MARIDÈS
(Maridès Soler)
Trier [Alemanya]
Tres contes
(c)Maridès, setembre de 1996
-I-
Bu-bu i l'aplec de Pasqua florida
Cada any Bu-bu esperava amb candeletes els dies de Pasqua. Primer de tot, perquè tenia festa a l'escola i, si feia bon temps, podia córrer amb el seu go-kart per la gran plaça de davant de casa. Segon, i també molt important, perquè eren un dies em què rebia moltes llaminadures: les mones dels padrins, la mona dels pares, endemés dels ous de xocolata, que es comprava dels seus diners. El punt culminant de les festes era, però, la passejada del dilluns de Pasqua per les afores de la ciutat, on se celebrava cada any un aplec. A ell li agradava, perquè hi havia un parc infantil, un petit zoo d'animals indígenes i perquè s'acabava la tarda anant a un cafè, on podia menjar pastissos.
Enguany, però, les festes no es presentaven gaire alegres, ja que el pare estava molt malalt i enllitat des de feia setmanes. Els padrins li van regalar com de costum les mones, però la mare no n'hi va fer cap, però amoïnada i enfeinada que estava amb cuidar el pare. Els dies de Pasqua se'ls va passar, doncs, corrent amb el go-kart.
-No facis entremeliadures!, li va advertir la mare de passada absorta amb els seus maldecaps.
Tots els seus amics s'havien anat de vacances o estaven a casa celebrant la festa amb la família. Bu-bu s'avorria de tant donar voltes sol per la plaça deserta amb el seu go-kart. L'únic ser vivent, que hi havia era en Quim, el quiosquer de la cantonada que venia diaris i llepolies. Per cridar l'atenció, Bu-bu va començar a córrer amb el seu go-kart pel voltant del quiosc. En Quim, empipat va sortir de la seva garita per escridassar-lo; en veure, però, que no n'hi feia cas, va posar-se a empaitar-lo amb tant mala sort que Bu-bu que havia canviat de direcció de sobte en donar una volta pel quiosc va envestir de cara al pobre quiosquer, bo i tirant-lo a terra i passant-li pel damunt amb el cotxe. En Quim va caure de memòria i va quedar estirat a terra sense bellugar-se. Bu-bu, espantat, va escapar-se corrents. Afortunadament, uns passants van avisar de seguida l'ambulància i van atendre al quiosquer, que va reviscolar-se poc després.
Tanmateix, no va transcórrer gaire temps perquè la mare de Bu-bu també s' assabentés d'aquesta greu entremaliadura.
-Com a càstig i, perquè no m'amoïnis amb més disbarats, passaràs tota la tarda tancat a les golfes sense tele i, ai, de tu que et belluguis i facis soroll-, va amenaçar-lo la mare. Era un dia magnífic, radiant i ple de sol, que Bu-bu a penes podia entrellucar a través de la lluerna de la teulada. Li hauria agradat de sortir per veure l'aplec i menjar pastissos com cada any. Si el pare estava malalt, i s'havia de quedar a casa, almenys córrer amb el seu go-kart per la plaça deserta. Per comptes d'això havia de romandre tancat tota la tarda en aquella tàvega, sense poder bellugar-se ni veure la tele i a penes obirar un bocí de cel blau.
Amb ulls tristois contemplava aquell troset de cel, quan, de cop i volta, va passar volant un ramat de bens seguits de bitenets de pèl rinxolat blanc i rosa. La pols, que aixecaven les seves potetes esprimatxades, esdevenia pinzellades tornassolades semblants a les de l'arc-de-sant-Martí. El sol, com un gran meló daurat madur, enllumenava aquest solc virolat, d'una resplendor tan forta, que Bu-bu, que la fitava encuriosit i meravellat, al cap de poca estona li feien mal als ulls. Mig enlluernat va escapolir-se per la lluerna i, saltant pel damunt de terrats i teulades, va arribar a terra. Un cop lliure, va córrer, córrer fins arribar al bosc, on se celebrava l'aplec.
Triscava i saltironava alegre. Feliç. Un gos d'aigües de pèl rinxolat atzabeja, que no sabia d'on havia sortit, se li va ficar entrecames, bo i saltant alhora al seu ritme. No hi havia manera de treure-se'l del damunt. Per fi, Bu-bu, resignat, va claudicar i va començar a jugar amb ell. Li va posar com a nom Mefi. Va semblar que havia encertat el nom, perquè el goset responia tot seguit quan el cridava.
Mentre Bu-bu estava entretingut i divertit jugant amb Mefi, va passar la seva professora de matemàtiques fent jogging. Bu-bu va sobtar-se i quedar parat, perquè pocs dies abans de les vacances no havia vingut a l'escola, perquè deien que tenia la grip. Anava vestida amb un xandal de moltes coloraines cridaneres i corria com si esquiés per l'aire; als peus, però, no tenia esquís, sinó unes sabatasses molt grosses, grogues i negres; dels turmells li sortien unes ales vermelles transparents, que giravoltaven com les d'una libèlul·la, o potser millor encara com un molinet de cafè. La professora corria, volava, lliscava etèria en mig dels troncs dels avets, rogencs, gruixuts i infinits, el brancatge dels quals a penes deixaven passar els raigs del sol de color de meló daurat madur. La professora amb totes les seves coloraines va desaparèixer darrere d'un gran tronc revellit, l'escorça del qual era aclivellada com la trompa d'un elefant vell.
Per entremig d'aquests troncs revellits deambulava gent, molta gent. Tots tenien cares triangulars irregulars de color terrosenc, com de mort; només unes clapes virolades molt grosses i cridaneres posaven una nota de vida a aquella pell tètrica. De vida, sí, però de vida ultraterrenal. Clapes morades al front; clapes grogues a les galtes; clapes vermelles a la barbeta; nas esbiaixat virolat. A primera vista, a Bu-bu li vam semblar totes iguals, però, en ser a prop, va veure que totes eren diferents i, àdhuc, en va reconèixer algunes: el botiguer de la cantonada, la modista, el farmacèutic, el forner. El que era curiós que cap el coneixia a ell. Tots tenien una expressió molt enigmàtica, però alhora buida i impàvida com una màscara. Ningú s'adonava d' ell. Bu-bu s'hauria trobat sol i desemparat, sinó arriba a tenir Mefi, que continuava saltironant i enfilant-se-li per les seves cames, bo i gratant-les per tal d'engrescar-lo a jugar amb ell.
Una dona, que anava sola, i que tenia la cara triangular com els altres, però amb una castanya de cabells molt grossa damunt del cap, se li va acostar per preguntar-li, mentre l'acaronava:
-Què t'has perdut, nen?
Bu-bu es preguntava, si ell també tenia una cara triangular, esbiaixada i virolada com els altres. Li hauria agradat de tenir un mirall, per poder-ho comprovar.
-No, jugo!-, va mentir amb una veueta tímida i trencada.
La dona, sense perdre més temps, va continuar el seu camí. La gent amb les cares estrafetes i virolades passaven pel seu costat i l'envoltaven sense fer-li cas. Bu-bu, amb cert neguit, va decidir ignorar l'ambient tètric del bosc i la gent espectral i va posar-se a córrer i a saltironar seguit per Mefi, que el seguia molt content bellugant la cua.
En una clariana una mica apartada i amagada, va obirar una parella, que s'estava besant. Encuriosit, va amagar-se darrere d'un tronc per observar millor l'escena. Va pujar Mefi al coll, per impedir que el descobrís. Per sorpresa seva, va veure que la dona era la veïna de dalt, el marit de la qual era conductor d'autobús. L'home, després de mirar-se'l ben bé, va comprovar que no era el seu marit, sinó va creure reconèixer el carter del barri. Com el canviaven sovint, no n'estava, però, segur del tot.
"Què hi feien ambdós allà al mig del bosc?," es preguntava Bu-bu. El normal seria que el carter tingués una bossa plena de cartes i les repartís. I la dona del conductor anés amb l'autobús d'aquest. Però allà entre els arbres era impossible repartir cartes i menys encara d'anar amb autobús. Tanmateix, Bu-bu va avorrir-se aviat de contemplar una escena, que més o menys era sempre la mateixa. També Mefi estava nerviós i cada vegada era més difícil de controlar i d'impedir, que anés cap a la parella o es posés a bordar. Sense fer fressa, doncs, va girar l'esquena i se'n va anar.
Li hauria agradat tornar a casa. Millor estar a les golfes ben agombolat mirant el bocí de cel blau i jugant sense fer soroll, que estar allà en un bosc de troncs revellits i aclivellats envoltat de gent amb cara triangular, que l'ignorava. Allà on anava cada any a passejar amb els pares era ben diferent. Desconeixia l'indret on es trobava i el pitjor del cas és que estava completament desorientat per trobar el camí de tornada. De l'olfat de Mefi no se'n podia refiar, perquè no era d'ell ni sabia d'on venia.
Amb neguit Bu-bu va posar-se a córrer per entremig dels troncs d'escorça aclivellada com la trompa d'un elefant vell i de la gentada de cares triangulars virolades; totes elles conegudes, però que cap donava senyal de conèixer-lo i menys d'adonar-se d'ell.
-Què t'has perdut, nen?-, de nou li preguntava somrient la cara triangular desconeguda amb la gran castanya de cabells damunt del cap. Bu-bu, massa orgullós per confessar la veritat, va escapolir-se'n. Ell ja era gran i volia trobar el camí de tornada sol.
En un recolzada, va topar-se de cara amb una parella. El primer que li va sobtar va ser el jersei color rosa massapà de l'home. Aquest era molt, molt gras i amb el jersei color rosa massapà encara es veia més enorme i ample. Aquesta figura colossal s'acabava amb uns peus molt grossos; com els pantalons li anaven curts, se li veien els mitjons amb unes grans ratlles verdes i liles. En ser a prop, Bu-bu va sorprendre's de reconèixer el capellà de la parròquia. Aquell matí mateix encara l'havia vist a la missa vestit de capellà i ara amb aquest jersei rosa massapà i els mitjons ratllats el trobava estrany. Endemés a l'església no s'havia fixat mai que tingués aquella cara triangular virolada ni tampoc que fos tan, tan gras. Bu-bu va quedar palplantat i colltorçat mirant-lo de baix a dalt. Llavors va recordar, que el capellà no anava sol. Al seu costat hi havia una dona molt alta i molt, molt prima amb un vestit molt estret de colors astronàutics molt lluents i enlluernants.
"Anaven agafats del bracet?" Bu-bu hauria dit, que quan els va veure per primera vegada hi anaven o almenys anaven molt junts un al costat de l'altre. Però de seguida que el van obirar s'havien separat i cosa més estranya de cop hi havia entre ells dos un gran gos pelut, d'un pèl blanc molt llarg i sedós, que no sabia pas d'on havia sortit. Bu-bu, per això, no estava del tot convençut si era el capellà o no, perquè, quan va passar pel seu costat, l'home del jersei rosa massapà va girar la cara cap a l'altre costat. Pel contrari, el capellà sempre, que el veia, es deturava i li deia una cosa o altra. A Bu-bu, li hauria agradat que fos el capellà i que li hagués dit una cosa o altra, perquè així li hauria pogut preguntar el camí de casa seva. O potser era millor que no ho fos, perquè si no el capellà amb tota seguretat l'hauria renyat, per haver-se escapat de casa i per la malifeta d'haver atropellat el quiosquer de la plaça. Quan Mefi va veure el gran gos pelut de pèl blanc llarg i sedós i va acostar-s'hi de seguida per ensumar-lo. En veure, però, que no n'hi feia cas, va posar-se a bordar molt enfurismat, la qual cosa va fer que la parella apressés encara més el pas i desaparegués aviat darrere d'un tronc d'arbre d'escorça aclivellada.
De cop i volta, Bu-bu va trobar-se davant del cafè, on cada any anaven a menjar pastissos de totes coloraines. Estava ple de gent amb cares triangulars, que seien a les tauletes de fora. A Bu-bu se li va desvetllar el cuc. Va entrar-hi. Per sort, tenia unes quantes monedes a la butxaca. Comptant-les totes en tenia per a comprar-se un ou de xocolata, que el venien més car que al supermercat de costat de casa. L'ou era bastant gros i estava ornat amb un enorme llaç de massapà rosa com el jersei del que s'assemblava amb el capellà de la parròquia. Mefi va posar-se a fer gran salts d'alegria i a remenar la cua, tot fent la figuereta per tal que n'hi donés un tros. Com Bu-bu es feia el ronsa, perquè volia menjar-se'l tot ell, tot d'un plegat Mefi va fer un gran bot i d'una estrebada ràpida li va prendre el llaç de massapà rosa, bo i fugint corrents com un esperitat. Bu-bu no va amoïnar-se i vacontinuar saborejant l'ou de xocolata sense el llaç de massapà rosa: -Quantes vegades t'haig de dir que, quan mengis xocolata, no t'empastifis ni la cara ni el jersei! Sembles un porquet! Sempre t'haig d'ésser al damunt!-, el renyava la mare, que Bu-bu no sabia pas d'on havia sortit. Li va cridar l'atenció, que no tenia la cara triangular. Li hauria agradat de veure la mare amb una cara triangular i esbiaixada amb taques virolades. Tota l'altra gent havia desaparegut; també els arbres, Mefi i el cafè. Per comptes d'estar envoltat de troncs d'escorça revellida, es trobava enmig dels estris i embalums vells de les golfes de casa seva.
-No se't pot deixar sol ni un moment, continuava cridant la mare. D'on has tret ara aquest ou de xocolata? Bu-bu, com acostumava a fer quan la mare l'escridassava, no l'escoltava. Mirava per la lluerna el cel blau llampurnant enllumenat pel sol de meló groc. Per l'arc-de-sant-Martí, passava esquiant en aquells moments la professora de matemàtiques amb les ales vermelles transparents als turmells giravoltant com les d'una libèlul·la; la seguien de prop la dona del conductor de l'autobús amb el carter del barri. Aquests no esquiaven ni corrien, sinó que continuaven besant-se tan encaramel·lats com abans a la clariana.
"Es veu, que qualsevol indret, el troben apropiat per petonejar-se," va pensar Bu-bu. Al darrere venia corrents el gos de pèl llarg blanc i sedós amb el capellà amb el jersei color rosa massapà i la dona prima i esvelta vestida amb colors astronàutics. Tornaven a anar ben junts i de bracet, com els havia vist per primera vegada. Tots continuaven tenint, però, les cares triangulars amb taques virolades. Al mateix que al bosc, tots van passar de llarg sense tombar la cara per mirar-lo. Tots estaven prou capficats amb els seus tripijocs. Mefi triscava també per aquesta via celestial virolada, bo i remenant la cua; en passar davant de Bu-bu, va parar-se, va picar-li l'ullet, tot enviant-li alhora un petonet. S'havia posat el llaç de massapà rosa damunt del cap enmig de les orelles, que ressaltava elegantment damunt del pèl negre rinxolat.
"Deu ser una gossa," va deduir el nen.
Bu-bu escoltava amb resignació els crits de la mare i esperava amb paciència i tranquil·litat que passés aquella maltempsada per tornar a quedar sol i endinsar-se de nou en les aventures i vivències del món il·limitat de la fantasia.
-II-
L' ull de xocolata envellutada i la capceta de malaquita
Für Wolfgang 
Va ser un impuls irrefrenable. Irreflexiu. Tot va començar, quan en passar davant d'una exposició d'artesania africana, vaig sentir-me de cop impel·lida per una força gairebé sobrenatural a entrar-hi. Era una exposició, on també es podia comprar. Els diners de la venda anaven destinats a ajudar el desenvolupament d'aquells països llunyans. Val a dir que vaig entrar-hi més aviat a contra-cor, i, per descomptat, sense la més mínima intenció de comprar-hi res. Tambors, tamborins, llances, objectes de vorí, de jade, màscares hieràtiques, mobles estrambòtics, instruments musicals insòlits, catifes, teixits exòtics i altres estris d'ús ignot es trobaven aplegats en aquella sala. Tota aquesta mena d'objectes no m'han interessat mai gens ni mica, perquè, ben mirat, la majoria d'ells els considero inútils i inservibles. Després d'haver vagarejat una mica d'ací cap allà, ja anava a sortir, quan va ullprendre'm una capceta octaèdrica de malaquita, que estava al costat de la caixa. Vaig tenir, però, l'empenta suficient per arribar al carrer. Quan vaig ser fora i vaig haver donat un parell de passes, una força irresistible va xuclar-me com un imant de nou cap a dins. Resignada, vaig tornar a entrar-hi, bo i sabent a la bestreta què faria, tot i que, en el fons, no volia. Hi ha moments a la vida que s'actua així, i aquell n'era un. Com una autòmata, vaig dirigir-me de dret a la caixa i vaig comprar la capceta, sense ni preguntar el preu abans. Va resultar ser bastant cara. Per poder-la pagar, vaig haver d'escurar totes les butxaques. Mentre la comprava, em recriminava a mi mateixa per aquella compra forassenyada: no em calia per res, ni m'acabava d'agradar massa i, a més, em desbaratava de mig a mig la meva migrada economia.
-Què en vols fer d'això? -va proferir una veu escèptica al meu costat.
Vaig girar-me i vaig trobar-me encarada amb una amiga, que esguardava la capceta amb aire crític.
-Per ser tan petita, és força cara. Què hi vols posar a dins? És tan xica, que no t'hi cabrà gran cosa i endemés em sembla que no tanca gairebé.
-Oh, aquestes capcetes són molt pràctiques! Fan la mar de servei! Sempre havia desitjat de tenir-ne una -vaig mentir, tot i que estava completament d'acord amb ella, mentre entaforava aquell estri inútil dins la bossa.
La capceta m'atreia, m'enartava, però continuava no agradant-me. El verd era massa negrenc per al meu gust; el tacte, massa gèlid. Per ser tan petita, pesava molt. Com no tancava gaire bé, si no l'agafava amb molt de compte sempre quedava esbiaixada. Des què la tenia, m'havia caigut a terra més d'una vegada i àdhuc ja s'havia esbocinat un trosset.
La veritat era que la capceta m'obsessionava; no podia estar-me de contemplar-la. Per escapolir-me d'aquest enartament, vaig treure-la de la petita vitrina, on l'ha tenia exposada i vaig amagar-la dins un calaix de la tauleta de nit sota un munt de mocadors. Potser m'encaparrava tant per la capceta, per tal de distreure'm de la cabòria principal, que m'amoïnava aquells dies. He de confessar que estava passant un mal moment. El meu company, amb qui vivia des de feia molts anys i amb qui esperava casar-me algun dia, m'havia anunciat, de cop i volta, que em deixava. Definitivament! Això m'havia posat en un estat d'ànim molt desassossegat, perquè jo encara l'estimava. I molt! Per dissort, el coneixia prou bé per saber que la seva decisió era irrevocable i que no tornaria mai més.
En el moment dolorós del darrer comiat, vaig demanar-li com a record, que em regalés el seu ull orb color de xocolata envellutada. Era l'ull esquer. Ell sempre havia odiat aquell ull dropo; en el fons, és comprensible, que s'hauria estimat més de tenir un ull més diligent i que li fes més servei. Al contrari, jo me l'estimava molt, sobretot perquè sabia que no podia veure'm, o millor dit, a penes. Tot i que no sabies mai del cert quan t'albirava, i si et veia, com et veia. Només, adesiara, hi llambrejava un reflectiment murri, que em feia pensar que, en aquells moments, guipava més del que feia veure. Sovint, però, se'l veia tristoi i apagat; quan el descobria en aquest posat, m'entraven unes ganes boges de petonejar-lo. Albergava la secreta esperança, que, potser així, hi clissaria millor; que amb els meus petons transmetia una mica de vida dins el color inert de xocolata envellutada. Tanmateix, era tan bufó i joliu dins els seu desempara-ment indefens, condemnat a viure sempre submergit en un món grisós i borrós.
El meu amic no va fer-se pregar gens ni mica, àdhuc va semblar, que estava ben content de treure's aquella nosa del damunt. Me'l va donar tot seguit; això va apressar i alhora alleujar el comiat. Va anar tot tan ràpid, que vaig trobar-me amb l'ull a la mà, sense saber ben bé què fer-ne. Mentre rumiava, on el posaria, anava donant voltes per l'estatge -ara tan gran i buit. De cop i volta, com un llamp, va venir-me al cervell la idea de la capceta de malaquita.
Sí! La capceta seria l'habitatge ideal per a l'ullet. Vaig desenterrar-la de sota del munt de mocadors i vaig depositar-l'hi. Ni que hagués estat feta a la mida. L'ull hi encabia la mar de bé; el verd foscant de la malaquita servia de marc idòni al color de xocolata envellutada. A fi de que estigués més còmode i no tingués esgarrifances de fred amb el contacte gèlid de la malaquita, vaig posar-li a sota un coixinet de cotó fluix verd poma, que sabia que era el seu color preferit, i uns quants pètals de roses al voltant, per tal que l'acompanyés una mica de perfum. L'ull era tan càlid i m'esguardava tan indefens com el cor bategant d'un pollet acabat de sortir de la closca. Adesiara, però, apareixien els llambreigs murris, que ja m'eren familiars. No vaig poder estar-me de fer-li un petó. Volia posar-lo dins la vitrina de la sala, però, com ja era molt tard i estava molt, molt cansada, per no dir completament exhausta -els disgustos també balden-, vaig deixar-lo de moment damunt de la tauleta de nit.
Vaig passar bastant mala nit; amb molt desassossec i la mar de malsons. A cada moment, em despertava amb continus sobresalts. M'afigurava que sentia unes tisorades indefinides i un zumzeig d'ales per la cambra. Vaig deduir que devia ser alguna libèl·lula o alguna altra bèstioleta volàtil, que s'havia ficat a dins de l'habitació i que, ara a les fosques, maldava per trobar la sortida. Com visc a les afores, no era pas la primera vegada que això ocorria; àdhuc me n'havia trobat d'entortolligades als llençols del meu llit.
La primera cosa que en despertar-me l'endemà vaig albirar, més ben dit no albirar, va ser la capceta. Havia desaparegut! Almenys no era allà, on l'havia deixada. Malgrat la mala nit que havia passat, em recordava ben bé de l'indret, on l'havia col·locada. Aquell matí anava molt justa de temps, per la qual cosa no vaig entretenir-me més a cercar-la. Amb tota seguretat durant la nit havia rodolat i anat a parar a sota el llit. Potser jo mateixa, mig adormida, l'havia tirada a terra. En sortir de la cambra, va semblar-me, però, que la veia, de reüll, damunt del llum del sostre, el qual bransolejava com un pèndol. Com era una casa antiga i el sostre era molt alt, vaig creure més aviat, que es tractava d'un joc de llums i ombres, o potser que els ulls em feien pampallugues. Sense capficar-m'hi més, me'n vaig anar a corre-cuita. Durant tot el dia vaig estar tan atrafegada, que vaig oblidar-me dels meus problemes personals i, per descomptat, també de la capceta. Només quan m'anava a ficar al llit al vespre molt cansada i esperava poder dormir millor que la nit passada, el meu esguard va dirigir-se, per casualitat, cap a l'indret, on l'havia deixada la nit abans i que, naturalment, continuava no sent-hi. El cansament va passar-me de cop. Vaig dedicar-me ara a cercar-la pertot arreu: per sota de la tauleta de nit, per sota del llit, per sota del lligador. Va venir-me a la memòria, que al matí m'havia semblat descobrir-la damunt del llum, per la qual cosa vaig canviar la meva estratègia de recerca. Amb l'ajuda d'una escala vaig buscar per damunt de l'armari i vaig inspeccionar amb deteniment el llum, que era antic i tenia molts possibles amagatalls. Res de res. Desapareguda del tot. Per fi, vaig plegar la recerca amb l'esperança de què ja sortiria quan menys m'ho espe-rés. Amb tota aquesta búsqueda m'havia desvetllat del tot i del tot, per la qual cosa vaig pensar aprofitar el temps i anar al meu estudi per acabar un encàrrec.
Només d'entrar-hi, va caure'm l'ànima als peus. Tot estava de cap per amunt: tots els pinzells i llapis per terra, els papers, blocs i teles en desordre, per les parets i el sostre hi havia pinzellades i garigots de tots colors. Mentre estava palplantada per la sorpresa, vaig sentir el mateix soroll de la nit passada: un zumzeig com de tisorades per l'aire. En aquells precisos moments va passar rabent com un bòlid davant de la meva vista la capceta de malaquita clapejada de pintura de totes coloraines.
Entretant, li havien sortit unes potetes i aletes. Aquestes darreres acabaven en unes manetes com les d'un rat-penat. Al mig de la tapa li havien sorgit unes antenes; al final d'una, l'esquerra, es bellugava un ullet petitíssim, però molt entremaliat, tot i que alhora esguardava molt tristoi i desvalgut; aquest ullet, en miniatura, era pastat amb l'ull de dins. De lluny, semblava més aviat un helicòpter i, de prop, tenia més tirada a un marcià. Va venir volant directament cap a mi i va aterrar suaument a la meva espatlla. Tot seguit va petonejar-me amb les antenes i va pessigollejar-me amb les ales. De bell antuvi, va cridar-me l'atenció que el contacte amb la capceta no era gèlid com de costum, sinó càlid, molt càlid. L'escalforeta traspassava agradablement el meu vestit; al tacte semblava àdhuc que era blana, com si fos de vellut.
Vaig assajar de destapar-la per inspeccionar què feia l'ull a dins i aprofitar l'ocasió per renyar-lo pels disbarats que havia fet a l'estudi. Per sorpresa meva, vaig topar amb una gran resistència. Abans la tapa anava sempre baldera i sempre havia d'anar en compte de què no caigués a terra; ara, pel contrari, tancava hermèticament. Vaig desdir d'obrir-la i vaig obtar per treure-li les taques de pintura. Mentre la netejava, l'anava renyant. Davant els meus blasmes, la capceta es veia compungida; l' ullet de l'antena més tristoi i desvalgut que mai.
Quan l'ull encara niava en el meu amic, ja m'havia fet més d'una entremaliadura amb l'excusa que no hi veia gaire, cosa la qual, amb molts de casos, no me l'havia cregut mai ben bé del tot: tirava coses a terra, que es trencaven i s'esmicolaven i després no plegava els bocins. Recordo que una vegada va trencar una ampolla davant del garatge, li vaig manar que escombrés els vidres, la qual cosa va fer amb bastant mala gana, després d'haver-li-ho tingut de dir manta vegada; en treure el cotxe, va punxar-se una roda, perquè n'hi havia deixat més de la meitat. Per això, els disbarats actuals me'ls vaig prendre com a cosa natural, amb els quals ja hi estava més o meys avesada.
Després d'alguns renys, va aconseguir d'entendrir-me amb el seu posat tan moix i vaig perdonar-lo amb un parell de petons. Per la seva banda, l'ullet va prometre'm, que no faria enfadar-me mai més. Un cop fetes les paus, vaig posar-lo a la vitrina de la sala, com ja volia fer la nit passada. Era una vitrina de caoba amb intàrsies de vorí, on exposava els pocs objectes d'art, que posseia. Feia molt goig. Endemés de ser molt valuosa, hi quedava molt decorativa. L'havia heretada de la meva àvia i era un moblet que apreciava molt. 
Al cap d'unes quantes setmanes, va trucar-me la dona de fer feines per dir-me que em deixava i que no vindria més. Feia més de vint anys que la tenia i n'estava molt contenta. Era molt neta i de tota confiança. Vaig quedar molt parada que em deixés, perquè sabia que ella també venia amb molt de gust a casa; no em ficava mai amb ella; tenia la clau; venia quan volia; no la controlava mai ni li havia regatejat mai el preu que em demanava.
Primer, no volia dir-me el motiu exacte de no tornar més i tot eren excuses de mal pagador. Després de burxar-la bastant, va acabar confessant, que li feia basarda de venir a casa meva; des de feia una temporada, tenia la sensació que l'estatge estava embruixat. De mica en mica, vaig poder anar-li treient tots els successos extraordinaris que havien passat. La dona estava tan enfurismada i destarotada, que va resultar difícil de treure l'entrellat de totes les barrabassades, que havia sofert a causa de la capceta. "Del borinot verd," com ella l'anomenava.
La paleta de destrets abastava des d'amagar-li els estris i productes de la neteja i d'abocar-li llexiu al damunt del vestit, tot passant per volar arran del seu cap per espantar-la fins tancar-li la porta pels nassos, quan venia carregada amb la galleda i l'escala o embrutar-li el terra, que acabava de fregar, bo i tirant-li sal o sucre. En fi, el memorial de greuges de la pobra dona era interminable. No vaig tenir més remei, que donar-li la raó a contra-cor i comprendre perfectament, que no volgués tornar a posar mai més els peus a casa meva.
En acabar de penjar el telèfon, vaig dirigir-me cap a la vitrina, on es trobava la capceta. En aquells moments, dormitejava amb un posat càndid i innocent de no haver trencat mai cap plat a la seva vida. Des del dia que l'havia renyada a l'estudi, també m'havia fet a mi alguna trapelleria o altra; totes elles, però, eren petites entremaliadures disculpables: es limitaven a canviar-me les coses de lloc o d'amagar-les. Feia dies, que cercava les ulleres i uns pinzells, que em calien i no els trobava enlloc; tanmateix, no m'hi amoïnava gaire, perquè sabia que, al cap d'uns dies, apareixerien en un indret insospitat. Això no era res en comparació amb els disbarats, que havia fet amb la pobra dona de fer feines. Em vaig empipar de bo i de veres.
Sense gaires contemplacions i sense ni mirar-me-la per por de no entendrir-me, vaig agafar-la i vaig posar-la dins una bossa de plàstic. Amb el cotxe, vaig anar cap a un bosc de les afores. Ja que feia de borinot, la deixaria volant per allà. Al bosc podria fer tants disbarats com li passessin pel magí sense molestar a ningú.
Vaig triar un arbre al voltant del qual saltironejaven i volatejaven alguns ocells, entre d'altres vaig copsar-hi un picot verd. La capceta se sentiria bé enmig d'aquella companyia d'éssers volàtils. Va demostrar-se, però, que menystenia la capceta, perquè no havia comptat amb la seva reacció. Tan aviat com vaig depositar-la damunt d'una branca, bo i pensant que es posaria a fer el borinot o alguna altra ximpleria de les seves, d'un bot va arrapar-se al meu cap. Em tibava tant els cabells, que em feia mal i així li ho vaig dir.
-No m'abandonis, no m' abandonis! -somiquejava en endevinar les meves intencions. Vull estar sempre amb tu. Sempre amb tu. No m'abandonis! Ja faré bondat. No faré mai més cap entremaliadura. Mai més! T'ho prometo. No et donaré cap molèstia. Sóc de bona pasta. No tindràs cap més queixa de mi.
Com una bonassa que sóc, vaig deixar-me convèncer i vaig acabar accedint a les seves supliques, bo i creient, de bona fe, en els seus ferms propòsits d'esmenar-se. Vam tornar juntes a casa amb bona companyonia. Pel camí de retorn, va dedicar-se tota l'estona a pessigollejar-me i besar-me amb les antenes el braó i el clatell; adesiara amb les aletes em rascava les orelles d'una manera graciosa. Als dies següents, va captenir-se molt bé. Ja començava a respirar i creure que, efectivament, podria conviure amb ella amb pau i tranquil·litat, quan un bon vespre vaig convidar uns amics a sopar. No li vaig dir res d'aquesta visita, amb l'esperança que potser dormitejaria i ni se n'adonaria. 
Per primer plat havia fet una crema d'espàrrecs. En destapar la sopera, de bell antuvi, vaig copsar, per sorpresa meva, la capceta, que nedava alegrament dins la sopa. Nedava; feia capbussons; bussejava. Adesiara, sobresortien només les antenes; adesiara, les potetes; adesiara, surava tota ella. Per dissort, no tan sols vaig veure-la jo, sinó també tots els meus convidats. Aquests s'ho van prendre com a gatzara i van començar a engrescar-se, per tal d'endevinar què podria ser aquell "objecte nedador" electrònic.
-Sempre t'has interessat per l'electrònica i has acabat per introduir-la fins a la sopa -bromejaven.
-No, és una fulla de bleda! -opinava un, que era molt curt de vista.
-És un marcià electrònic!
-No, és un robot de joguina!
-No, no, és un fregall de rentar plats -va ficar, per fi, la cullerada un d'humor negre.
Si els arribo a explicar la veritat, és a dir, que era una capceta de malaquita amb un ull color de xocolata envellutada a dins, m'haurien pres per una beneita. Per això, vaig estimar-me més de seguir-los el corrent i que em tinguessin per una bromista. La „facècia" va resultar un èxit rodó. La hilaritat al voltant de la taula era general. Per dins, estava que trinava, però vaig dissimular tot el que vaig poder i vaig participar, com si res, a la gatzara. Quan van cansar-se d'endevinar, vaig endur-me la sopera a la cuina, vaig pescar la capceta amb un colador xinès i vaig llençar-la a les deixalles sense ni mirar-la i sense descuidar-me de tapar ben bé la galleda.
Aquí vaig tornar-me a equivocar en menystenir els recursos i la murrieria de l'ull color de xocolata envellutada, tristoi i desvalgut, o de la capceta de malaquita africana, o de la simbosi d'ambdós en conjunt. A la fi, ja no sabia ben bé de qui venien totes aquelles entremaliadures; començava a témer d'ambdós; pel que semblava, s'havien arreplegat ben bé per amargar-me l'existència. No havíem encetat encara el segon plat -per culpa de la capceta ens havíem quedat sense el primer-, quan a la cuina va sentir-se un gran terrabastall de cassoles, pots, plats i gots. Adesiara, alguna trencadissa. Davant d'aquesta altra „broma", que, aquest cop, no va causar cap mena d'hilaritat, els meus convidats van optar per dissimular i apressar el sopar. A penes enraonaven, engolien tant de pressa com podien i se'ls veia amb moltes ganes d'anar-se'n. Per a les postres, hi havia peres amb almívar amb una guinda. Ja tenia els platets preparats i només mancava d'abocar-hi la xocolata desfeta calenta al damunt, cosa la qual vaig fer a corre-cuita. En començar a menjar-les, vaig observar, que els meus amics feien unes ganyotes molt estranyes. Quan les vaig tastar jo mateixa, vaig adonar-me amb esglai que "algú" havia canviat la guinda per una oliva farcida amb anxoves. Tanmateix, val a dir que els meus convidats van empassar-se estòicament aquella potinga estrambòtica sense proferir ni un mot, però, a continuació, van acomiadar-se de pressa i corrents. Ni van esperar el café ni jo vaig tenir esma per oferir-los-el. Amb els nervis desfets, ja havia claudicat de perllongar la vetllada. Quan van ser fora, vaig respirar alleujada; ells, per la seva banda, també devien estar contents de trobar-se incòlumes al carrer. Amb tota seguretat, no oblidaran fàcilment aquella vetllada. Ni jo tampoc!
Un cop sola, vaig anar de dret cap a la cuina. En el moment d'obrir la porta, va caure'm un ruixat al damunt. Sorpresa, vaig mirar d'on venia. Primer vaig pensar, que s'hauria rebentat una canonada. A través del doll d'aigua, que em queia al damunt sense parar, vaig albirar la capceta, que es trobava damunt de l'aixeta; l'havia oberta i premia el raig amb les potetes, de tal manera que m'esquitxés de mig a mig. Vaig agafar-la, vaig posar-me-la a la butxaca i vaig sortir de casa, molla com anava. Amb aquell petit monstre a casa, no volia perdre ni un minut per canviar-me. Havia arribat l'ocasió per desfer-me'n tot seguit i irreversiblement. Per la ciutat passa un riu molt cabalós i, ja que la capceta gaudia de nedar i de jugar amb dolls d'aigua, al riu podria practicar les seves aficions aquàtiques a pler; molt millor encara que a la sopera o a l'aigüera. Tot nedant, tot nedant podria arribar fins a la mar, on hi trobaria encara més aigua per fer de les seves. Dit i fet, en arribar al riu, vaig cercar un indret, on hi havia força aigua i on el corrent era molt ràpid i fort. Com un llamp va passar-me pel magí, que potser encara seria més eficient i pràctic lligar una pedra ben grossa i ben pesada al voltant de la capceta.
Vaig descartar, però, aquesta idea tot seguit, perquè, en realitat, el que volia és treure-me-la del damunt, però, de cap de les maneres, no tenia la intenció de noure o amortar l'ull color de xocolata envellutada tristoi i desvalgut, però alhora massa entremaliat, el qual, en el fons, fons del meu cor, continuava estimant-lo molt. Així doncs, vaig llençar sense més la capceta. Satisfeta, vaig tornar a casa, sense ni tombar-me per un moment a esguardar allà on havia caigut.
Aquella nit vaig dormir descansada i tranquil·la. Profundament. Feia temps que amb una cosa o altra sempre dormia amb un son alterat. Aquella nit, no. L'endemà, de bon matí, encara estava al llit, relaxada, bo i gaudint a plena satisfacció d'haver-me lliurat dels constants sobresalts de la capceta, quan el timbre de la porta va treure'm d'aquest estat de nirvana; sonava d'una manera molt estranya, amb intermitències breus, però continuat i molt persistent. Endemés de fer mal a les orelles, era enervant. Vaig llevar-me corrents. De reüll, vaig llambregar el rellotge; eren les sis del matí i, com era diumenge, ningú corria pels carrers a aquelles hores. El timbre sempre havia funcionat bé, però, ara, devia ser algun contacte que fallava i devia haver-se disparat sol automàticament. El timbre martellejava el meu cervell, de tal manera que va acabar posant-me en un estat de paroxisme nerviós. Per acabar aquell suplici, vaig córrer cap a la porta. Al mateix moment d'obrir-la, vaig tenir el pressentiment que podria ser la capceta. De fet, era ella. Borinotejava al voltant del timbre, bo i saltant de la porta al timbre; del timbre a la porta. A penes podia volar, perquè tenia una aleta esquinçada, tossia i estornudava sense parar, l'ullet al capdamunt de l'antena era vermellós i llagrimejava. En fi, tot plegat, un veritable quadre de la llàstima. Només d'obrir la porta, d'un bot se'm va arrapar al coll, bo i somiquejant:
-No ho hauria esperar mai de tu, que em fessis aquesta mala jugada -em retreia amb una veu lamentable.
Va explicar-me les seves aventures de la nit passada; amb prou feines havia pogut sortir del riu, perquè amb el capbussó s'havia esquinçat una aleta; amb prou feines podia volar; amb prou feines podia caminar; ranquejava, perquè tenia un tormell desllorigat; estava engripada; enfebrada; tremolava tota ella de cap a peus, o millor des de les antenes a les potetes.
Davant d'aquell espectacle tan deplorable, vaig estovar-me com una candela. Durant els dies següents, vaig cuidar-la i mimar-la tant com vaig poder i saber. La capceta, per la seva banda, llevat d'algunes petites preses de pèl disculpables i entremaliadures sense importància, es captenia bé. Potser devia ser amb motiu del seu estat febrós, que no estava de gaires orgues per fer facècies; la malaquita roentava tant que, gairebé m'abrusava, cada cop que l'agafava.
-La remullada del riu m'ha fet posar enteniment -m'assegurava amb tota serietat, mentre recargolava les antenes amb penediment i l'ullet vermellós m'esguardava ple de compunció i bonhomia, tot i que, adesiara, em semblava endevinar-hi l'habitual llambreig de murreria.
Quan va estar guarida, vaig posar-li un ultimàtum: o deixava, per complet, les seves trapelleries i convivien amb bona harmonia, o la propera vegada li posaria un roc ben gros i pesat abans de tirar-la al riu. L'ullet vermellós va fitar-me amb un esguard tristoi; tristoi i desvalgut. El meu cor, com sempre, va estovar-se, però vaig procurar que no se n'adonés.
-Faré bondat. No et faré empipar més. T'ho prometo -recalcava amb un posat seriós i compungit.
Vaig deixar-me convèncer-me, tot i que, al meu interior, estava contínuament amb l'ai al cor a l'espera de quina seria la propera sortida d'emblanquinador. M'havia quedat sense dona de fer feines; no m'atrevia a buscar-ne cap més, per por de què passés el mateix; no gosava de convidar a ningú més, per no tornar a passar la vergonya d'haver de dissimular els disbarats de la capceta.
-Quan ets fora, em quedo sempre ben quietona a la vitrina -m'assegurava.
Quan tornava a casa, venia a fer-me companyia amb cara de bona minyona, àdhuc -cosa insòlita!- s'oferia a fer-me algun petit servei, molt petit, per exemple em duia un plat o got a la taula, em servia el vi, etc. etc. D'aquests serveis, a dir veritat, no m'en feia gaires, perquè l'ull continuava tan dropo, però tan bufó i simpàtic com el seu propietari anterior.
Durant unes setmanes van regnar una pau i tranquil·litat gairebé inusitades, llevat d'algun pinzell, paper o cassola fora de lloc o d'alguna petita entremaliadura més aviat per divertir-me, com era, per exemple, fer tombarelles damunt del meu plat, quan menjava, fer-me pessigolles, barrejar les postres amb la sopa o girar alguna copeta de licor damunt de les estovalles netes. Tot plegat petites malifetes innoqües i suportables. Duraria molt aquesta harmonia? O només era una treva, mentre preparava alguna altra malifeta més grossa? Per experiència, em malfiava de la capceta i de l'ullet tristoi i desvalgut, però, adesiara, amb llambreigs murris. Aquest idil·li va estroncar-se ràpidament al cap de poques setmanes. Un dia al matí, la veïna del pis de sota va deturar-me a l'escala. Era una dona jubilada, que vivia sola, amb la qual tenia molt bones relacions i la qual sempre estava disposada a fer-me un favor. La bona dona estava enfurismada; la veu li tremolava, agitava nerviosament les mans. Quan va començar, ja vaig ensumar-me de què es tractaria:
-No puc sortir mai al terrat. Sempre que hi sóc, em tiren deixalles o aigua al cap. Darrerament, àdhuc aquestes pedretes blanques punxagudes i dures. Guaiti-les, guaiti-les bé; les duc a la butxaca, per tal d'ensenyar-les-hi -s'exclamava la bona dona, mentre em mostrava les intàrsies de vorí de la meva vitrina. -Me les tiren al cap amb tota la fúria i, si em toquen, em fan força mal.
Les seves queixes podien resumir-se en pocs mots: era evident, que tot el que li queia al damunt, provenia del meu estatge. Havia observat, que sempre passava, quan jo havia sortit. Quan jo era fora, sentia sovint com si dins del meu pis arrosseguessin mobles, juguessin a pilota o tiressin coses a terra; en fi, la mar de terrabastall. Deixant a part totes aquestes molèsties, vaig tenir la impressió que el que més li empipava era el fet de pensar que jo vivia amb algú, que ella no coneixia.
Primer, vaig optar per negar amb cara de ferro totes les seves incriminacions:
-Visc sola i com heu observat molt bé -això li ho vaig recalcar-, sempre succeix quan jo no hi sóc, o sigui que no pot venir de cap de les maneres de casa meva.
La dona, enrabiada, va fer-me entrar al seu terrat, per tal que jo mateixa contemplés les darreres deixalles, que li havien tirat aquell matí mateix. Vaig quedar de pedra. De bell antuvi, vaig reconèixer les peles de mandarina i taronja, que havia menjat per sopar el dia abans. Sempre les pelo d'una manera molt peculiar, per la qual cosa vaig identificar-les, de seguida i sense dubtes, com a meves. Vaig mormolejar alguns mots de disculpa i vaig anar-me'n escorreguda i escuada, bo i prometent-li que no passaria mai més. Com tenia pressa per anar a fer alguns encàrrecs, no vaig pujar a casa i vaig ajornar el sagramental per al migdia. Quan vaig tornar, en el moment mateix d'obrir la porta, va sonar el telèfon. Vaig acuitar a anar-hi. Eren els veïns de dalt; un matrimoni de vellets jubilats, que anaven molt feixucs de cames.
-Perdoni que li truquem, quan acaba d'arribar ara mateix. L'estàvem esperant al balcó. Es tracta d'un assumpte molt urgent i molt greu. Ens agradaria de baixar per explicar-li de paraula, de què es tracta, però li demanem que ens disculpi, perquè ja sap que caminem amb penes i treballs.
Amb aquest preàmbul, que no augurava res de bo, ja vaig veure a caure'm al damunt una altra trapelleria de la capceta. Què devia haver fet ara a aquesta bona gent?
La veïna em demanava amb molta amabilitat, que digués a la „persona", que vivia amb mi, que fes el favor de no molestar-los més i que parés de fer malifetes. Sabia que no era jo, perquè havia observat -quantes coses observava aquest veïnat!-, que sempre passaven quan jo havia sortit. Per segona vegada en aquell mateix dia, vaig quedar glaçada; amb l'escarment, que havia tingut amb la veïna de baix, aquest cop, doncs, ja no vaig atrevir-me a negar-ho, sinó que amb veu tremolosa, vaig preguntar tímidament i amablement, què havia passat. En aquest cas, no es tractaria pas, que li hagués caigut res al damunt. Què dimoni s'havia empescat la capceta per a martiritzar aquests vellets? Pel que estava comprovant, no tal sols em feia ballar la padrina a mi sola, sinó també als veïns.
-Sempre que estenc llençols, me'ls trobo tacats de pintura; a través de l'extractor dels fums pugen gasos pudents de tota classe; les portes corredisses, que fan un gran terrabastall, s'obren i tanquen sense parar. Tot això encara podria passar i no li hauria dit res -anava lamentat-se la veïna-, però el més greu de tot va ser la trapelleria que va fer-me anit. Va ensabonar els graons de l'escala, que vosté mateixa ja sap que és molt dreta i alzinada, amb la mala intenció de què rellisqués. Prou feixuga que vaig de cames, per miracle vaig aconseguir d'agafar-me l'últim moment a la barana, que, si no, hauria saltat daltabaix. Tanmateix, tinc tota l'esquena macada i tota la nit no he pogut dormir de mal. I encara puc estar contenta, que no m`hagi trencat ni coll ni barres. Tal com vaig caure, m'hauria pogut matar.
Vaig perdre la paciència. Això d'ensabonar els graons era el sùmmum. Això ja era ser dolent; per no dir, criminal. Sense voler sentir més trapelleries, vaig disculpar-me tot seguit amb la fer-ma promesa, que podia estar tranquil·la, que això no es repetiria mai més. Era el segon cop en un mateix dia, que havia de disculpar-me per maldats que no havia fet, però de les quals em sentia indirectament responsable i culpable. I això ho acabaria en aquell mateix moment; sense esperar ni un segon més.
No concediria a la capceta cap oportunitat ni cap minut més d'estar a casa meva. L'ullet podria esguardar-me tan tendre i tan tristoi i tan desvalgut, com volgués. El treuria de casa sense contemplacions de cap mena. Vaig dirigir-me cap a la vitrina. En aquells precisos moments, la capceta s'estava espollant una aleta amb tota tranquil·litat. Vaig observar, de passada, que al costat de la vitrina, que donava a la paret, hi mancaven totes les intàrsies de vorí. Això, ara, ja ni va molestar-me, enutjada com estava per totes les altres trapelleries que havia fet a les veïnes. Aquest cop vaig actuar amb rapidesa, sense donar-li cap ocasió per fer-me alguna galindaina a fi d'entendrir-me. Feia temps que rumiava alguna possibilitat per desfer-me'n, en cas de què em tornés a fer alguna barrabassada de les grosses. En la pau i tranquil·litat de les darreres setmanes, no hi acabava de creure. Com que, en el fons i malgrat tot, me l'estimava i no volia noure-la, de cap de les maneres, se m'havia ocorregut de regalar-la a alguna institució benèfica. La primera idea havia estat algun internat de criatures, on podria esdevenir la mascota i joguina de totes elles; després, però, reflexionant bé, vaig témer que les criatures poden ser a vegades molt cruels i, segons com, podrien maltractar-la i fer-li mal. I l'ull era tan desvalgut i tristoi i indefens! Una altra possibilitat era una residència de la tercera edat. Aquí tots ja són més reposats i pacífics. Així podria esdevenir la distracció dels vellets i velletes; amb tanta gent a l'entorn, estaria més vigilada i control·lada i no podria fer tants disbarats com amb mi sola. I, a més, podria anar a visitar-la de tant en tant. Vaig decantar-me per aquesta darrera alternativa com la solució més adient.
Vaig posar la capceta dins d'una gàbia, que conservava encara d'una periquita, que se m'havia mort feia temps. Vaig embolicar-la amb paper de regal amb un llacet daurat i tot. Mentre realitzava aquestes operacions, vaig guardar-me prou de mirar-la, encara que només fos de reüll. Vaig sentir que botzinejava algunes protestes, de les quals vaig fer-me l'orni.
Sense ni tan sols dinar, vaig dirigir-me cap a les germanetes dels pobres. Tenien l'avantatge, que eren a prop de casa i, des de la finestra del meu dormitori, podia veure-les. A més creia que la capceta se sentiria bé en un edifici tan gran i bonic, amb un jardí al voltant tan esplèndid, on tindria molt espai per fer de les seves. Sense pensar-m'hi més, vaig anar de dret cap a les germanetes. Tanmateix, en trobar-me davant de la superiora i de l'administradora, no vaig atrevir-me, de bell antuvi, a proposar-los el meu regal sense algun circumloqui previ. Com a excusa, no se'm va ocórrer altra cosa de dir que venia per informar-me, si tenien alguna plaça lliure per a una parenta meva, bo i confiant que, al llarg de la conversa, es presentaria una bona oportunitat per endusar-los la capceta. Només de començar a enraonar, aquesta va posar-se a botar com si fos una pilota de bàsquet. Dissimuladament, vaig allunyar la bossa d'allà, on sèiem i vaig posar-me a tossir ben fort per encobrir el soroll dels bots. Mirava d'allargar la conversa per tal de cercar el moment oportú per exposar-los el veritable motiu de la meva visita. Per sort, semblava que les germanetes també tenien ganes de xerrar. No sé pas com va anar exactament, o potser va ser durant uns segons, que vaig distreure la meva atenció per apartar la bossa i estossegar, que la conversa havia derivat cap a la minva de vocacions religioses. Les monges es lamentaven que era una epòca, en la qual hi havia menys i menys novícies. Preocupada com estava pels bots cada vegada més violents i forts de la capceta -ara era tota la bossa que botava-, vaig anar assentint a tot allò que em deien les bones dones sense fixar-me ben bé de què anava. Només vaig parar atenció quan, de cop i volta, vaig trobar que, en realitat, estaven parlant de la meva vocació i ja estaven fent plans per a quan jo entrés de novícia. I jo, distreta com estava per les ximpleries de la capceta, els hi anava dient que sí a tot! En sentir-ho, la que va botar ara, vaig ser jo.
Afortunadament, vaig adonar-me'n encara a temps. Sense perdre ni un segon, vaig aixecar-me d'un salt i vaig acomiadar-me tot seguit. Amb les presses, per escapolir-me, vaig descuidar-me àdhuc d'afagar la bossa. Aquesta, però, em seguia fent grans bots. Quan ja érem a la porta, vaig sentir que la superiora em deia:
-No es descuidi la bossa amb el gosset.
Les pobres monges estaven tan amoïnades i capficades per la manca de vocacions, o potser eren curtes de vista, que van afigurar-se -també en certa raó i lògica-, que a dins de la bossa, hi havia un gosset, el qual em seguia fent bots. Bé, millor així!
Volada, vaig tornar a casa. Aquesta vegada sí que seria la darrera, que l'ull em pregués el pèl de mig a mig i em fes quedar en ridícul. Sabia el que faria. Ara seria la solució definitiva o almenys, així ho esperava, perquè amb la murrieria de l'ullet no es podia cantar mai victòria per endavant.
Més d'una vegada havia provat d'obrir la capceta i de parlar seriosament amb l'ull, per mirar de fer-li posar enteniment. Encara no havia acabat d'esbrinar ben bé, qui era el veritable responsable de totes les malifetes; si la capceta mateixa, o l'ull, o ambdós. Sempre que havia assajat de destapar-la, havia hagut de claudicar davant d'una oposició irressistible. Tancava hermèticament com una ostra i si, en alguna ocasió, havia assolit d'entreobrir-la una mica, havia resultat només una maniobra astuta de la capceta, per tal d'induir-me a ficar-hi el dit; un cop l'hi havia posat, s' havia reclós de sobte i amb tanta força que o me l'havia pessigat o sovint àdhuc aixafat. Els meus intents havien acabat sempre amb un total fracàs més una hematoma dolorosa al capciró. La darrera vegada havia hagut d'anar corrents a la farmàcia. D'aquí ve, que m'havien passat les ganes de tornar a provar-ho.
Tanmateix, aquest cop no volia deixar-me acoquinar tan fàcilment i estava disposada a destapar-la encara que fos amb una bomba. Un cop oberta, m'encararia amb l'ull color de xocolata envellutada; sabia que, per la seva banda, ell m'esguardaria tristoi i desvalgut com sempre, però no em deixaria entendrir ni menys convèncer com altres cops. Li cantaria les quaranta i el treuria de la capceta. L'ull era entremaliat, però estava segura que, si estava sol sense la mala influència de la capceta africana, es portaria millor i podria controlar-lo més de prop i més fàcilment. La capceta la llençaria ben lluny, bo i esmicolant-la abans, tot i que m'havia costat prou cara. Almenys tenia l'esperança que, potser podria gaudir de la companyia de l'ull amb tranquil·litat i sense sobresalts, encara que hauria de comptar sempre amb alguna petita entremaliadura, la qual no arribaria mai a dimensions tan descomunals, com era ara el cas.
Com ja suposava, la capceta estava hermèticament reclosa com sempre. Abans de recórrer a mètodes més violents, vaig provar primer amb el ganivet especial d'obrir ostres. Vaig introduir-lo una mica per la incisió de la tapa, que s'havia produït en caure a terra. En penetrar la fulla robusta del ganivet per la ranura i fer pressió segons el mètode de la palanca, va semblar que es bellugava una mica malgrat la forta resistència de la capceta. Esperançada davant d'aquest petit èxit, vaig seguir el mateix sistema per obrir una ostra; de mica en mica i amb moltes penes i treballs, la resistència va anar cedint. Sentia com si s'anessin trencant lligaments. Per fi, vaig poder obrir-la del tot, encara que vaig esmicolar una mica les vores de la tapa.
El principal era, que m'havia sortit, per fi, amb la meva. Després de tant temps, podia tornar a esguardar l'ull color de xocolata envellutada, el qual, malgrat totes les seves entremaliadures, me l'estimava tant com abans per ser tan bufó i simpàtic i, alhora, tan tristoi i desvalgut. Com era d'esperar, des del fons de la capceta, vaig copsar un esguard tristoi, molt tristoi, amb un llambreig ple de blasmes i retrets. Aquest esguard m'hipnotitzava; m'ullprenia; em xuclava. M'engolia amb molta força cap endins; cap el més pregon de la nineta negra com una nit d'hivern. Aquest hipnotisme va durar només uns segons, potser a més estirar un minut; va ser un lapse de temps molt breu; molt ràpid. Tot seguit, la pupil·la va anar engrandint-se, engrandint-se fins esdevenir un negrall foscant, que llampurnava una tristesa plena de blasmes. Aquesta tristesa plena de retrets va anar estenent-se, bo i surant per tota la cambra fins apoderar-se de mi. Quan tota la cambra va estar saturada de tristesa, el negrall foscant va anar fonent-se de mica en mica; a pleret; molt a poc a poc.
Vaig quedar tan atònita i boca-badada davant d'aquesta metamorfosi plena de tristesa, que no vaig tenir ni esma de renyar-lo, com tenia la intenció de fer ni de preguntar-li, per què feia tots aquells disbarats. Quan, per fi, va desaparèixer del tot, només va restar al fons de la capceta una llagrimeta, petita i hialina, amb reflectiments de xocolata envellutada. Com feia molta calor, vaig tèmer que s'evaporaria aviat, per la qual cosa vaig llepar-la i vaig empassar-me-la. Sabia a xocolata perfumada amb cinnamó amb cert regust de fonoll fresc de riera.
Estava tan abstreta i capficada, tot esguardant l'ull com es fonia, que no vaig veure que, alhora, les potetes, antenes i aletes, que sortien de la capceta s'havien marcit i assecat de repent; eren tan fràgils i trencadisses, que només d'acaronar-les, van pulveritzar-se als meus dits. Aquests van quedar tacats d'un polsim verdós com si acabés de tocar quelcom florit de verdet. L'ullet de l'antena també havia desaparegut. Va quedar només la capceta amb la tapa escapçada.
Durant tota aquella nit no vaig dormir gens ni mica. Pensava que seria una nova malifeta de l'ull i que aviat tornaria a comparèixer tan campant i murri com sempre; tan bufó i simpàtic com tostemps. Damunt de la tauleta de nit vaig posar la capceta destapada amb un nou coixinet de cotó fluix verd poma a dins; vaig canviar també els pètals de rosa, que estaven marcits, per d'altres d'una rosa vermella acabada de collir. Vaig esperar desvetllada tota aquella nit; tot l'endemà; tota la setmana; tot aquell mes.
He esperat encara molts mesos; molts anys. Endebades. Encara espero. La capceta roman oberta amb pètals sempre frescos de rosa acabada de collir, però sense l'ull color de xocolata envellutada. No puc acabar de creure que no torni mai més; que m'hagi deixat així com així; sense més.
No ho hauria dit mai, que m'hagués avesat tant a la seva companyia; a les seves malifetes; al seu esguard tristoi i desvalgut amb llambreigs entremaliats. Amb tota sinceritat, he de confessar, que el trobo a faltar. Va ser la ser la seva darrera gran entremaliadura. La més gran i pitjor: la de deixar-me sola.
Han passat anys; molts anys. L'ull no ha tornar a comparèixer més. La capceta roman oberta i buida. Si algú el vegés per aquests mons de Déu, li agrairia que li digués, de la meva part i també de la de la capceta, que torni; que continuo esperant-lo. Que l'esperaré sempre. Trista.
-III-
A la claror d'una espelma
Per aquell dia, l'home del temps havia pronosticat neu. Tanmateix, la Idàlia esperava i confiava que s'equivoqués, com passava sovint. Era el seu aniversari. El fet d'haver nascut el cor de l'hivern, sempre l'havia fastiguejada. De petita somiava de celebrar-lo amb una gran festa amb síndries i melons. Hauria convidat les seves amiguetes. A l'estiu, estarien de vacances i totes podrien venir. Totes amb vestits alegres i virolats. Els dies eren llargs i clars i jugarien al jardí fins ben entrada la nit. 
Aquesta il·lusió, com tantes d'altres a la seva vida, no l'havia pogut acomplir mai. Si algú la venia a felicitar, era sempre amb el risc d'agafar una calipàndria o de relliscar amb la neu o el gel. Un any va presentar-se només una cosina seva: 
-He vingut ben bé per compromís i perquè m'agrada quedar bé. Pel carrer, no corre ningú. Estem a trenta sota zero. És un miracle, que no m'hagi trencat res, perquè he relliscat mès d'una vegada. Hauries de fer com la reina d'Anglaterra, que celebra el seu aniversari a l'estiu, tot i que, en realitat, no hi ha pas nascut. 
Això estava molt bé per a la reina d'Anglaterra, però, quan ho va insinuar a la seva mare, aquesta va posar una cara entre sorpresa i indignada, que a la Idàlia no li van quedar més ganes d'enfocar aquest tema. 
En l'actualitat, era completament igual si el celebrava a l'estiu o a l'hivern, perquè ningú es recordava de felicitar-la. Per trencar la monotonia i obsequiar-se amb algun petit extraordinari en ocasió del seu cinquant aniversari ( "Cinquanta primaveres," com hauria dit segurament el seu ex-marit), la Idàlia havia pensat anar al cinema a la sessió del vespre, que no començava massa tard. La pel·lícula en si no li interessava massa, però almenys sortiria de casa i es distreuria una mica. En aquella estació de l'any, el clima inhòspit no permetia d'emprendre gaires coses. Anar al cinema era una bona solució per a persones soles; es passa l'estona d'una manera agradable, entretinguda i no gaire cara, sense necessitat d'anar ni aparellat ni mudat. 
Dissortadament, l'home del temps no s'havia equivocat. El matí va començar ja molt fredós i ennuvolat. Durant el dia, per comptes d'esbargir-se, s'enfosquia a pleret. A mitja tarda van començar a caure els primers borrallons de neu. Primer pocs i esparsos, després més continuats i espessos. Cada vegada més ràpids i violents. A l'hora que havia pensat sortir de casa, nevava copiosament. Esperar que parés de nevar, significava que potser hauria de retardar per algunes hores la sortida i que després no tindria ni temps per anar a la sessió de la nit, que, tanmateix, acabava massa tard. 
Pels carrers transitava poca gent. I la poca, que hi havia, anava amb pas apressat i ben tapada per protegir-se del borrallons. El temps no convidava a ramblejar gens ni mica. Com feia molt fred, la Idàlia va agafar la llarga. El cinema no era lluny; l'havia triat expressament, perquè podia anar-hi a peu i, així, no calia dependre ni de taxis ni d'autobusos, els quals, a penes, circulaven amb aquella gran nevada. La blancor de la neu contrastava amb la foscor del cel, bo i posant una nota riallera i alegre, malgrat les incomoditats dels borrallons, el perill de relliscar i el fred viu i tallant. Les faroles amb la seva llum fosforescent realçaven amb nitidesa els borrallons, que voletejaven lleugers i gràcils. Tot plegat tenia un caire ultraterrenal, exòtic i estrany alhora. 
La Idàlia va caminar tan de pressa, que, en arribar al cinema va comprovar, amb contrarietat, que hi havia arribat massa d'hora i que encara li sobrava molt de temps per poder entrar-hi. Tot i que el temps no convidava gens ni mica, va donar un tomb per la illa, bo i entretenint-se a mirar aparadors. En realitat, poc se'ls guaitava, si no era que pogués entrar una mica dins de la botiga i aixoplugar-se així del mal temps. Mentrestant, s'havia girat un gran vendaval, que feia voletejar, giravoltar i colpejar amb fria els borrallons contra l'abric de la Idàlia, que s'estava mullant per moments. Era una mullena gèlida. Era una gelor de desamor i soledat. La claror gèlida i irreal de la neu reflectia el seu estat d'ànim. A cada moment, reüllava frisosa el rellotge, que semblava que s'havia parat i no volia avançar de cap de les maneres. A passos de gegant, es feia evident que no era temps per voltar pels carrers, on no circulava ni una nima. El més prudent era tornar tot seguit al cinema i, si encara no podia entrar-hi, esperar al vestíbul, on almenys estaria a aixopluc. 
Quan va donar mitja volta per desfer el camí, la seva vista va topar amb un restaurant, que hi havia a l'altra banda del carrer, el qual no l'hi havia cridat mai l'atenció. El menjador estava submergit en una claror d'espelmes, que hi conferia un ambient càlid i agombolador. En apropar-s'hi i mirar amb més atenció l'interior, el cor li va fer un salt. A dins, segut a una taula, sopant, hi havia el seu ex-marit. Sol. Feia temps que no el veia. Havia canviat una mica. S'havia deixat barba. La Idàlia no tenia gens ni mica de gana. Havia menjat un entrepà abans de sortir de casa, per l'atmòsfera càlida, generada per la claror groguenca de les espelmes, convidava a entrar en aquell recinte protector. Per associació, de repent, li van venir a la memòria els temps de promesa, quan passejava amb ell. Manta volta s'havia arrepenjat i protegit de la pluja o del vent al recer de l'abric d'ell. Un abric de loden verdós, molt agradable al tacte, molt sòlid i consistent com havia estat el seu amor. 
De sobte, amb un instint incontrol·lat i inesperat, del qual ella mateixa va sorprendre's, la Idàlia va obrir la porta i va entrar en aquest menjador agombolant. No hauria sabut dir ben bé, per què ho va fer: si era per refugiar-se de la nevada o per què se sentia impel·lida a refugiar-se en els braços protectors del seu ex-marit, com havia fet de promesa temps enrera. Ni tampoc hauria sabut dir, si el restaurant estava ple o buit, perquè noms veia la taula d'ell, cap a la qual va dirigir-se decidida com una autòmata. Era com si un imant la xuclés. En arribar al davant i quan l'home va aixecar el cap, va adonar-se amb esglai i sorpresa, que s'havia equivocat. No. No era el seu ex-marit. Ben mirat i de prop, aquell desconegut era ben diferent i, a dir veritat, no s'hi assemblava de res. La claror somorta i grogosa de les espelmes amb els seus jocs de clar-obscur a través dels vidres gravats havia contribuït a aquesta confusió. 
-Hola! Vols seure? 
La Idàlia va trobar-se palplantada i desconcertada davant del desconegut. L'home tenia una veu melosa, molt agradable. Convidava a seure. I no tan sols a seure, sin que, àdhuc, la Idàlia va notar de sobte, que li havien entrat ganes de sopar. 
-És millor sopar amb companyia. Oi? 
Per no haver de confessar la seva ridícula equivocació, que, amb tota seguretat, no se l'hauria creguda, bo i pensant que era una excusa banal per lligar, la Idàlia, sense fer cap comentari, va asseure's i va comanar sopar. La perspectiva inesperada de sopar al dia del seu aniversari a la claror d'una espelma amb una companyia que, a primera vista, semblava agradable, li plaïa molt més que estar voltant pel carrer amb aquella nevada inhòspita. Potser podria ser fins i tot l'inici d'un idil·li. A la seva edat, per què no? A l'actualitat, eren corrents casaments i ajuntaments de parelles de la tercera edat. I a ella encara li faltaven bastants anys per jubilar-se. Semblava que el desconegut també estava content de la seva presència i que la companyia li venia bé. 
-No acostumo a anar sol a sopar a la claror d'una espelma. Cal ser dos per gaudir d'aquest ambient íntim i agombolant. Però, avui, són les meves noces d'argent. La meva dona fa tres anys que va morir i no volia estar a casa sol. 
-Avui és el meu aniversari -no va poder estar-se de dir. 
-Ah, per molts anys! 
-No volia celebrar-lo sola a casa i, per això, he sortit. 
Per descomptat, va callar que la seva intenció no era anar a sopar, sinó anar al cinema. Contemplant ara, de reüll i amb discreció, el desconegut amb atenció i de prop, la Idàlia va constatar que, llevat de l'edat i de cert d'aire propi de la generació, no ressemblava gens ni mica el seu ex-marit. 
-No podia esperar-me de sopar a la claror d'una espelma amb companyia. I una companyia tan agradable. Ha estat una bona sorpresa. M'alegro que hagis vingut a compartir la meva taula. Em dic Mart. 
-I jo, Idàlia. Sempre havia estat la meva il·lusió de sopar a la claror d'una espelma al dia del meu aniversari. Tantes vegades, que ho volíem fer amb el meu ex-marit, per, tot i que sortíem a sopar molt sovint, mai vam arribar a gaudir d'una atmòsfera tan suggestiva i agombolant com en aquest menjador. 
-Amb la dona no hi havíem pensat mai. Havíem estat sempre tan enfeinats! Poc temps teníem per a nosaltres mateixos. La nena va nèixer poc després de casar-nos. El nen la va seguir aviat. 
En Mart va callar. Saborejava de remembrar el dia del casament. Precisament, aquell dia feia exactament vint-i-cinc anys. Les noces d'argent. Ho veia, com si fos ara mateix. S'hi trobava. La petita esglesiola romànica perduda enmig de la carena de les muntanyes. La Cristina tota de blanc. El llaç rosat de la toia de núvia bransolejant a cada passa acompanyat dels acords de la marxa nupcial. En sortir de l'església, un ventet prim i fi, gairebé primaverenc, havia fet voletejar el vel transparent de núvia i el lla rosat del ram de nards i de gardènies blanques. Si no arriba a ser pels nens, que ja eren grans, i per la mort de la dona, no hauria dit mai que hagués transcorregut tant de temps. 
-A la Cristina li agradaven molt les criatures. Per això, no va voler continuar de professora d'universitat i va estimar-se més dedicar-se a l'ensenyament de minusvàlids, on podia exercir plenament la seva vocacié pedagògica. 
-D'estudiants, teníem pocs diners per permetre'ns el luxe d'anar a sopar a un restaurant. Pels vespres, passejàvem i llegíem les cartes dels restaurants. Algunes estaven acompanyades de fotos de l'interior. Ens delíem de veure els menjadors, els bufets, els cambrers, que esperaven els clients per atendre'ls servicials. Ja ens hi trobàvem. Per aconsolar-nos, ens compràvem un sandvitx calent, que menjàvem pels carrers. 
-Per a la Cristina, la seva vida era la família i la seva professió. Més que professió, era vocació. Per ella, vaig dedicar-me a ser jutge de menors, que d'una manera indirecta també demana una certa capacitat pedagògica i social. Així teníem punts comuns en les nostres feines. 
-Sobretot, no oblidaré mai les llargues passejades a la claror del pleniluni hivernal. A l' hivern la lluna és més lluent i clara que a l'estiu. La calitja estiuenca impedeix que els contorns es vegin nítids. A l'hivern, gairebé pot llegir-se a la claror selènica. 
-La nena, de petita, no volia adormir-se, si jo no li llegia o li explicava un conte. Ho havia de fer jo, perquè la Cristina venia molt tard a casa. Als vespres, sovint tenia reunions. 
-Llargues i inoblidables passejades pels carrers deserts, per les àmplies avingudes, pel passeig marítim, a la vora del mar. La mar, encalmada, enllumenada per la lluna. Precisament, a la vora del mar, va fer-me el primer petó. Al llarg de tot el passeig, no hi havia ningú. Gairebé era mitja nit i, a l'hivern, la gent, fins i tot els que surten a passejar amb el gos, no s'estan gaire voltant i frisen per tornar aviat a casa. 
La Idàlia no hauria sabut dir, si feia fred o no. Malgrat la marinada fresca i humida, es trobava bé agombolada entre l'escalfor dels seus braos, recolzada a l'abric loden verdós. Si li haguessin demanat de proferir un desig, hauria estat el de quedar-se per sempre, tota la vida, entre els seus braços, recolzada contra el seu pit amb el cap arrepenjat sobre la tela flonja i calenta del loden verdós. El primor pet tenia un gust fresc de marinada salabrosa, enllumenat pel pleniluni hivernal. Un gust inoblidable! 
-Era el meu primer amor i pot dir-se, que ha estat l'únic amor de la meva vida. Estic contenta que el primer petó fos de l'home que estimava. Avui dia, es pensa diferent. Però a mi, m'agradava més com era abans. Hi havia més il·lusió. Més romanticisme. 
-El nen era ben diferent. Molt enjogassat. Costava de fer-lo anar al llit. Un cop a dins, es feia l'adormit i, quan girava l'esquena, s'aixecava i es posava a fer mil entremaliadures. Precisament, una nit em recordo, que ... 
-Sí. Un gran amor. Vaig estar molt contenta de casar-me amb el meu primer amor; amb l'home, que estimava de debò. 
-Ara ja és advocat. Comparteix el bufet amb d'altres companys. Cada u s'ha especialitzat en una branca del dret. El meu fill es dedica, sobretot, a dret laboral. No es guanya gaire, però és molt gratificant. Com passa el temps! Està a punt de tenir el primer fill. Serà el meu primer nét. Quan ell va nèixer, jo acabava de guanyar les oposicions. La Cristina estaria contenta, si pogués veure's ara àvia. La filla no està casada i, de moment, no té encara cap amic. 
Tota aquesta família havia sortit de l'instant, en què ell i la Cristina s'havien casat. Havien eixit de l'esglesiola romànica amb el vel blanc voleiant i el llaç rosat de la toia de núvia de nards i gardènies perfumats bransolejant al vent fi i prim, gairebé primaverenc. 
-No tothom s'ha pogut casar amb el seu primer i gran amor. Ni alguns hauran vivenciat mai un gran amor, pregon i sincer, envers una persona. Em recordo, que ... 
-Disculpi, senyor, li serveixo el segon plat ara o vol esperar que li dugui junt amb el de senyora. 
-Sí, sí, esperaré. 
-No, no; no cal que m'esperi. Per mi no quedi. 
-I tant, no faltaria més! 
La intromissió del cambrer va tornar ambdós protagonistes, perduts en llur passat i acompanyats per llurs fantasmes, al present actual. Confosos, i per cobrir el silenci pesat, que s'havia produït, van posar-se a riure. De cop i volta, el fil, que els lligava amb llur passat, s'havia trencat. Per fer quelcom, la Idàlia va donar una llambregada pel menjador. Com era entresetmana, no hi havia gaire gent. Va sentir-se avergonyida d'haver-se segut a la taula d'un desconegut amb la mar de taules buides, que hi havia a l'entorn. No tenia excusa de dir, que no hi havia lloc. Per sort, semblava que en Mart no s'adonava. Tanmateix, la conversa, que havien mantingut fins ara, no donava peu a què ell tingués la sospita, que hi havia anat per lligar, tot i que l'ambient, enllumenat per la claror de les espelmes, es prestava molt bé per iniciar una relació més íntima i personal. 
- Per quins anys vas estudiar? 
-Pels anys seixanta. Vaig viure de prop tots els anys de revoltes estudiantils. Anys molt interessants, que marquen. A la Cristina i a mi mateix, van agafar-nos un parell de vegades per participar a reunions il·legals, com llavors s'anomenaven les assemblees d'estudiants. Lluitàvem per uns ideals; per millorar el món; per reformar les estructures anquilosades de la universitat i, de retruc, de la societat, en general. Un programa ben ambiciós. L'empenta i els ideals d'aquella època s'han perdut. La joventut d'ara és més escèptica i egoista. Més passiva. 
-Potser, però, més intel·ligent i pràctica. Va més a la seva i no es deixa ensarronar per ideals, la majoria dels quals només serveixen per promoure la carrera dels polítics, que, en el fons, són només uns lacais de la economia. I, tot això, a l'esquena dels treballadors. 
-La Cristina hauria sacrificat la seva vida per la humanitat. Els nostres fills només pensen en la seva carrera i en disfrutar de la vida, sense amoïnar-se gens ni mica per la resta de la gent. La nena és metge d'una residència de la tercera edat. Un càrrec, que requereix molta abnegació i altruisme, i a través del qual pot realitzar-se una gran obra humanitària. No obstant això, l'important per a ella és només pujar d'escalafó i viatjar. Tot i que hi hagi alguna urgència, no li passarà mai pel cap de fer alguna hora extraordinària, si no la hi paguen. No m'està bé de dir-ho, però, malgrat que és la meva filla, no m'agradaria pas anar a raure ni a la seva residència ni a les seves mans. 
-Jo també vaig estudiar per aquella època. Encara em recordo molt bé, que llavors els estudiants de Dret i els de Lletres estàvem en el mateix edifici. Els de Dret, a baix al pati, i els de Lletres, al primer pis. 
-Tots plegats érem molt pocs en comparació amb les masses d'ara. 
-Des de dalt, les estudiantes de Lletres guaitàvem els estudiants de baix. Gairebé, només homes, al revés de Lletres, que la majoria érem dones. En broma dèiem, que la carrera de Dret tenia més pervindre. Les possibilitats d'enganxar un promès eren més favorables. 
-Nosaltres compedíem els pocs estudiants de Lletres, envoltats de tantes dones afalarades per casar-se, tot i que les pobres tenien poques possibilitats d'èxit. Els pocs nois, que estudiaven Lletres, gairebé tots o eren capellans o homosexuals. 
-Encara que estàvem en el mateix edifici, poques ocasions hi havia per entrar en contacte amb els de Dret. Sobretot per a mi, que era molt tímida. 
-Vaig conèixer la Cristina al bar. Estudiava pedagogia. Ella sí, que no era gens tímida, ans el contrari, molt decidida. Jo era el tímid. Va ullar-me, vaig agradar-li i va venir a trobar-me. Va ser ella, la que em va triar a mi -en Mart riu una mica. 
No valia la pena d'explicar a aquest desconegut, que durant els seus temps d'estudianta, no havia posat mai els peus al bar per no tenir diners ni per prendre un trist cafè. Les misèries i penúries, que havia passat. Les classes mal pagades. Aquell vespre, per casualitat, coincidien per una estona en un temps i un espai present. Per això, s'havien trobat. D'estudiants, havien coincidit en un temps i un espai del passat, per no s'havien trobat, perquè a l'espai hi havia mancat endemés la coordenada social, la qual és un factor decisiu, a fi que temps i espai s'acoblin per complet. Tanmateix, en aquells moments, la Idàlia gaudia de sentir-se acompanyada en els records del passat, els quals, en certa manera, eren similars amb els d'en Mart. Els mateixos records i experiències, tot i que contemplats i viscuts des d'una altra perspectiva i dimensió. Tot i ser estranys l'un de l'altre, aquests establien un cert llaç d'unió entre ells. Conferien la sensació fal·laç de ser amics; de conixer's des de feia temps; de compartir el mateix passat; de pensar el mateix. Atorgaven franquesa. Estimulaven la intimitat. 
-Jo no anava mai al bar. Entre els estudis i les classes, que donava, tenia poc temps. 
-Jo també donava una classe, que em pagaven molt bé. Els pares del nen eren amics dels meus. Per això, suposo que eren tan esplèndids a l'hora de retribuir-me. Estava molt content, cada mes quan rebia els diners. 
-Endemés que tenia poc temps, ja estava promesa. Amb un estudiant de romàniques com jo. Era dels pocs nois, que hi havia a la classe. Estar junt en el promès, feia les classes més amenes. Compartíem els treballs, els estudis i les il·lusions del futur. Donava forces i energies per continuar estudiant. 
-Amb la Cristina aprofitvem tots els moments lliures per anar als suburbis de la ciutat a ensenyar a llegir i a escriure les criatures dels emigrants. Moltes criatures eren anafalbetes, perqué no hi havia cap escola a llurs barris. En acabar la carrera, vam casar-nos tot seguit, com era el costum de llavors. No oblidaré mai el dia del casament: la Cristina, tota de blanc i el llaç rosat de la toia de nards i gardènies oloroses bransolejant al vent gairebé primaverenc. 
-Eren uns altres temps. L'amor dominava encara per damunt del sexe. Crec que la relació de la parella era més rica i profunda. Guanyava en dimensió sentimental. 
-L'ideal seria un entremig entre la llibertat sexual d'avui i la repressió asfixiant de la nostra època. La família té els seus valors, sempre i quan no esdevingui un insaciable déu babilònic, que sacrifiqui els seus membres, bo i coartant el desenvolupament lliure i sa d'acord amb les aspiracions i aptituds de cadascú. 
-En fi, sempre que no es regeixi per un règim totalitari. En el fons, la família és un micro-estat. Amb el meu marit vam viure només per a nosaltres dos sols. Lliures de traves familiars i de preocupacions laborals i econòmiques. Temps per a nosaltres, per a les nostres aficions. Ambdós teníem la sort de poder treballar amb horaris flexibles, que ens permetien de viatjar, conèixer gent i món. Ja durant la carrera, el meu marit treballava de corresponsal per a un diari estranger; després dels estudis, van contractar-lo de plantilla. Així vam poder viatjar molt. Amb ell, vaig descobrir el món. Amb els seus ulls i les seves experiències. Eren altres temps. El turisme de masses encara no havia irromput ni havia destrossat i fet malbé els paisatges i la cultura; la gent no estava malejada. Hi havia poquíssimes autopistes; a les carreteres, no circulaven gaires cotxes; a les ciutats, podies aparcar allà on volies sense problemes. Als restaurants, eres ben servit i no et timaven tant com ara. No hi havia turistes, sinó estiuejants i visitants. 
-Guanyàvem poc per permetre's gaires luxes. Anvem justets. Fins que no van apujar-me d'escalafó, no vam poder-nos comprar el cotxe. Entre els terminis de la compra del pis i del cotxe, les escoles dels nens i la vida cara no estàvem per malgastar massa. 
-Al principi, tampoc anàvem massa granats, però, quan vaig començar a fer traduccions i a treballar per a la rdio, van acabar-se els problemes econòmics. Érem feliços. 
-No teníem ni diners ni temps. Primer, les oposicions, després el treball, que era molt absorbent i al qual m'hi vaig dedicar per complet. A les meves hores lliures, treballava en un grup per a la rehabilitació de deliqüents joves. La Cristina opinava, que s'havia de curar el mal a les seves arrels i no només condemnar sense ajudar-los a sortir de l'atzucac, on es trobaven. La família m'ocupava tot el poc temps lliure. La Cristina vivia només per als fills i per a la seva feina amb els minusvàlids. Àdhuc, durant el poc lleure que disponia, va escriure un llibre infantil per a ells. 
-Tots dos compartíem els mateixos gustos i el mateix estil de viure: viatjar, anar als teatres, concerts, exposicions, ballar... Sortir amb els amics. Divertir-nos. Van ser uns anys únics i inoblidables. 
Als primers anys de casats, el marit encara duia el seu loden verdós, damunt la tela flonja del qual li agradava tant de recolzar el cap durant les passejades a la vora del mar per la nit, ben agombolada a l'escalfor del seu pit i dels seus braços. 
-Recordaré sempre el primer restaurant, on ell va convidar-me, encara d'estudiants i amb la butxaca bastant escurada. Abans de comanar el sopar, vam comptar exactament el que costaria, per tal que pogussim pagar-lo. Vam quedar ben pelats, però ens ho vam passar molt bé. Era un restaurant xinès. Llavors n'hi havia pocs i eren cars. Anar-hi era un luxe exòtic, que vam permetre'ns com a cosa extraordinària. I no me'n penedeixo gens! Els records queden i formen part de la pròpia persona. Ningú te'ls pot prendre mai més! 
Va ser un vespre meravellós. Inoblidable. La Idàlia exultava de felicitat. El cambrer els havia ajudat a treure's els abrics i els havia penjat tots dos junts, el d'ella i el loden verdós al penja-robes. Ambdós abrics ben junts. Entrebarrejats. Com eren ells dos. Indestriables. Per a sempre. A hores d'ara, d'ambdós abrics no en cantaria ni gall ni gallina. Havien anat a parat al rober per als necessitats de la parròquia. Després de tants anys, al súmmum, devien existir només com a parracs per treure la pols o netejar el cotxe. 
La feina del jutjat acabava d'hora. Tenia la tarda lliure. Anava a cercar els nens a l'escola, comprava i preparava el sopar. La Cristina arribava sempre molt tard. A vegades, havia d'anar a fer inspeccions a escoles de la província, i àdhuc alguna nit ni podia tornar a dormir a casa. Després d'haver donat el sopar als nens i dur-los a dormir, ho aprofitava per estudiar les actes i escriure les sentències en calma. Amb les criatures corrent per casa despertes, era impossible de concentrar-se. 
-Estic content de la vida, que vam dur. Vam viure intensament la vida familiar, que malgrat, que és molt absorbent, també té les seves recompenses. Les nostres feines ens permetien de realitzar els nostres ideals. A penes, teníem temps i lleure per a nosaltres mateixos, però era una satisfacció molt gratificant ajudar als altres i contribuir a alleujar les seves misèries. Responia a la nostra postura altruista i a la nostra filosofia de veure el món. 
-Sortíem molt. Teníem moltes amistats. Després del divorci, tothom s'ha retirat. Alguns ni em coneixen, quan em troben pel carrer. Per descomptat, ningú em convida ni ningú es recorda de trucar-me alguna vegada. Per resumir en pocs mots, podria dir que les meves amistats han donat prova d'una discreció tan gran, que, quan m'han vist en dificultats, s'han retirat tot seguit per no molestar-me ni incomodar-me amb llur presència. 
-Després de la mort de la Cristina, vaig deixar tots els meus càrrecs honorífics. A vegades, sobretot als vespres i als caps de setmana, no aguanto més estar sol i surto a sopar com avui. A casa sempre hi havia hagut molta bullanga i rebombori, ressonaven rialles i crits, trucades de telèfon... Ara només hi regna quietud, a la qual no hauria dit mai, que m'hi acostumaria i que, fins i tot, m'hi sentiria bé. Encara que, algunes vegades m'aclapara una mica. La meva vida era la Cristina i els fills. Ara tots són fora. Només hi ha un silenci pesat com una llosa. Amb la família del fill, ja és una altra cosa. 
-Al principi d'estar sola, va costar d'avesar-m'hi. Però ara també m'hi trobo bé. Àdhuc massa rebombori i massa gent al meu voltant m'atabalen. La mateixa soledat em fa companyia i no em molesta. Sé que és una bona companya, amb la qual puc confiar-hi, i que no em traïrà ni em deixarà mai. 
-Prendran cafè? 
-Sí. 
-Dos? 
-No, gràcies. No podria dormir. Té menta-poliol? Normalment no sopo i ara un te m'anirà bé. 
-Si t'hagués conegut quan estudiava, per comptes de la Cristina, la meva vida hauria anat segurament per altres viaranys. 
-Hauríem estat feliços ... o, potser, no hauríem estat feliços. El que és segur que aquest vespre no estaríem sopant junts ací a la claror d'una espelma. 
-O potser sí! Qui sap! 
Als primers anys de casada, el marit li feia celebrar el sant i l'aniversari amb regals i flors; anaven a sopar a un restaurant. "Avui la cuina no s'escalfarà", acostumava a dir. Acabaven el dia anant al cinema o al teatre. Eren feliços. Esperava aquelles dates per gaudir dels petits detalls, que alegren la vida i confirmen, que l'amor és encara present i viu. L'abric de loden verdós va acompanyar-la sempre durant aquelles festes. Potser el record d'aquell abric li havia quedat tan gravat a la memòria, perquè, un cop van donar-lo de tan vell i gastat, va semblar, que la felicitat havia desaparegut també junt amb el vell abric verdós. La Idàlia volia, que se n'hagués comprat un altre d'igual, però, tot i que a ell també li agradava molt, el nou era ben diferent: negre amb piquets blancs: "No puc anar tota la meva vida amb un abric loden verdós. La gent es pensarà, que sóc un guardabosc". 
-Segurament que no. La rutina de la vida quotidiana amb els seus milers de punts de friccions foragita el romanticisme i minva la il·lusió de sopar junts a la claror d'una espelma. De què va morir la Cristina? 
-D'accident de cotxe. 
La trucada fatal al migdia. Acabava d'arribar a casa del jutjat. Primer, la policia. Després, l'hospital. Urgències. No li volien donar cap informació per telèfon. Davant dels seus ulls plorosos bransolejava el llaç rosat de la toia de núvia amb nards i gardènies oloroses. L'accident havia passat a un poble de la muntanya. L'havien duta a l'hospital més a prop. Tanmateix, en Mart va tardar més d'una hora per arribar-hi. La Cristina ja havia mort. A l'hospital, no li volien donar cap explicació ni tan sols volien deixar-lo entrar a veure-la, perquè no es creien que fos el marit. Es pensaven que ell era l'amant i que el marit era el que conduia el cotxe, el nom del qual la Cristina havia mormolejant poc abans de morir. En Mart va quedar-se de pedra. La sang semblava, que se li havia gelat a les venes. El cap li rodava. Les orelles li xiulaven. Les cames li tremolaven. Li semblava que anava a caure en basca. Per sort, els de l'hospital se'n van adonar a temps i li van donar un sedant. 
-Els accidents de cotxe i el càncer són les morts més corrents de la gent jova. 
Totes les amistats coneixien la infidelitat de la Cristina. Tothom menys ell, com passa sovint en aquests casos. A l'enterrament, ningú va fer cap comentari ni al·lusió. No era pertinent. Malgrat que tots esperaven el moment de sortir del cementiri per comentar aquell succés tan picant, augmentat amb detalls fabricats per la fantasia de cadascú. L'amic de la Cristina, un amic comú, també s'hi va presentar. A ell, llevat d'una gran masegada i un petit vessament cerebral, no li havia passat res. Ni una esgarrinxada. Després, tothom, més o menys, s'havia retirat. Una part essencial i molt íntima de Mart havia mort i quedat enterrada junt amb la Cristina. La seva Cristina. Tal com ell creia que era. Tal com continuava sent per a ell. El llaç rosat de la toia de núvia, que encara guardava, li recordava el perfum llunyà dels nards i les gardènies d'aquell dia lluminós orejat pel ventet primaverenc. Aquell dia, en què havia estat tan feliç i il·lusionat. Com mai més seria i podria ser. Una part essencial i íntima de Mart havia mort i quedat enterrada; la resta havia quedat insensibilitzada. Si la gent l'embolcallava amb un silenci piadós, per què havia de pregonar la seva desgràcia davant d'aquella desconeguda? 
-Ja és bastant tard. Me n'aniré. 
-T'acompanyaré. Anar pels carrers a la nit és perills. I per a una dona sola encara més! 
Més perillós era de viure sola amb un marit violent i brutal. Quan li venien aquella mena d'atacs de ràbia, la colpejava sense pietat. Sense motiu. Sense solta ni volta. De sobte. D'una manera inesperada. Els ulls sagnosos. Saliva escumant sortia pels llavis. Crits i insults feridors ressonaven per tot el pis. Quan li passava, i tornava a ser ell mateix, s'adonava del que havia fet i se'n penedia. Li demanava perdó. Li prometia que no passaria mai més. Era el d'abans, el marit enamorat, encantador, falaguer. Li feia regals. La convidava a sortir; a anar a un restaurant; a ballar. Però els atacs de ràbia i violència tornaven. Cada vegada sovintejaven més. En els moments menys impensats. 
-No, gràcies! No cal. Visc a prop. No sóc poruga. Per aquest barri no passen gaires agressions. Hi ha una comissaria de policia, que està de guàrdia tota la nit. Endemés, ha parat de nevar. Després de sopar, transita encara molta gent pel carrer, que surten a passejar amb el gos i també és l'hora que passa el camió de les deixalles. 
Les primeres vegades, que el marit la va pegar, es donava la culpa a ella mateixa; potser l'havia exaltat i posat nerviós amb algun comentari inoportú i fora de lloc. Després el disculpava, bo i pensant que tenia problemes a la feina o que potser es trobava malament. Sovint tenia mal de queixal, que ja se sap que és un mal de ràbia. No s'atrevia a comentar-ho ni a descansar-se amb ningú. Opinava que els problemes de la parella, no incumbeixen a ningú més, llevat d'ells dos; tampoc volia posar mal fama al marit. Només una vegada, que no podia aguantar-se més, va atrevir-se a insinuar-ho a una amiga, que creia de confiança. La reacció d'aquella va sorprendre-la. En començar a explicar-lo-hi, l'amiga va tallar-la ràpida: "Si et tusta, és perquè t'ho mereixes!", va comentar-li secament. Des de llavors, la Idàlia va aprendre la lliçó i no va parlar-ne mai més a ningú. Ni tampoc ho feria ara amb aquest desconegut! 
-Sí, ha parat de nevar! El paisatge hivernal és molt bonic. Té una atmòsfera molt atractiva, gairebé enartant. 
Un dia, la Idàlia va anar a veure una pel·lícola -per sort, sense el marit-, que tractava d'aquesta problemàtica. Se li van obrir els ulls; va començar a llegir els pocs llibres, que hi havia al mercat sobre aquest tema. Va anar a consultar-ho a un neuròloga. Aquesta va desenganyar-la sobre una possible solució: 
"Són atacs incontrol·lats provocats per un excès ràpid i sobtat d'adrenalina, que el cos no pot absorbir tan de pressa -li havia explicat. Dissortadament, es tracta d'un cas clínic, que encara és tabú; per això, hi ha molt poca investigaciò sobre el seu origen i les seves causes amb la conseqüncia que, de moment, no hi ha cap remei. Tampoc no pots esperar trobar gaire comprensió de la societat. El millor que pots fer, és no parlar-ne. Hi ha molts més casos dels que ens pensem. L'únic consol, que et puc oferir, és dir-te que el teu problema no és aïllat i únic. Però, no hi ha res a fer! L'alternativa, que tens, és o aguantar o ... deixar-lo". 
La Idàlia havia obtat per la segona solució. Se n'havia anat, però les il·lusions i l'amor havien quedat allà on havien estat covades, on havien germinat; havien quedat allà, al seu niu. El final d'un gran amor, per al qual no trobaria mai més cap successor, pel fet de què havia estat únic. Són d'aquells amors, que només es vivencien un cop a la vida. 
- A la nit, la llum de les faroles confereix als carrers nevats un aspecte irreal. No sempre esté ocasió de veure l'asfalt tan llampurnant i tan innocentment nivi. 
-Ha estat una vetllada molt agradable. Adesiara, dóna gust de remembrar en veu alta, de compartir amb algú, records de capítols conclosos per sempre més de la pròpia biografia. Alleuja i descansa. És una manera de ressuscitar fibres mortes i també de tornar a reviure la pròpia joventut. Rejoveneix per uns instants. 
-Sí, un passat inoblidable ple d'il·lusions, el qual, dissortadament, no podrem reviure mai més, si no és en el món de la memòria. 
La Idàlia va mirar de reüll el rellotge. S'havia fet el pensament d'anar al cinema a veure aquella pel·lícula i, si s'afanyava, encara arribaria a temps per a la sessió de la nit. Els temes de conversa amb aquell desconegut s'havien eixarret. No hi havia res més a dir ni a comentar. El passat no pot aportar res més de nou, si no s'esquitxa amb la pròpia fantasia; tanmateix, a la llarga, s'agosta per monotonia. El futur és l'única font viva generadora de sorpreses i novetats, però cal estar preparat i madur per a rebre'l amb els braços oberts. 
-A reveure. Potser tornarem a concidir alguna altra vegada. 
-A reveure. No se sap mai, el que el destí ens reserva. 
Era bonic de trepitjar a pleret la neu novella, lleugerament engebrada. Cras, cras! Era una vivència incomparable i única. Cras, cras! Els peus s'enfonsaven amb suavitat, bo i deixant l'empremta coneguda i amiga de la sola de les pròpies sabates. Els sorolls eren esmortets. Després de la nevada, el fred no semblava tan viu. En Mart, perdut en els seus records, gaudia de donar un tomb després del sopar. Aquella nit volia encara acabar una sentència, però es trobava desvetllat i tenia ganes de ramblejar encara una mica pels carrers nevats abans de tornar a la casa buida i silenciosa. 
Dues persones seguien rutes divergents, tal com havien fet fins aquella nit. Havien sopat juntes, però cada una sola, acompanyada només pels fantasmes del propi passat, els quals constituíen una muralla infranquejable, que els impedia d'entrar en comunicació amb el present. Cada una, engarjolada en la presó de llur tirànic passat amb uns guaites feroços, que els coartaven per volar lliures cap a l'airecel d'un futur ignot potser més propici i rialler.