"De Martorell a Corella" Josep Guia (Fragments d'un llibre publicat per l'Editorial Afers. Apartat Correus 267. 46470 Catarroja) Un llibre a la recerca de coautor. Els enigmes que el Tirant lo Blanc planteja als historiadors de la literatura i als lectors atents constitueixen un atractiu afegit en aquesta gran novel.la, que a més de fer-nos gaudir literàriament ens intriga històricament, de manera que mai no acabem de copsar completament el text i, sobretot, el context de l'obra, ni de descifrar la totalitat de les seves claus. Entre la dedicatòria i el colofó hi ha suficients interrogants i contradiccions com per haver provocat la formulació de les més diverses hipòtesis, algunes realment extravagants, que cerquen de donar-ne interpretacions possibles, especialment pel que fa a la qüestió de l'autoria. Aquesta qüestió de l'autoria -que oscil.la entre l'atribució única a Martorell i la consideració de la intervenció d'una segona mà, ara a la darrera part del llibre ara al llarg de tot ell, ara de Galba, ara d'altri- és debatuda a partir del contrast dels fets següents: 1) L'afirmació d'autoria exclusiva que es fa a la dedicatòria: &laqno;E perquè en la present obra altre no puixa ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, jo, Joanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrec, e no altri ab mi; com per mi sols sia estada ventilada...» 2) L'afirmació d'autoria compartida que es fa al colofó: &laqno;Aquí feneix lo llibre del valerós e estrenu cavaller Tirant lo Blanc... lo qual fon traduït... per lo magnífic e virtuós cavaller Mossèn Joanot Martorell, lo qual, per mort sua, no en pogué acabar de traduir sinó les tres parts. La quarta part, que és la fi del llibre, és estada traduïda, a pregàries de la noble senyora Dona Isabel de Lloris, per lo magnífic cavaller Mossèn Martí Joan de Galba...» 3) La presència al llibre de passatges de prosa retoricada i cultista, impropis de Martorell, segons alguns especialistes. 4) La consignació notarial de dos manuscrits diferents del Tirant, a l'inventari fet el 28 d'abril de 1490 dels béns de Martí Joan de Galba, mort possiblement dos dies abans (el testament el féu el 27 de març i fou publicat el 27 d'abril), posseïdor del manuscrit que havia pertangut a Joanot Martorell, mort a les primeries de 1465: &laqno;Item, hun libre cubert de pregamí appellat lo Tiran. Item, n'i ha hun altre tot acabat, lo qual tenen per original los stampadors e per lo qual ne tenen a donar X bolums com sien stampats, segons consta ab carta rebuda per lo discret en Johan Cavaller, notari, sots sert cal.lendari» 4) La troballa d'un full pertanyent a una altra còpia manuscrita, distinta de les suara esmentats, localitzat per Jaume Chiner (1993:170-175) entre documents de la família Lloris, la qual cosa permet de suposar que hi havia un cert coneixement delTirant abans de la seva impressió, el 20 de novembre de 1490. Aquest full manuscrit, que comprèn un tros del capítol 407 i un altre del 408, conté una versió molt pròxima a la de l'edició prínceps però que encara no és la del manuscrit tot acabat, no tant per les petites diferències textuals que s'hi observen com pel fet que no hi figura la numeració ni la rúbrica del capítol 408 i, en el seu lloc, hi ha un espai en blanc (on cabrien unes quatre línies manuscrites), per la qual cosa hom dedueix que la numeració i titulació dels capítols i la taula del llibre foren introduïts en la darrera versió del tot acabat. No és el moment ni el lloc de repassar les diferents i matisades opinions que han sostingut o sostenen els més diversos autors en aquest debat, de les quals hom pot trobar una descripció suficient al llibre de J. Chiner (1993:161-163). En algun moment, però, caldrà fer-ne l'anàlisi crítica, com per exemple la que n'he fet (GUIA,1995) de l'article, tan citat com poc llegit, de Moll (1933), on s'afirmava, erròniament, que al Tirant no hi havia refranys més enllà del capítol 325. Ara, però, em limitaré a afegir, car en l'esmentat resum de Chiner no apareix per haver estat publicada posteriorment, l'opinió de Joan Fuster (1993) segons la qual, entre el 1465 i el 1490, el Tirant degué ser conegut per la &laqno;gent de lletres de València» i algú o alguns, no necessàriament Galba, el podien haver &laqno;acabat», opinió que coincideix, en part, amb la de Maria Jesús Rubiera (1993:10), la qual suposa que els plagis a Corella existents en el Tirant podrien procedir dels afegits fets pel mateix Corella o pels cavallers contertulis del Parlament en casa de Berenguer Mercader. És un fet acceptat generalment que la dedicatòria del Tirant lo Blanc, on es fa constar la data d'inici de l'obra (&laqno;començada a dos de giner de l'any mil quatre-cents e seixanta»), degué ser escrita una vegada ventilada la novel.la (tota la novel.la, segons alguns; només la primera versió, inacabada, segons uns altres), cap a les primeries de l'any 1464, abans que l'autor l'empenyorés a Martí Joan de Galba; aquesta és la cronologia establerta per la crítica, ja que per a la datació de l'empenyorament del manuscrit de Joanot Martorell a Martí Joan de Galba cal tenir en compte dues dades i dues dates: D'una banda, don Ferrando de Portugal, a qui va adreçada la dedicatòria del llibre designant-lo &laqno;rei expectant», només podia ser considerat com a aspirant a un tron, després de 1460, a partir que el seu cosí germà, el conestable Pere de Portugal, fos rei dels catalans, en contra de Joan II de Trastàmara, i aquest conestable va entrar a Barcelona el 21 de gener de 1464; d'altra banda, Martí Joan de Galba declara, enfront de la reclamació presentada per Galceran Martorell el 24 d'abril de 1465, ja mort Joanot aquell any mateix, que &laqno;són passats pus de XIIII o XV messes» des que ell tenia el llibre (CHINER & VILLALMANZO,1992). Si hem de creure en la molt hipotètica expectació de don Ferrando i en la molt interessada declaració de Galba, Martorell lliuraria el seu manuscrit a Galba entre la fi de gener i la fi de febrer de 1464. Així, en aquest supòsit, redactada la dedicatòria una vegada enllestit el manuscrit, potser precipitadament per mor d'empenyorar-lo, un any abans de la seva mort, Joanot Martorell hi fa, com hem vist, &laqno;una suprema exhibició d'autoria», segons les paraules de Fuster, la qual exhibició va potser més enllà del que hom hi ha vist fins avui, car la veritat és que resulta, a més d'insòlita, enigmàtica. De fet, al model que sembla que hi va fer servir Martorell -la dedicatòria de Los dotze treballs d'Hèrcules, d'Enric de Villena (RIQUER,1990:275-278)-, el paràgraf que s'hi correspondria no presenta cap tensió ni preocupació com la susdita: En tant que la matèria present és satírica més que tràgica, jatsia que tràgics la hagen ventilada, havent-me per escusat si pus tost no he complit aquest tractat, atenent ço que en més escusacions desús és dit. Els dos paràgrafs, de fet, no tenen gaire relació, tot i que s'hi poden observar algunes coincidències: 1) la presència, en l'un i l'altre, del debatut verb ventilar, l'ús del qual no és original, doncs, de Martorell; 2) la presentació d'escusacions (Villena) o l'assumpció d'algun possible defalliment (Martorell) -els quals tòpics ja havien aparegut, concordadament, altres quatre vegades, en ambdues dedicatòries, amb el mot defalliment i tot, que tampoc no hi és, doncs, original de Martorell-; 3) l'afirmació d'autoria: suau i de passada en el cas de Villena (&laqno;he complit aquest tractat») i rotunda, reiterativa i excloent en el cas de Martorell (&laqno;...altre no puixa...jo...sols...e no altri...per mi sols...»). És probable que l'expressió contundent de Martorell apunti cap a la presència d'algú altre, no retòric sinó real, que pogués regatejar-li'n l'autoria, o una part de l'autoria. Hi veig un èmfasi excessiu en l'afirmació com per no sospitar que alguna cosa s'hi volia dir, amb això, més enllà del que s'hi diu. Tanmateix, no crec en absolut que Martorell afirmés d'aquesta manera la seva autoria enfront dels molts i variats manlleus que havia fet d'obres i d'autors anteriors (Metge, Petrarca, Colonne, Mandeville...), car la incorporació de textos coneguts i contrastats, lluny d'estar mal vista i de provocar mala consciència, era un senyal de qualitat i, fins i tot, de bon gust literari. Lola Badia (1991) diu que els fragments traduïts i manllevats &laqno;són precisament els trossos que legitimen el llibre als ulls d'un medieval i no pas els trossos inventats». Els plagis, doncs, ningú no li'ls retrauria i, d'altra banda, en ser difunts els autors plagiats, tampoc no li discutirien cap dret d'autor, si fos el cas. No, la seva prevenció havia d'anar adreçada forçosament cap a algun prosista viu que algun dret podria tenir a reivindicar com a pròpies determinades parts del Tirant, incorporades probablement en vida de Martorell algunes i afegides posteriorment la resta, cosa que Martorell no podia saber però que podia sospitar. I els seus temors devien ser fundats, car al colofó de l'edició prínceps, del 20 de novembre de 1490, bé que es parla, explícitament, d'un coautor: &laqno;lo magnífic cavaller Mossèn Martí Joan de Galba», que, per cert, no era cavaller, no era escriptor i que ja era difunt en aquella data. La presència de textos de mossèn Joan Roís de Corella al Tirant lo Blanc és tan escandalosament abundant que, en la seva presentació final, amb el llibre tot acabat, qualsevol lector o lectora d'aleshores, coneixedors de &laqno;les sues poesies», podria detectar-los-hi perfectament i considerar-lo, en conseqüència, coautor. No seria ell, en realitat, el cavaller encobert del colofó? Tornem, però, als penúltims anys de la vida de Martorell, els de l'escriptura del primer Tirant (1460-64), quan Joanot havia depassat probablement els cinquanta anys i quan Joan Roís de Corella, nat el 1435, donzell que esdevingué cavaller, devia ser encara estudiant de teologia i no mestre, car sabem que assolí aquest grau entre 1468 i 1471 (RIQUER,1964:256). En aquesta darrera qüestió metateològica, cal anar en compte amb no datar erròniament una obra de Corella com a primerenca i pròpia de la seva època d'estudiant pel fet que s'hi digui, pel copista o pel mateix autor, que aquest estava &laqno;dedicat als estudis de la sacra teologia» o que era &laqno;estudiant de teologia», car aquestes fórmules són compatibles amb el fet que ja fos mestre en teologia: així, en efecte, apareixen aquestes dues expressions en la Sepultura de mossèn Francí Aguilar (1482), quan ja portava Corella nou anys, si més no, exercint de mestre en teologia. Quan es diu, doncs, que n'era mestre, de teologia, és perquè ja ho era -i cal que ens situem amb posterioritat a 1468-1471-, però quan es diu que n'era estudiant no s'ha d'entendre que no en fos ja mestre -i, per tant, no hem de situar-nos amb anterioritat a 1468-1471. No crec que tots els plagis de Corella que hi ha al Tirant, ni tan sols la majoria, fossin realitzats per Joanot Martorell, a qui, ja depassats els cinquanta anys d'una vida cavalleresca, no és fàcil d'imaginar-lo escrivint al dictat d'un jove Corella, de menys de trenta anys i estudiant de teòleg. Tanmateix, en la hipòtesi del jove Corella plagiat i el vell Martorell plagiari, que s'ha generalitzat força i que, a mesura que es descobreixen més i més marques corellianes al Tirant, esdevé més i més insostenible, alguna relació estreta haurien de mantenir els dos autors perquè els textos de Corella, pràcticament a tall que els escrivia, arribessin prest a mans de Martorell, per tal que aquest hi agafés idees i passatges i els incorporés a la seva novel.la, escampant-los al llarg de tota ella. Això fa, en la hipòtesi susdita, que la datació de la producció de caire mitològic de Corella hom la forci i l'encabeixi abans del 1465, donant com a justificació que eren treballs del seu temps d'estudiant de llatinitat i teologia; tanmateix, fins i tot fent bo aquest argument de l'època d'estudiant, això no implica que s'hagin de datar abans que Martorell finís el seu Tirant, car Corella fou estudiant -de teologia, si més no- durant tota la seva vida. La hipòtesi d'un vell Martorell desbocadament plagiari d'un Corella jovenívolament prolífic podria topar amb una dificultat tècnica, no insalvable, però: com podia estar tant al dia Martorell de les faules ovidianes i altres proses de Corella si no tenim cap dada que ens relacioni Joanot amb cap altre escriptor de l'època? (FUSTER,1962:49). A través de quins contactes literaris podien arribar a Martorell, arruïnat i marginat, les novetats rabents de la valenciana prosa? Treballaven conjuntament Martorell i Corella? No és descartable, aquesta possibilitat, car Jaume Chiner (1993:185) ha trobat documents segons els quals els pares respectius, Ausiàs Roís de Corella i Francesc Martorell, es coneixien força i possiblement eren amics. I aleshores, posats en aquesta hipòtesi, quin era el treball conjunt que feien el vell cavaller i el jove escriptor? L'existència de manlleus d'altres textos al Tirant, realitzats amb mà d'expert -talment com allò que fem actualment de copiar, tallar i enganxar als programes de processament de textos dels ordinadors d'avui- i provinents de molt diverses obres, ens permet pensar que Martorell també podria haver-ne fet alguns, de manlleus, a partir d'obres del jove Corella: d'aquí, potser, li vindrien les temences que provocaren la &laqno;suprema exhibició d'autoria» de la dedicatòria. Nogensmenys, una gran part dels manlleus d'obres conegudes de Corella són mers afegitons que caldria adjudicar-los a una mà posterior, car el farciment corellià del Tirant -i m'hi referesc, amb això, no a l'estil interpretable com a corellià sinó als textos documentats en obres de Corella- sembla més homenatge (a Corella) que plagi (de Martorell). És talment com si hom hagués volgut marcar el text de Martorell no amb textos nous d'una segona mà, encara que també s'hi dóna aquesta possibilitat, com ho veurem més endavant, sinó amb textos públics i coneguts d'un altre autor contemporani que, a més, era considerat l'arbitre de la valenciana prosa. Perquè s'hi notés, vaja!. Si fou personalment Corella qui ho féu, no és estrany que li resultés atractiva la figura de Narcís -la Lamentació de Narciso és una obra de Corella-, encara que la seva lamentació seria la de no passar a la història com a l'autor del Tirant ni, tant sols, com al coautor. Els capítols primers d'aquest llibre els he dedicat a l'estudi de la presència corelliana al Tirant, de manera que hom pot constatar que una gran part de l'obra de Corella hi és reproduïda a bocins, al llarg de tota la novel.la, i hi és utilitzada sovint com a ornamentació retòrica de parlaments, posada generalment a l'inici d'aquests. La quantitat d'aquests manlleus -i també la qualitat: molts d'ells són variants diversament intertextualitzades d'un mateix estilema i provenen, a més, d'obres religioses de Corella, escrites després de la mort de Martorell- fa difícil pensar que fos Martorell el plagiari i, més aviat, semblen obra del mateix Corella. Diversos autors s'han ocupat, amb anterioritat, dels fragments d'obres de Corella presents en el Tirant, sense extreure'n, però, cap conclusió en la línia d'aquest assaig. Així, entre els manlleus i concordances detectats fins avui, que anotaré en cada cas, i els localitzats per mi, que dupliquen els precedents, tindrem un Tirant que, llegit atentament, sonarà més a Corella del que hom havia advertit. La taula següent ens avança un resum de l'evolució de la localització de passatges d'obres profanes de Joan Roís de Corella que són iguals o concordants amb altres del Tirant: Autor de la localització Any Nombre de manlleus o concordances Capítol del Tirant (obra de la que prové el manlleu o amb la que s'hi dóna la concordança) Moll 1934 1 323 (DEPV) Riquer 1947 1 485 (HLH) Riquer 1949 2 473 (HLH) Miralles 1977-78 1 190 (LM) Badia 1989 1 190 (PCBM) Garriga 1991 8 268, 291, 295, 305 (TC) 7 295, 305 (LM) 2 269, 291 (HLH) 1 444 (LC) Miralles 1991 1 234 (Jd'A) 5 209, 216, 231 (LM) Chiner 1991 1 473 (PDRH) 1 209 (LM) 1 474 (HLH) 1 428 (DEPV) Hauf 1993a 3 187, 188 (LAP) 1993b 4 10, 20, 129, 369 (HJM) 1 369 (LAP) 6 22, 291, 360 (PDRH) 8 154, 188, 211, 218, 337 (RTU) 1 247 (LB) 3 210, 260 (LT) Guia 1996 13 5, 23, 129, 170, 202, 325, 326, 339, 446, 451, 467 (HJM) 4 2, 227, 236, 295 (TC) 10 3, 187, 188, 246, (LAP) 8 22, 237, 291, 305, 316, 473, 479 (PDRH) 9 3, 183, 188, 229, 268, 337, Colofó (RTU) 4 158, 246, 268, 291 (LB) 11 3, 189, 208, 217, 231, 246, 260, 382 (LM) 9 3, 217, 218, 227, 299 (LN) 9 22, 210, 212, 234, 237, 301, 305, 472 (LT) 9 3, 17, 331, 338, 339, 472, 474 (HLH) 6 15, 183, 277, 325, 398 (DEPV) 8 3, 19, 27, 185, 272, 290, 303, 416 (PCBM) 8 3, 8, 54, 110, 445, 451, 482, 483 (JP) 3 133, 210, 429 (LC) Per a detectar-hi manlleus i concordances, he seguit un mètode de comparació bastant productiu, que Maria Conca (1994) ha denominat mètode paremiològic i que, en la seva tesi, s'ha manifestat força eficaç &laqno;per al descobriment de fonts, atribucions d'autoria, relacions de plagi, indagació de traduccions..., en la mesura que unes mateixes unitats fraseològiques, especialment proverbis, apareixen usades en uns i altres textos». Així, doncs, aquest mètode consisteix en focalitzar l'atenció i la memòria en unitats fraseològiques, més o menys codificades -estilemes d'autor, locucions, proverbis, frases sentencioses...-, fer-ne el seguiment i retrobar-les arreu on siguin. Això és més senzill i més rendible que fixar-s'hi només en el lèxic -unitats lingüístiques massa petites, massa abundants, que ocupen massa lloc en la memòria i que són poc significatives en llurs concordances- o en passatges temàtics -excessivament extensos per memoritzar-los en llur literalitat i poc significatius en les seves repeticions: per exemple, la contarella que Tirant recita a la Viuda Reposada, al capítol 265, és un eco de la novel.leta II.4 del Decameró però no podem assegurar, donada la seva diversitat textual, que en sigui un plagi. Les unitats fraseològiques, doncs, són més fàcils de recordar, tant temàticament -en tenen, de significació, la majoria- com literalment -estan codificades- i llur ús repetit, en un autor o en autors diversos, és més significatiu. I moltes vegades s'esdevé que, a partir de la localització de manlleus paremiològics o fraseològics, hom descobreix altres manlleus que els embolcallen, més extensos. Així ens ha esdevingut en estudiar els plagis fraseològics -i, a partir d'ells, no fraseològics- de les Històries troianes presents al Tirant (CONCA & GUIA,1996a). I així s'ha originat aquest treball: a partir de l'estudi de la fraseologia del Tirant lo Blanc (GUIA,1995).