Aquí descansa Nevares

A la darreria de juny començà a ploure. Els matins eren clars i el blau del cel adquiria una rara  gravidesa, de tan intens. Els volcans reverberaven a la llum del sol i tota cosa vivia sota el signe de  la claror, de la càlida mirada de l'astre. A la tarda, l'aigua s'ensenyoria de la població de barraques i Lalo, que tenia dots de  cabdill, lluitava tenaçment: tapava les escletxes amb quitrà, i reforçava el sostre amb planxes  metàl liques, amb tot el que podia trobar que parés la pluja. Però la humitat penetrava  insidiosament i, aliant-se amb la terra, donava naixença a un fang negrenc i fètid. -Veus? -digué don Monxo, amb els ulls mig closos. Sempre és igual, sempre... Les dones pul lulaven pel barri, descalces, amb les cames brutes de fang fins als genolls; es  recollien les faldilles amb una mà i dedicaven l'altra a les múltiples feines imposades per una  existència on tot escassejava, menys el dolor i la misèria. Cada matí, els infants i els vells, de vegades en companyia d'alguna dona jove i ociosa, es  reunien a la vora de la calçada que duia al cementiri, per veure passar els enterraments. «Ja no és com abans -deien els vells-, quan les comitives passaven lentament, arrossegades per  cavalls. Es podia contemplar la caixa i llegir amb calma els rètols de les corones. Gairebé es  podien seguir les converses de les persones que anaven darrera la carrossa a peu. De vegades, els  cotxers s'aturaven a ajustar els guarniments i podíem parlar amb els familiars del mort.» A canvi de la pèrdua d'aquesta intimitat, l'era de l'automòbil feia créixer el nombre  d'inhumacions, no pas perquè se n'hagués ressentit el progrés de la higiene, sinó perquè la capital  augmentava monstruosament. Els nens, que ignoraven les esplendors d'èpoques passades, es divertien amb el que tenien  a mà i establien competències per endevinar de lluny el nom de l'agència funerària, la marca dels  cotxes, les unitats que integraven cada seguici. 

Els grups desfilaven davant d'ells amb rapidesa i  entraven al cementiri per una gran porta reixada, mentre repicava la campana de la capella. A les  tardes, en temps de pluges, tot això prenia un aire de tristesa infinita, que plaïa als indis de les  barraques, enamorats de la melangia i de la mort. Tenien tan a prop el panteó, que veien a totes  hores els frisos i les cúpules de marbre, les columnes i les creus de pedra, que s'alçaven amb una  solemnitat funeral. Els intrigava un àngel immens, amb les ales esteses, que sostenia amb les mans  una pesada cinta plena de lletres en relleu. Al barri, quan una parella sostenia relacions, era ben vist que els diumenges anés a festejar al  cementiri. Lalo Nevares dedicava el temps que li deixava lliure la seva feina de lluitar contra  l'aigua i el fang, a millorar d'una manera o altra la seva barraca. L'instint l'inclinava cap a la casa  sòlida i, pel seu gust, hauria viscut voltat de pedra, protegit per parets gruixudes, amb poques  finestres i, potser, amb una sola entrada. L'irritaven la llauna i la terra ablanida per la humitat,  aquell fosc univers sota els seus peus, que cedia a cada petjada, engolint-ho tot a poc a poc i  embrutant la carn i els objectes. Les iniciatives de Lalo per tal de defensar-se de la pluja eren imitades pels homes més  actius de la colònia. I com que Lalo posseïa una primària aptitud social, l'escoltaven  respectuosament i el convertien de mica en mica en un veritable capitost. Quan es dedicaven a la  seva feina, destriant els draps i els papers entre piles enormes d'escombraries, Nevares tenia el do  d'una demagògia eficaç, a base de paràboles molt simples que impressionaven l'auditori. No es  referia pas a repartiments de terres, ja que la terra, per a ells, era una matèria enemiga, plena de  brutícia i d'incomoditats. Els parlava del seu dret a l'asfalt i al ciment, a la pedra picada, a la fusta  i als metalls treballats. De vegades no l'entenien gaire, però sempre els impressionava pensar en la  possibilitat -per remota i quimèrica que els semblés- de tenir uns murs espessos, un sostre  impermeable i un sòl eixut, dur, sota el qual el fang quedés sotmès a un captiveri perpetu.

No faltaven els opositors a aquestes idees, no pas perquè no desitgessin allò que se'ls prometia,  sinó perquè no hi creien. Barrejaven xifres, sense saber ben bé de què es tractava. «Una cosa així,  com aquesta que dius, almenys val sis-cents pesos», replicava algú, convençut que sis-cents pesos  era una quantitat enorme. Però algú altre, desconfiat, recelós, temorenc de quedar curt, opinava  que tres milions era el preu aproximat del somni aquell. Aleshores, callaven una bona estona,  estupefactes, tractant d'imaginar els munts de bitllets i de moneda, i la diferència que podia haver- hi entre sis-cents i tres milions. I acabaven considerant, quasi tots, que mai no podrien tenir casa  de pedra.

-Doncs jo us dic que sí -insistia Lalo Nevares, amb una fe d'il luminat-. És més: sé la manera. El cert era que no la sabia ben bé, però una idea confusa li ocupava el pensament, amb una  constància obsessiva.

-Apa, digues com -li responien-. No t'ho guardis per a tu sol... Ell no tenia res concret per a explicar. Només una vaga inspiració, una incerta esperança,  una mena de somni d'ulls desperts que li donava una gran exultació. Llavors, es tancava en un  mutisme obstinat, s'emmurriava acotant el cap i premia les dents amb tanta força que, de vegades,  li xerricaven. En caure la tarda, amb els sacs plens, emprenien la tornada sense pressa, arrossegant els  peus i les paraules. Sobre un cel ataronjat per la posta, la ratlla de l'horitzó sostenia la silueta de la  ciutat, on alguns llums començaven a encendre's. L'anunci de neon d'una cervesa, els fanals  d'una avinguda i milers de finestres titil laven en la llunyania, com estrelles d'una constel lació  naixent.

Deixaren la calçada que duia al cementiri per endinsar-se al barri, ple de fumerols a la claror  somorta del capvespre. Emergia de la terra un baf calent, i es produïen unes estranyes  condensacions de vapor, que formaven clapes de boira baixa. Abans d'entrar a la seva barraca, Lalo Nevares contemplà llargament l'altra ciutat, la de  l'àngel de pedra, amb les seves diminutes catedrals gòtiques, amb els seus panteons massissos,  confortables, i les tombes amb frisos i cimboris, tota l'arquitectura funerària que exercia damunt  Lalo una forta suggestió. La seva dona va cridar-lo. S'assegué en una cadira esvinçada, avivà la metxa del llum de  petroli col locat damunt la taula i, quan es portava a la boca les primeres mossades d'uns menjucs  posats al seu abast, un soroll difús, semblant al d'un onatge aeri que trenqués en la volta celeste,  es va anar concretant fins a convertir-se en el timbaleig de la pluja damunt la llauna. Una gota  caigué al clatell de Lalo i l'home va arronsar les espatlles. Quan sentí la humitat als peus,  immersos en un bassiol que s'anava formant, copejà la taula amb els punys closos, amb una certa  prudència enmig del seu furor, perquè trencar les coses -totes febles i avariades- només significava  noves reparacions enutjoses, cada vegada més avorrides i difícils.

Al principi d'agost, la temporada de pluges va adquirir una intensitat insòlita. La gent d'edat  avançada, seguint una vella tradició, afirmava no haver vist mai res de semblant, ja que plovia a  totes hores. El barri s'enfonsava lentament en el fang i els bassals d'aigua bruta s'estenien,  descalçaven les parets de fusta o de pots amuntegats, i ablanien el cartó. Les malalties infantils  ocasionades per la mullena es van generalitzar i les figures femenines, cada vegada més ajupides i  misèrrimes, xipollejaven entre les barraques, amb els xals regalimant. Els homes havien de fer front a ocis més llargs que els de costum, i Lalo Nevares ho  aprofitava per tornar a la càrrega de la seva obsessió. -La majoria de les coses ens passen perquè volem -deia-. Aquí, plegats de mans, planyent- nos a totes hores, tindrem una vida curta i estúpida. -Doncs què faries, tu? -li va preguntar el seu compare Trin, amb un to agressiu, tractant  d'expressar que les simples insinuacions, els retrets gratuïts, no els portarien enlloc. Però la idea de Lalo havia anat madurant. Feia nits que somniava passamans de llautó i  vidres bisellats, murs de granit amb una bella superfície rugosa i, fins i tot, interiors amb motllures  daurades, entrevistos a la claror d'una llum suau. Amb un posat solemne, va estendre un braç, i  estirà l'índex, assenyalant el cementiri. -Sí, és clar! -mormolà algú, interpretant el gest a la seva manera-. Allí anirem a parar tots quan el fang ens ofegui. I, encara, no ens portaran pas  en aquest lloc, que és un cementiri de rics, sinó que ens colgaran a terra, una terra molla, perquè  una sequedat sobtada no ens reprengui l'esquelet. Rigueren d'una manera continguda, greu, amb les simples ganes de quedar bé de la gent que sofreix. -No vull dir això -replicà Lalo-: Els morts no gaudeixen de tota aquesta pedra de la  superfície. Ells s'estan a sota i el que hi ha a dalt és cosa dels vius. Per tant, mentre visquem,  tenim un cert dret sobre aquests sostres deshabitats, nosaltres, homes sense casa. Estic segur que  la Revolució ha de dir, en alguna banda, que no m'erro. 

La Revolució era per a ells una entitat mítica, barreja de deïtat i de cooperativa  d'esperances, de la qual no sabien gairebé res, però que en el terreny de les il lusions s'hi podia  comptar, com amb el cel o amb la rifa nacional. Van quedar silenciosos, ja que la comprensió de  les paraules de Nevares els guiava els pensaments cap a una direcció insospitada. Don Monxo es va treure el barret i es persignà devotament. -Dels morts i de la Revolució no se'n pot parlar així -digué-. Ens portarà desgràcia. Es dispersaren, abstrets i silenciosos, i cadascú va tornar a la seva barraca. Aquella nit,  gerros monumentals amb baixos relleus, finestres amb reixes de forja i nombrosos detalls d'unes  construccions espectaculars, vinculades a una preocupació d'eternitat, poblaren els somnis de la  gent del barri. L'endemà, tothom tingué el deler de visitar el cementiri, per mirar-se'l amb uns altres ulls.  Petits grups s'hi dirigien pausadament i Lalo Nevares fou dels primers a arribar-hi. La seva dona,.  que havia escoltat el projecte amb recel, l'acompanyava plena de sentiments oposats: -Vols dir, Lalo? Vols dir...? -mormolava quasi sense descloure les dents, abaixant la mirada. Al peu de la porta se'ls ajuntà don Cosme, el cap de guardians, que era amic de tots ells perquè  procedia del barri i s'havia elevat fins a aquell lloc pel seu esforç. 

Procurava no ofendre ningú amb  la superioritat que li donava l'uniforme, un vestit negre amb botons de plata i una gorra amb  visera de xarol. Don Cosme estava intrigat. -A què es deuen aquestes visites d'avui? Lalo Nevares arronsà les espatlles i va fer un gest vague amb les mans. Tenia un propòsit  fix i emprengué l'avinguda principal amb les seves passes curtes i ràpides. Més que no pas els  grans panteons gòtics i barrocs, que no deixaven d'atreure'l, li plaïa una construcció funerària feta  amb pedra volcànica. La tenia vista. Era una massa piramidal, rematada amb una creu de marbre  blanc; uns quants graons donaven accés a la porta, pesada i segura, damunt la qual figurava una  inscripció amb lletres de bronze: «Família Rueda-Garmendía». Lalo va acostar-s'hi, per mirar a  través dels vidres de l'entrada, i cridà Lupe per compartir la il lusió del seu descobriment. Es van  passar una bona estona contemplant l'interior del panteó. El trobaven espaiós, net, i la dona  s'embadalí amb el terra de rajoles, enmig del qual hi havia la llosa que cobria l'entrada de la cripta.  A la paret principal hi havia quatre ciris estranys, de flama violàcia i quieta.

-De què són? -preguntà Lalo a don Cosme. -De gas -respongué el guardià amb orgull, perquè sentia com a pròpies les coses notables del ce- mentiri.

-Fixa-t'hi Lupe: de gas! La dona contemplava els bucs amb lliris, els colors vius dels envidrats laterals, tota l'escenografia  fúnebre i els resultats de comprimir en un espai reduït tot d'aspiracions monumentals. Tenia per  costum no il lusionar-se massa, però no es podia estar de repartir la peça mentalment: al fons, a la  dreta, hi posaria el fogó de petroli i els estris de cuinar; al mig la taula i les dues cadires i, més  ençà, el jaç, la intimitat del qual caldria salvar tapant amb papers de diari els vidres de la porta.  Tot ho veia polit, segur i, sobretot, sec. No obstant això, ella mateixa procurava frenar-se per tal  d'evitar desenganys ulteriors: 	-Però, i els morts, Lalo? Què passaria amb els morts? -No res: els morts són al cel o allí on els hagin destinats. Aquí hi ha només, només... Volia dir: «només una carn extingida, de la qual sempre s'ha parlat molt malament per  culpa -de la concupiscència terrenal». Però va fallar-li l'eloqüència i tot això tan sols ho sentia  vagament, sense poder expressar-ho. I acabà la resposta a Lupe amb una afirmació rotunda: -Ens comprometríem tots a no causar cap molèstia als morts! -Què passa, eh? -preguntà don Cosme, esverat, en adonar-se de sobte que s'havien format  grups davant de cada mausoleu, amb un aire diferent del que tenien els visitants habituals. 

Lalo ni tan sols el sentí. Palpava amorosament els murs i preguntà: -No hi ha goteres? -I ara! Tota la construcció és de primera! La dona, que sense voler-ho s'anava lliurant al somni d'una casa de pedra, descobrí al  costat de la porta una anella collada a la paret. -Mira -digué-. Aquí podríem penjar-hi una gàbia amb un ocell. El guardià no entenia res, però es va creure obligat a intervenir, adoptant un to paternal: -Fills meus: si teniu pensat morir, no us deixeu portar per la pompa vana. A vosaltres us  enterraran en una altra banda. No us correspon aquesta jurisdicció, ni sou d'una classe així. Però  jo dic: i què? Mentre tingueu la vostra caixa, digna i endreçada i un bon forat a terra, qui us  empatarà la basa? Lalo inicià la retirada i, tot caminant, mormolà: -Això nostre, don Cosme, és cosa de viure...

Van transcórrer unes quantes setmanes durant les quals tot el barri acaronava projectes de millora.  Cada família tenia apartat, mentalment, el seu panteó ideal i tothom imaginava adaptacions i  canvis, actes afirmatius de propietat i fascinadores escenes de benestar. Era un joc excitant, que  embriagava com una rara beguda. Però no s'atrevien a passar a l'acció, encara que Lalo Nevares  els atiés sempre, assumint el paper d'un apòstol que suplia les limitacions del seu verb amb una  constància fidel. -Per què no comences a passar? -li deien. -Perquè és una qüestió de tots o de ningú - replicava ell.

I repetia una vegada més els seus arguments, tossut i gris, però amb la facultat d'encendre  la fantasia de la seva gent.

No era pas el veïnatge de la mort el que temien, ja que estaven acostumats des de petits a  contemplar-la a través de les calaveres de sucre, amb el nom de cadascú escrit al front, que es  regalaven mútuament el Dia de Difunts. Hi jugaven unes quantes hores o uns quants dies i després  mossegaven els cranis blancs, amb una gana que era llur companya de sempre; així, la diversió, la  fam i la mort anaven juntes d'una manera que els era familiar. Per atreure'ls, els xarlatans feien  ballar esquelets de fusta, aprofitant la complicitat del crepuscle, i ells contemplaven embadocats  els moviments grotescos del titella, tractant de descobrir els fils invisibles. Somreien, a resultes de  la poca felicitat interior que els era possible I acabaven comprant una pinta barata o un llapis de  mina dura que no escriuria mai. Tampoc no temien les autoritats, per creure-les distants i gens interessades en els seus  afers. En realitat, el que els aturava era la convicció que les coses bones no es realitzaven mai, o  bé que ho feien a canvi d'un dolor, generalment més gran que allò que els era donat. La pluja continuava martiritzant-los. Era, per a ells, una enemiga gratuïta, sense les  compensacions que oferia als camperols, amb la promesa de la fertilitat, o als ciutadans que la  contemplaven voluptuosament a través dels vidres entelats d'un cafè, segurs que després la  sentirien des del llit, com a música de fons per a la son. 

El Gran Canal, que passava a prop del barri de barraques, sobrepassava de molt el seu nivell  normal, i continuava pujant. Era el desguàs més important de la ciutat, un col lector enorme que  arrossegava les immundícies i la misèria d'una nombrosa concentració humana. Don Monxo, el qual a causa de l'edat tendia a convertir-se en gaseta de les desgràcies, deia: -Si plou durant una setmana més amb la intensitat d'ara, el Gran Canal sobreeixirà. Ja va  passar anys enrera, i tota aquesta zona es va inundar. Cada dia, amb la seva habitud de caminar a colles, acudien a les vores del canal i miraven  desolats les aigües negres, amenaçadores, que corrien formant remolins i crestes, i topaven amb  fúria contra els murs de la rasa, amb un brogit de tempesta. A les nits, el soroll de l'aigua no els deixava dormir. Provaven de percebre els canvis que  poguessin avisar-los a temps, i van acabar per establir unes guàrdies, per torns, amb el propòsit de  disminuir la tensió col lectiva. I va passar que, una matinada, els crits dels vigilants despertaren tota la gent del barri. El canal  sortia lentament de mare i donava naixença a tot de rius diminuts, que s'ajuntaven de sobte amb  avidesa i creixien, abastant la calçada i sobrepujant-la, amb una mena d'alegria fluvial. La fosca era intensa, i només per la banda d'orient s'iniciava la transparència d'una faixa  de claror, encara indecisa i ofegada per un cel encapotat. Com si ho haguessin convingut així -i el  cert era que no n'havien parlat mai- els homes es reuniren davant la barraca de Lalo Nevares. Des  d'aleshores el consideraren llur guia i posaven la sort de la comunitat a les seves mans. -Ara sí, Lalo -li deien alguns. I això confirmava la seva autoritat. Duien llums de petroli i les dones carregaven, tant o més que els homes, una estranya  barreja d'embalums. 

Van formar una llarga comitiva, pujaren el talús que elevava el camí del  cementiri per damunt del barri de barraques i començaren la marxa amb un capteniment  respectuós. Un xicot va iniciar uns quants compassos amb una guitarra, per acompanyar una  cançó, i don Monxo el va fer callar. Molt lluny, sentiren les sirenes dels bombers i de les ambulàncies. Deixaven enrera una  agitació que augmentava a mesura que l'aigua ho envaïa tot, i el fet d'apartar-se'n els ajudava a  aferrar-se a la seva esperança, amb una plàcida alegria sembrada en l'antiga terra de la seva  tristesa. Caminant al front de la seva gent, Lalo Nevares tenia dues preocupacions principals. Com s'ho  prendria don Cosme? Malament, és clar. Li sabria greu forcejar-hi, però estava ben decidit. L'altra  preocupació era la temença que algú no s'hagués enamorat del seu panteó. En aquest cas,  defensaria el seu dret fins on fos necessari. De tant en tant, es girava a veure la columna; els vells  es ressagaven i els va fer un crit perquè guanyessin el terreny perdut. Els llums portàtils  oscil laven, allargant o escurçant les ombres, i es reflectien en l'asfalt abrillantat per la mullena,  realitzant una fugaç duplicació d'imatges. El xicot de la guitarra, sense tocar-la, acabà cantant  greument un tema que els va semblar adequat, ja que es referia una noia coqueta morta pel seu  promès en ple ball. Algunes criatures que començaven a somicar callaren i Lalo, comprensiu, no  va fer cap observació al jove trobador. El cementiri ocupava un turó on no podien arribar les aigües vessades pel canal. Quan  Lalo Nevares arribà al peu de la gran porta, esmaltada de negre, ja clarejava. Sil labejant, va llegir  les lletres daurades que omplien tota l'amplada del frontispici: «Aquí t'espera la pau promesa.»  Això sempre li havia fet l'efecte d'una cordial invitació i li vingué de gust repetir la frase en veu  alta, perquè ho sentissin els altres. Lalo, de primer, va trucar amb els artells. Després, s'adonà d'una anella que hi havia al  costat de la porta i va estirar-la. Va sonar una campana oculta. Mantenien tots un silenci sorrut,  sense atrevir-se a moure's; s'aguantaven la respiració fins on els era possible. 

En moments com  aquell es comprova la veritable utilitat d'un cabdill. Pel seu gust, Lalo també s'hauria estat quiet i  a l'expectativa, però el compromís contret l'obligava a l'acció i tornà a colpejar i a estirar l'anella. Al cap d'una estona sortí don Cosme embolicat amb una manta. Se'l veia ensonyat, i  quedà sorprès de veure tanta gent a fora. -Què voleu? -preguntà-. A aquestes hores no podem enterrar ningú. Nevares va recolzar-se al batent, per tal de mantenir-lo obert, i respongué: -Venim a viure aquí. -Ah! Es tractava d'això -mormolà don Cosme. Va pensar en el seu petit exèrcit: vigilants,  sepulturers, jardiners... No, no tenien cap probabilitat d'èxit si s'enfrontaven amb l'estol aplegat  allí. Va oposar una resistència purament formulària i Lalo l'apartà. -Mira que no podeu torbar el descans dels qui jauen en aquest lloc!

-Ara venim a descansar nosaltres... Entraren ordenadament, sense presses. Alguns es treien el barret i les dones es persignaven  amb devoció.

-No podreu descansar amb els morts a sota -deia don Cosme provant de convèncer-los. Lalo, inspirat, tingué un moment de fluïdesa: -Amb tants i tants anys de món, només devem trepitjar tombes. Tota la terra deu ser un  enorme embolic d'ossos.

Van ocupar els panteons amb pocs incidents, enduts per la il lusió, que els feia tornar comprensius  i generosos. A més, hi havia lloc per a tots, ja que era un cementiri d'antiga tradició per a gent  adinerada. Els vells solitaris i els joves sense família s'acomodaren en tombes especials, petites en  comparació amb les destinades a una esplendor hereditària, que havien de passar de mort a mort  la vanitat funeral d'un mateix cognom. Per a persones soles, eren pròpies les construccions  pensades per a difunts benestants, però també solitaris. La de l'àngel amb una cinta de pedra  pertanyia a un adolescent belga, desaparegut lluny de la seva pàtria, i en va prendre possessió el  cantaire de la guitarra, que hi cabia sense gaire folgança, però bé: ajagut damunt la làpida interior,  ben guardat de la intempèrie, podia estirar els peus i encreuar còmodament els braços sota el  clatell. La Magda, una noia òrfena que tots protegien una mica, es va instal lar en un mausoleu  romàntic. Gravada al granit, hi figurava la següent llegenda: «A Càstula, flor d'immarcesible  poesia.» Però els realment notables eren els grans monuments. 

Els corprengué constatar que, de  dins estant, encara eren més espaiosos del que semblaven des de fora, i el luxe més enlluernador i  evident. Amb un gest infantil, ple de timidesa, passaven els dits per les motllures, palpaven el  marbre i les fornícules, expressant admiració amb els ulls i amb les paraules. Lalo Nevares tingué l'alberg que desitjava, només havent de córrer uns quants metres, perquè li  sortí un competidor. Però el rival, en adonar-se de la decisió de Lalo, va cedir amablement i es  quedà amb una ambiciosa construcció d'estil colonial, que ostentava esculpida al pòrtic una frase  impregnada de retrets: «Tu ja tens una vida millor. Per què ens deixes a nosaltres en aquesta vall  de llàgrimes?» L'esposa de Lalo ajudà activament a col locar les coses tal com ho tenien pensat. Repartí  les flors i els gerros. Va intentar de moure els ciris de gas, però estaven fortament encastats a la  paret i es resignà a deixar-los allí. Pel seu gust n'hauria posat un parell damunt la taula i un altre al  racó que, per la màgia d'una estora desplegada, s'acabava de convertir en cambra nupcial.  Després, tenint-ne tan sols una obscura consciència, afirmà la presa de possessió amb un acte ple  de senzillesa: va penjar un calendari de colors llampants i el posà al dia arrencant uns quants fulls.

Lalo provava el pany de la porta. De bon començament, havien intentat de forçar les  tanques, però don Cosme, per tal de limitar els danys, repartí els duplicats de les claus que tenia  sota custòdia, de manera que tothom pogué entrar a la seva nova casa sense trencar res. Així, ben d'hora d'aquell dia, el cementiri va prendre l'aire d'un poble agitat, els habitants  del qual tenien la pruïja d'endreçar i de posar a lloc. Sense haver-s'ho dit, sense saber ben bé què  significava el càrrec, tots consideraven que Lalo era l'alcalde. El consultaven sobre detalls  insignificants o l'anaven a veure comissions per a plantejar-li problemes municipals d'una certa  envergadura. Quedava clar que Nevares era el cap, ho demostraven tant com podien, perquè en el  fons tenien por de llur acte i l'instint popular els inclinava a tenir una víctima a punt. -Que us penseu que no passarà res? -anava dient don Cosme-. Vindran les patrulles i  aleshores sí que tindreu casa de pedra per temps.

Però el dia començava i encara no s'havia presentat cap autoritat. La inundació cobria dues  barriades obreres i tots els recursos d'ordre públic i d'ajuda, tota la maquinària disponible per a  enfrontar-se a una catàstrofe col lectiva, s'abocaven contra les aigües. En aquells moments i de  cara a la ciutat, el problema del cementiri invadit era minúscul. Mentre la seva dona, amb altres de la colònia, procurava endegar allò que feia falta per a  una vida domèstica normal, Lalo Nevares va fer una visita d'inspecció. Començaven a congriar-se  els núvols que desfermarien la pluja de la tarda, però enmig d'una clariana blava encara brillava el  sol. Una casa de parets sòlides dóna una visió més ampla i augmenta el sentit de la  responsabilitat. La gent creia, de sobte, en la conveniència de millorar d'aspecte, i es lliurava a la  sola coqueteria possible: es pentinava. Els joves es posaven amb abundància la brillantina barata  guardada per als diumenges, i els grans es passaven la pinta llargament, pacientment, per desfer  els manyocs formats durant mesos i mesos de deixadesa. Sota la làpida a Càstula, asseguda en un pedrís, la Magda apedaçava una brusa. S'havia  arreglat graciosament els cabells, amb una cinta i petites flors collides a les vores d'una tomba.  «Com canvia una persona, ben instal lada!», pensà Lalo. La noia òrfena era bonica, però mai com  aleshores no havia tingut un aspecte tan fresc, ni s'havia presentat tan desitjable als ulls d'un  home. Els crits d'una discussió trencaren les meditacions de Lalo, quan aquestes emprenien ja el  camí de la sensualitat. D'un panteó proper (que imitava una catedral, en miniatura) en va sortir  una parella, estireganyant-se i proferint imprecacions. -Què teniu? -els preguntà Nevares, tot descompartint-los. 	-És aquesta... -respongué l'home-. Ara vol que li compri una ràdio!

Intentà riure sarcàsticament, per demostrar com era de quimèrica la pretensió. I afegí: -La casa li ha pujat al cap. Conciliador, Lalo digué a la dona que s'havien compromès a no tornar la pau dels morts . -La posaria ben baixa -es defensà ella. -Però si no teniu instal lació elèctrica! -Hi ha receptors de piles... -Però valen molts diners. -És que donen les facilitats que cadascú necessiti. En aquest punt de la conversa, el marit va perdre novament els estreps i va donar una  empenta a l'esposa, tot cridant:

-El que has de fer és escombrar la sala! La sala! Per als habitants de les barraques, aquest era un mot exòtic. Només n'havien vist  al cinema, de tant en tant, o als anuncis de les grans mobleries publicats als diaris vells que  recollien. Nevares estava satisfet, tenia una vanitat de dirigent de masses, content del seu encert. -Aquesta gent s'eleva -mormolà.

I devia dir-ho en veu alta, perquè l'obligà a girar-se una rèplica de don Monxo, que l'havia  seguit sense que ell se n'adonés.

	-El que fa por és la caiguda -digué el vell. Ah! L'home pessimista ja tornava amb els seus presagis desagradables. -Per què no us esteu a casa adobant-la, fent les millores necessàries per justificar  l'ocupació? -Ja ho he fet. La pedra no embruta i endreçar és un joc de poques taules. M'he limitat a  treure les flors, perquè em provoquen atacs d'ofec i aquesta nit, si encara som aquí, no dormiria. Prosseguiren tots dos, caminant ben junts. Don Monxo va intentar agafar-se al braç, de  Lalo, però aquest es posava nerviós arrossegant l'ancià, i va separar-se'n tan delicadament com  pogué. Els carrers del cementiri eren nets, ben pavimentats, amb arbres que li donaven una paradoxal  alegria. Davant d'algun panteó hi havia ja peces de roba estesa i les dones cantaven discretament,  mentre feinejaven. Sortien fumerols d'alguna finestra, i olors mai no percebudes en aquell medi.  Lalo va aturar-se i respirà a fons. -La Trini sempre ha cuinat bé -va dir don Monxo. -Des d'ara, encara s'hi mirarà més -respongué Lalo, que estava convençut que una vida  millor poleix les aptituds i els sentiments. Els nous pobladors del cementiri s'abocaven per les obertures i saludaven el cabdill, el  qual els corresponia amb una dignitat plena de discreció, amb un simple somriure o alçant el braç. Alguns es queixaven. Una família es va lamentar dels corrents d'aire, perquè al sepulcre  que els tocà no hi havia vidres. Era una construcció moderna, molt audaç, d'un rigor funcional de  cara a les necessitats dels morts, sense tenir en compte les dels vius. -No heu trobat res més? -els va preguntar 

Lalo. -No. Tot és ple. -Doncs tapeu els forats amb xarpellera. -Ja hi tornem a ser! -remugà el cap de casa. -Què dius? -No res, que si comencem una altra vegada amb els draps i el cartró, això farà fàstic de  seguida. Nevares va arronsar les espatlles i continuà caminant, amb don Monxo al costat. El vell no  parava de rondinar, parlant del mal caràcter dels rics i de la trista condició humana. -Ens trauran a empentes -deia-. I si no ho fan, si per un miracle ens deixen quedar, la cosa  també acabarà malament. -Per què? -Perquè nosaltres, vius, hem calcat les diferències socials dels morts. Lalo no l'entenia i s'aturà per expressar el seu estupor. -Sí, home -puntualitzà don Monxo-. Fem un gest de rebel lió i, ja d'entrada, sorgeix la injustícia.  Alguns, com tu, tenen ciris de gas i finestres envidrades. D'altres, de bon començament, topen  amb els forats. I pensa que els forats, com més de pedra siguin, pitjor... «L'enveja», pensà Nevares. «De primer es negaven a venir, i ara tots voldrien ciris de  gas.» Anava a replicar amb violència, quan es presentà don Cosme, agitat i esbufegant.

Estava  groc, i la ira el dominava tant, que s'embarbussava. -Que en sou de bèsties, fills meus! -deia. I repetia amb insistència, tot alçant els braços: - Que en sou de bèsties! Sorprès, Lalo va preguntar:  -Què passa, ara? El cap dels guardians s'aturà i va posar-se una mà al pit, com si s'ofegués. -Si no hi posem aturador -digué- caurem pel cantó de la broma pesada i no se salvarà ni  aquesta mica de raó que, de vegades, sembla que tingueu. Va explicar que un grup de nens havia descobert un dels ossaris i jugaven amb les  calaveres. Estirà Lalo per una màniga i se'l va emportar, gairebé arrossegant-lo. Don Monxo els  va seguir, encuriosit; a mitja avinguda, tombaren per un carrer lateral i es trobaren de sobte amb  un espectacle poc corrent: uns quants nois, asseguts a terra, feien un castell amb cranis. Sobre el  frontal de cada calavera havien escrit amb quitrà el nom del nou propietari de la peça. -Aquests morts -va dir don Cosme forassenyat-, són fills de mare cristiana, compatriotes...  Tot el que es vulgui! I la idea és que els tenim aquí perquè reposin. Un dels nens provava de foradar un peroné amb un ganivet oscat, per fer-se una flauta. 

Va  alçar el cap, contemplà amb calma els tres homes, i prosseguí la seva feina sense immutar-se. Nevares es va mostrar comprensiu: -Són coses de criatures... -Sí, a imatge de les que feu vosaltres -replicà don Cosme-. I això no se'n va amb res! Va agafar un crani, se'l posà sota l'aixella i començà a fregar-lo amb la màniga. Lalo  escampà les criatures, després de fer-los una curta reflexió; començaren a caure les primeres gotes  d'un fort aiguat i el guàrdia va arreplegar els ossos confiats a la seva custòdia. Lalo se'n va anar corrents cap a casa i don Monxo provà de seguir-lo, però es va quedar  enrera i, resignat, va tancar-se al panteó que li corresponia; el trobava certament confortable, però  trist i carregat de pressentiments. Nevares va entrar al seu monument sacsejant el cos, com un gos mullat, i tancà la porta.  La Lupe, agenollada davant del fogó de petroli, cuinava. -Si tanques -digué- s'acumularà el fum aquí dins. -És igual. A Lalo li plaïa el vapor que s'anava condensant. Alçava els ulls i no veia taques d'humitat  al sostre ni a les parets. Queia el xàfec a fora, la pluja s'estampia contra la pedra i el vidre amb un  brogit eixordador, però no podia penetrar ni una sola gota. Un iris diminut nimbava cada una de  les flames del gas, que es mantenien immòbils, segures sota cobert. Nevares sentí per primera  vegada la veritable protecció dels murs, la bondat d'un aixopluc sòlid. Va aspirar l'olor del  menjar, contemplà la seva dona ajupida i tot de pensaments profans li poblaren el cervell. Els morts no havien estat mai tan feliços a les seves llars funeràries com ho era, Lalo en  aquella que havia conquistat.

A uns quants quilòmetres del cementiri, al centre de la ciutat, dos alts funcionaris estaven reunits  en un despatx oficial. Ordenaven els informes de les zones inundades i amb un llapis blau les  assenyalaven en un gran mapa clavat a la paret. Empleats subalterns entraven a cada instant per a  lliurar noves carpetes que contenien fulls escrits a màquina. Els telèfons sonaven contínuament. A través d'una finestra es veien les torres de la catedral, enfosquides per la humitat, i  l'aigua feia brillar les campanes, estranyament quietes sota la pluja. El cel baixava la seva grisor  ran de terra i el miralleig dels reflexos la unia amb l'asfalt. Una secretària va entreobrir la porta i digué:  -L'administració del cementiri de l'est insisteix a demanar l'ajuda del municipi... -Que s'esperin. Tenim problemes més urgents. L'altre funcionari xuclà a fons el seu cigar i provà de fer unes anelles de fum que no li van  sortir. -De totes maneres -suggerí- es tracta d'una pertorbació de l'ordre i, tard o d'hora, haurem  d'intervenir-hi.

-Que, sigui tard o, diguem-ho així, que sigui després. Hi ha uns quants milers de persones  que han quedat sense allotjament i no sabem on posar-les. Aquests de les barraques, almenys,  s'han endreçat per iniciativa pròpia.

Somrigué i, després d'una curta pausa, afegí: 	-A més, comptem amb la docilitat dels morts...

El funcionari segon s'esgarrifà. -Els morts són una gran família -digué-. Tots tenim parents difunts. -No pas en aquest cementiri. El conflicte queda reduït a uns límits tan precisos que seria  un error treure'l d'allí per afegir-lo al trasbals general. -El que em fa por és el funest precedent que s'estableix... -Cap precedent! Els vius i els morts sempre han estat junts. Va somriure novament, potser per atenuar la tensió nerviosa de l'altre, i prosseguí: -En tot cas, la frontera que separa els vius dels morts és tan feble que pot esborrar-la la  pluja. Entrà aleshores un jove amanuense, amb la mirada perduda darrera d'unes grans ulleres de  carei. Portava una mala notícia: -La Secretaria de Recursos Hidràulics ens comunica que la presa de Janacatlan està a punt  de rebentar-se. Els dos funcionaris empal lidiren. Van marcar damunt del mapa un semicercle que  comprenia dues zones industrials. Oblidaren la insignificant invasió del cementiri de l'est, i  deixaren que conquistadors i conquistats, de moment, descansessin en pau en alguna de les  carpetes que tenien sobre la taula.

Don Cosme no se'n sabia avenir. Confiava en els principis d'autoritat i el fet que la policia no  acudís de seguida a restablir l'ordre el desconcertava. «És aquesta deixadesa moderna», deia. «En  temps del general Díaz n'haurien afusellat tres o quatre i als altres els faltarien cames per fugir.» Enfilat en una torre portàtil de fusta, que servia per a diversos usos funeraris, el guardià  mirava per damunt de la tanca del cementiri, cap enfora, esperant l'aparició dels cotxes blaus dels  granaders. Però davant seu s'estenia un desolat paisatge suburbà, quasi desert, abaltit sota un cel  que s'omplia per als aiguats de la tarda. El barri de barraques s'havia convertit en un llac brut, de  tranquil la superfície, on flotaven les restes d'una sòrdida població. El guardià va girar-se per contemplar una vegada més, amb l'ànima als peus, la vida que  s'agitava en la ciutat dels morts. 

En veure que passaven les hores sense que es produís cap de les  desgràcies anunciades pels pessimistes, els colonitzadors es lliuraven a una mena de frenesí social.  Per parelles, o caminant en closes formacions familiars, es visitaven mútuament per oferir-se la  casa, com a bons veïns. Ho aprofitaven per cultivar la murmuració i la tafaneria, sense deixar mai  de banda l'enveja o la vanitat. La sorpresa dels panteons que eren millors de dins que de fora  motivava converses plenes de ressentiment: -No te'n vas adonar que al costat del nostre hi havia un sepulcre amb finestres? -Sí, però tu et vas enamorar de les lletres de llautó... O bé discutien els emplaçaments, ja que hi havia avingudes cèntriques i carrers secundaris,  que establien entre ells unes diferències desconegudes abans. Lalo Nevares ho atribuïa tot a l'elevació del nivell de vida, que donava consciència cívica  al seu estol. Se sentia paternal, amb unes ales amples sota les quals gomboldava la seva pobra  gent, sense veure que els ciris de gas l'arrengleraven a la banda dels tirans. Mentrestant, van ocórrer tres fets en ràpida successió, que trencaren la rutina que  començava a establir-se. A mig matí, va presentar-se un senyor elegant, que vorejava la vellesa;  duia un ram de flors de ric, i baixà d'un luxós cotxe negre, tot procurant que el fang no arribés a  embrutar-li la gira dels pantalons. Va endinsar-se pel cementiri, mirant a banda i banda amb una  expressió d'estupor. 

La gent s'abocava a fora per veure'l passar i ell seguia caminant, refistolat i  digne, sense entendre res del que veia. En dues o tres ocasions vacil là i estigué a punt d'anarse'n,  però l'animava la força d'un record, la commemoració d'un aniversari romàntic i luctuós alhora.  Quan el cap dels guardians descobrí la seva presència, va córrer per atrapar-lo. Tàcitament, es  produí entre els dos homes una ordenació de jerarquies: l'uniformat renuncià al don que  ensenyoria el seu nom de pila per aplicar-lo devotament al visitant. El senyor, sense aturar-se,  preguntà: -Cosme, què és tot això? Va fer un gest circular amb el ram, com si tractés d'abastar amb el posat una ampla zona  d'ignomínia. -Ja ho veu don Gabriel -respongué el guardià-. Coses de les doctrines! I provant de mostrar una mordacitat irritada, afegí: -Com que ara resulta que tots som iguals, aquests desgraciats han volgut tastar en vida  alguns dels avantatges de la mort.

El cavaller va moure el cap dolgudament. -I la policia? -preguntà. -Està ocupada. Tothom està ocupat. Els administradors, els bombers, l'exèrcit... Sembla  que mai no hagin vist ploure i la sorpresa els té encantats. -I els guardians del cementiri? -Som pocs, don Gabriel, som pocs... Prou feina tenim vigilant que no trenquin res. Amb perdó si- gui dit: si els parents dels difunts organitzaven una brigada...

Don Gabriel va apartar la idea bèl lica amb un brandeig aeri i delicat del ram de flors.  Fugaçment, es va veure a si mateix empunyant una bandera d'ossos heràldics i morint en l'assalt  d'un panteó; la imatge li va quedar deslligada i tingué esgarrifances.

-I el meu també, també ... ? -volgué saber, amb la veu presa.

-També, don Gabriel. Però tot és sencer. -Pobra Càstula, quina profanació! -mormolà el senyor de la figura severa.

Arribaren enfront del túmul on una llegenda inspirada feia al lusió a la immarcescible  poesia. La porta de la tomba era oberta i la Magda seia al llindar, reposant graciosament les mans  damunt la falda. Portava una brusa cenyida, amb un gran escot, i tota la seva joventut pugnava per  marcar-se sota la roba. «Realment -pensà don Gabriel- en l'estranya repartició que s'ha produït  aquí, és una sort que m'hagi tocat una criatura com aquesta.» I la Magda va recordar-li Càstula,  no pas en cap detall concret del seu físic, sinó en la facultat de desvetllar-li una íntima vibració.

D'una manera maquinal, el cavaller va treure's el barret i allargà el ram a la noia. -Ai, no havia de prendre's la molèstia! -digué ella, aclaparada pel rubor. -Ho faig molt de gust! -Don Gabriel va inclinar-se, assenyalant amb la mà el pedrís on seia  la Magda i demanant la vènia de fer companyia a la donzella.

Home de món, es disposava a iniciar la conversa parlant del temps i de la pluja de la tarda, quan  va pesar-li de sobte la presència del guàrdia, que s'havia quedat dret i amb la boca badada. -Cosme -digué-: Si has de fer la ronda, no t'entretinguis per culpa meva. El vell va saludar militarment i s'allunyà, submergint-se en unes malenconioses reflexions.  «Després de tants anys de servei al cementiri -remugava- i de tantes coses com hi han passat, és la  primera vegada que faig una nosa d'aquesta mena.» Però el segon succés de la jornada aquella ja feia via i don Cosme gairebé topà de front  amb Lalo Nevares, que havia corregut a trobar-lo. -Què teniu, ara? -S'ha mort l'àvia del compare 

Trinidad! -I què? Ja era vella! Don Cosme tenia la veu opacada per la rancúnia i el deixava indiferent qualsevol desgràcia  que ajupís els invasors. Lalo va explicar-li que no es tractava d'una pena de més o de menys, sinó  del problema tècnic que es plantejava. -Per què? Lalo explicà que un ordre sàviament establert s'havia trencat sense voler. Quan algú es  moria, començava un ritual ple de detalls ja sabuts; en canvi, en aquell cas... Van arribar al panteó que ocupava la família de Trinidad Ramírez i, realment, en tots els  rostres s'hi reflectia més l'estupor que no pas la tristesa. El cadàver, tapat amb una estora  d'espart, reposava damunt la llosa de la cripta i les dones el voltaven de xinxetes enceses. -I quin és el problema tècnic? -preguntà don Cosme, sorneguer. -Si s'hagués mort a casa -respongué Trinidad- la portaríem al cementiri. Però ara, ¿on  l'hem de portar? Lalo Nevares suggerí que aixequessin la llosa i la deixessin allí mateix. Li semblava propi i  adequat. Però el cap dels guardians, pensant en els drets dels difunts titulars, cridà: -Barreges, no! A més, l'esposa de Trinidad digué que, amb l'àvia sota els peus, no es veuria amb cor de  cuinar, ni de dormir, ni de trobar-se bé en la seva nova llar. Així, doncs, el problema existia. 

Don Cosme no callava: -El cas és que heu prescindit de mi mentre les coses us han vingut de cara. I quan us colga  la pròpia estupidesa, aleshores sí: que hi corri jo a treure-us els cadàvers de sobre! Tots abaixaren els ulls, una mica torbats, perquè un retret justificat deprimeix l'ànim.  Tanmateix, don Cosme sentia una grata exaltació, perquè li tornaven el privilegi de disposar. -Primer que res, us heu de procurar la caixa...  -I no em podríem trobar alguna per aquí? -preguntà tímidament Trinidad Ramírez. -I ara! Només faltaria això! La compraràs amb els teus diners, tal com et pertoca. L'altre declarà la seva pobresa. Va invocar la temporada d'aigües, el temps perdut amb el  trasllat, la malaltia de l'àvia... Llavors, Lalo organitzà una col lecta i, al cap de dues hores, la  difunta lluïa en un taüt de fusta de pi, enmig de parents i d'amics que bevien tequila en petites  olles de terrissa, tot comentant -i de vegades creant- les virtuts de la desapareguda.

Malgrat tot, persistia una incògnita i s'interrogaven sovint amb la mirada. On la portarien?  El problema ja era en unes altres mans, però estaven encuriosits.

Don Cosme va xiular i s'aixecaren tots. Després de tapar la caixa, quatre homes de la família se la  van carregar a coll, esbufegant i recriminant-se mútuament per la falta de coordinació en els  moviments. Encrostonaren una cornisa i don Cosme tingué un atac d'ira. Va collir el tros, provà  d'encastar-lo novament i, en comprovar la futilitat del seu intent, va rebotre la pedra per terra. -Mireu que un cementiri és cosa de durada! -digué-. Però sou tan barroers que se us  desfarà als dits! Lalo el va agafar pel braç i el calmà. El va portar davant dels qui duien la caixa i va  ordenar el seguici a la seva manera: Trinidad Ramírez i els parents, els amics, els veïns i una cua  final mig barrejada. Ell es va quedar al davant de tots, al costat de don Cosme. -On anem? -l'hi preguntà. -Seguiu-me. Caminaven a poc a poc, per tal de donar solemnitat a l'acte. De passada, el cap dels  guardians va recollir dues pales i va allargar-les a Nevares, que les carregà durant tot el trajecte. Abandonaren les seccions edificades del recinte i es van trobar de cop i volta a camp  obert, en la part destinada a absorbir la creixença del cementiri. - Caveu aquí -va manar don Cosme. Trinidad Ramírez va fer un gest amb la mà, aturant els voluntaris que ja empunyaven les  pales. No sabia com expressar-ho, però li feia falta alguna cosa, enriquir la cerimònia o allargar-la.  Finalment, digué que sense un sacerdot no creia que allò pogués anar. Don Cosme es va enrabiar: -Sou així, vosaltres! No teniu on caure morts, i quan algú us posa sota els peus un sot  providencial, encara veniu amb requisits! Lalo Nevares, que tenia moments de veritable guia, trobà una sortida molt airosa: -Jo crec, Trinidad, que havent mort la senyora en terra sagrada ja has complert. Quedes  bé, creu-me...

La cara del parent s'il luminà; encara volgué saber si el lloc on es trobaven també era  «terra sagrada». -Naturalment! -Així, podem continuar. Cavaren una fossa i quan baixaven la caixa comença a plovisquejar, la qual cosa els obligà  a anar de pressa i a prescindir de qualsevol intent de lloança pòstuma. De debò, ningú no tenia  ganes de dir res, perquè els feia por d'espatllar un acte que els havia quedat millor que no es  pensaven.

De tornada, es van dispersar silenciosament. Don Cosme, a qui Lalo encara acompanyava,  es lliurà a reflexions no exemptes del to dolgut i de l'esperit de censura:

-Ara s'ha esdevingut una mort i, més o menys, us n'heu sortit d'una manera digna. Però, ¿i el dia  que hi hagi una naixença? Quina manera de començar la casa per la teulada! Us assemblareu als  impacients que entren al cinema quan encara no ha acabat la sessió anterior, enduts per la frisança  de seure. Un cop vist el final, tota la pel lícula passa sense pena ni glòria.

Nevares no entengué la comparació. Anava a respondre que, abans d'entrar al cementiri,  ja tots ells sabien el principi i la fi de l'argument general. Però una admiració per la paraula fosca  el féu callar. «Amb aquest home -es va dir a si mateix- sempre et quedaràs enrera. Deu tenir  moltes lectures.» El plugim, de tan lleu, era quasi agradable. El cel tenia la translucidesa de l'ambre i  retallava bellament les creus. Tot semblava aturat en un moment feliç, i Lalo, per damunt de  qualsevol filosofia, conservava unida la pau interior a la il lusió de viure. Anhelava tornar-se a  tancar a casa, aspirar el baf de petroli mesclat amb l'olor dels fregits, veure el fum i el vapor  omplint la peça, amb la silueta de la Lupe immersa en la claror suau dels ciris de gas. De sobte, repicà la campana de l'entrada gran. 

Pel que allò significava, don Cosme empal lidí i va  córrer a fer-se càrrec del tercer succés del dia: acabava d'entrar la caravana de cotxes d'un  enterrament senyorívol. Els vehicles portaven les rodes plenes de fang, senyal del seu pas per les  rutes inundades; els passatgers treien el cap per les finestretes i el nou aspecte del cementiri els  feia estirar els rostres, pel disgust i la repugnància del contacte imminent amb la plebs. Per instint, don Cosme buscà amb la mirada el furgó de les corones, i llegí les inscripcions  de les cintes: «A la família Carrandi-Alatiel». -Valga'm Déu! Són aquests... Es tractava d'una gent de molts possibles, que s'havien fet construir un panteó  espectacular, enorme, amb marbre importat d'Itàlia. Era un enginyós compendi de l'arquitectura  mundial de totes les èpoques i així com, vist de front, recordava vagament l'Acròpolis d'Atenes,  mirant-lo de costat feia pensar en la piràmide de la Lluna, coses difícils de lligar i vençudes només  pel geni creador de l'home. La família Carrandi-Alatiel devia ser de mena malaltissa -qüestió de  naturaleses- perquè omplia el monument amb una regularitat admirable; eren, potser, els clients  més assidus de la necròpolis i a don Cosme no li va causar estranyesa que desafiessin la inundació  i la pluja per venir a portar el seu carregament periòdic. 

Si en alguna ocasió deixaven transcórrer  massa temps sense presentar-se, el vell guardià pensava que devien haver tingut una desgràcia. El cas era que, a l'hora del repartiment revolucionari, el gran mausoleu fou concedit d'una  manera tota natural i en bona lògica a Celso Rosales, que tenia set fills i dues cunyades, a part  d'una esposa que, per la insignificança de les seves dimensions, no provocava conflictes d'espai. Quan el seguici fúnebre es va aturar davant del monument expropiat, Celso Rosales sortí,  respectuós i esverat. Darrera d'ell, d'un a un i sense precipitar-se, aparegueren els set fills,  desnodrits, amb uns ulls que, havent conservat la seva mida normal en uns rostres empetitits per la  gana, semblaven molt grans i expressius; després d'ells, es van presentar la dona i una de les  cunyades, tot tapant-se la cara amb els seus xals.

Del fastuós «Cadillac» que encapçalava el dol en van baixar tres senyors i una dama, tots  vestits de negre, tristos, no pas únicament per la circumstància que els duia allí, sinó pel seu gust  natural. En veure'ls, don Cosme s'hi va acostar, amb la gorra a les mans i fent reverències. -Que no els han avisat, a l'agència? -preguntà amb una veu tremolosa. 	
-Sí. -I doncs?

Un dels cavallers assenyalà amb displicència el cotxe-carrossa que portava la caixa de  caoba, coberta de guarniments de plata, i respongué: -Què volia que en féssim? La dama va abaixar-li el braç: -No parlis així del pobre oncle Tobi... Mentrestant, dels automòbils de la caravana n'havia descendit un nombrós  acompanyament i com que, atrets per l'espectacle, anaven acudint membres de la colònia  invasora, es congregà aviat una curiosa multitud. Els joves de cada bàndol es miraven amb  hostilitat, però mentre Nevares recomanava mesura als seus, don Cosme feia de conciliador dels  altres. Quan un empleat de la funerària en companyia d'un dels parents del mort, avançà amb  resolució cap a l'entrada del mausoleu, don Cosme els va atallar discretament:

-Res de violències, si us plau, eh? L'home, que poc abans proposava la creació de brigades de xoc, temia llavors la  proximitat de la topada, potser per l'abisme que sempre hi ha entre la prèdica i l'acció. El parent,  que s'horroritzava de pensar a haver de fer viatges amunt i avall passejant el difunt, va contestar  que «caigués qui caigués, l'enterrarien».

Celso Rosales va viure en un instant tot d'impulsos contradictoris. De primer, estava disposat a  començar de seguida la guerra de la seva independència. Després, la contemplació de les fastuoses  corones el va amorosir; eren susceptibles de revenda i, amb les cintes, cosides les unes amb les  altres de llarg a llarg, es podia fer roba per als nens. Era una encantadora perspectiva, i Celso es  va treure el barret i rebé els visitants amb una veu amable:

-Si es volen esperar un moment... La meva cunyada petita s'està vestint.

Era un misteri que, en aquella hora, la cunyada petita encara no estigués presentable. Però  la intimitat de cada casa es veu subjecta a tants atzars, a regulacions del temps tan personals, que  tothom va acceptar l'espera, la qual, d'altra banda, fou ben curta: la dona comparegué embolicada  amb el seu xal i aleshores Celso ordenà a tota la família que ajudés a endreçar una mica. Els  graons que duien a la cripta havien estat aprofitats com a prestatges, i les dones van apartar les  olles i els recipients de terrissa. Apressadament, un dels nens volgué enretirar la cuina de petroli i  va abocar el contingut del dipòsit; s'escampà l'olor penetrant del líquid, tan lligada a la vida  popular.

-Ja ens perdonaran el revoltim, oi? No esperàvem visites... -digué el cap de casa, tot  procurant revestir de naturalitat una falsa cortesia. -Quina vergonya! -remugava un dels nebots del mort que, per motius de negoci, feia  viatges freqüents a Detroit-. Coses així, als Estats Units, no passen encara que plogui a bots i a  barrals. Mentrestant, el murmuri del respons ablania els ànims i mobilitzava una pietat general.  Després, una oració fúnebre monòtona (feia l'efecte que el difunt no donava més de si) clogué  l'obligat ritual. Encara plovisquejava, prou feblement perquè no hi hagués pretext per a buscar  aixopluc.

Quan Celso Rosales veié el taüt de més a prop, tan envernissat i ple de detalls sumptuaris, pensà: «Quin bell armari en sortiria!», i, alçant la veu sense adonar-se'n, afegí: -Tanta falta que ens fa! Marcat per l'aventura, Celso Rosales lligaria per sempre més les coses dels morts amb les  necessitats dels vius, incorporant-se així, sense sospitar-ho, a les filosofies d'una més elevada  tradició. Una de les criatures s'havia encantat al mig de l'entrada i el van haver d'apartar els homes  que portaven el fèretre. -Només ens faltava aquest! -mormolà el nen en veure el gran embalum de caoba. Des de la seva menudesa, li semblava una nosa enorme, com li ocorria amb gairebé tot: la  gent gran, els grans objectes, les coses quietes o mòbils; tot l'aclaparava fins a tallar-li la  respiració. Van haver de lluitar una bona estona amb el pany de la cripta, perquè Celso Rosales,  buscant l'espai vital, l'havia forrat sense èxit. Quan s'obrí la porta metàl lica, amb un xerric que  esmussà les dents de les persones més sensibles, una claror suau va il luminar els rengles de  nínxols de boca quadrada, pacientment oberts, els pocs forats que encara eren buits.

Una pressa general, la impaciència d'acabar aviat aquella situació tibant i les ganes de desfer el  contacte entre dues classes que no havien lligat mai, obligava els inhumadors a treballar  ràpidament. El soroll de les eines ressonava en la volta de ciment, i a mesura que el mort quedava  ben guardat, ben fosc i presoner de la fusta i de la pedra, els parents experimentaven un estrany  alleujament. Volien allunyar-se de seguida, per trepitjar la terra que els era pròpia i poder  comentar la ignomínia. Haurien volgut tenir al costat una policia eficaç, fidel i ben uniformada. Els  de més edat imaginaven càrregues de cavalleria per, a desallotjar el cementiri, els qui tot just  havien assolit la maduresa, més influenciats per les circumstàncies de l'època, substituïen els  cavalls per jeeps i tancs lleugers, i els joves somiaven resoltament en atacs de comandos i en  batallons de paracaigudistes.

Els pobres desitjaven tornar a quedar-se sols. La proximitat dels rics els renovava la por  de perdre la seva conquista i procuraven no excitar-los, es portaven bé, i assumien l'actitud  d'escolars que volen arribar a l'hora de plegar sense conflictes. Per un rar fenomen telepàtic,  sentien les escomeses dels gendarmes creats per la imaginació dels seus antagonistes, i això els  tenia justificadament inquiets. Quan van acabar la feina a la cripta, Celso Rosales, balbucejà: -No cal que tanquin... Nosaltres ja vigilarem. Però era natural que no se l'escoltessin: van pugnar novament amb el pany, fins que la  porta quedà ben ajustada. A Celso Rosales se li havia desvetllat l'ambició de compartir més coses amb els morts. Li  semblava que havia trobat una vena abundant, en una mina profunda, d'inacabables galeries.  Somiós, contemplava els automòbils que emprenien el retorn, i amb una mirada perduda,  introspectiva, es veia a si mateix excavant, obrint i ocupant, com un arqueòleg egoista, sense el  pes de cap preocupació científica. El cel va tancar-se de sobte i començà a ploure a núvols plens, amb una prodigalitat  tropical. La pedra, l'asfalt i la terra van rebre l'aigua a dolls, i els homes van córrer a cercar la  protecció dels sostres que havien guanyat recentment.

El fet d'haver transcorregut tantes hores sense que cap autoritat anés a renyar-los, va  donar naixença a un optimisme que s'escampava tímidament, però amb una tenacitat d'herba  enfiladissa. «Qui sap!», es deien entre ells en veu baixa. «Si no fem gaire renou, potser ens  oblidaran.»

Don Monxo no es cansava d'alçar el braç, estirant l'índex de la mà dreta i adoptant un to  sibil lí: -Quan pari de ploure i baixi el nivell de l'aigua, ens trauran a puntades de peu. I encara bo  si no ens tanquen! Aquesta actitud el feia simpàtic a don Cosme i els dos vells lligaren amistat. Sovint  caminaven junts, mentre feien la crítica de les noves generacions, que els semblaven inconscients i  arrauxades. Lalo Nevares, posseït d'un veritable esperit dirigent, bastia projectes per al futur. Pensava  que, ara que vivien com a senyors, estaven obligats a dignificar llur treball i, en comptes de  recollir draps i papers furgant els grans munts d'escombraries que s'acumulaven als afores de la  ciutat, estaria bé que construïssin carretons i que pregonessin el seu comerç, pels carrers.  Trobaven sovint caixes de fusta i pneumàtics vells, objectes molt adequats per fabricar la flota que  ambicionava. Ja no podia considerar les coses a mitges: si l'hagués ajudat una mica de cultura,  s'hauria tingut per una mena de profeta bíblic. Però no tot era planer.

Al costat de les agradables sensacions nascudes d'una seguretat  abans desconeguda, en sorgien d'altres exemptes de noblesa, com la ingratitud, que assetjava  insidiosament els cors. Manuel Zetina, el xicot de la guitarra, era un pillet de suburbi que posseïa  un do que faltava, lamentablement, a Nevares: la facilitat de paraula. No era pas que la  intel ligència convertís en oratòria la seva verbositat, però com que no podia cantar -don Cosme,  en aquest sentit, no el deixava viure-, parlava. Posat a fer-ho, queia en una mala intenció  espontània, natural, pròpia del seu caràcter. A totes les comunitats hi ha els homes que troben el gust d'estar-se a casa i els que no s'hi  poden estar de cap manera. Aquests darrers havien descobert un porxo utilitzat en altres temps  pels picapedrers i s'hi reunien. Ple de limitacions, d'una manera molt incerta, el porxo era un  substitut de la taverna, només pel que feia al goig de la companyonia sota cobert. I allí brillava  Manuel Zetina, que per distreure els amics feia demagògia:

-Aquesta revolució nostra -deia- està mal feta. No l'hem començada bé i per això balla  tota. Jo dic que ens falta un comitè. ¿com es pot progressar socialment sense un comitè? -I si en tinguéssim un, què faria? -preguntava algú. -Justícia. Els seus actes serien legals, i no com ara, que tot ho deixem a veure qui arriba  primer. Com això del repartiment de panteons... Mentre hi ha qui dorm amb les cames  encongides, d'altres podrien fer ball al menjador. Manuel Zetina posava els dits a la ferida, i tots es quedaven emmurriats reflexionant, amb  el cap baix i furgant la terra amb els peus. Un d'ells, a la vista de les creus de pedra que paraven  quietament la pluja, recordà les paraules d'un sermó i les repetí d'una manera maquinal: -Després de tot, davant de la mort tots som iguals. -Així és. Un comitè tallaria justament per on s'hagués de tallar, sense favoritismes. Quina  diferència hi hauria! -I com es forma un comitè? Aquesta era la dificultat grossa. Tenien en el pensament imprecises manifestacions  democràtiques, sobretot el record de llargues cues en època d'eleccions. Però la majoria havien  viscut prescindint dels seus drets ciutadans, més aviat amb el ressentiment de creure que no en  tenien, o bé que la societat, per múltiples raons, els deixava de banda. Zetina, mirant de combatre la confusió del seu públic, continuà en l'ús de la paraules: -He sentit dir que un comitè com el nostre (que, naturalment, seria revolucionari) surt  sense més ni més. Es nomena i ja està... -Qui el nomena? -Diguem que una comissió... -I la comissió qui la nomena? L'agitador veié de cop i volta una interminable cadena de delegacions que s'anaven designant  mútuament. Semblaven les imatges, reflectides fins a l'infinit, de dos miralls posats l'un enfront de  l'altre. Però com que ell no havia vist mai miralls tan grans i no podia obtenir cap benefici de la  comparació, es va marejar.

-Companys -digué amb irritació-: posar dificultats perquè sí, és contrarevolucionari. Si es  mira bé, el comitè ja existeix: som nosaltres. Això els va afalagar. Els entrà de sobte una grata sensació de poder i ja es veien tots  resolent els problemes personals amb un gest o una mirada. Encara més: una de les preocupacions  d'aquells dies, la por de les autoritats, va disminuir fins gairebé desaparèixer. No era igual que la  policia es trobés amb una gent escampada, o bé que li barrés el pas un comitè. Partint de la base de la força legal que els acabava de caure del cel com una mena de  miracle, no els va costar gens d'excitar-se. Dos d'ells van començar a discutir i a estirar-se la roba  per veure qui es quedaria el panteó amb els ciris de gas. Manuel Zetina els va separar amb la  guitarra. -Farem un nou repartiment valent-nos d'un sorteig! -digué.

La idea els va alegrar. Creien cegament en la màgia de la sort, la qual trucava a cada porta,  almenys una vegada a la vida. Com que ningú d'ells no tenia la sensació d'haver rebut mai la  misteriosa visita, es concediren tots unes grans oportunitats i sortiren del porxo amb les cares  il luminades, per portar la bona nova als qui, amb sostre de pedra i tot, seguien considerant-se  oprimits.

En el transcurs d'unes poques hores, Lalo Nevares va viure l'amarga experiència dels guies que es  queden inesperadament sense poble. Refusà amb un gest de dignitat ferida el lloc que li oferien al  comitè -com a un més i prou- i va oposar-se al sorteig, el qual li semblava poc seriós en vista del  lloc i de les circumstàncies. Però Lalo ja no tenia cap força. Experimentava la humiliació que ell  havia imposat a don Cosme, pocs dies abans, i l'ajupia el pes de la seva obra, la qual li queia al  damunt amb una manifesta brusquedat.

A Lalo Nevares va tocar-li un panteó de la classe mitjana benestant, que potser en un altre  cementiri hauria brillat per les mènsules que adornaven la façana, però que allí feia la impressió de  quedar curt. Era fosc, mal ventilat, i l'espai interior difícil d'aprofitar. A més, per a Nevares  significava anar molt a menys i adolorit com estava per la ingratitud humana, decidí d'abandonar  el camp.

En veure'ls, a ell i la Lupe, encaminant-se cap a la porta, don Cosme va experimentar la  dolçor de la venjança satisfeta. Els aturà i, en un to mofeta, digué:

	-Sou els primers estadants d'aquest recinte que veig sortir d'aquí!

Tanmateix, la parella tenia una aparença tan desolada, que el vell va compadir-se'n:

-Però sortiu a temps. Les pluges disminueixen i les aigües han baixat pertot arreu. Estic  segur que aviat vindrà la policia...

Insòlitament amable amb els enemics que fugien, el guardià els va dir encara que si volien  deixar una part de la seva impedimenta i fer dos viatges sense anar tan carregats, ell tindria cura  de les coses que deixessin. Però la parella ni tan sols sabia on anava, ja que no ho havien decidit  amb exactitud. Potser a casa del compare Apol linar, potser a casa de la cunyada Marga. Qui sap!

S'acomiadaren, ell alçant una mà i ella movent el cap d'una manera quasi imperceptible. Van  emprendre la calçada seguint a petites passes la vora de pedra, perquè al centre hi havia encara un  bon gruix de fang. Lalo tenia la ment ocupada per negres pensaments i la seva dona meditava  sobre un fat que es repetia sempre: les esperances o les il lusions realitzades no duraven mai gaire  i a cada ascens corresponia una caiguda de més enlaire. En el fons, ella no se n'estranyava, perquè  així era l'experiència acumulada, fins on arribava el seu record. S'aturaren en passar pel barri de barraques. L'aigua es retirava amb rapidesa, tot deixant  una espessa capa de llot; la barreja era tan gran que no pogueren localitzar la seva casa o allò que  en pogués haver quedat. 

Els envaí la nostàlgia i, poc després de reprendre la marxa, trobaren una  caravana de camionetes blaves i de jeeps que es dirigia cap al cementiri. Els cotxes anaven plens  de gendarmes amb l'equip de servei; en veure'ls, la Lupe va fer un sospir d'alleujament i digué: -Així, don Cosme tenia raó. Però Lalo Nevares, que havia viscut la meravellosa experiència del creador enamorat de la  seva obra, va sentir que la rebel lia se li enfilava per l'ànima. Contemplà per darrera vegada les  creus, els cimboris i l'àngel de pedra, i amb lentitud, marcant cada paraula, va dir: -No sé ben bé com anirà. No sé, tampoc, com explicar -t'ho. Però vindrà un dia que els  cementiris seran per als vius. Lalo ignorava que, de vegades, Déu posa la profecia en llavis dels humils. Com un teló de  fons massa gran per al seu minúscul drama, la ciutat a la qual s'acostaven anava teixint ciment i  acer, posava llosa sobre llosa, per empresonar subtilment uns quants milions de persones que  tenien, com ells dos, la il lusió de les parets segures.

GENT DE L'ALTA VALL

Fortuna lleu

A l'entrada d'una barraca sota una gran estructura metàl lica, Trinidad Romero deixa  passar les hores lentament. Va embolicat amb una manta que li tapa mitja cara i l'única cosa que  deixa visible són els ulls, bellugant-se al centre de l'escletxa que formen el barret i la manta. Sent trucar a la porta de l'obra i s'aixeca calmosament, camina a poc a poc i pregunta qui hi ha. -Sóc jo, el teu compare. -Deixa'm entrar. Un baf de tequila envolta el visitant. Té una embriaguesa pesada, toixarruda. Trinidad es torna a asseure, amb una certa indiferència i pregunta: -Què s'explica? L'altre s'embarbolla, no pot confegir les paraules i amb treballs aconsegueix dir que està  disposat a matar qualsevol persona que hagi tingut tractes amb els gringos. -Seu, home, seu. Trinidad no en fa cas. Amb un tros de fusta remou les brases de la foguera amb la qual  s'escalfa i mira amb la mirada perduda, com si estigués sol. L'embriac l'agafa pel braç, amb  violència. -No sé per què em sembla que tu hi has tingut tractes! Se'n desempallega d'una revolada i el seu amic cau de cara enlaire, d'una manera  grotesca. -Apa, vés-te'n. Deixa'm estar. Em sabria greu perjudicar-te. Però l'amic, tretzener, s'alçà fent tentines i l'abraça. Forcejant, Trinidad s'acosta al foc i es crema  un turmell. El dolor l'encega i, sense pensar res, agafa un tub de ferro i pega amb totes les forces  al cap del seu compare, que cau bocaterrosa i resta amb els ulls oberts. 

Trinidad es queda una bona estona dret, quiet. Finalment, es treu el barret de palma i es  grata el, clatell. -Ah, quin home! -diu, dirigint-se amablement al cos immòbil-. Sempre buscant-se dificultats... S'ajup i el sacseja: «Eh, Lalo! Em sents?» Li sembla que es belluga una mica i amb el  mateix tub li dóna dos cops més. -Pobret! Perquè no pateixi. Després, es lliura a la meditació. Camina d'una banda a l'altra i s'atura, ara i adés, davant  d'una rasa a mig omplir de ciment. Quan arriba a una decisió, s'agenolla al costat del cadàver de  Lalo i li regira les butxaques; en treu unes quantes monedes de coure, un ganivet, la cartilla militar  i una petita ampolla de tequila, amb una mica de licor. L'alça a contraclaror per mirar la quantitat  de líquid que conté i amb un somriure bondadós comença a beure a glops, sense pressa, assaborint  i passant-se la llengua pels llavis. Quan acaba, fa un sospir de benestar i torna de seguida a la seva diligència. Agafa els peus  de Lalo, per arrossegar-lo, i aleshores s'adona que porta unes sabates gairebé noves. S'asseu i  posa les seves soles contra les soles del mort, per comprovar la mida, i veu amb pena que les  sabates li vindrien folgades. Ja no es distreu més i llença el cos del seu amic dins d'un dels fossats, cobrint-lo amb  ciment. Utilitza una pala per allisar curosament la superfície i quan el seu treball el satisfà, es treu  el barret, plega les mans amb unció i resa per l'ànima del desaparegut. Una vaga malenconia li  talla el respir: en poc temps ha perdut dos dels seus millors companyons, sempre en  circumstàncies tràgiques. I aquest d'ara, tan jovial quan tenia la bona i tan hàbil tocant la  guitarra...

No se li acut res més i acaba així l'oració fúnebre. Immediatament s'aplica a donar forma precisa a  una idea que li fa anar el cor a batzegades: haurà d'avisar la Lupe, l'amant de Lalo, i, si s'hi avé i  les coses són propícies, procurar per ella. Abandona l'obra sense inquietud; no hi entra mai ningú i el més probable és que quan hi  torni ho trobi tot igual. Fa una nit freda, amb les ratxes d'aire tan pròpies de la vall de Mèxic. A les deu de la nit,  l'avinguda de San Juan de Letrán comença a declinar i la poca gent que hi transita ho fa  silenciosament; el xerricar de les rodes d'un tramvia i el so apagat d'una música mecànica  acompanyen els pensaments de Trinidad. La Lupe viu al barri de Portales i ell s'encamina cap a la  parada de l'òmnibus que el conduirà fins allí. I reflexiona de la manera desmanyotada que li és  permesa; clou els ulls i s'imagina la figura de la Lupe, que sempre sembla que vagi a mig vestir,  amb aquell gest tan seu d'estirar-se la roba perquè no li surti el pit. Pel camí, els sotracs del vehicle l'ajuden a enfonsar-se en una somnolència agradable. 

El  petit turment de no poder donar forma a una idea que li vagareja pel cervell el té inquiet, però  d'una manera atenuada, llunyana. Baixa de l'òmnibus, travessa dos carrers i entra a la casa de veïnat de la Lupe; creua el pati  apartant la roba estesa humida i s'ha d'ajupir dues vegades perquè els filferros li fan caure el  barret. Al replà de l'escala trepitja un gos, que el sobresalta i l'irrita fins al punt de llançar-lo  contra un safareig d'una puntada de peu. Dóna tres cops a la porta, tan febles que no els pot sentir ningú. Espera, espera  pacientment i al cap d'uns quants minuts torna a trucar, amb la mateixa timidesa. La tercera  vegada colpeja amb més força i a dins s'encén un llum. La porta s'entreobre i ell diu:

-Sóc Trinidad Romero. La dona el fa passar. Porta un vestit cenyit, que s'ha posat a corre-cuita, i res més a sota.  Trinidad se la mira, resseguint-la lentament amb els ulls; ella alça els braços per arreglar-se els  cabells i l'home li contempla les aixelles amb admiració. La Lupe somriu: -Quin miracle! -Doncs venia a dir que el Lalo ja s'ha mort... Ella deixa caure una agulla de ganxo que aguantava amb les dents i esbatana els ulls. Es  queda quieta una bona estona i després pregunta: -Però com? Què ha passat? -Estava de Déu. Se l'ha emportat la trampa. Això ho explica tot i la Lupe s'aclofa damunt d'una cadira, agafant-se el cap amb les  mans. «Ara que ens anàvem a casar per les dues lleis», diu entre sanglots. I ell, que volia replicar  alguna cosa, es domina per no tacar la memòria del difunt. 

Mentre respecta el dolor de la dona - ara silenciós- Trinidad es fixa en un retrat de Lalo penjat a la paret. «Així que podràs, te'n faràs  un d'igual.» La idea el fa somriure, però un sentiment confús de delicadesa l'obliga a tapar-se la  cara amb el barret. -A quina Creu el tenen? A la verda o a la roja? -pregunta la Lupe. -A cap. -Però on és? -Qui sap!... -Doncs l'hem de vetllar. Nosaltres som gent. Algú deu saber on és. -No. No se sap. Ja veus com era de reservat i de difícil d'entendre, de vegades. -Però és segur que s'ha mort?  -Seguríssim. Mira... Li allarga la cartilla militar de Lalo, i la presència d'un document oficial, encara que no  necessàriament relacionat, li fa desaparèixer tots els dubtes. Trinidad, tot arrugant el barret amb les mans, diu amb un aire impersonal: -Jo deia que algú hauria de venir a viure aquí... -Sí, és clar. Una pobra dona, tota sola... I, a més, la despesa de la casa... -Quant puja? -Quatre pesos diaris. Ell abaixa els ulls i pensa durant una bona estona. Després es mira la Lupe i tracta  d'endevinar la seva carn forta i bruna sota la poca roba. -A mi em convindria -diu finalment. -Però fixa't el Lalo, tan complert, ara que ens anàvem a casar per les dues lleis... -Més endavant, si ens avenim, ens podríem casar pel civil. Per l'església no, perquè la  meva senyora encara viu. Ja saps que quan la vaig treure de casa se'n va anar a Querétaro, amb  una germana seva. -Sí, és clar. Trinidad es va impacientant i a mesura que la conversa s'allarga suporta menys l'espera. Ja  no pot més: s'acosta a la Lupe i, d'una bursada, li esquinça el vestit. Pugnen breument i ell l'ajeu a  terra. Li dóna un cop fort a la cara, amb la mà closa, i ella cedeix.

L'endemà, de bon matí, Trinidad surt al carrer. Té una idea fixa: quatre pesos diaris no els  donarà pas; tres i mig, o millor encara tres justos li semblen una quantitat raonable. Arriba a l'obra abans que els primers obrers i constata que ningú no hi ha entrat durant la  seva absència. Mira de reüll el fossat i, lentament, s'apodera d'ell la sensació de la pròpia  importància. És llest i valent. Somriu només amb la meitat de la boca, perquè té el sentiment  profund, ancestral, de dissimular les seves emocions. Va arribant la gent, i un dels capatassos pregunta: -Qui ha tocat aquesta rasa? -Qui sap! El capatàs no pregunta res més i les brigades es posen a treballar. Al cap de poc temps el petit  escenari ha sofert una transformació prou gran perquè, quan arribi l'arquitecte, no pugui sospitar  res. En confegir aquest pensament, Trinidad té un record amb una espuma de tendresa per Lalo:  «Aquí descansarà bé, pobret.» I com que els fonaments han estat beneïts, li fa l'efecte que no li  faltarà res.

Normalment, així que arriben els homes a l'obra, Trinidad se'n va. Però els dies de paga,  com avui, ha d'esperar l'arquitecte amb els diners, i les hores li semblen particularment llargues.  Ara es distreu pensant en la Lupe i repassa la intimitat compartida. Torna a somriure d'aquella  manera lleu. Heus ací que no ve l'arquitecte, i en lloc seu acut l'ajudant, amb una cartera negra sota el  braç. S'asseu davant d'una taula i comença a ordenar els sobres que contenen els sous. Trinidad  s'hi acosta sense presses, es descobreix i recorda que, com que ell ja ha acabat la seva feina, el  paguen sempre abans que els altres. L'ajudant no coneix bé les coses, però no ho vol donar a  entendre i aparenta un gran aplom. Separa una bossa de les altres i llegeix. 	-Armida Morales? Trinidad no afirma ni nega. El seu mutisme respectuós tant pot significar una cosa com  l'altra i ell espera sempre algun avantatge que no representi esforç. L'ajudant li dóna el sobre i ell  estampa una signatura il legible a la llibreta que li allarguen. Armida Morales és el guardià del material i en el sobre hi ha vint pesos més dels que  correspondrien a Trinidad. Ell ja sap que l'error es descobrirà aviat i que li demanaran comptes.  Però, qui sap! Dirà que no sap res de res i es defensarà emparant-se amb la seva ignorància. El  que cal és despendre els diners de seguida, perquè quan se n'adonin ja no hi hagi res a fer. Que els  hi descomptin en dues setmanes, si volen!...

Li ve la idea de comprar un regal per a la Lupe i es dirigeix cap a una argenteria per davant de la  qual passa sovint. L'amo de la botiga, des de darrera el taulell, discuteix amb un inspector  d'hisenda i està visiblement excitat. Gairebé sense veure'l, despatxa a Trinidad, que tria un  braçalet amb monedes penjades i paga amb un bitllet de cinquanta pesos. El botiguer li torna el  canvi, tan d'esma que li dóna deu pesos de més. Trinidad ho veu però no s'immuta: agafa els  diners i els posa al sobre amb un aire tot natural. A fora, es congratula altra vegada del seu avisament. I pensa de sobte quelcom que li  sembla degut: si les coses continuen anant-li de cara, portarà un ciri a la Verge d'Acatitlan. Abans de seguir camí, amb les seves passes curtes i el seu posat humil, Trinidad referma el  compromís traient-se el barret de palma i senyant-se devotament amb la bossa de la paga.

La vetlla de donya Xabela

Donya Xabela, un matí, tornant del mercat carregada amb la compra, va caure de  l'òmnibus i es produí ferides de tanta gravetat que va morir al cap de poca estona. Ja tenia molts  anys i el seu cos encongit, ressec, va quedar exposat a la curiositat pública fins que una  ambulància el recollí per portar-lo a l'Hospital Juàrez. Allí acudiren el seu fill i la seva nora, la Marga, la qual, en veure el cadàver i tenir  l'evidència de la mort, experimentà una inefable sensació d'alleujament. Les dues dones no tan  sols no s'havien avingut mai, sinó que s'odiaven amb tota la força que en casos així proporciona  un curt enteniment. Des de la seva boda la Marga no s'havia sentit mai del tot mestressa de casa  seva, i vet aquí que aleshores, en virtut d'un inesperat tombant de la sort, desapareixia una nosa  que semblava definitivament encastada en la seva habitud. Plorà, doncs, d'alegria i d'agraïment i  aprofità les llàgrimes per a fingir condolença. Va prémer el braç, del seu marit, a qui la pena havia  deixat sense esma, i prengué la iniciativa de les diligències que es feien necessàries. Preguntà a un metge si ja es podien emportar la difunta, per vetllar-la a casa seva com era  degut, i quan li contestaren negativament -perquè calia procedir al tràmit legal de l'autòpsia-, la  Marga tingué un sobresalt. -Que no és ben morta? Que es pot fer alguna cosa, encara?

Tot afirmant la fatalitat, el metge va tranquil litzar-la. Tornaren, doncs, a casa seva i a l'home va  entrar-li de seguida la rara pruïja de construir un cadafal. Ell era fuster, i vivien i treballaven en la  planta baixa d'un edifici de veïnat, en el barri de Santa Maria.

Quan els veïns van assabentar-se que donya Xabela havia mort en accident, començaren a  desfilar silenciosament o parlant en veu baixa. Gairebé tots ells preguntaven si no portarien donya  Xabela, si no la vetllarien a casa. I la Marga contestava invariablement:

-És clar que sí! Nosaltres som decents. És la mare de l'Apol linar... L'Apol linar, el fuster, semblava no adonar-se de res i muntava el seu cadafal com si  estigués sota la llum d'una inspiració. Va treure uns cobrellits i unes cortines, un xal de la seva  dona, uns gerros d'Oaxaca, una gran estampa de santa Isabel, unes boles de vidre i unes garlandes  que guardaven per a l'arbre de Nadal, i procurava arreglar-ho tot amb harmonia. Treia i posava  les coses, s'allunyava per veure l'efecte que produïen i no es cansava de fer canvis fins que  quedava content del resultat. Va enviar un noi que l'ajudava a comprar flors i ciris, i mentrestant  preparà uns canelobres, amb un remarcable enginy.  Cap a migdia, es presentà el seu compare Xon, que ja sabia la notícia i el qual, en veure  els preparatius, el desenganyà amb unes quantes paraules: -Donya Xabela, no us la deixaran vetllar aquí. Com que ha mort d'accident, el més  probable és que passi directament de l'hospital al cementiri. L'Apol linar va quedar desolat i no es resignava. Deia que sempre, tots els morts de la  família havien estat vetllats a casa, i que no podia ésser que precisament la seva mare quedés al  marge d'aquest costum. El compare Xon respongué que ell tenia determinades influències i que possiblement amb  cinquanta pesos ho podria arreglar tot. El fuster va treure uns bitllets d'una capsa de tabac que  guardava en un armari, va comptar-los i digué: -Falten cinc pesos. Posa'ls-hi tu i després ja ho arreglarem.

Tot just acabava de sortir el compare que va arribar l'aprenent amb els ciris i les flors.  L'Apol linar, després de col locar els ciris en els canelobres i d'arreglar els nous elements, posà  unes quantes eines en una bossa de roba i manà l'aprenent que anés al Mont de Pietat a pignorar- les. La Marga advertí que haurien de comprar alguna beguda i menjar per als amics i parents que  assistirien a la vetlla i llavors l'home va treure el motor elèctric d'una petita màquina del taller i va  donar-lo al noi, perquè l'ajuntés al destí de les eines. Li allargà, a més, el seu rellotge de polsera i  el xicot digué que amb tot allò no el deixarien pujar a l'òmnibus o bé que, en tot cas, no sabria  com portar-ho. La Marga demanà cinc pesos a una veïna comare seva i va donar-los a l'aprenent  perquè agafés un taxi.

La gent acudia atreta pel fet divers. Si donya Xabela hagués desaparegut de mort natural  pocs haurien passat de la més formulària cortesia. Però aleshores tothom volia saber què havia  passat, si la culpa era del xofer o de la dona, si pensaven demanar indemnització a la companyia  de transports i si la senyora havia deixat d'existir al carrer mateix o a l'hospital.

La Marga contestava pacientment totes les preguntes i anava repetint les mateixes  respostes, afegint aquí o allà petits detalls per a fomentar una llegenda de barri. Ella, que portava  de sempre una vida de relació insignificant, anava descobrint el gust de sentir-se objecte d'una  atenció tan generalitzada. A mitja tarda, arribà el compare Xon amb dos macips que duien una caixa de fusta amb  donya Xabela a dins. L'Apol linar, que no sortia d'un mutisme sorrut, acumulant incansablement  en el cadafal totes les coses de colors o simplement que brillessin posades al seu abast, rebé el  cadàver exterioritzant una pena real i commovedora. Va manar que destapessin el taüt i que fos  col locat convenientment damunt del túmul. Ja en possessió de tots els elements encaminats a  aconseguir el seu propòsit final, el fuster va treure alguns ornaments i n'afegí d'altres -més aviat  tendia a això darrer- i tota la necrofília pròpia de la raça s'anava expandint pel veïnat a través  d'aquell homenatge filial. La gent compareixia amb un posat transcendental, gairebé caminant de  puntetes, i tothom ajudava. Algú va encendre els ciris i d'altres portaven més flors, o estampes o  petites llànties de cera que col locaven amb respecte al voltant del monument bastit per  l'Apol linar.

Donya Xabela estava horrible. Tenia el rostre tumefacte, moradenc, i una expressió  repulsiva. Una senyora amiga va acostar-s'hi, la contemplà durant una bona estona i després, en  una exaltació de polidesa, va dir:

-Està molt bé. Molt bé que està... No sembla morta.

La Marga, abaixant els ulls com si fos objecte d'un elogi immerescut, respongué: «Favor que  vostè ens fa, senyora», i tot seguit va tapar-se la cara amb un xal, humilment.

Va arribar el noi, portant els diners obtinguts en el Mont de Pietat. Aleshores compraren vi de  fruites, pulque, unes ampolles de tequila i alguns comestibles, amb tot el qual la nora preparà el  que calia per a la deguda atenció dels participants al condol. Després, va rebre dues dones velles  que s'oferien, segons el costum, a plorar durant la vetlla. Demanaven deu pesos i els aliments,  però ho arreglaren per menys i començaren a plorar. L'Apol linar, sobtadament exasperat pels  planys, els digué que si no ploraven baix les mataria, i el compare Xon se l'emportà a una peça  contigua i li féu les reflexions adequades: la vida i la mort, sempre juntes, i la resignació com a  única defensa per a enfrontar-se a totes dues.

-És que és terrible veure aquella santa allí estirada, quieta, i jo sense poder fer-hi res - digué l'Apol linar. Feia estona que repetia la paraula «santa» aplicant-la a la seva mare i ell mateix anava  caient sota la suggestió d'aquest qualificatiu. I havia acabat per estendre-la als altres i al voltant  del cadafal ja es parlava amb veneració de la santa de donya Xabela. S'elogiava el seu esperit de  sacrifici, la tenacitat que havia tingut mantenint-se sempre soltera, per a dedicar tota la seva cura  als seus fills, que de grans no havien respost com ella es mereixia. Per no haver-hi prou cadires, la gent a peu dret, omplia el dormitori, el taller, la cuina i ja  hi havia un petit grup davant la porta de la casa. Moltes de les persones eren desconegudes:  atretes per les exèquies s'hi havien incorporat bonament i menjaven i tenien un vas a les mans i el  posat compungit de tothom. Alguns, amb una superior capacitat d'adaptació, feien elogis de  donya Xabela. La Marga anava de l'un a l'altre, omplint vasos, servint menjucs i dirigint tot el tragí de la  vetlla. Se sentia feliç, important, no envejava ningú. Sempre havia desitjat tenir gent a casa, en el  curs d'una festa o del que fos que li permetés una certa il lusió de societat, i aleshores ho  aconseguia per primera vegada, després de somiar-ho tant. En una ocasió, es va sorprendre  perquè, tot passant amb una safata a les mans, va remerciar amb una mirada donya Xabela, pel fet  d'haver-se mort i de donar-li el gust de fer els honors de casa seva com a mestressa.

A mesura que bevien, els visitants anaven alçant la veu. Un d'ells, un home tímid que  ningú del veïnat no coneixia i que es trobava allí per atzar, portava una guitarra i tota la seva  preocupació semblava ésser no tocar les cordes, que cap persona no s'hi acostés per a evitar que  els sons poguessin trencar el recolliment de l'acte al qual assistia. La primera copa de tequila que  es va prendre li envermellí els ulls. En prengué o dues més i seguí anant d'una banda a l'altra,  conservant el seu sentiment de solitud. Li donaven empentes involuntàries i ell seguia protegint la  guitarra, mostrant un invencible apocament. Sense proposar-s'ho, es va trobar al costat de la  caixa i es quedà contemplant el cadàver, amb una fixesa impressionant. De sobte, va alçar la  guitarra amb les dues mans, llançà un crit de «Maleïda vella!» i descarregà l'instrument amb totes  les seves forces damunt la difunta. La guitarra quedà desfeta i, amb l'aire desplaçat en prendre  impuls va apagar-se un dels ciris. El mocador lluent que duia de toca donya Xabela, per tapar una  incisió que li havien fet a l'hospital, caigué de gaires i en un instant l'ordre pacientment  aconseguia, el to solemne i funerari pel qual tant s'havia escarrassat l'Apol linar, prengué l'aire  d'una festa incivil. Algú va abraonar-se damunt de l'home tímid i anava a generalitzar-se la batalla  quan la Marga agafà el desconegut pel cinyell i va arrossegar-lo fins al carrer. L'Apol linar no s'havia adonat de res i explicava al compare Xon que, si hagués tingut  guix, hauria fet un pis més al cadafal. Repetia tretzenerament les virtuts de la morta i deia que  quan les preocupacions l'empenyien a beure massa, la santa dona es tancava a la seva cambra i  procurava fer, només, l'enrenou indispensable.

A entrada de fosc disminuí el parloteig i els menys aficionats a les vetllades funerals  començaven a retirar-se. La Marga els volia retenir, explicant que aviat es presentarien els  empleats de l'agència d'inhumacions, als quals es referia, veladament, com si constituïssin una  atracció digna de veure's. Una bona part dels visitants, però, desfilà per darrera vegada davant del  fèretre i alguns digueren encara una galanteria final a donya Xabela.

Poc després es presentà un enviat de la funerària. La Marga s'havia imaginat que hi anirien,  almenys, dues persones, i tingué una certa decepció. L'home, amb un posat de silenciosa  eficiència, va donar dues o tres voltes a l'entorn del cadafal i preguntà qui l'havia construït. -Jo -contestà l'Apol linar amb orgull-. Sóc mestre fuster. L'empleat volgué saber si estaria disposat a fer cadafals per encàrrec i quant cobraria, però  ell li contestà que l'impuls creador havia de sortir del cor i que coses com aquella no tenien preu.  De totes maneres, va guardar curosament la tarja que li allargà l'inhumador, per si algun dia es  repensava, i tot seguit es dedicaren a arreglar els detalls de l'enterrament. Van quedar que  l'endemà, de bon matí, l'agència passaria a recollir el cadàver. Va iniciar-se, amb les hores de la nit, una nova manera de captenir-se. La gent seguia  aguantant les copes i mastegava i engolia sense cansar-se. Vivien el moment en el qual el seny  encara intentava moderar els efectes de l'alcohol, però ja sense entusiasme, donant al posat de  cadascú una afectada gravetat. Innombrables petits reductes de l'enteniment estaven a punt de  rendir-se i els signes reveladors perdien la timidesa inicial.

Un veí va començar a cantar una cançó  trista, que podia semblar convenient perquè parlava de dues morts sentides i del retorn a la terra  de les despulles mortals. No obstant això, la tonada va desvetllar a algú el record d'una altra  cançó, que exaltava la gesta d'un genet que, sense descavalcar, havia passat el portal d'una  església per raptar una dona casada. Començà, doncs, a cantar-la, i unes quantes veus  l'acompanyaren. L'Apol linar seguia el compàs amb el peu dret, i en intentar fer-ho amb els  braços, vessà la seva copa, i el compare Xon la hi tornà a omplir. La Marga experimentava el fenomen del naixement d'un amor universal. Contemplava els rostres  dels visitants i sentia que els estimava molt a tots i que difícilment podria viure sense tenir-los a  prop. Vaiverejant, els seus ulls toparen amb el cos inert de donya Xabela, i sofrí la batzegada  d'una nova tendresa. Si sempre hagués estat com ara, quieta i callada, com s'hauria estimat donya  Xabela! Des de les seves plantes, se li enfilà pel cos un bombolleig indefinible i se li humitejaren  els ulls. Dominada per un impuls, s'agenollà al peu del cadafal i va abraçar-s'hi, d'una manera tan  impetuosa que ocasionà el despreniment d'un enfilall de boles de vidre, que caigueren a terra i es  trencaren. L'Apol linar va alçar-se d'una revolada i estirà la seva dona pels cabells. Havia passat de la  seva vaporosa felicitat interior -amb la pena per la mort de la seva mare com un paisatge  entranyable perdut entre la boira- a una indignació sense mesures. Va apartar la Marga amb una  puntada de peu i s'afanyà tot seguit, amb l'amorosa sol licitud d'abans, a arreglar el túmul.  

Tragué unes llànties de la capçalera i va posar-les a un costat. Però ja no tenia la lucidesa del  principi i la seva inspiració no l'ajudava. En comprovar la pobresa dels resultats obtinguts, es va  asseure novament i començà a sanglotar, tapant-se la cara amb les mans. Les hores de la nit transcorregueren amb alternatives d'exaltació i decaïment. En dues  ocasions, l'Apol linar volgué pegar a la seva esposa, però acabaren abraçant-se, mentre ella  murmurava: -La teva pobra mare, tan santa, tan santa!... La llum del nou dia va entrar per una escletxa, avançà a poc a poc i va enfilar-se pel  cadafal, omplint-lo de titil lacions. El compare Xon s'havia adormit i un veí va despertar-lo,  perquè amb els seus roncs disminuïa la seriositat desitjada. La Marga recomençà la distribució de begudes i menjars, coincidint amb un general  deixondiment, i tornà a sentir la seva importància de mestressa. Alguns dels assistents a la vetlla  es trobaven malament, i ella va donar-los remeis casolans i tenia per a tothom paraules plenes  d'aptitud social. 	Quan, a punta de matí, es presentà el personal de la funerària amb una camioneta negra  que ostentava palmes de fusta tallada als costats, la Marga els pregà que s'esperessin una mica.  Però aquella gent, és clar, no estava d'humor. Coneixia la jeia canviant de centenars de vetlladors,  després de nits enervants, i anava per feina. La dona demanà a l'Apol linar que procurés un  ajornament del tràmit, i el fuster -a qui la claror diürna havia donat un nou estil de transcendència-  va posar-se a discutir amb els empleats, els quals al legaven que havia prescrit el termini i que  tenien l'obligació d'emportar-se el cadàver. Amb l'entossudiment comú a indis i mestissos, encetaren una tediosa baralla verbal. Per fi,  en veure's inferior en raons, l'Apol linar empenyé amb les mans un dels seus oponents i  s'estengué de seguida una lluita a empentes, breu perquè el fuster va rebre el reforç, dels seus  amics i veïns per a expulsar els homes que ell mateix havia contractat. Els van treure al carrer i  tancaren la porta, assegurant-la per dins amb tota mena d'artificis. Va quedar-los una moral bel licosa i estaven visiblement excitats.

Convingueren a retenir  el cadàver al preu que fos, i s'afanyaren en preparatius de defensa. Però els altres no estaven  tampoc disposats a cedir. Els movia una qüestió d'amor propi: mai no havia deixat d'efectuar-se  un enterrament confiat a la seva competència i, a més, algú esmentà de passada la llei com a aliada  d'ells i això els donava un gran suport. Per altra banda, amb el seu cop d'ull de coneixedors,  s'adonaren que donya Xabela no estava per a dilacions sentimentals i que pel bé de la salut pública  convenia enterrar-la de seguida. Van avisar per telèfon la delegació de policia més pròxima i al cap de poca estona es  presentà un jeep amb uns quants uniformats. L'Apol linar contestà al sergent que el comminava a  rendir-se que, a les bones, no entrarien mai. Sentia com si aquell moment constituís la motivació  de tota la seva vida i un llevat d'heroisme l'enfortia. Una de les dones començà a plorar i van tancar-la a la cuina. El compare Xon parlava  d'experiències semblants viscudes durant la revolució i va fer dos o tres intents per a prendre el  comandament. Però l'Apol linar no deixà que ningú passés per damunt de la seva autoritat,  derivada del fet de ser fill de la difunta i el constructor del cadafal. La Marga era l'ànima d'aquell intent desesperat. Ho veia tot i acudia a tot arreu on feia  falta. Quan senti que, des de fora, colpejaven la porta rudement, amb algun objecte pesat, va  adonar-se que la fusta aquella no aguantaria gaire estona. Llavors, s'abraçà al seu marit i, cridant,  li digué: -No deixis que te la robin, la teva mare, Apol linar! De mare només n'hi ha una... Abans  que te la prenguin, crema-la! Cremar-la! Tots comprengueren la grandesa d'aquesta iniciativa, i quan l'Apol linar  començà a acumular encenalls al peu del cadafal, tothom ajudà. De sota un banc de treball, el  fuster va treure una llauna de petroli i va ruixar el monument funerari. 

Després, tingué un gest de  llegenda: amb una capsa de llumins a les mans, es dirigí als de fora i els digué: -Si intenteu entrar,  calaré foc a tot! Per un moment, els cops a la porta van cessar. Però després reprengueren amb més força.  Llavors, l'Apol linar encengué un llumí i va llançar-lo damunt els encenalls. Una gran flama s'alçà  al voltant de donya Xabela i el foc va estendre's amb rapidesa. Cremà la fusta, la roba, els  ornaments del cadafal i avançà per tota cosa combustible, amb una avidesa d'insecte. Si des de l'altura on devia trobar-se, donya Xabela hagués pogut veure la seva festa funeral,  contemplant tot el barri agitat, l'eixam de petites figures movent-se amb esverament, i sentir les  sirenes dels bombers i la bonior de centenars de veus, no hauria pogut evitar un reprovable  sentiment de vanitat. Hauria vist l'anunci del foc, pels braços de fum que sortien per portes i  finestres, i el foc mateix apareixent de sobte al carrer i apoderant-se d'una parada de fruites. I el  seu fill Apol linar, conduït per dos membres de la Creu Roja, espernegant i resistint-se a desgrat  de tenir els cabells encesos. I la seva nora Marga, amb la roba plena de flames, corrent i cridant  fins que algú la cobriria amb una manta. I tots els amics, parents i veïns que li havien fet una tan  amable companyia, contorsionats per aquella desgràcia. Però el que cridaria d'una manera especial l'atenció de donya Xabela, seria contemplar-se  ella mateixa en el centre de la pira, amb un posat serè i absent fins que el foc, estirant-li els  muscles del rostre, l'obligaria de primer a somriure, després a fer una ganyota grotesca i finalment  a adoptar el gest de reconvenció que feia sempre que els seus fills la contrariaven, per la violència  dels seus jocs infantils o bé, ja de grans, per llur difícil manera de viure.

Primera part d'Andrade Maciel

A cavall, per tota la zona de Morelos fronterera amb el Districte Federal, seguint la  carretera per «La Cima» i «Tres Marias», i més enllà, encara, en la fosca vall de Tepozteco,  endins de l'estat, Andrade Maciel va fer la revolució. Arribà a identificar l'olor de la transpiració  de la bèstia que muntava, i la del cuir dels seus pantalons cenyits, amb l'aire que respirava. Obscurament, Andrade Maciel portava a dins el pes de la raça. Aquell any que el general  Saldívar va reunir partidaris seus en un dinar, a Teotìhuacan, Andrade va separar-se dels grups i  passà una llarga estona contemplant la pedra tallada del temple de Quetzalcoatl. No podia  explicar-se què l'atreia, però una barreja de sensacions -pressentides unes i d'altres tan evidents  que li produïen esgarrifances- el tenia amb el cap acotat i el llavi inferior penjant, en una total  abstracció. Quan el general Saldívar va cridar-lo, amb un insult amable i deferent, Andrade Maciel no  el va sentir. Aleshores el general, que tenia fama d'ésser un gran tirador, va disparar-li uns quants  trets arran dels peus, de manera que les sabates van quedar-li grisenques per la pols que s'alçava  del paviment. Les vegades que el general dedicava aquesta atenció a algú -la qual cosa s'esdevenia  sovint, sobretot després de la bonhomia que li donava un bon dinar-, l'altre saltava amb el terror  reflectit a la cara i tots els compares reien. Però Andrade no es va moure.

Girà, només, el cap amb lentitud, va treure's d'un dels pòmuls un rasqui de pedra que se li havia  incrustat i s'eixugà la sang que va quedar-li a la punta dels dits amb el folre de la seva jaqueta  curta. Estava a punt de jugar-se la vida deliberadament amb uns mots irreparables, quan el general  va tornar la seva pistola a la funda, avançà ampul losament i va abraçar-lo tot donant-li uns cops  forts a l'esquena. Havien d'inclinar-se cap endarrera, perquè les ales amples dels seus barrets no  es toquessin. Des d'aquell dia, el general va mostrar-li més afecte. Sempre que parlava d'ell, deia: -És brau, Andrade Maciel. És brau...

Una de les vegades que entraren a Jicotepec, amb un estol de cavalls, Andrade Maciel va  trobar uns xais sota un cobert i preparà carn rostida a la manera autòctona. No se sap per quina  especial disposició de l'esperit, el general afirmà que mai no havia menjat una carn tan suculenta i  digué que li plauria tenir sempre a prop, en el curs de la campanya, aquell minyó tan valent i tan  útil. En aquella època, Andrade Maciel tenia divuit anys.  Des d'aleshores, se'ls va veure sempre junts. Quan incendiaren la safra de Zacatepec,  quan la derrota del coronel Ortega a Cuautla i en la jornada en la qual uniren les seves forces a les  del cabdill Zapata. Tots dos tenien una especial visió de les coses, que es caracteritzava per una  gran simplificació d'elements; sempre que s'acaraven a un problema i volien adoptar una manera  reflexiva, l'estupor els produïa un mal de cap persistent i els allunyava del tema. Acabaven  evadint-se'n fent crits com els camperols mestissos -l'indi no crida mai- o disparant les seves  pistoles enlaire o fent renillar els cavalls o bé (quan el problema que havien tractat de resoldre era  important) tirant el llaç, als homes o a les bèsties, per fer-los lliurar-se a unes rialles primàries que  ocupaven, sorollosament, el lloc de les idees. 

L'amistat entre ells dos, a desgrat de tot, no podia durar. De fet, era plena de  contrasentits, i a mesura que el triomf de la revolució es veia més pròxim, la diferència de graus  que els separava anava prenent estat oficial. Perquè Andrade no era res: havent començat com a  revolucionari, amb l'aurèola de l'home idealista, ara veia que una burocràcia incipient el convertia,  a força d'oficis i llistes de paga, en un simple soldat. I encara més: com que no estava adscrit a  cap unitat i se'l veia sempre acompanyant el general, de tant en tant se l'esmentava com a  assistent, qualificatiu que li produïa una vaga malfiança. Un dia, Andrade Maciel va trobar unes caixes de vi francès a casa d'un porfirista, i el  general se les va quedar. Aquest fet es convertí en un motiu permanent d'enuig. Sempre que  Andrade Maciel -fent ús d'un dret que li semblava indiscutible- demanava vi d'aquell, el general  rondinava tot escurçant-li la ració, fins que arribà a negar-l'hi totalment. Això s'esdevingué mentre la tropa vorejava el riu Atlaco. Els homes estaven exasperats  per l'abundor de jejenes, uns mosquits la picada dels quals ocasiona una pruïja que dura dies, i la  columna avançava a poc a poc, els cavalls amb el cap ajupit i els genets tristos, amb la tristesa que  de vegades s'empara d'un estol en el curs d'una guerra. Van acampar a l'ombra d'una arbreda, prop d'un revolt del riu, i el general ordenà que  descarreguessin una caixa de vi (ja només en quedaven dues) i que colguessin unes quantes  ampolles en la terra humida i fresca de la vorada. Penjaren les cananes en les branques baixes dels arbres, van alliberar-se del corretjam i  afluixaren les regnes de les bèsties. Els soldats es passaven de l'un a l'altre carbasses amb suc de  pinya fermentat i bevien amb la inexpressiva i continguda manera de fer dels indis. 

El general es protegia dels insectes onejant un faldellí de seda, la contemplació del qual li  evocava un record que el feia somriure, i de tant en tant s'alçava per temptejar el grau de frescor  de les botelles. La lassitud que sovint domina la gent en les regions càlides, donava a tothom la immòbil  figuració del cansament. Totes les ombres eren plenes. El murmuri de les velles, el so apagat de  l'aigua i la bonior de milers i milers d'ales diminutes donaven al paratge l'únic senyal de vida. Andrade Maciel, convençut que la justícia li feia costat, agafà una de les ampolles, la  submergí dues o tres vegades per netejar-la i la va alçar mentre pensava la manera de destapar-la. El general Saldívar s'incorporà. Va mirar-lo fixament i amb una veu suau, dominant-se, li  digué que no la toqués. L'altre no va contestar. Alçà més l'ampolla i va brandar-la mostrant-la a tothom per irritar  més el seu antagonista. Els homes contenien la respiració i es miraven, segurs que no valia la pena  d'intervenir, perquè no tindrien temps de res. Un d'ells, el qui de tots tenia la pell menys fosca, va  arrencar una tija i començà a mossegar-la amb un aire evident de desconcert. Andrade Maciel empunyà un coltell i amb la punta va posar-se a escarbotar el tap. Llavors,  el general va desenfundar ràpidament la seva pistola i d'un tret escapçà el coll de l'ampolla.  «Perquè no tinguis tanta feina», digué, sense perdre l'aparença d'un to gairebé plàcid. Andrade va  girar-se i amb un gest de burla -meitat de brindis, meitat de regraciament- començà a beure. Amb  un altre tret, el general esmicolà el que restava de la botella; un tros de vidre va ratllar la cara del  bevedor, repetint una escena semblant esdevinguda temps abans. 

Iradament, llançà contra el vell  militar el fragment del casc que li havia quedat a les mans i anava a escometre'l quan un grup de  soldats l'immobilitzà. Tot havia succeït amb una certa calma i un cert ritme lent interior. El general romangué  encara una estona amb la pistola a les mans, apuntant al rebel. Tenia els ulls envermellits i es passava repetidament la llengua pels llavis. El seu esforç per  pensar alguna cosa era evident, però s'inclinà per una solució dilatòria: manà que lliguessin el  culpable a la sella del cavall que portava el vi. Després, disposà la represa de la marxa i els soldats  començaren a sortir del bosc, sense pressa i amb el mateix silenci amb què hi havien entrat. Cadascú muntava la seva cavalcadura, menys el presoner, que seguia a peu, sotmès a les  estrebades de la corda que li immobilitzava els braços. Un oficial va preguntar al cap què pensava  fer amb Andrade, i el general, que mentre es gronxava amb el pas curt del cavall s'inclinava a  prendre's les coses amb una especial mesura, li contestà alçant la veu, perquè el sentís tothom: -El pres tindrà totes les garanties. Al primer poble on arribaré, serà jutjat per un consell de  guerra i afusellat immediatament. El pres, cap jup, seguia amb una sorda irritació. Ni tan sols sentí les paraules del seu  superior, perquè en aquells moments somiava, mig cloent els ulls, amb venjances que podrien  endolcir-li la vida: si pogués tenir el general a la seva mercè i punxes de maguei a l'abast de la mà!  O bé -i això, pensà, seria millor encara- ratllar-li tot el cos amb la punta d'un matxet, untar-lo amb  mel i deixar-lo amarrat en un arbre, a Tequesquitengo o a Zempoala, o a qualsevol zona de  mosquits. Immediatament després una insatisfacció profunda li feia rebutjar una i altra idea, per  pobres, i sotmetia el seu cervell a una pressió angoixosa en recerca de revenges realment  satisfactòries. Entraren a Coamantla a mitja tarda, quan el sol encara feia reverberar les pedres. El clapoteig del  vi francès, el soroll de les poques ampolles que restaven, en topar, a desgrat del coixí d'herba que  les protegia perquè amb els sotracs no es trenquessin, omplia tot el món sensible del reu. No  pensava en la mort, i, per tant, no la temia; un dolorós malestar físic (les cordes que el  subjectaven, la set, la coïssor de la ferida que tenia a la cara) li augmentaven el seu odi primari, de  bestiola acorralada. Van lligar-lo a un arbre de la plaça, al costat de la font. 

Els nens i alguna dona vella  començaren a acudir i feien cercle al seu voltant, contemplant-lo sense dir res. El general disposà  que comencessin de seguida els preparatius per al consell de guerra, i va encarregar al més lletrat  dels seus oficials -al qual, precisament pels seus dots, tothom deia el «Periodista» que prengués al  seu càrrec l'organització del tribunal, recomanant-li que tingués en compte les lleis, però que  sobretot calia anar de pressa. Després, ordenà que traguessin de la caixa les ampolles de vi -les  quatre que restaven- i les posessin a refrescat sota el raig de la font. Andrade Maciel mirava el vidre verd dels envasos i les etiquetes despreses per l'acció de la  humitat giravoltant en el remolí del desguàs, amb els ulls inexpressius i les dents serrades amb una  rara persistència. Al voltant seu, el «Periodista» es movia activament, arrenglerant unes taules i  fent portar pels soldats bancs i cadires que ell anava ordenant posant-hi una gran atenció. De tant  en tant, s'aturava al costat del pres i li donava uns cops amistosos a l'espatlla, com volent-li  significar que ell, personalment, no compartia l'ofensa. Una de les vegades, el reu va esperar tenir- lo a prop per a donar-li una puntada de peu amb tota la força que li permetia el fet d'estar subjecte  per les lligadures. El «Periodista», mentre es fregava la cama, va dir-li rancuniosament que, al cap  de poques hores, aquelles botes les portaria ell. I també el seu barret d'ales amples i potser els  esperons de plata. Tot ho tenia vist i pensat. Es constituí el tribunal militar, amb una afectada gravetat. El «Periodista» formulà els  càrrecs contra Andrade, que seguia lligat a l'arbre, i un oficial del nord, artiller incorporat a la  columna amb l'esperança que un cop de sort els permetés apoderar-se d'alguna peça, inicià la  defensa. 

Escoltant-los, el general Saldívar s'impacientava. Finalment, no es va poder aguantar  més: s'ajupí per agafar una pedra i la llançà contra l'artiller, per cridar-li l'atenció. L'oficial va  girar-se amb un gest ràpid i Saldívar, fent sortir els llavis i pinçant-se'ls amb l'índex i el polze de la  mà dreta féu senyal que callés. Així, doncs, el judici fou ràpid i l'Andrade Maciel condemnat a  morir enfront d'un escamot format pels seus companys. Un aire de festa s'escampà per tot el poble. Havia de passar alguna cosa i les noies sortien  de les cases tapant-se púdicament amb les seves mantellines i acudien a la plaça, on començaren a  fer grups i a plànyer el reu. Els homes comentaven en veu baixa experiències semblants i tothom  es preparava bonament per a l'espectacle. Mentre es formava el piquet i eren revisats els fusells que servirien per a l'execució, el  general va acostar-se amb una cadira a les mans a l'arbre on romania el captiu i es va asseure.  Manà que li portessin una botella de vi francès, va destapar-la i començà a beure a petits glops,  fent en cada ocasió el gest de brindar adreçant-se a Maciel. Una de les vegades, li digué: - Ja veus el que et passa, per eixelebrat. Recorda que a Ticuman vaig fer-te la profecia que  acabaries així, tan ple de forats que ni valdria la pena d'aprofitar la teva pell. Va riure amb moderació -de fet, desitjava que l'acte estigués desprovist de solemnitat- i va  tombar el cap per veure quin efecte produïen les paraules que acabava de pronunciar, als seus  subordinats. 

Andrade Maciel va alçar la mirada i amb una veu opaca, gairebé sense passió, li contestà: - Només em mataràs. Només, només... Van començar a deslligar-lo, perquè l'execució tindria lloc enfront d'un mur que hi havia  en un costat de la plaça, però de sobte, el «Periodista» que posava una gran cura en els detalls,  advertí que faltava una formalitat imprescindible: -El reu té dret d'expressar la seva darrera voluntat... Tothom hi convingué, i el mateix general, que en principi oposà un levíssim gest de  contrarietat per la demora que allò pogués suposar, es va avenir a una gràcia que, en el fons de la  seva ànima, creia sagrada. El condemnat contestà que no volia res, que només desitjava acabar de  pressa, i ja semblava destinada al fracàs la insistència amb què tots volien convèncer-lo quan  Andrade Maciel tingué de sobte una idea que va il luminar-li el rostre. -Abans de morir -digué- em vull beure les ampolles que queden de vi francès. El general va negar-s'hi objectant que aquella petició allargaria innecessàriament els  procediments de la sentència. Però els seus oficials, els soldats i àdhuc la gent del poble van mirar- se'l amb una sorruda serietat, i ell mateix va comprendre, fins a sentir-ne el pes en la seva  consciència, que allò excedia la seva autoritat. El «Periodista», tímidament, amb un to d'expressar  l'esperit de la llei, digué que ell creia que la petició del condemnat era justa. Amb la cara  envermellida per la ira, el general va arronsar les espatlles i féu un gest amb la mà, indicant que es  procedís a complaure el sentenciat. Li van deslligar el braç dret, de manera que no estigués del tot alliberat de les cordes,  destaparen les tres botelles i les van posar al seu abast. I Andrade Maciel es va beure el contingut  de la primera gairebé sense respirar, per la set que tenia, i després, alçant la segona i dirigint-se al  general, començà a engolir a petits glops i brindant cada vegada, repetint la burla que abans havia  sofert ell. Saldívar, el vell soldat que exercint el seu valor podia sortir-se de qualsevol situació de  lluita, es trobava llavors indefens i perdut sota la mirada del reu. Amb el cap inclinat, escarbotant  la terra amb el esperons, feia créixer dintre seu una ràbia que, de vegades, li pujava fins a la gola i  produïa sensació d'ofec. 

Pensava en la mort, només en la mort d'Andrade Maciel, i sabia, amb la  seva manera limitada de saber les coses, que la mort li era familiar, que de tots els misteris amb els  quals es perdia el seu enteniment, aquell de la mort era el que menys l'inquietava. Mig cloent els  ulls, podia veure encara el rictus ple de placidesa, quasi el somriure, del coronel Solana, estès en  el fons d'un barranc, amb el rostre de cara al cel, i una expressió com si, després de tot, l'odi entre  ells dos, la llarga persecució, les alternatives d'una implacable i mútua cacera, l'haguessin afavorit  a ell, que fos ell el triomfador pel sol fet de morir, només, calladament. I la mort constant,  repetida, la seva presència gairebé quotidiana, formant part de l'habitud i, de vegades, revestint la  forma més quieta i silenciosa del tedi. Veia que, després de la descàrrega, Andrade Maciel se li  escaparia deixant sense significació el seu gran general. El condemnat, a mesura que el vi s'apoderava d'ell, mostrava una alegria triomfal i estava  a punt de confessar-se que no canviaria la seva sort per la de cap home de la terra. Intuïa el  sentiment de fracàs de Saldívar i el valor que això donava a la pròpia victòria, fent-lo vencedor en  un plet, a desgrat de trobar-se immobilitzat per les lligadures i lliure del seu antagonista. Es disposava a beure's el contingut de la tercera ampolla, fent un esforç, perquè la veritat  era que ni a ell ni a Saldívar el vi no els plaïa gaire. En l'ordre de les preferències íntimes, tots dos  l'haurien canviat de bona gana per uns quants litres de pulque, però en aquell cas es tractava  d'una qüestió de drets i jerarquies. Inicià novament un brindis mofeta i abans que els seus llavis arribessin a tocar el vidre, el general  s'alçà de sobte i, amb un cop de fuet li va fer caure la botella de les mans. 

-Commuto la pena del reu! -cridà Saldívar-. L'execució queda suspesa. Una ràpida mutació de sentiments donà una nova faç als homes i a les coses. La gent  congregada a la plaça mostrà el desencís que acompanya la frustració d'una promesa i Andrade  Maciel, sense comprendre ben bé el que s'esdevenia, mirava d'una banda a l'altra, amb una  temença que no havia conegut abans. Algú va acostar-se-li i li digué: -T'has salvat. Ja no t'afusellaran. Llavors, repentinament, lúcid en la seva embriaguesa, comprengué que el general  guanyava la partida. Es va debatre, donant estrebades a les cordes, masegant-se la carn inútilment  i cridà que, ja que li havien dit que el matarien, estaven obligats a fer-ho. Barbotejant, invocava els  seus drets de ciutadà i es referia als mèrits contrets en els combats, per fer evident que no podien  tractar-lo de qualsevol manera... -La revolució no és un joc -cridava- i ara m'heu de matar per llei!... S'inicià una conversa entre Saldívar i el «Periodista», perquè aquest darrer afirmava la  conveniència de proclamar de seguida la forma que hauria de revestir la commutació. El general  deia que d'això ja en parlarien un altre dia, però algú va fer-li veure que actuaven davant d'un  públic i que el desenllaç, immediat era -ningú no podia dir per què, però tothom n'estava  convençut- obligatori. Saldívar va donar una mirada a la plaça, girant el cap lentament. Veié els rostres bruns  sota els barrets de palma o emmarcats pels xals de les índies, i dotzenes d'ulls negres, brillants,  inexpressius, que el miraven amb una fixesa angoixosa. Era, realment, el públic amb una segura  força i el general acotà el cap i el lliurà novament a l'àrdua dedicació de pensar. 

En aquesta feina  tenia la sensació que ningú no l'ajudava mai i la seva responsabilitat se li apareixia com una gran  pedra grisa que duia penjada al coll. Sovint, en tractar de concentrar-se, es distreia amb  pensaments que l'allunyaven del tema que volia imposar-se: una dona, una nova sella o alguna  cosa relacionada amb la seva vida de soldat. Llavors mateix, com en la parada d'imatges d'un  somni, un diorama silent, amb una suau policromia, sorgí del fons de la seva abstracció; es veié  cavalcant a través d'un poblat, seguit per un estol d'ombres. En passar per davant d'una església  es descobria sense minvar el galop, zigzaguejant enmig d'un grup de cactus. De sobte, una iguana  creuava el seu camí i el cavall feia un fals moviment i queia espernegant. El genet -ell mateix en el  seu miratge- saltava àgilment i quedava dempeus, però el cavall tenia una pota trencada.  Desenfundà la pistola -la força de la suggestió era tan gran que empunyà l'arma realment- i amb  dos trets donava mort a la bèstia. Un murmuri que procedia de la plaça el tornà al seu present real. Alçant el cap, el  sorprengué l'expressió interrogant del «Periodista» i aleshores, en una ràpida associació d'imatges  imposada al marge de la seva capacitat de raonar, trobà una solució. Somrigué i el seu somriure  s'expandí per tota la cara fins a convertir-se en una franca rialla. Ordenà que es presentés davant  seu el tinent Cubura (que per uns coneixements no discutits però difícils d'establir, era l'oficial de  sanitat de la columna) i va preguntar-li alguna cosa a cau d'orella. El tinent va treure's el barret,  es passà repetidament la mà pel cap i després s'ajupí per assenyalar un cercle imaginari damunt  d'un dels seus genolls. - Un tret en aquest lloc -digué- podria inutilitzar per sempre la cama d'un home. 

El general va aproximar-se a l'arbre on estava lligat Andrade, se'l mirà uns instants i,  aparentant un to commiseratiu, li digué: - Ja veus, germà, les voltes que dóna el món. Tu et pensaves que t'escaparies per la petita  porta de la mort i que el teu crani es riuria eternament de mi. Però no podrà ésser. Acabaràs com  el cavall del comandant Lejara. Te'n recordes? Com la bèstia aquella... Apuntà la seva pistola i, sense allunyar-se gens, disparà dos trets al genoll dret d'Andrade,  el qual s'estremí entre les cordes sense entendre res. El cap militar ordenà als seus lloctinents que preparessin les coses per abandonar el poble,  i lentament, amb el so apagat dels cascs dels cavalls damunt la terra piconada de la plaça, la tropa  desfilà cap a la carretera federal. Ja ben entrada la nit, Andrade recuperà els sentits. Un dolor intens i una frisança  insuportable l'ajudaren a sortir del seu esvaniment. Tenia una munió d'insectes damunt la ferida i  amb la mà lliure intentà apartar-los; restava, però, retingut per la sang coagulada, en un eixam de  fines antenes, d'ales transparents, el bellugueig d'innombrables potes furgant amb una cega  persistència. En passar novament la mà per damunt de la seva carn oberta s'adonà que tenia la  cama paralitzada. Provà de bellugar-la i cap moviment no obeí la seva voluntat. Comprengué el que hom havia volgut fer amb ell. I un sentiment vivíssim de revolta  l'arborà. El tracte havia estat la mort i ell hi tenia dret; per uns moments es mirà la ferida  intensament, com si amb la simple força del desig pogués aconseguir que la vida se li escapés per  allí. Aleshores, gairebé sense pensar-ho, començà a aguantar-se la respiració, per tal de morir així. Mantenia els ulls oberts i els movia d'una banda a l'altra com si volgués acomiadar el seu  petit univers. Centenars de lluernes traçaven ratlles de llum en un màgic escenari sota la lluna. Amb el tòrax dilatat, prement-se tot ell contra les cordes, Andrade Maciel maldava abrusat  per la febre, amb la il lusionada obsessió de la mort. Sense respirar, sentia el batec del cor i, al  mateix ritme, un bategar dolorós en la ferida, que semblava engrandir-se fins a convertir-lo en una  massa sagnant.

Al marge de la seva voluntat, però, un instint que sempre havia estat més fort que la seva  intel ligència, es manifestà poderosament; de sobte, va aspirar una gran glopada d'aire i seguí  respirant àvidament, fins que els punts negres que li enterbolien la visió desaparegueren. Descobrí a uns quants metres d'ell dues figures femenines, quietes, silencioses. Alçà els  ulls i contemplà per un instant el nimbe de la lluna i escoltà el ritme interior, somort, el seu batec  dolorós aliant-se amb la fressa de tot allò que, en la nit i prop d'ell, vivia.

Va adonar-se de la seva condició de vençut i se li humitejaren els ulls fins que les llàgrimes  li rodolaren pel rostre. Sentí llavors una vergonya humiliant i amb un gest de revolta va clavar-se  les ungles a les galtes. Però en algun replec del seu esperit creixia la joia per la seva vida  conscient. Amb el seu malestar intens, amb els reflexos afuats i la tristesa infinita de la seva  mutilació, Andrade Maciel s'acarava amb estupor a una nova naixença.

La verge de les vies

Prop del pont de Nonoalco, en el pas a nivell que dóna entrada a una gran zona fabril, el  guardaagulles Xebo Canabal seguia lànguidament el camí d'un núvol blanc que s'anava  transformant a poc a poc per a dibuixar una cresteria rosada. Xebo, empleat de planta dels Ferrocarrils Nacionals, s'avorria. Al principi, el fet d'haver  estat destinat a vigilar una cruïlla poc important li havia semblat una sort. S'asseia al costat de la  caseta de fusta que l'aixoplugava quan feia mal temps, i contemplava el vaiverejar de la gent tot  filant els rudiments d'una filosofia. En aquells primers temps, l'home creia haver realitzat un ideal  llargament acaronat per ell i els seus ancestres: viure amb una gran economia de moviments, tenir  hores senceres per a deixar vagar les idees, sense els sobresalts que proporcionen les  responsabilitats. Li plaïa abandonar-se a la carícia del sol, amb el barret de palma inclinat sobre els  ulls, i esperar amb una gran paciència alguna cosa ignorada. Però aquesta època inicial de realització d'un somni va durar poc. Des de petit, Xebo  passava per temporades d'inquietud, d'una rara frisança que prenia formes diverses i l'obligava a  fer coses que, un observador normal, no hauria atribuït mai al seu temperament. Aleshores, després del període de lassitud, en el qual la simple contemplació havia omplert  el levíssim pas del temps, Xebo començà una etapa comunicativa. Cercava conversa amb els  conductors dels

camions que s'aturaven pel pas del tren, o amb les obrers que tenien costum de fer una curta  parada per beure l'aigua d'una aixeta que hi havia a prop de la barrera. Els diàlegs eren breus i  desmanegats, però entre paraula i paraula, aprofitant els silencis, es miraven d'esquitllentes i això  semblava ésser el principal encís del tracte. Xebo parlava el primer: -Què s'explica? L'altre no es precipitava mai. Com que ja era sabut el que calia respondre, no portava  pressa. Per fi, deia:

-Aquí, només. Passant-la...

Aquesta frase tancava tota la profunditat de pensament que havien rebut com a herència, i es  quedaven aclaparats durant una estona. «Aquí» volia dir el món, el seu petit univers tal com el  coneixien. «Només» significava la poca importància de les coses terrenals. I «Passant-la» feia  referència a la vida i a la seva manera de fugir inexorablement. Això constituïa una forma gairebé ritual de fer coneixença. Després seguien com els era  bonament possible. Xebo reprenia la veu: 	-Molta feina?  -No falta.

Aquestes quatre paraules els donaven pretext per meditar una mica més i per fi  s'acomiadaven, íntimament satisfets de la seva petita aventura social, del contacte humà que  havien aconseguit establir. De vegades, el guardaagulles es trobava amb algun individu loquaç,  que en substància deia el mateix que els altres, però amb verbositat, servint-se més dels tòpics.  Generalment, eren xofers o cobradors d'autobusos de passatgers, espavilats en aparença pel tracte  amb la gent i que desplaïen Xebo.  El seu fons de primitiva puresa el feia desconfiar dels homes que parlaven massa i, per altra banda,  el que ell estimava de les converses eren les oportunitats que oferien de callar a intervals. Per altra banda, el joc sociable tendia a repetir-se monòtonament i el tedi pesava encara damunt  l'esperit del guardaagulles. Li faltava alguna cosa que no es podia explicar i les hores, a mesura  que avançava la jornada de treball, s'allargaven en el registre de les seves sensacions. Un dia, mentre es lliurava al vol suau d'unes cavil lacions, va acostar-se un nen a la caixa  metàl lica pintada de negre que tancava el mecanisme del semàfor i començà a dibuixar en la llisa  superfície, amb un guix blanc. Les línies del dibuix sobresortien del fons negre mat de la caixa amb  un inusitat vigor i Xebo contemplava l'efecte amb fascinació. Calmosament, però sense dubtes ni  vacil lacions, el nen va donar forma precària a una àguila amb les ales esteses i quan acabà el seu  treball, se'l va mirar amb les mans a les butxaques, saltà els rails a peus junts i s'allunyà xiulant  una coneguda melodia.

Canabal va acostar-se al semàfor. Mirava el dibuix amb, una mirada somniosa, palpava la  superfície metàl lica i després es fregava el cap dels dits, per treure's el polsim del guix. Humitejà  un drap amb l'aigua de la font i va esborrar les ratlles blanques. Sota el bat del sol, el metall  s'havia escalfat i l'aigua va evaporar-se de seguida. Quedà novament el negre mat, exercint una  triomfal atracció damunt el guardaagulles. Xebo va treure de la caseta una cadira esvinçada, l'aproximà al semàfor, s'assegué i amb  una aèria cal ligrafia de les mans emprovava l'alçada i la distància, traçant dibuixos imaginaris. De  tant en tant cloïa els ulls. Confegia una idea i estava acostumat a lliurar-se amb lentitud als jocs de  l'enteniment. Però havia arribat ja a una decisió. Aprofità el primer lleure per a dirigir-se a la zona  comercial més propera i allí va comprar-se una capsa de guixos de colors. L'endemà, a començaments del dia, el guardaagulles va desplegar el seu enginy creador  damunt el metall pintat de negre. Tímidament, va dibuixar un gerro i unes flors, però abans  d'acabar li desplagué el resultat i esborrà les línies. Adoptà una actitud pensarosa durant una bona  estona, amb la vista baixa, i per fi reprengué el seu propòsit- Sense pressa, mostrant una gran  minuciositat en els detalls, traçà la silueta d'un indi ocellaire encorbat sota el pes d'un munt de  gàbies. Omplí de blanc la part corresponent a la roba i amb petits flocs de colors vius indicà els  ocells. Va contemplar la seva obra somrient i per l'íntima satisfacció que experimentava es podia  afirmar que quedava adscrit des d'aleshores a una vaga classificació artística. Seria figurista,  primari, infantil, amb una tendència (sempre en pugna amb les aptituds naturals) cap al realisme.

Abans que acabés la seva primera obra gràfica, Xebo tingué darrera d'ell admiradors; de  primer, un macip que contemplava el dibuix amb embadocament i després dos peons de la via i  una dona vella que tenia una parada de menjucs prop d'allí. Gairebé no deien res, però mostraven  un posat general d'aprovació i el guardaagulles, humanament sensible a l'afalac, vivia un moment  feliç.

La dona s'apropà al dibuix de l'indi i, sense precipitar-se, digué: - S'assembla al meu cunyat.

Un dels peons mig clogué els ulls i s'aproximà al seu torn. Mirà i remirà el perfil de  l'ocellaire com si li costés de creure allò que veia i, finalment, expressà amb paraules les seves  deduccions:

-El que són les coses. També s'assembla al meu...

Per un vibràtil misteri que unia els esperits en una emocionada comunió, aquell fet tan notable es.  tablí les bases de la fama de Xebo com a artista. Convingueren tots (amb un simple gest de la cara  o amb mitges paraules amb plenes de respecte) que l'home capaç de dibuixar els cunyats d'altri  sense conèixer-los, per força havia d'ésser algú.

Durant la resta de la jornada, Xebo deixà l'obra en exhibició. Recollí encara unes quantes  opinions estimulants i, per dues vegades, xofers d'autobusos deturaren els seus vehicles per  admirar la novetat.

-Qui és aquest? -És el cunyat del Natxo -respongué el guardaagulles amb una espurna d'orgull. I, després d'una curta pausa, afegí: -També és el cunyat de donya Cuca. Aquest desdoblament de la personalitat en la figura d'un modest indígena ocellaire els  omplia d'estupor. El mateix Xebo no se'n sabia avenir. Aquella nit, el guardaagulles va passar-la girant-se i regirant-se sense poder-se adormir,  pensant noves representacions gràfiques. L'endemà, va esperar que el sol escalfés el metall i  esborrà el dibuix amb un drap humit. En fer-ho, li era precís vèncer una sorda resistència. Mentre  contemplava absort la taca d'aigua evaporant-se com una petita onada en retrocés, Xebo sentia la  pena de la pròpia destrucció. Però el va distreure la nova inquietud creadora alimentada durant l'insomni, i va posar-se a  dibuixar una noia dreta, hieràtica, que aguantava una flor vermella amb una de les mans. Acolorí  amorosament el xal que cobria les espatlles de la figura, la cinta de llana trenada amb els cabdells i  uns brodats que la noia portava en el coll de la brusa. 

Treballava amb una aplicació total, i quan el  maquinista d'un tren anuncià la seva proximitat amb un xiulet planyívol, Xebo va alçar-se de mala  gana, murmurant unes paraules insultants, i accionà de bursada el mecanisme que tancava les  barreres. Perduda la mirada, brandava una petita bandera roja mentre els vagons desfilaven. No  tenia l'aptesa de formular d'una manera clara les seves idees, però el turmentava una sensació  d'esclavitud nova i desconcertant. Alçà les barreres i s'enfrontà altra vegada amb la seva obra. Li va semblar reeixida, sense lliurar-se  de la por dels artistes; no tot estava bé. L'ull esquerre de la noia era més gran que l'altre i la tija  de la flor que duia en una mà quedava fora dels dits que l'havien de prémer i, per tant, flotava  misteriosament en l'aire. Però un encant especial es desprenia de la figura, i ell mateix era sensible  a l'imperatiu d'aquesta gràcia, ja que no s'atreví a corregir els errors. Algú li digué: 	-És la mare de tots. Va tombar el cap i es trobà amb el macip que creuava el pas a nivell dues a tres vegades  cada dia. Xebo va replicar: -Només és una noia... El macip es tragué respectuosament el barret i el féu girar amb les mans. Mig clogué els  ulls i arrugà el front, fent l'esforç, de pensar i tractant de convertir en paraules les idees. Tots dos  fruïren d'un dels seus llargs silencis; van passar per la via unes màquines maniobrant i utilitzaren el  pas diversos vehicles. Canabal trescava de les barreres a les palanques de senyals i l'altre s'estava  dret i quiet, comportant-se com en el curs d'una cerimoniosa visita. Quan aconseguí afermar-se en  la seva primera conclusió, va posar-se el barret i digué: -Qui sap! Jo dic que és la mare de tots...

Estava convençut de la seva raó i adoptà el posat de no voler parlar-ne més. S'allunyà  saltant les vies, agafant-se el barret amb les mans perquè no li voleiés.

Xebo s'enutjà per l'entossudiment de l'altre. Un pudor que no podia explicar-se i un  respecte que el dominava confusament, li feien rebutjar la idea de donar a la figura altres atributs  que els profans. Va mullar un drap i esborrà la noia, amb la mica de pena que li feia sempre el