Cosas del oncle Serafí Pitarra Coses del oncle Joguina en un acte, en vers y en catalá del que ara 's parla Serafí Pitarra Estrenada: ab gran aplauso en la inauguració del segon any del Teatro Catalá, escrita expressament pera que lo senyor Fontovís hi representi tres tipos distints y dedicada a D. Joaquim Bigorria. PERSONAS ALBINA D.ª Carlota de Mena. D. PAU D. Lleó Fontova. D. PEP Fernando Puiguriguer. D. LLUIS.. Joseph Clucellas. D.PELAYO Joan Bertran. GASPARÓ Joaquim Bigorria. Acte únich Lo teatro representa un jardí de una torre del Putxet; á la esquerra la casa ab balcons y finestras practicables; al fondo una tapia ab una porta al mitj. Quadros de flors formats per boixos, testos, assientos de pedra, etc., etc. ESCENA I D. PEP, D. PAU y un camálich ab la maleta. PEP. ¡Válgam Deu y que m'amohina aquet marduix!.... ¡No creix, no!.... ¡Com hi ha món!... ¡No sé qué ferhi y 'm posa de mal humor! PAU. ¡Deu los guart!....¿No fora aquí?.... PEP. ¡Hola Pau! (De repent, coneixentlo y cavenlli la regadora. Gran sorpresa.) PAU. ¡Caratsus.... noy! PEP. ¡Abrássam, home! PAU. ¡Ay caratsus! PEP. ¡Gracias á Deu estás bó! PAU. Y tú.... ¡Bah!.... No cal que 't queixis ¡Si semblas D. Barrigon! PEP. ¡Lo mateix d' avans! (Content.) PAU (Abrassantse.) ¡Tornemhi! PEP. ¡Ja, ja, ja!.... ¡Y apreta, noy! PAU. Deixéu aixó (Al mosso.) PEP. No; allí dintre. Es á dir.... ja veureu.... no. (Lo mosso anava á entrar á la casa y 's detura.) PAU. ¿Qué vols dir? PEP. Res.... que voldría sorprender la noya. PAU. (Aprobant.) ¡Bó! Si que quedará parada. PEP. Pero si veu los trastots ja ho descubreix.... ¡Cóm s' arregla!.... ¡Es un compromís aixó!.... (Molt amohinat.) PAU. ¡Ja, ja, ja! ¿Y per xó t' amohinas? PEP. ¡Mólt m' amohina! PAU. (Rihent.) !Mólt! PEP. (Rumiant.) Si.... mólt, PAU. ¡Vamos; ets lo mateix d' antes! PEP. !Ah!.... ja hi penso, ¡Gasparó! (Cridant.) PAU. ¿Qui es en Gasparó? PEP. Un mosso que tinch per cuydarme l' hort. ESCENA II Dits, GASPARÓ, ab lletutgas. GAS. ¿Qué mana, senyor? PEP. ¡Qué portas? GAS. Dos ensiams per la Rosó. PEP. Mira; ves ab aquest home GAS. Entés, (Anantsent.) PEP. Y allí.... GAS. (Al mosso.) Aném, noy. PEP. ¿Y ahont?¿Ahont vols que vagi GAS. si no saps lo que vull? Prou. PEP. ¿Prou? Donchs digau. GAS. Que li donga ensiams d' aquests de l' hort. PAU. ¡Ja,ja,ja,ja! PEP. ¡Has vist ximple! GAS. ¿Es dir donchs que no es aixó? PEP. No, home, no.... jo vull.... GAS. Entesos. PEP. ¡Miréu qu' es massa! GAS. (Anantsent.) ¡Aném, noy! PAU. ¡Com hi ha renell me fa riurer! PEP. ¿No vols venir, tabalot? Acompanyal y... GAS. Entesos. PEP. ¿Entesos? GAS. ¡Prou! PEP. ¿Qué vull donchs? GAS. Que l' acompanyi á la sala perque hi deixi toi aixó. PEP. No á la sala; á casa teva (Misteri.) y amagau be pe 'ls recons, perque.... GAS. Entés. PEP. No vull.... GAS. Entesos: (Prou qu' ho havia entés jo!) Aném, noy. (Se 'n va ab lo mosso.) ESCENA III D. PEP, D. PAU PAU. ¡Vaja; m' agrada! PEP. ¡Ves qui no 's té d' amohinar! PAU. ¡Si per xo t' has d' enfadar! PEP. ¡Es qu' es molta caramada! ¡Aixó a n' a mí 'm posa un cap! PAU. ¡Bé, home, bé, no t' amohinis! Fes com jo, y no desatinis. PEP. ¡Oh tú ray; prou que se sap! ¡Qui fos com tú!.... Mira.... ara.... per.... si arriba á retrassá, tindré un disgust, que n' hi haurá fins pe 'l pare y per la mare. PAU. ¿Y aixó qué es? PEP. ¡Ja t' asseguro que m' amohina ja fa días! La sort diu: ¿Vols alegrías? Donchs apuro sobre apuro. No sé si l' adob es fluix, PAU. ó que.... ¿Vaja....qué t' altera? PEP. Vina (Se l endú devant de un test y li senyala.) PAU. ¿Qué? PEP. ¡De cap manera me vol creixe aquest mardiux! PAU. ¡Ja, ja, ja! PEP. Ja m he pensat que al cap y al fi te 'n riurías. PAU. ¡Y per xó no hi ha alegrías! ¡Y per xó estás mitj locat! PEP. ¿Y donchs quan tingas déu nets? PEP. (Horror.) ¡Uy Deu meu!....¡Deixemho corre! PAU. Aném ves....¡Ves á la porra! ¡No sé en lo món com sou fets! PEP. Bé; toquém un altre punt perque en aquest ja t' esquitllas. PAU. ¿Qué tal per 'allá? ¿RiudevitIlas? Quiet com si fos un difunt. Si no que jo vaig pensá: Sent secretari del poble y ab la renda, tens lo doble; Pero, sol, aixó ¡qué m fá! Sense fills y sense dona ab lo que tinch ja 'n tinch prou: que se l' hi campi un de nou y torném á Barcelona. PEP. Jo també vaig dir: Ja ho sap; aquí casa no hi fa nosa. No mes penso en una cosa que 'ns dará molt mal de cap ¡Oy que no sé!.... (Amohinat.) PAU. Digas qu' es. Que tú vols que més aviat tot tiri un poch á salat, y jo.... PAU. Ja, ja. ¿Y no es res més? PEP. ¡Oh res més!....¡De meu á teu! PAU. Home si que tens poch art. Quan tú t' hagis fet la part in tira sal á lo meu. PEP. ¡Tens rahó! (Content del descubriment.) PAU. ¡Bó! ¿Y no hi pensavas? PEP. De tot te surts. PAU. ¡Jo, jo, jo, PEP. !Y á fé de nonsas que jo! PAU. Ja ho he vist.... t' hi amohinavas. PEP. ¿Y que tal donchs? Digas. (Cambiant de tó.) PAU. ¿Qué? PEP. Aixó de la Magdalena.... te debía cansar pena? PAU. ¡Ay ay! ¿Per qué? PEP. ¿Cóm, per qué? ¿Lo morir la teva esposa no 't vá trastornar? PAU. (Admirat.) ¿A mí? PEP. ¡Home, no! ¿Donchs á n' á quí? PAU. ¡Fill, si aixó Deu ho disposa! Tú sabs si li duya amor, Deu la tenga al cel, malalta, ni un sol remey li ha fet falta, pero morta.... ¡No senyor! ¡Jo per res del món m' amohino! PEP. ¡Veyas si ets ben diferent! PAU. Quan hi ha remey, corrent; mes quan no n' hi ha.... ¡Desatino! Si á mi 'm dius que 'l món s'ensorra jo hi correre assedegat; mes si 'm dius: "Ja s ha ensorrat" ja m' hi ajech y ho deixo corre. PEP. ¡Ja ja! Gracia....com ningú....(Tocantlo.) PAU. ¿Que tinch gracia? PEP. ¿Y quí ho desment? PAU. Ja estaría prou content teninthi torre com tú. PEP. ¡Ja, ja, ja, ja! (Tocantli la esquena). PAU. ¿Y la noya? PEP. Állí dins ab lo promés. PAU. ¿Bé, pero?....(Volent dir si es fiat.) PEP. ¡Fuig! PAU. ¿Ja sabs qué es? PEP. No tinch por de cap tramoya. Pero encara que ja ho sé y ab la seva honradés conto, jo per quí tot fent lo tonto.... PAU. Ah sí....tú ja els pots fer bé. LLUIS. (Dins.) ¡Albineta! PEP. ¡Bó! ALB. (Dins.) Ja vinch. PAU. ¿Que es que venen? PEP. Sí. PAU. ¿Qué fem? PEP. Vina ab mí y los sorpendrem. PAU. ¡Molt ben pensat! M' hi convinch. ESCENA IV ALBINA, LLUIS ALB. ¿Qué vols dir? LLUIS. Que ets massa falsa.... Que tens lo cor de plaqué. ALB. Veyas, Lluis, de parlar bé.... LLUIS. Y ets ingrata. ALB. ¡Alsa, alsa! LLUIS. Ahí en la confitería ne parlavam tots: si tú no diguesses ré á ningú, ell no 'm desafiaría. ALB. Mes si jo li he dit un no gros com d' aquí á Barcelona. LLUIS. ¿Donchs per qué ell? ALB. ¡Qué se m' en dona! LLUIS. ¿Sab que tú vas dirli? ALB. Jo. LLUIS. ¿Y ell ja va enfadarshi? ALB. Sí. LLUIS. ¿Y li vas dir séria? ALB. ¡Bah! LLUS. ¿Y clá, que no ho dupti? ALB. Clá. LLUIS. ¿Y vareu parlarne?.... ALB. Ahí. LLUIS. ¡Allavoras no entench!.... ALB. ¿Qué? LLUIS. ¡Dona, aixó!.... ho tens tú. ALB. ¡Jo! LLUIS. Vol que 'm desafihi ALB. ¡Bó! ¿Qué has tornat á dirli? LLUIS. Re ALB. ¡Per Deu no he aceptis! LLUIS. ¡Ca! ALB. ¿Y ahónt l' has vist? LLUIS. Allí. ALB. ¿Al café d' Espanya? LLUIS. Sí. ALB. ¿Y dáli que dáli? LLUIS. Tú. ALB. ¡Quina pesadilla! LLUIS. ¡Oh! ALB. ¡No pot aguantarse! LLUIS. ¡Uh! ALB. ¿Y ves qui ho arregla? LLUIS. Tú. ALB. ¿Fent algún miracle? LLUIS. No. Li dius que no vols ningú que 't vingui aixís al darrera, y s' ha acabat la quimera entre éll y jo y tú. ALB. ¡Sí; m' ho pots contá á n' a mí! De por que 'l papá ha agafat es que ara hem determinat lo venir á viure aquí. LLUIS. ¡Ja, ja, ja, me l' afiguro quan li haurán dit que erau fora. ¡Quina rabia! ALB. ¡Y s' acalora! LLUIS. Hauría donat no duro Per sentíl; ¡cada renech! ALB. No digas pas á ningú ahónt vivim.... ¿ho sents tú? LLUIS. Ningú m' ho treurá del bech. ALB. Pot ser que ell perdent la pista s' olvidi al últim de mí y acabém d' un cop així. LLUIS. Pero á mí 'm tindrá en la llista. ALB. ¿Y de qué?.... ¿De la bugada? LLUIS. De la gent per desafiá. ALB. Pot ser ja no hi pensará. LLUIS. ¡Y que tanta caramada! ALB. ¡Si hi pensa que hi pensi! No, á n' aquí no hi ha cuydado. Estimam mólt si t' agrado y no tingas de res po. LLUIS. ¡Si m' agradas!.... Més que en Rossi. ALB. Ja es mólt per tú. LLUIS. Si que ho es. ALB. Pero estimarme mólt mes Perque ó sino.... ¡Bon negoci! LLUIS. ¡Ah! ¡quin Otello!.... ALB. Sí. LLUIS. Quan ja es morta y se 'n adona (Fent á Rossi) l' agafa així y... ¡Desdémona! ALB. ¡Uy que m'has fet mal aquí! LLUIS. ¿Ahont aquí? ¡Ay pobreta! ¡pobreta mixa! (Amontsinla per broma.) ALB. (Agradantli) ¡Ximplet! LLUIS. ¡Tita, tita! (Fent l' aucell y tocantli ab lo dit lo llabi; ella sonriu, vol y no vol, etc., etc.) ALB. Estigas quiet. LLUIS. ¡Déixam tocar la careta! Seu aquí. (La fa assentar en un banch rústich y ell al costat.) ALB. ¡Vaya! seyém. (Ell la toca y com escarnint á un que fa féstas á una criatura, diu:) LLUIS. ¡Jo antimu molt á la nena! ALB. ¿Y d' aixó no 't dónas pena? LLUIS. ¿Oy, nena, que 'ns antimém? ALB. ¡Oh, oh, oh, quin rellotge! (Li treu lo rellotje: li obra y lo tafaneja; per fer aixó ella abaixa lo cap de manera que lo monyo d' ella vé sota de la barba d' ell.) LLUIS. Lo varen rifá á can Duch, y 'l vaig tréurer. (¡Ay si puch!) (Aquest "ay si puch" es de repent, veyent lo monyo, li ha acudit la idea de guarnirli 'l cap ab brancas y flors que 's procurará sian ridículs d' una planta del seu costat. Ho fa ab molt cuydado.) ALB. ¿Y 't va ben be? LLUIS. ¡Ni 'l de Llotja! ALB. ¿Vols que te l atrassi? LLUIS. (Volent dir que l' espatllaría.) ¡Ey no! ALIB. Daré corda. LLUIS. ¡Encara aixó! Te faig reina. (Per lo que fá) ALB. Y jo ministre. (Ara que ja la té enflocada, ella ja li ha tornat lo rellotje á la butxaca y ell canta la marxa, real imitant bombo, platerets y tot.) LLUIS. ¡Zing ne ne ne ne zing ne zing! ALB. ¿Que m' has fet? (Anantsho a tocar.) LLUIS. (Detenintla) Estigas, dona. Ne ne ne. (Cantant.) ALB. Vaja.... estich bufona. LLUIS. ¡Ja, ja, ja! ALB. (S' ho treu.) ¡Qui sap qué hi tinch! LLUIS. ¿Per que t' ho treus,? ALB. ¡Fuig d aquí! Vet' aquí lo que saps fé. LLUIS. ¡Donchs te dich que t está bé! ALB. ¡No sé per qué has de, ser així! ¡No ho sé.... no t trobo com altres! No sabs dir cosas bonicas Disbaratas y embolicas que ningú ho fá com nosaltres. LLUIS. Ja 'n sabrías dir més tú. ALB. ¿Qui, jo? ¡Ay si jo fos home! LLUIS. Aixó ray, donchs... fora brorna; ara que no 'ns veu ningú.... ALB. Ja está dit. LLUIS. Tú ets lo senyor ALB. y jo la senyora. Apa. (Ell ha posat á n' ella lo sey barret dantli á més lo bastó y ell se ha posat com una dona lo mocador de mocar al cap. Ella adelanta ab lo bastó sota 'l bras y fent l' home que va á, fer una deciaració y ell fa tu desdenyosa.) LLUIS. ¿A veyám cóm ets tan guapa? ESCENA V Dits, D. PEP, D. PAU (Aquest disfressat ab una manta y barretina entra estrafent un pagés, D. Pep l' acompanya.) PEP. Noya. (Al sentir la veu de son pare los dos promesos se giran, y al venrer que 'ls han sorprés d' aquell modo se miran un rato y al fi, no podentse aguantar, tothom esclata en una gran rialla TOTS. ¡Jo jo jo jo jo jo! PEP. No 'n féu cas; están de bulla.... PAU. Y fan bé; aixó es lo millor. ALB. Te 'l barret, té. (Dantlo á Lluis.) LLUIS. (Trayentse 'l mocador.) Dóna, dóna. (S' ho han tret tot y tornan á quedar com avans.) PEP. Veyas, noya, aquest minyó, que du noticias del oncle. ALB. ¿Del de Rindevitllas? PEP. ¡Y donchs! PAU. Sí, perque, m'ha dit lo Batlle, s' acaba així ab un trastorn. PEP. (¡Ja veuréu. quina se n pensa!) ALB. ¡Un trastorn!....¿Qué no está bó? LLUIS. ¡Que, es aquell oncle de fora tant de broma? PAU. ¡Ah! aixó mólt. Tenía unas agudezas que 'ns feya esqueixar á tots. Pero res; van aná á fora; se va atipar de cargols; á detrás va beurer aygua, y pobre home.... ALB. ¿De debó? PAU. (Trist.) Antes d' ahí á dos quarts de quatre, vareui portá 'l gall al forn. LLUIS. ¿Vol dir qué?.... PAU. Vam enterrarlo. ALB. ¡Ay pobre oncle! (Espurnantli 'ls ulls.) PEP. (Ap. rient.) (Es que aixó es molt.) PAU. (Ap. á Pep.) ¡Segueix la bronia, pabana! PEP. ¿Doncas es á dir que es mort? (Pep fingeix lo sentiment com Pau; la noya de debó.) PAU. Es á dir mort....enterrat. LLUIS. Digali H. PAU. ¡Ay! no, no! LLUIS. ¿Per qué? PAU. ¡Qué vol que li diga! ¡Tréurer motius á un mort! No li vull dir H. LLUIS. ¡Home, vull dir que es tot hu! PEP. ¿Y donchs? LLUIS. (¡Vaya un homenot mes burro!) PAU. Los ho deixa á vostés tot y m' ha dit: -Vesten á casa....- m' ho ha dit avants de ser mort, y dígals á tots, que conto ab las sévas oracions. (Ap. á Pep.) Vaja, home, segueix la broma. PEP. ¡Pobre Pau!.... ¡Pau del meu cor! ALB. Ja li pot dir quan hi torni, que si, que resarém tots. (Quasi plorant.) LLUIS. (¡Cóm hi ha món! ¡Bona noticia per romprens las oracions!) PEP. Si per entrar al cel, ara no l' hi faltés sino aixó, ja pot ben dir á Sant Pere que l deixi entrar, perque jo li surto fiansa del cobro de las nostras oracions. LLUIS. (¡Quasi 'l millor fora ferli una carta al portador!) (Rihent.) PAU. Com que ell era 'l serquetari y l' apreciavam tots, se li va fer un enterro, millor que á cap regidor. PEP. ¡Ca, si era mes de broma! LLUIS. Diu que si que ho era. PEP. ¡Oh! Allavoras dels carlistas que. 'ns estavam á Ripoll, ell va y ompla de cristinos una casa d allí prop. Aixís que ls altres ho veuhen ja podeu pensarvos: ¡foch! Veyent que no 's defensavan entran á la casa tots, se 'n van cap á degollarlos, y 's troban que eran.... ¡Ninots! LLUIS. ¡Ja ja ja ja! ¡Aquesta es bona! PAU. Vamos, era un gran senyor; si 'm recordo que Espartero diu que quart va sabé aixó Va dir: ¡Ay caganyna! LLUIS. ¿Cagayna PAU. vol dir que va dir? ¡Bè, no! Vull dir jo, que 's va sorpéndrer del acudit. PEP. Sí, senyor. PAU. Jo may anava á sentirlo Portant uns pantalons nous, Perque, vaja, un s esqueixava PEP. (¡Ara prou tú.) PAU. (Anantsen.) Vaja donchs jo só l recader del poble (En aquest moment exclata lo plor de Albina.) ALB. ¡Oncle, oncle del meu cor! LLUIS. ¡Albina! (Aconsolantla.) PEP. (¡Vaja!) (En lo moment que 'ls dos vells ja son al fondo vehuen que la noya plora en un banch, se gira y diu:) PAU. ¡Albineta! No es mort ni tal aca. ALB. (Alsantse contenta.) ¿No? PAU. ¡No filla! ALB. ¿Y donchs? PAU. ¡Miral!. ALB. ¡Oncle! (Ell ha llensat la manta, la barretina y ha quedat com anava avants, menos lo barret. La noya tarda un rato pero al últim lo regoneix y 's tira á los seus brassos. Gran alegria ) PAU. !Noya! ALB. ¡Oncle del meu cor! PEP. ¿Eh que ha sapigut bon ferho? LLUIS. ¿Es dir que ho es? PEP. (Rihent.) ¡De debó! LLUIS. (¡Quinas bromas mes panarras!) ALB. ¡Ay! ¡M' han tret un pes del cor! PAU. Ja veurás, entrém á dintre y pren un xich de ví bó. (Se 'n van.) ESCENA VI DON PEP, LLUISET. PEP. Sempre 'ns ne fa com aquestas. LLUIS. ¡Bonas gracias, com hi ha món! ¿Que no sab que ab aquests sustos li pot fins causar la mort? PEP. Jo ja li dich devegadas; es un amohino aixó. LLUIS. ¡A mí 'l que m' extranya, es qu' ella no l' ha conegut de cop! PEP. ¡No l' havia vist la pobre desde l' any quaranta nou!.... ESCENA VII Dits, GASPARÓ. GAS. Don Pep. PEP. ¿Qué? GAS. ¿Diu la minyona que si ha pensat en alló. PEP. ¡Tens rahó, que ja no hi pensava! Mira.... digas.... (Pensant.) GAS. (Anantsen.) Entés. PEP. ¡Boig! ¡Cóm pot ser que m entenguesses si encare no he dit!.... LLUIS. (Ap. rihentsen.) (¡Qué bó!) PEP. Mira, agafa aixó y la manta que 'os ha deixat ara en Roch y tórnali. (.Dantli la barretina y la manta.) GAS. Entés. (Anantsen) PEP. ¡Vatúa! GAS. ¿Qué? PEP. (¡Si 'm descuido lo millor!) Digas d' alló á la minyona.... GAS. Molt be diu. (Anantsen.) PEP. ¿Qué? ¿Que dich jo? GAS. Que fassi fideus. (Portantlo ap.) PEP. No, home, ¡Ay quín amohino, senyor! Ves y digas que jo.... GAS. (Anantsen.) Bueno. PEP. Que hi vaig luego á dirli jo. GAS. Be, sí, que vosté va dirli. Prou que ho havía entés jo. (Se 'n va, emportantsen lo que li han dat.) ESCENA VIII D. PEP, LLUIS LLUIS. ¡Ja, ja, ja, ja, ja, ja! PEP. Vosté riu y yo 'm trastoco. LLUIS. ¡Es que, home!.... (Rihent.) PEP. 'M torno loco; jo aixó no ho puch aguantá. (Per sí.) ¡Ves ara aixó si no amohina! (L' un ne vol; l' altre no 'n vol.) LLUIS. ¿Qué está perorant tot sol? (¡Es una casa divina!) PEP. ¡Bah bah bah! i deixémho corre! Veuré s' hi penso després. LLUIS. Donchs sí, D. Pep. PEP. Andemés Ni 'n feya més Mossén Borra. Ja quan era petitot una vegada; ab lo mestre, varem tení una palestra que por poch lo treu y tot. Ara es clar, que tot alló de posar pega á l' asiento enfadar qu' era un contento al pobre ataconadó, rompre llantias d' escaletas, tirá á terra las bacinas.... ¡Oh! n' havia fet de finas! LLUIS. Bé, encare aixó lots n hem fetas; Pero avuy ja.... á la edat d' ara.... PEP. Quan lo tracti ja l veurá, créguim y li agradará. Es viudo fa un any.... no encara y ho dia: tot es per ta filla. LLUIS. ¡Ah sí! PEP. Li dú molt afecte. (Al sentir que lo que tenía D. Pau era per su promesa, Lluis ha fet un cambi repentí respec e D. Pau; pero tant viu que deu notarlo lo públich) LLUIS. ¡No!.... qu' es un galán subjecte. ¡Ja ho he vist! PEP. Vé de perilla Perqué vindrá al casament. LLUIS Home, me 'n alegro....sí. PEP. Com que 's queda sempre aquí. LLUIS. ¿Viurá ab nosaltres? PEP. S entén. LLUIS. ¿Dormirá á dalt? PEP. ¡Bon negoci! ¿Vol que dormi á dalt lot sol? ¿veu que l' hem de obsequiar molt? LLUIS. Ja 'l portaré á veure en Rossi. PEP. Ara no falta sinó que aquell ximplet endevini.... LLUIS. !Cá! PEP. Vull dir jo que no atini, en qu' estém en 'quest recó. LLUIS. ¡Déu estar fora de tino! PEP. ¡Áy si 'ns trobés, desgraciats! Tots quedavam desafiats, Per xó jo ho he dit: fora amohino. LLUIS. Ell diu: jo estimo á l' Albina y mataré á tot lo món PEP. si 'l món s' hi oposa. ¡Bribón! ¿Y no li han dat cap tunyina? LLUIS. Ha tingut cent desafíos y ha sortit de tots triunfant. PEP. ¿Digui donchs qu es mi truhán? LLUIS. Pero un truhán que té bríos. PEP. Doncas fins que se 'n olvidi que no sápiga hont estém. ¡Veyám si 'ns escaparém de que 'ns persegueixi y cridi! LLUIS. ¡Oh! Ja li asseguro jo que no ho sabrá pas per mí. ESCENA IX Dits, GASPARÓ y luego D. PELAYO GAS. Hi ha un senyor que diu que sí.... PEP. Digas.... GAS. Entés. (Se 'n va.) LLUIS. Qu entri. (Desseguida que se n ha anat Gasparó, s' obra la porta del fondo y apareix D. Pelayo ab los brassos creuhats y sonrient irónicament. La sorpresa dels altres dos aixís que 'l veuhen es espantosa.) LOS DOS. ¡Oh! PEP. (¡Ay, ay, pobre, de mí!) LLUIS. (Ja hem comensat la funció) (Lo tipo de D. Pelayo deurá ser, si es possible, un senyor magre, nerviós romántich.) PEP. ¿Creen que impunemente se burla á un hombre de honor? LLUIS. Jo.... PEL. ¡Silencio! PEP. Jo PEL. ¡Silencio! (Se treu una cartera y 'ls dóna targetas.) ¡Mis targetas á los dos! (Ell las prenen maquinalment perque encara 'ls dura la sorpresa.) Dentro de un instante vuelvo: hasta la vista. (Sech y se n va.) ESCENA X D.PEP, D. LLUIS. (Los dos quedan un roto com veyent visions y encantats cap allá hont ha desaparescut lo senyor, al fí tornan en sí y després de mirarse las targetas y mirarse l' un á l altre diuhen.) PEP. ¡Ay jo 't foll! LLUIS. ¡Vaja, aixó sembla impossible! PEP. ¡Com hi ha trobat lo murriot! (Moment de pausa; Lluís se passeja amunt y avall, Pep ha quedat anonadat; de repent se refá y crida.) ¡Pau, Pau, Pau! (Com boig.) LLUIS. ¡Aixó es un somni! ESCENA XI Dits, ALBINA y D. PAU. ALB. ¿Qué hi ha, pare? (Sortint corrents.) PAU. ¿Qué tens, noy? (De repent Lluís pega una patada ab rabia) LLUIS. ¡Malehit siga ell! ALB. ¡Que passa! (D. Pep de esbufegat y cansat encara no ha pogut dir res.) PAU. ¿Bé, que 't vols explicá ó no? (Lluís rabiós torna á dar patada.) ALB. ¿No só digne de resposta? PEP. ¡Deu del cel, quín cop, quín cop! LLUIS. ¡Quína estrella tinch més negre! ALB. ¡Vaja, donchs, estiga bó! PAU. M' arribas hasta fer fástich. PEP. ¡Ell.... es aquí! (Molt marcat.) ALB. (Ap. á Lluis.) ¿De debó? LLUIS. Mira; aqui tens la targeta (Dantli.) PAU. ¿Quí es ell? PEP. Aquell bribón. PAU. Lo qui desafía. PEP. (Dantli la tarjeta.) Mira. LLUIS. ¡Ara sí que tot s' acaba! PEP. Ara si qu' es perdut tot. PAU. Fuig d' aquí, y aixó t' amohina. PEP. ¡Ay Deu meu! (Aguantantse'l cap.) PAU. No es res aixó.... ALB. ¿Qué vol dir? PAU. Que'm contestéu á lo que us pregunti ara. ALB. Acóstat tú, vingui: pare. LLUIS. ¿Qué vol fer? PAU. Primer diguéu: ¿es valent? PEP. ¡Més que tothom! LLUIS. ¡Més que 'l Cid! ALB. ¡Més que cap rayo! LLUIS. Se diu de nom D. Pelayo y ho es de fets y de nom. PAU. Allavors aixó vol dí que no convé desafiarse Pero.... tot pot arreglarse. ALB. ¿Vol dí? PEP. Tú ho creus. PAU. (Pensantho tot ) Crech que sí. ¿Tú li has dit ja que no? ALB. ¿Si li he dit? Déu mil vegadas. PAU. Donchs tornant á las andadas li dirás que ho sentit jo. Si després que tú li has dit, nos tornés á desafiá no se li admet. PEP. (Dihent qu' es mal medi.) ¡Uf! LLUIS. ¡Cá! ALB. ¡Cá! LLUIS. No 'n treu ré, es desvergonyit. M' insultará pel café, pel teatro per la plassa, Home, si jo se 'l que passa. PEP. Sí Pau, sí.... no se 'n treu ré. LLUIS. Jo crech la cosa acabada aceptant, corrém la sort, y aixís al menos, si un mort acabém d' una vegada. PEP. Si per cas aixó vosté; jo no vull morí enfilat. TOTS. ¡Ja, ja, ja, ja! LLUIS. ¡M' ha xocat! PEP. ¡No só cap capó! TOTS. ¡Je, je! LLUIS. Si li dich que á Barcelona de debó, nos te espantats. Com que aném atrafagats, Passa un, no se n' adona, y si ell li porta la dreta y de l' acera un no baixa, se 'l mira. s' acosta, encaixa, y tot seguit la tarjeta. PAU. Donchs digueu que es un pillastre. LLUIS. Se fa fer roba, la dú y si li dú 'l compte algú, se n va y desafía al sastre la dispesera s' hi altera, li diu: páguim, s agravía y tot seguit desafía l' home de la dispesera. Com que lo que 's gasta més es calsat, n' está endeutat, y ara ja s' ha desafiat ab quinze ó vint sabatés. Es á dir que ell va passant, gasta luxo, te promesas, y bon calsat, y dispesas, y tot ho fá desafiant. PEP. Mal com no s mort ó s' ensorra. ¿Ahont te la vergonyi? PAU. Bé, com que fa caló potsé á l' istiu la té á la torre. LLUIS. Com que per lo desafiarse la senyal es dar targetas.... ¡ja pot pensar si n' hi han fetas! PEP. (Ap. amohinat.) ¡Ni hi ha per desesperarse! PAU. Sí, que una litogralía ja se li pot ben campar. LLUIS. No, perque si va á cobrar, tot seguit los desafía. ALB. ¡Es que es molt! PEP. ¡D' aixó m' exclamo! PAU. ¡Ja l' enviaría al botavant! LLUIS. No, perque si no li fan se 'n va y desafía al amo PEP. ¡Ay ay, pobres de nosaltres! ALB. No hi veig fí. LLUIS. Ni jo remey. PAU. Ja li faré jo la lley ja que no li han fet los altres. (Pensa un rato y después diu:) ¿No tens un bastó ab birolla? PEP. Un que hi espolsém los paltons; pero.... PAU. Tú déixat de rahons. PEP. Pórtal, noya LLUIS. ¡Ay quína embrolla! (La noya se 'n va á la casa.) PAU. Y que 'm porti 'l teu barret. (Pep s' acosta á la porta y cridant cap á dins:) PEP. Lo barret. PAU. Y 'l teu paltó. PEP. Y 'l meu paltó. (Anant sempre cridant.) PAU. (Sempre cridant cap á dins.) Y un cordó. (Tots tres ara han quedat distrets.) LLUIS. (¡Quan l' he vist m he quedat fret!) PEP. (¡Jo que 'm creya tan segú!) LLUIS. (¡Quín pillastre!) PEP. (¡Quína fura!) PAU. (Bueno; qui assegura, dura; May me tren d aquí ningú. Probem lo medi primé (Tramantho bé) persuassiu y natural, y si aquest medi no val, ab lo fort ho acabaré.) ESCENA XII Dits, GASPARÓ y luego ALBINA. GAS. ¡Don Pep! (Cremat y sech; gran susto en tots.) TOTS. ¿Eh? (Girantse espantants) GAS. Diu la minyona PEP. ¡No te 'n vols aná al burdell! PAU. ¡Jo també l he cregut, ell! LLUIS. Son més bestia que persona. (Tot aixó al mateix temps respirant de veurer que no es qui pensavan.) PEP. Digas que.... GAS. Entesos. PEP. No, home. GAS. Es que está que desatina. PAU. Y ab rahó si á mí m' amohina pot ser més que aquesta broma. GAS. Ja hi vaig. Corrent. (Anantsen.) PAU. Tú; que vinga. PEP. Gasparó, quédat. GAS. (Quedantse.) Entés. LLUIS. (Aixó al últim será rés.) GAS. ¿Qué haig de fer? PEP. Lo que convinga. (En aquest moment surt Albina ab lo demanat.) ALB. Aquí té 'l que ha demanat. PEP. ¡Y cordó ab borlas! (Ho exaviina tot.) ALB. Perque era del devant d' una torera. PEP. Talléulas. PAU. ¡Cá! ¿Qué dius, gat? Justament tan gran servey. (Lliga lo cordó ab borlas en la mangala, se visteix ab l' altre paltó y barret, s' aixeca 'l coll de la camisa, s arregla, se procura en fi que l actor tenintlo estudit d' antes presenti perfectament los tipos que representa.) TOTS. (Veu de dintre.) ¿Es aquí? ¡Ell! PEP. ¡Bon negoci! (Ara Pau acabat de vestir fa dos ó tres moviments com ensajant l' efecte.) TOTS. ¡Ja ja ja ja! LLUIS. ¡A mí que 'm tossi! Fora un cómich... y, de lley. PAU. Bueno: os ne podeu aná. Vos no. (A Gasparó que se 'n anava.) PEP. ¿Y creu que nosaltres...? PAU. ¡Home! ¡no m' hi sortit d' altres! LLUIS. Bé.... que ho probi. ALB. Re s perdrá. PAU. Fiqueus á dintre una estona y si 't cridan, surt, Albina. LLUIS. (Veyám.) (Ap. l' un á l' altre.) ALB. (Si.) PEP. (Lo que m' amohina es alló de la minyona.) ESCENA XIII D. PAU, GASPARÓ PAU. Vos no havéu de fé altre cosa que lo que jo us mani. GAS. Entés. VEU. D. Luis. (Veu dins.) PAU. Psit.... no diguéu res. y apartéus, que no 'ns feu nosa. ESCENA XIV Dits y D. PELAYO. (Que entra atrafegat sens reparar en ningú.) PEL. ¡No me cojerá en la red ó soy militar en balde! PAU. ¡Alto al rey! (Detenintlo ab la mangala presentantli.) PEL. (Sorprés.) ¡Ah! ¡Un alcalde! PAU. ¡El alcalde del Putxet! (Majestat.) PEL. Perdone V....no quisiera.... GAS. (Sembla prou galán subjecte.) PAU. (¡Sembla que ja han fet efecte las borlas de la torera!) (Aixó veyent lo confús que ha quedal D. Pelayo y mirantlo ab satisfacció la mangala) A n' á mí se m' ha dat part de que aquí hi ha un desafío.... PEL. ¡Vive Dios! (Patejant.) PAU. Y señor mío; jo aixó no ho puch tolerar. (Terrible.) Jo la lley sens remissió faig cumplí, y res se me oculta. (Se busca per la butxaca de l hermilla y treu tres pessetas.) ¿Ven aixó? Es una multa de regá un test al balcó. Al mirar la vara méva fins los mes valents s' assombran: só 'l terror del que no escombran al devant de casa seva. Si la justicia pe 'l dret du balansas ó n demana, ju duch balansas, romana, canastró y tirabuquet. Si aquí en la plassa 's faltés me la pagavan, de veras, só l' espant de marmanyeras y l' horror dels carnicers. Y si un día 'm toca l torn y 'l gobern per sort me dona una vara en Barcelona, seré el tirano del Born. GAS. Ja ja ja ja; apreta: apreta! PEL. ¡Caballero! (Creyent que 's burla d' éll.) PAU. (Com volent dir: me perts.) ¡Agutzil! (Pelayo furiós s' ha tret la cartera y l'obra, quan D. Pau per calmarlo se treu de repent lo forro de la butxaca de la levita al revés y ensenyantli diu: No; Riu perque á mí 'n surt aixó. PEL. Ya le iba á dar mi tarjeta. PAU. (¡Si que amigo es ben furiós!) GAS. (¡Carau y que aviat s' enfada!) PAU. ¡Acabém de una vegada! ¿qué volen fer.... vostés dos? PEL. ¿Qué, qué? PAU. Qué volen, demano. PEL. ¿Qué....? (No ho enten.) PAU. Qué volen; sí, senyor, PEL. ¿Puede V. hacerme el favor de decirlo en castellano? PAU. No senyor....y no hi consento. GAS. ¿Y per qué home? ¡Aixó ray! PAU. Perque un arcalde may se confón ab un sargento. PEL. Diga al fin: porque no se. (Un lugareño.... no es raro.) PAU. (Si per cas així 'm preparo Per lo que luego haig de fe.) GAS. ¡Com hi ha nèu que aquest senyó ho fa millor que al trayato! PAU. ¡Acabém donchs! PEL. Trato es trato. PAU. Pero 'l trato 'l rompo jo PEL. Yo busco sólo mi honor. PAU. Y jo la pau de la villa. PEL. Soy D. Pelayo Padilla Navaamor-Puende y Leonor. Y antes que en tan vil derrota mi honor quedase disperso, la sangre del universo verteria gota a gota, (Se passeja.) PAU. (¡Oy oy oy oy oy oy oy! GAS. ¡Válgam Deu y com s' exalta!) PAU. Cuasi bè, no mes hi falta "¡Al campo don Nunyo voy....! PEL. Y no crea V. que no es lo que digo exagerado, porque ya he desafiado la calle dels calderers. PAU. ¡Sí que té malas brometas! PEL. Hoy.... esta mañana ha sido. ¿Sabe V. que he repartido sesenta y cuatro tarjetas? PAU. ¿Bè, pero per quina rahó? PEL. (También por su causa ¡infame! ¡Y que yo vil no le llame!) PAU. ¿Qué vol explicarmho ó no? PEL. Si lo exige de mi fe no será el hacerlo en balde. PAU. Li exigeixo com arcalde. Váyase explicando usté. PEL. Tiene D. Pablo una hija de hermosura singular, que quiere terco casar con uno a quien él prohija. Ella está ciega por mí, su papá mi amor no abona, y dejaron Barcelona para esconderse ella aquí. Yo, infeliz, al otro día, preso siempre de ilusiones, fuí, miré á sus balcones y voló la prenda mía. Para ver a mi lucero callo arriba fuí sin tino y repara en mi un vecino, que es cual todos calderero. No necesitabá más; le guiña el ojo al del lado, y empezó ya el zapateado picando el cobre a compás. -Bah.... ja hi som com cada día- dice uno armando el jolgorio. -Uy, fuchiu, D. Juan Tenorio- contesta al otro una tía: -¡Ay que ja no la pót veurer!- añade uno con patilla, y otro sacando una silla dice:-¿Si te gust de seurer?- En esto ya mi rencor está que leyes no acata; pero me da una patata y aquí estalló mi furor. PAU. ¡Aixó es tractál de platillo! (Ab lo bastó.) Jo de vosté 'ls las acano. PEL. No se bate cual villano quien ve de su estirpe el brillo. PAU. Deixis d' estirpe y d' honor; aixó fa mal, mes que humilla. PEL. Soy D. Pelayo Padilla (Orgullo.) Navaamor-Puende y Leonor. Como á tal cumpliendo ya para todo el que quisiera encima cada caldera dejé una tarjeta allá. PAU. ¿Y 'ls calderers no han dit ré? PEL. La gente se ha detenido.... algún grito.... algún silbido. PAU. ¿Y algún tronxo? PEL. (Després de pensar molt.) Sí. PAU. (Satisfet.) ¡Ah! GAS. (Aprobantho.) Bé. PAU. Donchs jo 'm creya á fé que los grossos no s batían ab baix poble. PEL. Ahí verá, cuanto más nobles somos menos orgullosos. PAU. Bueno donchs; veyám si aixó ho arreglém sense disgustos. PEL. Yo estoy curado de sustos. Su amor ó mueran. PAU. Donchs no. Y no cridi ó ab vosté me 'n vaig ara á l' arcaldía. PEL. De allá saldré yo algún día y entonces les mataré. (Seguretat.) PAU. (Ab aíxó may n' eixiríam, preparém l' altre terreno.) ¿Y arreglarho? (Com acudintli una idea.) PEL. Entonces bueno. PAU. Donchs potsé, ho arreglaríam. Ja veurá: fem una cosa; femla vení á n ella aquí, y si 'm diu que no á n á mí, vosté se n vá y no s' hi oposa. PEL. Corriente: si ella asegura, libre de toda presión, que es de otro su corazón, me alejo de su hermosura. PAU. Recordi bè 'l que ha promés. PEL. No lo prometo; lo juro. ¡Es mi triunfo tan seguro! PAU. ¡Agutzil! La noya. GAS. (Entrant á la casa.) ¡Entés! ESCENA XV D. PAU. D. PELAYO PAU. (Si ara aixó no 'm surtís bè comenso 'l plan desseguida.) PEL. ¡Dudar si me ama! ¡Por vida! ¡No amarme á mí! Mire V....! ESCENA XVI Dits, GASPARÓ y ALBINA ALB. ¿Diu que 'm demanavan? PEL. (Mirantla amorosament.) ¡Oh! (Molt cortés.) ¡Besoos los pies, señorita! ALB. ¡Caballero! (Saludant.) PAU. Se la cita per dar resposta al senyó. (Enfátich.) Jo só aquí l' autoritat y forsa es que m' asseguri que no apelará al perjuri. ALB. Diré en tot la veritat. PEL. Mis amores romancescos sólo signos le probaron, pues por desgracia pasaron los tiempos caballerescos. Viviendo en ellos los dos, de sus luceros al brillo, volara yo á su castillo de sus miradas en pos. Allá un guerrero trofeo á sus plantas yo pusiera ó la banda que me diera una reina en un torneo. Y la diera entre tesoros, de mis triunfos á millares, cual perlas para collares, viles cabezas de moros. GAS. Mes valdrían de badella. PAU. Vol callá l senyó agutzil? PEL. Mas este mundo es tan vil, mi querida, dulce y, bella que no hallando mi valor ni un caballero, ni un moro, sólo con decir: "la adoro" Probarle puedo mi amor. PAU. Si que amigo ha de sè un xasco, veu, si jo fos tan guerrero, llensava avuy lo sombrero y á cal llauné á terme un casco. ALB. ¿Y dirá V., D. Pelayo, lo que pretende con eso? PEL. Que si este amor, mi embeleso, lánguido como un desmayo, puro, cual lo siento yo, lejos de papá un instante jurarlo quiere á su amante. ALB. ¡Que no! (Molt marcat. Sech y se 'n va) (Moment d' assombro de tots: Pelayo desesperat va á agafar á Albina, y en aquest moment s'obra una finestra de la casa, surt lo cap de Lluis y diu.) LLUIS. (Molt marcat.) ¡Que no! (Desapareix.) (D. Pelayo desesperat va á tirarse cap á la finestra y quan ja hi arriba se n obra un altre sur lo cap de D. Pep y diu:) PEP. (Molt marcat.) ¡Y que no! (Desapareix.) (Tots aquests noos han sigut dits ab to del que vol dir: ¡Home, no li hi hem dit deu mil vegades! Lo últim deixa tan anonadat á D. Pelayo, que quedo quasi com lelo y 'ls dos de la escena se posan á riurer desaforadament.) PAU. ¡Ay, ay, ay, ay, quinas rabons! PEL. ¡Hasta mi sangre se hiela! PAU. Debém ser á la Ciutadela. PEL. ¡Ah! PAU. ¡Per tot surten canons! PEL. ¡Esto pasa de raya! PAU. ¡Se veu que no 'l vol! PEL. ¡Mal rayo! PAU. Creguimi á mí D. Palayo, es que no vol ser palaya, Prou que li ha respost ben clá. PEL. ¡Pero detrás inhumano la vigilaba el tirano!.... Todo ha concluido ya. En la calle aguarda un coche que salvará la distancia que media de España y Francia para el que venza esta noche. Con armas vuelvo al instante, y antes que se oculte el sol, si es valiente y español será difunto ó amante. PAU. (Ja que aixó se m' embolica, preparém l' últim recurs.) Ja pararé jo aquest curs ab lo general Tapica. PEL. ¿Quién es ese general? (Sorprés.) PAU. Un retirat de Vergara; que es lo qui 'ls empayta ara. ¡Qué vol que siga! Un tabal. Diu que es un home de honor, á tothom fa desafiar y ell es qui 'ls deu engrescar. PEL. ¡Ni conozco á este señor! Más por las señas de V. es cumplido caballero. PAU. ¿Sab lo que es? Un cicatero. Un don Quicota. PEL. (Creuhantse.) ¿Y.... por qué? PAU. Perque sempre desafía. PEL. ¡No insulte V. á un valiente! PAU. Donchs ¿per qué engresca la gente? PEL. ¡D.... Rabon! PAU. D. Xiribía. PEL. ¡Que me ha insultado! PAU. ¡Y qué!.... PEL. ¡Que Vd. mi honor no respeta! PAU. ¡Ja, ja, ja! (No pot aguantar mes.) PEL. (Dantli.) ¡Mi tarjeta! (D. Pau queda tan sorprés, que de la fila que fa se'n riu en Gasparó.) GAS. ¡Ja, ja, ja, ja! (D. Pelayo 's creu que també 's riu d' ell y dantli una tarjeta diu:) PEL. Para V. (Los dos se quedan lelos mirant la tarjeta.) PEL. Sepan así que mi honor nadie en el mundo mancilla. Soy don Pelayo Padilla Navaamor-Puende y, Leonor. (Se 'n va.) ESCENA XVII D. PAU, GASPARÓ, D. PEP, D. LLUIS, ALBINA. LLUIS. ¡Ja, ja, ja, ja, la tarjeta! ALB. La targeta....¡ji ji ji! (Per veurels encantats ab la targeta en la má.) PEP. ¿Que tal, Pahuet, que 'ns pots dí? PAU. ¡Que teniu poca xaveta! GAs. ¿Qué 'n faré, D. Pep, d' aixó? PAU. Guárdau per quan jo ho demani. Vos dich calleu fins que ho mani, y sortin á dí aquell no. PEP. ¡No m' he pogut aguantar! LLUIS. Jo tampoch. PEP. ¡Ay quin amohino! PAU. Donchs ben fet un desatino, que ara l' anem arreglá. Ja veurás, primer de tot; tú, Albina, vesten un rato. (Albina se 'n va correnis després de fer lo següent.) ALB. ¡Adeu! (Molt carinyós á n' ell que está distret.) LLUIS. ¡Adeu! (Sense ferne cas.) ALB. ¡Eh! (Dantli un cop ab lo coltze y anantgse enfadada.) PAU. ¿Y lo fato? PEP. Lo tens dins. LLUIS. (Per Albina.) ¡Bo, ja fa 'l bot! (Reparantho al desapareixer ella.) ESCENA XVIII Dits, menos ALBINA. PAU. ¡Aquí no hi ha altre medi que 'l de desafiarse! (Acostantlos á tots.) PEP. ¡Bo! (Rápit tot.) LLUIS. Y te rahó perque á lo menos axís s' acaba de un cop. PAU. Ja ho tinch preparat de modo que jo ho dirigiré tot. Carregaré las pistolas (Misteri.) ab un balí no molt gros Y.... (Gasparó també s' acosta y escolta; en aquest moment se 'n adona D. Pep.) PEP. ¿Qué fas tú aquí? GAS. La Rosa, que espera encara PEP. (Dantse un cop al cap.) ¡Tens rahó! ¡Ay Den meu, quin amohino! Ja veurás, fes lo favor. (Aixó ho diu á Pau, que se l' endú á un cantó y li parla un moment baix ) PAU. Be.... després en estant llestos. ¡Ves hon surts ara ab aixó!. PEP. Digals.... GAS. Entés. (Se 'n va corrents.) PEP. Que per ara.... LLUIS. ¡Sí, qui sab hont para! PAU. ¡Oh! Crech que aixís ho arregla sempre. PEP. ¡No he vist res mes tabalot! (Torna á entrar Gasparó corrents.) GAS. ¿No m' ha dit D. Pep, que diga? PAU. Que després li diré alló. GAS. ¿Qué li dirán? Ah be, vamos. PAU. Al demés....com, deya jo, ab lo balí que yo hí posi, si 's fan mal s' en farán poch. LLUIS. ¡Ben pensat: qualsevol cosa mentre 'm tregui aquest moscón! PEP. ¡Pero y si hi ha una desgracia! PAU. Si 'l balí es aixís de gros! (Punta del dit.) PEP. Vaja, no, no vull que ho fassis. PAU. Jo 'n responch, no tingas por. ¿Tinch ja l' equipatje á dintre? PEP. Al recó del quartet fosch. PAU. Donchs vingui ab mí desseguida (A Lluís.) y ja ho prepararém tot. (Se 'n va.) ESCENA XIX D. PEP y luego ALBINA. PEP. ¡Ay Den meu y quin amohino!.... jo tinch un cap com un bou! Figuréms qu' hi ha una desgracia y que mor aquí un dels dos. Naturalment cau á terra y tórnau á escombrar tot, ¡Deu meu, Deu meu, quín amohino! ALB. ¿Qué hi ha, pare? PEP. ¡Qué sé jo! ALB. ¿Sab qué volen fer? PEP. ¡Ay filla! Sé que avuy me torno boig. ALB. Ja pot dirho....li asseguro que avuy si que m' ha fet pó. ¡La sangre del Universo! (Dramátich.) ¿Qué no ho ha sentit llavors? PEP. Bé....com alló es una fonda y matan sempre capons. ALB. No, ea, ea, volía dirho Perque vol matá á tothom. PEP. No ho crech.... Y qui 'l cuydaría, qué faría al món tot sol? ALB. Mare de Deu, també, home, aixó es un dir.... PEP. ¡Ay tens rabó; Pero bé.... Que vols que 't diga si ara jo ja no hi soch tot. ALB. "¡Para Vd.!" ha dit plé de rabia. PEP. ¿A n' aquí? ALB. A n' en Gasparó. PEP. Bé, encara aixó. "Para Vd.".... ALB. no es cap insult. ¿Qu' es llavors? PEP. Es en unas cajetillas que ara fuman los senyors ALB. Malviatje ell y la manía. PEP. ¡Oh! pero l amohino fort, y que 'l diná va endarrera, es que ja será fret tot! ALB. Que l' escalfi la minyona. PEP. ¡Ay vatúa!.... ALB. ¿Qué? PEP. ¡Tens rahó! ALB. ¿Qué? PEP. ¡Alló de la criada! ¡Ay y que distret que soch!.... (Pel dins.) Aguarda aquí. ALB. ¡Qué vé, pare? Deixémlo estar aquí sol, PEP. Veyám si tindrán cuidado á no trepitjar las flors.... (Se 'n van per la casa.) ESCENA XX D. PELAYO, D. PAU. (Lo primer entra ab dos florets, dos sabres, dos espasas y una caixa de pistolas que deixa sobre un banch rústich; lo segon vestit de general retirat, que se li vegí la faixa per sota la hermilla, blanca una casaca de botons lluhents, gorra de galó d' or, pantalón també ob galó, ulleras verdas, corbata molt alta y anant ab una crossa, coix.) PAU. Caballero. PEL. ¿Vd....? PAU. Si tal. PEL. Este uniforme me explica.... PAU. Soy el general Tapica. PEL. A la orden mi general PAU. ¿Creo que tengo el honor....? PEL. Mi nombre a muchos humilla. Soy Don Pelayo Padilla Navaamor-Puende y Leonor. PAU. Nombre que no lleva en y al que estoy agradecido (Pensant lo que va dihent), por haberme defendido ante un miserible alcalde. PEL. Sólo con V. cumplí, como debe un caballero. Su amistad.... PAU. De V. la espero. PEL. Será un honor para mí, PAU. Me interesaron sus bríos; tengo, joven, recibidas cuatrocientas doce heridas en quinientos desafíos. PEL. ¡Es pues un hombre de honor! (Content.) PAU. (Ja li he tocat la manía!) PEL. ¡Con que hallé una imagen mía! ¡En el Puxet el valor! (Trist d' aixó.) Ya al entrar le eché, yo el ojo, su valor exorbitante es el honor ambulante. PAU. Sí, señor: el honor....cojo. (Donant dos passos.) PEL. Un abrazo al valor doy. PAU. ¡Mis dichas miro colmadas! PEL. ¡Ah! (Abrassantlo ab goig inmens.) PAU. ¡Oh! (Fingint un gust inmens.) (¡Si 'ns veu en Pujadas prou nos envía á Sant Boy!) Prueba mi amistad leal que ahora soy su padrino, PEL. Yo bendigo á mi destino y acepto, mi general. Debía con el batirme sin mas testigos que Dios, mas nos honra así á los dos y V. podrá dirigirme. PAU. D. Pepe prohija al doncel, PEL. ¿Mas no es parte interesada? PAU. Pero al fin persona honrada; yo le respondo a V. de él. ESCENA XXI Dits D. PEP, LLUIS. (D. Pep surt mudat, desseguida va á trobarlo lo general y se 'n van enrahonant baix, cap al foro, Lluis y Don Pelayo se quedan al prosceni, un á cada cantó.) PEL. (Ciertamente es otra cosa tratar con hombres de honor. ¡Qué simpática nobleza y que noble distinción!) LLUIS. ¡No es ben trist que per un ximple pugui així un trobar la mort! ¡Y la societat ho aproba y 'l món ho vol.... ¡Pobre món! (Tocantse ab un dit al front com dihent qu' es boig.) PAU. ¿No son estas sus pistolas? PEL. En la caja, si señor. PAU. Pues carguémoslas y al bulto. PEP. Se acabó la comisión. (Aixó després d' haver carregat tots dos las pistolas: ne donan una á cada jove.) PEL. ¿Mas cree V. que aquí mismo....? PAU. Aquí mismo. ¿Y por qué no? Aquí es donde le insultaron; aquí se lava el honor. PEP. (¡Donch posat en un lletrero se 'l farían rentar molts!) PAU. Joven.... vaya V. á su puesto. (Los joves se colocan cada hu ab lo seu padrí á prop, lo un á la esquerra del foro y l' altre á la dreta del prosceni.) Prepárese V. y valor. (A Pel.) (Tot plegat D. Pep ve corrents del foro, y apartant un poch del lloch á Pelayo, diu:) PEP. Fassi 'l favor, que 'm trepitja aquesta malva d' olor. PAU. Atención y no lo olviden: fuego á la tercera voz. PEP. ¡Cuydado, home, ab las camelias! ¡Ay, quín amohino es aixó! LLUIS. Digui; perque son bestiesas que jo no hi entench ni un mot. PAU. El señor ha provocado; tira primero el señor. (Lluis.) (Los dos combatents se giran l'un de costat á l altre ab la pistola á la má) PEP. Apunti un xiquet en l' ayre. que no 'm toqui no girasol. (A la tercera veu Lluis dispara de repent y sens apuntar, segons la lley d aquest desafío.) PAU. Una....dos....tres. (Tira.) PEP. ¡Sant Antoni! PEL. ¡Quedé ileso, vive Dios! (Corrent tots cap ahont suposan qu' ha anat la bala.) PEP. S' ha endut la nansa del test, ¿Veu la bala? PAU. (Examinantho.) Si senyor. PEL. Para que vean Vdes. si soy generoso. (Deixa l'arma.) PAU. No. Por favor, amable joven, nada de paz ni perdón. PEL. ¿V. cree? (Prenentla.) PAU. Que V. debe dejar ileso su honor. (Se tornan á colocar tots; Lluis espera impávit ab los brassos plegats) PAU. Una....dos....tres. (Tiro ) LLUIS. (Mortalment ferit. ) ¡Ah! TOTS. ¿Qué? LLUIS. (Cau enterament mort.) ¡Oh! PAU. ¿Le ha dado tal vez la bala....? PEP. ¡Ay, Deu meu! ¡al mitj del cor! (Lo desabrochan y se li veu sanch en la camisa y en lo cantó indicat.) PAU. Es verdad....sangre PEL. (Horrorisat.) ¡Oh! PAU. (A Pel.) ¡Joven! Huya V. ¡por compasión! ¡V. sabe que las leyes son terribles! PEL. Pues adiós. (Abrassantse.) PAU. Aquí le queda un amigo. PEL. He cumplido con mi honor. (Se'n va agitatdíssim) ESCENA XXII Dits, ALBINA. ALB. ¿Qué hi ha pare? PEP. (Enseyantli 'l mort.) Mira filla. ALB. ¡Ay Reina del cel, es mort! PEP. ¡Quíns disgustos son aqueixos! (D. Pau desde que ha sortit D. Pelayo ha anat á mirar pe 'l fondo ab gran ansietat. PAU. Ja puja.... ja marxa. ALB. (Plorant desesperada.) PAU. D. Lluís, ja pot aixecarse. (Baixant del fondo y llensant la crossa, D. Lluís s' alsa fent una tercerilla, y l' assombro de Albina es gran.) PAU. ¡Ves quí ha vist millor funció! (Rient.) LLUIS. ¡Albina! ALB. ¡Lluís! LLUIS. ¡Vida meva! ALB. ¿Pero es vritat que no es mort? LLUIS. Tú dirás si 'ls morts enrahonan. PAU. Aixís queda arreglat tot. Ell s' en va corrents á Fransa fer fugir d' un cástich fort, i escriuré, y de que no toroi ja m' en carrego jo. PEP. ¡Lo que jo sento es la nansa! (Ensenyantla.) ¿ahont lo trobo un test tan gros? PAU. Aixó ray; lo adoba-cocis que t' ho arregli. PEP. ¡Ay tens rahó! ALB. ¡Cosas del oncle! LLUIS. ¡Quín home! PAU. Home, es clar; un fa l que pot. ALB. ¿Pero y sanch que 't surt ara? LLUIS. Es tinta bermella. ALB. (Rient.) ¡Oh! LLUIS. Pero ell aixó d' aquest viatje.... ¡Sab que quasi es massa fort! PAU. Així es com deuría ferse sempre ab tots aquestos boigs. ESCENA XXIII Dits, GASPARÓ GAS. Vinch de part de la minyona qué determina d' alló? PEP. ¡Ay! sí.... tens rahó tú. Pau vina. (Se 'n van Pau y Pep á l' un cantó enrahonan baix.) LLUIS. (A Albina.) Escolto. ALB. Digas, fill. LLUIS. ¿M' estimas? ALB. Molt. (Se quedan enrahonan baix á l' altre cantó.) PEP. ¡Mes no veus que 'l gran amohino es aquest! (Ap. ells dos y Gasparó al mitj del teatro esperant ordres.) PAU. Explicat donchs. PEP. A n' ell li agradan fideus y á n ella li agrada arrós. ¿Veyám qué faig? ¡Quín amohino! Tot avuy que penso aixó. PAU. ¿Sabs que pots fer? PEP. Digas. PAU. Home, arrós y fideus. PIMP. (Atinanthi) ¡Tens rahó! ¡No ho dich, sempre, en tot atina! Digas.... GAS. Entés. PAU. ¡Ja, ja! PEP. ¡Bo! PAU. Bé; ja hi entrarém á dirli PEP. ¡Mírals, mírals! (Per Lluís y Albina que 's fan festas.) PAU. ¡Alsa noys! Jo de tú avuy los casaya y no m' entench mes de brochs. PEP. ¡Ay, sí, sí, y fora amohinos! (Se 'n vá.) PAU. ¿Qué no dius res als senyors? PEP. ¿A n' á quíns senyors? PAU. Al públich. PEP. Ay, tens rahó si.... bé.... un favor. (Al públich.) Si passés l' adoba-cocis, fássinlo pujar per xó. (Ensenyant la nansa.) (Tots se 'n van cap al fondo y després d' un rato s' adelanta sol D. Pau y diu:) PAU. Si no aplaudeixen.... targeta com D. Pelayo Leonor. Cosas del oncle Serafí Pitarra Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000