MANUEL DURAN
(Manuel Duran i Gili, nascut a Barcelona de pares catalans que s'exiliaren, estudià a Mèxic, Princeton i París. Actualment és professor d'Espanyol i Literatura Comparada a la Universitat de Yale. Ha publicat nombrosos estudis de crítica literària, així com diversos llibres de creació poètica. Donem a conèixer aquí un dels seus darrers poemes.) 
"El desembre congelat"
Vint Poemes de la Neu
Sense pietat ni odi,
imparcial com el cel, com el mar,
la neu cau lenta, inevitable com el cel, com el temps, com la mort.
Neu de cotó, neu de seda, neu
de llençols blanquissims acabats de rentar,
neu de lli i de porcelana fina, neu
del teu mocador amb una sola llàgrima.
Dos esquirols a la branca més alta del roure,
com dos nens abandonats,
miren caure la neu.
La neu sota el sol de la tarda
es torna boira tèbia, s'evapora.
El teu record no
s'en va tan fàcilment.
La gran nevada cau i cau,
la contemplo enlluernat. 
Ningú no s'ha atrevit encara
a embrutar-la amb graffiti.
Inclús les estrelles senten fred, tremolen i parpallegen
dins la nit insondable,
sobre la neu i la fosca.
Tres ratolins corren, busquen,
sobre la neu grisa,
sota la boira blanca.
Han perdut les ombres.
Dins la llarga nit
una sola flor blava,
assetjada pel vent i per la neu.
és que no hi ha justícia?
La nit, cega, es perd
al laberint de la neu fosca.
Demà, a trenc d'alba, la trobarem
amagada sota la pineda.
Ara fins en somnis
veig caure la neu
que el vent s'emporta bruscament.
Em desperto confús, tremolós, inquiet.
Com una gran llàntia transparent
que algú remonta al cel,
la lluna puja poc a poc,
sempre més pàl.lida i més blanca.
Sí, no oblidis, per passejar
sota la neu, el collar
de perles i les arracades
de plata fina.
Turons de neu blanquíssima,
muntanyes de flors blanques
que el vent va fent i desfent,
i surten, misterioses, del no-res.
Dues vegades blanca,
la neu jove brilla
sota la llum de la lluna
i el blanc silenci de la nit.
Més desolat que mai,
sota la neu i el vent, 
a la branca nua de l'alzina,
el niu abandonat.
Tallades per ganivets de llum,
les ombres dels pins sota la neu
s'allunyen pas a pas, en silenci,
cap a la boira i la nit immensa.
Sota la meva finestra,
aquesta tarda de neu i vent,
dos grans paraigües blancs
apareixen i, bruscament, desapareixen.
Sobre la branca nua,
un gran corb, burleta,
em mira, i sense dir-me adéu
obre les ales, s'allunya.
Blanc sota el cel gris
i sota la blanca neu que cau lenta,
un cigne s'ha endormit
i s'ha fet invisible.
El misteri de la nit més fosca
ens arriba de sobte, de molt lluny:
al cor del bosc feréstec
un mussol, solitari, canta.