__________________________________________________________________________ La «Biblioteca Humanista Catalana» és un projecte de la Societat Cultural Antoni Puigblanch de Mataró (Barcelona) que es proposa la digitalització de tots els textos literaris deguts a l'activitat traductora dels humanistes catalans dels segles catorze i quinze, i de les obres complertes de Bernat Metge i de Joan Rois de Corella, amb la intenció de donar a conèixer aquest important patrimoni literari. La BHC no té un propòsit filològic, però els textos son digitalitzats de manera acurada introduïnt alguns elements d'actualització com són la puntuació i la regularització d'algunes grafies, i son sotmesos a un procés de revisió que hom notarà en l'indicador d'edició (1ª edició, 2ª edició, etc). El nostre e-mail és: mataro@seker.es __________________________________________________________________________ FRANCESC ALEGRE «SOMNI DE FRANCESC ALEGRE RECITANT LO PROCES D'UNA QUESTIO ENAMORADA» Obra escrita cap a l'any 1490. (1ª edició a la BHC, març 1996) __________________________________________________________________________ Vengut lo jorn, qui em fa record d'aquell quan vós singular me cativàs, pensant ab continuats serveis, ferm amor, execució de perills e durada de temps no poder vinclar vostra cruesa - les quals coses basten, no sols a persona mortal, mas als infernals esperits de tots béns separats gonyar la voluntat -, en extrem m'enutge. Sobre que, havent pensat qual, seguir o deixar, fóra per mi més bo, trobé tantes ésser les singularitats, qui tenir, no deixar, ans ab major treball seguir-vos m'obliguen, posat mal tractat sia. Tants de la part altra desdenys i pràtiques, destruïdores de ma esperança, abandonar i desfiar de tot vostre concert m'obliguen, que entre dos extrems no sé a qual declinar; per on, combatut d'ànsia mon congoixat pensament, cansat de tal pensar, acostant-se l'hora que a l'un dia fi i a l'altre començ dóna, cloent los ulls ab son, pensí repòs atènyer los membres tots, qui no més del corporal que del mental treball agreujats resten. Mes lo contrari provant tant de treball, qui desitjant repòs ell elegir me feia, com ha de venir sol que molt pensar se causa en la fantasia continuu record de l'imaginat, parecme ésser en un lloc tan plasent que, tot altre oblidat, digne se mostrava de ver avantatge ser mencionat. No lo noble Ilion del gran és ver lo jardí fabricat, no teatre romà, ni casa de Minerva, de bellesa s'eren gosats contendre: qui velat era d'un porpre ordit dels treballs preseint a l'amor i reblit dels delits de satisfacció - e tant, així estant, millor se mostrava quant val més lo posseir del que al treball s'ateny, que aquell, si es vol gran bé, de qui sens afany s'ha possessió -, circuït de draps presentant los actes grans dels Romans Cesar Octàvia, Proteselau, Aquil.les, Pompeu? Eneas lo troià, a qui seguien Creusa? Dido i Lavina. Ab los dos babilònics qui començat finaren condemnats, aparien Teseu, Jason, lo fill del gran profeta qui en un punt ama i desama, com exellats del gran col.legi dels servidors d'Amor. Lo païment d'aquella noble plaça era d'un porfís bell, designant la firmesa dels qui llealment amen; tanta, que ans lo sol aturat estaria en lo Tàrtic pol no consentint a nosaltres ser dia, que ells de llur amor dubte encorreguessen. En lo cap de la casa viu allogat un siti, qual tenir acostumava lo Papa en Consistori, e bancs entorn qui em senyalaven d'alguna gran cosa haver-s'hi a tractar. Dubtava no fos reprès, volguí-me'n partir, mes ab portes tancades dins enclòs me trobí. Assegurava'm l'aparat aquí noble gent dever venir; dubtava, entre los quals devenga, me faria digna la bona intenció qui no per mal en tal lloc me guiava. Així dubtant, viu, les portes obertes, entrar flota de gent, ab processos en ma, a qui seguia un forn, sobre un carro, on de continuu a dues parts obraven e acabaven una sort de sagetes, part fetes d'or, e part fetes de ferro aspre e mal llimat; anant-li pres aquell famós toscà qui fins a nostre temps honrat renom conserva? fadigant, sens ésser escoltat, dar entenent al mestre de la fabra una sageta qual ferí al gran Centauro, mostrant-li'n una altra espuntada e lo cor qui a ell governava, perquè, de la primera seguint lo valer i d'altra esquivant lo defalt, ne acabàs una ab compliment, dant fi al treball quaranta anys ja durat. No poc content restí, pus viu aquell ésser present qui mon viure guiava, Francisco Petrarca, companyia plasent en les prosperitats e sol refugi en les adversitats; coneguí'l, no perque vist l'hagués jamés, mes per les passions que raonava recitant la peleia d'Amor i de Laura, de que era informat per lo primer triumfo dels cinc seus excel.lents. Acostant-m'hi, doncs, comencí'l a requerir d'ajuda, dient: - Oh laureat poeta! si veres són les llaors que de vós la fama escampa, prenent, no testimonis estranys, mes les obres que a vós sobreviuen, socorreu-me declaran que és açò que, mos ulls ocupant, mon cor en dubte té no sabent descernir per on, ni on arribat sia. E sí pensau la sentida alegria com per l'antic toscà fos informat de l'ésser de l'Amor; i d'ells que a ell seguien no tardaren respondre al demanat. No tenien mos serveis merescut tan digna resposta com d'açò; mes pus son de mals no ignorant, als afligits socórrer nunca cesse: - És aquest lloc on d'Amor se dicisseixen causes, e per ço van primers los advocats, jutges i escrivans a pendre lloc en la gran audiència, aprés d'aquest carro portant lo forn, on s'obren estralles per qui lo sentenciat s'executa, tirant ab l'arc que porta aquell patge; e si de daurades los dos ferits se troben, parament amant i satisfent-se entrecanviadament llurs voluntats, benaventurada vida passen. Aquest, emperò, així potent senyor qui, nat d'oci, se cria desplasents pensaments, no d'esperança buits ans prometent tot concert en breu portar a fi, crescut és fet senyor, com sé jo sentir dins. Si veritat és e raons assenyalen, ne tan en son servei amples te trobes com tinc cregut. Plau experimentar molts qui, de la daurada ferits, ço és ab algun graciós esguard detenguts, ab vista brava són mirats d'aquells ulls qui voler los mostraven: e és açò la ferra sageta, causant als tals vida no reposada. Si no m'engan, lo mal que a tu enutge al meu servei; quan amant satisfent te desitges, atens a tal desig escassa esperança; e per ço, quan en la gran cadira veuràs assegurat lo rei, d'ajuda llàgremes dels primers suplicaràs, requerint ser citada la qui tan mal te tracta; davant aquí vinguda, fundaràs ta querella, i sentenciant donara fi a ton debat; per la qual si ajudat seràs, estimaràs haver-la seguida, e los passats afanys sinó contentació te portaran; e si a ton desig contrària se mostra, seguint lo camí d'oblidar, darrer remei per a sempre, tos cansaments descansaran. Retent-li gràcies del bon consell que em donà, lo preguí servés ell de mi l'empar, qui acabà responent acceptar ma demanda, quan entrava per la Sala un noble rei de molta gent acompanyat (d'aquells qui en los draps historiats estaven) mostrant-se ab continença noble dignes de gran renom que en lo món conserven. - Mestre - diguí girant-me en aquell llum de saber, en qui se recolzava mon ignorant enteniment , si aquest és aquell potent Senyor qui a vós se mostra en lo triumfal carro Infant ornat sol de dos ales, portant arc i sagetes, ¿com esta ara no jove, ans ab son continent senyalant gravitat, no porta ales, ans mostra que és cansat, e ja abandonades les ofensives armes, és fet de raó, no llunyat de justícia, porta ceptre, qui a tant escarn del desigual, egualtat en les amors no guarda? E callí; per on no tardà la resposta: - Acostuma l'Amor en diverses maneres mostrar, i acò assenyalen varietat de colors en les ales: si bé et recorda, quan a ma vista se presenta, venia per fer armes contra aquella que de mi és govern, e no malla ni escut cobrien sa persona com a no tement res, mas, arc en ma, fletxes per ofendre als mirants amostrava; ara no per ofendre mas per jutjar arriba, mostrant-se a tal acte conforme. E ja asseguts eren, quan per escrits ma resposta formí de la tenor seguent: Suplicació presentada en l'audiència d'Amor. - Senyor molt excel.lent: A vostra majestat venir me força la cruesa d'una en qui mon bé termena, de tanta bellesa, avisament i gràcia, que basta los molt grans a sentir e oblidar. Con sent per lo que en mi ha pogut, ne d'amar-la me penediria, si lo principi lo mig trobava concertat; car no ab més cuita ma voluntat raonar-li comencí, que ella tenir desig mostrava fos satisfet; e continuant, refermant ma esperança, tan avant m'ha portat, que atràs voler tornar no m'és possible; e veent-me en tal estat, ultratjosa, ab continença brava, lo passat oblidant, tant l'he trobada cruel e enemiga, quant de primer singular estimava Senyora. Moltes vegades he temptat si, oblidant e llunyant de mi tal pensar, remei atenyeria; mes ella, ab astúcia, l'apartar no em consent, no dant-me d'algú dels dos firmesa: esperar, o deixar; e així, havent gran temps passat no trobant en lo segle Jutge qui a nostre debat fos bastant posar fi, oïda la fama de vostra noble Cort (on com a sola se troba multitud de gent no de consell freturant per llonga experiència) i confiant de l'acostumat i vertader Judici de vostra altesa, mi e ma salut en vostra ma depose; qui proveïnt fareu mi e mos cansats pensaments reposats. 'Et licet' etc. 'Altíssimus' etc." E per grat de la gran Cort conseller fou referida ma suplicació al noble rei, sobre lo qual hagut col.loqui, en escrits tal provisió mana: - Nós? Cupido, rei del col.legi d'Amor per dret hereditari de nostra mare Venus, atenent expedir justícia, no consentint raó ésser determenat inoïda la part, volent de justícia seguir la pura regla, manam la suplicació intimat ésser a la qui és absent, contra qui, si comparer recusara, serà sentenciat, ab provisió de nostre gran consell. No tardé, pus li fou intimat arribar, e entrant per la sala, més mirada estec que lo fort Hèrcules tornant dels escurs regnes on aquella sola força on ell restava acabada. Acompanyada venia de Laura, de qui sola dubtava emparada no fos; e dant-li lloc digne d'ella, lo rei a tots dir comença: Parla lo gran rei Cupido: - ¿Qui de vostra gran empresa no es meravellara, prometent sentenciar entre los dos, com Petrarca i Laura d'ells sien advocats, qui quaranta anys fan durar questió sens res determenar? E per ço, no més d'un replicar puga cascú d'ells fer, e ab lo parer dels més serà sentenciat. Per ço, n'Alegre, fundau vostra demanda, i sereu desempatxat. Jo, obeïnt sens tarda, ab breus paraules la justificació de ma demanda exposant, diguí: - Illustríssim Senyor, vull mon desig ser satisfet, com promès ha, o tret d'esperança. Ella respòs: - Si veritat ses raons afermaven, no dubte de vostra Cort, més que tot altre a mi plaent, condemnada haver partir; mas veig no té oblidades les ficcions, senyalants tants mals que del menor Samsó sobrat seria, los quals amaga lo fibló ab que pica, quan veu avinentesa; no sol li plau lo ver gloriejar, ans ab aquell bé sovint lo fals mesclant, tant triümfo de moltes, qui son desorde complaure no volent, són per ell difamades. Si doncs, justíssim Senyor, tanta gràcia puc en vós haver trobada, que em façau quítia d'encórrer tal blasme, sentenciau de ses raons sia jo deslliurada. E féu fi aquí ab humilitat, bastant tot altre placar; responguí: - ¿Qual irada passió subverteix vostre juí - qui ab veritat concertat sempre estava - no entenent mos serveis, on era estat jo diligent en lo que sé us pot plaure, content a mi desplaure, pus a vós fos en plaer; de vostra fama zelador parcial, no mal dient? ¿De què imposau culpa? Si lo comun usar de nostra Ciutat tal nom gonyat me té, vida solitària no dubtaré elegir, posat mal parlat sia; ordonau, doncs, de mi, i no em trobareu tal com ara estimau. Si voleu no us seguesca, senyalau no voler-me, i en cars que la mort s'atenga, me llunyaré de vós; mes si per tan llarg experiment de la firmesa de mon amor sou certa, no serà satisfeta ma voluntat. Creuré no poc no em sia favorable aquest nostre ajust. E acabant aitals raons, Petrarca començà: Francisco Petrarca: - Atorg vostra justícia, Senyor, no pacient, ans contra los rebel.les de vostra Senyoria cruelment: exequint a aquest lo demanat, no consentint la presumptuosa cuidar d'una flaca dona contra vós prevaler, qui tanta gent senyorejau. E si Laura de grat excusada haveu, satisfent a la dignitat de vostra noblesa, no s'atrevesca algun altre mortal contra ella pugnar qui de tal presumir no castigat romanga; conega lo braç fort de vostra virtut, e sia espant a tots los venints als segles. Aquest, no descomplaent- la de res, ans tots temps obeïnt, ella adés mostra li plau ésser seguida, ara desdenyosa de si l'aparta. Volent ocupar ceptre a negú consentint qual de tants parts ignora, contra vostre fort arc res no poder durar; si femenils raons han de ser escoltades, no dubte enutjats d'ací partirem. Sien per ço, excel.lent príncep, opremuts los superbos, e ab llaor exalçats los humils? sentenciant ser aquest complagut? qui sol per la humilitat ara mostrada mereix lo premi de satisfacció. E, acabant ell? Laura començà: Laura : - Meravellara'm de tan afectat raonar, si de vós, Francisco, no tingués llevat judici vertader, qui per la vostra molta bondat pensau ésser tots tals, ignorant canviada la pràtica ésser vui en los vivints; tots, de parenceries acompanyats, ne en altre que contra bona fama llurs treballs tots endrecen; aquells empeny lo mal universal, trobant qui llurs desordes complau, per ésser satisfets d'una altra jornada. E vinguen a vostre record, clementíssim Senyor, quantes per tals ficcions enganades se clamen vui de vós; que si a les fictes raons dels inhumans Teseu i Jason no haguessen cregut Ariadna i Medea, no peregrinants ni en estranyes terres per amor portades foren, qui, ab moltes altres, de continuu se clamen; e perque és llur cas irreparable, desitgen, mostrant la gentilesa de llur ànimo, a tals mals obviar, ensems ab mi suplicant vostra altesa no sien admeses d'aquest les raons falses, tallant la via de tal presumir als qui vindran. Acallà a ella responent Petrarca en tal manera: Petrarca : - Si per raó, com acostuma, és governada aquesta noble Cort, no devem per la culpa de pocs tan justs condemnats ésser, ni és de nou entre molts reprovats ésser trobat un just; perquè no fa al fet al.legar los més hòmens a mal dir inclinats, si ab evidents raons no s'és amostrat ésser aquest del nombre llur, ans tan llunyat se troba quant de l'alt cel la terra; ne vós, Laura, sobre totes entesa, tingau a meravella si vui los hòmens a mal dir s'empenyen, com los ne sia dada bastant ocasió; ne cregau altre ne faça aquest retret sinó les virtuts de la que ame, que tantes són, que del record li lleven les culpes de les altres. Per ço, cessant de dar-li culpa de crim no perpetrar? no sien forts davant vostre entendre, molt alt Senyor, les excuses posades, qui no contra aquest, mes contra vós són fetes; la qual sola presumpció mereix, condemnant, ser punida. Aparellava's per a respondre l'exemple de virtut, quan a tots fou posat silenci per lo noble Senyor, manant sobre l'altercat votassen tots los que eren presents. Dels quals primer s'adreça aquell gran Patriarca de qui pren lo nom lo poble de Israel; e rompent lo callament, presa del Rei llicència, raonar comença: Jacob: - No vol raó més privilegiada ser una flaca dona, que jo, pare de tants, qui ferit ab vostre potent arc, i enflamat en l'amor de Ratxel, no dubtí, enganat per mon sogre Laban, de nou tornar lo ja passat treball, parent-me poc segons lo que amava; perque só de parer que ella condemnada i ell satisfet resten en vostra Cort. No poca contentació m'aportà lo dir d'aquest gran pare, tan a mi parcial, a qui seguí aquell humil David abondonant lo joalm. David: - Per lo molt que en mi han pogut vostres forces, Senyor potent, fent-me no sol de mon Déu apartar, mas en dos greus pecats empès, estime nengú contra vós prevaler, si de beniplàcit consentint no els serà; la qual gràcia no mereix l'ultratjós desdeny ab que parlar ha gosat la per Laura emparada; protesta, doncs, d'ací sia condemnada. Aprés parla aquell sobre tots savi rei: Salamó: - Aquella noble fama que per llong temps havia conservada, tu, Amor, la'm llevist en la fi de mos dies; e tu est causa que en lo mon no ha certesa de ma salvació; per que, no de tu, contra qui res no puc, mes d'aquelles ab qui pecar m'has fet, venja desig. Per on crec, quan aquesta raona, sabuda d'elles la sua malícia, que lo que volen fan més valer que or, desestimant la valua del sol, pus no els venga en plaer, e qui els consent un poc, ne prenen molt. E per ço, si sobre tu no vols haver senyor, condamna d'aquesta l'error començada, ans que vinint a més sia aniquilada la tua gran potència. Acabà, seguint a ell lo fort Samsó, qui dix ab cara brava: Samsó : -Tants mil.lenars de filisteus no m'han pogut vèncer, ne les portes tancades a mon eixir contrastaren, ne brau lleó desvia mon camí, e tu Senyor est sol estat lo vencedor. ¿Doncs que serà algú més fort de mi, que a tu contradiga? E ple d'ira e de desdeny, callà, dant fi als vots de la judaica nació. E atorgat lloc de parlar als servidors d'ídoles, començà aquell astròleg Febo, qui molts han estimat ser lo gran planeta il.luminant lo món, raons que tal forma: Febo: - Vol Natura, de nostra vida infal.lible govern, seguint orde degut, que les coses menors sien dedicades al servir llur major; e per ço, com aprés del diluvi, feta la humana reparació per Daucalione e Pirra, dels hòmens de ma edat m'estimàs major, ensuperbit per la mort de Fiton, gran serpent per mi vençut, creia, seguint a mi la dita regla, totes coses a mi dever ser subdites. E tal cuidar m'empès en despresar lo vostre potent arc, del qual no molt aprés ferit, fui forçat seguir la inhumana e damnada, no volent-me mirar, per on sé quin és lo mal del qui sens ésser amat a algú ama. Si doncs aquelles llàgrimes que escampí en lo temps que amava me fan digne que sia complagut, e sia sentenciat en favor de qui ama. E si haurà dubte la contrària part de ser enganada, pus altre no la té, atorg-li vostra justícia algun espai de temps qui, ab continuats experiments, del contrari certa la faça. Dreça's lo gran troià, cap de la gent romana, seguint lo so de les sues paraules: Eneas: - Natural justícia força a cada u voler per altre lo que per si pendria, e per ço atorgar no puc a aquest lo que vol. recordant-me que ans consentí morir a la regina Dido, que permetés a ella fer estatge; e pens tant pler haurà l'acusada quant d'ell pus acost no li plau se veure apartada, com prenguí jo, abondonada Dido, anant a lleu ab qui, com a més volent, finar volia lo restant de ma vida. Així parlava quan en peus viu aquell insigne grec qui sol Hèctor sobrà, començant a parlar: Aquil.les: - Lo raonat davant vostra altesa me fa record de la mal vista Troia, a on ne Hèctor, ne multitud de cavallers armats sobre mi res pogueren; ans, al desitjat ma mort, sobreseguint, fui vençut per Policena, noble donzella filla del rei Príam. Treves eren fermades per espai de dos mesos, quan, no més per desig de veure que de ser vist, entrí en la ciutat, ab companyia d'altres grecs i troians arribant al temple d'Apol.lo? on dones i donzelles se dolien igualment de la mort del gran Hèctor, en triümfo posat al mig del temple, sota lo qual agenollades estaven Hècuba e Policena; no tan prest los ulls per a mirar alcí, quan me tenc ences en amor aquesta; paregué a vós, noble Senyor, disposta avinentesa per triümfar de mon superbo ergull. Partint doncs, del gran Ilion, tornant en ma tenda, variats pensaments m'assaltaren tota la vinent nit, dels quals lo deslliber seguint, un missatge tramesí a la regina Hècuba, qui estesament li raonàs a quant la bellesa de sa filla obligat me tenia; prometent-li, si per muller la m'atorgàs, cosa a mi no possible, ço és: los grecs del siti fer llevar, ab tan diferents afanys i escampament de sang nou anys continuant. No cruelment, com d'ella per ser ma enemiga esperava, fou rebut mon missatge, ans ab benigna resposta; pus per mi lo promès fos atès, se mostra voluntària complaure mon voler. E fou per mi sens acabar, començat los grecs a partir; per on, de tot concert desfiat, passava en ma tenda ma vida no reposada, no volent contra los troians batallar per amor d'aquella qui, ab astúcia i malícia, me tramès a demanar prometent mon desig satisfer; e jo sens dubte, en la ciutat intrant, fui mort per Paris, cosa per ella concertada. I si per venja no fos reintegrat, més enutjat seria, ne em basta ella de sang haver mon vas regat; ans contra aquelles qui tenen tal ira vull sempre imaginar, e com ne sia aquesta una, qui senyalant voler ser amada maltracta a qui l'ama, só de parer que per vostra justícia sia forçada complaure a aquest. Vota aprés l'ingrat Demòfon: Demòfon: - Senyor molt excel.lent: força'm lo propri interés no atorgar a aquest lo que vol, recordant-me de Fil.le. De mi, pus restí satisfet, nunca curí, ans a les humils raons de ses lletres s'enduria mon cruel; perquè no serà meravella si aquesta no complau a qui no lo hi mereix; ne contraste a vostra dignitat lo seu parlar qui de ser amada no l'excusa; mes aquest no li plau, assaig vostra Senyoria si voldrà amar altre, dant-li elecció; i com elegir no vulla, vol la raó que sia condemnada. E ja havien compliment los vots del segon banc, quan fou atorgat lloc als cristians enamorats per a votar; dels quals primer se llevà Lançolot, aquell noble errant, qui comencà a dir: Lançolot: - Oh, com presumptuosa estime la vida dels hòmens? qui pensen que per sol raonar llur vot han d'ésser satisfets! Venint-me a record los perills grans e escampaments de sang sostenguts per alcançar Ginebre, de qui, si desdenyat me sentia, no ab citació ne ab plena audiència requeria esmena, mes ab propris serveis recomptava la benvolença sua. ¿I és aquest camí de gonyar voluntats, pledejar, acusar i malmenar per llengua? No cert, ans mitja de perdre les gonyades. E callà; aquí respòs lo noble rei En Pere Segon en Aragó, i de son nom primer, dient: Lo rei Pere primer d'Aragó: - Lancelot, si pensant aquest, a la defensió del qual m'empeny naturalesa, com és ací arribat, cessareu dar-li culpa; que no per propri moviment, mes per Amor tirat contra qui res fort no pot durar, ací portant se troba; de que ella no tant com vós se troba enutjada, ans si bé parlar he entès, senyala més que tot altre plaure-li aquesta Cort. Si doncs, vostres desordes privança porten de la per vós tan amada Ginebre, e cercau altre camí, sense culpar aquest, perquè repòs atenga vostre soberg enuig. Ne vós, dona gentil, siau vers ell estranya, qui per llong experiment tan merescut vos té; e venguen a vostre record quantes coses desestimades, no essent tals d'ací, han parit noble fruit, com per mi ne tinc certesa, qui de la menys presada dona de Montpeller fiu néixer aquell Jancme, no menor d'Aleixandre en grandesa d'ànimo, qui conquistà València, e l'illa de Mallorques; e si penedir hagués bastat satisfer a la dita dona lo que té merescut, reposta estigra; no crec del Purgatori hagués sentit lo foc, sinó per la ingratitud ab ella practicada. E per ço pregue complagau a qui us ama; conformat se digna qui per exemple d'altre obvia a sos mals. La qual cosa, si voluntària recusareu obrar, só de parer que condemnada siau per lo molt alt Príncep, i jamés complaguda per lo qui ara us pregue; ans com aterrada conquesta tractada, siau espant a tots los vivints qui de tal presumir perdran l'esperança. Acabava lo noble rei així parlar, quan començà lo francès Paris dreçar a mi la fi de ses raons: Paris: - No em meravell si tant en satisfer s'atura l'acusada dona, ne si de mal dient vos inculpa, car de continuu veig treballen en refermar son començat propòsit, publicant, no sols als qui vius són, mes a nosaltres qui ho ignoram, vostre desorde que anomenau amor. Jo, quan Viana comencí amar, no tal camí seguia, mes ab tal cautelosa manera son amor prevenguí, que ans los conquistats joiells ma voluntat li palesaren que ma llengua prengués atreviment davant ella parlar. Just Senyor, ¿tals desordes impunits restaran? E féu fi; dreçant-se, per a parlar darrer, aquell lleal Macías, qui per firmesa lleal és d'Espanya llum, dient: Macías: - Vós, Paris, com a francès estàveu aturat en raonar a la noble Viana, no perquè de secret volguésseu gonyar fama, mes fallint-vos raons de que los nostres espanyols no freturen. Enculpau aquest de mal dient de qui no teniu conegut la pràtica, e no sabeu que cada u deu llevar judici de l'altre estimant si mateix, e que és vici gran, sens nota de culpa precedent, judicar d'algú; car no puc jo, per lo molt que só amat, pensar algun menys de mi amar puga. Perquè só de parer que, aprés mes experiments del ja passat, sia forçada l'acusada satisfer a qui l'ame. Fi de la present obra endreçant-la a Antoni Vidal, e demanant-li consell: Complits los vots en la gran audiència, mostrant los més ser-me favorables, tanta alegria per l'esperada sentència a mon cor assolta, que de l'alt son rompent los nuus meus, me despertí, retenint vestigis qui cosa certa, no somni, ésser estat dubtava'm; e així enutjat resté, dubtant desplaure a la que ame per lo començat plet. Per ço hauré a molta gràcia de vós, Antoni Vidal, com de persona avisada e de qui en tal cas se deu fer compte, me sente ajudat, consellant ab vostres escrits, quin camí seguint, atènyer puga aquella part de voluntat sua que més serveis de continuu demane; e que no mon merèixer vos obligue, mes vostra virtut, qui als opresos nunca socors denega. Resposta i consell d 'Antoni Vidal: - Lo difícil contrastar a les forces de Venus, Francesc Alegre, e ordonat temps de l'edat vostra, me par que no l'excusa d'aquell delit en qui lo bé de vós a terme voler tenir desitja: qui ofert al vostre mèrit complaure-us acostuma, no cruel obliga mes atenyer lo promès. D'Amor, per los tants mals en lo món per mostra deixats, consellant a tals empreses, a les intrades resistir diria. Per millor esmerçar lo temps vostre, per molts útils mitjans no impossibles, d'amar, vos aparteu, si del lloc on posat sou, lo passar més que el retraure vos das treball, e la qui tinga los vostres mals, vençuda, sens acabar vostre desig, restar pogués. Mes mirant que el dolor turmenta aquell ànimo qui, de si gentil, per fallir d'esforç se torna del començat; e quan de si es detent, poc s'estima lo qui, sotmès de cosa flaca, passa confús, son vèncer satisfent al qui tant desitja. Seguint Amor, qui en lo mig de tants mals sovint los ja sobtils aprima per l'exercici de cosa treballada, me sembla que d'un punir, que els és servir, subjugar poreu la qui pres vos creu tenir. Perquè d'aquella força qui a vostre desig esperar tardant és feta, un no vist foc en elles tan excel.lent se cria, que, mitigant aquella durícia que sens mercè es fa ésser, dispon una part per un los servicis sens nombre, lo desig de molts, mes lo tant vos amar, la culpa sua del fals creure en lo mal dir, en la veritat vostra lo continuu pensar qui del somni fou causa, lo desplaure a vós per fer-la contenta, lo celar de sa fama a qui vida deserta vos fa atenir, e tals altres actes qui d'Amor lo cet donen en los qui no es cansen, presents al voler fan que del durar de aquestes obres haver a consentir se causa. Qui per grat s'endreça al plaure (que l'Infant hereter de Venus diem) ab benigne comport, tirant lo seu arc de daurades tretes, per aquell seu braç de tant esforç se veu, que les primeres inhumanes, esquives i temoroses, no tractables, deixats los recels i totes temences, al nou delliber dilitoses vies e aspres deserts troben. E perquè açò com he raonat e los que viuen segueix volenter mon desig (sovint qui té mal esguard llevar-vos la pena) que los precs que feu mostrant vostre mal, desig és ajudar-vos, repòs com comporten; i açò no per mitjà com diem, mas per vostre virtut tan complida, vull dir-vos com ne per on aquest amar sostendreu. E veig per lo causat, l'imaginar de la fantasia dormint en somni passa en molts delicats passos i de gran sentència; l'escriure vostre mostra que no de cert amor aquesta senyora té lo seu tento. Diré de les ficcions, senyalant tants mals, que del menor lo pus fort dels qui per fama viuen mogut seria; dient que, del ver i fals gloriar desitjant, alguns són causa del mal, no em sé les qui bé primer amen. Per apartar-vos ço qui de son record damnar-vos pot, me semble camí tenir deveu que lo dit sentiment, vostres raons veritat afermant, tal repòs pratica que l'enutjat de vós, lo dubte qui lo delit vos deté senta, amant sol lo que veritat experimenta; aprés conega que desitjant honra sua, més que d'ella, que cosa que estimeu, vos recordau, raonant les especials causes qui a tal extrem d'amar vos aporten; apartant-vos los qui mal dients són creguts ésser; avorrint llur desorde lloau tota virtut on que sia; assenyalant honest viure, perquè compren de tots fets usar discret; mostrant d'aquell l'honor vostra voleu visca, exercitau tot acte qui honrar-vos pot; siau valent, si d'algun cars honor gosar vos presenta; liberalitats quan són mester o digna excusa en ella tal emprar vergonya no esperant; de la cosa a que basteu del poder vostre, dubte atenga res de son plaure a vós no és difícil; no li recordeu lo que fet haveu per ella, perquè no crega esperança de satisfacció haver-vos empès al servici; vege amor sol ésser lo moviment qui vostre voler li dóna; teniu desig tots temps voler-la veure; parlau sovint ab los qui la pratiquen, i més ab aquells qui penseu vostre dir li retrauen. Jamés digau seguir no la vullau, per molt que us do gran pena, perquè no és mal, en l'esguard de qui el sofer, aquell quin major bé d'ell s'espera, com tota dolor, com més gran és estada, deix pus content repos al suportant lo pes d'ella. E per consellador de ço que tristícia fer-vos pot, quan veureu aquell enutjós desdeny qui tanta enyorança dóna, contra ço que el voler vos inclina, seguiu la voluntat sua, mostrant-li l'adolorit continent del que dins vós s'estima; e en cars, en molts passos, plors desesper vos vegen. No sia jamés sol lo pensament qui la dolor vos porta; posau tantost en companyia sua lo voler per qui lo treball sosteniu ésser tal, que de gentils condicions abundada, pietat pus facilment se pren en tota part més noble; recitau lo que dormint vos seguí, cridant congoixat la parcial defensió de Petrarca, e mostrant los vots dels qui per Cupido de les daurades totes tocats, justament en favor de vós parlaren; no mencioneu los que foren contraris, perquè fallits d'aquelles coses que es demanen a tal servir, fora de bon juí votaren. Lo restant del que en vós per molts esguards de virtuts fos bon indici, ab la pena qui a plànyer me'n feu, manifest li sia; com tota tal senyora, volent lo que complau, de tant posseir digna sia. Quant pus acostat a ses virtuts sereu, amor acceptant sou conforme, tant més fiat i de vertader amar tenint-vos, no Justícia sentenciant, mes sola veritat difinit, tinc en acert un servici de sos delits, entre els bons per lo millor a vós elegira. E acò lo que en trobe, dins aquella voluntat qui per judici no us comporta; ab un desig: que tal sia lo respondre que a vostre demanar ne faç, que pagat per mi lo deute i vós de la fi satisfet, restant recordant de ma benvolença.