ANTONI CANALS «RAHONAMENT FET ENTRE SCIPIO AFFRICA E ANIBAL» Tractat dirigit al molt alt Senyor lo senyor don Alfonso, Duch de Gandia; reduhit de latí en vulgar, sobra lo rahonament fet entre Scipió Affricà e Aníbal, e la batalla entre ells seguida; en lo principi del qual és mostrade la instabilitat e pocha permanència de fortune e altres cosas següents. Al molt alt Senyor lo senyor don Alfonso, Duch de Gandia, ffrare Anthoni Canals, del orde dels frares prehicadors, en la sancta Theologia mestra indigna, humil reverència subjectiva. Per lo gran plaer que vostre senyoria trobava en haver lo parlament de Scipió e de Aníbal, e la batalle següent en la qual Scipió Afifrica fou vençedor, volent servir a la dita vostra senyoria, som studiat de traura lo dit parlament axí planerament com millor he pugut; perquè, legint de una part Tito Livio, quil posà assats largament, e daltra part Ffrancesch Patrarcha, qui, en lo seu libra apellat «Affríca», lo tracta bellament e difusa, he arromansat lo dit parlament segons món petit enginy. E aprés de volerne fer servici a vostra Altesa, hanme mogut tres rahons : La primera és per mostrar la fortuna temporal com és allenagosa e instable. La segona és per notar la victòria campal com és dubtosa e variable. La terça és per provar la fi del guerreyar mundanal com és vituperosa e miserable. La variació de la fortuna appar en Aníbal e Scipió, car: com per gran ternps la fortuna hagués favorayat al dit Aníbal en gents e en armas e en grans stúcias, lo qual, segons que diu Valeri, tota la cavallaria del çel havia singularment armat contra los Romans, dels quals feu tan gran destrucció en la batalla ques donà en Cannas, que posà Roma a perill de ésser despoblada; aprés de las grans stúcias de que usà molt arterosament, car una vegada feu que lo sol e la pols vench al encontra a la fas dels Romans ab quis combatia, altra vegade, com se metés en fuyta, ordenà una emboscada ab que gonyà la batalla; altra vegada ordenà que gran multitud de sos cavallers sen passassen a la host dels Romans, e feu los portar vestiduras largas, sots les quals aportaven armas amagades, e com los Romans, segons la custuma de aquell ternps, los reebessen a merçè tolent los les armedures que en maniffest aportaven, metent los se detràs, com los dits Romans se combatessen ab Aníbal, los cavallers combatent detràs ab les armes que havian portades amagadament e Aníbal devant, foren vençuts los Romans; e com en totas les dites precedents cosas la dita fortuna lo hagués axí elevat, e per lonch temps favoreyat, soptosament lo lexà caura exalsant Scipió són enamich; hon appar maniffestament la instabilitat o estat incert de la dita fortuna. E perçò deya Ffrancesch Patrarcha en persona de Paulo Emilio: «Ay las! ¿e perquè crides? Certes perçò com veig abaxar e caure lés altituds sobiranes. ¿E quem val haver posada la mia cadira en la sobirana part de las honors, pusque la fortuna és axí variable, mudant sobtosament ses favors? Car en un punt les sobiranes cosas aguala ab les jusanas, e les minvas cosas e baxas rnunta a les sobiranes, la terra aguala ab lo çel, e la erba petita dita ysop ab lo cedre. O fortuna! pus que no romans tostemps una, ¿per quem són esforçat de retenir forsivolment la tua roda? Digues me hon és la corona reyal. Certes, ab tu cau sobtosament e sercha en qual esquex de rocha o en qual cova se porà mils amagar. E ¿hon són les multituds dels pobles quens soplicaven? ¿hon són les ciutats que havem subjugades affer nos trahut? ¿hon són los servidors qui volian besar nostras petyades? Ja ses partida de nos la fortuna cruel e falça, la qual ab sos blandirnents e adolçiments angana les penses flachas dels hòmens. Ara veig per cert que no era ferma la cadira, la qual tant facilment és cayguda». Molt alt Senyor: nons cal legir en altres libres si volem gordar los casos de nostres temps, hon veem reys desgradats, exellats, atterrats, e grans hòmens desheretats. Creu que assò permet la sobirane providència per mostrar nos que nons devem apropriar assò que no és nostre, car pusque atorgam que són béns de fortuna nols devem convertir en béns de natura, los quals han certs, determenats e segurs possehidors, qui en los béns de fortuna són incerts. E perçò diu Valeri, en lo VIè libre, en lo títol de «Mutació de Fortuna», que molt són allenegables e frevols los béns de fortuna, e són fets semblants a les calçes dels minyons, les quals no sap hom de quin peu se són. Axí matex los béns de fortuna són fort dubtosos, e qui sobtosament allenegan e sen van, e no poden apregonar ne fermar lurs raells; car són posats al fat e buffament de la dita fortuna, quils gita, adés a una part, adés a altra, lexant caure sobtosament los hòmens que havia collocats en la sobirana altesa de la rode variable e voluble, acabussantlos en la pregonesa de las misèrias. Perquè no deven ésser jutyats béns, pus no han perseveranse ne duració ni certenitat, car aquesta és lur natura. E perçò diu Boeci, que lavores la fortuna mostra lo seu poder, com dins una hora fa lom ésser beneventurat e miserable; de la qual fortuna fa gran sermó Aníbal a Scipió, segons apar en lo Vè capítol del següent tractat. E com de la dita fortuna hage feta gran menció, rahonablament poria yo ésser interrogat per vostra senyoria ¿e ya quina cosa és fortuna? A la qual qüestió respon Sèneca, en lo tercer libra dels «Benifets», e diu que fortuna és Déu, quins dóna les cosas delitables de aquest món variablement e instable, car a la hu les dóna e al altre les tol, a qui les ha toltas les dóna e a qui les ha dades les tol, adés ne dóna molt, adés poch, adés no res; a uns les dóna per lonch temps, a altres per poch, segons lo beniplàcit de la sua voluntat. E axí diem que Déu no és dit fortuna si no com diversament dóna les ditas cosas, axí com no fou Senyor sinó com hac servents. Per què, aprés del derrer juý, Déu no serà fortuna, car no variarà sos béns tolent e donantlos. Màs poria hom rahonar contra Sènecha, dient: «¿Com se pot fer que Déu sia fortuna? Car nos diem que la fortuna és instable e variable, mutabla, enganadora, iníqua, cruel, desconaxent, adés mala, adés bona, adés per hom, adés contra hom, les quals cosas dir de Déu seria gran error e blasfèmia singular». Respon Sènecha que, com nos diem fortuna instable e variable, que assí prenem fortuna per lo contrari del primer; car primerament prenem per fortuna Déu quins dóna les cosas plasents, mutables e variables, e Déu tostemps és en si inmutable e invariable, màs com diem que la fortuna és variable e instable, prenem per la fortuna les cosas delitables e variables que Déu nos done, qui són honors, riquesas e delectacions carnals; les quals cosas són molt instables, car muden se de uns en altres; e són variables, car adés són pochas, adés són grans, adés nullas a forma de luna. E axí diem que la fortuna, en quant ha esguard a Déu, és invariable, màs en quant ha esguard a les cosas delitables, és mutable e incostant. On, axí com diu Boeci, que Déu estant inmoble fa moure totas les cosas, axí matex Déu, com és dit fortuna stant inmoble, dóna les cosas que de lur natura són variables, mutables e instables. Màs com diem que la fortuna és anganadora, iníqua, cruel e desconaxent, assò ve de part nostre, qui rebent les delectacions qui són apellades béns de fortuna, adventicis, som anganats; quins pensam que tostemps deven romanir ab nos e som ne fets inichs, cruels e desconaxents; qui per los dits béns comatem iniquitats, crueltats, engans, e som fets ingrats a Déu, nens conaxem com som en la sobirana part dels dits béns. Hoc encara: som enganats dient la fortuna ésser cruel, e iníqua, irosa, terribla e desconaxent; car per la mutació de las ditas delectacions cahem en gran error, creents e averants que Déu se hage envers nos cruelment e irosa ab terribla rigorositat, e quens gir la cara ens desconega lavors com nos tol los dits béns e nols nos dóna segons nostre inflamat desig. Com, emperò, diga Sanct Gregori que algunes cosas nos nega Déu misericordiosament, les quals per sobre de nostra importunitat dóna ab la sua ma irada. E assò appar en lo libra dels «Nombres» en lo XIè capítol, on se lig que com los fills de Israel demenassen habundància de carns ab gran instància e importuna, prenent en fàstig la mannà, Déu los tramès innumerable multitud de gualles; e com les menyassen e tenguessen lo boçí en la bocha, la ira divinal devallà sobtosament sobre ells quils matà. E com diem que la dita fortuna adés és bona, adés és mala, assò és vici de nostra parlar, qui les delectacions diem béns e les tribulacions diem mals, com, emperò, moralment res no sia bò sinó virtut, ne rnal sinó vici. E com Aníbal se fiàs masse en les victòries que havia obtengudes, a la fi se trobà enganat per la fortuna volubla, instable e inconstant. La segona rahó perquè he tractat de la dita batalla, és per notar la victòria campal com és dubtosa e variable. No trop, entre totas quantes cosas són dejus Déu, matèria més incerta que compendre la rahó e causa de la victòria en les batallas. Car en una batalla se lig que són estats vencedors los christians, en altra los infels; en una los més, en altra los menys; en una los requirents, en altra los desaffiats; en una aquells qui havian feta la injúria, en altra los injuriats; en una lo just, en altre lo peccador. En les quals victòrias no és hom vivent qui puscha bé assignar la rahó. E com ¿qui darà rahó e causa sufficient per que Sanct Luys, rey de Ffransa, combatent contra los infeels e fou pres en Egipta, e mori en la preso? Déu és aquell qui sap les causas e les rahons, lo qual dóna consell duas vegades als fills de Israel, que hisquessen a combatre contra los de Benyamin, e los dits fills de Israel foren vençuts en la primera e segona batalla, e no hagueren victòria fins a la tercera. Adons, sis fa en aquesta, ¿perquè Aníbal, qui fo axí victoriós en moltas batalles, fo vençut en aquesta? Noy ha millor resposta sinó que Déu ho sap clarament; si ya no dehiam que, per ventura, li deffalliren algunes cosas que solen donar gran speransa de obtenir victòria en les batallas: La primera és auctoritat de príncep, sens la qual no deu algú combatre; car al dit príncep és comanada la cura del ben públich, a qui pertany extirpar ab guerra o batalla los enamichs de la cosa públicha. La segona cosa és causa justa, car diu Sanct Augustí que aquellas batallas e guerras són justas qui punexen les injúrias e fan tornar a justícia la injúria culpablement comesa. La tercera cosa és intenció dreta, la qual Déu haver esguard a una de duas cosas, ço és: o quel bé sia promogut, o quel mal sia esquivat. Perçò diu Sanct Augustí quels vertaders christians mouen les guerras e batallas, no pas per cobeyanse de riquesas ni per crueltat de venyanse, sinó solament per reffrenar los mals e per promoura los bons e per metra e conservar la terra en pau. Car esdevés que la auctoritat del príncep serà vera, la causa justa, emperò, per la prava e mala intenció quey concorre, la batalla serà feta injusta. Perçò diu Sanct Augustí que, cobeyanse de noure, crueltat de venyanse, coratge imflamat e superbiós, iniquitat de rebellió e desig de senyoria, fan culpables e injustas les batalles. La quarta cosa és folla presumpció, car Déu tol lo cor als qui massa presumexen de lur força. E perçò diu Sanct Augustí : Sàpias, cavaller, que perçò no has vensut com has presumit de tu matex. Car aquell pert la batalla qui presumex de ses forces ans ques combate. La quinta cosa és descarregarse de peccats, car de anar carregat en lo cors de ferre e dins la anima de plom és de tot apregonat a terra lo hom. En lo fet de las armes se Déu entendre un eximpli qui diu: «Gara de peccats veylls». E perçò dien los doctors que los fills de Israel, exint a la batalla per conseyll divinal, foren vensuts duas vegades e perderen XXXX mília hòmens, car feu si purgació dels peccadors qui eren entre ells. Adonchs si Aníbal deffallí en algune de las V cosas, aquella creu que sia la rahó perquè fou vensut. La terça rahó quem ha mogut a traure la dita batalla, és per provar la fi del guerreyar mundanal com és vituperosa e miserable. Merevell me fort de Aníbal, qui fonch axí gloriós en armes, com feu la fi tant miserable, matant si matex ab verí; en la qual cosa mostrà gran flaquesa de cor. E apparexeria que més vencian les suas stúcias e enginys que la sua vigor, com en la sua fi hage usat de tanta flaquesa. Car matar si matex, de flaquesa procehex de cor, lo qual no ha virtut per sostenir lo mal, per lo qual esquivant, se mata. E perçò diu Aristòtil, en lo ters libre de las «Etiques», que aquell qui matara si matex és flach e moll, que no ha cor per sostenir la pena que li ve al devant, ans, per fugir a aquella, se mata. Major fortalesa haguera mostrade Aníbal matantse ab aquells quil volian presonar, o, si fos pres, de sostenir la mort que li hagueren dada los Romans, on se mostrare pus virtuós ab se ferma pasciència que com se matà ell matex. E si Sampsó com se matà, nou hagués fet per inspiració divinal hom lo jutyara per flach. Semblantment dich de Rachies, de la mort del qual se lig en lo segon libre dels «Machabeus», a XIIII capítols. E no solament los doctors cathòlichs són de aquesta oppinió, ans encare Plató, qui, en un libre apellat «Phedro», posa que algun no Déu auciura si matex, car la ànima deu axir de aquest món purgada de totas malas passions; la qual cosa no fa la persona quis mata, car ho se oçiu per tristor, o per temor, o per oy, o per speranse de major bé, so és, de fama o de inmortalitat; e totes aquestas cosas són passions, per que mal és fet de matar si matex. Perçò diu Plató, que Déu és punició del dit mal e fa que las ànimas de aquells quis maten van per gran temps entorn del cors e engir del loch hon la persona se mata. Màs posa lo dit Plató que aquella mort és bona com la persona mata en si les passions e delectacions carnals, car la ànima de aquell, estant en lo cors, sen puge en lo cel per pura contemplació, cedades e reposades les passions; per les quals cosas appar que Cató qui matà si matex, és desrahonablement loat en la sua mort, per Sènecha, en les suas «Epistolas», e en lo libre de «Providència». Adonchs, com Aníbal, trahent la sua ànima del cors ab cruel veri, no sia mort gloriosament, ans viciosa; e, segons que posa Sanct Agustí, les obres viciosas sian signifficades per nombre de XI car és nombre qui primerament se lunya de compte de Déu, qui signiffica la observància dels Déu manaments; perçò lo següent tractat és departit en XI capítols, en los quals tot cavaller pot ésser instruhit en quina forma és perillosa cosa voler massa affectadement star, viure e perseverar en divisions, bregas, guerras e batalles. RUBRICA DELS CAPITOLS DEL PRESENT TRACTAT. Primer capítol és com Aníbal tramès spias per mirar la host dels Romans, de la qual era capità Scipió Affricà, en cartes. Segon capítol, com Aníbal tractà que vengués a parlament ab Scipió. Ters capítol, com Scipió, dins si matex, loà molt Aníbal. Quart capítol, com Aníbal per semblant forma loà a Scipió Affricà. Quint capítol, com Aníbal parlà largament ab Scipió. Sisèn capítol, com Scipió respòs al dit Aníbal. Setèn capítol, com Scipió ordenà la sua batalla. Vuytèn capítol, com Scipió feu gran sermó a la sua host. Novèn capítol, com Aníbal ordenà la sua host. Deèn capítol, com Aníbal feu gran e meravellós sermò als de la sua host. Onzèn capítol, com la batalle se donà, en la qual Scipió Affricà fou vençedor. CAPITOL PRIMER, QUI MOSTRA COM ANIBAL TRAMES SPIAS PER MIRAR LA HOST DELS ROMANS. Com Aníbal veu lo gran poder de Scipió, qui li era molt soberch en gent darmes, pensant lo perill en que era posat, tramès spias que veessen la host de Scipió, e ya quin capteniment feyan los Romans. Les quals spies foren preses per aquells qui goytaven la host dels Romans, e foren manats devant Scipió. E tantost manà lo dit Scipió que no prenguessen dampnatge, ans volch que los sia mostrada tota la host com és ordenade e armada les palissades, les diversitats de les armes, les gents a cavall, los hòmens a peu e lo nombre dels combatents, la fortalesa dels cossos, la ardor dels coratges e la promtitud que havian de morir. E dix los Scipió: «Nous cal haver paor; pus sots venguts per goytar la mia host, cercats la, circuïts la, no sia cosa quius hic sia amagada». Adonchs les spias de Aníbal guarden la host e merevellen se del coratge imflamat dels combatents, de las leys de la cavalleria fort estretas, de las mans dures dels cavallers, e dels cossos tant abtes a trebayll que nos poden afflequir ab glas, ne ab flamas del sol, ni ab forçe darmes. E merevellense més com veen tots los cossos dels Romans ésser plens de naffres, que han rebudes en diverses batalles. E com los veen ab los ulls tots inflamats, qui mostren de si coratges alts e generosos, ab les paraules que ressonen axí quasi com una trompa, hixen fora si quasi tots esbalayts. Adonchs, aprés que les dites spias hagueran vist tota la host, vengueran devant Scipió, qui ab la cara riallosa los dix si havian ben vista e incercade la sua host: «¿Havets» ço dix «assats mirat? ¿sots contents de veura la mia host? ¿havets vist tot nostre aparell? Si ha naguna cosa queus plàcia mirar, veyats la segurament e fets ne relació al vostre capità». Adonchs axí benignament los reebé e los parlà, que dubtoses eren les ditas spias si havian oÿda parlar veu divinal o humanal; e staven tots stuporosos e admiratius dassò que havian vist. Adonchs, Scipió, los enyoya, donantlos cavalls e peccúnia ab que sen tornassen, e segure companyia per que no reebessen dampnatge. E mentre ques partian de la presència de Scipió, aveus que ve un gran capità dels Romans, apellat Massinissa, ab gran multitud de gents de peu e de cavall, e venian tots alegres, ab gran brogit que menaven de si mateys. Anaren sen, donchs, les spias devant Aníbal, e recitaren li tot quant hagueren vist. E no ha res que axí spordis lo tant aspre Aníbal, com feu la gran confianse de Scipió, enamich seu, e la sperança de la victòria, que no havia temor pocha ni molta de venir a la batalla. CAPITOL SEGON, QUI MOSTRA COM ANIBAL TRACTA QUE VINGUES A RAHONAMENT AB SCIPIO. Vehent se, donchs, Aníbal, axí en pas estret, e que ya se acostava lo dia de la batalla, e que la sua host era fort perillosa, e per fugir al perill en que era, temptà de parlar ab Scipió, ymaginant que, per ventura, lo poria inclinar a pau, parlant li axí dolsament com poria, mostrantli senyal de amor en són parlar: adés loantlo dolçament delas suas grans virtuts e de la alta sanch de són linatge; adés promoventlo a por per la fortuna esdevenidora, que sol ésser fort dubtosa e falsa; adés proposant li los grans treballs e anuygs que ha sostenguts e les grans victòries que ha obtengudes, les quals de present porian perdre lur fama; adés mesclanthi fraus de grans promatenses ab les ditas paraules; adés faent li consciència proposant li devant la voluntat dels deus. E ymaginà, Aníbal, e ya ab assò si li poria posar alguns aguayts. Adonchs, Aníbal, tramet són missatger a Scipió, denunciant li que vol parlar ab ell, la qual cosa atorgà Scipió molt volenterosament. Perquè cascú mou la sua host, acostant se los uns als altres, e assetjaren se en loch fort prop. E Scipió attendàs en un coll qui era molt habundós en aygas fontals, hon havia sufficiència de viandes per als cavalls e als hòmens. Màs, en mig de aquestas duas hosts, havia un puig petit, qui fonch sporgat de tots los arbres qui alli eren, en guisa que, com los Capitans parlarien ensemps, no si pugués fer algun aguayt e trahició. Adonchs, com lo dit puig fou ben escombrat e denejat, acostaren se les hosts al peu del puig, quescu na host asse part. E Aníbal e Scipió elegiren un torçimany qui hagués la lenga de abduys. Pugen sen en aquell puig los sobirans Capitans de tot lo món e los majors guerrers de la terra, car ni en la primera ni en la derrera edat, ni en disposició qui sia stade en lo cel, no foren ne seran tant grans dos cavallers. Car si ara se renovellava la guerra que los gigants faheren als deus, e Jupiter venia ab tota se cavallarie (ab que no volgues usar de trametre lamps del cel ), e venia acompanyat ab Mercurius, e tots quants hòmens darmes seus venien (ab que la furor dels deus reposas), e Phebus hi era carregat de sagetas, nos farian acomparar a aquests. Tremol la terra, cruxen los fochs e lo cel git lamps, moguen se totas quantes gents són en la terra, nulltemps faran que semblants dos hòrnens se ajusten ne sian convenguts en un loch. Callen tots los noms dels passats, car tot hom dirà que nulltemps fortuna ajusta en un camp aytals dos Capitans. E com los dos Capitans se veeren, cascú estech fermat e quasi inmoble, com, emperò, abdosos comoguessen tot lo món; e la hu estech fort admiratiu del altre, e callaren per un bon espay. CAPITOL III, COM SCIPIO DINS SI MATEX LOA MOLT LES NOBLESAS DE ANIBAL. Adonchs, Scipió, vehent Aníbal e mirantlo en la cara, que era tota inflamada e los ulls molt ardents ab lo esguard fort espaventable, dix entre si matex: «Aquest és aquell Júpiter, la presència del qual temen totas les legions de cavalleria! Aquest és terror de tota Itàlia, mur e deffenció de Cartayne ! Aquest és subjugador de Espanya, qui, anant per Ffrançe, tranchà e rompé monts sobiranement alts, e feu hi cami ampla, luytant ab natura que ordenava lo contrari! Aquest és qui ha talats e morts tants cavallers Romans, qui ha vensuts e allenseyats tants capitans nostres, qui ha ensutzits diverses camps ab la nostra sanch romanal Aquest és qui en camp de batalla sobrà e vençé món pare qui era dels grans cavallers del món, qui vençé a mi com era pus jova, e tots los limdars de Roma posa en gran pahor! E no sen partí pas de aquell setge per pahor de nostras armas, màs per so com sentí quels deus nos venian molt favorables, vessants grans aygas ab habundosa pluge sobra lo terma de nostra ciutat; per la qual cosa ell hac a lexar lo setge. Perquè la nostra salut no deu ésser atribuïda a nostres coratges, ne a nostres virtuts, ni als fets de nostres armes, sinó solament a la tempestat de la pluge e a les ones de les aygas quins salvaren». Aquestas e semblants paraules deya Scipió entre si matex. CAPITOL QUART, COM ANIBAL LOA MOLT DINS SI MATEX LES NOBLESAS DE SCIPIO AFFRICA. Màs, Aníbal, daltra part parlà dins si matex, dient: «Aquest és qui en la sua tendra joventut penetrà en sa virtut terras de pobles molt separats, la fama del qual serà divulgada per los deus en gran duració de segles o de centenars de anys, la virtut del qual comensa axir en molt grans victòrias. Aquest és qui no ha temut de scampar la sua pròpria sanch en camps de batalla. Aquest és qui ha venyades les injúrias que han rebudes los Romans en los fets de les armes. Aquest és qui assotà ardentment los qui eren vençedors, e foragità de Espanya nos, quiy havem obtengudas tantas batallas. Aquest és qui torne a no res tots nostres treballs. Aquest és qui sol regira los consells que tot lo Senat haurà determenats; e com tots los del conseyll stigan dubtosos e temorosos, aquest sol esta inmoble, ferm e constant en bon propòsit e victoriosa esperanse. No ere en Roma quins gosas deffendre los camps, ni les alçarias qui staven fora la ciutat, e aquest esvaex les nostres hosts. Aquest, abans que hage dita paraule, ha humiliat e baxat lo Rey, en lo qual tota nostra esperanse e totas nostres ançias se reffermaven: en un moment lo ha desberatat e posat en vincles o ligams, car a mi ha vençut ans que hage vist, e arem gite de Itàlia. ¿Quem cal tant parlar? O no deig haver por a hom del món, o aquest sol és aquell que yo deg tembre!». CAPITOL QUINT, COM ANIBAL PARLA LARGAMENT AB SCIPIO. E com aquestas duas lums de tota cavallaria, mirant se de fit en fit, girassen e regirassen les ditas cosas en lur pense, e cascú esperàs paraule del altre, rompent Aníbal lo scilenci, parlà en la següent forma: «Si los meus fats, ab ma maligna costillació, me són axí contraris e tant dampnosos, que aprés de tantes batalles per mi vensudes, aprés de tantes açes de gents mortes e discipades, aprés de tanta sanch escampade e de tants millers de gents desbaratades e gitades en fuyta, jo sol, sens armes, ab lo cap cli tractant la fortuna qui variege la sua favor, era forçat de venir a vosaltres demanant, ab gran humilitat, pau, suplicant quem fos atorgada, una cosa me aconsolaria, e aquest bé sol me hauria reservat fortuna: so és, quem ha donat tu en sort qui és noble e generós. E gran reffrigeri me seria de haver tal vençedor, e sol nom daria a vergonya de morir sots hom de tanta e tant gloriosa fama. E certes, si la mia pròpria oppinió nom angane, puch dir a tu, Scipió, que not serà pocha glòria si Aníbal, al qual los fats han donades tantes victòries de tant grans ciutats e batalles, al qual tants capitans dels Romans vensuts e desbaratats han fet loch, a tu sol fa loch; atorgant, sinó ésser vensut per força darmes, ne per batalla campal, sinó solament per la fama del teu nom en tot lo mon divulgada. O, engan manifest de la fortune, la qual les batalles que comensà lo teu pare, de qui haguí victòria, ha reservades a tu, fill seu, les quals fenesques e tèrmens gloriosament ab la sola por que les gents han de tu! O, fortune, e quet diré, què faré indignarme contra tu, o meravellarme de las tuas obres axí diverses e instables! Car aquell Scipió antich, capità valent e vigorós victoriós, fort e robust, com fos en la plenitud dels seus anys fen loch a mi, qui era jove, car fou vensut per mi en la guerra latina; e tu are, per lo contrari, en los teus anys juvenils me vençes dins ma casa matexa, sens naffra, sens batalla, sens colp e sens costada. Com, emperò, yo per rahó del temps, en lo qual he vist molt, e per rahó de las diversas batalles en que so stat capita vencedor, hage lo coratge tot endurit e los membres del cors axí durs e forts com null temps haguí, dich te, Scipió, que fort fora stade bella cosa si haguéssem hauda cura de haver pau entre nos; car, dich te, que ni Scicília, ni la terra de Cerdenya, fera e cruel, ne la gran tenguda de tota Espanya, no són premis sufficients que valegan a tantas morts de tantas gents darmes, ni a la sanch, tan habundantment scampada en les guerras que havem haudas. Màs, condició e natura és de las cosas passades que les podem rependre e inculpar, màs no corregir ni mudar. Sce bé que la ràbia de avarícia fa errar los camins als hòmens mortals. Yo anave sercant assò daltri e are ço constret en ço del meu. Sce que la esperanse e lo desig inmoderat me han anganat. E assò és que no permet als coratges dels hòmens haver segura pau, e faho la fortuna plasent e pròspera; la qual, en los casos majors, pus estrets e més necessaris, gira la cara al hom, enganant lo ab ses amargas dolçors. Adonchs ya te assats mostrat que no és cosa ben segura al hom donar fe a la dita fortuna, e perçò com are la conech, volent yo atemprar mos fets e donar fi a mos trebaylls, comense de sercar pau e amor. Màs creu yo bé que la tua joventut fervent e ardent, e la fortuna bona quet seguex, te inclinaran et daran consell que sies contrariós a la dita pau, e que no vulles haver repòs darmes en tanta joventut. Car com me esmegine qui era yo en lo mig de la mia joventut, e si sabias nem lexaves recitar quin fuy en la batalla de Trebias e en la de Cannas, tal me pens que sias tu ara. E no dubta que la tua edat e vigor gran e la fama amplament divulgada, e la honre del pare que vols venyar, e tantes batalles que has vençudes en Africa e en Spanya, ensemps ab la fortuna dolça e bona que null temps te ha mentit ni anganat, te donen audàcia e imflamament de cor. En ot assò me són vist, tot ho sçe, e per gran e sovineyada experiència sce que rnolt és gran la cobeyanse de vençre la batalla, e que és fort gloriosa cosa la victòria, e atorch e dich que no ha tan dolça cosa al món com la dita victòria, si era certa e no fos en res dubtosa. Màs ¿quin Déu leus ha axí certament promesa que nous puxe enganar? Creu a mi, Scipió, que si are no reffrenam les nostres ires, que de cascuna part de la batalle haurà corssos, armes, coratges, mans e esguarts terribles dels hòmens qui en tot loch serian vigorosos. E aquest que veus ab tu, qui ara és desarmat, altre serà, altre virtut reebra, altra cara mostrarà, e lo so de la veu no serà aquest que ara hous, ni les paraules no seran de pau amigable. Perquè, donchs, prechte que mudes ton propòsit; reeb novell coratge, e lo nom de la pau not sia vil ne menyspresat. Dirmas tu: "Molt és bella e gloriosa cosa la victòria". Hoc, més la esperanse del vènçre és molt congoxosa. Entre totas les cosas del món, la pus bella és la pau, la qual és a tu certa e manifesta, sinó la menyspresas. Guarda e considera bé totas les cosas que sen poden esdevenir, e tota vegada que los béns prosperants quis offiren en te presència axalsen lo teu coratge el promouen a gran oppinió de tu matex, no vulles mirar solament los béns plasents que la fortuna joyosa e riallosa te fa ballar devant, ans, si savi est, offerràs devant los uylls de la tua consideració la adversitat que pot esdevenir, mudant la fortuna lo goig en plor, lo delit en dolor, e la honor e glòria en confusió. No fas res si, com les grans speranses te venen de una part, not fan exir daltra part les greus temors. E si per ventura la fortuna en aquesta batalla te dóna victòria, ¿quina gran laor ten seguira? Vençràs e seràs vençedor de mil trihumphes; envides ni ajusteras hu. Màs si, per ventura, la pròspera fortuna que tant de temps te ha seguit e acompanyat, els fats quit favorexen te lexen sobtosament, perdut est; e perexen innumerables treballs que has sostenguds, e la gran e ampla esperanse que has de obtenir la victòria Considera bé, Scipió, que devant te està ton enamich e ton consellador; prech te que cesse loy. Lo millor consell és que abdosos fermem assi la pau. E si, per ventura, not spordexen los perills presents, almenys mouret deu a pau e retraure de guerra lo gran nom e fama que de tu per tot lo món és divulgada, la qual no pots mils conservar. On, sàpias que ab soberch trebayll se conserva la gran fama, car gran affany és retenir la gran fama que nos perde. ¿E com vols tu comanar al àrbitre de un cas infortunat tants fets generosos e tanta honor conquesta en tanta diversitat de temps? ¿Vols que un sol die destruesca tanta bellesa de anys? No ha consell al món millor que reffrenar la fortuna pròspera, donant fi als perills en que lom és posat. E no és pocha saviesa servar e tenir manera e tempranse en la gran favor de la fortuna, plasent e joyosa, car, si li soltes les regnas, portar te ha al espanyador. En moltas guisas te poria informar e amonestar de aquesta matèria, car gran e copiosa multitud de eximplis me occorren al present propòsit. ¿Saps com fou gran hom Cirus, lo qual, corn seguís la fortuna favorable, no posant fi ni manera en sos desiygs, caygué lejament de la alta cadira? Bé li fo gran confusió e soberga vergonya morir per ma de fembra. Bé fou gloriós capità Pirrus, e bes partí de se terra ab gloriosa honor e ab gent darmes molt eleta, e sis volgués ab gran laor sen puguera tornar en són regna, e pens me que fora romàs amich ab nosaltres, ab gran dolçor de coratge, fet digna de tant gran amistat; màs, pusque no volch tirar les regnas de fortuna, ne retenir lo seu excessiu decorriment, caygué miserable ment en gran vituperi, derrochat de se honor e gitat en menyspreu. Lo qual Pirrus, si hagués tengut lo mig, no posant se en lo extrem de fortuna, haguera apagada per "secula seculorum" la fama gloriosa del rey Pirrus. Màs per tal com, per ventura, més te mouran los eximplis dels teus Romans, bé saps tu que en aquesta terra la fortuna plasent e favorable havia egualat Regulo ab los sobirans capitans, màs tantost que ell sen volch pujar a les stelas del cel, caygué bocha terrosa, termenant se glòria ab fi molt vituperosa. ¿Vols que no vage massa luny per sercar eximplis? Volenter men callaria, màs dirto he de mi matex qui són stat gitat a cascun fat de la fortuna. Bé veus qui so e qui so estat: no trobaràs per ventura pus maniffest eximpli en lo qual la fortuna volubla e instable hage més gradayat ne favoreyat. Ffort és segura cosa lunyar se, apoch, apoch, de la falda de la diita fortuna, e no fiar se massa en sos blandiments. ¿E com hi vols donar tu fe e creense a la fortuna qui nulltemps cessa de moure en torn ab moviment sobtós la roda instable? La qual fortuna, no solament és sega, ans encara fa cechs tots aquells los quals abrassa e reeb dins lo seu si, e no exalsa ne dota de sos falsos dons sinó aquells qui de loch alt de les grans honors deven caure en molt pregona ruhina. E per ventura, Scipió, a tu serà dubtosa la pau dels de Cartayna, per tal com te han tranchade la fe; màs ya per ço no temas, car lo temps de la pau no era vengut encare, qui ara és present, e, si nom és falsament recitat, tan bé me han dit que en lo temps antich semblant ment vos tranchàs les trevas posades entre nos e vos; emperò aquells qui ho faheren no faeran promenia. E si, per venture, te done viyares que fortuna nos comensa de perseguir e atterrar, not penses que axí de tot hayam perdut tot conseyll, ne los deus nos hayan acomanats axí a minva costillació, quens miren ab la pus pocha stela que sia en lo çel; bé que atorch que los fats no favorexen a tots agualment, perquè volenterosament no daré ni mouré primer la batalla. Màs noy calrà assò, pus que are tractam de pau, la qual se tracta entre aquells, lo primer dels quals en voler e requerirla són jo, qui fuy lo primer en moure la guerra e les batalles, fins quels fats mo han vedat, per tal que la fi sia de la pau gloriosa. E, certes, dich que la dita pau qui serà fermade per consell meu, tendré leyalment e ferma. La qual pau a nosaltres de Cartayna és molt desonesta e vituperosa, per tal com és necessari de volerla, e a vosaltres, Romans, és molt gloriosa. E perçò com als vençedors se pertany de ordonar los capítols de la pau, e posar leys e manaments, tu ab te pròpria bocha ordona la pau e posa les penes quet seran ben vistas per assegurarte de nos, les quals sian correspondents a nostres errors, e perçò que de qui avant no hage occasió de haver guerra entre nos. Vostra sia tota Espanya e les derreres parts del món, ab la regió de Eólio qui és departida en tres parts, e la ylla de Cerdenya, e ab aquestas coses conquerits los altres regnas. Anats vos ne per les derreres partides del món, fets carreras públichas per les montanyes ab ferre e ab foch; calçigats los reys superbiosos; les vostres vanderes vençedores vagen a les parts occidentals, e de qui convertesquen se al Orient, e nos restrènyer e tanchar nos hem dins los termas de Líbia, e de aqui mirarem ab gran admiració vosaltres qui regirets los grans imperis, stants molt poderosos en mar e en terra, temuts per totas les gents del món». Aprés, donchs, que Aníbal hac parlat axí sàviament e pesada, callà, esperant resposta de Scipió; al qual Aníbal responent, Scipió parlà en la següent manera : CAPITOL VI, COM SCIPIO RESPOS A LA RAHO DE ANIBAL. «Cert són yo, e no dubta en res, que tot quant me seria promès de part dels de Cartayna se torbaria en lo aveniment e entreveniment teu. Sce de cert que los Cartaginesos són aparellats de no servar fe, pactes ni dret, a Déu, als hòmens ni a les cosas sagrades, sinó forsats per sola por. E dich te que, abans aquest cavall sen pujaria volant en la sobirane altitud del aer, e aquesta montanya, en lo coll de la qual tu e yo som, se exalsaria sobre lo cel, e lo dit cel devallaria és clouria dins les entràmenes de la terra, que vosaltres servàssets fe ne haguéssets a nos leyal amistat. Màs la justa venyanse dels deus perseguex los inichs, assota e fer la gent malvada; e, jatsessia que Deus com a coxo per la cama de misericòrdia que ha major que la de justícia, vage encalsant los fugitius, emperò a la fi aconseguex los aquell qui del sobiran çel mira los peccadors: Deus, qui veu la malvestat dels hòmens, jatsessia, Aníbal, que a tu sia faula e ficció dir que Deu sia en lo món jutge agual dels hòmens. O Aníbal! membret com has vista la mar tota sangonosa, les ones de la qual eren vermellas, escampants sanch per la riba de la dita mar, que havia beguda la vida de innumerables gents tuas, les quals ab tot lur navili en la mar foren tallades. O, e quantes entràmenes de cavallers dispergides vists nadar sobre la mar, e quantes naus ubertas, desgavallades! Quantas galeas desarmades, plenas de sanch humanal! Quants navilis cremats, quants scuts vists nadar, e quantes posts sangonosas surar sobre la mar! Emperò, ab tot assò, no creus ésser Déu. E no ha rasa la memòria de nostres pits la batalla de Egates e la antiquitat no molt annosa o vella, en quina forma vosaltres havets presas armas contra nos duas vegades. E nosaltres, favoreyants nostres amichs lassats en los fets de las armas, posam nos contra vosaltres forçats de combatreus. La pietat nos ha moguts en temps passats de soccórrer als Cicilians; e ara soccorrem e ajudam als Espanyols, contra los quals com ni quant se és imflamada la tua dura crueltat, dolor e vergonya és de resitar ho; los quals foren miserables sol per tal com fort tard hagueren soccors e ajude dels Romans. Be sce que gran infàmia és nostra lo fet de la ciutat de Segunt, màs aquell Déu que vosaltres menyspresats done penas eguals als mèrits de cascun hom. Bé sabets, vosaltres, quina fi e quina exida hac la primera guerra; ab semblant fi serà termenada la següent batalla, si ya no és fatigat e anuyat Déu de fer justas venyanses. Emperò, si nos, axí com atorgam, havem en temps entre miga rebudes moltas naffras, assò per ventura ha permès lo just e dreturer punidor qui purga e exercita los justs. Màs lexem de recitar les cosas passades, e, com tu has gran ància de fer pau la qual vingue en proffit teu e de tos ciutadans dich te quel meu coratge és que del mal que haveu fet nous en reportets premis ni honors. Maniffest és a tot lo món en quina forma vosaltes havets tranchats pactes, convinenses, juraments e tota speranse de vera pau; e are demanats altre vegada que leugerament vos sia atorgada la segona pau, com la primera injúria vos ne hage fets indignes . Sàpias, Aníbal, que nom do a vergonya considerar la fortune en quants casos se gira es regira: has me amonestat en quina forma la carrera de 1a gran fortuna és molt allenagosa e perillosa; dius me quem recorde en quina forma la dita fortuna, mudant lo escaló, quants reys e quants capitans ha gitats sobtosament del sobiran loch a terra; e de assò pe dones mols eximplis. Dich te, Aníbal ,que yo són cert en quina guisa nosaltres havem corssos mortals e ànimas eternals; sce de cert que molt són mort çi aprés de aquesta vida han greus penas e passen forts dolors; sce, aximatex, que als bons resta fama en lo món e premis eternals en lo cel. ¿Vols me donchs en altres cosas adoctinar? Sce de cert que yo so subjugat als casos de fortuná; sce que tu est tot poderós en fets darmes; atorch que est molt generós e gloriós capità. Lexet de manassar, car sabem que de assí esperen nostres armes obtení gran e soberga honor e fama, car tant com és gran la tua excellència, tant les nostes armes reebran major honor, laor e glòria. No ignore jo lo regna de 1a fortune ques juga de las cosas humanals: sce que no és potència ques pusque agolar a Déu, qui és subirà; lo qual custuma de fermar e enfortir ab se ajuda los qui favorexen justas batallas. Màs, Aníbal, ¿perquè metem noste fet en paraules? no tengam en assò lo present die; stengam lo fet. Si a vosaltres plaen los primers pactes e covinenses, e podets purgar 1a injúria que faes a nostes legats e a nostres navilis queus tramatiem per atractar dels dits pactes, tantost haurets ço que demanats, e no qual prometre altres grans dons per obtenir novella pau. Tu, Aníbal, conexs e veus bé la vostra fortuna en quin cars és venguda, la qual te forçe de demanar e requerir pau. Si en aquell temps com la tua gran fama ressonava per tot lo món, per la gran tempestat de las guerras e batalles, la haguessas demanada benignament, gran supèrbia fora nostra de negar te la dita pau. Màs are, com te veus prop de ésser vençut e foragitat de tota Itàlia, demanes la dita pau, més per paor que per amor, ab dret front te pot ésser denegada. Emperò, per tal que tot lo món vege que la fortune aspre e contrariose no aterra nostres coratges, ni la fortune plasent nons promou a supèrbia (la qual fortuna no està tostemps en un ésser, e tots los nostres succehidors noten que no mogam guerras ni treballs per dolçor de rapina o de la despuylla, ni per oy ne ranchor, sinó solament per amor de pau), la dita pau vos serà donada, si en vosaltres és atrobada pura e leyal voluntat. Màs per què tu, Aníbal, te mets a dir cosas tant vanes, dient: "Avet que a la dreta part sta Espanya, la qual yo he conquistada ab molta sanch dels meus habundantment scampade; e ya veus les altres terras nostras" , les quals dius quens dones, responch te que vana cosa és jactar se de donar cosa que hom no pot retenir: segons me appar tu fenys dons de assò que ya és nostre. Adonchs, done altres cosas per obtenir pau e pactes ab nosaltres, e nons dons nostres béns, ab los quals dretament no pots fer paga, e si, per ventura, aquestas cosas te semblen massa importunas, aperellats les armes e los coltells, e no parlem pus de fer pau; prengam les armes, e veyam Déu a qui donarà la fortuna». Aprés que Scipió hac parlat ferí la terra ab la lançe, la qual fortment verdugaya e apparech molt tremolosa. CAPITOL VII, COM SCIPIO ORDONA SON CAMP DE BATALLA. Scipió ordenà són camp de batalla, lo qual posà abtament e distincta en diverses ordens de açes, saviament ordenades. Posà en lo costat dret Massinissa, qui fou instruit en Numídia; fal muntar sobre cavalls espanyols ab tots los de la sua aç; fals portar bacinets qui són divisats de cresta. Lo costat sinistre comenà a Lelio, sobrevestit de porpra, lo qual seguex Apulo, acompanyat de gran cavallaria; lo qual va engir e entorn, de la dreta part a la sinistra, ab cavalls leugers, quasi voladors. E los pits dels cavallés resplendexen per lo ferre, forts dur e tot febrit: en mig de aquests flameya la joventut romana. Sobre tots aquests resplandex aquell meravellós Emparador e Capità de tota la host, lo gran Scipió; lo qual resplandeix en aur, resplandex en terra, resplandeix en mar; e qui appar molt guerrer e resplendent als coratges dels seus, e molt pus generos és atrobat en ampla esperanse, entant que tots los altres escureix. On, axí com les stelas no poden sostenir la lum del sol qui hix aprés del alba, per semblant forma tots quants eran en la host del dit Scipió no apparexian res en la presència sua. Aquest és aquell sol qui tots los altres raigs apaga; en presència de aquest aquell tan bell hom, Cillemó, és tot groch e demudat; totas bellesas en presència de aquest fugen, axí com totas les planetas se amagan com lo sol se mostre al món. Aquest Scipió desperta los alts e generosos coratges; e volant per mig de la sua host, ferme totas les penses; apparex als uylls dels seus, axí com un sobtós lamp clar e molt resplendent, lo qual mirant, tots los de la sua host reben cor ardent, e singular doctrina totas les suas legions; car ab ses virtuosas paraules refferme los temorosos, dresse los pahoruchs e dubtosos, los uns repren, los altres prega, e en migs dells recita los bells fats de lur linatge e de ells meteixs, e mescley lo renom de lurs avis. Uns lohe, altres castiga ab dolsas paraules, reprèn les trigas, e ab colps amigables excita los pererosos. Aquest qui és bellesa del món, mostre la ballesa de la victòria, mostre los derrers premis de la batalla, mostra com està prop la vergonyosa destrució de són enamich: ab aquests agullons empeny los coratges inflamantlos a la batalle. Aquest Capità ordonà que cascú cuyta de anar asson loch, e no permet que si perde un sol moment de temps. CAPITOL VIII, COM SCIPIO FEU GRAN SERMO A LA SUA HOST. Aprés quel Capita meravellos hac vista la sua host ben ordenada, les açes ben arenglades e los coratges fermats e assegurats, ell estant sobre un cavall tot blanch, parlà a la sua host en la següent forma: «Si lo déu Júpiter volgués maniffestar a vosaltres aquest coratge qui mou e inflama nostres entràmenes e la audàcia de cor, vergonya haurieu de sol dubtar quina fi ne quina honor deu haver nostre fortune. Null temps apparech lo sol pus clar als ulls dels hòmens, que appar a mi la victòria maniffesta. Ja veig e conech molt prop lo murmur dels hòmens apeu de món enamich, qui ya comense a tremolar. Ja veig les suas açes plenas de temor, dassí veig los coratges tremolosos, e devant mos ulls és posada la cruel strages o mort de hòmens: e veig un gran e habundós riu corrent de la sanch de nostres enemichs. En maniffest mire les forçes innumerables dels Cartaginesos qui morran. Ja veig aquell tant gran capità Aníbal, qui, lexant legement les armes, fuig de la batalle e serca les coves per amagar se. O, e ya fossen plenes les orellas de las gents stranyes del parlar ques farà per tot lo món de Aníbal, com fugirà axí com a hom escoart e confus! "¿E no és aquest aquell príncep tant gloriós Aníbal?" Certes, direm nos, aquest és aquell si ya lo seu norn no espordeix assi matex. Màs axí com a capità enganador e astut, tem nostres armes, car sent que altres brassos e altres vigors les tracten, les quals són mogudes ab imperi e conseyll de novell Capità. No haurà aquest camp temerari e foll capità, axí com hac la batalla de Cannas, hont fou de part del nostre capità un Cònsol, hom de pocha discreció, al qual vedave de combatres Déu ab maniffests senyals que li donave, los quals haguera seguits si hagués sàvia pensa; e no és capità ensemps ab mi aquell Simprónio. Nos pense Aníbal que li ajuden les astúcias que hac vencent los nostres, ordenant quels fos al endevant pols, vent e al sol quils empetxava els esvahie la vista. No detendrà les spias tanchant los les vias ab canyes, en temps nuvolós e escur, les quals cahien dins les covas. No vençrà la nostra gent en temps de soberga neu. Lo pits de aquest provarà la punta del meu coltell, lo seu costat sentrà la mia spasa rigorosa, e lo seu cor serà encontrat ab la mia lançe valerosa. Assò ha temut ell cada vegade que ha demanada la pau per por, rompentla ab sos angans astuciosos. Si menyspresam los nostres enamichs, hayam los també en oy. Adonchs, vosaltres, movets vostres mans e armes gloriosas a la batalla. Jo seré lo primer entre vosaltres, e veurets vostres enamichs fugir plens de pahor: axins ho prometen los deus. Sia, donchs, en vosaltres la pensa virtuosa e sàvia; la vostra man dreta sia animosa de estrènyer les armes, e en los pits ardor generosa, inpertèrrita e no spaventable. Offerets devant vostres ulls, eus moga, Espanya calcigada e correguda, e la ballesa de la joventut romana, e tantas batalles reyals de Cartanya, cremants ab perpetuals flamas. La nostra plena edat comensa actas vigorosos e desige gloriosas victòrias. Aníbal, rael de tots mals, és a mi stímol e aguylló de batalles, de las quals sper major glòria. Tostemps me ha desplagut perdre temps, majorment com se tracten grans cosas. Ffuge, donchs, de nos la pahor, car certa és la victòria; venits a mi, e aprés la victòria irem a veure nostra terra, e veurem nostres fills e la ballea de nostres cares mullers. Aquest és lo camí per anar en Roma». Aprés que Scipió hac ditas semblants novas, posà scilenci asses paraules. E tota la host, ab cara molt alegra, respongueran ab un coratge e ab una veu, axí com si lo dit Scipió tingués la sobirane honor del Capitoli e tots lo seguissen, cantant e cridant, anant sobre carros bells e resplandents. CAPITOL NOHE, COM ANIBAL ORDENA LA SUA HOST. Vehent, Aníbal, que la hora del temps del seu ignominiós fat sa cuytava, lexant lo elefant hon cavalcave, sobtosament sen puyà en són cavall mot leuger e gran corredor; mostrant la cara plena de manasses, aparaxent axí terrible com Polifemo exint de la cova fo orrible als grechs; e axí com la cometa que aparex en lo çel és trista als grans reys e emparadors, axí Aníbal se mostrà terrible e torbat. Ordenà açes molt grans; posà en lo primer front de la batalla tots los elephans, per ço que ab cruels e speventables bèstias estramordesca són enamich; demunt la esquena dels quals elephants hediffica torres tremolosas, que apparaxian ésser grans montanyes quis moguessan, e altes torres hedifficades sobre roques. Aquests eleffants ha posats, Aníbal, per fer escut a deffenssar la sua host. Tantost ordonà e posà en la primera as los Ligurres e los Ffranceses, e umplí la de gent balear e de Maures. En la segona aç collocà los Cartaginesos e los Affres. La terça aç és plena de cavallers de Brúcia, los quals ab gran desplaer, en major lur part, e forçats seguian la host del dit Aníbal. Adonchs la host del dit Aníbal, stenent sos brassos, occupà los camps, circuhint gran multitud de gents. E ordenà que a la dreta part stiguessan los Cartaginesos, e la sinistra part comenà als Númides rebelles, qui eran molt coratyosos de exercitar lurs armes contra lur contrari Scipió, capità dels Romans. Aprés que hac dispostes les demunt ditas cosas, com la sua host fos plena de moltas gents, les quals eren de diversas lengas, parlave als uns ab torcimanys, als altres ab se pròpria lenga, inflamantlos a la batalla. Adonchs, ençén los, puny los, ni és pas pus negligent que són enamich; complex tota cosa quis pertany a generós e savi capità, car instruex les primeras açes e aquells qui porten les banderes Aprés amonesta les altres açes, e corre del comensament de la host fins a la fi; va dassà e dallà, mesclant paraules aspres ab dolçes, parlant als de la sua host en la següent forma: CAPITOL DEE, COM ANIBAL FEU GRAN SERMO A LA SUA HOST. «Si la mia fortuna és a nos ben manifesta, la victòria és ya nostra, e no solament som vençedors ans encare havem desbostat nostre enemich e rasa del món la sua memòria. O poble romà! o gent desbaratada! E com hix de la memòria del teu pits la batalla que perdits en Cannas e la fuyta que fits en Terbia! No fou hom ni terra que venguts sian contra aquesta host, de la sanch dels quals nostres armes no sien sullades, naffrant los cossos en mil lochs, escampant la sanch axí com a ayga. E com ¿qui és en Roma al qual la nostra host no hage tolt pare, fill o frare? Lo capità e pare de Roma, Ffàbio, lo nom del qual era molt gloriós, stant en la sua plena edat hac temor de las mias armes, e les suas banderas foren suyllades de la sanch per nos escampade, e fugí no gosant retornar a esperimentar nostres espases. Nom sce si aquest nostre enamich lunyat de la sua terra ha millors senyals que nos en les batalles, e sil deu seguir millor fortuna. Ja pas no vegen nostres ulls que aquest stiga devant les portas de la gloriosa nostra ciutat de Cartayna. Béns haurian oblidats los deus, que aquells qui nons han gosat deffendre ab armes los forts murs de Roma, manassen de fer insult contra la nostra muralla. Sens tot dubta la furor quils destruhira los ha tirats assí, e la poderosa fortuna los ha tramesos per ésser admirativa despuylla al poble affricà, on, com en una batalla que vençem, fos tant gran la presa e la despuylla tan habundosa, que dels anells daur ne omplim VII almuts, los quals tramatem a nostra ciutat de Cartayna per denunciar la fama de la batalle. No resta pus sinó que la nostra ciutat de Cartayna vençedora; vege los colls dels cavallers Romans tanchats dins grans cadenas en gran honor mia e de tots quants sots, e veuran nostres ciutadans los pobles Romans anants exerrats axí com a bestiar qui no ha pastor. E lavors veurets Lelio, gran parler, e Massinissa, qui no poran tenir care a nostres armes. Adonchs, jo requir de part de Déu a vosaltres, Maures e Númides, queus descarreguets lo jou superbiós; sapiats que Massinissa ab assots regeix los seus, axí com a catius. Màs vosaltres, Ffrancesos, combatets ab oys, imflamats e contrestats al enamich capital ab vostres novelles armes. Aquest camp purgarà moltas iras collides e ajustades en diverses parts del món. Vosaltres, Ligurres, qui, seguint los meus fats per mar e per terra, no lassats per greus treballs, prech vos que combatats vigorosament: si sots vençedors, reebrets dignas premis; no serà vostre habitació, ne tendrets vostres heretatges en valls aspres ni en espanyadors de roques, ans possehirets los camps graxosos e los masos richs de Itàlia; e callarà Roma, cruel verí e agulló vostre. O, la mia cara host ! Valents cavallers e molt amats ciutadans: no és necessari de empenyervos a la batalla, no és obs de amonestar vos. Mirats la vostra terra tota tremolosa, la qual tem los fochs dels enemichs e lurs armes cruels. Mirats los murs dins los quals se nodrí vostra infantea; hon havets rebudes tantes honors; hon havets celebrades tant alegras festas; on són les sepultures e la cendra de vostres pares, la memòria dels quals sta en laors scritas en los marbres. Sapiats que tota la confianse de la vostre terra sta en les vostres mans dretas armades e en la vostra virtut. Socorrets, donchs, e exits a carrera a vostres dolçes mullers, als fills e a les mares, donas veyllas, totas tremolosas; a les canes blanchas de vostres pares, la salut dels quals esta en les vostres armes vigorosas». CAPITOL XI, QUI MOSTRE COM LA BATALLA SE DONA ENTRE SCIPIO AFFRICA E ANIBAL, EN LA QUAL FOU VENÇEDOR LO DIT SCIPIO. Encara no havia finit Aníbal són provocatiu sermó en lo qual mostrà són spirit e lo cor tot flamayant, aveus que sobtosament sonaren a gran clasch tots los anafils romans; e fou axí gran lo crit que gità la host romane, e tant tremolós, que tot lo cel ne ressonà e lo ayre sen omplí. E fou axí terribla e spaventable, que los oçells qui volaven caygueran sobra la host. Ab lo qual brogit de veus e de crits foren esvahides e esbalaydes les açes de Aníbal, e los elefants ne foren axí spaordits que giraren se contra la sua host matexa, ço és, contra la host de Aníbal, e mudants lo loch e los corns, que giraren contra los seus tornants tots horats, torbaren tota la batalla de Aníbal. O, sega pensa dels hòmens, plena de ignorància, enganade en tos conseylls! car, com tota la major fortalesa que la gran cura e ància del sobiran Capità havia posade en lo primer front de la batalla fos collocade en los elephants, foren axí a la sua host destrucció e primera ruhïna. Aquests crits, aquests brogits esbalahiren Aníbal, qui ya parlavé a mige veu. On, axí com si algú cantant suaument e dolça, sobtosament ou un gran brogit, e mira lo déu Júpiter, qui, scaxant lo cel, devalla ab grans trons e nuvols tenebrosos, aquest aytal qui cantave, callà e trencà e formà sots la sua gola tremolosos punts de cants, e levant los ulls mirà lo cel tot negra e scur. Axiu pres al aspre Aníbal. Emperò aquest Capità, qui de primer fou posat e gitat a tants casos e tan diversos de la fortuna adversa, com fos exercitat en moltas dubtosas armes, ja per assò no tem, ans se refferma ab la cara furiosa, mira tots sos adversaris, e reprenent la por dels seus, cull totas ses forçes, les quals eran dispergides; corra tot inflamat per la sua host, e posàs tot furiós devant sos enamichs. On, axí com lo porch salvatge, com sent als cans ledrants, cobeyosos de naffrarlo ab les lurs dents afilades, lo aconseguexen, e veu los hòmens de prop si ab lo mortal venable, lavors se ferma, aparella la dent, arises tot e lanses lla hon veu los venables les lançes e los darts, per semblant forma lo molt imflamat Aníbal se lansave en la batalla, e a grans veus cridava la ànima del seu pare que li tramatés ajuda. Màs a la part contrària stava Massinissa hom jova, ardent, de imflamat coratge; lo qual, veent quels corns de la host de Aníbal se descapdelaven, esvahi sobtosament sos enamichs tremolosos e spahordits, e en tot loch hon anava lo dit Massinissa lo seguien los eleffants. E Lelio, veent que Massinissa combatia tant vigorosament, lansàs en mig de las armas dels enemichs, occupà lo temps, tol terra als adversaris, taylle e spessege los qui li contrasten, e enseguex o encalse als qui fugen. Màs lo coratyós Scipió, semblant a leo fort e vigorós, per ço que cuyte ajudar als cadells fills seus, e que derroque les silves e destrouescha les bèstias feras, trau la espase, metse en mig de la host e traversa los enamichs. Mirel tota la sua host, gordel e remirel Júpiter de la subirane part del cel, e no li veu par ne semblant en tot lo món. Stech aquest Scipió axí com a sol, lo qual resplandeix com a aur molt bell e tot radiós en la vestedure de porpre, axí lo dit Scipió, hom jova, tot rotilant, resplandia en les suas armes. Adonchs, com la batalla vench als vertaders enemichs, e los Romans comensaren de metre les mans en los Cartaginesos, gran sanch brolla de cada part. La ira cruel e terrible se met entre los dos Capitans, e los dos Pobles contraris se desigen la mort, e tots assedegats de vessar habundantment la sanch, se baten orreament. Null temps lo déu Mars feu tan aspra brega, ne fou en lo món pus amarga batalla que fou aquesta, car la gent quis combatia no era assoldeyada, la qual combates per avaricia del diner, ans ab lur pròpria sanch volian apagar les flamas dels oys que ells havian encesas. Tots los de cade host havian una amor, e les legions dels hòmens darmes havian una penssa, un propòsit, una voluntat; so és, venyar ab pròpria mort lurs justas dolors. La dura porfidia dels Cartaginesos e la supèrbia dels Romans se lancen és vessen a tota crueltat de naffres. Car les baralles, les infàmias, les morts, los improperis, los avars trahuts ques havian subjugats los Cartaginesos ab lurs fraus, e la cruel destrucció que faheren com prengueren la ciutat de Segunt, e tota quanta ràbia inflamada ab oy antigat sol promoure los hòmens armats a scampar la sanch, tot fonch ajustat en aquesta batalla. A quils vench en memòria la gran multitud de las offenses e la multiplicada injúria de moltes guerras. Adonchs encontren se pits per pits, spases ab spases, naffres ab naffres, e mesclan si morts feres e cruels; com se han dispergides les entràmenes devallen a les ombres infernals, e ab novell brogit torben los diables exequdors de las penas, e combatents unas ànimas ab altres passen al infern perpetual. Ay, greu furor! com fore millor cosa que cascun de aquests pobles hagués viscut en sos termens segurament e reposada ! Bé ho pugueren fer sis volguessen. Màs, empatxa ho la ambició e la supèrbia del cor, orb e çech, e la cet eternal de més haver que inflama la esperanse, la qual pose los coratges mortals en la punta de la spase. Adonchs, les hosts de Aníbal e Scipió se combaten agrament e nols mouen solament oys per lo mal que han fet al ben publich, ans cascú hi és per són propri interès; car no és qui no vulle venyar la mort de pare, de fill, de germà o de acostat parent; perquè la offense antiga embravex les pensses e fa les combatre ab oy novell e molt ardent. Adonchs, aquests dos Capitans, empenyen lurs hosts ab grans crits, inflamen los coratges e mostren e sostenen honests perills. Jutyat han ésser bella e gloriosa manera de morir, offerir la sua vida per la pròpria pàtria. Adonchs la fortalesa de las greus furors e de las armes feya gran brogit ensemps ab los gemechs de aquells qui morien. Aquí havia sons e crits de gran dissonància; aquí ha un gran flum o riu de sanch qui corre e discorre e rega los camps ab ones fumants; aquí ha un torrent alt e ampla, tot ple de cossos morts, e un mont fet e levat de cossos de cavalls espesseyats; on, tanta era la elevació e altea dels corsos morts qui staven uns sobre altres, que apparaxia que un gran mur e alt se fos posat entre les ditas hosts. No creu quels mariners lui vingueren a la riba dita Eges, los quals veren que sobtosament hisqué una illa prop de Tarasia, en que lo adevinador determena que signifficava lo eternal Imperi de Roma e la destrucció dels de Massedonia, fossen axí espaordits ni esbalayts com eren aquells qui veyen aquesta batalla tan mortal. En la qual hac tan gran mont de hòmens morts, que com los de Cartayne comensassen de fugir e los Romans los volguessen seguir, axí los era difficil de passar per la gran multitud dels morts, com los era dura cosa passar per les armes dels enemichs. Adonchs, com la host dels Cartaginesos se desbaratàs e comensàs fugir del camp, la host romane los va datràs tallant e matant. E com, perseguint lurs enemichs, la una part dels Romans sen puyàs en los munts alts e laltre romangués bax en lo pla e circuïs los camps, per la qual rahó se comensàs ya descapdellar, e los senyalers qui portaven les banderes ab los mestres de las armes se desjunyissen, per la qual rahó lo cavaller, vegabunt, puguere perdre la batalle ab soptoses impetuositats e posar màcula en lo die tant glorios, Scipió, capità savi e de gran consell, tornà a degut orde tota la host sua, donant certs senyals. Car tantost quel trompeta hac sonat, tot hom se reffermà, e cascú tornant asse bandera, ordonaren se tots en se aç primera, e concorrent en aquell orde per fer altre batalle, dispergirense en destrucció de lurs enemichs. On, axí com lo vent austral, qui és terbolós, constreny les aygas de la pluge en los nuvols e aprés que ha tronat gita dessi pluge mesclada ab calabruxs e tempestat enemiga de terra, axí matex Scipió, com la sua host fos escampada en munts e en plans, hon feyan gran dissipació de gents, collils e restrench los cascú en són senyal e bandera; e aprés dispergiren se per haver la victòria. Jo creu que Déu tot anciós mirava tants cossors morts de gent fera e cruel, e tants trebaylls sots lo déu Mars en aquella hora molt furiós, e gordava quina exida e fi devian haver aquestas armes axí vigorosas. En aquest dia de aquesta axí forts e dura batalla dubtava la fortuna e ya qui haurà lo dret del sobiran imperi e qui tindrà lo ceptra e lo sobiran grau. E si per venture la derrera sort hagués favoreyat a Cartayne, ¿qui dubta que la cruel ciutat demunt dita no hagués senyoreyat tot lo món e no hagués tengudes les regnas de tota la terra, e quel nom de Roma no fos ras de la memòria dels hòmens? Lavors, Itàlia, esquexada ab habitadors stranys e cruels, haguera mudat són linatge alt e generós, e Affrica fore estada molt major. Car si Grècia desarmade se ha pugut usurpar lo seu nom, quant més haguera fet Affrica en tants casos victoriosa! Màs la divinal potència, havent merçè dels justs, ha soccorregut a nos, e Itàlia nos ha donat tal hom en temps axí cruel, qui axí com a forts e vigorós rebia e emparave les forts dures batalles; qui fos un solament qui foragitàs dels Romans tots los infortunis esdevenidors, en temps del qual la libertat fos e romangués segura per tots los anys següents. Ja lo sol sen puyave al mig jorn, e Scipió, tot ançiós, qui havia spaordides tantes ires esperave lo pus fort de la batalla, lo qual no era gens huyat, ni cascat en lo cors, ni per calor, ni per naffres, ni per pols ques leva molt calenta e ardent; ans cridave contínuament que Aníbal e ell se veessen ensemps és combatessen. Axí com la flamma qui devalla de Montgibell crema les pedres dels monts qui li stan prop, e trenqua les rochas qui li contrasten, crema los arbres qui li venen al encontra, e les valls qui li stan al entorn cruxen totes de foch de soffre, axí matex, lo fer Scipió, aterre e destrouex, talle e mata tot quant li ve devant, amoneste los seus, e cride, dient: «O cavallers romans : prech vos que siats vençedors o morts, e fets are tot quant porets. Aquesta batalla és carrera per anar a Roma o al cel». Aquestas paraules cridave Scípio als de la sua host. Màs, Aníbal, hom sens tota pahor, empara tota la força romana. E axís combaten ensemps los dos lamps del déu Mars: de la una part stà Scipió e de la altre Aníbal; e meravellàs lo déu Mars de las batalles, que en la terra sian romasos tals dos mestres de cavallaria e tals ministres de armes. Prech a tots aquells qui volran dir que lo món hage possehits semblants dos capitans de aquests, que callen sinó volen ésser atrobats maniffests mantiders; e hagen vergonya de fer menció dels pobles de Asia, qui no saben què volen dir batalles. Tingan scilenci los reys dels Partos, ni presta en assò la sua ma la gran Troya, ni la casa de Príamo, de la qual los poetas han cantats grans dictats. Car en lo camp de batalla de Scipió e de Aníbal la host no era nuha darmes, no eren vestits de porpre delicade los combatents qui fugien, no eren naffrats de leugeres e flaques sagetas; ans la joventut romane, forts e robusta, pres armes aspres e vigoroses contra la host de Aníbal, exercitade en diverses guerres. A la qual host fa testimoni tota Espanya e la vigor de Itàlia, car lo dit Aníbal havia ya quax atterrats ab mil fets darmes los Romans, vençedors dels hòmens qui aventuraven totas cosas. Màs en aquesta batalla altre combatiment és estat e altres coratges. La una host ha gran fortalea, laltre gran temprament, e abdues han egual oy; emperò la host de Aníbal acomulade comensa de fer loch e tornar atras. E lavores, Aníbal, tot inflamat, crida altes veus: «O senyaler: not havia yo donades aquestas banderas per tornar atràs! ¿On ne vas? Més val que les lexes esquinsades en mig dels enemichs. Aylàs! ¿e ahon fugits? Aquesta carrere no és dreta. Venits; car anant per aquest camí trobarem nostres enemichsl Membreus que vosaltres sots de Cartayna! ¿e com vos pensats tornar a vostres cases, fugint? Errats, errats la via, miserables ciutadansl Aquesta carrera que tenits, per la qual fogits, camí és quius porte a exili e càrcer perpetual». Dient assò, lo dit Aníbal, anave contra sos enemichs; hom impertèrrit, tot furiós, lo qual, fahent vergonya als de la sua host, ferma altre vegada la sua gent, e comensa novella e derrere batalle, on se renovella gran mort e destrucció de hòmens. Màs Scipió se estrenyia e atterrave sos adversaris, e sembrave cossos morts sobra la terra. O, forts perfidia e malvade! ¿E veuré yo nulltemps que tantes e tan longas batalles se fassen per deffenció e amor de virtut? No pens quels deus hagen axí oblidada la pietat quils és connatural que permeten lo món perir per sola iniquitat. Vehent Aníbal que los seus cobraven cor, cridave: «O cavallers: forts occorrets, occorrets, car fort prop és nostra victòria!» Dient assò meties en mig dels adversaris ab la sua espase espaventable. Emperò los de la sua host, spordits, comensaren a tornar atràs, poch apoch, e puys més e més, e nols poch retenir reverència de lur Capita que no fugissen. Adonchs, com se metessen en fuyta, Lelius Romà, los enseguex, e fir los en les spatles. E los Cartaginesos solten les regnas als cavalls, e nols poch retenir que no fugissen, la pietat de lur pròpria terra, ne la cura e ància de lur singular vergonya, ni les pregàries, ni la honor de lur Capità. Adonchs, veent Aníbal rompudes totas les suas ases e de tot descapdellades, e que los seus, spaordits, donaven la esquena, girà són cavall, e tot plorós fuig del camp. Obri la bocha e accusà déus e hòmens. E ve a un loch dit Armetum, lo qual havia amistat ab Cartayna, del qual loch se partí apellat per lo Senat de Cartayna. E aprés de aquesta batalla lo dit Aníbal no apparaxia en lochs públichs, axí com en los templas, ni en los mercats; e màs, furtant lochs secrets, tot trist e plorós, tanchàs en una casa escura e molt ceparada. Emperò, com no pugués portar tan gran vergonya públichament ni amagada, anassen al rey de Círia, dit Anthiocus, qui en aquell temps aperellava gran guerra contra los Romans. Lo qual, com vehés Aníbal, reebel axí com a joyell singular que Déu li havia tramès, e hac lo en molta honor. Emperò, a la derreria, per lo gran enginy e astúcia sua e per les detraccions dels enveyosos qui habunden molt en les cases dels reys, fou tengut per suspitós. Emperò, tostemps consellà lealment al dit Rey, fermantlo en una sentència; so és, que per res no esperàs venir a les hosts dels Romans, nils lexàs cullir lurs forçes, màs quels hisqués a carrera e quels donàs la batalle en Itàlia; dient, que ni Roma ni Itàlia no poden ésser venssudes sinó ab vigor de Itàlia. E si lo dit Rey hagués tengut lo conseyll de Aníbal, haguera pugut fer gran guerra als dits Romans. Màs, com menyspreant lo seu conseyll, los Romans passassen en Grècia e en Asia, tantost se comensaren de afflequir les forçes del dit Rey. E com lo conseyll que aprés demanà fos massa tardat, lo dit Rey hac la fortuna contrariosa en algunes batalles que hac ab los Romans, la error de las quals fou atribuïda a Aníbal injustament. Màs, com a la derreria lo dit Rey fos venssut, e entre les condicions de la pau fos la pus principal que Aníbal fos liurat als Romans, sabut assò lo dit Aníbal, quin fo certifficat per lo Rey Anthiocus, partís de aquellas encontrades. E menal la fortuna al Rey de Baticímia dit Purcia, qui era gran amich seu, al qual conquistà meravellosa victòria contra són enamich dit Eumenes ab lo qual guerrejava en la mar; car lo dit Aníbal carregà lo navili del dit Rey de olles, canters, gerres e diversos vaxells de terra, qui eren plens de serps, scursons, calapets, vipares e de tots affarams; e com comensàs la batalla e los enemichs veessen quels tiraven los dits vaxells, menyspresaren ho al comensament; màs aprés quels vexells foren tranchats, e las serps ab les affarams corregueran de popa a proa, obtengué lo dit Rey victòria molt espaventable. Lo qual Rey Purcia fou molt inich e desconaxent; car com los Romans li tramattessen missatgers requirents quels liuràs Aníbal, no li donà loch e temps de fugir, semblant que feu lo Rey Anthiocus, ans, per obtenir gràcia del dit poble vençedor, tramès gents darmes quil prenguessen. La qual cosa sentint Aníbal, temptà de fugir per uns lochs subterraris, per vias amagades que havia fetas jus la terra, tementse ya de la pocha fe del dit Rey. E com hagués trobats aquells lochs circuhïts de gents darmes, tornassen a la sua cambra. E aquí, querimoniayant moltas cosas del dit Rey malvat, hoste cruel, e dient algunes pochas cosas contra los Romans, qui axí anaven detràs la sua mort com fos ya home vell, vehent quels cava llers armats se levaven per pendrel e matarlo, com no hagués esperanse de la sua salut, arranchà una pedra preciosa que tenia en lo seu anell, jus la qual havia verí inclús. E aquest anell portava per soccórrer asse honor lla hont fortuna ho raquerís, e semblant anell portaven los reys. Adonchs, bevent Aníbal lo dit verí, caygué mort sobtosament. E com aquells qui eren venguts per pendrel, ab temor si acostassen, trobarenlo que ya hac liurada la ànima a qui millor dret hi havia. Ffou soterrat en una ciutat dita Libissa, e sobre lo sepulcre seu és scrit: «Assí jau Aníbal lo gran guerrer».