Caputxeta Roja (segons Perrault) Charles Perrault Hi havia una vegada una xiqueta que vivia en un poblet; era la més bonica que mai hages vist. Sa mare l'adorava. La seua iaia l'estimava encara més. Aquella bona dona li va fer una caputxa roja, que li parava tan bé que era coneguda per tots com Caputxeta Roja. Un dia sa mare, que tot just havia acabat de coure al forn uns pastissos, li va dir: -Vés a veure com es troba la iaia, perquè m'han dit que està malalta. Porta-li un pastís i aquest potet de mantega. Caputxeta Roja se n'anà a la casa de la iaia, que vivia en un altre poble. En passar pel bosc es va trobar amb el Llop. A ell li haguera agradat molt menjar-se-la, però no gosà fer-ho a causa d'alguns llenyataires que hi havia al bosc. Li va preguntar on anava. La pobra xiqueta, que no sabia com és de perillós parar-se a escoltar un llop, va dir: -Vaig a veure la meua iaia, i li porte un pastís i un pot de mantega de part de ma mare. -Viu molt lluny d'ací? -preguntà el llop. -Oh, sí -contestà Caputxeta Roja -, és més enllà d'aquell molí allà lluny, a la primera casa del poble. -Molt bé -va dir el llop-; crec que també aniré a veure-la. Jo aniré per aquest camí i tu per aquell, a veure qui hi arriba primer. El llop començà a córrer tant com podia pel camí més curt, i la xiqueta continuava el seu viatge pel camí més llarg. Tal com caminava s'entretenia collint nous, perseguint les palometes i fent pomells amb les floretes que trobava. El llop no va tardar a arribar a la casa de la iaia. Va tocar: toc, toc. -Qui és? -Sóc la teua néta, Caputxeta Roja - va dir el llop disfressant la veu -, i et porte un pastís i un potet de mantega de part de la meua mare. La bona iaia era al llit, no es trobava molt bé i li va cridar: -Estira la clavilla i entra. El llop estirà la clavilla i la porta s'obrí. Aleshores saltà sobre la pobra dona i se la va menjar en un no res, perquè feia més de tres dies que no menjava res. Després tancà la porta, es gità al llit de la iaia i esperà Caputxeta Roja, que arribà de seguida i tocà: Toc toc! -Qui és? Caputxeta Roja en sentir la veu grossa del llop primer es va espantar, però pensant que la iaia tenia un bon constipat, va contestar: -Sóc la teua néta, Caputxeta Roja, i et porte un pastís i un potet de mantega de part de ma mare. Amb veu més tova, el llop li digué -Estira la clavilla i entra. Caputxeta Roja estirà la clavilla i la porta s'obrí. Quan la veié entrar, el llop s'amagà davall del cobertor. -Deixa el pastís i el potet de mantega damunt la taula -li va dir-, i vine al llit amb mi. Caputxeta es despullà, però quan anà a posar-se al llit es quedà sorpresa en veure l'aparença de la iaia. -Estimada iaia! -va dir-, quins braços més grans que tens! -Són per agarrar-te millor, filleta meua. -Estimada iaia, quines cames més grans que tens! -Són per córrer millor, filleta meua! -Estimada iaia, quines orelles més grans que tens! -Són per sentir-hi millor, filleta meua! -Estimada iaia, quins ulls més grans que tens! -Són per veure-hi millor, filleta meua! -Estimada iaia, quines dents més grans que tens! -Són per menjar-te! I dient aquestes paraules el malvat llop saltà sobre Caputxeta Roja i se la menjà. Hi havia una vegada una dolça xiqueta. Els qui hi posaven els ulls no podien sinó estimar-la. Però era la seua iaia qui més l'estimava. No tenia mai prou per donar-li. Una vegada li va fer un regal, un barret de vellut roig, i com que li parava tan bé i la xiqueta insistia a portar-lo sempre posat, li deien Caputxeta Roja. Un dia sa mare li va dir: -Vine, Caputxeta Roja. Agafa aquesta coca i aquesta botella de vi i porta'ls a la iaia. Està malalta i dèbil, i això la reforçarà. Ix prompte, abans que no faça calor, i quan passes pel bosc, sigues bona i no t'apartes del camí, o cauràs i trencaràs la botella i la iaia es quedarà sense res. I quan entres a la seua habitació, no t'oblides de dir bon dia i no vages escodrinyant tots els racons. -Ho faré com dius -va prometre a la seua mare Caputxeta Roja. Bé, la iaia vivia al bosc, a mitja hora del poble, i així que va entrar al bosc, Caputxeta Roja es va topar amb el llop. Però Caputxeta Roja no sabia quina mena d'animal roí era i no va tindre por. -Bon dia, Caputxeta Roja -va dir ell. -Gràcies, amable llop. -On vas tan de matí, Caputxeta Roja? -A casa la iaia. -Què portes davall del davantal? -Coca i vi. Ahir vam fer coques al forn, i la meua iaia és malalta i dèbil, de manera que açò li anirà bé. -On viu la teua iaia, Caputxeta Roja? -Al bosc, a un quart d'hora d'ací. La seua casa és davall dels tres grans roures. La pots conèixer pels avellaners -va dir Caputxeta Roja. El llop va pensar: «Aquesta coseta jove i tendra serà una menjada suculenta. Farà encara més bon gust que la vella. Hauré de ser molt astut si vull agarrar les dues.» Llavors va acompanyar una estona a Caputxeta Roja i en acabant li va dir: -Caputxeta Roja, mira les precioses flors que creixen pertot! Per què no mires al teu voltant? Em pense que ni has sentit el deliciós cant dels ocells. Vas caminant com si anares recte a l'escola, i el bosc és tan encantador! Caputxeta Roja va mirar al seu voltant i va veure que els raigs del sol dansaven entre els arbres i que el bosc era ple de flors precioses. I va pensar: «Si porte a la iaia un ram de flors fresques, segur que li agradarà. Encara és prompte, i arribaré a temps.» De manera que se'n va eixir del camí i es va ficar dins del bosc per buscar flors. I per cada una que collia, pensava que en veia una altra encara més bonica i anava a agafar-la, i així s'endinsava més i més al bosc. Però el llop va anar recte a casa la iaia i va tocar a la porta. -Qui és? -Caputxeta Roja. T'he portat un poc de coca i vi. Obri. -Gira el picaporta -va cridar la iaia-. Estic massa dèbil i no puc alçar-me. El llop va girar el picaporta i la porta es va obrir. Llavors va anar recte al llit de la iaia sense dir una paraula i se la va engolir. Després es va posar la seua roba i el gorro de dormir, es va ficar al llit, i va passar la cortina. Mentrestant Caputxeta Roja havia estat rondant i buscant flors, i només quan ja en tenia tantes que no hauria pogut portar-ne més es va recordar de la seua iaia i va reprendre el camí. Quan va trobar la porta oberta es va estranyar, i en entrar a la cambra li va parèixer tot tan rar que va pensar: «Mare de Déu, quina por que tinc, i les altres vegades estic contenta de vindre a casa la iaia.» -Bon dia! -va cridar. Però no va tindre resposta. Llavors es va acostar al llit i va despassar la cortina. Allí hi havia la iaia, amb el gorro calat al cap d'una manera que li donava un aspecte rar. -Iaia, quines orelles més grans que tens! -Per sentir-te millor. -Iaia, quines mans grans que tens! -Per agarrar-te millor. -Iaia, quina boca més terriblement gran que tens! -Per menjar-te millor! I dient això va saltar fora del llit i es va engolir la pobra Caputxeta Roja. Després de satisfer els seus desigs el llop es va gitar al llit una altra vegada, es va adormir, i va començar a roncar molt fort. Va coincidir que un caçador passava prop de la casa i va pensar: «Aquesta manera de roncar l'anciana... serà millor que mire si passa alguna cosa.» Va entrar a la cambra, i en acostar-se al llit va veure el llop gitat. -De manera que t'he trobat per fi, vell pecador -va dir el caçador-. T'he estat buscant molt de temps. Li va apuntar l'escopeta, i llavors se li va acudir que potser el llop s'havia menjat la iaia i que encara podria salvar-la. De manera que no va disparar sinó que va agafar unes estisores i va començar a obrir la panxa del llop dorment. Després de fer un parell de talls ja es veia la caputxeta roja, i amb uns quants talls més la xiqueta va eixir d'un salt i va exclamar: -Uf, quina por tenia! Estava molt fosc, dins del llop! La iaia va eixir de seguida. Estava viva però panteixava. Caputxeta Roja va portar ràpidament unes quantes pedres grans i van omplir la panxa del llop. Quan el llop es va despertar i va intentar fugir, les pedres li pesaven tant que va caure i es va matar. Tots tres estaven encantats. El caçador va escorxar el llop i es va endur la pell a casa. La iaia es va menjar la coca i es va beure el vi que havia portat Caputxeta Roja, i prompte va recuperar la salut. I Caputxeta Roja va pensar: «Mai més m'apartaré del camí ni entraré al bosc si la mare m'ho ha prohibit.» ------------------------------------------------------------------------ Lupus Homini Homo Microcontes populars Carles Bellver Torlà ------------------------------------------------------------------------ Després que fessin desaparèixer tantes àvies i xiquetes indefenses, els llops van ser considerats una amenaça principal per a l'ordre públic. El Govern va anunciar un pla repressiu per foragitar-los del bosc. Sotto voce s'admetia un altre objectiu més concloent: l'eliminació física dels carnívors. L'opinió pública acceptava que hom no podia permetre's el luxe de sentir-hi compassió. Només algunes organitzacions progressistes i humanitàries es van oposar al pla. L'Església va demanar amor i comprensió. Alguns missioners van ser enviats al bosc: els llops se'ls van menjar. Això va donar ansa al Govern. Tropes especials van cremar tot el bosc en una operació fulminant (abans van evacuar els poblats). En acabat de l'incendi, però, no van trobar els cadàvers dels llops. Aquest fet es va silenciar. Oficialment la campanya s'havia tancat amb èxit i els llops del bosc havien estat exterminats. Però hi ha qui diu (sempre n'hi ha d'haver, d'alarmistes) que els llops ja havien fugit, i que amb les seves disfresses d'àvies, policies, professors, jutges i polítics, s'han infiltrat entre nosaltres i han continuat cultivant els seus hàbits alimentaris. ------------------------------------------------------------------------ La sirena Microcontes populars Carles Bellver Torlà ------------------------------------------------------------------------ El 29 de març de 1922 la tripulació i el passatge d'un ferri que es dirigia a Malmö van veure unes sirenes ajagudes damunt d'uns esculls. A pesar de tots els esforços un temporal se'ls enduia a la deriva contra les roques. Van estar a punt de topar-hi. S'hi van aproximar tant que després van poder descriure amb tots els detalls els cabells fangosos i els ulls lluents. No les van sentir cantar: potser l'enrenou de les onades esmorteïa les veus. Quan ja creien que anaven a encallar les sirenes es van capbussar sota el vaixell. Tots van tèmer que volguessin fer-lo sotsobrar, però la veritat és que el van arrossegar lluny del perill i després van desaparèixer. Durant els mesos d'abril i maig els pescadors de Malmö van veure una sirena sola moltes vegades. Nedava molt prop de la costa, sempre a la mateixa zona: una platja poc profunda davant d'un poblat. Això va coincidir amb una temporada de captures especialment escasses. Algú va atribuir la mala sort a la sirena: potser els espantava els peixos. Van intentar fer-la fugir, però sempre tornava. Fins i tot van intentar pescar-la amb les xarxes i amb arpó, però era molt ràpida i astuta i se'ls esmunyia. Després, un bon dia ja no hi era, i no la van tornar a veure mai. ------------------------------------------------------------------------ No et fies mai dels xafarders Microcontes populars Josep M. Chordà ------------------------------------------------------------------------ Blancaneu va fugir de casa de la seua madrastra. No podia suportar aquells turments, aquella fixació en tot el que feia, això li produia estrès, molt d'estrès. I aquell maleït espill, sempre posant-la pel mig, sempre sembrant zitzània. Subornà un soldat perquè la portara a l'estranger però era un sodat traïdor i la va abandonar a mitjan camí. Blancaneu vagarejà pel bosc. Tenia temor de tot però era fora de l'abast de les urpes de la seua madrastra, i això l'alleujava. Passà la nit en una cova plena de rats-penats. Però qualsevol cosa era millor que la cova negra i mortal del cor de la seua madrastra. L'endemà trobà una caseta i hi entrà. Tot era molt petit però càlid. Es va ajaure damunt dels llits i es va adormir. I tingué un son tranquil i feliç. Al cap d'una estona es desperta d'un ensurt. Al seu voltant hi havia set nans peluts i bruts que l'esguardaven fixament i murmuraven entredents. El primer pensament va ser que la madrastra l'havia descoberta i havia enviat aquells nans perquè se la menjaren. «Res més lluny», li digué el nan que podia llegir els pensaments. Coneixem la teua història i et quedaràs amb nosaltres. Acostumada a estar entre dones, aquells nans li semblaven molt divertits. Agençà la casa, preparà menjar calent i els féu banyar-se i posar-se roba neta. Així era diferent. De sobte va rejovenir uns quants anys, de dia ells anaven a treballar i la deixaven sola, i aleshores era completament feliç. Gràcies al nan endevinaire s'assabentà que la madrastra l'havia localitzada. «No intentes fugir, enlloc estaràs més segura que ací» li aconsellà de nou el nan que podia llegir els pensaments. I la madrastra aparegué en forma de velleta. Li oferí una poma grossa i vermella i no es va poder negar. Al segon mos queia a terra desplomada. El nan remeier analitzà la metzina de la poma i buscà l'antídot. Li va fer beure, desmaiada com estava, una poció i efectivament va recobrar la consciència. Però no va moure ni una pestanya. El nan remeier va tornar a insistir fins que l'endevinaire li va dir que parara, perquè ell ja ho sabia tot; però va callar. El nan que podia llegir els pensaments va descobrir que estava fent comèdia però no va dir res. Ella vaig continuar fent-se la morta. El nan vidrer li féu un taüt sense tapa i la posaren dins. El nan que podia parlar amb tos els animals del bosc els digué que escamparen la notícia pertot arreu. Abans que l'enverinara la madrastra el nan xafarder li havia contat que el nan endevinaire sabia que només la despertaria la medecina dels nans, però que ella podria fer-se la dormida fins que arribara un príncep i la besara; tenia aquestes dues possibilitats, i havia de triar-ne una a la força. Tenia el seu futur a les seues mans, aquest era el misteri de la seua vida. Encertar-ho o no, d'això depenia tot. Al principi no va fer cas, al cap i a la fi, era un xafarder. Però després es va veure vella i lletja a la caseta dels nans i quan aquella poció li va passar per la gola va entendre el seu destí. A les dues setmanes vingué el primer príncep. Era lleig i maleducat. No es va despertar. El segon era més bell, però pudia. Al tercer ja estava a punt d'alçar-se però se'n va anar mentre s'ho pensava. El quart passà de llarg. El cinquè se n'anà a buscar un carro per emportar-se-la amb taüt i tot. El sisè era un príncep disfressat de pobre, i això no li va agradar. El setè tenia la veu aflautada i era molt tímid. Al vuitè no es va poder aguantar. Va tenir sort, era com ella se l'havia imaginat, alt, bell i ric. Nosaltres ens quedaren despagats. Ens havíem acostumat a tenir-la al porxo, observant tot el que féiem. Li portaven menjar a la nit i l'endemà retiràvem els plats nets sense preguntar. El príncep era amable. Han sigut molt feliços fins que la madrastra ha descobert que vivia i l'ha tornat a enverinar. I allí hi és, conscient però morta al pati d'armes del castell, sota un pal.li daurat, esperant que algú vinga a salvar-la... però ho té francament difícil, quin príncep es deixaria furtar la dona, encara que estiga com morta? Potser ara ens troba a faltar i lamenta no haver-se quedat amb nosaltres. Potser el nan venjador ha anat massa lluny. Microcontes populars ------------------------------------------------------------------------ La llarga solitud de l'àvia Microcontes populars Josep M. Chordà ------------------------------------------------------------------------ Tants anys esperant un caçador! Què ha passat? De primer vingué el llop. Jo ja ho sabia i l'estava esperant. Li vaig fotre una bona pallissa. Després la meua néta que em va pillar a mitjan feina i va començar a cridar. Fins ací tot bé. Ara li tocava entrar al caçador, alt, bell i musculós i futur marit meu. Però no hi va venir. I això que jo cridava fort, com una boja. Però debades. La meua néta se'n va anar. I jo vaig caure malalta, ara sí, de veritat... Han passat tants anys! Ajaguda al llit ja veig el final de la meua existència. Han vingut tants llops, tantes nétes i besnétes, però cap caçador, i això que jo els sent per ací fora vinga a disparar. Que potser no sentien els meus crits demanant auxili? I així he passat tots aquests anys en solitud. Esperant, sempre esperant, i preparant el futur en companyia. Però, i ara, i si avui tampoc ve un caçador, què faré amb tantes llandes de carn de llop emmagatzemades a l'andana? ------------------------------------------------------------------------ A la gossera Microcontes populars Carles Bellver Torlà ------------------------------------------------------------------------ «Es veu que el caçador feia temps que rondava l'àvia. No m'estranya: és viuda, i deu cobrar una bona paga. Va ser molt imprudent per part nostra fer servir la seva casa. M'imagino que ell va sentir fandango i va entrar a veure què passava. Carall, el cas és que de sobte ens vam veure la punta del canó a dos pams. Caputxeta li va pregar que no em matés. Encara vaig tenir sort. No fa tants anys, m'haurien penjat d'un roure i m'haurien escorxat. Continuen sent il·legals, aquesta mena de relacions entre espècies, i sobretot són molt mal vistes. Dotze anys a la garjola! Quasi res. Penseu que un llop no viu tants anys com vós. Però això rai. El que més em crema és no poder veure-la. Ja sabeu que no hi ha presons mixtes. Li escric, però estic segur que m'obren les cartes, i potser no les deixen passar totes. Si poguéssim veure'ns... Creieu que podeu ajudar-me? Ja sé que només podria ser en una cel·la, i sota vigilància, però és que em fa molta falta.» Em repetia la seva història totes les vesprades que hi topava. Es pensava que jo era delegat d'Amnistia Internacional, o alguna cosa així. Veient-lo tan esmaperdut, em sabia greu explicar-li que només era un objector de l'Ajuntament i que m'encarregava del recompte de la gossera. ------------------------------------------------------------------------ Pebrots amb salsa verda Microcontes populars Pere Barnes ------------------------------------------------------------------------ el cabronàs de Johnn es pujarà per les parets quan s'adoni que no sóc a la cantonada que l'hi donin pel cul! des de fa dues setmanes la meua cambra sembla l'estàtua de la llibertat de tanta gent com hi ha entrat i tot per poder venir a aquesta cita vejam amb qui m'hi he d'asseure aquí estic Mr. John Allen Miss Betty Whistern Mr. Charles Kokataiko i jo Miss Joan L. Covern això de miss m'ha agradat taula 69 bon número! la veritat és que tant me fot qui siguin els altres si Margo hagués pogut venir hauria estat més divertit però que carall! una competidora menys a més què en sap la Margo de parlar fi i de menjar amb coberts que se la follin! recoi...potser no hauria de ser tan cruel la pobra es passa el dia entre polles de negres i quan arriba la nit encara li ho ha de fer al seu nòvio i aqueix sí que és una locomotora no com els passarells que em toca desvirgar a mi que encara no els he posat la mà damunt ja s'ho han fet als calçons els marrans! tant se val! que se'n vagin al carall tots! si què és gran açò aquest tal Allen sembla un bon tio ara que no te'n pots refiar... que d'aquests titoles mortes n'he conegut un grapat i al llit si poden et destrossen mà dura amb ells i una bona esgarrapada als ous heus ací la Betty aquesta em vol fotre a l'Allen fent-se la llonguis però segur que la té més ampla que la via d'un tren total per què ens hem d'enganyar tots els que són aquí es moren de ganes de fúmer una bona pardalada i qui primer hi arribi primer tindrà el cau calent l'Allen em mira però no s'acaba de decidir espera que m'arregli la pitrera i se't posarà com el formigó ara sí que em mira collons amb la Betty està agafant-li la mà sense dissimul que voldrà tirar-se'l aquí mateix? per fi ha arriba el Kokanosequè encantada ja sabia jo que seria koreà és que no hi queden homes d'aquest país que vulguen fotre un clau com déu mana? estic fins al cul! la bagassa de la Betty s'ha girat cap al xino i intenta fer-se'l també ja no aguanto més! no t'espantes és només un peu que et fa pessigolles ara em dónes conversa cervell de piu? parlem-ne ah executiu d'una empresa d'ordinadors... interessant i què més de diners què deixa de mirar la Betty o em poso la sabata i t'esclafo el paquet ja arriba el pinso vaig a descansar que se m'adorm la cama pebrots amb salsa verda a quin malparit se li haurà acudit fer un plat com aquest per a un sopar de cites a cegues? el xino pensa com jo fuig animal que et tallo la mà! ja ho deia aquests orientals es pensen que som conilles en zel m'ho advertia la Margo tan bé com estàs per què has d'anar a un ball a trobar qui et cobreixi l'entrecuix? és que la Margo no entén això de l'amor però no vull pas estar tota la vida rentant-me la parrusa dos cops a l'hora ara vull un nòvio de debò i un festeig i un anell de diamants de promesa el xino torna a intentar-ho, vaig a deixar-lo fer a veure fins on arriba... continua valent i trobaràs la catedral de l'amor oberta per a tu! Ufffffff! ha valgut la pena ja són les cinc de la matinada mira que n'he tastat de cosses grosses però com la d'aquest coreà ben poques me l'ha deixada tova i sucosa com una llesqueta d'ou amb l'Allen no ha estat tampoc pas malament tot i que de seguida ha volgut posar el pardal a la gàbia i l'he hagut de fer voltar una mica pel terrat quan li ho conte tot a la Margo s'ho farà a les calces això rai no s'ho esperava ella vés per on ara de camí a Las Vegas ahir a Nova York fent la cantonada i avui en un Ford cap al cel potser Margo tinga raó hauria d'haver esperat el koreà que com ella diu deu estar clavant el seu germà salvatge en tots els conys de Manhattan buscant el meu que és el que més profit li va fer... clar com si ell fos el príncep i jo la Ventafocs però en veure la Betty davant meu esbatussant aquell malparit que tenia al damunt em va convèncer del tot Betty és el nòvio que estava esperant havia vingut per mi després de ficar el cul i les cuixes en més de mils bordells a més és rica i guapa! i Déu, al llit cou com un pebrot amb salsa verda que més puc voler? i qui m'ho hagués dit que ens enamoraríem amb només un parell de mossegades als mugrons en aquell fotut sopar? que els cardin a tots! Microcontes populars