


MARIÀ AGUILÓ (1825 - 1897) 






DECEPCIÓ

Malalties de l'ànima no maten,
n'agonitza hom llarg temps, mes, ai, no en mor ...
Per dolor, les parets del cor no esclaten,
sols los ulls són qui esclaten amb greu plor.

Mes les llàgrimes cruels, que els ulls enceten,
del cor no trauen la infernal cremor;
mullen ses fibres que eixamplant-se baten,
i així hi cap més dolor dins nostre cor.

Ai del mesquí que en hora maleïda
per ésser naix d'alts sentiments traït:
la mort mateixa en fuig, i en fuig la vida!

Viu per provar amb desficiós neguit
que, si els desigs de l'home són sens mida,
també el cor pel dolor és infinit!






JOAN ALCOVER (1854 - 1926) 



Cap al tard





DESOLACIÓ

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.




LA RELÍQUIA


Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...

Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa, 
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens féiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.

Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol, 
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari, 
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi. 
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta, 
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.

Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia, 
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa,
i encara no manca,
penjat a la branca, 
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora, 
despulla podrida d'un món esbucat...

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.





LA BALANGUERA

La Balanguera misteriosa
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca b&eacute; cavil.la
teixint la tela per dem&agrave;.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filar&agrave;.

De tradicions i d'esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa que s'enfila, de la 
vellura que se'n va.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.




RECORD DE SÓLLER

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa...
Ja coneixeu la vila d'ombrívols carrerons,
la rica vall de Sóller, entre serrals estesa,
on totes les vivendes tenen un hort al fons.

Era senyor de casa el somni de la sesta;
la posadera em feia senyal de que emmudís,
posant-se els dits als llavis; una verdor xalesta
pel portaló guaitava com auri paradís.

L'hort m'oferí refugi, capçal la soca blanca
del taronger; en l'herba em vaig tombar; l'eixam
d'insectes, com espurnes, brunzia per la tanca,
i em feia pessigolles al front l'espès herbam.

Eren les verdes tiges profunda columnada;
filtrava, ran de terra, l'esguard per allà endins;
dansaven les corol.les de fulla acarminada,
com baiaderes entre pilars esmaragdins.

Llavores un misteri per mi es va descloure,
torbant la fonda calma del cor adolescent:
entrà una jovenesa amb els cabells a lloure
que un raig de sol feria com nimbe resplendent.

Amagatall cercava per treure's una pua
del cos; a totes bandes girà l'ull inquiet;
s'alçà la falda roja, mostrà la cama nua
que més amunt tenia una blancor de llet.

Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentir;
l'esglai que sentiria la bergantella tendra
que es creia tota sola, si s'adonés de mi!

I el nin va tornar home... Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
a l'abscondit ivori de l'Eva, tan dejuna
de dar-me el fuit de l'arbre simbòlic a flairar?

Mai més l'he retrobada; i veig com aquell dia,
fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc,
i el món d'una edat nova, inconscient m'obria,
incendiant la porta sense percebre el foc.

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa,
vos que caceu libèl.lules en la presó del rim,
prenent-les per les ales amb tanta subtilesa
que no se perd ni un àtom del matisat polsim.










FRANCESC ALMELA I VIVES (1903-1967) 








EL FAROL

Farol del carrer patètic,
farol dels segle dinou,
fill de la llàntia de bronze,
nét del domèstic gresol:
els avanços t'oblidaren
any per any i poc a poc.
Solament un funcionari
-pobre Longinos a sou-
et visita a l'horabaixa
amb la llança que et remou.
I ta llum és una nafra
de pus que vol i no pot
escampar-se per l'atmòsfera,
per les clotades de llot,
per les parets sense portes,
sense reixes, sense sol.
La teua llum, devegades,
se tiny amb matisos grocs
d'envegeta per la lluna
que és clau del cèlic trespol.
La teua llum, altres voltes,
s'empara d'un caire roig
en vore l'home i la fembra
que es lliuren a eròtic joc.
Però sovint es destrien
hores i nits al teu volt
que no passa cap persona
i que l'estelada dorm.
Xiula, xiula la ventada;
rellampega, trona i plou.








amestres.htm



APEL.LES MESTRES (1854 - ?) 







CANÇÓ TRISTA

Era un pobre teixidor
que teixia, que teixia,
era un pobre teixidor
que teixia nit i dia.
Teixia un somni d'amor
que era un cel de poesia;
per trama pena i dolor
per urdit, goig i alegria;
el seu cor per obrador;
per tela la fantasia ...
Era un pobre teixidor
que teixia! que teixia!

Mes l'amor és un traïdor,
tot engany i picardia;
obre l'ala al bo i millor
i s'allunya ab el nou dia.
I ara el pobre teixidor
ja no canta com solia
gira els ulls en la foscor
i li sembla que somnia;
i morint-se de tristor
troba dolça sa agonia ...
Era un pobre teixidor
que es moria! que es moria!







anonims.htm



Miscel.lanis (cançons, anònims, etc.) 
Miscel.lanis (cançons, anònims, etc.) 






Auca de l'Enfadós (o La Fi del Cagaelàstics) (atrib. Pere Quart) 
Muntanyes del Canigó (cançó popular) 
Oda a Clementina (atrib. Quim Monzó) 
Poema als hackers (atrib. un vailet del M.I.T.) 
Himne del Barça (Jaume Picas i Josep Maria Espinàs) 
Els Segadors (himne nacional de Catalunya) (anònim s. XVII) 
L'Estaca (Lluís Llach) 
La nit de la iguana (?)
		









arderiu.htm

Click on a  icon next to a poem to read its English translation


CLEMENTINA ARDERIU (1889 - 1976) 






CANÇÓ MANYAGA

Si una dolça feblesa m'escau,
jo diré com em plauen les roses;
si una dolça feblesa m'escau,
jo ho diria si goses no goses.

Com l'infant que ja sap que és petit
i se'n val amb ingènua malícia;
que ara em sento el voler arraulit,
pres tot ell d'un desig de carícia.

I seré una doneta només,
tota plena de planys i de noses,
i quan vingui l'amat amb son bes
li diré com em plauen les roses.




L'ESPERANÇA, ENCARA

En la meva donzellesa
ja et portava dins el pit,
Esperança, Confiança,
moviment de l'esperit!
arderiu_.htm

Click below on the  icon next to a poem to read the original poem in Catalan


CLEMENTINA ARDERIU (1889 - 1976) 









SONG OF BEAUTIFUL TRUST

 (Translation by Sam Abrams) 

To my beloved I have given
all the keys;
I have all of his,
so we make peace.

Yet there is a chamber,
deep in the back,
we cannot enter
not even briefly.

So many hidden powers,
so many thoughts
escape there
at all times.

It would be rather useless
to try to catch a glimpse:
the uproar would strike you
harder than a rock.

Let us be contented with a shadow
or an echo.
Let him keep his accounts
as I do mine.






aribau.htm



BONAVENTURA CARLES ARIBAU (1798-1862) 








A LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que, des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del jueu
e almig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe fron coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents;
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare e de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

&#191;Què val que m'haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella
si el cant dels trobadors no sona en mon orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells avis
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora
que al pensar en sos llars no es consum ni s'enyora
ni cull del mur sagrat les lires dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobe sol, parl' amb mon esperit,
en llemosí li parl' que llengua altra no sent,
e ma boca llavors, no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix doncs per expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la gròria;
e pàssia per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, i a la posteritat.







balaguer.htm



VÍCTOR BALAGUER (1824 - 1901) 






bartra.htm



AGUSTÍ BARTRA (1908-1982) 







-

Quan de mi, finalment, sols quedaran les lletres
posades com ocells damunt els cables tensos
dels esperits fidels als himnes de la vida,
un martell plorarà per la llum apagada.
El dia portarà corones de mimoses.
Potser hi haurà perdó en la mar que no calla.
El sol tindrà a la boca la seva sempreviva
i noves veus diran l'alegria de l'aigua.
Els vent devastarà el fanal i l'estàtua.
Els estius lluiran les seves bruses grogues
i el bastó blanc del cec sonarà als carrers grisos.
Entre les roques aspres i als boscos de les ànimes,
Orfeu seduirà les anònimes bèsties.
Vindran els plenilunis a fer fremir les verges
que esperaran l'amor entre els grills i l'acàcia.
Jo ja no tindré rostre. A mes oïdes d'herba,
el temps farà dringar un cascavell d'estrelles ...




EL NOU DIA

Sí, hom veurà més enllà d'aquestes estrelles taciturnes,
més enllà d'aquesta llarga nit de mans crispades,
per damunt els meandres de sang i foc,
per damunt els munts de runes fumejants i tenebres xopes de llàgrimes,
per damunt el dolor dels vius i dels morts,
aixecar-se la màgica claror precursora.

Vindrà enmig del gran silenci de tots,
d'un gran silenci inefable de sang aturada i d'ala que s'allarga.
Vindrà lentament com una llum coronada de somnis naixents i d'innocències porugues,
com una plenamar de tremolosa placidesa i d'escumes de pures nostàlgies,
com un bressol curull d'astres recents, d'aigües immòbils d'estupors i d'aurores boreals exànimes.
Pujarà al món com una saba calenta amb anhels celestes.
Les aloses es perdran a l'infinit emportant-se les darreres angoixes,
les neus eternes dels cims es fondran per fer-se abraçada d'ample riu,
de sobte els perfils dels homes tornaran a ésser humans i familiars
i cada ànima serà un íntim repicar d'hosannes.
I a frec encara del record de la finida grandesa heroica del martiri
- espetec de banderes, nervis de clarins, terra a la boca i negres les mans -
els mateixos pensaments faran transparents els fronts i amples els somriures.
Pàtria Nova! Gegant de ferro i de pètals que acabes d'obrir els ulls al teu destí d'escumes i palmeres,
homèrica meravella que sorgeixes de la visió i el suplici	dels que t'han volgut amb l'intel.lecte i amb les venes,
cor flamejant que rodoles pel glaciar d'una Europa pusil.lànime i bàrbara:
quin alè de volcà florit et gronxa? Quina tèbia cascada de vellut t'agombola?
Et redreces al centre de la història viva de la Humanitat com una imatge de bellesa eternal,
amb el geni vindicatiu d'unes races el fecund dolor de les quals grava el seu perfil damunt el granit de la Immortalitat.
Pàtria Nova! Els teus fills predilectes han eixamplat els àmbits dels teus futurs,
han fet rectilínies i infinites les teves rutes.
Comences a caminar pel Tiberíades de la Victòria amb una tristesa majestuosa.
Et saluden des dels fons dels segles tota la bondat i amor de la terra.



A MOLTS LLOCS D'AQUEST MÓN ... 

A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur
amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma
- que l'arbre de la nit ha madurat - de llum i aroma.

A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja
amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,
i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa
de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?








bauca.htm



MIQUEL BAUÇÀ (n. 1940) 




El crepuscle encén estels 


 [142] 

Conduïu-m'hi de seguida,
al sepulcre del jardí
de Josep d'Arimatea.
És igual que sigui buit.
Jo vull ser-hi abans que arribi,
mig betzola, impacient,
Na Maria Magdalena.





Altres poemes 




UNA VEGADA ENCARA... 

Una vegada encara, anit, torn a pensar
que si no t'haguessis mort com et morires,
jo, a l'estiu, t'hauria recollit
molts feixos de llenya seca per cremar
a l'hivern a la foganya i perquè tu
poguessis adormir-te vora la flama. Aleshores,
els teus somnis haurien fuit per camins de tendresa
i s'haurien omplert de petites illes de felicitat,
petites illes contra la meva trista adolescència.
Per Santa Margarida hauríem anat a la fira del poble,
i després hauríem anat a veure el mar.
Quan la vellesa t'hagués acalat,
jo mateix t'hauria fet un gaiato d'ullastre,
i els verderols haurien xiulat enmig de les roselles.
Jo hauria duit uns calçons apedaçats i descolorits,
i un capell de palla m'hauria tapat un poc els ulls.
Quan les figueres que estan devora el camí
haguessin començat a deixar caure les fulles,
jo mateix hauria preparat un poc de terra per tapar-nos
a tots dos, si no t'haguessis anat fent aquella rialla de morta.




-

Els diumenges, a la tarda, al pobre barri
de Santa Marina, a la menuda rambla sense ocells,
amb arbres bruts de fums, amb cinema de dues pessetes,
al bar La Parra, amb el tocadiscs llogat, ballen
els fills dels obrers, sota la benigna mirada
de les mares grasses.
Els nois estrenyes les noies davant la setmana
de por que se'ls ve al damunt. Els nois no parlen.
Les noies somriuen i s'abandonen amb mesura
als braços i al ritme del fox. Les parelles
alternen, tristes, i s'evadeixen ... '... fins a l'eternitat!!!'
El cel és gris, com sempre, damunt el pobre, brut barri
de Santa Marina i damunt les parelles
que s'evadeixen fins a l'eternitat ...







bonet.htm



BLAI BONET (n. 1926) 



El jove 



ECCE PUER

Ja és ell. Ja espera: ja segueix la terra
com el roure aterrat segueix el cel.
Des de la font dels peus mira la serra:
no en sap l'altura, però en sent el bel
que hi fa la vista sense l'Ull dels ulls,
que, d'arbres, rius, n'enyora just l'arrel.
Sent que és un llibre viu; n'odia els fulls ...
Vol just sentir; pensar es mor en dos bulls.

Creure és sentir. Tot ell es posà a creure
en el verd taronger quan en tocava
i n'estirava un tarongí per beure.
Necessitava set i set creava
per poder creure en el tarongerar,
que sentia davant i l'abeurava,
acompanyant-lo en el sentiment clar
d'haver un got d'arbre al vel del paladar.

Ara que ja hi veu fort, veu que el roser
és de l'Origen, d'enguany és la rosa,
que surt com el jovent surt al carrer.
Del meu Origen tinc la porta closa,
perquè ca-nostra sigui l'estranger,
com n'és el vol de l'aire de l'alosa.
A tothom tinc obert el sant voler
vinclar el meu verdanquet de magraner.

No digueu, no, que jo vaig massa lluny.
En l'amor ningú no es fa massa enfora.
L'amor va sempre prop, és com l'encuny,
que just signa on el temps ha arribat d'hora.
Sóc qui no té remei però s'exalta,
una tardor de roure que no plora,
perquè és foc cristal.lí d'una malalta,
broixa terra, on patir és ser donat d'Alta ...




NATACIÓ

El meu pare havia defensat els colors
de la nació, tot nedant lliure
just cent metres a una piscina,
on vuit cordes de plàstic figuraven
vuit carrers tancats per a vuit nacions lliures,
que n'eren perquè solament tenien un noi
només amb un banyador dissenyat en cursiva
com a reclam per a fer publicitat de la raça.

Ahir vaig fer quinze anys. Dels set ençà,
en què els pares em llançaren a la terra
a defensar l'honor de l'Estat a una Olimpíada,
he nedat cada dia cinc mil metres
de braça, de papallona
i, entre estil i estil, mil metres d'esprint.

Avui era dissabte. No tenia
entrenament. He anat al club, però,
on tot de nenes i xicots xisclaven.

Com que tenia lliure no sé què
i el decapvespre, també, perquè he mirat
totes les noies en una nena,
he entrat com d'adormit en un
dels vestuaris no sé jo per què.

No hi havia ningú, just olor d'aigua
al plat lluent de les dutxes i l'aroma
que el pantalon, l'anorac i els eslips blancs feien,
penjats i sense els nois.

M'he amidat i, sense les sabates,
he fet u vuitanta, sense el pare i la mare.
Mai no havia tingut, no amb el llum apagat,
l'acudit de pensar en les edats que travessava
amb el verdanc de les meves altàries.

Un rancor, que començava just a inflar,
em deixondí, com el brusc ventim d'una llendera,
de la son en què jo, feia quinze anys,
vivia adormissat entre les flors
del cotonerar que m'embenava
i em feia creure en una nafra,
de la qual just existia la bena ...




LO PUS BELL CATALANESC DEL MÓN

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres cristal.lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l'oliva,
armat esvolot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l'albó com d'engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridencs pins
que s'enfilen amb xiulo a les voreres
d'arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres ...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.




DRETS DAVANT LA PORTA

Pitjà el botó esgrogueït del timbre.
Al replà hi havia un callament,
temorec com de greu cosa invisible
en una mena de pietat, no.
No era això. Al silenci del replà,
s'hi sentien, entorn meu i de qui m'hi era
la colla i companyia, unes primes
ombres d'això que anomenem brossa.htm




JOAN BROSSA (n. 1919) 



Flor de fletxa



LES TEVES MANS

Embolcallen amb vels goig i tristesa.
Són sostre d'una xarxa de perfum,
són els ventalls, amor, del meu costum
i serveixen d'espasa a la sorpresa.

M'agraden quan alegen entre el fum
o quan remouen brins de senzillesa;
les teves mans són alegria encesa
i fulles d'un pomer al clar de la llum.

Castellets de l'amor. Flames de ploma.
Són banderetes del teu parlar. Són
i toquen sense pes, clares d'un món

que tu modules des dels teus Bagdads.
Respires per les mans, amor. Són poma
i estel saboner quan renten els plats.





Poemes de seny i cabell



LA LLIMA DINS EL PA

Sonet, voldria omplir la teva gerra,
fer-te baixar suau cap a la rima,
condimentar-te amb herbes de la terra,
desfer-te la cotilla que t'aprima;

arraconar forats cap a l'esquerra,
marcar amb petjades la teva tarima,
dar fe del pas dels astres que soterra;
al pa dels mots, però, trobo una llima.

No et vull cuiner, sonet, antiga copa
de rimes. Jo, que escric la fruita amb vida,
no vull prendre la mida a l'alta lluna

ni enterrar l'ombra sota els rocs. Sé d'una
saliva sense nusos; descosida
del teu estoig de roba em ve a la boca.




PERSONATGE

L'ardidesa del Cid
L'autoritarisme de Felip II
La voluntat d'imperi de Carles V
I el cul i la veu d'Isabel la Catòlica.





Sonets a Gofredina



 [XXIV] 

Hostessa amiga, amor blanca en el vent
em plau obrir-te sense fullaraca;
el firmament és com un peix que ataca
i el meu amor incendi transparent.

Tu dónes tombs oberta entre or i argent,
tota de lluna, sense ni una taca;
tancada ahir, avui no ets opaca
i t'embanderes de mirar el present.

Tu ets el bosc. Em moc com gra de sorra
i al fons de tu m'has fet blau esteler
del teu amor. Ho diré enllà, diré

la meva joia i arrencaré a córrer
unit a tu, amb força, pel carrer,
torre d'amor, gentil, la meva torre.






Antologia de poemes de revolta



ELEGIA

Salvador, per a tu no hi ha Amnistia;
cap joc de queixes no té res a fer;
però el teu pensament, gall guerriller,
recosirà la llum en el nou dia.

M'empeny el seny, i aquesta ofrena té 
afany de lluita que el fullam canvia;
el teu exemple, vora l'alegria,
darà salut a qui no perd carrer.

La Llibertat, columna de la fruita,
fa clara la diada de la lluita,
que a poc a poc va esdevenint filó.

Rellotge sempre de la gent que lluita,
obres la gàbia a muntanyes. No 
has caiguit pas! Puig Antich, Salvador!


			2 de març de 1976

 






L'U DE MAIG

			A Xavier i Maria Dolors

 
Poble: deixa anar el xàfec i amara la batalla,
estrelles de finestres acuiten la claror,
prou passes endarrera, amunt la revifalla!,
tornem al primer dia de revolució.
Estripa munts de seda i pren altes les atxes,
camina dret, camina, i bat amb noves ratxes
el plany de la foscúria; serenes les torratxes,
respira nova pluja i encén tot el carbó.

A l'ombra s'entrebada la porta d'un nou dia,
no fugis de la ruta, que el pas et darà pa;
la cendra que t'enfonsa pertany a una altra via,
l'hivern no ens ha de perdre si aquí ens donem la mà.
Esclati una tempesta damunt la lludrigada;
que trons i llamps rebatin el curs de la ventada,
contesta a qui et despinta, dóna per acabada
la nit militarista amb sol republicà.

Ajunta escopinades i veuràs com s'allunya,
la venjança de l'ombra et deixarà tot sol;
emprèn la caminada, t'envia Catalunya:
la llum et farà pactes i agafaràs el vol.
Oh sol vivent, tu, poble, aixeca la bandera,
amb gran estrall de brases fes d'estrella primera,
rebenta a fuetades la cabrota amb guerrera
que entenebreix les platges des d'aquell juliol!




REVOLUCIÓ CONSTRUÏDA

			A Guillem i Pilar

 
Subratlla la raó qui no la té,
la pols ressona damunt l'estructura,
i mar i terra mostren la juntura
girada per la sang i pel diner.

El qui exerceix el poder, no cal fer
embuts, s'omple el barret de confitura,
es torna defensor de la cultura
i en tot ans primeríssim que primer.

Estrofa, crida, deixa't d'ors i emblemes!
El pensament traspua aquests poemes
i obre les ales al vast horitzó.

Guanya amb els seus ocells tots els dilemes
i escampa la certesa que res no
ens cal sinó la Revolució.





Passat festes 



LA VEU ESCRITA

Passen les hores, els dies, les setmanes.
El mes passat ja és molt de temps.
El rellotge toca contínuament l'hora.
El sol de març tot ho adoba.
 (No estem amb un lleó que trepitja els ocells
i té un lloro a l'orella.)
Ara m'arrepenjo en una paret.
He fet servir d'escombra aquests poemes
per netejar racons del pensament.
Alguna vegada m'he pintat de negre,
però les frases han sortit directes
i s'han convertit en una eina
de la tenacitat contra la pega.
A partir d'un cert grau de poder
el judici moral ja no és possible.
Els interessos de les nacions
veiem que pugen sobre els drets humans.
Venen com fan les coses
i no les coses que fan.
La millor sort dels daus és no jugar-hi.
Muntanya avall tothom entra a la dansa.
No hi ha ningú que traci una muralla.
Els catalans preguntem
i els forasters no contesten.
Per això sóc dels qui creuen que l'aigua és trista.
Veig en els sorolls
la prolongació de les paraules.
Encara som lluny d'un cel sense núvols
i a la terra els déus estan en males mans.
La santa obediència al servei de qui
no és sant poc sembla una virtut.
Als llibres sagrats hi surten cucs
que s'alimenten de lletra morta.
Quan estic pensatiu m'agrada tenir obert.
No puc afegir res més
a la veritat que porto dintre.




PELS JARDINS

Fer sortir del capell cintes i flors,
una tórtora morta dar-la viva;
reconstruir la carta, excepte el tros
que té guardat el públic, em captiva.

Gravar un estel o un triangle en un os
amb força de tenebra venjativa;
de nou i durament saber-se exclòs,
fer un crit d'horror amb remota saliva;

trencar un mirall entre remor de blat,
anar descalç i trepitjar el mercuri,
em captiva. Em captiva la claredat

per afegir tenebra al meu auguri
i desbastar aquest bloc d'eternitat
que no desorganitza cap murmuri.






carner.htm

Click on a  icon next to a poem to read its English translation


JOSEP CARNER (1884 - 1970) 




Lloc



TRES NOIES

Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.

Inconegudes ja de llurs mares,

van deleroses qui sap a on;
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.
Oh nova glòria, ben tots memòria!
Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent!





LA RENOUERA

Al volt de la primavera
que coses no fan brogit!
El vent per les fulles noves,
la nova esperança al pit.
Jo sé una gentil minyona
que mai no té el cor marrit:
li diuen la renouera
pel cant i per l'esclafit.
- Minyona - li diu son pare -,
qui riu no té el seny complit.
- Minyona - li diu sa mare -,
no cap noi va tan ardit.
- Minyona - fa el veïnatge -,
tenim el cap consentit. -
La noia va a la finestra
i es posa damunt l'ampit;
amaga la seva cara
en un claveller florit.
Llavores fa una veueta
igual que un ocell ferit:
- Vingués el que jo voldria,
de dies o bé de nit;
com una ombra el seguiria;
mon pas no fóra sentit.





FIDELITAT

M'hagués llevat l'esguard una espasa roenta
jo reconeixeria encara, poble meu,
tes cases, per l'olor de l'encens la de Déu
i la del moliner per una olor de menta,
i per l'olor del pa sabria quina és
casa de cada un dels tres flequers,
i tot flairant l'espígol que es torç damunt la brasa:
- És a can Po - diria -, de vint anys ha malalt -,
l'olor del socarrim trairia la casa
del manescal.

Si un filtre m'hagués pres la meva recordança,

vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
cada carrer m'hi faria el seu crit:
- jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
- jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
- jo só la cantonada
on, roja del ponent, vingué l'enamorada,
- jo el carrer del safreig, - jo el carrer del mercat,
- jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
- jo só el camí reial, de tanta de requesta:
eres petit, petit, ton pare cada festa,
ficant-te en una sàrria de l'ase, amb cor suau,
cap a la vinya et duia per giravolts de pau.

Si la malaventura m'hagués llevat el seny

a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
em voltaries l'ànima, sense esclafit ni reny,
i ta dolcesa m'acompassaria.
Es sentirien veus de noies en el pont;
la merla cantaria ran de la pau nocturna.
Cauria de mos ulls l'anguniada espurna
i el remoreig de fulles em tornaria el son.
Enfront de cada terme, enfront de cada espona
jo sentiria un tel d'oblit que m'abandona;
a cada mata, a cada roc del meu camí
tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
I prop del rierol que llisca entre falgueres,
veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
m'aixecaria, nu de les meves quimeres,
i somriuria del meu dany passat.






Ofrena



DESOLACIÓ

Com dir-nos més germà i germana
si hem fet, plegats, el nostre dol?

&#191;Com parlarem de la fontana,

si fins l'herbei és mort al volt?

&#191;Per què en baixant de les eroles

seuríem vora els tamarius?

&#191;Per què mai més collir violes

ara que els cors s'han fet esquius?

&#191;Per què veurem el dia encara

-la nosa ardent, l'enuig sonor-

si quan s'aixequi l'alba clara

ens trobarem sense l'amor?






DOS AMANTS

Hi havia dos amants vora la mar en pena.
Venia la tardor per serres fosquejants.
El vent féu un xiulet saltant per la carena;
amb fullaraca i pols embolcallà els amants.

En imploració van aixecar les mans;

un glacial fuet els afrontà l'esquena;
de polseguera es van trobar la boca plena,
despulles sobre el cos a estil de mendicants.

I van guspirejar llurs ulls d'una ira estranya.

Potser els van maleir la mar i la muntanya.
Tant de bo que la mort o l'oblit els colgués!

En un forc de camins esclataren en blasmes,

i la nit sense estels engolí llurs fantasmes.
Per indrets sense nom no es van veure mai més.





AMOR FINAT

Avui el cor no pena ni somica:
del món a penes ha servat esment.
Del mot només m'arriba la musica,
de l'arbre sols en veig el moviment.

I en cloent les parpelles una mica,

tal volta, a noves cures amatent,
pogués entendre com l'ocell s'explica
o què vol l'aigua amb tant renou d'argent.

Ara a recés em trobo del xaloc:

d'enuig i febre, polseguera i foc,
onades en neguit, ofec del dia.

Avui tinc el sentit embadalit:

amor finat és el més dolç oblit;
tempesta al lluny es torna melodia.





CANÇÓ DEL GOIG PEREMPTORI

Veus el camí sense caminant

i un horitzó distant;

vogar en un núvol et proposes.

Llibera't de l'encant.

Ves que aviat s'esfullaran

les roses.


Mira al teu volt, que fuig l'instant.


La llum i el tendre amant

diuen amor, i tu no goses

alçar-te radiant.

Ves que aviat s'esfullaran

les roses.


El vent, passant, se'n du mon cant,


el riu se'n va plorant;

i fins l'herbei on et reposes

et fa, capcinejant:

-Ves que aviat s'esfullaran

les roses.


Sospirs ni mur de diamant


ja mai no detindran

el riu del temps, sense rescloses,

que corre triomfant

marcint les vides i esfullant

les roses.






CANÇÓ DE LA INSTÀNCIA AMOROSA

Ara és el temps i l'hora benfactora,
ara és la nit, per a morir i amar.
&#191;Qui tindrà mai fermança ni penyora

de l'endemà?


Veurem potser la il.lusió desfeta;

potser l'afany d'aquesta nit d'estiu
com una flor dins una mà distreta

caigui en el riu.


A mitjanit, els penitents ferotges,

són, dotze cops, de trista sang remulls.
Dotze besars volen comptar els rellotges

sobre els teus ulls.


&#191;Qui sap si vers la delejant bandera

em cridaran trompetes matinals?
&#191;O si el doll de la teva cabellera

tempta la falç?


Ara és el temps, a punt de meravella.

L'estel ens diu que fem la via ensems.
Ara és el temps que sou encara bella.

Ara és el temps.






NOVETAT EN LA NIT

Oh dolça nit, al nostre ajut vinguda!
Tot el món es diria incorporal.
El senyal de les coses es trasmuda:
&eacute;s més subtil l'oreig, l'arbre més alt.

Pobla l'espai una invisible raça

i la lluna ens governa l'esperit.
Comenta amb un ressò la nostra passa
el sòl que havem a penes percudit.

Arreu canvia les lliçons sabudes

l'hora lleugera de l'amor que ve.
Tenim esguards i veus inconegudes:
tu i jo som nous, i el nostre bes també.






A UNA DONZELLA

No saps encara quin demà t'espera
i tombes a l'ahir, ja desaprès,
tes espatlles de neu, sense altre pes
que l'ombra de la teva cabellera.

Com, aturat d'un llac a la ribera,
el vent no el vol per cap afany malmès,
tampoc no vull que, massa d'hora oprès,
ton cos llangueixi en la gerdor primera.

Així la sorda conspiració
d'amor i mort no es vulgui abatre encara
sobre el teu dia ardent i trescador;

i que, en topant la senectut avara,
en el record jo pugui veure encara
tos ulls, encís d'un món sense dolor.




FI

Ve la fi de tota cosa:
malaurat el que se'n tem.

La corranda se l'emporta
una mena de gemec,
la mirada, un punt de fosca,
la besada, un poc de fred;

la mirada, un punt de fosca
i l'amor, un fil de vent.






Cor quiet



PLOU

Totes les bruixes d'aquest món perdut
són en el cel bretó, que en desvaria;
l'aigua bruny, delerosa, el punxegut
capell dels cloquerets de Normandia.

París regala deplorablement;

es nega Niça d'aiguarells en doina.
Miles d'esgarrifances d'un moment
punyen Sena, Garona, Rin i Roine.

L'aigua podreix els carrerons malalts;

gargolen per cent becs les catedrals.
La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,

veu solament alguna mà que es mou

fregant un vidre de finestra. Plou
a totes les estacions de França.






Absència



DIA D'ACABALLES

Llum davant meu, gropada al meu darrera
i déus informes cavalcant pel cel.
Un remolí les branques exaspera
i cauen fulles de color de mel.

L'espai es torç en fluctuant cinglera;

un raig malalt es migra de recel.
Són mar i tros escuma i polseguera,
clotes i balmes desolat bruel.

El riu es torna febre, el vent rancúnia,

el viu d'argent d'un nuvol blanc fa angúnia
i salta arreu l'escabellat atzar,

i en la seva frenètica agonia,

des d'un cim assetjat, adéus envia
intermitents el cremallot solar.





SI CAL QUE ENCARA ET VEGI

Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,
i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrera
la plana ben escrita de versos paral.lels.

I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura

desgrani la tonada que el meu bressol oí
abans que sense termes i sense afegidura
no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir.





A HORA FOSCANT

És tard, els camins ja no em tempten.-
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives

com d'un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes

que uneix els vivents als caiguts.
S'escampa la nit invencible,
mar d'illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula

i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.





SI EM VAGA ... 

Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d'un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada

contra les ires, contra el llot.

Viuré dreçant-me com un jutge,

només mirant, sense dir mot,

com la paret en el seu sòtol,

com una pedra en el seu clot.





BÈLGICA

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m'agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d'aigua i amb voreres
guarnides d'arços, d'oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carreres i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d'aigua trèmula,
tota desig d'emmirallar els estels.

M'agradaria fer-me vell dins una

ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s'entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de paraules i d'hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d'església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb present de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria

de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes maneres;
i cent paraigües eminents
farien -ai, badats- oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l'amor, la joia, la solitud i els planys.

De molt, desert, de molt, dejú,

viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se'n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d'or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
- És el senyor de cada dia.






El tomb de l'any



NOCES

Ara que s'esparraquen les glicines
sota el bes tafaner dels abegots,
i em primmiren amb urc les roses fines,
i el saüquer floreix pels reguerots,

seu amb l'amic la dolça emparaulada
que ja, greument, li ha concedit el cel;
marit de fa ben poc, en la taulada
veu gent guarnida com darrera un vel.

Rostres amics que us acompanyen ara
són només ombres que l'esguard confon.
La tendra mà dolcíssima i avara
al cel t'acosta, si et desprèn del món.






El veire encantat



MISSENYORA MALALTA

Quina metzina estranya, senyora, emmaleïa
el vostre cos, quin aire baté el roser florit,
que aneu esgarriada entre la llum, de dia,
i sou com sentinella monòtona, de nit?
Adés resteu llunyana, adés amb daga impia
vós us feriu amb cada paraula que heu sentit:
us sembla cada fressa d'un traïdor que espia ...
D'un glop poguéssiu beure cad'hora de neguit!
Ah, jo us trobés un'ombra com pluja fina i fresca,
xarops de confiança més dolços que una bresca,
coixí de desmemòries, que fes la testa lleu!
Esteu malalta, esteu malalta, missenyora;
i com arreconant-se, mon pànic us adora.
Els vostres ulls són dos falcons entre la neu.





Altres poemes




EL MÉS VELL DEL POBLE


Cap vent no mou el bri d'una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s'enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys la nit.

El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït
si ma feblesa diu que ja s'atansa
l'adéu-siau del cos i l'esperit.

Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m'espera
la fi. Pugui jo caure, incanviat,

tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat,
a un esquinçall, en altre temps bandera.





PORTA D'HOSTAL


El gran ressol de la deserta via
mos ulls acluca.  Mentrestant un home
pica la grava i és la vida seva
que està picant. Festeja la donzella
sota una parra tota empolseïda:
acuita amb son engany el tomb de l'hora.
En veig un de dormint, amb una sàrria
sota del cap: una catxutxa amaga
el son pregon que ja sa diada escurça.
Gent temporal!  Jo, l'home de la vila,
de diferent accionat i parla,
provo, parat, el tedi, l'únic filtre
per a allargar la nostra vida inútil.







carner_.htm

Click below on the  icon next to a poem to read the original poem in Catalan


JOSEP CARNER (1884 - 1970) 









THE OLDEST MAN IN THE VILLAGE

 (Prose translation by Sam Abrams) 

No wind stirs the least wisp of hope, from every cloud descends nothing but disquiet, destiny sinks deep into adversity, perhaps the night will be night for a hundred years.

Yet fate does not lessen my impatience for what I have wished for and blessed so much even though my frailty declares that the time is approaching for body and spirit to bid each other farewell.

Perhaps I have exceeded my days and at some unfamiliar turn my end awaits me. Let me fall, unchanged,

still honouring, on a straight road, with moist eyes and loving heart, a tattered piece of cloth, that was once a flag.






AT THE GATE OF AN INN

 (Translation by Enric Bou) 

The glare of the deserted street
closes my eyes. Meanwhile a man
chips gravel and it is his life
he chips. A young woman holds court
under a very dusty grapevine:
she chases the turn of the hour with her deception
I see someone sleeping with a rush basket
under his head. A cap hides
his sleepiness which is abridging his day.
Temporal people! Me, the man from town,
with different gestures and tongue,
I sip, standing there, tedium, the only philter
to lengthen our useless life.







cerda.htm



JORDI PERE CERDÀ (n. 1920) 



Un bosc sense armes



ROSENBERG

Quan juny floreix l'alba estiuenca,
que el sol grisenc desfà d'un núvol
pètals de pluja, com plata fosa,
dues roses esclaten al sol de la mort,
totes roges.
El món, que un raig de sol sosté dins l'aire,
com una dàlia de vellut que al cap del seu branquill
fremeix de dol, com si un alè cremat
clivellés amb vent de follia la promesa esperada
d'una alba nova.
Roses de cendra,
oh roses
copsant en su redó
la major valor 
d'ésser;
testimonis perfectes de vostra vida.
Dinou de juny.
Se'ns ha fet pesant aquest dia.
La dàlia del món ha rodat més lentament
sobre la via-angoixa
fins a la sacsada elèctrica
que ha partit irremeiablement el vel del temple.
Consumat 
sobre el silenci, la por, l'espiga de la follia
agegantant sos buildings de ciment
i el gra de les finestres
obertes sus el vent.
Manicomi
en forma de cuixa,
el sexe dels teus canons ja es desfà
en una bossa
on la mort s'atomitza.
Manicomi 
amb parets negres de diaris,
emmirallant el dia negre
a voluntat.
En nom vostre, Rosenberg,
no maleiré el vostre país:
Whitman hi pressentí la llibertat de l'home.
En nom vostre
no maleiré aquell país,
el vostre,
sinó la follia
grillada en el xòrrec
de la primera sang negra
parionant la vostra.
Roses de juny 
clares com l'aigua,
endurides al foc d'una innocència cridada mil vegades
lligades per l'eco amb milions de nosaltres,
i aquell gra que heu sembrat en nostres cors ferits,
complir l'amor, complir la vida,
fins a morir.

Oh Rosenberg, Roses de juny, Roses d'amor
carbonitzades.
En la cendra vermella del vostre cos,
ardent cremadura,
l'assassí ha deixat la mà;
li sabem el nom
per a venjar-vos.






comadira.htm



NARCÍS COMADIRA (n. 1942) 



En quarantena 



OMBRA DAURADA

Brilla amb un fosc fulgor
dolça ombra daurada
recòndita insistent
la que commou d'afany
aquest món desolat
viva víscera tendra
encara joventut.




Usdefruit 



EL TEMPS

Tot el país cobert,
bromes al nord, als fondals.
Alguna ullada de sol
a muntanya, al migdia.
Pluges al litoral. Al cor,
com sempre, maregassa.





La llibertat i el terror



ANIVERSARI AMB MARGARIDES GROGUES

Fa un any i fa mil anys i fa un dia només,
i ni això. Sento ara aquesta joia forta
que, amb neguit i basarda i amb cor esbojarrat
d'adolescent, pressent per l'endemà trobar-te
nova, absoluta, fèrtil de promeses i afanys,
d'estacions madures, de setembres eterns,
on es confonguin sempre els fruits i les sorpreses,
els records i l'espera.

		No fa ni un dia encara,

encara no et conec i et tinc sabuda i vista
i et desitjo de sempre. Cada dia és més clar,
cada dia la sang s'incendia i fulgura,
i la carn és més carn perquè sap que vindràs.
Fa un any, només un any i et conec des de sempre.
De la vida n'has fet un jardí de delícies:
tenim mil anys encara, i aquestes margarides.






Altres poemes



PRIMAVERA ANGLESA

No és que un sol massa feble
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta 
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
 (Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.




ESCARABATS

Lents, lluents,
per les coves més fosques
que ells mateixos excaven,
fan camí consirosos.
Senten l'altra presència?
Altres èlitres durs?
Dubten, retrocedeixen,
tots amb el seu fardell.
De cop,
hi ha un refrec instintiu.
Goig o dolor? S'ataquen
acarnissadament,
llancen sucs verinosos.
Una dansa macabra
de taüts xarolats.
Hi ha qui perd i qui guanya.

Tu mira-te'ls: recorda
que també et són germans.







corella.htm
 


JOAN ROÏS DE CORELLA (142...-1497) 







LA BALADA DE LA GARSA I L'ESMERLA

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il.lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

costaill.htm



MIQUEL COSTA I LLOBERA (1854-1922) 



Primeres poesies



EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,

	com un gegant guerrer.


No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,

	per font la immensa mar.


Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àquila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina

	remoure son fullam.


Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

	de les amors del cel.


Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

	per glòria i per delit.


Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espola damunt les nuvolades

	sa cabellera real.


Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...

	O vida, o noble sort!


Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada

	com l'au dels temporals.




TEMPORAL

Trista l'auba se desperta.
Damunt la costa deserta
llança l'àguila son crit;
i, pel vent espellissades,
passen negres nuvolades
com a robes esqueixades
del vel immens de la nit.

La mar creixent s'avalota,
la negror que l'encapota
claps de sol fan llambrajar;
i corrent a la ribera,
entre espessa polseguera
encrespen la caballera
los blancs cavalls de la mar.

Ronca la cova rodona,
fingint a cada cop d'ona
bramuls de monstre furiós;
i xucla l'aigua i la llança:
si el sol a ferir-la alcança,
per entre l'escuma dansa
un iris meravellós.

Allà on la mar més s'arbora
dins l'escuma bullidora,
els monstruosos esculls
cobrar la vida pareixen...
i guaiten i desapareixen,
com a molars qui es deleixen
entre les ones reülls.

La fantàstica muntanya
més alta sembla i estranya
amb lo front mig encobert.
La roca immòbil, aspriva,
per que guaiti pensativa
com aguaita el temps que arriba
la gran Esfinx del desert.

Allà baix, dins la calanca,
jau damunt l'arena blanca
el llaüt del pescador.
Vola planyent la gavina;
i àgil l'àguila marina
revolta el cap que s'empina,
formidable Adamastor.

O tu, que amb art fatigosa
cerques la forma grandiosa
de lo sublim enyorat,
vina a veure una vegada
nostra ribera escarpada,
obra de Déu que, inspirada,
va esculpint la Tempestat.

I aquesta és l'hora, oh poeta!
Quan la ventada desfeta
vola damunt del Senyor,
dins la nuvolada obscura
la ribera es transfigura!
També la santa natura
té son moment de Tabor!





L'ARPA

I
Pujaren al castell. L'augusta porta
oberta al vent de la tardor estava;
allà la Reina, deturant sa filla,
signà la mar de l'orient llunyana.
I entraren al palau. Sales immenses
mostraven fondes la buidor que esglaia,
i al so de les petjades, s'estremien
els negres cavallers qui les guardaven.
Ai! aquells negres cavallers de ferro
no mouran mai sa poderosa llança...
Al cruixir de les buides armadures
la Reina sospirava. 

II
Dins la cambra reial, trista i polsosa,
un trone d'or hi resplandia encara:
la Reina hi va pujar i s'hi va asseure
amb lo record de majestat passada.
Allà baix d'ella s'assegué la jove
i mirava amb tristor l'antiga sala...
-Mare, tos fills i ton poder finiren!
-Filla, tu vius per a conhort encara.
-Què resta, mare, d'aquell temps, que resta...?
La Reina aquí, sense dir mot, plorava;
i fent signe llavores a sa filla
li va mostrar una arpa. 

III
L'arpa era antiga que en els jorns de glòria
davant els reis en el castell sonava:
encara dins la pols d'aquelles cordes
notes dormien de dolçura pàtria.
La jove prengué l'arpa, i tremolosos
els sons primers, com a gemecs pujaven.
Després va rompre un torrental de notes,
com fonda pena que plorahnt esclata.
I els ecos, feels qui sempre vetlen,
repetiren la veu tan enyorada,
i es movia dins l'ombra una bandera,
i l'òliba xiulava. 

IV
Estols de notes màgiques sortien
de dins les mans de la princesa blanca,
com los aucells aletejant nasqueren
de dins les mans puríssimes de l'auba.
Baixos els ulls, la Reina consirosa
bevia el so de l'harmonia estranya,
i per moments parlava com en somnis,
i sos fills, que ren morts, anomenava...
Tard era ja. La lluna blanca i freda
guaità tranquilament a dins la cambra.
I ningú sap, ai Déu! fins a quin'hora
durà el ressò de l'arpa. 






Noves poesies



DINS UN JARDÍ SENYORIAL

Plau-me avançar per un jardí desert
quan creix l'ombra dels arbres gegantina,
vegent sota el ramatge que s'inclina
com lluny blaveja l'horitzó entrobert,

veient muntanyes de contorn incert,
i en la pols d'or amb que la llum declina
daurada vagament qualque ruïna
dins la planura que en la mar es perd ...

Plau-me veure de marbres rodejat
l'estany, on neden sobre l'aigua pura
bells cignes de plomatge immaculat.

I plau-me omplir la quietud obscura
de mon cor, amb la triple majestat
de la història, de l'art i la natura.





CANÇÓ DE NA RUIXA MANTELLS

Passant gemegosa com fa la gavina
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar. 

Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls. 

Color de mar fonda tenia les nines,
corones se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines
per fer-se'n collar. 

Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó. 

Dea.una.losa.html


 Poesia e Letteratura




Su Bentu Estu
IDEAS PO SA MUSICA
DE SU TEMPUS BENIDORI


DAE UNA LOSA ISMENTIGADADA UNA TOMBA DIMENTICATA
11
No sias ingrata, no, para sos passos, 
o giovana ch'in vid'happ'istimadu. Lassa sas allegrias e ispassos
e pensa chi so inoghe sepultadu. Vermes ischivos si sunt fattos rassos
de cuddos ojos chi tantu has miradu. Para, par'un'istante, e tene cura
de cust'ismentigada sepoltura. Non essere ingrata, no, fermati o giovane che
da vivo ho amato. Lascia le gioie e i divertimenti e pensa che io sono sepolto qua. 
Vermi viscidi si sono ingrassati con questi occhi che tu hai tanto amirato. 
Fermati, fermati un momento, ed abbi cura 
di questa sepoltura dimenticata.
22
A ti nd'ammentas, cando chi vivia
passaimis riend'oras interas? Como happ'una triste compagnia
de ossos e de testas cadaveras, fin'a mortu ni faghet pauria
su tremendu silenz'e sas osseras. E tue non ti dignas un'istante
de pensare ch'inogh'has un'amante! Ti ricordi, quando ancora vivevo
passavamo ridendo intere ore? Adesso ho una triste compagnia
di ossa e di teschi; anche da morto mi fa paura
il tremendo silenzio dell'ossario. E tu non ti degni un istante
di pensare che qui hai un amante
33
Ben'a custas osseras, cun anneos, 
si no est falsu su chi mi giuraist, e pensa chi bi sunt sos ossos meos, 
sos ossos de su corpu ch'istimaist; fattos in pruer, non piùs intereos
comente cand'a biu l'abbrazzaist. Non piùs agattas sas formas antigas, 
ca su pastu de vermes e formigas. Acostati a queste ossa, con dolore, 
se non e' falso cio' che mi giuravi, e pensa che qui sono le mie ossa, 
le ossa di quel corpo che amavi; ridotte in polvere, non piu' intere, 
come quando da vivo le abbracciavi. Ora non trovi piu' le antiche
forme, perche' sono pasto di vermi e formiche. 
44
Bae, ma cando ses dorminda'a lettu
una oghe ti det benner in su bentu, su coro t'hat a tremere in su pettu
a' cussa trista boghe de lamentuchi t'hat a narrer: custu fit s'affettu, 
custu fit su solenne giuramentu? Inoghe non ti firmas, lestra passas
e a' custa trista rughe non t'abbassas. Va', ma mentre giaci nel tuo
letto, sentirai una voce nel vento, il cuore ti tremera' in petto
per questa voce triste di lamento, che ti dira':questo fu l'amore? 
Questo fu il solenne giuramento? Qui non ti fermi, passi lesta
e non ti chini verso questa triste croce
55
Cando passas inoghe pass'umile; 
t'imponzat custa pedra su rispettu, ca so mortu pro te anima vile, 
privu de isperanz'e de affettu. Dae custa fritta losa unu gentile
fiore sega e ponendil'in pettu, pro ch'ammantes commente t'happ'amadu, 
gia' chi tue ti l'has ismentigadu. 
Camposanto di Cagliari, 2 novembre 1891
Quando passi di qua, passa umile; questa croce t'imponga il
rispetto, perche' son morto per te, anima vile, privo di ogni speranza
e di affetto. Da questa fredda tomba un gentilefiore cogli e posalo
sul petto, per ricordarti che ti ho amato, visto che l'hai gia'
dimenticato







Ecco i principali argomenti di cui l'associazione si interessa per scopi di
studio e diffusione:
Introduzione
La lingua
Musica: canto gutturale 



EUDALD PUIG (n. 1948) 



Parc de gessamins 



FE

El rellotge penja del mur.

El temps ja té un bell altar i una corda
precisa.


	Tots els vells es van agenollant

i remenen terra amb les mans;
cerquen l'antiga nissaga dels redemptors.

Un d'ells n'acoltella un altre per pietat.

Són plens de fe.

Les noies han portat flors d'espadella
i l'alt pinacle d'atzavara,
quan floreix davant la carrossa mortuòria.

Quan tots els presents resen, ebris,
les benaurances i el rosari,
els cancerosos solen mori dolçament.

S'il.lumina el rellotge al vespre.
Tot es perd dintre la plàcida nit.







espriu.htm


Click on a  icon next to a poem to read its English translation



SALVADOR ESPRIU (1913 - 1985) 


Nota biogràfica



Cementiri de Sinera




 [II] 

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.






Les hores




ORACIÓ EN LA TEVA MORT

Quan roures enyorosos
de verds marins comencen
crepusculars missatges,
volent-te foc, demano
nova claror, que siguis,
davant altars on cremen
ardents silencis d'ales,
encès cristall, més flama,
llum de cançó senzilla.






PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA

El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.

Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.

És un temps parat 
a les vinyes altes,
per damunt del mar.

He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.

Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.

I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.

Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.

Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.

Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.

Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.

El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.

Ha cessat el ball 
de l'altiva monja
i de l'embriac.

La dansa també 
del pelut dimoni
amb la reina Esther.

Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.

Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.

Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.

D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.

En un estany buit,
manen el silenci
i la solitud.

Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.

Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.

La mar, el vell pi,
pressentida barca.
La por de morir.





PERQUÈ L'ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR

Que no sigui, però, la cançó de l'odi,
nascuda de la injusta i llarga humiliació.
Ara em despengen uns dits piadosos
de les forques senyorials de la paraula,
i cau a poc a poc la clara pluja
en aquesta terra nostra de pobres sembrats.
Oblido dolçament les ones i les hores,
i la por de morir m'esdevé una tranquil.la
mirada de caminant molt cansat a la porta
de l'hostal silenciós i càlid de la nit.
Enllà quedava la remor de les amples aigües,
em criden al repòs del profund desert,
el meu maligne nombre se salva en la unitat.






Mrs. Death



ADVERS AL VENT

No preguntis si penso
encara en els vells dies
dels senyors, si recordo
com lentament morien
els jardins, les paraules.
He perdut. Ai, caiguda
de l'allunyat per l'íntim
camí que només porta
on ja no sóc, designi
d'oblidar hores, núvols,
el meu nom de naufragi!
Vençudíssim, sentint-me
advers al vent, segura
presa del mar, no vulguis
saber si penso encara
en la llum dels vells dies.





FINAL DEL LABERINT

Quan aquells dits sensibles
toquin músiques fràgils
i lentament vacil.lin
llums canviant de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t'emporta,
per la rialla, a l'home
justificat i lliure
que neix del teu silenci.







El caminant i el mur



ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: espriu_.htm

Click below on the  icon next to a poem to read the original poem in Catalan


SALVADOR ESPRIU (1913 - 1985) 








BEGINNING OF CANTICLE IN THE TEMPLE from Les cançons d'Ariadna

 (Literal translation by Magda Bogin) 

Now say: espriu_bio.htm
Aquesta nota biogràfica ha estat elaborada per Mercè Rodriguez 



Salvador Espriu
    Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners el 1913. Estudià Dret i Lletres a la Universitat de Barcelona. Pot ésser considerat com un dels millors poetes catalans de la segona meitat d'aquest segle. La seva obra abasta també la narració i el teatre.
    Els principals reculls en què s'aplega la seva poesia són Cementiri de Sinera, Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur, La pell de brau i Llibre de Sinera. La seva poesia ha estat definida per ell mateix com a meditació constant de la mort. La vida és un estelle_.htm

Click below on the  icon next to a poem to read the original poem in Catalan


VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993) 









LOVERS

 (Translation by Jack H. Smith, Professor Emeritus at the University at Albany, NY) 


Flesh craves flesh (Ausias March)



Never were there in València two lovers like us.
We loved ferociously, from morn 'til night.
I recall everything, as you hang out the clothes.
Years have passed, many years: many things have happened.
Suddenly that wind, or love, seizes me still
And we roll on the ground amidst embraces and kisses.
We do not know love as a loving custom,
As a quiet custom of politeness and finery
 (and may the chaste López-Picó pardon us).
Love, It awakens suddenly, like an old hurricane,
it throws us to the ground, it joins us together, 
squeezing us tightly.
Sometimes I desired a courteous love, 
With the gramophone on, kissing you idly, 
Now a shoulder, next an ear lobe.
Our love is a brusque and savage love
And we feel a bitter yearning for the earth, 
Of rolling upside down amidst kisses and clutches.
I'll say it clear.  Primal, ... I know it.
We ignore Petrarch's work, we ignore many things.
The stanzas of Riba, the rhymes of Bécquer.
Afterwards, lying somehow on the ground,
We realise that we are barbarous, that this may not be,
we are not in the right age, and this and that.

Never were there in València two lovers like us,
Lovers like us are just not born !






estelles.htm

Click on a  icon next to a poem to read its English translation


VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993) 




Llibre de les meravelles




ELS AMANTS


	La carn vol carn (Ausias March)



No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor 
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
 (i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.






PROPIETATS DE LA PENA

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar 
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència 
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.





Horacianes



 [I] 

res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,

me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot.




Cançoneret de Ripoll 



-

No m'han privat de cap experiència;
i així em veig, viu encara, ja mort,
amb els voltors d'ala negra al voltant,
sinistre el bec de massa antiga fam,
llest el taüt per al mínim cadàver.
Amb ulls oberts els he vist avançar
per damunt meu, com d'apressat designi,
amb dits molt llargs i bruts de nicotina
d'escarbotar l'aixovar enyorat,
sempre cercant, entre els llençols, la plata.




-

No sap pilot, ni ho sap qui du el timó,
el vent que fa, i segueixen per un
antic costum els camins de la mar.
Així vaig jo, com perdut en les hores,
com navegant que busca far enlloc
que el pot guiar; però la meua nau
sent els embats dels vents contradictoris,
i un cansament de fusta l'escomet.




-

Enyore un temps que no és vingut encara
com un passat d'accelerada lluita,
de combatius balcons i d'estendards,
irat de punys, pacífic de corbelles,
nou de cançons, parelles satisfetes,
el menjador obert de bat a bat
i el sol entrant fins al darrer racó.
Em moriré, però l'enyore ja,
aquest moment, aquest ram, aquest dia,
que m'ha de fer aixecar de la fossa
veient passar la multitud contenta.




BALLARINA NEGRA

Jo toque en tu la ràpida creixença 
de l'arbre que ets, uns principis de selva,
ritus lunars, celeritats de fusta,
la sang veloç en allaus successives,
la saba en fils de nervis, de tendons
pertot arreu florint inesperats.
I encara més: com qui veu en el coure
el cor del llum, jo toque en tu la música,
contagiat i desbordat de sobte,
l'ull ancestral, l'originari riu,
la noció terrestre de la festa,
l'atracció de corrents o vertígens,
tu, ritme sols i d'una pell que crema
tan sols tocant amb la punta dels dits.




-

En temps antics, gravats minuciosos,
hi havia amants, i torres, i merlets,
i amor intens de plant irreversible,
i rius molt grans, i florestes propícies.
Creuava els anys el renill d'un cavall
com una font oculta entre les fulles
o com un nu de faig sota la lluna.
Aquest amor que per tu jo sent, fondo,
té en aquell temps l'arrel convulsa encara.




TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER

Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant 
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant 
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.







Altres poemes




GOIG DEL CARRER

La joia pura del carrer
ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua
i ens rèiem, bovament ens rèiem,
i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres.
Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill ....
Viure ens era un regal,
un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,
com en una sardana de joguet,
fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré! 
La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
una cúpula enorme de cristall,
un silenci, un desig rabent, un estupor,
un rellotge parat, que Algú ens havia
donat perquè a la fi el poguéssim obrir,
com des de nins volíem,
i no tenia res interessant a dins ...
I ens tornàrem a riure!
El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans
cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era ...
Només era la joia del carrer.
I els crits

	- Gol! Gol! -

dels infants que jugaven
al futbol en sortir de l'escola ...




M'ACLAME A TU

M'aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il.limitat.

El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.

Sempre a la nit il.luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.

Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada.

Seras confí on l'aurora comença
seràs forment, escala il.luminada.

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l'emblema que puja,
seràs l'ocell i seràs la bandera.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre.




TOT ESPERANT ULISSES
 
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.

Verd el cel i fresc l'estiu,
jove el gran i cec l'altiu,
una taula fa de llit.
Desescric tot el que he escrit!

Un ocell baixa l'amor,
mils d'amors senten l'enyor,
un enyor se sent ferit.
Desescric tot el que he escrit!
 
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.

Plou de baix i ens mulla el cap;
juga i guanya qui menys sap;
el cor no vol dir el pit.
Desescric tot el que he escrit!

La raó es un moble vell;
manar vol qui duu el martell.
Amb el cap estabornit,
desescric tot el que he escrit!
 
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.

5 i 5 mai no en fan 10;
una església et marc el preu;
un canó apunta amb el dit.
Desescric tot el que he escrit!

Plora, plora, no hi ha draps;
ben i canta i trenca els plats;
l'estratègia es cou de nit.
Desescric tot el que he escrit!
 
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.

Que més puc cantar-vos ja?
si la festa no té pa;
el meu cap és un neguit.
Desescric tot el que he escrit!

La tristesa guanya el cant,
l'esperança és un infant,
llibertat: nom imparit.
Desescric tot el que he escrit!






febrer.htm



ANDREU FEBRER (1375/80 - 1444?) 






ferrater.htm



GABRIEL FERRATER (1922 - 1972) 



foix.htm

Click on a  icon next to a poem to read its English translation


J.V. FOIX (1894-1987) 




Sol i de dol







-

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.





-

Saber narrar en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers, i, sens esforç,
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós

- Oh, dolç fallir! -, coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir i amar
Sense esperar, i, essent, ardit, del segle,
Témer i l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l'obscur seguir normes i regla
I, enmig d'orats i savis, raonar.






-

No pas irós, ni trist, si dellà el riu,
Entre pollancs, veig els celatges verds
D'un cap al tard, i d'uns mísers coberts
El fum negrós fa el paisatge soliu,

Pens en qui fuig pels colls, ploraire, i diu
Que res no val, i nega l'univers,
I del compàs i el plom tothora advers,
I del concret, als déus clama si viu.

Puix que un deler m'empeny; i tants d'atzars
Em fan fruir, sense albir, alba i nits,
Els rierols morents en prats florits,

El ras nocturn i el cim desert, i al març,
Els comiats d'amor en rústics bars,
A sol colgant, entre besars humits.









-

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.






-

Jo tem la nit, però la nit m'emporta
Ert, pels verals, vora la mar sutjosa;
En llum morent la cobla es sent, confosa,
Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.

Negres carbons esbossen la mar morta,
L'escàs pujol i la rosta pinosa,
Però jo hi veig una selva frondosa,
I en erm desert imagín una porta.

La fosca nit m'aparenta pissarra
I, com l'infant, hi dibuix rares testes,
Un món novell i el feu que el desig narra.

Me'n meravell, i tem -oh nit que afines
Astres i seny!-. La mar omples de vestes,
I una veu diu: foix_.htm

Click below on the  icon next to a poem to read the original poem in Catalan


J.V. FOIX (1894-1987) 










-

 (E-translation by Hillary Gardner) 

Alone, and in mourning, garbed in black,
I have these visions of myself in dark solitudes,
in pastures unknown or on slopes of stone,
stopped in my tracks beside pools whose depths astound.

Where am I? I ask myself.  What ancient landscape,
what dead sky, which silent meads,
do I foolishly seek?  Towards which miracle
of a long-lost star do my familiar steps lead?

Alone, I am eternal.  A thousand-year old terrain
entices me, what was strange is no longer strange,
I was born to this place; desert without oasis

or snow-capped peak, here I rediscover where
I have wandered already, and, from God, a legacy
I can make mine.  Or, how to fall to the devil's design.







-

 (E-translation by Hillary Gardner) 

I like, for no reason, to wander along the walls
of past eras, and from my dark countenance,
under a laurel tree or beside a Tuscan font,
with evening on the way, conjure sieges and old battles.

In the morning I'm glad to take up my tools,
to get at the clutch with pliers or wrench,
to right the axle and without a hitch
to head down an asphalt highway for a spell.

Taking the hills or winding through an arbored valley
or fording furiously the river: what a novel world I'm in!
I'm glad then also for the gentle shade of the linden tree;

the enduring museum, its faded virgins
and the latest extremes of art!  Ingenuous whim:
what's old I adore, what's new elates me.






folguera.htm



JOAQUIM FOLGUERA (1893-1919) 







AL DESIG

Oh tu, àvol desig,
que véns com un glop de tenebra
i m'embolcalles l'esperit!
Sigui ta febre
mortalla del seny,
i pren l'obscur domeny
de mos sentits enarborats,
folls de saber-se dintre tu llançats.
Mes, ja que sóc en tu,
fes-me segur
dintre l'abraç, i encara
guarda'm reclòs i acotxa'm bé la faç:
que no s'encengui l'alimara
folla del desconhort en el descloure las
quan els sentits s'han adormit al jaç.







formosa.htm



FELIU FORMOSA (n. 1934) 






-

Tot allò que diem
ha estat dit per un altre.
Ho sabíem de sempre.
A cada pas que fem,
se'ns oblida l'ofici
i cada vers ens sobta,
tot i tenir-lo dintre.
El secret és saber-ho,
talment com quan sentim
des de llocs oposats
el galop dels cavalls
per les rieres seques.
Aleshores cal prémer
 (dins la vall plena d'ecos)
el llibre ben obert
contra la pana: un llamp
es clavà al cor cremat
del vidre ..., confirmem.






fuster.htm



JOAN FUSTER (1922-1991) 



Escrit per al silenci



CRIATURA DOLCÍSSIMA


1


Criatura dolcíssima - que fores
la sola riba forta, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava!

Criatura dolcíssima o miracle
total o prosperada llum - que fores
grat de llavis pertot i branca exempta!

Criatura dolcíssima i fondària
i visitació de mots atònits
i pietat complida i cim - que fores ...





2


Eres així com et recobre i jure?
Ja no ho sé. Cada instant, buscant-se objecte,
t'adjudica diversa retirança.

Eres? Ets! Ets així! Tot jo t'hi obligue.
I així, i així, i així! Oh l'inventari
de lloances que en faig, oh ardents successos!

Concorren a invocar-te, i t'enuncien,
unes últimes forces de tristesa.
En elles he escollit bandera i ala.





3


Era tardor, un temps sense solatge,
estrany de cansaments, que em retenia
entre roses inertes, entre exili.

Vingueres. Flabiols i cobejança
i caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.

I vaig saber l'amor: un lloc de messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una 
sobtada companyia inajornable!





4


Érem hostes del bes i la insistència,
uns territoris radiants, els únics,
i argument negador de la nostàlgia.

A força d'alegria, vam obrir-nos
més càlids privilegis: la mateixa
veu per als dos, sang dura, al.legories.

Establírem el món sota la nostra
perfecció. Duràvem, prosseguírem.
Fidel, el món du encara aquell bé gràcil.





5


No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.





6


Tenies 19 anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t'intentava noms o altres carícies.

Vàrem recórrer, junts, tots els designis
d'un espai de coloms, les destinades
nits al respir a mitges, la ventura.

I què no redimien nostres cossos?
Eren purs blanament. Provant llur glòria
la forma del retorn els adoptava.





7


Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

I algú dirà també: heus ací, sota
l'afer minuciós de les paraules,
un deliri que cou, un risc de gleva.

&#191;Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa, penetrant-me?
No li llegiran ton nom amb un bell pànic?





8


Mira com regracie a Déu aquella
ocasió de càntic i memòria,
hui que ton rostre ocupa el fons dels llibres.

La nit tan gran, la falda on es reclinen
les meues voluntats de tu, n'accepta
una altra més, la d'ara, adolorida.

Tota l'ànima junta ve a trobar-s'hi.
I és com si es descobrís senzilla, dreta,
enmig de tanta passió que em passa.






9


Una amor perpetrada en l'agonia
i de mirra i escalf, amor, et guarde,
i l'alt agraïment en què madure.

Art de fervor és mon treball d'espera,
perquè ja t'he tingut; i cure amb somnis
la casa transcendent on em deixares.

I et guarde plenitud. Vindria a dir-t'ho
aquest goig sense gest, si preguntaves
a quin afany m'assemble o a quin tigre.






10


Record et dius, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silencia.

Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d'un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.

Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l'amor, amor, on visc encara.






garces.htm

Click on a  icon next to a poem to read its English translation


TOMÀS GARCÉS (1901-1993) 








EL CAÇADOR


La vinya enveja el verd dels castanyers,
la mar perd son color sota la boira,
s'apaga l'or torrat de la perdiu,
en l'aire hi ha tendreses moridores.
L'estiu se'n va. I un caçador cansat,
amb una breu escopetada,
trenca a bocins el vidre clar del cel
i sobre el món les flors del cel escampa.



PARATGE SOMNIAT

Blavegen els estanys. En llur suau estesa

		el cel s'emmirallà.


Per sempre més hi és. Oh càndida nuesa!

		oh tendre sospirar!


Paratge somniat. Potser t'abelliria

		son auri parament.

En platges de coral hi dorm la llum del dia;

	la posta s'hi encén.


Hi creixen tarongers; hi tanca la magrana

		els seus castells rodons.


Les prades que s'hi fan no saben la rotllana

		de les estacions.


Extàtica beutat! Ton cor enyoraria,

		però, l'instant fugaç,

l'espurna del desig, la rosa que es marcia,

		el braç damunt el braç.


Per xò quan ve la nit hi ha un dring petit d'esquella
i l'ona de la mar, en veure el primer estel,
corones deixarà, per tu, de vidiella

		i rams de xuclamel.




COM LA FINA PETJADA

			A Joan Triadú


Com la fina petjada de l'ocell de la neu,

	fonedissa petjada,

com la flor d'ametller, la vida breu

	se l'enduu la ventada.


Aquell nom que l'amant a l'escorça lliurà,

	a l'escorça ferida,

és un signe oblidat que ningú llegirà.

	Es desfà com la vida.


Fugissera petjada de l'ocell a la neu!

	Surt el sol que l'esborra.

A la platja, l'onada -peu de plom, ala lleu-

	colga sorres amb sorra.








garces_.htm

Click below on the  icon next to a poem to read the original poem in Catalan


TOMÀS GARCÉS (1901-1993) 








THE HUNTER

 (Translation by Sam Abrams) 


The vineyard envies the greenness of chestnut trees,
the sea grows murky grey beneath the fog,
the partridge's brown-gold is toning down,
there are shows of dying tenderness in the air.
Summer is departing. And a weary hunter,
with the laconic crack of his rifle,
shatters to bits the sky's clear crystal
and upon the world heaven's flowers are showered.







gassol.htm



VENTURA GASSOL (1893-1980) 








LES TOMBES FLAMEJANTS 

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li ananven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

- Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants.







gimferre.htm



PERE GIMFERRER (n. 1945) 



Els Miralls

Un joc de miralls
permet veure l'altra banda del poema. 

			Joan Brossa







PARANYS

Poetry is the subject of the poem. 


Wallace Stevens



I


Diuen que Apollinaire escrivia
aplegant fragments de converses
que sentia als cafès de Montmartre: perspectives cubistes,
com els retalls de diari de Juan Gris,

paranys

quan el fons és més nítid que la figura central, a primer terme, una mica
estrafeta, ben bé reduïda a an-

gles i espirals -els colors són més vius als finestrals
del capvespre:  un dring

a la cabana de la infància -d'això parlava Hölderlin
i eren salons: preceptor, domassos vermells, el mirall

venecià

Wozu Dichter in dürftiger Zeit, i Goethe escriuria a Schil-

ler que aquell noi amic seu

encara que una mica tímid i amb la natural manca d'ex-

periència

 (tot, en el to de la lletra, fa veure el benèvel menyspreu

del vell davant la poesia d'un jove:  ell ja n'havia fet,
de versos, i -li semblava-molt més serens, o mi-
llors, o, si més no, amb aquell classicisme que en ga-
rantiria la perpetuïtat),

perquè l'art clàssic es mantindrà sempre:  Hölderlin, als

darrers anys, a la seva mare,

li escrivia molt respectuosament, amb les fórmules apre-

ses de petit,

i només li demanava uns calçotets, un parell de mitjons

mal cosits, coses petites i òbvies

com les de Rimbaud a Abissínia, o a l'hospital

-Que je suis donc devenu malheureux!

i els poetes acaben així ferits, anul.lats, morts-vius, i per

això en diem poetes.

Així?  La crucifixió d'alguns no és potser més que un

signe,

i és l'equilibri d'altres la grandesa i la mort.
i la fosforescència de Yeats (Bizanci, com un gong al

crepuscle) el preu que es paga

per aquell que tenia el nom a l'aigua escrit.
Perquè algun preu cal pagar, podeu estar-ne certs:  Eurí-

dice encara és morta

damunt els commutadors elècrics i la blavor d'una sala

tèbia com la caixa d'un piano de coaba.

El món d'Orfeu és el de darrera els miralls:  la caiguda

d'Orfeu,

com el retorn d'Eurídice dels inferns, les bicicletes, els

nois que venien de jugar al tennis i mastegaven che-
wing gum,

rosses esquenes, cossos daurats -delicats-, les noietes

de mitjons vermells i ulls blaus d'Adriàtic que bevien
gin amb taronja,

les que es banyaven nues a les novel.les de Pavese i en

dèiem noies topolino.

 (el topolino, no sé si l'heu conegut:  era un cotxe de

moda, o freqüent, als happy forties),

però ara ja sóc més vell, per bé que dir vell sigui inexac-
te, però el color del gin amb taronja

où sont où sont the dreams that money can buy?





II

Aquest poema és
un seguit de paranys:  per al
lector i per al
corrector de proves
i per a
l'editor de poesia.

És a dir,

que ni a mi no m'han dit allò
que hi ha darrera els paranys, perquè
fóra com dir-me el dibuix
del tapís, i això
ja ens ha ensenyat Henry James que no
és possible.






Foc cec


... d'aquell cech foch qui.ls amadors s'escalfen

			Ausias March






COMBAT D'AMOR

Em té l'amor tan subjecte al seu regne
que ara la nit m'és congost o planura;
erm, el boscam, tot d'incerta tenebra.
Temo la mort que les passes m'atura.

&#191;Qui, de l'amor, els penyals i congestes
de cert coneix, i les balmes? Obscura,
la nit s'afua. Rocalles esquerpes,
fosques cruïlles de llamps i malura.

En creu l'amor em tenia i em té.
Sóc vinant que la creu no conjura.
Reto homenatge, en paratge foscant,
al viu punyal que l'amor em procura.

Més foc al pit, més foc al pit, més foc 
al pit! L'amor &#191;fa patir si fulgura?
I el cel &#191;no pot, de tants núvols, obrir
un diamant, fosc de neu i sutzura?

Al pit, joiell conquerit! Sóc cabdill.
Tota de nit és la meva armadura.
Negre com sóc, ni la nit em reté.
És fosc ivori la meva figura.

L'amor té signes i emblemes. La nit:
astres glaçats en heràldica pura.
Mou un navili l'alè de l'espai.
Blau, sóc l'abisme, i l'abisme m'endura.

Ha de ser negre aquest blau. I demà,
tot fosc d'abisme, com eina madura,
- la llum als pàmpols, de mort averany -
del fosc imperi d'amor tindré cura.






Darrers poemes




ART POÈTICA

Alguna cosa més que el do de síntesi:
veure en la llum el trànsit de la llum.





CACERA

Signes de mort, llebrers, tant de temps l'alta caça
pels estramps buits del cel escampava senyals:
al saló de les boires la llum ens amenaça,
com el joiell més viu d'un parament d'or fals.

És de debò la mort en aquesta rabassa,
amb panteixar que crema la gorja i els ullals,
quan els llebrers esquincen la pell nua que es glaça
i una claror de cossos s'estavella als fondals.

Aquest revolt, aquesta cantonada, ja encalça
la meva joventut i la verema d'anys
mal garbellats tan d'hora!, quan el vespre s'esbalça

i el barnús de la nit posa encara paranys
als ulls enamorats d'un no res, pell descalça
d'aquella adolescència:  verger en flames, afanys

que l'esbarzer cremat de les brases rescata
per oferir el silenci en un didal de plata.






Altres poemes




LLUM DE VELINTÒNIA

Present en la claror suspesa, aquest jardí
és l'estança del temps.

		         Brolla de la tenebra

el fonament del cel deshabitat,
puixances, pulsions que germinen i esclaten
en la flora de l'aire.

		    És invisible el temps

com la llum del jardí: és visible el jardí
darrera els vidres, no la imatge del jardí
en la llum successiva de temporalitat.
Però és visible un altre jardí: no un lloc real
que fou, tampoc un lloc que existeix en la ment,
no la successió dels temps en un sol lloc,
sinó la permanència d'un temps intemporal.
Alzinat des d'un fons invisible, el jardí
fa visible la llum.

		Si la veu anomena

la claror d'aquest arbre, si al reixat unes mans
ingressen en la llum d'un lloc levitatori,
si trepitgem el centre d'un remolí instantani,
som, sense llum ni temps, en la invisibilitat.
La paraula d'un home fa visible el real:
en la llum, podrem veure com a jardí el jardí.


			A Vicente Aleixandre








gomeziol.htm



VALENTÍ GÓMEZ I OLIVER (n. 1947) 



Selva endins 




G. i O. 

per a Anna Oliver i Pàmies i Rafael Gómez Anguita


Criat amb dos parlars, ser català
bells cants des del bressol, cuites de mare,
taurí, veler flamenc del mar ençà
costeja pels records del món del pare.

Prou se'm presenta clar el meu tarannà
quan llisca el pensament adesiara,
proclam ben fort el bany heraclitià
enmig de llacs eterns d'idea cara.

Al cel de les paraules vius afanys
no fan de la virtut natura humana,
les gestes dels humans blasmen enganys

que haurien d'acabar de bona gana;
les coses tal com són, ja fa molts anys
sóc fill de malagueny i catalana.







guimera.htm



ÀNGEL GUIMERÀ (1845 - 1897) 






home.html

Selecció de Poesia Catalana / Catalan Poetry Selection


Aquesta pàgina és gentilesa d' Intercom, d'Editorial Empúries i d'Edicions Proa.





Clica aquí per comprar o llegir un extracte del llibre
ATRAPATS A INTERNET d'Albert Folch i Folch
1ª edició a punt d'exhaurir-se !!! 
Tot el que cal saber sobre el passat, el present i el futur d'Internet




Selecció de Poesia Catalana





Hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa

Salvador Espriu






Amb el compromís de seguir l'exemple dels nostres poetes, i aprofitant l'explosió mundial de la xarxa Internet, posem a la disposició de tothom un recull de poesia catalana. Està adreçat a tots els qui - per les raons que siguin - voldrien i no poden tenir llibres de poesia catalana a mà. Volem subratllar que hem elaborat aquesta selecció no únicament per proporcionar una lectura agradable als catalans d'arreu del món sinó també per reforçar l'ús de la llengua catalana, tan malmesa, i per plantar cara a les amenaces a l'expressió lliure i digna de la nostra identitat.



Aquesta selecció no pretén ser objectiva. Els poemes que hem seleccionat no són necessàriament els index.html

Su Bentu Estu

IDEAS PO SA MUSICA
DE SU TEMPUS BENIDORI



L'associazione culturale Su bentu estu si occupa di studiare e diffondere l'arte e la cultura sarda. In particolare la ricerca si basa su quelle manifestazioni comunicative che hanno uno spiccato carattere autoctono.
La storia sarda infatti si e' sviluppata quasi sempre su due piani paralleli, la cultura dei dominatori che per un lunghissimo periodo di tempo hanno governato l'isola e quella della popolazione aborigena che risulta ancora oggi solo marginalmente o per niente influenzata dai numerosi dominatori che si sono succeduti nel tempo. La contaminazione quasi inesistente tra conquistatori e Sardi e l'isolamento territoriale in cui quest'isola si trova hanno prodotto col passare dei secoli e dei millenni un isolamento culturale nel quale si sono sviluppate forme comunicative, linguaggi artistici, usi e costumi unici del tutto particolari. Cio' che era gia' evidente da analisi basate solo su considerazioni presuntive e'stato recentemente provato in modo piu' rigoroso anche da ricerche scientifiche riguardanti alcune caratteristiche biologiche umane come ad esempio incidenza di malattie endemiche, trand di sviluppo o di maturazione tissutali e analisi del DNA mitocondriale. Questi studi hanno evidenziato come non ci sia mai stata praticamente alcuna commistione tra il DNA dei dominatori e quello della popolazione originaria. 
(Cavalli Sforza, Diaz e coll., A Cao e coll.,Le scienze...). 

Ecco i principali argomenti di cui l'associazione si interessa per scopi di studio e diffusione: 
* Lingua 
* Poesia e letteratura 
* Musica: canto gutturale 
* Musica strumentale: launeddas 
* Archeologia 
* Percorsi turistici colturali 
inedits.htm












 





Poetes inèdits


POETES INÈDITS











 











Josep Tomàs i Esplugas  (n. 1922): 2 poemes





Teresa Serramí  (n. 1939?): 1 poema





Joana Serra de Gayeta  (n. 1950): 4 poemes



J                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                ouseOver=Helena Porteros i Liroz  (n. 1968): 37 poemes





 Roger Purcell  (n. 1969): 13 poemes





 Carles Lapont  (n. 1969): 4 poemes





 Tomeu Martí  (n. 1969): 1 poema





 Tomeu Fiol i Núñez  (n. 1971): 1 poema





Léonard de Masfrand  (n. 1971): 4 poemes





 Francesc Bombí-Vilaseca  (n. 1975): 2 poemes





 Laura de Francisco  (n. 1979): 1 poema





 Maria Teresa Bargalló  (n. ?): 1 poema





 






































 Comentaris, suggeriments, crítiques?






janesiol.htm



JOSEP JANÉS I OLIVÉ (1913 - 1959) 







A UN INFANT MORT EN UN BOMBARDEIG

Els teus braços immòbils són un vol de bandera,
i la rosa esfullada del teu cos és un crit
de sang més que un silenci ... No serà primavera,
mai més, en ta mirada, però al cor de la nit

feta d'ulls que s'apaguen a la llum, vers on clama
la veu nostra, la torxa del teu cos - que ja és llum
i ja és foc - durà l'alba d'un crit nu fet de flama
i de pètals sagnosos de martiri. Ni fum

ni silenci, ni boira velaran la nuesa
dels teus ulls, que es glaçaren en un gest sense adéu.
De quin somni et prengueren? De quin món de dolcesa?
Tot el cel que miraves era viu dintre teu

com és viu en el rostre i en els ulls dels que es donen
a la mar ... Quines rutes t'esperaven, infant?
Davant teu ja són blanques totes elles, i es fonen
amb el somni d'un somni: el teu cel, on no hi han

ales tristes i on l'alba no duu orgies de roses
que s'esfullen enceses i sagnants. I on reposes ...




NOIA NUA

&#191;De quin arbre eres branca,
de quin calze eres pètal,
de quin aire eres fulla,
tu que en tu sembles néixer,
fulla, pètal i branca?

Cap arrel t'associa
al meu món, cap onada
al meu mar, cap somriure
al meu cel, cap aroma
als meus astres. T'enfonses
dintre teu, i en tu neixes
a mig aire del somni,
rosa etèria i tangible.

Nuditat que es contempla 
sense esguard i que es besa
sense llavis, que es vela
sense seda,  &#191;a quin aire
confinaves la febre?
&#191;a quin món exiliaves
el sospir que no es glaça,
tu que ets nua i et sento
meva, en mi, que m'impregnes
com el bes de la lluna,
com el gest de l'onada,
com l'alè de les roses,
com el càntic de l'aigua?

&#191;De quin arbre naixies,
fulla, pètal i branca?








jmarch.htm



JAUME MARCH (1335?-1410?) 







COBLES DE FORTUNA

Quan eu cossir en los fets mundanals,
totes les gents vei regir per Fortuna,
segons lo cors del sol e de la lluna.
Les planetes fan obres divinals,
fasent llur prou o llur dan a vegades,
així que el món és partit per jornades.
Mas Déu no vol l'arma sia sotmesa
forcívolment a aital astre seguir,
ans la Raó pot e deu ben regir
lo cors d'on han entre si gran contesa.

Però bé em par obra descominals,
quan en remir causa per si cascuna
e vei gran bé haver persona estruna
e dom gentil e bo sofrir grans mals;
així que el bévei anar per cassades:
sens mèrit gran los ve lo bé endebades
e gran honor no seguint gentilesa;
e, si no fos com dins mon cor m'albir
- que altre món és mellor per a venir -,
hagra del tot la mia arma malmesa.

Doncs, cars amic que entenets béns e mals,
afigurats la cara de Fortuna
e no us girets, si tos la vesets bruna,
de vostre sen per treball ne per àls,
que xascun jorn hores hi són nombrades,
que mai non vis en bé totes passades.
Ges per aiçò non oblidats proesa,
ans vullats-vos en tot bé captenir
e los amics amar e car tenir,
e-z en servir Déu non hajats peresa.

Déus, en qui és tota virtut compresa
e-z ha formats los cels e els fai vogir,
pot, si li plai, astre mal convertir
e tot afan tornar en gran bonesa.

Columba pros, supliquem la nautesa
de Déu que ens guard d'errar e de fallir,
volent-nos aut en lo cel acollir
que és gauig sens fi e complida riquesa.








jstjord_.htm

Click below on the  icon next to a poem to read the original poem in Catalan


JORDI DE SANT JORDI (1395?-1424) 









WITHOUT FRIENDS

 (Translation by Angela Buxton) 



Without friends, goods and master,
in a strange place and in a strange region,
far from everything good, tired of worry and sadness,
my will and thought captivated,
I find myself completely subject to an evil power;
I see no one who will take care of me,
and I am guarded, caught, shackled and imprisoned,
for which I blame my sad fortune.

I saw times when nothing satisfied me;
now I am content with what makes me sad,
and now I appreciate more the light shackles
than before I did the most beautiful embroidery.
I see that fortune has shown its power
over me, wanting me to reach this point;
but I don't care, for I have done my duty
to all good people in whose company I am.

It is nothing for me to suffer all these wrongs
compared to the one which breaks my heart,
and every day it makes me crack with hope:
I see nothing that can give us a push
in preparing our liberation.






jstjordi.htm

Click on a  icon next to a poem to read its English translation


JORDI DE SANT JORDI (1395?-1424) 









DESERT D'AMICS


Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res;
ara em content de ço que em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
amb tots los bons que em trob en companyia.

Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui al cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta
en acunçar nostre deslliurament.





CANÇÓ D'OPÒSITS

Tots jorns aprenc e desaprenc ensems,
e visc e muir, e fau d'enuig plaser,
aiximateix fau de l'àvol bon temps,
e veig sens ulls, e sai menys de saber.
E no estrenc res e tot lo món abraç,
vol sobre el cel e no em movi de terra,
açò que em fuig incessantment acaç,
e em fuig açò que em segueix e m'aferra.

Lo mal no em plats e sovint lo'm percaç,
am sens amor, e no crec ço que sé,
par que somïi tot quant vei pres ma faç,
oi he de mi e vull a altre gran bé,
e parlant call e's auig menys d'oir,
de l'oc cuit no, lo ver me per falsia,
e mengs sens fam, e grat-me sens pruir,
e sens mans palp, e fau de seny follia.

Com vull muntar davall sens que no em vir
e davallant puig corrent en aut lloc
e risent plor, e el vetllar m'és dormir
e quan sui frets pus cald me sent que foc.
E a dreit seny eu fau ço que no vull,
e perdent guany, e el temps cuitats me tarda,
e sens dolor mantes de vets me dull,
e el simple anyell tinc per falsa guinarda.

Colgant me lleu e vestint me despull,
e trob lleuger tot feixuc e gran carg,
e quan me bany me pens que no em remull,
e sucre dolç, me sembla fel amarg.
Lo jorn més nuit e fau clar de l'escur,
lo temps passats més present cascun hora,
e el fort m'és flac, e el blan tinc molt per dur,
e sens fallir mai me fall ço que em demora.

No em part d'un lloc e jamés no m'atur,
ço que no cerc ivarçosament trob
del que no em fio me tinc molt per segur,
el baix m'és alt, e l'alt me sembla prop.
E vau cercant ço que no es pot trobar,
e ferma vei la causa somoguda,
e lo fons gorg aigua sus port me par
e ma virtut no em té pro ni m'ajuda.

Quant xant me par de què em prenc udolar,
e lo molt bell me sembla fer e lleig,
abans m'entorn que en lloc no vull anar,
e no he pau e no tinc qui em guerreig.
Açò que ve tot per tal com vei entès
de revers faits aicest món e natura,
e's eu qui em só en llurs faits tan empès
que m'és forçat de viure sens mesura.


		Tornada

Prenga xascú ço que millor li és
de mon dit vers reversat d'escriptura,
e si el mirat al dreit e al revers
treure porets de l'àvol cas dretura.






ESTRAMPS

Jus lo front port vostra bella semblança
de què mon cors nit e jorn fa gran festa,
que remirant la molt bella figura
de vostra faç m'és romasa l'empremta
que ja per mort no se'n partrà la forma;
ans quan serai del tot fores d'est segle
cells qui lo cors portaran al sepulcre
sobre ma faç veuran lo vostre signe.

Si com l'infants quan mira lo retaule
e contemplant la pintura ab imatges
ab son net cor, no lo'n poden gens partre
- tant ha plaser de l'aur qui l'environa -;
atressí em pren davant l'amorós cercle
de vostre cors, que de tants béns s'enrama,
que mentre el vei mas que Déu lo contemple;
tant hai de joi per amor qui em penetra!

Així em té pres e lliats en son carçre
amors ardents com si estés en un cofre
tancat jus claus e tot mon cors fos dintre,
on no posqués mover per null encontre.
Car tant és grans l'amor que us hai e ferma
que lo meu cor no es part punt per angoixa,
bella, de vós, ans estai ferm com torres
en sol amar a vós, blanxa colomba.

Bella sens par ab la presençanoble,
vostre bell cors, bell fec Déus sobre totes,
gais e donós lluu plus que fina pedra,
amorós, bells, plus penetrants que estella;
d'on, quan vos vei ab les autres en flota
les jutge menys, si com fai lo carboncles
que de virtuts les fines pedres passa:
vós ets sus lei com l'astors sus l'esmirle.

L'amor que us hai en totes les parts mascles
no foncs jamais en null cors d'hom ne arma,
&#191;quan no n'amec pus coralment nulls hòmens
tan forta amor com cesta que el cor m'obre?
Mas sui torbats que no fonc Aristòtils
d'amor qui m'art e mos cinc senys desferma,
co'l monjos bos que no es part de la cetl.la
no es part mon cors de vós tant com dits d'ungla.

Oh cors d'honors, net de frau e delicte!
prenets de me pietats, bella dona,
e ne sofrats que's amant-vos peresca,
per què eu vos am mais que nulls homs aferma;
per que us suplei, a vós, que ets le bells arbres
de tots los fruits on valor grans pren sombra,
que em retenyats en vostra valent cambra,
pus vostre sui e serai tant com visca.


		Tornada

Mon ric balais: cert, vós portats lo timbre
sus quantes són e'l mundanal registre
car tots jorns naix en vós cors e revida
bondats, virtuts, més que en Pentasilea.









jvintro.htm



JORDI VINTRÓ (n. 1945) 



Nota biogràfica




VIDA DIFÍCIL

Era un dia d'abril, repeteixo.
La teulada brillava, molla,
i el cor, toquerejat de vagues
incipients reminiscències.

O era blava la lluna,
i el perfil que, amb una idea fixa,
petjava entre la pols en dansa.

O no era res d'això: era una carbassa,
quatre faves per sopar
i una ràdio insistent. 

SEGONES NOCES

I la moneda tenia també creu
que segellava temors i esperances.
L'altra viu, però d'aquesta en surt
tot allò que ens permet, 
si de cas, 
de viure; el que, prou desbridat, 
un aniquilament, segur, rubricarà. 
A l'altra colors, cançons. Amb altres tintes toca
pensar també un instant, 
si s'escau, 
en aquesta obaga espessa del cor. 










SENSE FIGURA

Una muntanya escarpada, 
tota granit, amb timbes, 
coves, recers, fonts, alzinars
i, al cim emboirat, el niu
solemne de les àguiles. 
Tant demoràvem
que s'ha fet tard. 
I que ara ens torba; i que no deixi
record sinó d'una mà benigna, 
color de molsa tendra
i aigua perlada. 




VORA EL FOC

Després de casa posa-hi violí, 
que, pel contrast de la festa, 
ressonin més les bigues, coixins, besades. 

Procuraràs tenir un amor serè
i un de tumultuós, per provar d'escatir
a quin més bé t'acordes. 

O consideraràs la veritat
de les coses, o els mals passats
i els que vindran, sobretot aquell
que un dia tintarà de negre els versos. 

I al capdavall has d'oblidar-ho tot
per consagrar-te, cos i ànima, a l'incert. 




MOLLES DE PA

Recorda, encara que sigui en somni, 
que has d'enterrar tresors que et permetin, 
quan tornis, de confirmar la teva
presència uns dies, els d'ara, tan reculats
que no sabràs ben bé si eren teus. La moneda
en aquesta escletxa, la bala sota la rajola
que balla
t'afluixaran la brida perquè puguis
inclinar-te com cal sobre l'infant que fores. 




RECONEIXENÇA

Ara, assegut a l'ombra d'un arboç
que l'enyorança dels meus artefactes
multiplica per tant, cedeixo al repte
de prescindir, aquest cop, del pendent llis
i d'explorar dreceres en desús. 
Canvio l'harmonia pel delicte
comptant que algú, prou atrevit de sobte, 
vindrà a treure'm, estalvi, del mal pas. 
Endavant o en darrere: ja s'esborren
les dissemblances. Quan et decideixis
potser ja serà tard, i d'entre els gruixos
no en sortirà ni per pagar les arres. 
Pujàvem separats i, des dels cels, 
ens miràvem als ulls com dos adults. 









la_via.htm



FRANCESC DE LA VIA (1403 - 1425) 







leveroni.htm



ROSA LEVERONI (1910-1992) 



Els records



III

Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça

	que desgrana el molí.

Aquest oreig suau que t'agombola

	perfumant-te el matí.

Fos el flauteig dels tòtils a la tarda

	en la calma dels horts.

Si fos aquesta pau que t'acompanya

	en el repòs dels ports ...

O fos la punxa de la rosa encesa

	d'un desig abrandat.

Aquell record d'una hora de follia,

	d'aguda voluptat.

Si fos l'enyorament d'uns braços tendres

	que varen ser-te amics.

O bé la revifalla rancorosa

	d'aquells menyspreus antics.

Si jo no fos per tu record amable,

	fos almenys un neguit,

un odi o un dolor, una recança ...

	Ho fos tot, menys l'oblit.






Les notes greus



DESIG

Recerco l'alba dins la nit obscura
i se'm fan perdedors tots els camins.
Recerco el cant de l'única font pura
i totes les begudes són verins.

Voldria que el perfum de blanca rosa
ofegués la luxúria d'aquell nard.
Voldria que el meu cor que ja no gosa,
per l'amor no cregués que és massa tard.

Una vela, només, i una atzavara;
un mar ben blau i una blavor de cel;
una joia callada i ben avara,
i l'aquietament de tot anhel.

I trobar-se, Senyor, que em fossis l'alba,
i la vela i el mar i el cant d'amor;
que em tornessis brillant l'ànima balba
i ben clara la font d'aquest meu cor.




TESTAMENT

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d'herba només de la divina pau.







lingua.html

Su Bentu Estu

IDEAS PO SA MUSICA
DE SU TEMPUS BENIDORI

Pagina in relizzazione.

Ecco i principali argomenti di cui l'associazione si interessa per scopi di studio e diffusione: 
* Introduzione 
* Poesia e letteratura 
* Musica: canto gutturale 
* Musica strumentale: launeddas 
* Archeologia 
* Percorsi turistici colturali 
liost.htm



JAUME BOFILL I MATES [GUERAU DE LIOST] (1878-1933) 








POEMA DEL BOSC; [IV] 

Al punt de mitja nit l'espai s'omplí de bruixes.
Són llurs pupil.les xiques, vermelles com maduixes.

En surt un requitzell del fons de cada esquerda,
vestides amb brials de teranyina verda.

Al Pla de Mirambell, dansant al clar de lluna
com una fumarella dissipen la vedruna.

El vianant que es perd sent riallades d'ossos.
Si no fugís de por, cauria fet a trossos.

Les bruixes, mentrestant, s'encalcen afollades
rostos avall i cerquen les aigües encalmades

dels gorgs, d'on a les vores, horribles es despullen.
Amb quin deliqui es gronxen! Amb quin platxeri es mullen.

De ventre amunt es baten per sobre les onades
les filles de la lluna. Són velles i xuclades

com un manyoc d'arrels. Els caires de llurs nines
mostren el brill metàl.lic d'unes fulgors felines.

Els pits sacsejarien, a cada sotragada,
com pellingots inútils. La dura carcanada

dels geps apunta sota la pell tivant i dura.
El nas inversemblant, ratat de corcadura.

Les galtes enfonsades. La llengua viperina
sortia de les goles com una llarga espina.

Mentre la fosca dura, cavalquen la basarda,
però bell punt la nova claror del jorn esguarda,

s'encalafornen súbites en llurs cataus de roques
i àdhuc en les primes esquerdes de les soques

balmades, on serva cada una jaç i estable
i més d'un potinga que els receptà el diable.




PÒRTIC

Bella Ciutat d'ivori, feta de marbre i or:
tes cúpules s'irisen en la blavor que mor,

i, reflectint-se, netes, en la maror turgent,
serpegen de les ones pel tors adolescent.

L'ivori té la gràcia d'un marbre constel.lat
d'aurífiques polsines, com una carn d'albat.

Bella ciutat de marbre del món exterior,
esdevinguda aurífica dins un esguard d'amor!

Ets tota laborada amb ordenat esment.
Et purifica el viure magnànim i cruent.

I, per damunt la frèvola grandesa terrenal,
empunyaràs la palma del seny - que és immortal.




QUAN EL TEU COR SERÀ BRANCA DE MIRRA

Dona, sé el gust de la teva presència:
la testa, rosa dels vents invisibles,
el pit d'argila que pateix, arbori,
amb un arranc de braços que s'eleven.

Dona, sé el gust d'abraçar-te, i la nosa.
Dona, sé el gust de fugir, d'enyorar-te.
Si el teu record suplirà la conversa,
saber-te lluny no supleix el tenir-te.

Dona, sé el gust de la mort que separa,
alliberant de sospites de canvi.
En el sagrat epíleg de l'incendi,
cendres i fum s'espiritualiten.

L'enyorament esdevé permanència.
Compenetrats, el diàleg és íntim.
La teva ment triaria per falda
quan el teu cor serà branca de mirra.








llompart.htm



JOSEP MARIA LLOMPART (1925 - 1993) 









CAMÍ FLORIT

Llevamà, card, fonollassa,
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corritjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula,
mare-selva, safrà bord,
floravia, canyaferla,
baladre, argelaga, albó,
falguera, olivarda, estepa,
clavell de moror, coscoll,
heura, contell, englantina,
vidalba, murta, maimó,
cama-roja, campaneta,
ravenissa, bruc, guixó
 (i en l'aire color de vaume
l'esgarrifança d'un poll).





Poemes de Mondragó



PRIMAVERA

Eres tu el camp, o el camp enamoraves?
Coneixies l'abril i ja et somreia
un dimoni boiet a flor de galta.

Venies
per un caminet ros de mitja tarda.
Flames del vent cremaven blaus domassos
d'aigua de mar, em duies
un paner d'ametlons, copinyes, nacres,
i tenies la veu color de rosa.

Temps era temps, amor, temps era temps!

Parlàvem... Jo no sé de què parlàvem;
d'exàmens de llatí, o per ventura
d'un llibre de poemes. El crepuscle
se'ns moria a les mans com un fresquíssim
papalló virolat. Cavalls de l'ombra
la sang ens galopaven.

Temps era temps, amor, temps era temps!

Dissabtes de capvespre, sense escola.
Qui recorda?... Qui sap?... Mira la pluja.



-

Us ho diré amb paraules ben planeres:
jo tenia deu anys -era aleshores
el temps del slow fox, la falda llarga
i els diumenges lluents de brillantina.
a casa nostra, a la del camp vull dir
 (si es pot dir camp d'aquell mig quartó rònec
on el meu pare -el coronell- sembrava
clavellers i tristors), hi havia una ombra
feta de totes les blavors del vent
de mil nou-cents trenta i tants. Jo tenia
una mica d'amor a frec de boca.
Tocaven hores. Cap al tard collia
mon pare els crisantems. Dies i núvols.
En el jardí hi havia un safareig
on a penes la mort s'emmirallava.





La capella dels dolors i altres poemes  



-

Veniu, Senyora Mort, ja tinc la cambra
desada i ben a punt: el ram de roses,
la música lentíssima, la seda,
els morats en la nit: cita perfecta.
Veniu, Senyora Mort, ja res no manca;
us espero inquiet, bevent la copa,
consultant el rellotge -trigau massa!-,
passejant nerviós, picant de mans
damunt qualsevol taula (a frec de polsos
roselles de l'ahir floreixen tendres,
i m'enerven, m'adormen, m'acaronen).
Veniu pel vent, pel foc, pels miralls pàl·lids
de velles cornucòpies, per l'alba
travessada d'amor. Veniu molt lenta,
besau-me a poc a poc, sen dir paraula,
i que faci el plaer la seva feina.
Veniu, Senyora Mort. Oh, trigau massa.





Spiritual



CAMÍ DE PERFECCIÓ

Mai no et deturis:
no hi ha fi ni principi.
Però les roses
cada cop més vermelles
les passes t'encatifen. 








llull.htm



RAMON LLULL (1232/33-1315/16) 







CANT DE RAMON

S&oacute;n creat e &eacute;sser m'&eacute;s dat
a servir D&eacute;u que fos honrat,
e s&oacute;n ca&uuml;t en mant pecat
e en ira de D&eacute;u fui pausat.
Jes&uacute;s me venc crucificat,
volc que D&eacute;us fos per mi amat.

Mat&iacute; an&eacute; querre perd&oacute;
a D&eacute;u, e pris confessi&oacute;
ab dolor e contrici&oacute;.
De caritat, oraci&oacute;,
esperan&ccedil;a, devoci&oacute;,
D&eacute;us me f&eacute; conservaci&oacute;.

Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarra&iuml;ns a pre&iuml;car.
Enfre la vinya e el fenollar
amor me pres, f&eacute;'m D&eacute;us amar,
enfre sospirs e plors estar.

D&eacute;us Paire, Fill, D&eacute;us Espirat,
de qui &eacute;s Santa Trinitat
tract&eacute; com fossen demonstrat.
D&eacute;us Fill, del cel &eacute;s davallat,
de una Verge est&aacute; nat,
D&eacute;u e home, Crist apellat.

Lo m&oacute;n era en damnaci&oacute;;
mor&iacute; per dar salvaci&oacute;
Jes&uacute;s, per qui el m&oacute;n creat fo.
Jes&uacute;s puj&agrave; al cel sobre el tro,
venr&agrave; a jutjar li mal e el bo:
no valran plors, querre perd&oacute;.

Novell saber plors hai atrobat,
pot-n'hom con&egrave;ixer veritat
e destruir la falsetat:
serra&iuml;ns seran batejat,
tartres, jueus e mant orat,
per lo saber que D&eacute;us m'ha dat.

Pres hai la crots, tramet amors,
a la Dona de pecadors
que d'ella m'aport gran socors.
Mon cor est&agrave; casa d'amors
e mos ulls fontanes de plors.
Entre gauig estaig e dolors.

S&oacute;n home vell, paubre, meyspreat,
no hai ajuda d'home nat
e hai trop gran fait emparat.
Grans res hai del m&oacute;n cercat,
mant bon eximpli hai donat:
poc s&oacute;n conegut e amat.

Vull morir en p&egrave;lag d'amor.
Per &eacute;sser gran no n'hai paor
de mal pr&iacute;ncep ne mal pastor.
Tots jorns consir la deshonor
que fan a D&eacute; li gran senyor
qui meten lo m&oacute;n en error.

Prec D&eacute;us trameta missatgers
devots, scients e vertaders
a con&egrave;ixer que D&eacute;us home &eacute;s.
La Verge on D&eacute;u hom se fes
e tots los sants d'ella sotm&egrave;s
prec que en infern no sia m&egrave;s.

Llaus, honor al major Senyor
al qual tramet la mia amor
que d'ell reeba resplendor.
No s&oacute;n digne de far honor
a D&eacute;u, tan fort s&oacute;n pecador,
e s&oacute;n de llibres trobador.

On que vage cuit gran b&eacute; far,
e a la fi res no hi puc far,
per qu&egrave; n'hai ira e pesar.
Ab contrici&oacute; e plorar
vull tant a D&eacute;u merc&egrave; clamar
que mos llibres vulla exal&ccedil;ar.

Santedat, vida, sanitat,
gauig, me d&oacute; D&eacute;us e llibertat,
e guard-me de mal e pecat.
A D&eacute;u me s&oacute;n tot comanat:
mal esperit ne hom irat
no hagen en mi potestat.

Man D&eacute;us als cels e als elements,
plantes e totes res vivents
que no em facen mal ni turments.
D&oacute;'m D&eacute;us companyons coneixen'
devots, lleials, humils, tements,
a procurar sos honraments.





DE CONSOLACIÓ

Déus consola hom pecador

	can li remembra la dolor


	que volc sofrir per sa amor.

Mas eu no pusc haver consolament

	per ço car veig tan gran deshonrament


	far en lo món a Déu per tanta gent.

Qui es pot abstenir de plorar

	can veu Déus tam petit amar


	per cells qui ell volc tan honrar?

Tots jorns estaig desconsolat

	car veig tants hòmens en pecat


	qui van a foc perpetuat.

Qui es consola de bon senyor

	qui pels seus és en deshonor,


	no sap què s'és força d'amor.

Déus consola hom per amar,

	per esperar e perdonar,


	e consola hom ab donar.

Paciència e pietat,

	justícia e lleialtat


	consolen hom enutjat.

Cell que es pensa qui és amat

	per Déu, si és desconsolat


	de sol Déu no es té per pagat.

Cell qui ha Déus en son cos mès,

	&#191;què li cal si perd nulla res


	pus que Déus basta a quant és?

No es tany que sia consolat

	cell qui està en son pecat


	e de Déu és desemparat.






D'ESPERANÇA


	Quan per l'estela en l'albor

e s'aparèllon tuit li flor
que el sol montiplic llur color

	d'esperança,

mi vest alegrança
d'una douçor, confiança

	que hai en la Dona d'amor;

e adoncs deman confessor,
a tuit m'acús per pecador,

	e que ell me man

que reta tot lo dan
que hai donat gran, en pecant,

	a cells que estan servidors

de la Regina de valors,
per ço que n'esper tal secors

	que a null pecat

no sia obligat,
pus que en sia bé confessat.







lopezpic.htm



JOSEP MARIA LÓPEZ-PICÓ (1886 - 1959) 







-

Dignifiqueu, Senyor, l'esborronada
poquesa dels meus anys davant l'infant
quan jo li parlo i ell amb la mirada
espera els mots que ja envellien tant.

Esguard que abasta i jutja i que no fuig,
certesa vostra i llum del primer dia,
abans del tafaneig i de l'enuig
i dels misteris de la melangia.

Mirada de l'infant, davant del pare,
reconcilies amb igual llum clara
coses i mots amb què diem les coses.

Mirada de l'infant, tu que em reposes
de la inutilitat de tants manent.htm

Click on a  icon next to a poem to read its English

MARIÀ MANENT (1898-1988) 







ODA ALS CARROS MATINERS 

&#191;Sóc en el llit sense trontoll,
ara que l'alba els finestrons colora,
o duc als llavis un bri de fonoll,
dintre d'un carro perfumat de boll,
pels empedrats de la ciutat sonora?

Aquest trontoll tan seguit
tot el meu cos sotraga - jo diria.
I el so dels picarols m'ha deixondit,
- ritme valent, clara melodia -
com si el cavall m'arrossegués el llit.

Són filagarses de tenebra
els guarniments, amb un or malaltís.
Les morisques de coure han deixondit el gebre
de les roderes, vidre fonedís.
L'euga ha vist en la pura tenebra
les estrelles caient a l'abís.

I ha sentit pel camí del tossal
el refrec perfumat de la pineda.
Tot el cel era fi com la seda
i, al bell cim de la vela, el fanal
ha copsat dintre de la llauna freda
el batec d'una estrella immortal.






LA TOMBA DE RILKE
 (Rarogne, Valais) 


Reposes en l'extrem
cementiri, damunt la roca fosca,
amb l'heura muntanyana, que no tem
el gebre del febrer. Tens una creu ben tosca,
de fossar de pastors i camperols,
i cenyeix el teu clos una pedra corcada
com les arques de núvia. Neus i sols
han fet grisa la creu, amb color de boirada.
Però en la teva tomba hi ha una mica d'urc:
un escut cisellat, una mica de faula
de l'Àustria antiga, coronant el burg
solitari i extrem de la teva paraula.

Ací reposa el front que s'inclinà sovint
al silenci i a l'ombra;
i quan el vent dels Alps la neu escombra
damunt l'herbeta morta, els camperols, venint
de les vinyes, on tenen els ceps forma de lira,
no saben que s'amaga sota la creu el blau
i la por dels teus ulls d'infant, i que sospira
l'heura sobre el teu cor que ignorava la pau.






A LA MEVA FILLA MARIA QUAN TENIA UN ANY, EN TEMPS DE GUERRA



Se'ns acosten al ràfec les branques de l'avet
i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra?
És trista la muntanya al cor del fred,
i és trista aquesta olor de la pobra minestra.

Com la rel, com el fruit en la boira de l'hort,
damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida,
i s'assembla al silenci de la mort
aquest tebi silenci de la vida.




EL DAVID DE LA CATEDRAL DE SALISBURY

Aeri, en la grisor de la pedra, en el vent,
entre els crits de les gralles iròniques, t'inclines,
abstret damunt de l'arpa, a la música ardent.
Però una herba se't mou sobre les cordes fines.

Ara és verda i menuda aquesta arpa, que duu
al teu cos mineral una trèmula saba
del juny assolellat i feliç, mentre tu
escoltes, i qui sap si una abella et besava.

Més enlaire que el cedre, entre dos àngels greus,
no veus enamorats a la prada, el tord lliure
que xiula sobre l'herba dels morts. I vora els teus
brins de música, lluny, t'endevino el somriure.




NOU CANT A LA VINYA



 [I] 

Sigui el meu cant per la vinya fecunda,
que em dón' la sang, com la sang de mes venes
roja i ardent, car el sol és adintre
i en cada glop em nodreix de la posta
i de la llum violent del migdia
canicular; i dels vents i les aigües
de las setembre, pesant de la fruita
i purpurenc com la poma.




 [II] 

Aprengui el seny davant teu, oh ma vinya!,
la paciència i el ritme que et menen,
com en el bell contrapunt d'una dansa,
amb igual i diversa mesura.
Aprengui el seny el turment de la soca
de cada cep, com un braç de la terra,
que si ens apar moridor cada anyada,
rítmicament treu la nova florida.



 [XI] 

&#191;Qui dirà el goig de la tarda madura,
quan el raïm és daurat i s'esquerda
la pell del cap; i la sang del crepuscle
diríem que és una fruita que esclata?
Fou aquell temps que hi anava l'amiga
fina i suau, dins la tarda més lenta;
fou aquell temps que els infants hi jugaven
com una rica garlanda de joia.



 [XII] 

&#191;Qui dirà el goig de la tarda madura,
quan pels camins on els carros trontollen,
es vessa el vi i una olor de verema,
dins el polsim de la boira que passa?
Damunt el cup lluu l'ofrena madura,
policromada talment com la posta,
i en els cellers de la fresca penombra
fa una claror la daurada collita.




 [XIII] 

A l'home bru que trepitja la fruita,
amb una dansa pesant i sonora,
i sent fatiga del pas de la dansa,
darem la sang d'alguna altra collita.
Als qui collien tot l'or sota els pàmpols,
ritmant amb cants el treball de la vrema,
darem la sang d'un altre any, i la força
els pervindrà del mateix que els fatiga.









manent_.htm

Click below on the  icon next to a poem to read the original poem in Catalan


MARIÀ MANENT (1898-1988) 









THE SITE OF RILKE'S TOMB
 (Rarogne, Valais) 

 (Translation by Sam Abrams) 


You lie in the ultimate
resting place, aloft the dark rocks,
with the hilltop ivy that doesn't fear
February frost. Your cross is rather coarse,
the burial vault of shepherds and peasants,
and you are walled in by porous stone
like a worm-eaten bride's chest. Snowflakes and sun-beat
have turned the cross grey, the shade of mist.
Yet at your grave site there is a touch of pride:
a chiselled coat of arms, something come from a fable
of the Austrian past, crowning the fortified village,
solitary and final, where your word now dwells.

Here lies the brow that often bowed
to silence and darkness;
and when the wind from the Alps sweeps the snow
across the withered blades of grass, the peasants, arriving
from vineyards where t