert ferrà travessant les entràmenes e voluntat de la dona que en tot lo món, entre els vivents, mèritament més bella s'estima. - V - Respòs Paris a les deesses, acceptant la judicatura -De la celsitud de vostra majestat, deífiques senyores, està la mia pensa així ab la llengua alterada -respòs lo fill del rei Príam-, que egualment estime difícil refusar o acceptar judicatura de tan excel·lent causa; car, si no accepte, jo, mortal home, ja em condamne, desobeint als manaments de vostra deïtat excelsa; si accepte e no jutge, a totes les parts injustícia pronuncie, que dilatar la justícia és a totes les parts fer injustícia; e si, jutjant, vostra bellea egual determene, lo vostre plet no termena, e, volent a totes complaure, de totes mèritament mereixc la gràcia perdre; e si la una part ab veritat declare, d'ira terrible de les dos no em delliure. E si, en aquests contrasts, callant, l'hoc o lo no allargue, detenint la claredat de vostra senyoria, de grosser cortès no m'escuse. ¿Què farà, doncs, ma tribulada pensa, en forma vàlida, ab contrasts de tan diversos vents combatuda? «Però, si mal no em recorda del que en ma adolescència he oït de moral filosofia, consell sobre cas necessari no es comporta; doncs, a mi consellar no em fretura si acceptar he lo juí d'aquesta excelsa causa, que necessitat és manifesta als vostres manaments jo desobeir no puga. E així, puix lo viatge en aquesta mar tempestuosa excusar no es comporta, dreçaré la proa de ma sentència a la tramuntana de la veritat immoble. E, ab aquesta intenció recta, lo gran Júpiter, qui les penses dels jutges endreça, farà sorgir la mia sentència en lo port de recta justícia. E si, verament jutjant, de vostres majestats alguna roman descontenta, romandré jo content, puix veritai sia contenta. «Però, ans que en lo procès de vostra causa atentament esguarde, no vull a vostra majestat s'amague que, ab tot que en aquestes brodades silves, en l'honest servir de la casta deessa la mia vida se deporte, però estan les mies entràmenes ensems ab l'ànima, nafrades d'amor verdadera d'Hoenone, nimfa de bellea tan excelsa, que de mi tot, en llibert cativeri, en aquesta silva triümfa. E així, amor, en los retrets de mon juí té posada certa, que a mi, sens ella, jutjar ni veure és impossible.» - VI - Respon la deessa Juno a Paris A nosaltres -respòs la reina deessa Juno-, Paris, és manifest amor té assento de reposat estrado en los païments de la tua pensa. E així, a tu ab acordat prepòsit venim, perquè amor lo teu enteniment en los retrets de nostra bellea guie; que, sens amor, entrar no hi pories. E puix Hoenone, a qui mèritament ames, en lo juí de nostra causa no entra, a nosaltres la tua amor ofensa no procura, ni tu saps, absent Hoenone, de nostre juí ella qual part determenaria. «Sies, doncs, obedient en prestament jutjar nostra causa, que, així com tu has determenat, dilatar la justícia és a totes parts fer injustícia; i de l'amor d'Hoenone l'excusa desempara, que nosaltres som contentes Hoenone en tota perfecció nos avance; car tenim per foll aquell qui ama, si creu alguna altra a la que ama s'acompare, i encara més, si pensa que algun altre sinó a ell amar puga. I aquestes són dos claus que dins lo carçre d'amor a tots los enamorats tanquen, ab les quals Hoenone mèritament a tu tanca. E per ço de tu havem fet elecció, per singular justificat jutge, puix ames tant a Hoenone, que alguna d'ella no et porà pendre, ni la tua justícia lo camí torçre.» - VII - Demana Paris a les deesses que totes les puga veure -Puix ab delliberada voluntat, ínclites altes senyores -respòs lo fill del rei Príam-, la vostra majestat dellibera de tan ardu negoci jo sia indigne jutge, a mi no seria possible, ab dret de vera justícia, determenar aquesta gran causa, si vostra persona, sens algun vel, primer jo no contemple; ni a mi par a l'honestat de vostra excel·lència perjudique, que si la deïtat de vostra celsitud alguna malaltia vos consentia, sens ofensa de pudicícia, a Esculapius o Apol·lo les parts secretes de vostra persona estarien descobertes: jo só metge de l'estima de vostra bellea, la qual, ab tot que en la cara, pus noble part del cos, tinga certa posada, però, si egual bellea la cara de vosaltres arrea, seria justícia guanyàs lo pom aquella que les altres parts tingués més perfetes. E sia vostra majestat certa, que el meu enteniment estaria així atent en poder, sens frau, determenar aquesta gran causa, que no consentrà la mia volentat en afecció d'amor deshonesta s'aposente; i mon voler més avant no passarà, sinó així com si, entre blancs lliris, colorades roses, odorants violes, qual és més bella flor determenava. - VIII - Respòs la deessa Pal·las, i ensems se despulla Atenien les altes reines, l'una a l'altra mirant, al que Paris com a jutge demanava, quan la deessa Pal·las començà en semblant estil respondre: -Puix ambició de vanitat de llaor humana nos ha cativat en ésser subjectes al juí d'aquest jove, a nosaltres és forçat obeir les lleis, les quals, com a jutge, determena. I, encara parlant, començà desnuar d'or la cordadura d'un brial de domàs burell, del qual les obres estaven en alta musa perfilades de maragdes, que, ab safirs mesclats, la vista humana afalagant, d'aquest món la transportaven; i estava del brial la cortapisa sembrada d'uns fullatges de verd olivera e fèrtil: les olives de negres e verds esmalts cobertes, que als miradors convidaven allargar la mà per collir lo fruit del pintat arbre; i en los tapins, de setí morat, estaven brodats florits espinosos abriojos, així ab mostra de verdaderes espines, que no gosàveu les mans estendre per collir de l'ampla cortapisa les sobrellevades olives; i un mot de lletres d'or, entre les espines, clarament deia: «Obriu los ulls als dans que seguir poden.» I portava en los pits, l'excelsa reina, un relluent carboncle, lo qual, del seu coll, una madeixa de fil d'or tirat sostenia; tan prims los fils, que sols la color, e no la cantitat, la vista humana atenyia. - IX - Deixa la roba la deessa Juno De l'alta reina Juno fón la resposta dels seus muscles deixar caure un real manto de vellut carmesí, així de color ardent que, per la semblança que a enceses brases tenia, les mans humanes lo toc refusaven. E del seu coll, un fil de perles tenia un transparent diamà esculpit en figura de calandri, la cara girada als qui contemplaven la bellea de l'alta reina, que semblava lo fingit ocell verdadera mort als miradors pronosticava; i estava lo real manto en rica orfebreria brodat de verds florits agnus castus, sobre los quals entrestides tortres planyien, així ab verdadera continença de plànyer, que ab les orelles ateníeu escoltar la plorosa veu de la pintada figura; la qual, dels becs dels plorosos ocells proceïnt, clarament deia: «Dins honestat tots mos desigs se tanquen.» I eren los tapins de l'excelsa deessa, de setí negre, cremats d'unes pintades flames que en alt pujaven, fent mostra les faldes de la deessa volien encendre; i davallava una pluja d'un núvol brodat, en aquell lloc on la reina los peus tenia, de mostra d'així verdadera aigua, que, rosant sobre los focs, les flames fumaven. - X - Deixa la roba la deessa Venus Ab vergonya, d'extrema gràcia acompanyada, la deessa Venus quasi refusava deixar una bèrnia de setí negre, que, en lluor, de l'orient les perles vencia, brodada d'unes colomes blanques e burelles, los ulls e los becs e los peus, d'encesos robins, sobrellevats en perfecció extrema; i estaven les simples colomes sobre una praderia de verds mates de falguera, que paria cercassen la llavor de l'estèril herba, que als miradors convidaven portar-los sement de verdadera pastura; i lletres d'or, escrites sobre les fulles de la brodada falguera, que, ajustades, clarament deien: «Lo fruit d'amor ab gran treball se troba.» I més baix dels pits de la graciosa deessa, un gesaran fet de balaixos no deixava caure un robí esculpit en imatge de basalís, ab la vista així mortal encesa, que als miradors, si els ulls no baixaven, verdaderament esmortia; i eren los tapins de l'excelsa reina de setí carmesí, en estrany artefici brodats d'uns trossos de caramida, dels quals naixien brots verds de florida artemisa, les fulles esmaltades de blaves lletres que, distintament, deien: «Venç gran amor paraules, herbes i pedres.» Fengia, doncs, l'alta reina per honestat no volia deixar dels seus muscles caure la brodada bèrnia; però, a la fi, perquè no fos vist sens combatre ésser vençuda, sobre la florida terra lo devisat mantell deixà caure, los ulls dreçats a la vista de Paris; los sentiments del qual així cremant encenia, que no tenia poder, lo subornat jutge, de mirar a Venus poder se retraure. - XI - Amor fa a l'enteniment lo juí torçre O, cosa no poc difícil, que la volentat en lo regne de nostra ànima, senyora del ver juí, a l'enteniment no força los seus passos torçre, e, no pensant fals jutjar, sovint sentència pronuncia que manifestament als qui sens tal passió jutgen, per iniqua se descobre! Singularitats estranyes en la deessa Venus l'encegat jutge mirava, e no entenia, ni entendre volia, l'estimat pom sinó en les sues mans degués pendre posada. E així, mirant a Venus, estava la sua volentat encesa, que no comportava l'enteniment entràs en los retrets de les excel·lents bellees de Pal·las e de Juno, estimant que si algú reprenia lo decret de la sua justa sentència, li esdevenia perquè de Venus les singularitats no bastava entendre. Aquest és naufraig que sovint encorren aquells a qui gran amor encega; que si a la que amam, bellea ni virtut no acompanya, e los miradors de nostre engan se rien, nosaltres nos riem e tenim per folls a ells perquè se'n rien, estimant ab poc saber ells no poden veure lo que nosaltres, embenats, pensam subtilment entendre. ¿Qui pot dir quant foll s'estimaria aquell qui, sens insturments sonants, ballant mogués les parts totes de la sua persona, lo qual, si ab acordada música movent ballava, de graciós ballador mèritament s'estimaria? Així, miserables encegats los qui amor encega, mouen nostre voler, actes e vida, al dolç e mortal cant de l'amor deshonesta; e los miradors qui tal voler no tenen, ab veritat folls nos estimen, perquè no senten l'entonat so de l'amor que ho entona; semblants a aquells qui de lluny als qui ballen ab la vista mirant atenyen, e lo so, a les sues orelles no atenyent, a ballar no els convida. Així aparegué a l'encegat jutge la deessa Venus: ab la sua gràcia, gest e afable continença, vencia l'elegant e noble figura de Pal·las e Juno. - XII - La sentència de Paris Estaven les tres deesses al juí afectat de Paris atenent subjectes. O, cosa de misèria inefable, que el desig e ambició d'aquesta fosca, falsa e breu glòria algun virtuós subjugar puga a la popular vana sentència de l'ignorant poble! Tenia l'apassionat jutge en la mà dreta lo pom de tanta discòrdia; del qual fent present a Venus, pronuncià en semblant estil breu sentència: Preniu lo pom, mare del gran Cupido: que no és tan clar lo lluminós Apol·lo quan, al migjorn, escurix a Diana; ni així venç lo relluent carboncle en claredat totes les altres pedres, com venceu vós a Pal·las e a Juno. No acabava lo fill del rei Príam lo darrer vers de la breu sentència, quan Pal·las e Juno, fugint de la sua vista, ab irada veu cridant deien: -O gran misèria nostra, e d'aquells semblants a nosaltres miserables, qui a la varietat de les folles afeccions humanes les sues grans singularitats sotsmeten, d'on los és forçat dels falsos juíns alguna tristícia sostinguen! Si és verdader bé lo que dins tu posseeixes, ell sol, ab delit de virtut, sobre tots los altres alegrant te delita. E si no és verdader bé, ¿com no prens vergonya, ensems ab tristícia, del que no posseeixes falsament lloant te difamen? Romania la reina Venus, ab continent alegre, regraciant a Paris la desitjada sentència; al qual donant una daurada fleixa, de semblant estil dix afables paraules: -Ab tot que del teu juí, justificat jutge, la veritat clarament sia manifesta, la qual per si dóna premi a aquells qui rectament jutgen; però, per atènyer lo que promès t'havia, com a reina deessa (no per inclinar la tua afecció a la part de ma justa demanda, mas perquè, en la mia justícia, ab tot los manifesta, millor considerant mirasses), pren aquesta daurada fleixa, ab encantament de tan poderosa força, que dels núvols d'honestat derrocarà qualsevol alta senyora a qui afectadament, ab empenes de verdadera amor enutjant, l'endreces. I, encara parlant, per l'aire començà llunyar-se de la sua vista. Lo juí de Paris Joan Roís de Corella Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Lo juí de Paris Joan Roís de Corella Segona part: l'al·legoria Respon mossèn Corella Ni vull ni puc negar, mossèn Joan Escrivà, lo delit gran que la mia pensa, per continuat estudi fatigada, ateny llegint l'alt estil de vostra elegant poesia; que, ab tot diverses vegades i en llocs diversos jo haja llest de Paris la fengida judicatura, però no ab tal estil ni de tan riques profundes sentències arreada. I estic no poc alegre los entenents manifesta experiència miren del que jo de vós, ab molta veritat testificant, parle. Al que afectadament voleu, que, seguint lo meu baix estil, l'al·legoria (o, més propi, tropologia) d'aquesta poètica ficció pintant jo descriva; puix no us puc descomplaure, ab tot que l'estudi de la sacra Teologia la major part de mon viure ocupe, ab lleugera fatiga, pensant per vós l'accepte, só content dels sermons girar la ploma, e en breu expondre vostra excelsa poesia. - I - Quina regla se deu servar en expondre les poesies És manifesta veritat a tots aquells qui dels poetes subtilment les ficcions contemplen, que, escrivint algun document, entenien escriure: o de moral filosofia, e aquest se diu seny tropològic; o determenaven algun secret de natural filosofia, e aquest se nomena al·legòric; o entenien de llur diabòlica teologia escriure, e aquest se nomena seny anagògic. Encara que tots aquests sens, en una mateixa ficció trobar se poden, dels quals en la Sacra Escriptura tenim manifesta experiència, perquè en ella sola, pròpiament, tots aquests significats, per la sua gran excel·lència, singularment se troben; però crec, estimat germà i senyor, vos recorde que, a l'expondre de les poesies, no és mester totes les particularitats se declaren; mas basta la fi per la qual se diu expondre. E mostra's clar en lo Sagrat Evangeli, on lo nostre Mestre e Senyor, en la paràbola de la vinya, determenà que els primers murmuraven quan veien que tant lloguer com ells los darrers atenyien; i és certa cosa, segons expon lo gloriós sent Gregori, que els primers eren los Sants Patriarques e Profetes; los quals, en la cort de Paraís, ni quan estaven en lo si d'Abram, per enveja no murmuraven, ni murmurar podien ni volien; mas entenia significar, lo nostre Mestre e Senyor Déu Jesús, que els darrers, nosaltres gentils, no hauríem menor premi en la sua glòria del que han hagut los primers Sants Pares qui portaven lo jou e feixuga càrrega de la pesada llei d'escriptura. - II - Què significa la visió de Paris Acostant-me, doncs, al breu expondre de vostra elegant poesia: Paris, fill del rei Príam, criat en les silves ab delits naturals, és qualsevol home en l'edat d'adolescència, fill per creació del gran rei, Déu universal, dotat de naturals dons d'ànima e de cos; passeja e deporta's i caça, per noblea d'enteniment, per totes les coses d'aquest món, les quals calciga, per excel·lència que té sobre totes les altres creatures. E, no determenant quina vida elegesca, llança lo cos sobre la florida terra, prenent delit en les coses naturals, en les quals és impossible algún no es delite. Està a la riba del riu dels béns miserables d'aquest món, transitoris semblants a corrent aigua; ha deixat l'aljava de les eletes fleixes, ensems ab l'arc, que és l'esforç ab lo qual la vida virtuosa deu ésser elegida. E així, en natural oci, enemic de virtut, a la sua vista se presenten tres deesses, les quals nosaltres havem fet del món senyores: Juno, deessa de riqueses; Pal·las, deessa d'honors; Venus, deessa de la carn. Sots aquestes tres concupiscències lo pern d'aquest món girant, fa lo seu vogi, prometent-li grans dons; que les coses d'aquest món miserable així ens enganen, prometent-nos bastament del que una mínima part donar no poden, llevant-nos lo bé qué dins nosaltres posseïm. - III - De la deessa Juno que promet riqueses La reina Juno, ab la misèria de les sues tristes riqueses, nos promet contentament perfet en delitosa vida; e, si de la veritat no volern los passos torçre, algú no és descontent, pobre, miserable, en vida trista, sinó lo ric desventurat avar, al qual fall lo que desitja, e més lo que posseeix, puix no li val sinó per a poder més desitjar. O emmetzinada aigua de la sedejant avarícia, que aumenta la set als que més ne beuen! O enutjosa escala, que, més alt pujant, nos trobam més baix, perquè lo desig de més adquerir aumenta, d'on la fretura major se causa; que algú no li fall sinó tant com desitja! O treball de fatiga infinida, que es fa major aprés que atenyeu lo per què treballau, car sens dubte, ab major dolor de la que es guanya, se posseeix la trista pecúnia! O gran pietat del miserable que, davall tan gran pes treballant, se turmenta! ¿Quina dolor de vera misericòrdia nos cobriria, si vèiem algun home carregat de tan gran càrrega, que no tinguéssem poder, socorrent, fer-lo delliure? Sentiu, doncs, major dolor d'aquell qui, ab la miserable ànima carregada del pes dels metalls ponderosos, davallarà fins en los centres dels inferns, ab eterna pena! O sol·licitud humana, enemiga de nostra felicitat, que ha volgut descobrir e traure de les entràmenes de l'escura terra los enemics nostres metalls, los quals la primera causa amagats havia, davall los nostres peus soterrats, e la mísera sol·lícita avarícia, enemiga de nostre estat tranquil·le, ab les ungles de rapacitat cavant, ensems los ha descoberts e ha fet ample camí per als trists escurs regnes de Satanàs! E ja en aquest món, en la tristícia e sol·licitud de l'alterada cara, mostren aquell inic cativeri que, sens poder haver llibertat, los encarcera, tancant la cativa ànima en lo carçre estret de la pesada caixa. D'on manifestament se mostra lo nostre parlar és impropi quan diem que el miserable avar té los diners; ans és veritat manifesta que els diners tenen a ell; si no ho entenem semblant al malalt, del qual diem que té la febre; o a l'endiablat, que té lo diable. O benaventurats apòstols, e aquells qui semblant vida perfeta segueixen, los quals, d'aquest món menyspreant les falses promeses, ara i eternament en la ciutat de Paraís posseiran riquea infinida! - IV - La deessa Pal·las que promet honors Pal·las, qui es nomena deessa de batalles, ab la victòria de les quals gloriosa fama han atès molts grecs, romans e cartaginesos. ¿Qui pot dir los perills, dolors e misèries que senten los qui seguint acacen, ab popular fama, l'honor d'aquest món miserable; los quals, molt tard o nunca, sinó ab sang, d'aquest món se parteixen, i en l'altre eterna deshonor, ab inefable pena, senten? O, quant sovint la vana popular glòria, no els mèrits de virtut, mas la pròspera fortuna esguarda, e tostemps lloen lo que desitgen en ells s'esdevenga! O ombra transitòria! O fantasma nocturna! O follia que les altres totes passa! Lloaren los superbos romans al primer Bruto e a Col·latí, primers cònsols, los quals, ab conjurada tració, llançaren los reis que Roma senyorejant posseïen; i, entre els déus, a Cèsar e Octovià col·locaren, que ab molta sang de nobles ciutadans, destruïren lo que Bruto e Col·latí havien edificat; i als uns e als altres, per actes contraris, alçaren en llurs temples de metalls altes figures, perquè als uns i als altres seguí pròspera fortuna. O vent enterbolit de negra pols, que les populars penses encega! Si el primer Bruto mereixqué de metall alta estàtua perquè, conjurant contra el rei Tarquí, la ciutat havia fet lliberta, ¿lo segon Bruto què mereix, ensems ab Càssio conjurant contra Cèsar, lo qual, un ciutadà, a general monarquia aspirant, tenia la ciutat més que Tarquí subjecta? A l'u, entre els déus triümfant, adoraven, perquè destruí aquells qui Roma justament posseïen. A l'altre, perquè matà aquel qui, injustament, la tenia cativa, ha'l trobat lo poeta florentí en lo centre d'infern, al costat de Judes. Judes, perquè traí Déu Home redemptor del món; Bruto, perquè matà Cèsar destruïdor del món. O benaventurats martres, en aquest món i en l'altre eternament lloats, que, vencent a la mort, han fet passar l'ànima lliberta, per les belles nafres dels esquinçats cossos, alt en Paradís, atenyent arcs triümfals d'inefable victòria, i, en companyia de l'emperador Déu Jesús, davallaran sobre la vall de Josafat, quan los miserables capitans Cèsar, Anníbal, i els altres, en companyia d'innurables diables, oiran aquella trista veu, d'eterna sobre totes dolorosa sentència. - V - Què promet la deessa Venus La terça deessa, Venus, quines dolors nos procura! Nostre primer pare, sobre tots miserable (ara sant gloriós), clarament ho testifica; i aquell sobre tots ingrat, més sabent dels altres hòmens; Salamó, ensems ab lo penident justificat Daviu, son pare; los quals, per lo servei de Venus, actes abominables contra Déu e contra el proïsme cometeren. O ceguedat sobre totes cega, que els ulls de nostre enteniment embena! E cascú de nosaltres és un altre Paris, que, a Venus, de nostra vida donam la joia; e aprés, ab quins treballs, ab quantes culpes, treballam atènyer lo que Venus, per nostre major dan, nos promet! No servam amistat ni fe, juraments ni promeses; e fins en los inferns cercam mortals remeis de nostra amor furiosa. E si alguna trobam que ab poc seny a nostra folla amor responga, quina glòria estimam haver atesa, lo jorn que sola una lletra nostra accepta! E quina dolor, que les d'infern passa, nostres entràmenes travessant turmenta, si aprés, ab honestat, a la deshonestat nostra e de nostres desigs fugint contrasta! O benaventurats en repòs tranquil·le, aquells qui, desdenyant a Venus, ab castedat matrimonial, o ab honesta viduïtat, o ab excel·lent virginitat, de la mar tempestuosa de Venus delliures, en l'honest port segur de pudicícia han llançat àncores, prenent terra en l'alta ciutat de Paradís! - VI - Com s'entén que Paris donà lo pom a la deessa Venus Féu present, lo miserable Paris, de la joia de son viure, a la voluptad de Venus, quan, acollit per lo rei Menelau en Grècia, ab real cortesia li acomanà la casa, ensems ab la muller reina, en fiada comanda, perquè li era forçat, per ardus negocis, partir-se del seu regne. E, vençut lo ben acollit hoste de l'extrema bellea de l'alta senyora, rompent de verdadera amistat la poderosa força, portà-se'n en los regnes de Troia aquella Helena, per la qual encara de present, entre tots los vivents, per tragèdia sobre totes trista, de la misèria e cruel destrucció de Troia totes les nacions ab dolor parlen; i ell, miserable, combatent davant los murs d'Ílion ab lo rei Menelau, vençut se convertí en vergonyosa fuita, i aprés, en los camps de Troia mort, perdé, ensems ab Helena, la voluptuosa vida. O, quants exemples d'inefable misèria als ulls del meu enteniment se presenten, d'aquells que, ab mort dolorosa, servint a Venus, han deixat a Venus i la vida! E no us vull negar, magnífic senyor e germà, gran part de mon viure he despès navegant, no ab vent pròsper, en aquesta mar tempestuosa de Venus, e sovint les sues entuixegades fleixes han travessat lo meu enamorat ànimo, i en lo temps que ab més llealtat he servit la sua iniqua senyoria, he trobat en la sua cort ingratitud més desconeguda. I ab tot que ma pensa de present tinga embenada, encara somiant, tinc coneixença a mi és millor, desamat e mal satisfet, en dolor contínua portar ma vida, que si, amat e satisfet d'aquella per qui tan gran dolor me cobre, havia llançat àncores de contentament en los inquiets ports de Venus. Car los ports d'amor deshonesta són principi de fortuna vàlida; i, sens comparació, amar i ésser amat en la tempestuosa cort de Venus és mal de més terrible pestilència que, amant i desamat, portar la vida trista; que manifesta experiència nos mostra, aquell és més catiu qui ab majors cadenes e de rompre més difícils, té la vida cativa. Oh, quant li fóra millor al miserable Leànder, que la sua Hero, ab castedat honesta als seus desigs contrastant, d'abduis hagués delliurat la vida! La mort dolorosa dels quals, entre les altres històries, ja crec vos és manifesta; per la qual, e per moltes altres semblants, ab manifest exemple se mostren los dans, dolors e morts miserables que, als qui son amats, la deshonesta deessa de Paris procura. Lo juí de Paris Joan Roís de Corella Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000