[Pàgina principal] La història de Leànder i Hero Joan Roís de Corella [Pàgina principal] [Enviar comentaris] [Fitxa de l'obra][Índex de l'obra] [Baix] La història de Leànder i Hero Joan Roís de Corella En la nostra mar Mediterrànea, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment l'arcepèlag se nomenen, estan dues ciutats, Cesto i Abidos, distants l'una de l'altra espai de mitja llegua; lo qual espai la mar ocupant, veda les dues illes sien una. Estava en la ciutat de Cesto, Hero, noble donzella, d'alt enteniment, gràcia e bellea, que per tots aquells regnes ab claredat d'ínclita fama relluïa; i en la ciutat d'Abidos estava Leànder, d'alta perfecció, seny e gentilea. Sols diferien que, Leànder d'home, e Hero de donzella, singulars gràcies posseïa. Com se veren Leànder i Hero, e Leànder parlà ab la dida Era passat Leànder a una gran festa que solemne celebraven en l'illa de Cestos; i, entre les altres donzelles, Hero sobre totes estava de clara i elegant figura, a la qual Leànder, ab modesta i entristida continença, dreçà la vista; que així ho disponia la iniqua fortuna. Ixqueren a l'encontre al mirar de Leànder los ulls de la graciosa donzella, e a l'u i a l'altre fón semblant ab vires d'enamorada herba tenien les entràmenes travessades, e que els ulls, dels retrets de la nafrada pensa, entre si portaven secretes ambaixades. E fón tan gran lo mal d'aquesta primera vista, que a l'u i a l'altre constituí en pensament de sol·licitud profunda. Ab aquella major descreció que amor extrema comporta, demanà Leànder de la tan estimada donzella, i Hero de Leànder, seguint aquella arreglada honestat que a la sua fama gens no ofenia; e sol·licitud d'amor verdadera, a la qual res no li s'encobre, descobrí a l'enamorat Leànder que tenia Hero una dida, Latíbula, de la qual sola en egual de la sua ànima fiava. Treballà Leànder ab delitosa fatiga, mostrant altres negocis lo portaven, pogués parlar ab la tan fiada vella; i, ab gest vestit de temor honesta, a semblants paraules féu principi: -La fama de la tua honestat, l'assossec e gravitat de la tua edat antiga, bastarien los meus desigs ordenar, si a terme deshonest s'endreçassen. I, perquè vegi la tua continença ja em mostra no ab plaer les mies paraules escoltes, no vull en llargues proses la mia dolor estendre; sinó que a tu, ànima d'Hero, sia manifest dins los térmens d'honestat altre bé en aquest món no desitge, ni m'és possible desitjar puga, sinó que, ensems catiu e marit, en los braços de la tua criada ma vida s'allargue. I a tu, benaventurada dida, a qui ella tan mèritament ama, ofir los béns, la persona e la vida; que, puix és tot d'Hero, la raó vol ab les altres sues joies ho tingues en comanda. Respon la dida d'Hero a Leànder -De la tua discreció, afable graciós jove -respòs la discreta vella-, tinc la mia pensa per admiració suspesa, que els actes de virtut vulles enlletgir, cobrint-los ab vel de viciosos tractes, semblant aquells que la fruita del seu hort més sabrosa gusten, si per les parets, com a lladres, la prenen. Si tu, així com dius (lo que raonablement se deu creure), dins los límits d'honestat desitges Hero, ma criada, muller tua vixca, puix est tan prudent en elegir, no ho sies menys en proseguir lo que virtuosament desitges. La mia criada i senyora té virtuós pare, de gran prudència, marc honesta, de clara e virtuosa fama, parents en gran nombre i estima, ab los quals honestament pots tractar lo que demanes. Si tant, com dius, mèritament l'estimes, fuig no solament cosa deshonesta, mas tot lo que a deshonestat pot tenir semblança; que si per altres camins venies al terme que desitges, a tu mateix faries gran ofensa, en lo temps que per muller e senyora la posseiries. Partí's Leànder de la ciutat de Cestos Partís Leànder de la discreta vella, ab pensament de sol·licitud trista com poria d'Hero tractar lo matrimoni, cercant tots aquells camins que al desitjat terme portar-lo podien. E, per altra part, l'honesta donzella vots e prometences als Déus prometia, li fossen tan favorables, que a Leànder per marit li atorgassen. Espai d'un any passava. que Leànder, desdenyat del matrimoni, ab esperança perduda per lo camí de virtut ni per força d'amor lo seu voler pogués atènyer terme, delliberà de la vista d'Hero un poc espai apartar-se: passant la vida trista, esperar lo temps, lo qual grans negocis termena. I, partint-se de Cestos, los ulls endreçats a la riba e més a la casa d'Hero, dins si mateix, que els altres no ho oïssen, parlant murmurava: -Tan gran dolor lo meu cor trist esquinça, que tinc recel la mort prest no m'assalte; la qual jo tem perquè no em faça perdre a vós, mon bé, per qui porte lo viure. E per ço fuig venir-vos a l'encontre; que els vostres ulls del mur d'honesta vida ab tempre d'or les fleixes de Cupido tiren, matant a tots los qui no us fugen. Parlen a Hero molts matrimonis Era tan gran l'honestat, seny, discreció e bellea de la noble donzella Hero, que molts jóvens d'alta sang, ab grans béns naturals e de fortuna, al pare, qui Àusterus se nomenava, del matrimoni de l'ínclita filla sol·licitaven. Però, atenent Àusterus als miserables béns de fortuna, entre els altres, per a gendre, elegia un jove desert de béns naturals e morals, perquè en grans riqueses abundava; que sovint s'esdevé que, per mostrar nostre senyor Déu dels béns de fortuna la poca estima, permet sien posseïts per aquells qui alguna virtut no posseeixen. No volia l'entrestida donzella lo matrimoni, perquè no era de Leànder, i encara perquè aquell la demanava a qui tot sol entre els altres, ella, encara que no volgués a Leànder, avorria. I al pare donava resposta que, per al present, la volentat en matrimoni no la inclinava, excusant-lo no ab algunes indisposicions fengides de la sua delicada persona; callant la verdadera malaltia de l'amor de Leànder, sola per la qual la sua pensa, ensems ab la persona, era malalta. Conegué la dida la causa de la tristor de la criada Atenia la prudent dida, ab sol·licitud de gran amor, en la vida de l'honesta criada; i, atenent, mirava que una entrestida continença la cobria; e la color de la sua cara, e magrea de toda la sua persona, ab contínua tristícia sens manifesta causa, descobrien que algun pensament en los retrets de la sua pensa aflegint la turmentava; e continus sospirs, espirant, senyalaven lo foc que de l'amor de Leànder les sues entràmenes encenia. Així portava la sua primera i extrema amor encoberta la trista donzella, ab pes de tan feixuga càrrega, que altre remei, sinó la vida perdre, de sos mals no estimava. Tant, que un jorn, a l'hora que el sol de nostra habitable terra cobrir se volia, era pujada la plorosa donzella en una alta torre, de la qual los muros de la ciutat d'Abidos, on Leànder vivia, clarament se miraven. E sol·lícita la discreta dida de la dolor e tristura de la criada, ab suaus passos pujant, escoltava si l'entristida Hero, estant sola, planyent se dolia; la qual, contemplant la ciutat de Leànder, ab llàgremes que dels seus ulls abundants corrien, en veu piadosa plorant deia: -Del món no em dolc, que ma vida vull perdre, perquè del cos l'esperit ja delliure puga, volant, estar prop de Leànder. Demana la dida a Hero la causa de la sua tristor Encara més parlara la trista donzella, sinó que Latíbula, entrant per lo terrat de l'alta torre, no esperà més oir el nom de Leànder; e, acostant-se a l'estimada criada, a semblants paraules féu principi: -La contínua tristícia que dins lo teu cor acollint comportes, en dan de la tua bella delicada persona, manifestament declara alguna extrema dolor la tua ànima greument turmenta. E no penses quant perjudiques a la gran amor que et porte; que ma vida ja no l'accepte sinó perquè a tu, així com desitge, puga veure. ¿Com no em descobres la causa d'on fas continent vols abandonar lo viure? Si és mal que remeiar no es puga, ¿per què, tenint-lo celat, major lo aumentes, no donant lloc per on espire? Abandona, estimada filla, una part de la càrrega de tos enuigs sobre mi, puix egualment ab tu l'accepte, e portem dos, ab carro de verdadera amistat, aquell pes que u tot sol sostenir no poria. E, puix tens seguretat manifesta los teus secrets que fora de la mia boca, sinó ab l'ànima, passar no poden, comunicant a mi de ton mal la causa, és forçat algun remei o descans atenygues, recolzant tan gran pes damunt lo pilar de la verdadera amor, que a tu, vida mia, endrece. Descobrí Hero a la dida l'amor de Leànder Un sospir que dels retrets del cor de la plorosa Hero espirant partia, fón principi a semblants paraules: -L'honestat que de les tues mamelles, estimada dida, mamant he presa, ha tenguda ma llengua muda, celant la tristor de la trista desaventura mia, esperant algun dia tu, per l'amor que em portes, ab gran instància m'interrogasses; perquè em paria no tant, responent, la mia honestat pendria injúria, car de moltes coses retrau honesta vergonya per a interrogar, que lo respondre comporta. »La causa per on ma vida se va a perdre, és Leànder, al qual, dins los límits d'honestat, jo per marit desitge, e, si del terme d'aquest desig ma vida se desespera, no vull que mos mals, sinó a mort desesperada, passen.» Un poc espai, los ulls endreçant a la llagrimant donzella, tardà Latíbula tornar semblant resposta: -Molt tard, o nunca, d'indiscrets principis fi pròspera s'espera. Si el teu desig ab lo meu era conforme, estimada filla e senyora, hauries marit aquell qui, plaent a tu, a ton pare no desplauria. E si tu no vols aquest jove Exosus, a qui mèritament tan gran oi portes, dels altres poràs pendre algú a la tua volentat i a la de ton pare conforme. -O gran desaventura mia! -respòs la trista donzella-, que així mon pare vol a Exosus per gendre, que d'algun altre solament no ho escolta; e ab tot que per si, encara que en lo món fos sol, Leànder tant valga, pensa, estimada dida, en comparació d'Exosus, quant dins la mia pensa més perfet se troba. Però a tu ni vull ni puc negar, pensant en Leànder, egualment tots me desalten: perquè a tots avorreixc, perquè no són Leànder, i a Exosus avorreria, encara que tant no amàs a Leànder. Concertà la dida ab Leànder vingués a parlar ab Hero Fatiga seria de prolixitat enutjosa recitant descriure les discretes honestes raons que, per aconhortar la trista criada, Latíbula parlant raonava. Mas, a la fi, amor, que sobre les altres passions nostre enteniment embenant encega, vencé a la prudent honesta vella, prometent a l'enamorada criada per marit a Leànder, puix altre remei acceptar no volia; pensant no cometia gran erra, per restaurar de la criada la miserable vida: i a l'enamorada donzella vencia l'amor de Leànder, i a la prudent honesta vella, l'amor d'Hero. O gran follia, creure que algun mal ab altre remeiar puga, como sia determenada sentència qualsevol cosa aumenta si ab son semblant s'ajusta! O! Benaventurats aquells qui, servint a Déu, per regla de virtuosa vida los seus manaments contemplen, e, qualsevol cosa los esdevinga, per no res l'estimen, puix a Déu no sia ofensa! Quant fóra millor a Hero soferir qualsevol tristor o pena, ans que furtadament contractar de matrimoni ab Leànder! E si ans per dolor fos morta contrastant a vici, fóra la sua mort vida eterna, digna de premi, i ara en los inferns no sentira aquella pena inefable, que els miserables desesperats eternament senten. No passà espai de molts dies que, vengut Leànder a la ciutat de Cestos, ab la discreta vella concertant acordaren com a l'enamorada Hero presentar se poguera. E perquè delliberava Leànder ans la vida perdre, que la fama de l'estimada donzella ofendre, fón lo concert de la discreta vella ab Leànder que, al temps que l'escura nit als furtats plaers lloc abandona, Leànder nadant passàs aquell Espai de mar que les dues ciutats separava; e que sens tarda, davant tothom, se partís de la ciutat de Cestos. Partí's Leànder de la ciutat de Cestos ab concert e gran alegria Ab concert e gran alegria d'ésser escrita impossible e de tenir callada difícil, se partí Leànder de la ciutat de Cestos, mirant les aigües, la ciutat e la riba, e, sobretot, la casa d'Hero, en la qual la sua ànima en alegre cativeri cativa romania; i, ab atenta sol·licitud considerant, atenia pogués recordar bon esme per a la nit, que nadant sorgiria al port e terme que tant desitjava. O esforç terrible d'amor extrema! Ni la fredor de l'aigua fonda, ni temor de la mar espantable, ni espant de les bèsties marines, ni recel dels filats que els peixcadors estenien, pogueren a Leànder retraure que, espai d'un estiu, diverses vegades nadant passàs lo freu de la mar espantable, sorgint lo seu cos e l'ànima en les faldes de la sua Hero. E tan sovint aquest difícil viatge ab esforç d'amor acaminava, que li paria ja los peixos lo coneixien e la mar li obria camí de calcigada senda. E, navegant lo novell mariner al contrari dels altres navilis, la nau del seu cos per les aigües discorria: que Hero, que era lo vent de les sues ales, en la proa, anant a l'illa de Cestos, semblant a caramida tirant lo portava; i, tornant a l'illa d'Abidos, aturant lo detenia. O terrible força d'amor, i com fa lleuger lo pes dels treballs que ab si porta! Així feia lleuger lo cos de Leànder, que als peixos nadant vencia; e les plomes de la prompta esperança sobre l'aigua sostenint lo llevaven, e tant la pròspera fortuna favorint l'afalagava, que los peixos e los ocells de la mar volant e nadant l'acompanyaven; e les esteles de tan gran claredat les ribes de Cestos il·luminaven, que l'escura nit al migdia egualar se volia. Així acostuma afalagar la iniqua fortuna, quan del tot vol destruir al qui engana, que de la sua adversitat alguna part no mostra, perquè aquell a qui prospera contra ella no s'arme. O gran infortuni, que els molt prosperats en la més alta fortuna acompanya, que no tenint experiència d'adversitat alguna, los pocs dans majors estimen, i los grans sostenir no poden! Clamà's Leànder de la ira de la mar Era arribat aquell egipcíac dia que la iniqua sort havia ordenat Leànder perdés a Hero, ensems ab la vida. Començaren los vents a moure les aigües més del que acostumat havien; i aparellava's l'esforçat jove, acompanyat de l'amor que d'ell nunca es partia, al desitjat viatge. E, venint a la riba de la mar furiosa, ab irada veu contra la sua fúria blasfemant, deia: -O gran desaventura mia, que tantes vegades com s'enterboleix l'aigua lo meu cor se faça escur e tèrbol! En l'adversa fortuna conec lo bé que jo, ingrat, posseïa quan, ab grans querelles, de la iniqua sort me clamava, que, sinó per l'aigua nadant, a la mia Hero acostar no em podia. Ara, molt més fort cridant, contra la mar blasfeme, perquè lo meu cos no puc acomanar a l'aigua; e, per fortuna sobre totes pròspera, acceptaria lo que ans estimava adversitat extrema. O, sobre tots los vivints miserable, e com és poc espai lo que a mon voler contrasta, e tant major ma desaventura aumenta! jo no demane nau, galera ni altra fusta, ni veles, rems, timó ni brúixola, ni mire la tramuntana perqué el meu navegar s'endrece, ni, per atrobar lo port del meu desitjat viatge, desplegue dels mariners la carta. La llum que en la torre per a mi encesa mire, és l'estela a la qual lo meu timó esguarda; e lo meu cos és la fusta on l'ànima d'Hero mia, d'amor carregada, ab los rems dels meus braços passa. O mar d'aigües amargues, per a mi més que als altres amarga! Un poc la tua fúria amansa, fins que en la riba de Cestos haja pres alegra posta; a après, cobrada la fúria, fes defícil la mia tornada, perquè ab justa excusa en les faldes d'Hero la tua tranquil·litat espere. Mira quant és poc lo que demanant te suplique: no vull que el deute m'absolgues, mas que un poc espai porrogant me comportes; e treta en terra la mia nau, en la tarassana de l'estrado d'Hero, no la vararé en les tues aigües sinó ab gran temor; e llavors, ab discreta prudència, esquivaré los perills de la tua fúria, e, per molt que la vàlida fortuna dure, no blasfemaré contra les tues ones. Entrà en la mar Leànder Ensems, aquestes paraules parlant, Leànder la sua persona despullava; i vestia's una camisa de les mans d'Hero filada, cenyint-se ab una corretja, la qual sostenia una gentil copagorja; que altra arma nadant portar no podia. E acostant-se a la furiosa aigua, cridant lo nom d'Hero, acomanà lo cos e la vida a la mar tempestuosa, la força de la qual no pogué vençre; ans, forçat, girà les espatlles a les espantables aigües, tornant a la riba d'on se partia. I, estant de peus en la banyada arena, dreçant los ulls a la llum que, encesa en la torre d'Hero, lo seu cor encenia, tornà altra vegada llançar lo cos en la mar fonda; dient, ab veu per amor esforçada: -Lo foc que veig encès alt en la torre, crema dins mi la por de la mar fonda: o pendré port en la illa de Cestos, o beuré prest de la mort lo trist càlzer; vós, per qui muir, tancar-me heu dins la tomba, llavant lo cos, de llàgremes ab l'aigua. No us espanteu besar ma boca freda. O escura ceguedat d'aquells qui desordenadament amen! E ab quin ànimo, ab quina sol·licitud e diligència treballen ensems l'ànima e la vida perdre! O animosa por d'aquells qui, recelant, temen los perills de viciós morir e viure, e, ab invencible e discret ànimo, per lo regne del cel la vida abandonen! Començà la mar un poc detenir la sua fúria, per donar lloc a l'ànimo de Leànder, e ja sens temor l'esforçat jove per l'aigua los braços movia. Gloriós dins si, ab esforç d'enamorada esperança havia vençut l'adversa fortuna, i ab record dels passats delits, los esdevenidors contemplant en breu esperava; i en la sua pensa paraules triades treballava compondre, per raonar a Hero los grans perills, los quals, ab esforç d'amor, per anar a ella vencent sobrats havia. La mort de Leànder Enutjada l'adversa iniqua fortuna de l'esforçat ànimo de Leànder, restitui a la mar furiosa ab multiplicades ones la primera fúria. L'esforç de l'enamorat mariner, anant al desitjat port, no es cansava; i, ab ales d'amor extrema, alçà lo cos sobre les aigües, endreçant la vista a la llum que en l'alta torre relluïa, la qual li semblà menor del que acostumava. I, reclamant lo nom d'Hero, ja prop de la terra, s'aparellava pendre posta en la desitjada riba, quan les aigües en gran tempestat aumentaven, fent semblant, ab delliberada fúria, en la destrucció de l'esforçat jove ab ira terrible totes atenien. No podia a tan gran fúria ja resistir lo miserable Leànder, i les ones altes, venint-li a l'encontre, de la riba de Cestos l'apartaven, i el defenien que ab la vista a la llum de la torre no atenyia; e ja sens orde los braços per l'aigua començava moure, i era cas de misèria inefable lo treball que, per esquivar la mort, sostenia. E, si un poc espai lo cap de les ones alçava, reclamant lo nom d'Hero escopia l'aigua salada, la qual, ab terrible porfidia, volia entrar en lo cos de Leànder; però l'amor d'Hero així tot l'ocupava, que a les amargues aigües l'entrada defenia. La fortuna vàlida aumentava; les forces del combatut jove defallien; la fredor de l'aigua la sua persona comprenia; i, per reclamar lo nom d'aquella per qui la sua vida s'anava perdre, quan més prop de la mort e de la riba s'acostava, donà lloc les aigües entrassen en los retrets d'on Hero se partia; i, ab l'agonia de la mort que ja l'assaltava, dreçà los ulls a la torre d'Hero, per qui moria, i, abandonat a la fúria de la mar tempestuosa, ensems ab l'anima tals paraules se partiren: -Cuita, cos mort, que l'amor que et fa perdre te guiarà fins al peu de la torre: seguint del foc la miserable ensenya, fes-te present a la plorosa Hero. La darrera síl·laba del nom d'Hero en aquest món fón terme del seu parlar, amar e viure. O cosa de gran meravella inefable! Que, semblant a vira de fort ballesta empesa, venc lo seu cos pesat de la salada aigua en la riba de Cestos, al peu de la torre empès de l'amor que, viu, lo guiava; la qual, per ésser extrema, encara mort lo feia córrer, seguint la força que vivint l'empenyia, semblant a lleugera galera que, llevats los rems, encara ab la fusa pren segura posta; i en la boca morta aquell gest guardava, ab lo qual lo nom d'Hero se pronuncia. Pujà Hero en la torre per veure si la mar assossegava Al temps que en les amargues aigües l'enamorat miserable per amor d'Hero la vida perdia, l'enamorada donzella aparellava l'estrado e les teles netes per eixugar a Leànder, que de la salada aigua fred e banyat venia. E, pujant en l'alta torre, un poc la llum, descobria per endreçar de la sua via lo desitjat viatge; e ab diversos contrasts en sol·lícita pensa combatuda, mirant les aigües, desitjava nadant passar a l'illa d'Abidos, o en lo camí encontrar a Leànder; e si la mar un poc espai les ones detenia, estimava l'entrestida Hero que Leànder ab poca amor lo camí no gosava empendre; e si les ones la riba molt fort batien, així com si la sua veu pogués a les orelles de Leànder atènyer, plorant deia: -Si els altres hòmens los folls perills recelen per guardar sola una vida, quant més tu, Leànder, los deus més recelar, que, ensems ab la tua, tens la mia acomanada, i és cert la tua sens la mia no pots perdre. No emprengues, doncs, ànima e vida mia, tan perillosa empresa, ni ab tal tempestat lo teu cos, meu, a la furiosa mar acomanes; record-te lo nadar és perill que els navegants més recelen, e sinó après de naufraig no l'experimenten, a l'hora que en altra manera la vida restaurar no poden, e molt tard, vius, nadarit a la riba atenyen. Espera lo temps que ab diversitat lo torn de la sua roda, girant, volta; e pensa quant seria foll aquell qui en juliol, per fugir a la color, estigués als raigs d'Apol·lo, i en giner, per escalfar, cercàs la freda ombra. Aquesta mar que ara tan fort crida, pocs dies ha, semblant a oli estava segura; e no passarà molt tomarà en la seguretat primera. O gran saviesa! O animós recel, al temps de l'adversa fortuna estalviar la vida per a la prosperitat esdevenidora! Així canten les serenes en lo temps de la mar tempestuosa, esperant la tranquil·litat quieta. O, quant fóra millor, Leànder, quan aprenguist de nadar ab l'artefici de Dèdalus, portasses per l'aire lo desitjat viatge, e llavors sols lo vent, e no la mar, a nostres desigs contrastaria! O gran fortuna mia!, que de quatre elements los tres, ab totes ses forces, en la destrucció nostra ab gran sol·licitud atenen: la terra escassa les nostres ciutats no termena; l'aigua abundant lo nostre freu ocupa; l'aire esforçat al teu nadar, ensems ab la moguda mar, contrasta; sol lo foc, dins nosaltres i en alta torre, nostres voluntats ajusta. Però jo em record que el fill de Dèdalus, indiscretament volant, deixà en la mar les plomes e la vida, ab tot que tantes coses, com a tu e a mi, no li contrastassen. Doncs, sola discreció, que molt tard en los qui amen se troba, té poder dels perills fer-te delliure, trobes ara en tu, animós Leànder, i consent ab la tua amor extrema un poc s'acompanye, perquè nostres delits e vida en breu no es perden. Raonà Hero a la dida la sua gran tristícia Ab tals contrasts, e los ulls corrent aigua, davallà de l'alta torre l'entrestida Hero; e ans que l'antiga dida la interrogàs per què plorava, a tals paraules, de contínues llàgremes acompanyades, féu principi: -Oït he dir, prudent dida mia, que moltes vegades la mísera pensa pronosticant adevina los dans que l'adversa fortuna procura ab tristor que el nostre cor miserable turmenta, ignorant de tal dolor la causa. E per ço tinc recel algun gran infortuni la mia vida assalte: car del retret de la mia ànima sospirs, sens delliber meu, espiren, e los meus ulls, no sé per què, fonts d'amargues llàgremes brollen, e ab dolor que lo meu cor travessant esquinça, mirant contemple la roba del qui ab tan gran desig espere, e la mia llengua, per extrema tristícia, no pot clarament pronunciar lo nom de Leànder. No pogué més avant parlar la trista donzella, quan respòs la prudent esforçada dida; -Per fallença de seny, entre els més sabents, se declara afermar les coses esdevenidores, que sol al gran Júpiter són descobertes; i flaquea d'ànimo s'estima, ans que la causa de la dolor sia manifesta, avançant sos mals, començar primer a doldre's; ab tot que alguns filòsofs han volgut declarar: quan tristor nos assalta per cosa no sabuda, s'esdevé que, per ésser lluny la causa de nostra dolor, no presenta en nosaltres coneixença del que ens dolem, mas una lenta tristícia, semblant aquell qui dels enemics se recela, que fuig qualsevol que a l'encontre li vinga, encara que no conega qui és aquell de qui s'aparta. Però açò és més somni de vanes fantasies, que no veritat declarada, perquè és certa cosa algú no s'entresteix, si primer no té en oi la causa per què sent tristícia; ni algú no pot tenir oi, si primer no coneix. E així s'esdevé ara en tu, estimada senyora e filla, que la remor de les braves ones que tota la nit la nostra riba ab gran fúria baten, a les quals tens gran oi, han estristida la tua enamorada pensa, sol·licita de la venguda de Leànder, a qui mèritament tant ames. Deuries pensar es així prudent, que no empendrà tan perillós viatge, o, si l'emprèn, ab esforç d'enamorat ànimo ja acostumat de les ones, passant la mar sobre la qual tantes vegades ha navegat segur viatge, pendrà port en lo teu desitjat estrado, e ab aquestes teles les tues mans l'eixugaran; e per lo treball que per tu, en aquest més que en los altres viatges ha sofert, ab poc afany lo pregarem que entre nosaltres, més de l'acostumat, descanse. Aparegué l'ànima de Leànder a Hero O prudent esforçada dida! -respòs la trista donzella- Tan gran assento de tristor ha pres dins mi lo recel de la vida de Leànder, que les discretes paraules dels teus conforts en la mia pensa no troben repòs de posada certa. Com la mar assossega, lo meu cor se mor recelant que Leànder en la falda d'alguna altra reposa; e no sé qual de dos mals per major avorreria: o que, mort per mi en les aigües, fred banyat estigués en la mia falda, e, jo ab ell morta, en sos braços dins un sepulcre nos tancasses; o que, vivint de mi apartat, d'altra estigués en l'estrado. Quan la mar, movent les braves ones, la sua gran fúria descobre, la mia entristida pensa figura que el meu Leànder, per mi, en les amargues aigües ja no per mi, mas per la vida, treballa. E així, no són majors les ones que al meu Leànder, si per mi navega, combaten, de les que la mia trista dolorada ànima ara turmenten, la qual, en tèrbola aigua de dolor extrema, per ell navegant egualment perilla. Un gran crit fón la fi d'aquestes paraules, semblant a la miserable Hero a l'encontre dels seus ulls una ombra de la figura de Leànder passava; a la qual, ab veu per dolor e temor alternada; e per llàgremes e sanglots mal pronunciada, cridant, ab les mans abraçar volia: -No passes avant, lleugera ombra, que jo no m'espante. Si est Leànder, atura ab mi fins que de Leànder lo cos arribe, i, esperant, pren lo meu per certa posada; descansa un poc en la casa on, per amor, ab gran delit reposar acostumes. E no penses, ànima mia de Leànder, llarg espai jo et detinga; comporta que al teu cos meu jo done sepultura, i après, ensems ab la mia, davallaràs als regnes de Plutó, perquè un carçre, una pena, unes cadenes, après la mort lliguen aquelles dos ànimes, les quals una amor havia lligat en vida; e així, los cossos morts, abraçats, estaran en un sepulcre, e nosaltres, en dolor vivint, junts en una pena. Arribà lo cos de Leànder mort, a la terra ¿On és Homero, on és Virgili, qui en metres; on és Demòstenes, on és Tuli, qui en prosa; on són los tràgics grecs e llatins Poetes, que tanta dolor escriure puguen? ¿On són tots los qui tristícia, dolor e misèria sostenen? Lligen i entenguen, i ensems llurs mals obliden, e ploren ab Hero la dolorosa mort de Leànder. Pujà sens tarda la miserable donzella, ensems ab l'esforçada vella, en l'alta torre; e mirant per la llum escura de Diana si Leànder poguera oir o veure, baixà los plorants ulls, que fonts amargues destil·laven, a la riba on les ones batien; e ab les mans, de la vista apartant les llàgremes, conegué lo cos del seu Leànder que l'acostumat gest no portava, ans, la cara girada a l'ensenya de la torre, les espadles a Parena, les ones, sens propi moviment del cos, a la riba lo portaven. Seguí al dolorós mirar un crit de veu espantable: -O Leànder, respon a la tua Hero, la qual, encara viva, mirant te crida! No tardara, sobre lo cos mort, la ja quasi morta donzella, saltant de l'alta torre, acabar de matar-se; sinó que volia, encara vivint, la boca freda besar de Leànder. Rompé los seus cabells, les vestidures ensems ab lo cuiro dels pits e de la cara, la trista sobre totes les altres adolorada, e davallant de la torre per aquella porta secreta que Leànder entrar solia, ixqué al cos mort, banyat i fred, d'aquell qui, ab inefable delit, viu esperava. I, estesa sobre lo cos, besant la boca freda, mesclava les sues llàgremes calentes ab l'aigua de la mar amarga; e volent pronunciar, no podia ni sabia tristes paraules a tanta dolor conformes; i ab les mans tremolant los ulls de Leànder obria, los quals primer ab la boca i après los ulls besant, així d'abundants llàgremes omplia, que semblava Leànder, encara mort, plorant la dolor de la sua Hero viva, planyent deplorava. No feia menor plant la miserable dida, la qual, ensems per la filla e per Leànder lamentant, la sua débil persona ab cruels mans rompia, e d'algun remei a Hero, ja quasi morta, parlar no gosava; perquè és aument de dolor (si en Hero aumentar podia), al que en extrem se dol, fer-li record la sua dolor remeiar puga. Lo plant e mort dolorosa d'Hero sobre lo cos de Leànder Estava la mar segura, que paria sol contra la vida de Leànder havia pres tanta fúria; lo cel clar, la nit quieta, los aires, los elements e Diana, los planetes e les esteles ab una seguretat atenta, a l'adolorit plant d'Hero planyent atenien; los peixos e los ocells, per l'aigua nadant, e volant a la riba, venien a les obsèquies de Leànder, e ab llurs veus ensems ab Hero dolent, la mort de llur hoste planyien. Mas sobre totes plorant sang (que d'aigua les llàgremes ja tenia despeses), lamentava, estesa sobre lo cos, aquella que, sola, perdia aquell qui per ella en les aigües havia perdut la vida. E ab paraules que les pedrenyeres, los diamants, l'acer bastarien a rompre, en semblant estil planyent deplorava: -O, per mi sobre tots miserable Leànder, e per mi en les aigües mort, qui per mi sol en la terra vivies! ¿Quin plant sobre el teu cos puc jo, encara viva, mirant a tu mort per mi, dignament plànyer? jo viuré, perquè lo teu naufraig, un poc espai vivint, ab gran dolor lamentant deplore. Que si jo tantost la vida abandone, ¿qui bastarà la tua mia iniqua sort mèritament plorant dolre? Doncs viuré jo, perquè la tua mort per mi causada dolga; e prest per tu morré, e per tu no seré plorada, ab tot que per tu muira: i és molta raó, puix tu primer per mi has perdut la vida. »O, lo meu e no d'altri, Leànder! Per mi ab los peixos conversaves, als quals ja, nadant, vencies; per mi avorries la natural terra, i en les salades aigües prenies deport en delitós viatge; per mi del teu cos havies fet galera, portant a la riba de Cestos la mia sobre totes estimada mercaderia, e passant fortuna vàlida, has llançat lo càrrec de la tua ànima, la qual lo teu cos sostenir no podia, per lo pes que, de la mia amor carregada, portava; e així, lleuger, sens càrrec, has pogut sorgir en la riba de Cestos, i estès fred, banyat i mort, tens les espatlles en aquell lloc on tenies los peus quan, viu, m'abraçaves. »O entrestits piadosos peixos, que ensems ab mi planyeu la mort de l'amic vostre Leànder! ¿Per què no li ajudàveu fins al desitjat port? Però encara molt vos regracie mansuetud tan benigne, que lo seu cos entegre haveu acompanyat fins a la riba; d'on clarament se mostra viu l'acompanyàveu, si l'adversa fortuna a la sua vida e a la mia tan fort no contrastara. »O miserables pare e mare de Leànder, als quals més temps que a mi la mort del fill serà dolorosa, perquè tant com jo no sabreu la sua mort doldre! E tu, pare meu Àusterus, no ab lo gendre que volies, veuràs en un dia les noces e sepultura de ta filla. E tu, Leànder, perdona si més llargues les tues obsèquies no celebre, que a la mia boca falla la veu i als meus ulls aigua i sang, ab què més llargament la tua mort deplorant lamente. E si així morint espire, no poré calfar ni untar lo teu cos ab los engüents que hi aparelle: doncs, serà millor que, morint per tu e sobre tu, ab la mia sang llavant i escalfant lo teu cos ja fred, embalsemant unte, e ab aquelles teles que per eixugar a tu viu aparellades tenia, la mia dida (la qual a tu no menys que a mi amava), abduis abraçats, semblants a un cos amortallant nos embene, i en un sepulcre tan estret nos tanque, que els nostres ossos mesclats a la fi en una pols se converteixquen; i en lletres gregues sobre la nostra tomba, semblant epitafi escolpit escriva: »Amor cruel, qui els has units en vida, i, ab gran dolor, lo viure els has fet perdre, après la mort los tanca en lo sepulcre.» Encara dient aquestes paraules, de greus plors acompanyades, tirà de la baina la copagorja que la corretja de Leànder mort sostenia, e, mès lo pom sobre lo cor de Leànder e sobre lo seu la punta, llançant lo cos ab esforç d'amor cruel pesada sobre el de Leànder, expirà la miserable Hero, entre els braços freds d'aquell mort per qui moria. La història de Leànder i Hero [Pàgina principal] [Enviar comentaris] [Fitxa de l'obra] [Índex de l'obra][Dalt] Joan Roís de Corella Copyright © Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000