JOSEP M. MURIÀ I ROMANÍ L'últim florilegi (Aquest recull de poesies, guardonat amb la Flor Natural en els Segons Jocs Florals de la Diàspora Catalana, s'ha publicat, juntament amb l'obra d'altres escriptors premiats, a l'Editorial Pagès de Lleida. Forma part del Vol. II de la col.lecció "Veus de la Diàspora." Més recentment encara ha estat publicat, en edició molt reduïda i fora de comerç, pel Centre Català de Guadalajara a Mèxic) ELS CIMS Aquells corsers alats, muntats per les quimeres, caigueren esgotats, sagnant de les illades, encara lluny del cim, la fita cobejada. Ara que dic adéu a aquest teatre absurd de vida universal, diré que els cims, els cims suprems, mai no han estat tangibles, no són més que miratges. SOMNOLÈNCIA Una pluja soporífera, amb un plom de persistència, rega la llavor oberta de la meva sang quieta damunt la pàgina en blanc de la idea. Boires d'absència desfan tota il.lusió per l'espiga. Si és que creix s'ho ha de fer tota sola. La somnolència breçola amb un vaivé d'insulsesa. Passa el tren silenciós de les hores i dels dies, sense conèixer estacions, comiats ni benvingudes. Inacabables riells sense entrebancs ni alicients, ni tal sols avorriment. Una tallada de temps inexistent. DESVIACIÓ Amb la mirada apagada, et demanava, obscurament pidolaire, un coixinet de boirina per als meus somnis de vida. Et demanava carícies de serenor al meu front que se'm marcia i una alenada de rosa a la sang empedreïda. Et demanava poncelles prometedores de veritats amagades i el traspàs d'inquietuds del teu cor a les meves caminades. La llum va tallar la nit, tot d'una, amb un rampell de follia. Fugacitat de llampec amb un destí ben incert. Jo et demanava... I tu em donaves cinc monedetes de foc --una per cada sentit-- en una safata freda. La mirada se m'encén, ja no sóc un pidolaire. DESFETA Vas entrar en mi com el simun en el desert, cobrint-te la bursada sexual amb el mantell estèril de la sorra movedissa. I així consumint-me amb acte inconscient les flors que em quedaven a la sang. Amb les teves ales de foc sense brasa ni flama t'emportares el meu dèbil tendal de transhumant, ombra esquifida, refugi d'esperança. Em robares la darrera moneda d'alicient; em deixares despullat en el desert, sense res del que es teu ni del que és meu, llevat d'un trist alè d'au migratòria que d'instint em pot portar vers un oasi. O potser, cobert per una duna pietosa, obtindré, satisfet,un efímer mausoleu. INDIFERÈNCIA Un tan se me'n dóna deixa que s'apagui el foc del passat. Els llavis se't clouen al bes abrusat. Les nines dels ulls apaguen els llums. La sang a les venes encalma el seu pas. No hi ha comiat, no hi ha res de res, com si la matèria muntés uns silencis salvatges d'espai. Tot sense retorn ni metes concretes. La indiferència total i absoluta. RECORD El meu esperit d'au migratòria, tristament ferit, va reposar, ales esteses, damunt del teu cos de carn de veres per a prendre alè; però la sang va parlar, feta foguera, i la teva va confondre's amb la meva. I s'estengué com un llarg temps d'absència. Per a tu la cendra de l'oblit, pas sense rastre; per a mi la brasa del record, que és cant sense veu, figura sense cos, el tot en el no res. Però no hi ha presència amb més fermesa que aquella que dibuixa el fum de la pensa. TOT SOL Amb la mirada ferida per la llum subtilment agressiva del cos dels estels --amfitrions de la nit tropical-- i amb els peus sensuals lliurats al tacte metàlic de l'últim alè de l'onada, em queden frustrades les ales sonores, naixent-me un instint d'escorpí. A la platja deserta, vestit amb una ombra de caçador fortiu, no puc trobar cap ésser vivent per a clavar-li el meu àvid fibló. Veterà de les solituds sé agradir-me a mi mateix, absorbint voluptuosament el meu propi verí. El mar s'aixeca i apaga totes les llums dels estels, la nit es tanca amb tètric portal. La platja s'estén infinita dessota un tendal de foscor i l'ànima s'empassa l'arena per tot aliment. ELS ZEROS TOTALS Amb llàgrimes alades que tenen un sabor de temps indefinit, humitejo les arrels del que fou la teva presència. Així sorgeixen les flors sense colors ni formes que precisin l'exacte valor del seu destí, Flors inconcretes que mai no es marceixen, omplint els espais desconeguts que vol tallar la proa del meu front. Amb aquestes flors se'm mouen els sentits units als teus que se n'anaren, creant l'agosarada resistència a l'etern rodar, martiritzant, dels zeros totals. JO MATEIX Amb la solitud vençuda i estesa tremolosa en el llit de les fulles despreses pels dits temporals, escolto l'alosa que retorna el càntic tardoral. Fermats a mi els somnis sense traves de nocturns diàfans que mai no conegueren carícies de l'aurora, vaig teixint amb trames fatals el llenç inefable per amortallar-me jo mateix. Amb plom al cel de les il.lusions i amb plom al bategar de les entranyes, negant-se'm la terra desolada a rebre la llavor de l'esperança, em serveixo jo mateix, com ofrena mortuòria, l'àmfora, tota buida, del meu nom. I m'ofego amb grapa decidida un crit d'esgarrifança. NUESA Amb les mans ben obertes que s'estenen per dimensions receptives infinites, absorbeixo la teva real, tangible i palpitant nuesa completa com una imatge de la veritat més pura. Així, amb una ofrena corporal perfecta, comunicació directe i espontània, sento com se m'inunden les venes de la teva sang encesa i plena de secrets hermètics. Si tota nua m'obrissis el pit amb un punyal d'estrella m'hi trobaries el cor sotmès en un silenci per concentrar-me vida. EL MOTOR DEL TEU PARLAR Diga'm, amb el llenguatge obert de la mirada, a quin racó de l'ànima portes amagat el silenciós motor del teu parlar, pètals de frases que il.luminen amb la viva explosió dels seus colors. Intueixo uns missatges esotèrics despresos del cos del teu alè. I amb ells breçolo els meus sentits amb tot i els seus heralds de valentia. Paraules d'harmonies siderals que llisquen subtilment per l'epidermis sense arribar a l'entranya del desig Paraules i paraules, indicis per la incògnita a la recerca de la qual dedico el meu delit, convertit en enfilall de frustracions. Brilla el teu mirar amb força diamantina i alces la veu sonora amb túnica de festa. Sense parar de dir no dius mai res del maleït motor del teu parlar, com si el portessis dins el cor del vent. VIDA, COM SIGUI Suspesa d'unes branques il.lusòries se'm gronxa l'esperança vestida amb una capa d'utopia. Mentre que davall, en un cercle de terra ressecada, es remouen per vents incalculables els ossos descarnats del que és real. En el sí del declinar carnal, amb somriures d'anacrònics oripells, es congrien els cucs, punts terminals. Però, tot d'una, em redreço amb un gest de rebel.lia i un esperó de voluntat als ulls. Amunt l'esperança amb màscara d'eufòria! Que palpiti ben alt el cor tot ple de sang! Anhelo vida, convulsionada vida, amb indòmites ales. Vida que si cal comporti la negació de tot el que és tangible i canviï el que és real per fantasia. INTERNACIÓ El sepulcre llumeja amb la flama perennement gelada i amb una veu que s'eleva vertical. Monòleg que absorbeixo tot estenent les branques del meu tronc sense notes intruses de fullam. Llenguatge entenedor per les oïdes dels meus sentits hermètics sota el lacre segellat amb el nom d'ella. Continuada mort del pas indiferent de cada dia. El ritme de la sang em queda inalterable i els ulls, com si fossin vàlvules tancades, se'm neguen amb cruesa al raig del plor. Internació de tot, dins l'estreta immensitat del meu espai. PÒSTUM Aquestes parpelles que amortallen, amb rígida fredor, els missatges encesos dels teus ulls, les vull alçar amb foc del meu alè des d'una llunyania que no té cap mena de mesura. Vull veure com m'arriben altre cop les paraules aquelles sense sons, fetes de llum només i ofertes a la meva percepció. Sento tot el que em dius i en ric i en ploro, tancant-ho en el meu clos tal com el camp llaurat rep la llavor. Aquesta llavor que s'obre tot d'una i em dóna la flor del pòstum enllaç. L'ABATUT Al dessota d'una capa ben quieta de núvols sense vent, doblega els seus genolls l'home abatut. Els turmells despullats d'aquelles enyorades ales impulsores i els ulls penjats al pit com picaportes, demana almoina al pas del temps amb bocinets de frases tremoloses i estesos els palmells d'ambdues mans. L'home abatut potser espera que el cel compadit obri una escletxa per regalar-li una estrella. LA CAMPANA Amb la quimera exhaurida, demano, no sé a qui, una mica més de vida per a poder-me morir amb la mort de cara a cara i així donar-m'hi de ple, tot podent sentir encara com se m'emporta l'alè. Toca a morts una campana amb un so per fer entristir. És una veu gens llunyana que potser sona per mi. El cor m'omple de blanesa l'encanteri del batall. L'esma ha caigut ben estesa, la vida va camí avall. LA BATALLA DE L'EBRE El riu Ebre s'ensagnava, quin dolor viure per l'Ebre! Jo hi apagava la veu però hi tremia de febre. S'hi destrossava la carn nit i dia sense treva. Hi havia moltes banderes, enlloc hi havia la meva. Damunt la terra amorosa, ferida per la metralla, hi reposava la galta en el bo de la batalla. La terra sí m'entenia, amb carícies a la cara em parlava amb veu de mare, l'única veu que era clara. A NOSA DEL PASSAT Amb els dits adelerats de l'esperança, nutridora com el pa de cada dia, vull arrencar-te aquests aires seculars de ploranera, i et vull cloure aquesta mà de pidolaire tothora estesa per aplegar moneda batuda amb vent. Dels murs atàvics despenja't les garlandes descolorides i rosegades per cucs de melangia. I no vulguis més morats de recordances flagelladores. No comportis que et desgranin efemèrides d'un rosari rovellat penjat al coll. En el teu cel hi ha massa banderes esfilagarsades; en els teus ports massa ensonyaments per naus desmantellades, i en els teus camps es podreix l'arrel del pi de les tres branques. Desfés-te de la nosa del passat. Viu l'hora del present, puntal del que vindrà. La llum, la plena llum, però no la perpètua mitja claror. PERDUT Amb els braços ben oberts saludo un sol de migdia. No conec aquells indrets però rebutjo tot guia. S'obre el cel de banda a banda i tot s'inunda de blau. És l'eufòria que comanda amb el seu càntic suau. M'he perdut dintre els espais d'un immens grumoll de vida. Ai que bé si mai dels mais no trobava la sortida! LA NEU Feta aigua transparent baixava riallera la neu de la muntanya. Duia bocins de cel i resplendors d'estrella. Amb mística emoció agenollat bevia, fent got d'ambdues mans, la mostra moridora del més enllà infinit, copsat per la neu verge del cim de la muntanya, amb calma de cel blau o amb údols de tempesta. PAPALLONES Contemplo amb la mirada diluïda en la il.lusió de les formes, aquestes papallones amansides que et segueixen els signes dels palmells amb els colors oberts i resplandents. I tu somrius en veure que no perden la ratlla de la vida. Oh! mans esteses que no demanen res, plenes com són de tanta simfonia. Papallones d'amor com picarols de llum. Deixa'm, amada, que me n'ompli els ulls sense veure res més, reclòs en un món sense miralls. Colors i més colors se't multipliquen i et vessen de les mans. CANDIDESA Vull cantar, cantar tothora i mai no sabré per què. Per treure neguits a fora o bé cantar per no re? Cançons que són una mica esqueixos de l'infinit amb tonada que somica sense tenir cap sentit. Sóc un acèrrim cantaire i mai no tinc cap oient. De solfa no me'n cal gaire, les notes les trec del vent. I sempre canta que canta, amb cançons vaig fent camí. I si l'ànim se'm decanta els aires canten per mi.